¡Descarga Apunts de les classes, grup 01 y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Apunts de teoria de
Disseny Gràfic i direcció
d’Art en premsa
amb el professor Jose Luís Valero
Curs 2005-
En color negre, contingut de les diapositives PowerPoint usades a classe. En tipografia Courier New, els comentaris del professor, que generalment tenien poc a veure amb la diapositiva en pantalla. S’han obviat les aventuretes del Valero que ni venien al cas, ni feien gràcia.
X.O. i M.M. Amb la inestimable col·laboració de tots/es els qui havent anat a classe o no, ens heu deixat els vostres apunts totes les vegades que nosaltres no hi hem anat
Amb Gutemberg es canvien les cal·ligrafies per les tipografies i es va estendre molt més l’alfabetització. El disseny tipogràfic va néixer amb Gutemberg i les masses ja van aprendre a llegir en lletra d’impremta, no manuscrita.
Emissor F 0E 0 Canals, sorolls* i filtres*** F 0E 0 Receptor i codi i decodificador
sensorials operatius culturals exemples: daltonisme infantesa, vellesa univers estètic
- Canals: disseny, maquinària. ** “Sorolls” es refereix a qualsevol interferència que dificulti el procés de comunicació, com per exemple errades mecàniques a la impremta off-set, un estrip distribuint al quiosc…
***Filtres: vinculats a la recepció F 0E 0 grandària (legibilitat), estil, color…
Qui decideix el disseny? (Qui condiciona la transmissió del coneixement?) El productor-emissor construeix la pàgina segons els seus criteris professionals i estètics, que poden ser millors transmissors o no. El lector accepta o refusa la informació que se li ofereix a cada pàgina. La tecnologia condiciona quines possibilitats de disseny té el productor en cada moment històric, quins mitjans de transmissió de coneixement té. El context històric influeix també de forma general en la forma com s’assimila en coneixement. Els fets són història, xo els mitjans tb.
El productor té molta importància perquè és qui decideix inicialment el missatge i el disseny. Entre els productors cal destacar el paper modificador dels traductors i de
El lector també decideix indirectament el disseny. Les primeres tipografies a l’època de Gutemberg, per exemple, no sempre eren llegibles. La lletra manuscrita té una grafia diferent a la d’impremta i els primers lectors moderns van haver d’aprendre de nou la correspondència entre les grafies velles i les noves.
Ex: a F 0E 0 a
Si al cap d’un temps, la majoria dels lectors no es sentien còmodes amb una tipografia nova, no s’usava tant i desapareixia. El sistema tecnològic disponible també és molt influent: no és el mateix un dibuix que un gravat que una foto, ni el blanc i negre que el color… En els sistemes tecnològics es solen combinar tecnologies diferents, utilitzant simultàniament les tècniques velles i les noves (x ex: b/n i color). Sempre podem anar endarrere recuperant tècniques antigues, però mai podrem anar cap endavant (lògic…).
LA VISUALITAT I LA LEGIBILITAT
La premsa és un mitjà fonamentalment VISUAL. La resta dels sentits no intervenen gairebé, encara que en la premsa digital comencen a aparèixer elements audiovisuals. La visibilitat simplement vol dir que quelcom es pot VEURE. Per exemple, una sola lletra Arial tamany 4 en un foli blanc a un metre no es pot veure. I en tot cas, si es veiés, no es podria reconèixer quina lletra és. Per tant, no tindria visibilitat. La legibilitat és entendre, decodificar el missatge transmès. En quin grau de fluïdesa es pot assimilar un text. Un text en xinès, per un públic que no sap res de xinès, pot ser molt visible però tindrà una legibilitat
nul·la. Lletres blaves sobre paper blau, tampoc es llegeixen amb fluïdesa. Si a sobre el blau del paper i el de la lletra fossin exactament del mateix to, no tindria ni legibilitat ni visualitat. Les imatges també poden ser visibles i visualment legibles. Si veiem un dibuix però no entenem què és ni què significa, ni porta cap text aclaratori, doncs no ens comunica res i per tant no és legible (segons quin Artista Contemporani x ex…). Una foto d’un personatge irreconeixible o desconegut sense cap peu de foto clar, tampoc seria legible.
