¡Descarga apunts comunicació PIRRPP y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
LA PREMSA HISTÒRICA DIGITALITZADA, ARA
Des que a començament del segle XXI van començar a sovintejar els projectes de digitalització, el procés d’instal·lar premsa històrica a la xarxa no s’ha aturat. La proposta de la Unió Europea de promoure una biblioteca digital pública, Europeana, ha donat pas a la convocatòria d’ajudes, per part del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, per a la creació de recursos digitals. Europeana, que des de febrer de 2010 té el seu referent a Espanya, Hispana, pretén integrar els projectes seguint unes normes i procediments tècnics comuns.
Dins les col·leccions que administra Hispana, trobem els repositoris de les biblioteques digitals de les comunitats autònomes i de les universitats espanyoles. Hispana vol coordinar els projectes de digitalització iniciats i evitar la duplicitat d’actuacions en un mateix document. Entre aquestes iniciatives, en l’àmbit estatal tenim dos grans portals de premsa històrica digitalitzada. El de la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica reuneix sis milions de pàgines de premsa datades entre finals del segle XVIII i els anys quaranta del XX. Del món català podem consultar capçaleres editades a tota la geografia, algunes d’elles compartides amb ARCA. En el fons de Barcelona destaquem reproduccions de La Veu de Catalunya (1880),1 del Diario Constitucional de Barcelona (1820-1824), de L’Avens: Lletras, Art, Ciencia (1881-1893) o de La Flaca (1872-1873). En el de Girona trobem exemplars de la Gazeta de Gerona (1793) i del Correo de Gerona (1795).
Ens remet també a publicacions de localitats com Banyoles, Figueres, Lleida, Mataró, Olot, Palamós, Puigcerdà, Ripoll... Igualment s’hi poden consultar, entre altres, una seixantena de capçaleres editades, des de mitjan segle XIX, a poblacions com Amposta, Reus, Tarragona, Tortosa, Valls o el Vendrell.
El repositori de l’Hemeroteca Digital, amb el fons de la Biblioteca Nacional de España, compta amb 1.065 títols (cinc milions de fulls). Aquest portal obre l’accés a un elevat nombre de periòdics de finals del segle XVIII i el primer terç del XIX: La Abeja Manresana (1813), Diario de Barcelona (1820- 1822), Correo de Torruella de Mongrí (1808), Diario de la ciudad de Lérida (1809), Diario de Gerona (1809), Gazeta de Cataluña (1813-1814) o El Amigo de la Religión (1820-1821).
En l’àmbit pròpiament català tenim ARCA, un portal que ofereix 296 periòdics dipositats en diverses institucions catalanes. Promogut des de la Biblioteca de Catalunya, té el suport del Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC). Dins d’ARCA trobem publicacions tan significades com el Diario curioso, histórico, erudito, comercial, civil y económico (1762) , La Renaixensa (1871-1898), L’Esquella de la Torratxa (1872-1939), Papitu (1908-1937) , La Campana de Gràcia (1870-1934), El Cu-Cut (1902-1914), Quatre Gats (1899), antecedent immediat de Pel & Ploma (1899-1903), Lo Pensament catalá (1900-1902) –fundat per Jacint Verdaguer– o La Veu de Catalunya (1891-1937). L’Arxiu digital de Granollers presenta 86 capçaleres (72.866 pàgines) i 7.505 exemplars diferents, datats entre 1882 i 1990. La publicació més antiga és l’Eco de Granollers. L’Arxiu Municipal de Lleida inclou 14 publicacions d’entre 1899 i 1976, algunes d’elles satíriques. Per l’ampli període que abasta és interessant la sèrie de La Veu del Segre (1899-1934).
La iniciativa de la Diputació de Girona permet entrar a 240 publicacions (262.196 pàgines) de les biblioteques publiques de la Cerdanya, Figueres, Olot i Ripoll. A la mateixa ciutat, l’Arxiu Municipal mostra 21 capçaleres (1.706.785 pàgines), publicades entre els anys 1808 i 2000. Les més antics són el Diario de Gerona (1808-1809) i la Gazette de Gironne (1810- 1812).
