¡Descarga Apunts complets literatura comparada y más Apuntes en PDF de Literatura Contemporánea solo en Docsity!
Literatura comparada Professora: Irene Zurrón Contacte: [email protected] Entregues: Examen parcial 16 març Ressenya llibre germà de gel 27 abril Expos en grup 18, 21 i 25 de maig Examen final 28 de maig 10/02/2020 - Literatura comparada Examen parcial (20%) (16 de març) Ressenya (20%) (27 d’abril) Exposició en grup (20%) (18, 21 i 25 de maig) Examen final (40%) (28 de maig) REQUISITS PER APROVAR Assistència al 80% de les classes Realització de les 4 activitats avaluatives Mitjana final superior a 5 Bona competència lingüística (-0’2 per errors ortogràfics i gramaticals en els exàmens, -0’5 en la ressenya i presentació) 27 d’abril: S’HA D’HAVER VIST LA PELI DOGVILLE PER COMENTAR A CLASSE BLOC 1. ELS ESTUDIS LITERARIS I LES SEVES DISCIPLINES La noció de la literatura: Què és la literatura? Els criteris per definir la literatura són canviants i depenen d’una convenció social. René Wellek i Austin Warren en Teoria de la Literatura (1949) estableixen quatre criteris per a definir la literatura que no encaixa en la nostra actualitat:
- Tot allò que està en lletra impresa (però la literatura era de via oral en el seu origen: contes, llegendes…)
- Les obres que tenen prou qualitat estètica (de vegades es busca provoar al espectador emocions negatives.
- Les obres que fan un ús creatiu del llenguatge (això si es cert ja que s’ha de fer un us ple i ric de la llengua per a que un text estigui ben escrit)
- Obres imaginatives, de fantasia (cert també ja que tot té una dosi de ficció) “Mentre que cada vegada es fa més dificil de donar una definició ferma de la literatura, qualsevol contemporani assenyalarà sense cacil·lar que és un fet literari.”
Si veien obres, podem identificar el que és literatura del que no és. Podem diferenciar literatura com Hamlet, Mirall trencat, Romeu i Julieta… d’ un Llibre amb una sola fulla de Joan Palou (1980) que no és obvi que és literatura però en veritat se’n pot considerar. També existeix la literatura musicada i cantada, la poesia en el seu orígen era també cantada, lírica. El Mal Querer de Rosalia està basat en una obra literaria clàssica i la lletra posada en un llibre podria semblar que és literatura. Això passa amb molta música, sense importar la qualitat ja que això de “dolent” o “bo” queda a criteri personal. Les lletres de les cançons són també literatura. El 2016 Bob Dylan va guanyar el Premi Nobel de Literatura per les seves cançons, i en especial, les seves lletres. Els llibres d’autoajuda són literatura, considerada dolenta. Les novel·les gràfiques també ho són, així com els guions de pel·lícules i els films que continguin aquell guió. Les llegendes urbanes són literatura oral. Un text és literatura si… Els límits de la literatura no són clars: hi ha obres frontereres que es troben a la frontera de la literatura. Exemple: La novel·la grafica és un gènere de còmic per a adults però en realitat és una etiqueta per donar prestigi al estigmatitzat còmic, manga i el món de l’anime. És tot una questió de marketing per part de les editorials per a atrevure més lectors i un públic més ampli. La literatura ha anat evolucionant al llarg de la història ja que abans només es considerava literatura la poesia i la narrativa però al llarg dels anys ha anat mutant i s’ha ampliat. Al segle XIX no hi havia frontera entre obres ficcionals o científiques, posteriorment es diferencien i separen segons si s’utilitza el mètode científic o no. Obres que abans no es consideraven literatura, ara si que se’n consideren com per exemple “Les Quatre Grans Cròniques” (on el rei narrava les seves proeses amb elements històrics i fantàstics). Els textos bíblics no van ser escrits amb la idea de ser literatura però avui en dia se’n estudien com a literatura. No sempre s ‘ha tingut la mateixa noció sobre la literatura. Sempre cal llenguatge per a haver-hi literatura? Sempre que hi ha llenguatge, hi ha literatura? No sempre l’ús de llenguatge implica literatura i no sempre cal llenguatge per haver-hi literatura. Sempre que hi hagi un realat, un concepte o una idea, es considera literatura. La literatura implica sempre una finalitat ficcional? Les biografies, un relat autèntic (considerats no-ficció) no contenen elements de fantasia o ficció. No obstant, tot està inspirat i basat en la nostra realitat i tot té un grau de ficció, pot ser més disimulat o més evident, però sempre està present. La memoria selectiva tria qins elements afegim dins de la nostra història i això la dota de ficcionalitat. La literatura implica sempre una finalitat estètica? Fals, la literatura no sempre provoca bellesa, pot ser grotesca i ser literatura igualment degut a la seva finalitat. La literatura implica sempre una finalitat ficcional? – SÍ