SIGNES, SÍMBOLS, DIBUIXOS… Cal distingir entre dibuixos i signes i/o símbols. Hi ha coses intangibles que no podem representar si no recorrem a un signe o a un símbol.
- Signes figuratius: dibuixos molt simplificats d’una realitat tangible. Ex:
- Signes abstractes: dibuixos tipificats que representen coses i valors
Intangibles. Ex: F 0E 0 amor
- Símbols: dibuixos establerts arbitràriament i culturalment acceptats per representar elements tangibles o intangibles. Ex: F 0E 0 femení
LA FOTOGRAFIA
Fins que no arriba la fotografia, existeix només el dibuix. Tot i que la fotografia no és mai imparcial, els dibuixos eren altament subjectius, donada l’alta aportació d’ideologia i visió del món per part de l’autor. Abans de la impremta, els dibuixos només s’havien usat per la propaganda religiosa (il·lustracions de la Bíblia o dels
Valero) està acostumat a aquesta pluralitat simultània i ja comprèn tots els significats codificats, El text sol se’ns faria actualment molt poc legible, ens cansaria tan ràpid que no acabaríem de llegir la informació. Aquesta tendència es va iniciar als anys 30 del segle XX i es va materialitzar als anys 60-70 amb les revistes no diàries. Ja no calia només dir alguna cosa sinó que calia també vigilar COM es deia, fer-la atractiva. Així va anar prenent més i més importància el Disseny Gràfic, per tal d’afavorir al màxim la legibilitat i ser més atractius que la competència. I els professionals pioners del sector van esdevenir els primers dissenyadors gràfics de la història del periodisme, els més rellevant des quals es van acabar convertint en Directors d’Art de les publicacions on treballaven amb un equip propi. Fa 25-30 anys es va començar a imprimir el off-set i els diaris poc a poc van anar deixant de ser fulls plens de text. El Periódico de Catalunya va ser el primer diari que es va atrevir a publicat A TOT COLOR, totes les pàgines en tots els tons possibles d’off-set. Va tenir tant d’èxit que ben aviat altres diaris també van anar incorporant el color, però cap a totes les pàgines. Fa poc ha sortit el segon diari a TOT COLOR: el redisseny de l’Avui.
QUALITATS DEL MISSATGE AUDIOVISUAL
- Connotativa: referida a aspectes estètics que són els atributs implícits no ditc, que se senten passivament.
- Denotativa: referida al caràcter semàntic, que és el contingut d’aquesta comunicació que es busca activament.
EL MISSATGE PERIODÍSTIC
- És el contingut de la comunicació, que s’articula a través de diversos signes.
- Conjunt de senyals, idees o símbols que són objecte d’una comunicació periodística.
- Sense missatges es queden buits els canals, mitjans, llenguatges i suports en general.
DISSENY GRÀFIC I ART APLICAT
- L’Art s’aplica a la funcionalitat.
- La informació s’ha de poder llegir o veure de forma còmode i senzilla.
- L’estètica és una sensació, l’Art és un producte (obra d’art).
- No es pretén res que no sigui la lectura quotidiana de les informacions d’actualitat.
- No s’ha de buscar únicament l’estètica.
- “El Arte és como gotas de lluvia en una página” F 0E 0 El Valero ha fet un estudi entrevistant uns quants Directors d’Art rellevants, entre els quals el Sr. Maldonado. I en la pregunta de què és el Disseny Gràfic que va fer a cadascun d’ells, el Valero es va quedar encisat per aquesta súper definició de Maldonado, que considera un gran mestre (sí, sí, sí, increïble però cert…). Valero ho interpreta com que no tota la pàgina ha de ser Art, sinó que en cada pàgina n’hi ha d’haver una miqueta, unes “gotitas”.
