¡Descarga Apunts complets PAU 2025 y más Apuntes en PDF de Geografía solo en Docsity!
Unitat 1 - La geografia, una ciència per al segle XXI
1. Què és la geografia?
La geografia és una ciència social que estudia la relació entre les societats humanes i el medi, localitza els fenòmens que es produeixen com a fruit d’aquesta relació i, finalment, identifica les diferents regions que resulten d’aquests fenòmens, així com els fluxos i nodes que les articulen. Des d’aquesta concepció, l’espai esdevé, no un simple escenari de les activitats humanes, sinó part constitutiva de la pròpia societat.
Divisió clàssica:
a) Geografia física: estudia elements naturals que formen els paisatges terrestres. Basada en geologia, biologia, meteorologia...
● Climatologia : climes i la seva influència. ● Hidrologia : aigües de la superfície terrestre. ● Geomorfologia : relleus, causes, evolució i relació amb l'ésser humà. ● Biogeografia : distribució d'éssers vius i les seves causes.
b) Geografia humana: relació entre individus i entorn. Estudia la diferenciació del paisatge cultural (geografia econòmica, urbana, demografia...).
c) Geografia regional: integra la geografia física i humana aplicada a un territori El paisatge:
● Estudiat a partir de les interrelacions entre medi natural i activitats humanes (estructures econòmiques, polítiques, culturals). ● El paisatge és una construcció cultural (material i conceptual). ● L’anàlisi geogràfica permet reflexionar sobre el passat, el present, i les relacions naturals/socials.
Geografia = pensar el territori críticament
● Mira l’espai físic i social amb mirada crítica. ● Dona eines per entendre la realitat globalitzada. ● Ajuda a entendre el nostre lloc al món.
Utilitats de la geografia
● Aplicacions: cartografia, meteorologia, planificació territorial, estudis demogràfics, urbanisme, teledetecció, impactes ambientals, prevenció de riscos, localització econòmica... ● Capacitat per analitzar, interpretar, transformar i planificar el territori. ● Propostes per a: consciència cívica, justícia social, reequilibri ambiental, identitat cultural i solidaritat planetària.
2. L’espai: l’objecte d’estudi de la geografia
● Creat pels intercanvis entre medi natural i humans. ● Transformació de l’espai per l’acció tecnològica i la recerca de recursos.
Maneres d’abordar-lo:
● Com a escenari : lloc d’interacciós entre humans i natura. ● Com a lloc/regió : zona amb característiques pròpies. ● Com a producte social : resultat de l’activitat humana.
Característiques de l’espai geogràfic:
● Localitzable (coordenades geogràfiques). ● Representable (mapes, gràfics, taules, esquemes...). ● És únic, però es pot organitzar per conjunts homogenis (paisatge físic, ciutat, regió...). ● Es delimita amb fronteres i límits. ● Format per la relació medi físic ↔ societat. ● Canviant i en evolució constant. ● S’analitza a diferents escales.
3. Les projeccions en geografia
● La Terra és esfèrica i no es pot representar directament en pla. ● Per a representar-la es fan servir sistemes de projecció: mètodes que transformen la superfície esfèrica a un pla, cilindre o con.
a) Projecció cònica
● Es projecta un hemisferi sobre un con secant per dos paral·lels de referència. ● Ex: Projecció d’Albers. ● S’utilitzen per a mapes de gran escala en latituds mitjanes i altes (menys deformació).
b) Projecció cilíndrica
● Superfície esfèrica projectada sobre un cilindre tangent. ● Xarxa de paral·lels i meridians perpendiculars. ● Més deformació cap als pols. ● Exemples: ○ Mercator (conforme): respecta la forma, no la superfície. Exagera dimensions als pols.
● Necessiten: ○ Sistema de projecció. ○ Escala. ○ Representació de l’altura (sistemes topogràfics).
Tipus:
1. Mapes topogràfics :
● Informació bàsica del territori. ● Elements: corbes de nivell, cims, fonts, rius, poblacions, carreteres...
2. Mapes temàtics : Representen fenòmens concrets amb tècniques visuals diverses.
Mapes temàtics quantitatius:
● a) Coropletes: colors/trames per valors mitjans (densitat, producció...). ● b) Isolínies: línies que uneixen punts d’igual valor (isòbares, isohietes, isotermes). ● c) Fluxos: fletxes que indiquen direcció i volum d’un flux. ● d) Punts: petits punts iguals representen fenòmens distribuïts. ● e) Anamòrfics (cartogrames): distorsionen la mida de l’espai segons la variable. ● f) Cartodiagrames: gràfics sobre mapes.