A Figueres, l’any 2000 la Biblioteca Fages de Climent va iniciar la digitalització de les col·leccions d’imatge i premsa: 130 capçaleres editades entre el 1842 i el 1977. Les últimes aportacions són la revista Canigó (1954-1974) en la seva etapa figuerenca, i la col·lecció de l’ Empordà Federal (1911- 1938). L’Hemeroteca Municipal de Tarragona disposa de 59 periòdics (270.000 pàgines), datats entre 1808 i 1966, entre els quals destaquen per l’antiguitat el Diario de Tarragona (1808-1932) i el Diario Mercantil, Político y Militar (1814).
L’enllaç de premsa històrica digitalitzada del Departament de Cultura permet consultar unes 500 revistes (580.307 pàgines), des de 1808 fins a 2009, custodiades en arxius catalans. La Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona ofereix dos recursos: el fons local de publicacions periòdiques digitalitzades del servei de biblioteques de la Diputació de Barcelona, amb 251 capçaleres (716.168 pàgines, corresponents a 80.445 portades), datades entre mitjans del segle XIX i el XX; i Trencadís, un nou dipòsit que complementa l’anterior i incorpora sis revistes de Martorell i tres de Vilafranca del Penedès.
A la Catalunya Nord, a la Mediateca de Perpinyà es poden consultar dotze periòdics. El més antic és el Journal des Pyrénées- Orientales (1815-1876). A l’àmbit del País Valencià, les referències digitals són a la Biblioteca Valenciana Digital (BIVALDI), que disposa de set publicacions. El fons de la Biblioteca Digital Alacantina habilita unes 179 capçaleres. La Universitat de València, a Somni, mostra exemplars dels segles XVIII i XIX. L’Arxiu Municipal de Castelló, d’altra banda, exposa 97 publicacions, les més antigues de mitjan segle XIX. A les Illes, tenim el fons de la Biblioteca Digital de les Illes Balears (BIDIB), dependent de la Universitat, i el de la prensa històrica de l’Arxiu d’Eivissa, amb 22 capçaleres (77.877 pàgines), d’entre finals del segle XIX i l’any
Al portal de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, visualitzem 11.945 imatges, editades arreu de Catalunya a partir de 1938.
Finalment, pel que fa a la tecnologia, cal comentar que van en augment els portals que permeten el reconeixement de text a les seves imatges, si bé en una quarta part dels que hem relacionat encara no és possible.
LA MODERNITZACIÓ DE LA PREMSA: DE LA PREMSA IDEOLÒGICA A LA PREMSA D’EMPRESA
Cal interpretar el mitjà de premsa a partir de tot un seguit de variables tant externes com intrínseques al mateix periòdic, les característiques del qual – en el nostre cas, el diari modern i industrial– no poden ser qualificades i, encara menys, interpretades fora del context històric. La comunicació de masses és un fenomen que experimenta les seves primeres manifestacions en terres de l’Amèrica del Nord i de l’Europa més industrialitzada.
La Dictadura de Primo de Rivera afavoreix aquesta evolució, en precipitar la caiguda dels diaris artificialment mantinguts pels vells partits de torn i reprimir la premsa anarquista i a la incipient comunista. Els grans diaris d'informació, obligats fins a cert punt a desviar l'atenció dels temes polítics. S'accelera així, en aquests anys de dieta política, el procés de conversió dels diaris espanyols d'acord amb el model de premsa de masses. A partir d'aquests anys, els diaris contribueixen en gran mesura al fervor popular pels nous espectacles. L'esport i el cinema ocupen el seu espai als diaris, al costat dels toros i el teatre.