LES PUBLICACIONS PERIÒDIQUES: LA REVISTA
És més flexible que un llibre però més rígida que un diari. Els diaris han d’aparèixer més de 4 cops per setmana. Els llibres han de tenir com a mínim 48 pàgines. Les revistes apareixen periòdicament amb periodicitats determinades. Satisfacció tècnica i rigor tècnic (hi ha més temps per perfeccionar els dissenys i per fer-ne de més elaborats, no com amb els diaris, que es treballa omplint plantilles perquè no hi ha temps).
Producte no essencial com el diari (la informació no ha de ser de rabiosa actualitat) Abstracció artística (hi té cabuda)
Explotació de recursos per una millor comunicació Seqüència ordenada d’història F 0E 0 no ho va explicar i no entenc massa què vol dir. Potser es refereixi a què cada número explica coses cronològicament posteriors a les del número anterior.
Relació intel·lectual amb el lector
Condicions del disseny de revistes (Característiques del Sector)
El dissenyador ho pot fer tot El dissenyador té molta +llibertat que si treballés en un diari. Pot fer canvis segons el seu criteri estètic sense donar massa explicacions, dincs de les pautes estètiques generals de la revista. Està preocupat per guanyar lectors: a cada article procura fer un disseny que atrapi als lectors, que els faci llegir-lo o iniciar-lo encara que el tema no els interessi gens. No es preocupa tant de fer còmoda la lectura, com als diaris, sinó de “vendre” cada article. El Director d’Art com a comunicador Reducció del cost de las edicions Actualment les maquetes es trasmeten via telemàtica, així que en escollir la impremta no cal que estigui a la nostra ciutat. Es busca simplement la impremta més barata, generalment ubicada prop del lloc de distribució, no del la redacció central. Per exemple, una revista amb redacció a Madrid pot imprimir a diverses impremtes de Barcelona, Sevilla, Bilbao i Canàries, reduint així moltíssims costos i temps de transport. S’imprimeixen els exemplars que sabem segur que es vendran i s’estalvia paper i impremta. Si s’aconsegueixen reduir els costos fixos no es depèn tant de la tirada d’exemplars, l’umbral de rentabilitat baixa i podem abaratir el preu de cada exemplar (o mantenir el preu a 1€ durant x anys, sense aplicar la inflació que sí afecta als costos que té el mitjà). Internacionalització de les edicions Una publicació internacional, amb edicions en diferents idiomes, només té com a conseqüència una segmentació de la tirada en edicions més curtes d’exemplars. Influència i competència de la televisió
A partir dels anys 30. A Fortune donaven molt de marge al seu Director d’Art perquè innovés. Un cas especial és la Bauhaus, una escola de disseny alemanya que treballà tots els camps del disseny (tipogràfic, industrial, decoració, Art contemporani, etc). Van fer teories revolucionàries sobre el disseny gràfic en revistes, imaginant tipografies noves, grans titulars de poques paraules, deixant molt espai blanc a les pàgines, reduint al màxim els textos… volien treure tot el que sobrava per afavorir la legibilitat. Eren molt funcionalistes. Pel nazisme era una escola perillosa, massa vanguardista, massa lliurepensadora, i la van enfonsar. Escola de Nova York: New Cork, Play Boy Creixen les grans revistes que ja havien nascut als 30, recollint l’experiència acumulada pels primers grans Directors d’Art. Anys 60: Elle, Twin, Sunday Times Es desenvolupen els dominicals i les revistes de moda.
