¡Descarga Apunts de MITS y más Apuntes en PDF de Trabajo Social solo en Docsity!
Tema 1.- Introducció a la metodologia.
1.- Projecció històrica.
Comencem aquest camí en l’etapa pre-professional on va tenir lloc la primera proposta científica de mètode i va començar a fonamentar-se la tecnificació de l’assistencialisme.
L’any 1969 es va fundar a Londres la COS (Societat de l’organització de la Caritat), es busca no donar ajuda indiscriminada afavorint la misèria permanent als indigents. No dona ajuda directa sinó que coordina institucions dedicades a l’atenció dels necessitats.
Apareix la idea que la persona sigui subjecte del seu propi procés de canvi. Es tecnifica el Treball Social. Podem situar el naixement de la professió com una resposta a l’explosió dels problemes socials provocats per la revolució industrial i l’aparició de la classe obrera. Apareixen les primeres escoles d’Assistència social.
Podríem anomenar com a personatges destacats a Mary Richmond i a Octavia Hill.
En la següent etapa irromp el funcionalisme a les classes socials, és considera una etapa negra per al treball social. És fa molt de treball de laboratori. La Mary Richmond va passar 25 anys perquè el treball social de casos fou acceptat, després procurant que el treball social no fos sols de casos.
Apareix la idea de patologia social. Encaixona l’objecte del Treball social en les situacions problemes, més que en les causes. Divideixen les unitats i les realitats socials.
En aquesta època es comença a parlar de mètode (cas, grup i comunitat) són tres mètodes diferents en els que no hi ha connexió entre ells.
Finalment amb la quarta etapa anomenada de Reconceptualització és busquen alternatives científiques que contribueixen a transformar les situacions problemàtiques. Es centra en lo social, en el canvi social. Transforma el medi.
Va tenir els seus inicis cap als anys 60 a l’Amèrica Llatina. En aquesta època analitzen els tres mètodes sorgits en l’etapa anterior i s’adonen de que no és factible, no s’ajusta a la realitat.
El que pretén és recuperar el que es va iniciar en la segona etapa amb la Mary Richmond. Ara també es parlarà de mètode de família, recuperant el que va pretendre implantar Richmond. I no es dirà mètodes sinó unitats d’intervenció, no seran estants sinó que
estaran interconectats, en major o menor grau entre elles i a més a més amb l’entorn. Hem de fer una lectura global i més integral.
S’implanta aquí el MÈTODE en el treball social. El mètode significarà els passos que hem de seguir per arribar a la fi d’una investigació, per arribar a una determinada fita i ens diu que aquest mètode a de ser el mateix en totes tres unitats d’intervenció.
Aquest mètode també em de dir, que és únic, universal, flexible (adaptar a cadascuna de les realitats a les que s’ha d’enfrontar), ens ha de donar la solució, ha de ser operatiu (l’hem de poder portar a la pràctica), ha de ser dinàmic i, finalment, ha de tenir uns components bàsics. Aquests components bàsics són:
- Estudi: recollir informació necessària
- Planificació: anar decidint coses, fer diferents eleccions.
- Actuació: dur a terme l’acció.
- Valoració: revisar que tot hagi anat bé. Es important aquesta part perquè ens permetrà corregir posteriorment en pròximes planificacions tots els errors que haguem comés.
Però el 1975, Montserrat Colomer (Diplomada en Treball Social a Catalunya) transforma aquest mètode amb 5 etapes en el treball social i passa a anomenar-lo MÈTODE BÀSIC DE TREBALL SOCIAL.
El mètode que planteja la senyora Colomer està basat amb el mètode científic però adaptat a l’anàlisi de la realitat social. És un mètode aplicat, busca la intervenció, millorar la situació social.
Aquest mètode es progressiu, ordenat; ara bé, hi ha una etapa que és transversal durant tot el procés, es l’avaluació perquè com que el mètode ha de ser flexible doncs s’ha de poder valorar durant tot el seu decurs. Amb aquest tipus d’avaluació significa que està present durant tot el procés metodològic d’intervenció.