1) La imaginació, invenció o ficció: D’acord amb Aristòtil en la seva obra de tractat de literatura “Poètica” , la literatura és ficció perquè imita mitjançant el llenguatge (mímesi). La mímesi imita la natura en la seva esència, tot el narrat està basat en el nostre món, és una mímesi versemblant. L’única veritat que es pot exigir a la literatura és que sigui coherent amb les normes del món inventat. Poden afegir elements ficticis però amb una certa coherència dins del món de l’obra, han de seguir un fil que fagi que siguin versemblant i coherent. Que a les novel·les els personatges, els llocs on viuen i el que fan són ficticis, el públic lector no té inconvenient a admetre-ho mentre dura la lectura. D’això se’n diu contracte de ficció , quan el lector accepta les normes ficticies que planteja l’autor en la seva obra. No ho questiona i segueix la llei que predomina dins el llibre. Totes les obres dins de l’etiqueta “ Fantasy” d’avui en dia serien mons de ficció. Exemple: “El senyor dels anells”, “Harry Potter”… Quan en ocassions amb la ficció es barregen fets, llocs i personatges reals, llavors es parla, no de món d’imaginació, sinó del món possible. Es tracta d’un punt mig quan una història podria haver passat ja que s’assembla molt amb el món real i la història no conté elements fantàstics que desentonarien amb la nostra realitat. “En la literatura tota dada i tota creença deixen de ser certes o falses per convertir-se en possibilitats interessants.” W.H Auden Poeta anglès 2) L’expressivitat: L’escriptor vesteix les emocions d’expressivitat perquè el lector s’hi identifiqui i s’hi impliqui. Crea un vincle amb el que consumeix, es una via de fer llaços amb el públic. Fins i tot amb els relats de por o truculents, gaudim amb la “intel·ligència” que hi ha rere l’obra. El desplegament i el desenvolupament dels personatges, fets i sorpreses dins del llibre també satisfà al lector encara que siguin històries no plaents. Aristòtil diu que la literatura és com un alliberament, en concret les tragèdies que eren la seva especialitat. Es produeix una catarsi , entesa com una purificació de les passions a través de l’art. La literatura és una experiència alliberadora, terapèutica i purificadora. 3) El llenguatge literari: “Usar la novela como se usa un revólver” “Rayuela” de Cortázar. La literatura és molt més que llegir per plaer i per evasió, ha d’aportar alguna cosa al lector. Sigui coneixements, emocions, intel·ligència emocional, reivindicació… Cortázar reivindica que llegir per produccions en massa (best-sellers) inclòs imbecil·litza al lector. S’ha de llegir amb la intenció d’aprendre de les obres literaries. Els formalistes russos són els primers que cerquen les qualitats específiques dels objectes literaris, i declaren que: L’’objecte de la ciència literària no és la literatura, sino la literarietat, és a dir. Allò que fa d’una obra donada una obra literària.” Roman Jakobson, 1921 Confronten la llengua quotidiana amb la llengua poètica per tal d’observar-ne les propietats distintives, com les figures retòriques, els trets d’estil… La literarietat.
Shklovskij diu que la llengua poètica és difícil a causa del treball formal que n’augmenta la dificultat i en prolonga la percepció, i proposa el principi de desfamiliarització , procediment que trenca l’automatització a què ens ha habituat el tracte ordinari amb la llengua i els objectes. Exemple: Poemes visuals de Joan Brossa, “La font” de Marcel Duchamp. Sessió 3: (17/02/2020) Disciplines dels estudis literaris:
- La història de la literatura considera l’obra en el marc d’un context temporal.
- La teoria de la literatura reflexiona sobre el funcionament i les propietats de la literatura.
- La crítica literària avalua la qualitat dels textos.
- La filologia o crítica textual s’encarrega de la fixació sense errors ni omissions dels textos de les obres, amb la màxima fidelitat possible a la forma original.
- La retòrica estudia els procediments de persuasió i expressivitat de la llengua (literària).
- La literatura comparada estableix similituds i diferències entre diferents obres, pel que fa a temes, formes, gèneres, relacions intertextuals, etc.., i de la literatura amb altres arts i fets culturals.