El moviment Underground: Oz Es retorna a l’estil d’entreguerres. Idealitza allò marginal, vol trencar tòpics (tabús de contingut i estètics). Enllaça amb les reivindicacions del Maig del 68: Res és impossible. Potencia la contracultura, la contracultura en general i odia la publicitat perquè és qui remena les cireres en la premsa de tot el món. L’actualitat: Stern, Nato, Hola Auge de les revistes del cor o premsa rosa i les revistes dels col·legis professionals. Si les revistes del cor tenen tant poder és perquè els anunciants es barallen per sortir- hi. Les dels col·legis professionals, no és clar, però són les més rigoroses del mercat actual. Una excepció a nivell internacional és STERN, una revista alemanya de gran qualitat periodístic i que està traient al carrer cada mes
300 pàgines a tot color, molt ben maquetades i amb una tirada de quasi un milió d’exemplars.
La revista a L’Estat Espanyol 1869: La ilustración española 1891: Blanco y Negro (suplement del diari ABC) 1921: Lecturas 1940: Mundo 1944: Hola y Semana 1946: Triunfo F 0E 0 molt diferent de totes les altres: eren d’esquerres i s’enfrontaven al franquisme sota una aparença d’absoluta sobrietat i rigorositat. 1951: Diez Minutos , Garbo y Pronto 1952: La actualidad española 1971: Cambio 16 1976: Interviú , Dunia, El Jueves , tot el Grupo Z sencer i edicions de revistes estrangeres F 0E 0 a la transició van sorgir moltes revistes provocadores, tot i que algunes com Interviú , eren inofensives políticament malgrat l’escàndol que provocava la seva aparença. En aquesta època sorgí també El viejo topo , una revista d’esquerres igual que Triunfo. Algunes d’elles van desaparèixer perquè els van fer el buit publicitàriament, com Triunfo o El viejo topo.
Estructura de les revistes Portada F 0E 0 determina el 25% de les ventes d’aquell número. En les revistes del cor es veu molt clar, les marujes en compren una o altra en funció de qui surt a la portada. Si una destapa una exclusiva, acapara les ventes. Sumari F 0E 0 els diaris tenen seccions, les revistes no. Tenen “temes”, ja que les seves seccions són més genèriques i no necessàriament fixes. Per això tenen sumari en comptes
En aquest apartat, el Valero intenta explicar què és un Director d’Art, figura que en disseny gràfic encara no està definida totalment. El PowerPoint ho defineix pas a pas, però el Valero passa olímpicament del seu propi PowerPoint i va explicant la Direcció d’Art improvisant, tal com li va venint a la memòria (no exagero ni un pèl!).
Direcció És organització F 0E 0 Planificació i control F 0E 0 conforme a objectius fixats a priori. “Encaminar la intenció i les operacions a determinades finalitats” (Diccionari de la RAE, 1995) Els Directors d’Art es consideren socialment més artistes que periodistes. El Director d’Art no pot alterar ni una coma dels textos, ni dels titulars, sense l’autorització prèvia dels dirctors de continguts. Els límits del seu càrrec depèn de l’organització de mitjà. Ha de “controlar el procés”, però fins a on? Ha d’anar a comprovar si a impremta han usat el paper que ell havia triat? El Valero creu que ho hauria de revisar TOT al 100%, però reconeix que no se sol fer mai.
Art “Una activitat humana conscient capaç de reproduir coses, construir formes o expressar una experiència, si el producte pot delectar, emocionar o produir un xoc” (Tatar Kiewicz) Autor polac que ha publicat el llibre “Història de Sis Idees”, on desenvolupa els conceptes d’estètica, disseny, etc. En la definició s’evoca la voluntat ancestral de la humanitat d’expressar sentiments, descriure una realitat… amb voluntat d’impactar en les emocions del receptor. Aquest Art no l’hem de confondre amb l’expressió “Art Final”, que són les maquetes definitives que la publicació envia a impremta per cada número.
