Apunts complets Estructura de la Comunicació 2016 grup 21, Apuntes de Periodismo

¡Descarga Apunts complets Estructura de la Comunicació 2016 grup 21 y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!

Aina Piera Tur 2016

APUNTS ESTRUCTURA DE LA

COMUNICACIÓ.

CONTENIDO

TEMA 1: MARC CONCEPTUAL I PERSPECTIVES TEÒRIQUES D’APROXIMACIÓ A LA MATÈRIA.

1. L’ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ COM A OBJECTE D’ESTUDI

1.1. DE LA COMUNICACIÓ HUMANA A LA COMUNICACI Ó SOCIAL  Comunicació social= comunicació de masses.

 Definim la comunicació de tres maneres:

o Qui comunica (emissor i receptor) no pensem necessàriament en un qui personalitzat/humà, sinó en la qualitat d’emissor i receptor. El més important és enviar i rebre missatges. Poden ser ordinadors, senyals, institucions...

o Què comunica (s’emet un missatge)

o Com comunica (per un canal i un codi comú).

 A estructura de la comunicació, entrem en el terreny de les necessitats socials. Entenem la comunicació com un acte social, part de viure en comunitat i que ens fa compartir uns codis comuns. La comunicació implica una interacció social.

 Per produir aquesta interacció social, és necessari que hi hagi unes normes de comunicació i tenir clar quin és el nostre paper social en la comunitat (el que s’espera de nosaltres i el que creiem que hem de fer). Quan ens comuniquem socialment és important tenir clar els trets identificables que s’esperen de nosaltres. Tenim clar quin és el nostre rol i el podem rebutjar, acceptar o canviar.

 Josep Gipreu parla de que al aprendre el nostre rol social entenem la nostra posició a la societat.

 La comunicació té regles. De vegades estan escrites i altres les aprenem. Són interioritzades. Ex. No parlem igual amb els amics que en una conferència com a ponent.

 Josep Gifreu parla de la cultura entesa com una comunitat de comunicació. Una cultura amb codis compartits i reproduïts: llengua, hàbits de vida, celebracions...

 Les societats també tenen necessitats de comunicació, no només les persones individuals. En una societat de democràcia parlamentària, és necessària la llibertat d’expressió. En una societat autoritària, tindrà necessitats de reprimir la llibertat d’expressió. Són societats diferents amb expectatives i necessitats diferents des del punt de vista de la comunicació.

 Les societats a mesura que es van fent més complexes, es van fent més complexes les seues necessitats de comunicació.

 Formes de comunicació:

Tipus Definició Intrapersonal L’emissor i el receptor són la mateixa persona. Pensament intern. Ex. Escriure un diari personal. Interpersonal Intervenen dos persones que aniran intercanviant els rols d’emissor i receptor durant la comunicació. No és necessàriament cara a cara ni immediata. Ex. Una conversa. De grup Aquí importa el rol que adopten dins del grup. Diferenciem entre grups estables (ex família) i grups efímers (ex gent en un tren amb retard). Organitzacional Les necessitats de comunicació estan relacionades amb les necessitats de l’entitat que pot ser una empresa, col·lectiu o institució. L’organització emet informacions per cobrir les nostres necessitats pròpies de manera externa (ex comunicats de premsa) i interna (ex missatges a la intranet). De masses Es desenvoluparà al següent punt.

1.1.1 COMUNICACIÓ DE MASSES O SOCIAL: DEFINICIONS

 No sol implicar intercanvi de missatges i si existeix és asimètric (unidireccionalitat).

 Emissor institucionalitzat , especialitzat en produir i difondre missatges (mitjans de comunicació).

instruments per fer una extensió d’idees i l’educació (revistes, llibres, diaris...).

o Model de societat presidida per la idea de massificació. Es veu en l’extensió de l’educació a les classes socials i uns mitjans de comunicació que arriben a les classes populars, cada cop més alfabetitzades.

1.1.2.2 CONCEPTE COMUNICACIÓ DE MASSES

 Neix de les mans del mass communicaction research als anys 40. És una tradició nord-americana.

 Vinculació als conceptes de societat de masses, mitjans de masses i cultura de masses.

1.1.2.3 TRES QÜESTIONAMENTS AL CONCEPTE COMUNICACIÓ DE MASSES

1. Comunicació social

 Autors, com Daniel Jones i Josep Gifreu , consideren que aquest concepte no és prou clar. Es proposen altres denominacions properes, però amb una significació més àmplia.

 Altres termes proposats són comunicació pública, col·lectiva o social (Jones).

 Ex. Les emissores locals de ràdio són catalogades com mitjans de comunicació de masses, però tenen una participació ciutadana molt activa. A més a més, molts programes són fets pels propis ciutadans i no per especialistes.