- Mètodes d’aproximació a la literatura: La comunicació literària Model de comunicació de Roman Jakobson: emisor, missatge, receptor, codi, contacte o efecte i context… L’apliquem a la comunicació literària. Autor El text El lector i a part, tindriem també el context. La comunicació literària es centra majoritariament en un d’aquests aspectes. Teoria expressiva: Hi ha una serie d’escoles i teories que consideren que l’autor és el centre i el més important de l’art i la seva obra. L’autor s’aboca i es reflecteix rn l’obra i així la fa única, tant pe, que fa a idees com, sobretot, pel que fa a emocions. Propi dels romanticisme, relacionat amb el psicoanàlisi del segle XX i on parcialment s’hi inclou la crítica feminista. Teoria objectiva: Es centra només en el text, fent-lo el centre de la teva atenció per a estudiar-la. L’obra no té cap altra finalitat ideologica o ulteriior que ella mateixa (l’art per l’art): és el propòsit sense fi, indiferent a la utilitat ètica o ideològica perquè només es proposa com a objecte de contemplació amb valor en ella i per ella mateixa. Les teories formalistes (Rússia) i estructuralistes del segle XX influeixen.
veure el complex d’Èdip i el sinistre (part perillosa d’una cosa coneguda, pors a certs fets).
- La psicoanàlisi aplicada a la cultura: El surrealisme va estar molt lligat a la psicoanàlisi, el més clar exemple va ser Dalí. La psicoanàlisi considera la literatura i l’art com un símptoma, és l’expressió manifesta d’un contingut latent. L’obra d’art, a més, té una funció catàrtica, terapèutica i permet a l’artista suportar el complexe de castració/enveja de penis (falocentrisme) i la mateixa mort sense per això negar-les. El complex de castració és quan els nens són petits i descobreixen el seu cos i el comparen amb el de les noies, senten por perque pensen que poden ser castrats o perdre el seu penis. Creuen que les noies són nois sense penis. En el cas femení (enveja de penis), les nenes quan descobreixen el seu cos es senten mancades de penis i quan veuen que els homes si en tenen, senten enveja. En l’àmbit de la música s’ha estudiar la melodia obsessiva, el relat d’òperes i el seu efecte en la ment al escoltar-ho. Carl G. Jung Concepte d’ inconscient col·lectiu , que es manifestaria en els arquetipus i en els simbols universals. Exemple: Els déus… Jacques Lacan L’inconscient s’estructura com a llenguatge. Estadi imaginari (prelinguistic) i estadi simbòlic ( postlinguistic). A l’estadi simbòlic, posterior a l’estadi imaginari, és on comencem a asumir les prohibicions, es l’estadi de la Llei del Pare. Harold Bloom Desenvolupa l’Angoixa de les Influències en el que tot els creadors quan volen fer una obra nova es senten paralitzats per les obres anteriors, els seus antecedents, i se senten bloquejats a la hora d’innovar o crear alguna cosa nova. Bruno Bettelheim Escriu “Psicoanalisi dels contes de fades” on estudia els contes infantils i els símbols de l’inconscient col·lectiu presents en les rondalles. Es basa en les teories Freudianes i dona respoosta als conflictes psíquics. La Psicoanàlisi: (dins les teories pragmàtiques) Teoria de la lectura o la recepció: En els anys 60, pren importància l’estudi de la interacció entre text i lector ja que fins aquell moment es centrava molt en els autors i les seves biografies, fent-los el centre de l’art literari. Aquesta teoria preté trencar amb aquestes creencies. Autors principals:
- Umberto Eco
- Wolfgang Iser
- Roland Barthes Defensen que un text és incomplet fins que arriba el lector. El lector no és un simple suplement, sinó que també és un productor significant. Les aportacions importants de les escoles de recepció són els tipus de lector.
- Lector Model: (Concepte d’Umberto Eco) és el lector ideal per a un text, que intenta esbrinar les intencions de l’autor, hi coopera i té suficients coneixements per comprendre’l.