El procés de transformació de la premsa, a més d’endarrerit respecte als països més avançats, és incomplet. Encara que els canvis que es van produint apunten en aquesta direcció, no arriba a configurar-se a l’Estat espanyol el model de premsa de masses a la manera anglosaxó. En tot cas, la transformació de la premsa a l’Estat espanyol, a més d’arribar amb retard ho fa de manera incompleta i allunyada dels models anglosaxons. Evidentment, els canvis que es produeixen s’orienten cap al què hem definit com a modernitat, però les condicions que es donen són molt precàries. -L’analfabetisme encara és molt elevat. -Predomini del sector agrari. -Escassetat de mercat. Condicions favorables per a la la premsa de masses: -Procés d'industrialització (sobretot a Catalunya). -Millora de la xarxa viària: carreteres, ferrocarril. -Introducció del telèfon. -Millores tecnològiques: linotípia.
Els millors diaris de l'època corresponen més aviat a un gènere híbrid entre el diari informatiu-interpretatiu i el diari d'opinió.
EL PÚBLIC DE LA PREMSA
És difícil precisar la difusió d'un diari determinat, o de la premsa en el seu conjunt, en una època en què no existia control de tirades La progressió de la premsa va acabar brutalment amb la Guerra Civil, amb la mort violenta de la majoria dels diaris més importants i la consegüent desaparició o pèrdua dels seus arxius. Hi ha estadístiques oficials per als anys 1913, 1920 i 1927, que proporcionen les dades de xifres de tirada. Els mateixos diaris proporcionaven, en moltes ocasions, en les seves mateixes pàgines, les seves suposades xifres de tirada, amb intenció propagandística. Una font per a la recerca de la difusió són les quantitats abonades a Hisenda pels diferents diaris en concepte de timbre concertat per circulació per mitjà del correu. Els Registres de la Contribució Industrial. En ocasions falsejats per defraudar Hisenda.
PREMSA I OPINIÓ PÚBLICA
Malgrat als seus grans progressos, la premsa seguia sent un fenomen relativament minoritari, a molta distància dels països amb major grau de desenvolupament. Enormes sectors de la població la ignoraven. Si difícil és precisar quants compradors tenia cada diari, més ho és encara determinar qui eren, com es distribuïen social i geogràficament.
PREMSA DE CAPITAL I PREMSA DE PROVÍNCIES
Barcelona era el segon centre difusor de premsa, amb una mica menys de la meitat de la tirada global de premsa amb periodicitat diària que Madrid. Convé destacar, en el cas de Catalunya, la vitalitat de la premsa comarcal. La Vanguardia era, ja des de principis de segle XX, el diari de major difusió entre tots els catalans, i la seva distància de tots els altres creix ininterrompudament a partir de 1914. El 1918 tirava 100.000 exemplars i abans de la Guerra Civil va superar probab1emente els 200.000. Altres diaris independents com EI Noticiero o Las Notícias , o republicans com La Publicitat o EI Diluvio , la seguien, amb alts i baixos, a molta distància. La premsa en llengua catalana, adscrita a la Lliga o als diferents partits d'esquerra catalanista, no aconseguia superar unes modestes tirades, com a conseqüència de la progressiva disminució de la premsa de partit. València, Bilbao, Saragossa i Sevilla serien la resta de capitals espanyoles amb diaris de certa entitat. A banda d'aquestes ciutats, pocs diaris assoleixen els 10.000 exemplars. Cal destacar La Voz de Galicia , de La Corunya, El Faro de Vigo , La Unión Mercantil , de Màlaga, El Norte de Castilla, de Valladolid, i una mica per sota dels dos diaris de Gijón, el Noroeste i El Comercio.
La major part dels diaris de províncies no arriben als 5.000 i algun d’ells ni tan sols als 1.000 exemplars.
L’EMPRESA PERIODÍSTICA
Si proveu de respondre a la qüestió –la de subjecte– del paradigma de Lasswell: ¿qui diu? És indispensable conèixer: el capital d'una empresa, la identitat, legal com a mínim, dels seus accionistes, els seus vincles amb altres sectors de l'economia o de la política.