 Els autors crítics defenen que parlant de comunicació social i no de masses, encabeixen molts mitjans que tenen una audiència més baixa i no semblen ser de masses.

2. Comunicació de masses i indústries culturals

 Hi ha una tradició crítica, especialment a Europa, davant la societat de masses.

 A Espanya també hi ha un moviment crític amb el concepte de comunicació de masses. Ortega y Gasset , 1929, escriu un llibre anomenat “La revolución de las masas.” Parla de l’ascensió de l’home massa, que estava irrompent en tots els escenaris de la vida social (mitjans de comunicació, cultura, educació...). Gasset les veia d’una manera crítica.

 Després de la IIGM, on s’utilitzen els mitjans de comunicació com una manera de transportar missatges propagandístiques, és el moment àlgid de la teoria crítica sobre la comunicació i la cultura de masses.

o Hitler tenia un propi ministeri de propaganda. No es imaginable un règim nazi sense el paper dels mitjans de la comunicació.

 La crítica ve principalment de l’escola de Frankfurt ( Theodor Adorno i Max Horkheinmer ).

 Van fer una reflexió sobre la producció industrialitzada de béns culturals, criticant la industrialització de la cultura que fan els mitjans de comunicació de masses.

Crítica de l’Escola de Frankfurt a les indústries culturals

 La cultura de masses és universal i comercialitzada. És per tothom igual, no té en compte les idiosincràsies de cada cultura. Parlem d’una cultura globalitzada.

 Parlem d’indústries culturals: la cultura té un valor econòmic i es tractada com un bé de consum.

o “No es lo mismo valor que precio.”

 Aquesta cultura de masses, creada pels mdc, havia esdevingut un instrument del sistema capitalista per crear una “falsa consciència” entre les classes treballadores. Els mdc parlaven del consumisme, la satisfacció immediata de comprar. Els autors consideren la classe mitjana un mite, creat pels mitjans de comunicació per dirigir- se a les classes obreres amb més capacitat adquisitiva.

 Les classes populars perden caràcter combatiu i ganes de millorar les seues condicions de vida.

 La crítica per tant ve de la mercantilització de la cultura, de la narcotització a les classes populars mitjançant el consumisme per suprimir el seu potencial crític. És una cultura industrialitzada que no es pot utilitzar per millorar les condicions socials.

3. De la societat de masses a la societat de la informació

 Hi ha una transformació de les societats contemporànies per, entre altres factors, l’evolució de les tecnologies de la informació i la comunicació.  Passem d’una era industrial a una era postindustrial o de la informació. o Era industrial  Petroli com a recurs estratègic

ACTIVITAT: “ Autocomunicación de masas ” de Manuel Castells

• Com caracteritza Manuel Castells la comunicació de masses? Quines característiques creu que té?

 Flux unidireccional

 Controlat per organitzacions públiques o privades, regulades com mitjans de comunicació.

• Que facilita/fa possible la comunicació de masses?

 Les regulacions de la llibertat d’expressió.

 Respecte a la llibertat d’expressió.

 El poder polític i la percepció col·lectiva de la necessitat de la informació.

• Quins factors posen en qüestió la comunicació de masses?

 El desenvolupament d’una cultura de llibertat individual i el desenvolupament de tecnologies de comunicació digitals la gent munta en Internet els seus propis espais de comunicació (blocs, podcasts) i Internet està guanyant als mitjans tradicionals en les generacions més joves.

Segons Manuel Castells : “la comunicació de masses és l’espai on es difonen els valors i creences a partir dels quals vivim.”

 Economia basada en la fabricació mitjançant mètodes unifromes i repetitius (producció en cadena) en un espai (fàbrica) i temps concret.  Parlem d’una producció en massa que estimula el consum, una societat on la publicitat és molt rellevant. o Era postindustrial/de la informació:  Informació= element clau de la producció  Economia basada en informació amb menor dependència de l’espai (teletreball) i el temps.  Basada en el coneixement  Actualment parlem d’una societat que basa la seua evolució en els avenços tecnològics ( determinisme tecnològic ). Són forces externes que no es poden aturar. Els factors tecnològics es poden entendre amb dos lògiques: o Lògica de la innovació industrial  visió econòmica o Lògica de l’ús social  visió industrial, publicitat.  Es plantegen entre els 60-70 noves idees sobre com ha de ser la societat:

 Al parlar d’una societat postindustrial no parlem d’una societat postcapitalista. Gaëtan Tremblay parla de canvis en el model de producció i de consum: passem del fordisme al gatesisme. Hi ha una intensificació de la lògica industrial capitalista.