- Lector Implícit: (Concepte de Wolfgang Iser) és una estructura del text en què el receptor ja està previst, però no és el lector real, sinó que és una construcció abstracta. El lector ha d’omplir els espais de l’obra. Tots dos són molt similars, un lector ideal que ho entén tot. Hi ha textos que requereixen un lector-lector (textos llegibles) que el reben de manera passiva, adreçat a un públic que preté evadir-se i passar l’estona sense esforç en comprendre la obra. Hi ha d’altres textos que requereixen un lector-escriptor (textos escrivibles), el lector ha de ser actiu per a seguir el fil de la història. El lector es considera autor ja que jugues un paper actiu dins de la lectura. El conepte és de Roland Barthes, qui escriu “La Mort de l’Autor” al 1968. Horitzó d’expectatives: Esperances que té un lector quan s’enfronta a una obra degut al seu context social, cultura i històric. El que s’espera al llegirla, depèn dels seus referents, anteriors lectures, educació que ha rebut… La censura és una manera particular de llegir una obra, el sensor decideix si es pot publicar o es retalla, la obra es llegeix per comprendre-la i necessita ser un lector actiu per a fer una feina eficaç. Exemple: “Lolita” de Vladimir Nabokov. Crítica feminista: El feminisme es planteja com una manera de llegir, pensar i teoritzar la cultura. El sexe pot determinar l’escriptura, la lectura i la interpretació. Amb aquetsa crítica es vol visibilitzar la diferència social que hi ha entre els dos sexes: el masculí i el femení. Porta a terme una tasca reparadora per afegir a la història noms que abans eren invisibles amb la finalitat de transformar les estructures de poder del patriarcat. Reinterpreten el canon i volen recuperar tots els noms femenins que no hi són inclosos. La crítica feminista considera que el gènere no és natural, sinó un constructe cultural (diferenciació entre sexe/gènere). I presten atenció cap al cos, principalment al que contradiu als cànons, que no són normatius i que són diferents. En la evolució de la teoria hi ha tres etapes:
- La primer onada feminista a meitats del segle XX en la que les dones lluiten pels seus drets bàsics. Virginia Woolf escriu “Una cambra pròpia” com a text referent i fundacional, juntament amb “El segon sexe ” de Simone de Beauvoir.
- La segona onada feminista als anys 60 estudia les diferències sexuals, la reproducció, les condicions socioeconòmiques, l’escriptura femenina… Amb la conclusió de que nega la feminitat universal, visibilitzant també el falocentrisme i l’heteronormativitat.
- La tercera etapa pasa als anys 90 amb els estudis de gènere. Judith Butler a “Gender Trouble” (El gènere en disputa) diu que el gènere és perfomatiu, un procés. Es configura el gènere depenent dels actes de la nostra vida, amb el lleguatge, l’educació, la societat, no naixem o home o dona. Dins els estids de
Zaum que no té sentit ni significat amb onomatopeies i sorolls. Amb la poesia Zaum no fan referencia a la realitat sino només a la propia sonoritat. Passa el mateix amb el Suprematisme a la pintura rusa, on només fan servir figures geomètriques sense referenciar a la realitat, totalment abstracte. New criticism (1930-1960) Àmbit angloamericà i acadèmic Lectura tancada ( Close-reading ): Lectura tancada en la mateixa obra. Sense comptar en l’autor ni el context històric. Atenta de les denotacions i connotacions del text, posant detall als aspectes lexicosemàntics. Les quatre fal·lacies (enganys) de la crítica: La fal·lacia intencional que la crítica ens fa creure que el que una obra tracta és el reflex del seu autor. La fal·lacia afectiva (nose). La fal·lacia del contingut es com si l’obra t’hagués de transmetre molta informació però a ells els hi importa més la forma de la obra. La fal·lacia mimètica diuen que el “basat en fets reals” és una mentira per vendre més o considerar una obra més bona. Correlat objectiu: Inventat per T.S Elliot que diu que perque una obra transmeti una emoció ha de buscar un correlat objectiu. La majoria d’obres eren afectives perque tenien sentiments molt universals. Ell ho questiona i objectivitza les emocions de manera que tots els lectores poden sentir les emocions a la seva manera. S’ha de buscar un objecte, una imatge que amagui les emocions que vols transmetre i que al estar avocada a l’obra d’art tothom senti la emoció. Estructuralisme (anys 60) “Qualsevol fet cultural es pot estudiar com a una estructura” Neix a França els anys 60 (maig del 68) i té molta importància en el món anglosaxó Prenen la lingüística com a model Don a conèixer el Formalisme Rus, del qui és hereu. Pretenen estudiar la cultura com a una ciència “Gramàtica de la cultura” Analitzen la cultura com si fos una estructura Oposicions binàries: natura/cultura, camp/ciutat, dia/nit, etc. Estudi insòlit de la cultura: la moda, els còmics, el cine, la novel·la rosa, policíaca, eel menjar, etc. Autors principals: Roman Jakobson Roland Barthes (té unn estudi e el quall estudia com funciona la moda mitjançant oposicions binàries) Julia Kristeva Gérard Genette Roland Barthes i la mort de l’autor (1968) Barthes, entre la teoria de la recepció, l’estructuralisme, el postestructuralisme i la semiòtica. Podem prescindir de les informacions de l’autor per analitzar una obra literària?