Mapes temàtics qualitatius:
● a) Símbols puntuals conceptuals ● b) Símbols lineals conceptuals: representen fronteres, rius, carreteres... ● c) Símbols superficials conceptuals (corocromàtics): mapes polítics, d’usos del sòl, dominis...
Gràfics: Són representacions visuals d’estadístiques.
Tipus:
● a) Lineals: evolució al llarg del temps. ● b) Barres: comparació de fenòmens. Poden ser verticals, horitzontals, compostos. ● c) Sectorials: composició d’un fenomen. El cercle = 100%. ● d) Climogrames: barres (precipitacions) + línia (temperatures). Barres sota la línia: mesos secs. ● e) Histogrames: piràmides de població. ● f) Clisèries: distribució de vegetació per altitud. ● g) Diagrames de dispersió: relació entre dues variables.
Unitat-2 El medi físic d’Espanya i Catalunya
SITUACIÓ GEOGRÀFICA D’ESPANYA
● Espanya es troba al sud-oest d’Europa i constitueix la major part de la península Ibèrica, compartida amb Portugal. ● Es troba travessada pel paral·lel 40ºN , que marca aproximadament la seva latitud mitjana. ● El meridià de Greenwich també la travessa, fet que la situa en una posició estratègica entre Europa, Àfrica i Amèrica. ● Els Pirineus formen una barrera natural amb França i Europa central. ● L’ Estret de Gibraltar , per contra, facilita la connexió amb el continent africà i tanca el mar Mediterrani , convertint-lo en un espai estratègic i històricament molt transitat.
1. LES CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I ELS SÒLS D’ESPANYA
1.1 Característiques generals del relleu peninsular
- Forma massissa : la península presenta un bloc compacte, amb una extensa línia de costa (entre 4.000 i 5.000 km), en la seva major part rectilínia. Només el litoral gallec mostra costes molt retallades amb numeroses ries.
- Elevada altitud mitjana : la mitjana és de 660 metres sobre el nivell del mar, una de les més altes d’Europa. Aquest fet es deu a la presència de l’altiplà central, coneguda com la Meseta , que ocupa prop del 45% del territori peninsular.
- Disposició perifèrica del relleu : les principals serralades es troben a la perifèria de la península, fet que aïlla la Meseta i fa difícil l’accés i la comunicació amb les zones costaneres. També limita la influència moderadora del mar sobre el clima interior.
- Gran diversitat del relleu : Espanya presenta una gran varietat de formes de relleu, resultat d’una formació geològica molt complexa i d’una evolució tectònica llarga. Aquesta diversitat ha donat lloc a paisatges molt diferenciats i a condicions naturals molt variades.
1.2 Tipus de sòls d’Espanya
El sòl és la capa superficial de la litosfera, resultat de la descomposició de roques i de la integració de matèria orgànica. La seva formació depèn de múltiples factors: el clima , el tipus de roca mare (substrat litològic) , la vegetació , el relleu i el temps. L’estudi dels sòls es denomina edafologia.
Sòls zonals (depenen de factors climàtics i vegetació):
● Clima oceànic : ○ Terra bruna : rica en humus, àcida, molt apta per al cultiu. Present a Galícia, Astúries, Sistema Central...
2.2 Era Secundària o Mesozoic (225 – 65 milions d’anys)
● Es caracteritza per una gran estabilitat tectònica : no hi ha orogènesi. ● Els sòcols hercinians són intensament erosionats i convertits en planes dures. ● A les vores d’aquests sòcols s’obren conques sedimentàries on es dipositen nous materials: ○ Margues, calcàries, gresos i restes orgàniques. ● Es formen roques sedimentàries per compressió. ● També es fragmenta el continent de Pangea i s’individualitzen les plaques africana i eurasiàtica.
2.3 Era Terciària o Cenozoic (65 – 1,5 milions d’anys)
● Es produeix un nou període de gran activitat tectònica: orogènesi alpina. ● Col·lisió entre la placa africana i l’eurasiàtica. ● Es pleguen els materials sedimentaris del Mesozoic i es fracturen els sòcols hercinians.
Principals processos:
- Trencament del sòcol hercinià : ○ Es divideix en dos blocs : Meseta Nord i Meseta Sud. ○ Es formen blocs aixecats ( horsts ) com el Sistema Central , i enfonsats ( grabens ) com les depressions interiors.