Fritz Machlup introdueix el concepte indústria del coneixement : parla d’una economia incipient en 1959 que es basava en coneixement com element fonamental per generar riquesa al transformar-lo en informació.

Marc Uri Porat introdueix el concepte economia del coneixement per referir-se a la indústria de la que parlava Machlup i el seu abast econòmic. Primer que utilitza aquest terme.

Daniel Bell introdueix el concepte economia post- industrial , on les universitats i els científics són el motor.

1.1.3 LES INDÚSTRIES CULTURALS COM OBJECTE D’ESTUDI DE L’ESTRUCTURA DE LA COMUNICACIÓ  Des de l’estructura de la comunicació, s’identifiquen els elements d’un sistema comunicatiu i s’estudien les seues relacions. Es realitzen estudis de les indústries comunicatives i culturals, especialment dels mitjans de comunicació i els sistemes que conformen. Es fan en dos passos: o Descripció de com s’estructuren les indústries de la comunicació i la cultura, la seua organització i funcionament. o Anàlisi del marc històric/econòmic/polític/social/cultural/tecnològic en que es produeixen i es distribueixen els continguts de caràcter simbòlic (informatius, publicitaris, propagandístics o d’entreteniment).

2. ELS ESTUDIS SOBRE SISTEMES DE MITJANS

2.1. SISTEMA DE MITJANS  Els mitjans de comunicació de masses són el nucli d’un sistema de mitjans.  El concepte comença a utilitzar-se després de la IIGM, quan els estats aborden la regulació dels serveis de radiodifusió d’abast estatal al construir-los (la ràdio neix als anys 20 impulsada pel sector privat i la televisió als 50 pel sector públic). A principis de la segona meitat del sXX trobem un monopoli públic de ràdio i televisió.  Designava mitjans impresos i serveis de radiodifusió (ràdio i TV). En alguns casos també la cinematografia i altres indústries com la publicitària ( Hardy , 2008).

 Varien segons el moment històric. Els sistemes de mitjans estan lligats a canvis polítics, socials, tecnològics, jurídics, econòmics i culturals. Són variables segons el moment i no són homogenis, dins d’ells hi ha característiques diferents. Habitualment ens referim a estats, però no únicament. El que si que és cert és que tenen un marcat caràcter nacional.

2.2. TEORIES SOCIOPOLÍTIQUES DE LA PREMSA  Són el marc per analitzar la relació entre: o Societats o Sistemes mediàtics o Sistemes polítics  S’observen principis generals comuns en diferents sistemes de mitjans, el que permet una classificació.  L’estudi dels sistemes de mitjans són una reflexió sobre la posició dels mitjans a la societat, especialment en relació amb el sistema polític.  Sovint aquestes teories han tingut un caràcter normatiu: com s’espera que actuïn els mitjans (expectatives sobre el sistema de mitjans). Amb tot, els sistemes de mitjans no són necessàriament homogenis.  Es centren en: o L’estructura: com s’organitza el sistema mediàtic- independència en relació al Govern, formes de control jurídic o administratiu...

John Hardy : Els sistemes mediàtics engloben els mitjans de comunicació dins d’un determinat sistema polític i social, habitualment un estat

dependència econòmica pels seus recursos de finançament. En altres paraules, parlem de mitjans privats. o Teoria de la responsabilitat social:  Parteix del principi de llibertat, però supera contradiccions de la teoria liberal. El mercat, per si sol, no ofereix a la societat els beneficis de la llibertat de premsa.  Limitacions de la teoria liberal:  Dependència econòmica: els mitjans privats es financen per publicitat. Els interessos dels anunciants influencien la línia editorial i a més a més, per aconseguir rendibilitat, es cerca la màxima audiència i es posa per davant l’interès del públic per sobre de l’interès públic.  La concentració de mitjans, habitual pels diners que costa mantenir un mitjà de comunicacions, és una restricció de la pluralitat. Acaba essent un oligopoli en mans d’uns pocs.  Al model de responsabilitat social hi ha una visió de que els mitjans han de ser propietat pública per complir la seua funció com a servei públic.

Autoritària Comunista

Independència de poder polític

Cap. Alt nivell de control. Cap. Són essencials per mantenir el poder.

Funcions Garantir seguretat de l’estat. Agitació i mobilització social, educació col·lectiva i propaganda per mantenir els principis comunistes. No afavoreixen llibertat d’expressió, instruments de difusió de cultura/informació i desenvolupament social i econòmic.

Vigència contemporània

A estats amb règims autoritaris i en estats democràtic en situacions d’excepció.

Històricament influent a la Guerra Freda. Actualment Cuba, Xina, Corea del Nord i Vietnam però en transformació progressiva.