Defensa que la figura de l’autor està totalment sobrevalorada i que hauria de desaparèixer perquè forma part de l’entramat capitalista. L’autor és el resultat de la ideologia capitalista. En contra de la crítica tradicional que es preocupa en excés per l’autor real d’una obra, per la seva biografia. És el llenguatge el que parla, no l’autor. El text és un teixit de cites provinents de llocs diversos, però no és original (idea de Julia Kristeva) La mort de l’autor implica el naixement… (incomplet) Postestructuralisme A partir dels anys 70, propi de la Postmodernitat*. Qüestiona la capacitat de l’art per representar la realitat, perquè de vegades en construeix una altra. *La postmodernitat és una corrent de pensament que comença els anys 70; es caracteritza perquè ja no hi ha veritats ni creences universals, sinó una multiplicitat de discursos i veritats, es diu que és un període/corrent de pensament molt relativista i individualista. Concepte de deconstrucció: corrent filosòfic “radical” que posa en dubte els fonaments del pensament occidental (construït a partir d’oposicions jeràrquiques). Estudia els discursos que defineixen la realitat i els desmunta. SEMIÒTICA És un corrent/escola que estudia els signes (relació arbitrària entre un significat (element representat pel significant) i un significant (símbol)) La semiòtica és la ciència que estudia els sistemes de signes, els codis, tant la seva formació com el seu ús. Parteix de la premissa que qualsevol producció (humana) té un significat, que manté per convenció social una forma determinada, el significant. Signe: significant + significat Els plantejaments semiòtics engloben la zoosemiòtica o comunicació dels animals, els llenguatges xiulats o colpejats, la cinèsia i la proxèmia, els codis musicals, els codis secrets, les comunicacions visuals (des del codi de la circulació fins...incomplet) TEORIES MIMÈTIQUES La crítica marxista “Els filòsofs no han fet res més que interpretar el món de diferents maneres. Ara toca canviar-ho”, Karl Marx En un primer moment: Cultura reaccionària (burgesa) VS. cultura progressista i compromesa La cultura i lla història és un reflex dels conflictes de l’ordre social
Manifesten que les manifestacions culturals no poden analitzar-se per separat entre elles. Art urbà, cultura popular… Letrinàlia: Estudia els grafitis dels WC, ja que estan en espais públics i privats alhora i totes les persones interactuen via missatges a la cara interior de la porta. UNA PROBLEMÀTICA COMUNA: El cànon El cànon és una regla, una llei, una norma prefixada estàndart. Té diferents significats, és una paraula polisèmica. Art El cànon artístic regeix una sèrie de normes estètiques. Proporcions, medides aureas, característiques facials i corporals per fer una escultura o pintura normativa. Música Literatura i arts Religió Llista de sants canonitzats després de demostrar que han fet miracles. Dret de canonització que et converteix amb el pas del temps en una figura santificada per la religió. Quines característiques té el cànon? La canonicitat s’estableix mitjançant el conens de successives generacions de lectors i de crítics, així com també pel grau d’influència en la literatura posterior:
- Els cànons no són estàtics.
- El cànon s’esfroça per preservar el valor estètic.
- El cànon moltes vegades està sota el control d’una cultura oficial.
- El cànon permet conservar i organitzar el llegat literari i cultural.
- El cànon legitima una cultura.
- És també un concepte pedagògic, ja que consisteix un consens sobre quines obres s’han d’incloure en les assignatures. El cànon és un concepte que no només té a veure amb cristeris estètics. En el cànon hi ha implicit un concepte de comunitat, de cultura i fins i tot de nació. A partir dels anys 60 a Estats Units la gent es queixa del cànon que sempre és fet per homes de classe mitja o alta heteronormatius. Gràcies a ètnies diverses, el moviment feminista… El cànon és qüestionat i comença un debat per crear un nou cànon inclusiu. ANÀLISI: Poema vuit de març, Bruixa de dol (1979) – Maria Mercè Marçal Símbol de la planta heura: una planta molt resistent que s’enfila i és un símbol molt recurrent per a ell. Símbol de resistencia, anar enfilant-se i ascendir. Inclòs la seva filla va ser anomenada “Heura”. La nit i la lluna: Símbol de la dona i la femenïtat en contrast amb el sol (masculí). Resignifica amb un simbolisme més potent tots els símbols relacionats amb la dona com a bona feminista de la segona onada.
INTRODUCCIÓ
La literatura comparada com a disciplina va néixer a França a finals del s. XIX Entre 1885 i 1905 es van fundar les primeres càtedres que s’hi dedicaven. Interès principal: estudi de les influències entre els autors Joseph Texte (1865-1900) un dels més importants Proposà el model d’examinar les relacions entre totes les literatures Estudis del primer comparatisme estudis binaris : A a B o A i B A a B: l’anàlisi de la presència d’un autor o una obra en una altra cultura A i B: la comparació de dos autors o de dues obres És un enfocament amb moltes limitacions només es podien comparar els autors que escrivien en llengües diferents Paul van Tieghem (1871-1948) molt influent al s. XX – representa el vell paradigma Mètodes: el estudi d’obres de diverses literatures en sus relacions mútues Afegeix el concepte de literatura general el que hi ha de comú entre diverses literatures, superant les literatures nacionals. En els anys 40 es va desenvolupar als EE.UU i a altres països renovació important S’estableixen noves tasques per al comparatisme: i canvi de paradigma
- Una reavaluació de la història literària.