Sostenir un diari mínimament atractiu per al públic és una empresa costosa, que devora capitals en molt poc temps, i resulta a curt termini inviable si no s'aconsegueix equilibrar com a mínim les despeses i els ingressos. El capítol més important en les despeses del diari era el paper. El gran problema de la premsa espanyola, el que frenava el seu desenvolupament, no era tant el preu del paper com la insuficiència de la publicitat, donada l'estretor del mercat espanyol. El sector de l’empresa publicitària es trobava en un estat embrionari, comparat amb el que s’esdevindria a partir dels anys vint i especialment durant la Segona República. Però cada vegada la publicitat va sent més important, variada i atractiva, amb un gran increment en els anys vint. Concentrada en els primers anys, seguint la tradició vuitcentista, en l'última pàgina –que era llavors la quarta– va a poc a poc repartint-se per tota la superfície del diari i ocupant cada vegada més espai.
LES AGÈNCIES D’INFORMACIÓ
–Introducció de nous temes: Importants símptomes de massificació i d’espectacularització de la realitat social. En la política (actes, manifestacions, declaracions), en els entreteniments populars (esports, toros, teatre, sarsuela, cafè-concert). El cinema, que en els anys del canvi de segle és una simple curiositat, atrau ja a finals dels anys deu l'atenció del públic i de la premsa, i mereix pàgines especials en alguns diaris. Així doncs, els anys vint són ja els del fervor popular per l'esport espectacle, el futbol sobretot, i el cinema. Publicacions especia1izadas s'ocupen d'ells, i la premsa diària els dedica com a mínim una pàgina setmanal. Esportistes i estrelles de cinema són els nous herois populars.
GÈNERES PERIODÍSTICS
La noticia És un text breu d’informació sobre un fet d’actualitat recent. No conté opinions personals de l’autor. La crònica La crònica és comentari i és informació. En els diaris és la secció en què es dóna compte de les notícies i reflexions del dia, acompanyades moltes vegades de comentaris. El reportatge És un text informatiu, una notícia ampliada pel que es presta més a l'estil literari que la notícia. És un gènere informatiu deslligat de l'actualitat del moment. Generalment, el reportatge surt d'una recreació d'alguna cosa que va ser notícia. A l’Estat espanyol, com a conseqüència de la llarga i encara recent preponderància del periodisme d'idees, es considera més a l'articulista que al reporter, al qual encara es diu, despectivament, “gacetilleros”. L’entrevista És aquella en què l'entrevistador es limita a exposar la seva conversa amb un personatge mitjançant el sistema de pregunta i resposta. Una entrevista conté informacions, opinions, vivències, etc. sobre algun tema d'interès rellevant. L’article de fons Se’l relega ara sovint a pàgines interiors, en l'anonimat de l'editorial, i es fa més breu.
PREMSA I CULTURA. ESCRIPTORS I PERIODISTES
Des del segle XVIII la premsa ha estat el vehicle fonamental per a la difusió de la cultura. Mai com en el primer terç del segle XX, els escriptors contribueixen tant, almenys, com els periodistes a omplir les pàgines dels periòdics. Com deia un editorial de El Sol , el 1930: En la premsa aconsegueixen la difusió que no pot donar-los el llibre, els escrits dels homes més cultes: dels catedràtics, dels investigadors, de tots els especialistes en qualsevol branca del saber. Per a l’escriptor que no tenia mitjans de fortuna, com és el cas de la immensa majoria, el periòdic era la font d’ingressos primordial, donada la insuficiència del mercat del llibre.