- Aixecament de relleus : ○ Els Pirineus , les Serralades Bètiques i les Serralades Catalanes s’originen per plegament de materials acumulats a les antigues fosses oceàniques. ○ El Sistema Ibèric i la part oriental de la Serralada Cantàbrica es formen també per plegament.
- Volcanisme terciari : ○ Zones com el Campo de Calatrava , Olot-Empordà i Cabo de Gata presenten activitat volcànica.
- Inclinació de la península cap a l’Atlàntic : ○ Aquesta inclinació influeix en la xarxa hidrogràfica , fent que molts rius desemboquin a l’oceà.
2.4 Era Quaternària (1,5 milions d’anys fins a l’actualitat)
● L’era més recent, marcada per glacialisme i forts canvis climàtics.
Fenòmens destacats:
● Erosió dels relleus alpins : especialment als Pirineus, Cantàbrica, Central, Ibèric i Sierra Nevada. ● Glaceres de circ i vall es formen a les alçades. ● Rius i glaceres transporten materials al·luvials que omplen fosses i formes planes ( depressions de l’Ebre, Guadalquivir, Duero, Tajo, Guadiana ).
● Aportacions sedimentàries marines i fluvials formen planes litorals i deltas : com el del riu Ebre. ● Es configura la xarxa fluvial actual , jerarquitzada i estable.
3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS
La Meseta és la unitat morfològica central de la península Ibèrica. Es tracta d’un altiplà antic que ocupa gairebé la meitat del territori peninsular (prop del 45%) i que s’ha mantingut com una estructura fonamental des de l’era Paleozoica.
3.1 La Meseta
● És el resultat del sòcol hercinià erosionat i posteriorment afectat per l’orogènesi alpina. ● Es troba inclinada cap a l’oest, fet que afavoreix la desembocadura de molts rius a l’Atlàntic. ● Durant l’era terciària va quedar dividida en dues grans unitats per l’aixecament del Sistema Central:
a) Submeseta Nord
● Altitud mitjana: 800-850 metres. ● Situada entre la Serralada Cantàbrica (nord) i el Sistema Central (sud). ● Recorreguda pel riu Duero. ● És més elevada i accidentada que la Submeseta Sud. ● Exemple de conca sedimentària reomplerta amb materials terciaris.
b) Submeseta Sud
● Altitud mitjana: 500-700 metres. ● Separada en dues conques hidrogràfiques per les Muntanyes de Toledo: ○ Conca del Tajo (nord) ○ Conca del Guadiana (sud) ● Superfícies àmplies, planes o suaument ondulades.
3.2 Les serralades interiors de la Meseta
Aquestes serralades van sorgir a partir de l’aixecament de blocs del sòcol hercinià durant l’orogènesi alpina. Són muntanyes de tipus massís, de formes arrodonides, compostes principalment per materials paleozoics.
a) Sistema Central
● Travessa la Meseta d’est a oest, des de la Serra de la Estrella (Portugal) fins a Guadalajara. ● Alçades superiors als 2.000 metres: destaca el pic Almanzor (2.592 m). ● Divideix clarament les dues Submesetes.
○ Branca castellana o sud-occidental : menys elevada i més ampla, amb serres com Javalambre o Gúdar.
4.4 Sierra Morena
● Situada al sud de la Meseta, entre la Submeseta Sud i la depressió del Guadalquivir. ● Serralada de baixa altitud, però que forma un fort desnivell respecte a la vall del Guadalquivir. ● Origen en l’aixecament de blocs paleozoics durant l’orogènesi alpina. ● Més barrera topogràfica que muntanyosa; dificulta la comunicació nord-sud. ● Exemples: Sierra Madrona, Sierra de Aracena.
5. LES SERRALADES EXTERIORS A LA MESETA
Les serralades exteriors són aquelles que es troben fora dels límits de la Meseta. Es van formar durant l’orogènesi alpina a partir del plegament de materials sedimentaris acumulats en les conques marines adjacents al sòcol hercinià. Aquestes serralades presenten estructures molt complexes i alçades significatives.
5.1 Els Pirineus
● Situats al nord-est de la península, constitueixen la frontera natural amb França. ● Formats per l’aixecament i plegament de materials sedimentaris mesozoics i terciaris durant l’orogènesi alpina. ● Estructura en tres zones: ○ Pirineu axial : nucli antic format per materials paleozoics. Conté els cims més alts com l’ Aneto (3.404 m). ○ Prepirineu : situat al sud del Pirineu axial, format per serres de menor alçada (Montsec, Cadí, Pedraforca). ○ Conques intrapirinenques : zones enfonsades entre plegaments, com la Cerdanya. ● Presenta importants glaceres i valls d’origen glacial. ● Font de recursos hídrics i barrera climàtica important.