ESTAPES DEL MÈTODE BÀSIC DE TREBALL SOCIAL:
1. Coneixement global del camp d’actuació professional: ens acostem a la realitat que volem analitzar. Hi ha dues maneres d’abordar-lo: comunitat ( entorn social on es desenvolupa una situació. Analitzar-ho per fer una perspectiva de necessitats per intervenir posteriorment.) institució (la creació d’aquesta institució es va fer perquè darrerament hi existia una necessitat latent. Entitat que està integrada en la comunitat).
Com podem acostar-nos al coneixement? a. Acostar-nos al sector de treball: es refereix a quina és la tipologia d’usuaris concreta que hem de treballar. Saber quines son les experiències existents, quines son les últimes tendències tant al
d. Fer una intervenció preliminar: anem donant passos per arribar a l’etapa de la intervenció. Fem parlar mínimament totes les dades que hem recollit. Començo a organitzar les dades i a intentar començar a adonar-me’n de totes les coses que després ens podran influenciar en el nostre procés.
e. Fer un estudi més profund dels possibles nuclis d’intervenció: ampliar el nostre coneixement. Explorar totes les variables que ens puguin influir.
**2. Interpretació.
- Pla d’actuació
- Execució
- Avaluació.**
PRÀCTICA: Exemple variables condicionants: s’ha creat un barri als suburbis de Tarragona que presenta una exclusió social molt gran. S’ha detectat que hi ha nivells molt elevats d’absentisme escolar i d’analfabetisme. Com a resposta els veïns creen una associació per protestar perquè creuen que la seva opció per no assistir a l’escola és la més bona.
Habitatge: dificultat d’accés dels joves a un habitatge, això està creant un discurs a tot arreu des dels bars més remots fins al govern central, i la resposta seria crear mesures per accions concretes i fins i tot organitzar una plataforma per demanar la disminució del preu dels pisos.
- Variables estructurals que em d’observar tant a nivell institucional com a nivell comunitari:
A nivell d’institució: quines coses hem d’observar en aquella institució que volem estudiar. Titularitat, finançament, zona de cobertura, els serveis que presta, els professionals que hi treballen, falta de mobilitat (accés), ubicació física, dependència, tipus de construcció, organització, tipus d’usuaris, rol assignat al treballador social, distribució de l’espai d’una institució (si és públic o privat).
Organització: organigrama
Dos tipus Piramidal Horitzonta l
Ha d’haver una relació directa entre els objectius i els serveis que presta. Ha d’haver també una relació directa entre els tipus d’usuaris i els serveis que presta aquesta institució.
A nivell comunitari: participació activa, cultura que predomina, habitatge, característiques personals dels habitants d’aquesta comunitat; ubicació de la comunitat en l’espai geogràfic (possibilitats de comunicació o aïllament pel que fa a la mobilitat dels habitants. Dependència administrativa (ajuntament, Consell comarcal, diputació, comunitat autònoma) Història de la comunitat (dinàmica d’evolució). Dotació d’equipaments i serveis (serveis bàsics: llum, gas, electricitats, xarxa de telecomunicacions, serveis educatius, sanitaris, serveis socials, serveis culturals (teatres, cinemes, sales d’exposicions, ràdio, altres mitjans, ...) Característiques demogràfiques de la població (sexe, edat, taxa d’ocupació, taxa d’atur, taxa de natalitat, presencia de població immigrada, nivell de formació, ...) Habitatge (tipus, antiguitat, règim de tinença,...) Moviment associatiu: descripció (polítiques, culturals, sindicals, de veïnatge, de solidaritat social, de voluntariat,...)
Per aconseguir aquesta informació caldrà en algun moment entrar en contacte directe amb la població a través de: entrevistes (grupals, individuals) o amb reunions.
D’alguna manera, moltes de els variables estructurals d’institució estan relacionades amb moltes de les variables estructurals de comunitat.
Quines son les principals problemàtiques de la comunitat?