El periodisme espanyol d’aquests anys –deficient pel costat de la informació, sobretot si se’l compara amb el de l’àmbit anglosaxó o germànic– brilla a extraordinària altura en l’aspecte intel·lectual i literari., Perquè es nodreix en gran mesura de les plomes d’escriptors i intel·lectuals, en una època excepcional de la cultura espanyola. A la premsa arriben a la difusió que no pot oferir el llibre, els escrits dels homes més cultes. Tots tenien molt clar que la premsa era l’únic mitjà per fer-se conèixer i per realitzar un treball cultural eficaç, “donat l’horror al llibre que predomina a Espanya”, en frase d’Unamuno. No només els assaigs breus –articles periodístics en el seu origen– sinó moltes obres més llargues, novel·les i assaigs filosòfics, van veure per primera vegada la llum en forma seriada, en fulletons i opuscles de periòdics i revistes. Azorín, Baroja, Maeztu, els Machado, Ortega y Gasset, Pérez de Ayala, Eugeni d’Ors, Ramón Gómez de la Serna, Joan Maragall, van ser col·laboradors assidus dels periòdics. La premsa espanyola és, per això, una premsa molt intel·lectualitzada. El fet és més accentuat en els periòdics de llengua catalana. Possiblement, el pes de la literatura en les pàgines dels diaris podia resultar un llast per la modernització definitiva, aquella que pontificava els aspectes purament informatius. No obstant això, la col·laboració d’escriptors a les pàgines dels periòdics prestigiava, en bona mesura, el producte.
Per als diaris, als quals la modèstia de les seves tirades i la insuficient publicitat no permetia grans dispendis, la col·laboració literària resultava més barata que els grans ostentacions informatius. La tradició històrica de la premsa comarcal La creació d’una xarxa de comunicació local a Catalunya ha representat un fenomen històric molt característic d’aquest país. Lluís Bertran i Pijoan és el primer teoritzador que defensa el paper complementari de la premsa comarcal davant de la “gran informació”. En els anys 1920-1930 existien a Catalunya mig centenar de diaris en una desena de ciutats. El fenomen general de la premsa regional i provincial, desplegat als principals països europeus en el darrer quart del segle XIX, com a complement dels grans diaris nacionals, té la particularitat catalana d’un mercat propi i autosuficient. La repressió, supressió i apropiació franquista de la majoria de diaris i periòdics comarcals comporta un reconeixement de la seva importància com a periodisme popular. L’efervescència política que havia portat la democràcia, després de la mort del general Franco, activà un procés de conscienciació ciutadana necessitat d’instruments de participació. En l’aspecte periodístic tindrà el seu reflex, sobretot, en els butlletins d’associacions de veïns, de partits polítics i d’entitats cíviques.
Les iniciatives periodístiques de caire popular es diluïen, sovint, per problemes de finançament o de manca de professionalitat.
Durant els anys 70, els projectes de periòdics comarcals tenien una base molt poc empresarial –i per tant, poc professional–, i sustentaven la seva estructura econòmica en societats d’accionariat popular.
El 9 Nou de Vic comença definint el mercat de les comarques d’Osona i Ripollès, i trenca el límit provincial. Els vuit diaris consolidats a sis ciutats presenten diversos perfils. Els diaris comarcals han passat a ocupar l’espai propi dels diaris d’informació general. La nova estructura territorial presenta alguns desequilibris que haurien de poder ser considerats encara com a noves oportunitats. El nou model territorial descansa sobre el segon nivell de les ciutats amb bisetmanaris i setmanaris. La doble data de sortida setmanal és poc freqüent, però té dos casos ben significatius com Vic i Figueres La naturalesa de la premsa de proximitat a) Dimensió petita b) Arrelament al territori c) Proximitat del públic d) Publicitat pròpia e) Reclutament directe de la redacció f ) Funció social i cultural g) Funció identitat de grup