5.2 Les Serralades Costaneres Catalanes
● S'estenen paral·lelament a la costa mediterrània, des de les comarques gironines fins a les tarragonines. ● Formades durant l’orogènesi alpina i afectades per falles i moviments verticals. ● Consten de tres unitats: ○ Serralada Litoral : més propera a la costa. Exemple: Collserola, Garraf. ○ Depressió Prelitoral : espai allargat entre les dues serralades, ocupat per planes agrícoles i eixos de comunicació (Vallès, Penedès).
○ Serralada Prelitoral : més a l’interior, amb muntanyes com el Montseny (1.706 m) o Montsant. ● Muntanyes d’alçada moderada i relleu sovint abrupte.
5.3 Les Serralades Bètiques
● Situades al sud-est de la península Ibèrica. ● Són el conjunt muntanyós més complex i extens d’Espanya. ● Es divideixen en: ○ Serralada Penibètica : més propera al mar. Inclou la Sierra Nevada (amb el Mulhacén , 3.482 m, el cim més alt de la península). ○ Serralada Subbètica : més interior, amb materials calcaris i formes càrstiques. Serres com Cazorla, Grazalema... ○ Depressió Intrabètica : zona de conques entre ambdues serralades (Guadix, Baza), formada per materials sedimentaris. ● D’origen alpí, amb plegaments i falles molt marcades. ● Fort contrast de paisatge i gran biodiversitat.
6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I DEL GUADALQUIVIR
Les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir són àrees enfonsades que es van formar durant l’orogènesi alpina, al mateix temps que les serralades exteriors. Es van emplenar de sediments procedents de l’erosió de les muntanyes veïnes, especialment durant l’era terciària i quaternària. Tenen gran importància agrícola, hidrogràfica i de població.
6.1 Depressió de l’Ebre
● Situada entre els Pirineus (nord), el Sistema Ibèric (oest i sud) i les Serralades Costaneres Catalanes (est). ● D’origen tectònic, era una antiga conca marina que es va anar reblint de sediments continentals. ● Materials predominants: margues, argiles, guixos i conglomerats. ● Relleu molt pla, amb zones d’ estructura horitzontal i escassa pendent. ● Clima sec i continental, especialment a la part oest. ● Forta presència d’ erosió diferencial , que genera formes com badlands o serres testimoni. ● A la desembocadura, el riu Ebre ha creat un delta molt extens (uns 320 km²).
6.2 Depressió del Guadalquivir
● Situada entre Sierra Morena (nord) i les Serralades Bètiques (sud). ● Té una forma triangular que s’obre cap a l’Atlàntic, i limita a l’est amb Sierra de Cazorla. ● Va ser també una conca marina, reblerta posteriorment per sediments continentals. ● Materials predominants: argiles, margues, calcàries toves i graves.
b) Costa catalana
● S’estén de la frontera francesa fins al delta de l’Ebre. ● Al nord (Costa Brava): costes altes, rocoses , amb cales i penya-segats (relleu del Pirineu). ● Al sud: costes més baixes i rectilínies , amb planes al·luvials i deltes (Ebre, Llobregat, Tordera).
c) Costa valenciana
● Predomina la plana litoral al·luvial. ● Presència de sistemes de dunes , albuferes (com l’Albufera de València), marjals. ● Formació de barraques i cultius d’arròs en zones de regadiu.
d) Costa murciana i andalusa oriental
● Comarca del Llevant i sud-est peninsular. ● Costes rocoses i abruptes , amb petites platges i cales. ● Zones com Cabo de Gata presenten paisatges volcànics. ● Existència de tòmbols , com el que forma la Manga del Mar Menor.
8. ELS RELLEUS INSULARS: ILLES BALEARS I CANÀRIES
Els arxipèlags balear i canari presenten característiques geològiques i morfològiques diferenciades respecte al territori peninsular, a causa del seu origen geològic específic i del seu aïllament insular.
8.1 Illes Balears
● Situades a la mar Mediterrània, al llevant peninsular. ● Inclouen: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.
Mallorca
● L’illa més gran i amb major diversitat de relleu. ● Serra de Tramuntana al nord-oest: ○ D’origen alpí, plegament de materials mesozoics. ○ Cims com el Puig Major (1.445 m). ○ Relleu abrupte amb penya-segats costaners. ● Serres de Llevant a l’est: menys altes i més arrodonides. ● Entre les dues serres: plana central o Pla de Mallorca, d’origen sedimentari.