2. Desenvolupament de l’esquema de Montserrat Colomer en l’abordatge de la 1a etapa del mètode de Treball Social:
2.1. Marc referencial del sector de treball:
Conèixer el marc de referència, quin és l’àmbit en que desenvoluparem la nostra activitat professional. Abans d’iniciar el treball o estudi de camp cal recollir informació en relació a: l’evolució històrica en intervenció social en aquest sector de treball, experiències significatives, projectes d’intervenció pilot, legislació de referència, models teòrics comparats de tractament,... Les fonts poden ser documentals o personals (informant claus)
2.2. Delimitació de l’àrea geogràfica d’actuació:
Consisteix a establir els límits geogràfics que té la zona de cobertura de la institució o servei des del que desenvolupem la nostra tasca professional. Els límits poden coincidir o no amb la totalitat de l’espai geogràfic (tota una ciutat, tota una comarca) o no. Per al Treballador social, resulta útil intentar delimitar de manera clara la seva zona d’actuació.
2.3. Estudi del camp de treball:
L’estudi consisteix en: buscar, ordenar i aprofundir en un conjunt de dades. Dades de caràcter estructural i, de caràcter més individual. Les dades a recollir s’han de focalitzar en la situació problemàtica que cal abordar. La cerca i organització de dades serveix per produir un judici interpretatiu professional, que serà la base d’una posterior intervenció professional, que anomenem acció social. Donat que el treballador social dirigeix la seva atenció a la persona social, es fa necessari estudiar els diferents nivells del context social on la persona viu, estudiar com actua davant la realitat que li ofereix aquest context.
Donat que la realitat a observar es dinàmica, l’estudi es realitza utilitzant un conjunt de variables, enteses com aquells elements o característiques que es donen en un context social determinat podent canviar el seu valor i que repercuteixen tant a nivell individual en la persona, com a nivell institucional i comunitari.
Montserrat Colomer defineix tres tipus de variables:
- V. Estructurals : constitueixen les característiques més externes i es poden apreciar sensiblement. Contemplen els aspectes d’estructura, organització i delimitació.
- V. de Posició : són aquelles que ens descobreixen el que pesen les persones, grups o comunitat, respecte d’un fet, situació o realitat.
- V. de Resposta : fan referència a la postura de la persona, grup o comunitat i implica sempre una actuació, intervenció.
Aquests tres tipus de variables, tenen una relació entre elles, no les podem contemplar aïlladament si volem tenir una visió global del que estudiem. Podem concloure que les variables estructurals, de posició i de resposta son interdependents.
Tot estudi està determinat pel lloc de treball (institució) del professional i per la finalitat que té l’estudi, per tant això ens donarà dos nivells d’aplicació del coneixement:
- nivell institucional
- nivell comunitari.
2.3.1. Variables condicionants a nivell institucional:
- Ubicació física
- Dependència
- Tipus de Construcció
- Organització
- Serveis que ofereix
- Tipus d’usuaris
- Personal
- Rol assignat al Treballador Social.
2.3.1.2. Variables de posició:
- postura del personal (tècnic i administratiu). Opinió, idees que tenen respecte les variables estructurals.
- postura dels assistits o usuaris de la institució respecte de les Variables estructurals de la mateixa.
2.3.1.3. Variables de resposta:
- estudi i plantejament de les accions realitzades amb l’objectiu de modificar la situació en el futur. Estudiem les intervencions dutes a terme: investigacions, projectes, programes, plans d’acció,...
- Determinem en quins aspectes cal millorar el coneixement de la realitat.
2.3.4. Estudi profund dels possibles nuclis d’intervenció:
- Concretem el nostre estudi aprofundint en els grups poblacionals amb unes característiques i problemes determinats per saber quines han estat les causes que els originen i les repercussions.
- Cal formular en aquesta etapa les hipòtesis explicatives i apuntar cap a les hipòtesis de treball.
Tema 2.- Avaluació diagnòstica:
Estem avaluant tota aquella informació obtinguda en la 1a fase del procés metodològic d’intervenció. Quan acabem aquesta fase tornarem a parlar de casos.