Si els diaris locals dels anys 1930 es limiten a justificar un paper complementari davant de l’empenta de la premsa industrial, els nous i renovats periòdics locals dels anys 1980 i 1990 estrenen una oferta informativa pròpia. La comunicació local en l’època de la globalitat En les darreres dues dècades del segle XX, la dimensió de la globalització, potenciada per les noves tecnologies, semblava debilitar el protagonisme de la comunicació més propera. Internet està provocant uns canvis socials d’hàbits de consum i d’hàbits de comunicació. Ens relacionem amb el món d’una manera diferent. La relació clàssica emissor-receptor es transforma. Cal relativitzar la dicotomia global-local, sobretot si existeix la temptació d’introduir termes d’exclusió. Són necessaris els escenaris locals per a les actuacions globals. El terme local s’ha de considerar, a l’actualitat, exclusivament en l’àmbit dels continguts, ja que el segon element que ha definit tradicionalment el concepte de local, el receptor –la cobertura–, ha transcendit l’espai físic amb la incorporació de la xarxa d’internet. Informació local fa referència, sobretot, a uns continguts definits en termes geogràfics, socials i culturals i al tractament dels esdeveniments que es produeixen en aquest marc, o d’altres però que afecten als ciutadans d’aquest territori. Es tracta d’una comunicació de servei, directa, propera, que pontifica els continguts més quotidians i que es retroalimenta dels seus propis receptors. La comunicació de proximitat no disposa de l’amplitud panoràmica i la diversitat de la comunicació general. No ho necessita perquè el seu àmbit de recepció li exigeix detall i concreció, a diferència dels mitjans que han d’atendre públics més universals. És clar que el concepte local no hauria de representar l’antítesi del concepte global. Pensar localment i actuar globalment, aquesta és la fórmula que dóna sentit als processos comunicatius, és el que es coneix com a glocalització, un modisme que defineix aquesta realitat. La societat digital ha representat un instrument molt valuós per el desenvolupament de la comunicació local.
Li ha permès disposar en igualtat de condicions dels elements que, fins aleshores, eren molt exclusius de la comunicació general, o sigui de l’accés a les dades, al seu tractament i al procés tecnològic d’elaboració del producte i, finalment, de la seva difusió. Resulta indispensable la participació ciutadana en l’elaboració d’informació de qualitat vehiculada des de la xarxa. Mentre que s’han estès les xarxes que possibiliten la intercomunicació en temps real al llarg del planeta, el valor social de la informació local ha experimentat un avenç impensable. La figura del comunicador local L’imaginari popular ha mantingut, amb massa freqüència, una actitud de cert menyspreu cap a la figura del comunicador local. El periodista del mitjà local tindrà a la seva disposició els elements necessaris per desplegar els autèntics valors professionals: accés directe a les fonts, domini de l’entorn immediat, capacitat real per generar el debat i la participació ciutadana. El bon comunicador és aquell que sap cercar la relació de la informació local, amb contextos geogràficament més amplis, ja siguin nacionals, estatals o internacionals, aquell que investiga i interelaciona, aquell que malda per interpretar i contextualitzar la informació. Però no pot obviar la informació detallada i precisa dels telèfons útils, de les farmàcies de guàrdia o de les cartelleres de cinemes i teatres, perquè aquesta és la informació de servei que li correspon donar i la que li atorga bona part de la seva personalitat. El periodista local no reeixirà plenament en la seva tasca professional si no té un absolut coneixement del seu entorn immediat i de les característiques essencials del funcionament de la societat local. Importància de les fonts La possibilitat de l’opinió pública d’interactuar a través dels mitjans amb les persones, personatges i càrrecs públics que es podrà trobar, més tard, pel carrer, representa una de les majors virtuts de la comunicació de proximitat. És en aquest context on els periodistes i els receptors conviuen a diari, i a on els primers no només actuen com a transmissors de les notícies, sinó també com a protagonistes de les mateixes, i els receptors tradicionals poden ser, sovint, també objectes de la informació. Els avantatges que proporciona la proximitat a l’hora de disposar amb facilitat de fonts orals, es poden veure enterbolides pels riscos que comporta la relació directa amb el poder polític local. -Proximitat -Interactivitat -Servei La introducció de les noves tecnologies ha afectat, i molt, l’esmentat exercici professional en tots els àmbits de la comunicació, tant general com local. Això és una realitat indiscutible, tant des del punt de vista de l’obtenció com en el de la difusió d’informació. La possibilitat de que qualsevol persona amb uns mínims mitjans tecnològics pugui rebre i emetre informació, desvirtua, sens dubte, la imatge tradicional del procés de la comunicació. La figura del blog pren un progressiu protagonisme i, en casos concrets, es converteixen en fonts complementàries o alternatives d’informació i opinió. Sovint el periodista ha de recorre a informació d’un blog per bastir una notícia. És el periodisme 3. El blog és periodisme? No entrarem a discutir-ho, però és necessari reivindicar que un blog compleixi amb els uns preceptes bàsics: publicar