Menorca
● Contrastos entre nord i sud: ○ Nord : materials antics (paleozoic), costa abrupta i roques fosques.
○ Sud : roques calcàries, costa baixa i sorres clares. ● Relleu suau, punt culminant: El Toro (358 m).
Eivissa i Formentera (Pitiüses)
● Eivissa: relleu muntanyós però de poca alçada (Sa Talaiassa 475 m). ● Formentera: més plana, formada per plataformes calcàries i dunes fossilitzades. ● Ambdues presenten vegetació mediterrània i relleu càrstic.
8.2 Illes Canàries
● Situades a l’oceà Atlàntic, davant les costes del nord-oest africà. ● Origen volcànic , lligat a punts calents de l’escorça terrestre. ● Formades per successives erupcions des del miocè fins a èpoques recents.
Illes occidentals (Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro...)
● Més muntanyoses i joves. ● Relleu abrupte, volcànic, amb valls profundes i barrancs. ● Tenerife : Teide (3.718 m), el cim més alt d’Espanya. ● La Palma : Caldera de Taburiente, exemples de formacions volcàniques.
Illes orientals (Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote)
● Més planes i antigues , afectades per l’erosió. ● Gran Canària: combinació de massissos centrals i planes costaneres. ● Lanzarote i Fuerteventura: formacions volcàniques recents i camps de lava.
Altres elements del relleu volcànic:
● Cons volcànics , calderes , malpaísos , colades de lava. ● Barrancs formats per erosió fluvial i pluvial. ● Paisatge àrid, amb sòls fèrtils per a cultius com la vinya, el plàtan o la papa.
9. RELLEU I COSTES DE CATALUNYA
Catalunya presenta una gran varietat de formes de relleu deguda a la seva situació entre els Pirineus, la Depressió Central i el mar Mediterrani. Aquesta diversitat condiciona el clima, la vegetació, la hidrografia i les activitats econòmiques del territori.
9.1 Els Pirineus catalans
● Se situen al nord del territori i formen part del Pirineu axial i del Prepirineu.
Pirineu axial
● Entre els Pirineus i les serralades costaneres. ● Continuació de la depressió de l’Ebre. ● Materials: argiles, guixos, conglomerats. ● Relleu suau, amb altituds de 200-600 m. ● Planes interiors: Pla de Bages , Conca de Tremp , Conca de Cervera.
9.5 La costa catalana
● Aproximadament 580 km de longitud. ● Manca d’uniformitat: sectors abruptes i rocosos alternen amb planes i deltes.
Costa Brava (Girona)
● Relleu accidentat, amb cales rocoses , penya-segats , illes. ● Molt valor paisatgístic i turístic.
Costa del Maresme i Barcelona
● Planes al·luvials, platges rectilínies, deltes petits (Besòs, Llobregat).
Costa Daurada (Tarragona)
● Litoral més regular i baix. ● Platges amples, sorra fina. ● Delta de l’Ebre : el més extens de l’Estat (320 km²), de gran valor ecològic.
Unitat-3 La diversitat climàtica i la vegetació d’Espanya i
Catalunya
Introducció
La península Ibèrica es troba a la zona temperada del planeta, per tant presenta quatre estacions ben diferenciades: estiu i hivern, més primavera i tardor com a estacions intermèdies. Aquesta localització geogràfica, combinada amb la diversitat del relleu, la proximitat a l’oceà Atlàntic i al mar Mediterrani, la influència de diverses masses d’aire i la seva forma compacta, expliquen la gran varietat climàtica i de vegetació present a Espanya i Catalunya.
Els principals climes de l’Espanya peninsular són:
● Clima oceànic o atlàntic ● Clima mediterrani ● Clima continental o d’interior amb influència mediterrània
A les Illes Balears trobem un clima clarament mediterrani, mentre que a les Illes Canàries predomina el clima subtropical. A Catalunya, el clima predominant és el mediterrani, però amb una gran varietat degut a les diferències de relleu, latitud i distància al mar.
1. Els mecanismes que influeixen sobre el clima
1.1. La circulació atmosfèrica en altitud
A les capes altes de la troposfera circulen corrents d’aire molt potents anomenats corrents en jet o jet streams. Aquestes corrents es mouen d’oest a est i determinen la distribució de les altes i baixes pressions a la superfície terrestre.