1. Introducció: La intervenció dels professionals davant de l’assistit es produeix en un moment de canvi per aquest últim. Quan nosaltres iniciem una transformació de millora hem de conduir, acompanyar a la persona assistida per aconseguir aquella situació ideal acordada prèviament. El professional com a “agent de canvi” ha de definir una relació amb l’usuari en la que treballaran en la identificació d’allò que cal ser canviat. Elaboraran objectius de treball i un projecte d’acció que caldrà ser negociat. Podem treballar des de diferents nivells: plans individuals o familiars^1_. O bé, amb projectes i programes 2._ Es important que hi hagi un acord entre l’usuari i el professional perquè així aconseguirem estimular la capacitat de l’usuari per prendre decisions. La definició dels objectius és el resultat del procés d’avaluació diagnòstica. 2. Objectiu de l’avaluació diagnòstica: Proporcionar al professional una hipòtesi de treball sobre la qual fonamentar la seva intervenció. Aquestes hipòtesis expressen la comprensió que el professional de la situació de l’assistit. Intentar experiment el que experimenta l’usuari, tenir capacitat empàtica així com també hem de tenir en compte que li ha d’arribar. El procés d’avaluació pretén conèixer, comprendre i formular hipòtesis. L’avaluació diagnòstica està present des del primer contacte amb l’usuari fins al final. Quan recollim informació ja estem interpretant-la de forma automàtica, natural. Donar explicació a alló que està succeïnt. Es tracta d’una avaluació conscient i sistemàtica. 3. Característiques de l’avaluació diagnòstica:
3.1. L’avaluació centrada en les dificultats que s’han de resoldre: l’avaluació és una gestió operativa que ens porta a dissenyar un projecte d’intervenció (eina per a treballar de manera eficient)
(^1) Acció molt més directa. Relació amb l’usuari molt més intensa. (^2) Intervenció indirecta. Perquè no tinc perquè sempre participar en
l’execució però si amb l’avaluació.
Portem al assistit a profunditzar en la seva pròpia comprensió dels fets 3.
La devolució a l’usuari del nostre diagnòstic i la reformulació amb l’assistit és garantia de comprensió de la situació per part de l’usuari 4.
4. Tipologia d’avaluació diagnòstica:
4.1. Avaluació segons el contingut, H. Perlman estableix 3 tipus: Avaluació dinàmica: és centra en el joc de relació entre persona
- problema – situació. Tracta d’establir:
- de quina dificultat es tracta
- quins aspectes psicològics, físics o socials contribueixen a crear-la,
- quina repercussió tenen sobre el benestar de l’individu,
- quina solució es busca,
- quins recursos existeixen en l’assistit, en la situació,
- quins organismes i quins recursos poden influir en el problema.
Avaluació Clínica: es centra en el funcionament psíquic de la persona. Es tracta d’identificar els trastorns de personalitat i establir la naturalesa de la malaltia.
Avaluació Etiològica: centrada en les causes de els dificultats actuals.
4.2. Avaluació segons el desenvolupament en el temps, Robert Vinter. Té relació amb en el moment en que es troba l’acció: Avaluació preliminar: primera apreciació que es fa de l’assistit, intuïtiva. Vol donar resposta la pregunta:
- De què es tracta?
- Quina és la dificultat de l’assistit?
- Qui és la persona (família, grup) implicats?
- Com reacciona o viu la situació?
- Quines són les seves motivacions per canviar?
- Quin és l’organisme competent per aportar solucions? L’objectiu és prendre una decisió respecte a qui s’ha de fer càrrec del cas.
(^3) Ho farem contínuament. Insistir o ajudar a repassar sobre els fets
que ens relata el subjecte. És important, hi dedicarem segurament bastant de temps. Reprendrà d’aquesta comprensió dels fets que tingui el subjecte. Es un moment significatiu. (^4) Sempre hem de fer devolució a l’usuari. Serveix perquè tots ens
posem d’acord sobre aquesta informació que estem utilitzant. Es un moment delicat.
Avaluació Operativa: determinació dels objectius de canvi que es volen aconseguir i del projecte d’intervenció social.
Avaluació dels Resultats: mesura els canvis produïts i els objectius que s’han aconseguit. Ens porta al fi de la intervenció, del nostre compromís i deriva en l’avaluació final.
Dona l’avaluació diagnòstica un protagonisme total durant tota la metodologia d’intervenció.
5. El contingut de l’avaluació diagnòstica:
Cal tenir en compte:
- nombroses VARIABLES que formen part de l’avaluació diagnòstica.
- ítems per elaborar una ESCALA d’avaluació 5.