- Una reconsideració de la traducció com a art.
- Una creença en el multilingüisme. Es critica al model francès per una excessiva obsessió nacionalista René Wellek (1903-1995) proposa que s’ha d’estudiar des de una perspectiva internacional S’ha d’obrir a metodologies diverses, sense limitar-se només als contactes històrics. Henry Remak (1916-2009) introdueix el caràcter interdisciplinari
- Més allà de los limites de un país de la comparatística
- Estudi de les relacions entre la literatura i les altres àrees de coneixement René Étiemble (1909-2002) fa una reflexió crítica sobre el caràcter eurocentrista Defensa la inclusió de les literatures no europees i promou els estudis comparatius entre l’Orient i l’Occident. MÈTODES DE LA LITERATURA COMPARADA TEMATOLOGIA Metodologia o subdisciplina de la literatura comparada que tracta de definir els temes i motius de què està fet l’art Tradicionalment la tematologia ha investigat l’evolució dels temes amb un enfocament històric resultat treballs de compilació o d’inventari Malauradament, en l'àmbit de la tematologia, la terminologia no és estable (la diferència entre tema / motiu / mite... de vegades canvia segons l’autor) Domini estricte de la tematologia: on es troben el tema i el mite Interpretar les variacions i metamorfosis d’un tema literari Elements de la literatura que es diferencien en la tematologia: A) Mites B) Temes i motius C) Topos ( locus communis ) a) Mites Distingim dos tipus de mites: els mites etno-religiosos i els mites literaris. Mite etno-religiós Explica una historia sagrada que va tenir lloc al temps primordial Succesos primordiales que expliquen com ha arribat a ser l’home Relat funador, anònim i colectiu Funció socio-religiosa son models de conducta moral i social Mite literari
Nosaltres i els altres (1989) de Tzvetan Todorov. Parla de l’ exotisme com a idealització dels trets de les cultures llunyanes Mentre que per Said el desconeixement condueix els orientalistes a inventar un Orient ple d’aspectes negatius, Todorov diu que la ignorància que els francesos tenen de les cultures allunyades deriva en l’exotisme, en la idealització basada en la inversió dels propis trets. En la preferència per l’exòtic es prioritzen certs motius, com la simplicitat, el primitivisme o el salvatgisme. TRES TRETS DEFINITORIS DE L’EXOTISME
- La teatralització de l’altre com si no fos real : l’absència d’un quotidià per a l’altre que està ballant, tocant música...
- La fragmentació de l’espai : es dona una visió pintoresca, ja que no es concep la cultura de l’altre com un conjunt coherent de significacions.
- La sexualització : s’estableixen relacions en què s’expressa la dominació, al menys simbòlica, de l’altre (les dones fatals, seductores, misterioses....). INTERTEXTUALITAT I REESCRIPTURES Harold Bloom i la influència La influència normalment es produeix de manera diacrònica, d’una generació d’artistes a la següent. L’angoixa de la influencia Per a Bloom, l’evolució literària és un conflicte de generacions angoixades per l’originalitat, en adonar-se que no hi ha res original tot text és una versió d’un altre anterior El compara al complex d’Edip – els artistes voldrien superar als seus predecessors però no poden Només els autors transcendents i genials aconsegueixen vèncer aquesta angoixa Julia Kristeva i la intertextualitat Parteix de l’estructuralisme i els estudis literaris feministes. El terme intertextualitat substitueix el concepte d’influència – és verge i imprecís És la presencia dins d’un text de rastres d’un text anterior Defensa que els textos no sorgeixen de forma aïllada, sinó que es construeixen com una mena de trencaclosques de citacions que qualsevol text és el resultat de l’absorció i la transformació d’altres Gérard Genette i la transtextualitat Tot allò que posa en contacte un text amb un altre text Cinc tipus:
- Paratextextualitat
- Metatextualitat
- Arxitextualitat
- Intertextualitat
- Hipertextualitat Paratextualitat Connexió que un text principal manté amb altres textos que l’acompanyen - amb els seus paratextos – complementari aclarir-lo. Des de l’epíleg, els advertiments i les notes a peu de pàgina fins al títol, el subtítol i les il·lustracions. Metatextualitat Relació que manté un text amb un altre que en parla o n’elabora una discussió crítica. Un exemple clar és el de la crítica literària. Arxitextualitat
Conjunt de les categories generals o transcendentals en què s’inclouen els textos. Per exemple, les modalitats textuals, els gèneres... Intertextualitat Més concreta que la de Julia Kristeva Per Genette, és la relació de copresència entre dos o més textos la presència demostrable d’un text A (anomenat HIPOTEXT ) Tres fomes: dins d’un altre text B (anomenat HIPERTEXT )