En l’àmbit de les televisions locals, els grups de comunicació també mostraren, de bell antuvi, el seu interès. El periodisme electrònic en l’àmbit local Internet ha generat no només una transformació en l’àmbit de la recepció i la difusió de la informació, sinó que ha provocat un profund canvi en les estructures mentals i culturals de la societat De les cartes al director al fòrums i a les participacions col·laboratives La incorporació a Internet dels mitjans durant la segona meitat dels anys noranta, els obligà a plantejar-se el seu paper comunicatiu. Un inconvenient molt significatiu en l’àmbit de la premsa local i comarcal a Internet és precisament l'actualització constant dels webs. Els continguts s'han de manufacturar de manera diferent, amb professionals formats en el llenguatge multimèdia i des d'estructures "menys jerarquitzades“. La premsa tradicional ha experimentat una fase de desconcert molt notable que, hores d’ara, encara no ha superat. La crisi econòmica ha acabat per estendre, en el sector de la premsa en paper, un estat de gran desànim. La premsa gratuïta, paradigma de la comunicació local A França la premsa gratuïta va aparèixer l’any 1960, i en poc més de tres dècades la seva difusió va arribar a ser astronòmica. A la Gran Bretanya o a USA la potència d’aquest model periodístic també és molt considerable. A l’Estat espanyol el fenomen s’introdueix de forma més lenta, però en les darreres dècades del segle XX el seu protagonisme en el mercat de la premsa escrita, també, és indubtable. El 1969 es publicava el primer setmanari gratuït de Catalunya, el Clàxon Tarragona. Aquestes publicacions, la gran majoria setmanals o quinzenals, en molts casos compartien el mercat local amb els altres mitjans de pagament i en altres casos, van ocupar el buit que existia al mercat comunicatiu local. Les característiques que presenta aquest model comunicatiu afavoreixen la introducció en l’àmbit publicitari a empreses locals modestes, que difícilment podrien promocionar els seus productes en els mitjans tradicionals. En l’àmbit de la premsa local –tant de pagament com gratuïta–, la publicitat dels anunciants modestos i els anuncis classificats representen dos terços dels ingressos. La crisi econòmica que es començà a manifestar amb claredat l’any 2008 trobà com a víctima propiciatòria la premsa gratuïta, atesa la notable recessió del sector publicitari. La premsa gratuïta ha de fonamentar-se en continguts de caràcter informatiu de poca extensió, notes curtes, cròniques esquifides, de lectura ràpida i fàcil. El futur de la comunicació local La qualitat de la informació és la premissa essencial per poder considerar que la comunicació és bona i rigorosa. La informació que ofereix no es pot, per regla general, obtenir per cap altre mitjà, és un producte que interessa a la gent i que s’instal·la en el mercat amb un elevat caràcter d’exclusivitat. És un producte molt valuós pel seu apropament físic a la ciutadania.El comunicador local anirà a la recerca de les fonts, cercarà la col·laboració amb els seus propis veïns La comunicació de proximitat és un instrument bàsic per facilitar la participació ciutadana i una alternativa a la uniformització de l’oferta informativa.
És fàcil imaginar, però, que aquesta visió idíl·lica de la comunicació local, presenta escletxes, aspectes negatius, com ara les pròpies estructures empresarials de la comunicació local. Pot arribar a generar un producte massa localista i poc contextualitzat, o sigui, tornem amb el neologisme, poc glocal. En tot cas, però, la comunicació de proximitat és una necessitat i una exigència de la ciutadania. Cal explorar constantment noves fórmules i models per fer compatible aquesta comunicació amb uns contextos econòmics i socials canviants i amb uns formats definits per la transformació tecnològica.