Expectatives sobre la premsa

Absència de crítica o suport al govern i les institucions de l’Estat o com a instrument del poder repressiu.

S’espera que exposen un punt de vista únic, no de pluralitat i idees confrontades perquè es troben immersos en una societat basada en la classe única.

Instruments de control

Mitjançant legislació, control de la producció i emissió, codis de conducta coercitius i impostos/sancions econòmiques.

Propietat estatal dels mitjans i la presència dels comissaris polítics en mitjans.

Formes de control

Sobre contingut, emissor i receptor.

Formes de control contingut

Censura (prèvia o posterior), versió única/oficial i prohibició a la circulació d’informació exterior.

Versions úniques/oficials, autoregulació dels mitjans i autolimitacions, censura, sancions contra els infractors i impossibilitat d’accedir a continguts forans.

Formes de control emissor

Limitacions al dret d’opinió (amenaça de sancions), gestió de les concessions (arbitrària o amb directius que limiten pluralitat d’emissors)

Formes de control receptor

Bloqueig o prohibició d’aparells i sistemes de recepció.

Coincideixen en l’èmfasi al suport de l’ordre social. Es diferencien econòmicament (propietat privada/no), funció dels mitjans (prohibició dels continguts/educació de les masses), tipus de control (arbitrari/límits coneguts i autoimposats):

1. Crítiques a Four teories of the press  No s’analitzen les interaccions entre els mitjans i els sistemes socials (influència en les relacions socials i les institucions polítiques).  Perspectiva etnocèntrica (marc ideològic occidental).  Limitada anàlisi empírica (EUA, Regne Unit, França, Alemanya i Unió Soviètica).  Perspectiva normativa (interès en els fonaments o teories en què es basaven els sistemes per legitimar-se). 2. Noves propostes  Hi ha hagut una escassa tradició en estudis comparatius (a partir dels 70).  Alguns han fet reformulacions de les teories de Siebert, Peterson i Schramm : o De mercat, marxista i en progrés o Autoritari i liberal  S’han desenvolupat nous models: o Desenvolupista:  El trobem en societats en desenvolupament o recentment independents.  Reconeix les dificultats per crear indústries mediàtiques semblants a les dels països més avançats. No tenen infraestructures, ni finançament o capacitació professional, no existeix audiència...  Parlem de mitjans sotmesos a la dependència econòmica i cultural estrangera o a l’autoritarisme.  Els seus objectius prioritaris són:  Desenvolupament nacional a tots els nivells (econòmic, social, polític, cultural)  Suport a la democràcia  Solidaritat amb altres països en vies de desenvolupament.  A partir d’aquests objectius es justifica:  Que els governs assignin recursos als mitjans, malgrat siguin molt limitats (subvencions, creació de mitjans públics...)  Llibertats dels mitjans supeditades als objectius de desenvolupament (prioritaris).  Es fiquen per sobre les responsabilitats socials dels mitjans, abans que els seus drets o llibertats.  Agafa importància a partir dels processos de descolonització del sXX. És especialment rellevant a les dècades dels 70 i 80 pels debats sobre el NOMIC, quan es debatia que fer amb la comunicació a escala internacional.

o Democràtico-participativa:  S’origina als anys 60 i fa èmfasi en nous mitjans alternatius. Mostra interès en el potencial dels nous mitjans interactius (xarxes socials).  Crítica:  La societat de masses, per ser alienant.  El sistema polític de partits convencional, ja que no demostra una preocupació per establir una democràcia efectiva.  Els sistemes comunicatius centrats en els mass media, als que critica per: o La seua dependència de monopolis i oligopolis. o La centralització. o La mercantilització o La uniformització de continguts. o La desvinculació dels receptors o El model professionalista  La teoria liberal, per haver estat subvertida per les forces del capitalisme (restricció de continguts com a conseqüència de la lògica mercantilista, restricció d’emissors per processos de concentració...  La teoria de de la responsabilitat social perquè els mitjans acaben servint a l’Estat burocràtic o als interessos d’algunes institucions. Les corporacions públiques pròpies d’aquest model no permeten la veritable participació ciutadà i estan sotmesos als interessos de la classe política i els professionals de la comunicació i no als interessos dels ciutadans.  Proposa crear el dret a comunicar :  A crear mitjans alternatius, que no són ni institucionals ni comercials, que pertanyen a un tercer sector.  Superar el dret d’accés perquè tothom pugui comunicar- incloent el dret de representació i el dret d’antena.  Defineix les següents característiques de mitjans:  Diversificats  No institucionalitzats  Propers, prioritzant les formes de comunicació a petita escala (mitjans locals o de proximitat).  Que facilitin la participació i la interacció horitzontal (entre emissors) i també entre emissors i receptors (importància