- La cita
- L’al·lusió
- El plagi Hipertextualitat Més important segons Genette - Es tracta de qualsevol relació, ja sigui per transformació o imitació , entre un hipotext (text A) i un hipertext (text B). Ha de ser una connexió constatable i no només subjectiva. Per explicar-la s’utilitza la metàfora del palimpsest : un pergamí antic que s’anava reutilitzant (perquè era car), de manera que un text es sobreescrivia sobre un altre text sense que el text de sota fos esborrat del tot i en restessin traces visibles. Segons el propòsit que les motiva, Genette veu en les relacions hipertextuals una intenció lúdica, satírica o seriosa. Ens adonem que existeix tot un repertori de temes i formes que, des de fa mil·lennis, s’han anat creant i recreant, com a llavors immortals que no es troben en un camp cultural determinat, sinó que apareixen tant en la literatura com en la pintura, l’escultura, la música o el cinema. LITERATURA I ALTRES ARTS
- LITERATURA I ART
- LITERATURA I MÚSICA
- LITERATURA I CINEMA LITERATURA I ART D’acord amb Aritzeta i Bou (2019), la interrelació entre art i literatura ha tingut una intensitat especial en tres moments de la història de la cultura occidental:
- En l’antiguitat grecollatina.
- En el Renaixement.
- En la modernitat. L’antiguitat grecollatina Plutarc va atribuir a Simònides de Ceos (s. V aC) aquesta famosa frase que posa en relació art i literatura: “La pintura és poesia muda; la poesia és pintura que parla”. Horaci va aportar la terminologia Ut pictura poesis (com la pintura, així és la poesia), a Ars poètica. Aquesta locució mostra l’afinitat entre ambdues arts. Per Horaci, tant la poesia com la pintura presenten la realitat segons dos estils: un de detallat, que ens obliga a mirar-la de prop; i un altre de més ampli, que ens empeny a contemplar-la a distància. Per a la cultura grecollatina, tant la pintura com la poesia coincideixen en el principi de la imitació o mimesi de la realitat (Aristòtil) Renaixement Va ressorgir l’interès per la relació entre art i literatura. Existia la preocupació per la consideració social del pintor , que només era acceptat com a artesà i no com a artista. Aleshores es va iniciar una maniobra per prestigiar la pintura, per això es va relacionar amb la poesia, seguint la influència clàssica.
Totes les arts influeixen el cinema, però el cas de la literatura és rellevant. La història del cinema ha estat des dels orígens un procés d’allunyament i apropament a la literatura. El factor comú és la capacitat d’explicar històries. No obstant això, hi ha autors que diuen que el cinema no tindria perquè haver estat narratiu: “La excelente relación de los dos no era tan evidente al principio El primer autor que defensa la condició artística del cinema és Ricciotto Canudo , amb el “Manifest de les set arts” (1911): “Necessitem el cinema per crear l’art total al qual, des de sempre, han tendit totes les arts. El setè art concilia tots els altres”. Ja des de Georges Méliès ( Le voyage dans la lune , 1902, que es basa en Jules Verne i H.G. Wells) el vincle amb la literatura és important. Però, és possible que de la inspiració inicial hàgim passat al cinema com a gènere dependent de la literatura? Històricament, la majoria de pel·lícules han estat inspirades en un text literari. Existeixen premis per al millor guió adaptat Exemples: Shakespeare, La Bíblia, Dickens... Punts en comú entre el cinema i literatura Tant el cinema com la literatura utilitzen una fórmula expressiva mixta (narració i diàlegs). Hi ha un subjecte encarregat de la funció de narrar, de construir el relat (en la literatura és el narrador, en el cinema, la càmera). Es delimita la seqüència temporal (es fa un tall en el fluir del temps per fixar l’inici i la fi del relat). Es manipula el temps. La manipulació afecta l’ordre (hi ha analepsis o flashbacks , prolepsis o flashforwards ), la durada (hi ha acceleracions i desacceleracions com la càmera lenta o l’escena) i la freqüència de les accions. S’ordena el material narratiu (les seqüències narrativa i les accions s’ordenen seguint una lògica de causa i efecte). Adaptació o transposició L’adaptació és el procés per mitjà del qual la narració d’una història, expressada en forma de text literari, es converteix, mitjançant diverses transformacions de l’estructura, del contingut narratiu i de la posada en imatges, en un altre relat molt similar. Les adaptacions plantegen el problema de l’autoria: qui és l'autor? I, hi ha obres literàries més adaptables que d’altres? LUBOMÍR DOLEZEL PROPOSA 3 PROCESSOS ADAPTATIUS:
- La transposició : la forma i el disseny del protomon (món original d’una obra) es conserva però se situa en un escenari espacial o temporal diferent.