5.1. Variables: a. La institució a la que pertany el professional:
- la competència de la institució social,
- la població a la que atén,
- la seva raó social,
- els recursos materials i de personal: b. La sol·licitud o problemes a resoldre:
- l’assistit va prendre la iniciativa de demanar ajuda
- el professional intervé per mandat legal. c. La determinació de l’assistit: fixa amb precisió el nivell de realitat social que l’acció vol tractar de transformar:
- dirigim la nostra acció a una persona? A quina?
- Dirigim l’acció a un grup familiar en el seu conjunt? - Ens dirigim a un grup de persones que tenen problemes i/o interessos comuns? d. La contextualització del cas: interrelació dinàmica entre el medi social (extern) i la/es persona/es (intern).
5.2. Alguns ítems per elaborar ESCALES d’avaluació diagnòstica: avaluació centrada en 4 preguntes:
1. De què es tracta? a. Problema – demanda: → Quin és el problema que porta l’assistit?, és tracta d’una sol·licitud presentada per ell?, es tracta d’una intervenció en que no hi ha sol·licitud: mandat, proposta de servei efectuada pel professional? → Quins són els problemes prioritaris per l’assistit?, quins defineix com a essencials i urgents? → Quins són els problemes prioritaris del professional? Coincideixen les prioritats de l’usuari i del professional? Hi ha una apreciació diferent? (^5) Com més informació tenim és més difícil treballar en l’avaluació
diagnòstica.
→ Quines capacitats poden desenvolupar-se?, quines constitueixen una barrera difícilment superable (disminucions físiques, mentals,...)?
3. Quina possibilitat existeix per modificar la seva situació? a. Dinàmica interna de l’assistit: → Quines són les forces i les capacitats de l’assistit que poden ser mobilitzades de cara al canvi? → Quines són les motivacions per emprendre el canvi? → Quines són les resistències, els seus temors i les resistències que poden limitar les possibilitats de canvi?
b. Dinàmica externa a l’assistit: → Quins son els suports, l’ajuda i recursos que l’usuari pot trobar en el seu entorn immediat? → Quines són les resistències que l’assistit corre el risc de trobar-se en el seu entorn immediat?
c. Recursos: → Quins són els recursos legals als que pot recórrer? → Quins són els recursos institucionals als que té dret? → Quins són els recursos materials disponibles als que pot accedir?
d. Pronòstic: → Quines són les que se li ofereixen a l’assistit en relació al problema que es vol solucionar, tenint en compte els ítems anteriors? → Existeix possibilitat de canviar la situació en relació als problemes socials?
4. Definició del projecte de treball: → Quins objectius de canvi es volen aconseguir? → Quina duració i quin ritme de treball es proposa l’assitit? → Quin tipus d’intervenció s’escull? 6. Model de diagnòstic (font: Rosell i Robertis):
Esquema d’elaboració del diagnòstic social (individual/ familiar): la finalitat del diagnòstic és realitzar un judici interpretatiu professional d’una situació, problema, mancança o conflicte; que afecta a un individu o família. En el diagnòstic haurem de prioritzar les necessitats existents, en funció de la seva naturalesa i magnitud, per torbar així les hipòtesis de treball que responguin eficaçment a les necessitats.
1. Presentació de la situació amb els seus antecedents: descripció del cas tenint en consideració els següents elements que l’integren:
→ Qui ha sol·licitat ajuda?. Es tracta d’una sol·licitud presentada per l’usuari?, no existeix sol·licitud per part de l’afectat?, és una tercera persona la que realitza la sol·licitud d’ajuda? → Identitat de la persona/es usuari/es. → Identificació de la demanda en cas d’haver-hi. → Manera com realitza la demanda. → Situació familiar. → Quines són les persones afectades/implicades per la situació que es descriu. → Forma en com es presenta al servei. → Identificació de la càrrega emocional del/s subjecte/s. Comportament de l’usuari en la primera entrevista. → Presentació d’antecedents d’intervenció en el propi servei o en d’altres que tinguem constància. Resultat de les intervencions anteriors.