Segons el Valero, el disseny és més funcional que l‘Art (és el que els diferencia bàsicament), procura “vendre” els textos més que no pas embellir-los. No pretén emocionar/ impactar al receptor de la manera que ho pretén l’Art (una pel·lícula, un quadre). L’objectiu no és només el plaer estètic. A cada pàgina dissenyada hi ha alguna cosa d’Art, però no tot. Hi ha “gotes de pluja”, com diu Maldonado. “Conjunt de preceptes i regles necessàries per fer bé una cosa” (DRAE, 1995)
Art en premsa No s’entén com a belles arts: “Crec que la denominació de ‘Director d’Art’ és el major error que mai ha existit (…) No hi ha art en les revistes exceptuant que reprodueixin imatges d’obres art” (Liberman, 1953) “No sóc representant d’obres d’art” Pérez de Rozas (Director d’Art de La Vanguardia , exprofe de la UAB i ara profe de la UPF). No és artesania. És art aplicat que es produeix i després es reprodueix industrialment. No utilitza tècniques antigues ni manuals, ni estris rudimentaris, ni s’elabora el producte d’un en un. “És art funcional i estètic per “aixecar molt el grau d’informació” (Calíbrese,
Pretén mitjançant solucions creatives generar emoció en els lectors.
Aquí el Valero explica les seves peripècies amb aquell estudi de camp que va fer entrevistant diversos Directors d’Art actuals amb enquestes idèntiques. Algunes respostes surten al PowerPoint i altres les recorda ell. David Garcia (no el de classe, sinó el Director d’Art d’El País) distingeix entre l’Art normal i l’Art comercial funcional “fine art”. Antonio Franco, és el Director d’Art d’ El Periódico. Reflexió sobre l’excés d’estètica F 0E 0 si només es pensa en l’èstètica i no es presenta adequadament la informació, es pot acabar desinformant, provocant errors de comprensió greus. Diu el Valero que ara està passant molt amb la infografia.
Canvi de tema sobtat: el Valero decideix posar-se a parlar de la infografia tot i anar passant diapositives que parlen encara de la Direcció d’Art. Els mitjans ja no són bimedia (text+foto) sinó trimedia (text+foto+infografia). La infografia sol aportar informació complementària, detalls de la notícia que serien molt pesats d’explicar redactant. És una nova faceta del periodisme.
El director d’art és… Encarregat de la part visual de la publicació Periodista que coneix el disseny o altres camps pròxims: fotografia, infografia Engloba tota l’àrea visual: Disseny, fotografia, infografia, il·lustració i fins i tot publicació digital i suplements. Funció encaminada a coordinar i elaborar un projecto visual en premsa, validant els esforços per obtenir publicacions funcionals i estètiques òptimes pels lectors. No té cura especialment dels continguts de la publicació
Àmbit d’estudi del director d’art Aspectes visuals Art que millori la publicació Coherència formal Projecto realitzable i negociable Validació funcional i crítica Vigilància de les tendències externes
Tipus de projectes Nova creació: Prioritza el projecte inicial Redisseny: Revisa el projecte i la valoració Manteniment: Prioritza la validació de la producció, versatilitat segons notícies
Components d’un projecte en premsa Comunicatius: Seqüència periodística i insercions publicitàries. Formes de presentació dels gèneres, aspecte. Estètica: Disseny de la retícula, tipografia, imatge, color, tamany, proporció, equilibri. Tècniques: Suport, sistemes d’impressió i enquadernació Econòmiques: Tirada i preu de venda
Validació “Sentit visual i periodístic per a supervisar, vigilar i prendre decisions” (Lieberman). Validació: esbossos (en castellà Bocetos per si surt a l’examen) i Arts Finals Validació de la publicació: Comunicativa, estètica, tècnica i econòmica
L’art final Obra original F 0E 0a reproduir Producte d’altres procedències Pot ser un quadre, document, pàgina, etc…
Disseny gràfic Disseny és l’elaboració d’un pla d’art final Aplica l’estètica a la funcionalitat Gràfic és visual i realitzat mitjançant signes lingüístics i imatges Disseny és la creació de la pàgina en concret
No és el mateix en un diari, que en la resta de productes (revistes, fulletons, cartells…). La història del disseny gràfic està vinculada a l’evolució dels diaris, una