Hi ha dos principals corrents en jet:
● El jet subtropical (entre els 30° i 45° de latitud nord) ● El jet polar (al voltant dels 60° de latitud nord)
Durant l’hivern, aquestes corrents tendeixen a desplaçar-se cap al sud (fins a 40°N), mentre que a l’estiu es desplacen cap al nord (fins a 60°N). Aquest moviment condiciona el tipus de masses d’aire que afecten la península.
El jet stream provoca:
● A l’estiu, l’entrada d’anticiclons subtropicals (especialment l’anticicló de les Açores) amb aire càlid i sec. ● A l’hivern, l’entrada de depressions i masses d’aire fredes procedents del nord.
2.3. Reajustaments termodinàmics entre latituds polars i tropicals
Són contrastos tèrmics que provoquen l’entrada de masses d’aire polar sobre la península:
● Massa d’aire polar marítim: prové de l’oceà Glacial Àrtic. Genera temperatures baixes, molta inestabilitat, precipitacions en forma de neu, pluja o calamarsa segons l’estació. ● Massa d’aire polar continental (siberiana): molt seca i freda, prové del nord-est europeu. A l’hivern, provoca nevades i descens acusat de la temperatura; a l’estiu, pot generar tempestes.
2.4. Comportament semiautònom de la Mediterrània occidental
El mar Mediterrani té una dinàmica pròpia que influeix en el clima de la seva façana occidental:
● A l’estiu: predomini dels anticiclons subtropicals i elevades temperatures que afavoreixen una evaporació intensa ● A la tardor: l’entrada de masses d’aire atlàntiques més fredes provoca una forta inestabilitat
Aquest contrast tèrmic genera:
● Baixes pressions estacionals ● Pluges torrencials i aiguats ● Atracció d’aire càlid des dels anticiclons subtropicals, coincidint amb l’entrada d’aire fred a les capes altes: condicions per precipitacions intenses i breus
2.5. Forma i relleu de la península Ibèrica
La configuració interior de la península genera un comportament continental:
● Estius molt càlids i secs ● Hiverns molt freds i secs
Aquest fet es deu a:
● L’allunyament del mar ● L’altitud mitjana elevada ● Les serralades que frenen la penetració d’aires humits
L’efecte Foehn també influeix en les condicions climàtiques:
● El vent humit ascendeix per una vessant de muntanya, es refreda i descarrega precipitació ● Quan baixa per l’altra vessant, ho fa sec i càlid, augmentant el risc d’incendis i la sequedat
3. El clima oceànic o atlàntic
Aquest clima és típic de la façana septentrional de la península Ibèrica i rep la influència directa de l’oceà Atlàntic. La seva principal característica és l’elevada humitat i la poca oscil·lació tèrmica al llarg de l’any.
Localització
Es troba a Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc, part nord de Navarra i la Vall d’Aran.
Característiques principals
● Precipitacions molt abundants i regulars durant tot l’any (entre 1.000 i 2.500 mm), tot i que són una mica més escasses a l’estiu. ● Nuvolositat elevada i humitat ambiental alta. ● Temperatures suaus durant tot l’any. La mitjana anual oscil·la entre els 11 ºC i els 15 ºC. L’amplitud tèrmica (diferència entre la temperatura màxima i mínima) és baixa. ● Domini de vents de ponent, que poden provocar galernes (temporals marítims sobtats i violents).
Hidrografia
● Rius curts, cabalosos i regulars. L’excepció és el riu Miño, que és més llarg.
Vegetació
● Predomini del bosc temperat caducifoli amb espècies com el roure, el faig i falgueres. ● A causa de la pressió humana, molts boscos originals han estat substituïts per plantacions de pins i eucaliptus. ● En llocs on el bosc ha estat degradat, apareix la landa, amb matolls com el bruc, la ginesta i la gatosa. ● Hi ha prats naturals als vessants de muntanya, utilitzats com a pastures.
Agricultura i ramaderia
● Conreus principals: patata, blat de moro i pomeres. ● Ramaderia predominant: bovina (vaques de llet i de carn).
Varietats del clima oceànic
a) Clima oceànic de muntanya
Es dona en zones elevades com el massís de Galícia, les Muntanyes de Lleó, la Serralada Cantàbrica, les Muntanyes Basques, els Pirineus de Navarra i Aragó (Vall d’Aran, Valira, Núria).
● Precipitacions superiors als 1.500 mm anuals. ● Nevades freqüents a l’hivern. ● Temperatures més baixes per l’altitud.