- L’expansió: el protomon s’expandeix, s’amplia, creant una prehistòria, un posthistòria... introduint aspectes que no eren al món originari.
- El desplaçament: quan es construeix una versió essencialment diferent del protomon redissenyant la seva estructura i reinventant la seva història, amb la voluntat de subvertir la seva legitimitat. GENOLOGIA Introduit al 1920 Què és un gènere literari? Funciona com a motlle que inevitablement regula la manera d’escriure i també condiciona la lectura A La República (380aC) Plató proposa tres gèneres:
- mimético o dramático (tragedia y comedia)
- expositivo o narrativo (ditirambo, nomo, poesía lírica)
- mixto (epopeya) Aristòtil, que prioritza la tragèdia, afegeix uns altres instruments diferenciadors:
- La forma mètrica.
- La categoria dels personatges : en la tragèdia i en l’èpica són nobles o millors que nosaltres, i en la comèdia són innobles o pitjors que nosaltres.
- La durada dels esdeveniments : la tragèdia sol durar un dia, mentre que l’epopeia no té límits.
- La unitat o la pluralitat d’acció : en la tragèdia es representa una acció, mentre que en el poema èpic, com en tota narració, es poden exposar diverses accions simultànies. En el pas de Grècia a Roma persisteix la doctrina platònica i aristotèlica, que sobreviu més o menys fins al Barroc, i es pren la Poètica d’Aristòtil amb un caràcter normatiu. A l’Edat Mitjana es respecta la classificació aristotèlica, però els gèneres clàssics s’han transformat completament. Al romanticisme es consolida la distinció ternària: èpica, lírica i drama , però el criteri diferenciador entre els tres gèneres el proporciona l’antítesi objectivitat / subjectivitat. S. XX Ferdinand Brunetière , a L’evolució dels gèneres a la història de la literatura (1890), d’acord amb el positivisme de l’època i la influència darwinista, diu que el gènere pot explicar les obres (n’és la causa) i, a més, segueix un cicle de vida: neix, creix, madura i mor. En canvi, Yuri Tyniánov , formalista rus, a “Sobre l’evolució literària” s’oposa a una concepció evolutiva de la literatura, perquè segons ell és un sistema dinàmic, que avança amb salts i canvis, més que seguint un procés uniforme. Benedetto Croce , en la Lògica (1909), diu que el gènere és només un nom, una abstracció a partir d’obres individuals, útil per classificar però mai ha de fer-se servir per jutjar. Wellek i Warren , a Teoria literària (1949), defineixen els gèneres com “imperatius institucionals que s’imposen a l’escriptor i alhora són imposats per aquest”. Maurice Blanchot , a L’espai literari (1955) i El llibre de l’avenir (1959), creu que no ens hauríem de sotmetre als gèneres, perquè en la literatura actual no existeix cap intermediari entre l’obra concreta i la literatura sencera. És així perquè la literatura moderna consisteix precisament a qüestionar els límits. Per contra, Tzvetan Todorov , a “L’origen dels gèneres” (1988), diu que els gèneres del passat es disgreguen, però sempre es reemplacen per d’altres. Quan es transgredeix un gènere no vol dir que aquest no existeixi, sinó ben al contrari, perquè la transgressió, per existir, necessita una llei: “la norma no és visible –no viu– sinó gràcies a les seves transgressions”. Per Todorov, un nou gènere és el resultat de la transformació d’un o diversos gèneres preexistents. Guillén diu que una respuesta definitiva a estas perplejidades supondría probablemente la desaparición de la literatura y la muerte inapelable de la poesía POESIA D’acord amb Jonathan Culler , un poema segueix quatre convencions:
- És atemporal i universal.
- Té un significat complet en si mateix.
- És coherent a nivell simbòlic.
- La forma i disposició tipogràfica poden tenir un pes en el significat. Pere Ballart (2010) exposa que la poesia lírica reuneix set trets:
- La representació d’un estat d’ànim o d’una emoció : hi ha una subjectivitat molt marcada.
- La immediatesa i la instantaneïtat : l’emoció que el poeta pretén reproduir és com un esclat de llum extraordinari però momentani, efímer.