2. Descripció de la fase d’exploració: → Descripció detallada de tot el procés metodològic que ens acosta al coneixement profund de la situació en la que haurem d’intervenir. → Resum de les diferents entrevistes realitzades en les que ens interessarà especialment identificar: → Cal saber quins són els problemes prioritaris per l’usuari. → Identificar si es tracta de problemes externs a la persona, família, de caràcter més estructural i que afecten a tot un col·lectiu. → És un problema molt particular i d’ordre intern, relacionat amb lo afectiu – racional. → Possibles relacions entre els problemes interns i externs → Aprofundiment en totes les dades que el moment de la presentació del cas no queden prou clares. 3. Diagnòstic descriptiu: Breu resum de la construcció del cas, destacant els elements més significatius, basant-nos primer en els fets objectius que són els que es poden afirmar sense perill de cometre possibles errors. Podrem després tenir en consideració els fets objectivables que són els que el treballador social ha pogut contrastar mitjançant la seva observació i l’escolta de l’usuari. 4. Diagnòstic causal: En aquest moment el treballador social posa en relació totes les informacions, els fets contrastats, l’experiència vivencial dels subjectes afectats per intentar buscar l’explicació a la construcció d’aquesta situació de conflicte que cal abordar professionalment. 4. Diagnòstic causal: en aquest moment el treballador social posa en relació totes les informacions, els fets contrastats, l’experiència vivencial dels subjectes afectats per intentar buscar l’explicació a la construcció d’aquesta situació de conflicte que cal abordar professionalment.
→ També serà interessant que es faci una descripció de com s’ha donat fi a la intervenció. El fi de la intervenció es pot donar de moltes maneres: → Per iniciativa de l’usuari. Acostuma a donar-se quan l’usuari interromp el procés d’intervenció. → Per consumició del temps establert des de l’inici de la intervenció. → Per acord entre el treballador social i l’usuari de manera consensuada, al considerar que el seu treball conjunt ha arribat al final. En general és el treballador social qui proposa tancar el ca, demanat a l’usuari el seu consentiment. → Per un canvi d’acords, que pot venir determinat per una derivació del cas, per la mobilitat geogràfica de l’usuari o del treballador social. → Serà interessant descriure amb detall com es realitza la fase de tancament si és que l’alumne aconsegueix observar-la, tenint en consideració la modalitat de la que es tracta.
Tema 3.- La relació d’ajuda:
0. Introducció:
La relació d’ajuda és un continu. S’inicia des del començament, es present en tot el procés metodològic d’intervenció.
1. Concepte de relació d’ajuda:
Segons Carl rogers: “podem definir la relació d’ajuda dient que és aquella en la que un dels participants intenta fer sorgir, d’una o d’ambdues parts, una millor apreciació dels recursos latents de l’individu i un ús més funcional d’aquets”. Perlman: “Una bona relació d’ajuda és la que proveeix estímuls i creixement, respecta i alimenta la individualitat de l’altre, (...) proporciona un sentiment de seguretat i d’identitat”. Alimenta la individualitat de l’altre: Cada subjecte s’ha de tractar de manera individual tot i que hi hagi més usuaris amb la mateixa situació o similar. Cada subjecte ho viu de forma expressa i per això s’ha de tracta individualment. L’individu ha de veure que nosaltres el tractem de forma exclusiva.
OBJECTE / SUBJECTE
Nosaltres treballem sobre el subjecte per intentar canviar el problema/objecte PROBLEMA individu/persona que pateix
Segons Karkhuff: “ajudar és promoure un canvi constructiu en la mentalitat i el comportament. Entenem per “mentalitat” el conjunt de les reaccions habituals característiques d’un individu davant les problemàtiques de la vida. Es la mentalitat la que condiciona la conducta. Es fa necessari introduir en el camp dels comportaments una nova estructura mental”. Compte! Podem provocar un canvi, el que no podem fer és desposseir de tot el seu bagatge, els seus valors, etc. Nosaltres hem de promoure el canvi d’actitud, el canvi de comportament. Jesús Madrid Soriano, afegeix al concepte de Relació d’ajuda de Rogers: “la idea fonamental que és present en tot el procés de Relació d’Ajuda, especialment dins la corrent humanista, és la de facilitar el creixement de les capacitats segrestades de la persona en el conflicte. El fonament que sustenta tota Relació d’Ajuda ha de ser una visió positiva de les capacitats de la persona per créixer i afrontar positivament els seus conflictes (...) La Relació d’ajuda, és una experiència humana privilegiada que ofereix el marc adequat per facilitar el desenvolupament de les capacitats bloquejades”.
