1
LA LITERATURA RELIGIOSA I MORALITZANT
1. Literatura i societat medieval
En aquest tema hem treballat cinc autors medievals amb una personalitat pròpia i,
cadascun d’ells, amb una obra que té unes característiques específiques. Allò que els
uneix, allò que fa que els podem agrupar en un mateix tema és la finalitat de la seua
producció literària. Aquesta és una finalitat purament didàctica i moralitzadora, lligada
completament a la doctrina de l’Església catòlica i formada al si d’una societat
teocèntrica com ho era la societat medieval dels segles XIII-XV. Allò que tenen en
comú autors tan diferents com Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer,
Anselm Turmeda o Isabel de Villena, és que tots cinc són fills d’una societat, d’una
època i d’una forma de pensament. Quina és aquesta societat?
A recer de l’Església es conserva el saber – els monestirs a l’alta Edat Mitjana- i del
seu si es desllorigaran els ordes que es dedicaran a explicar el saber doctrinal,sempre
amb l’objectiu d’assolir la cobejada reforma d’una societat d’acord amb la fe i de les
directrius imposades per l’Església. Però, per què era tan necessària una instrucció
ideològica dels fidels? Des del punt de vista històric estem en uns segles d’agitació
política, de lluita entre occident i orient o, el que és el mateix, entre cristians i
musulmans; així mateix, també hi ha contínues lluites entre diferents regnes cristians.
Aquesta és l’època de les croades per recuperar Terra Santa dels musulmans, una
iniciativa que combinava els interessos de l’Església i els interessos particulars de les
monarquies occidentals. Així mateix, és l’època en què es produeix el Cisma d’Occident
que fa trontollar el poder de l’Església, ja que dos papes
1
per a una mateixa societat era
un greu problema, amb la qual cosa entre 1387 i 1417 l’Església catòlica protaginitzà el
seu període més malaurat.
A més a més, en aquesta època comença a sorgir a Itàlia un corrent de pensament
anomenat Humanisme. Fins ara, l’Església havia retingut als monestirs el saber, però no
pogué evitar els primers símptomes d’aquest nou corrent ideològic, que desplaçava cada
vegada més l’home i no Déu cap al centre de les preocupacions. Així mateix, una nova
classe social – la burgesia- comença a agafar poder i importància i, amenaçava
fortament, els dos estaments que fins ara havien gaudit de l’hegemonia social, aquests
són la noblesa i el clergat. L’exemple més clar d’aquest canvi de poder foren les
universitats que començaren a crear-se – París (1200), Oxford i Montpeller (1220),
Pàdua i Nàpols (1224), Cambridge (1225), Tolosa (1229) i Salamanca (1230). Aquestes
institucions començaren a afeblir el monopoli de la cultura, començaren a escriure obres
noves i a bastir biblioteques esplendoroses, començaven a produir una fecunda
literatura, amb la qual cosa, els monestirs ja no eren l’únic centre de cultura.
La literatura religiosa començava a caminar fora del recinte religiós i si abans havia
estat sedentària, de la mà dels nous ordes mendicants esdevindrà nòmada. És ací on la
tasca dels dominics i franciscans té un valor excepcional. Aquestes dues ordes
s’allunyen dels monestirs situats al camp, i van cap a les ciutats on calia reconduir,
educar i ensenyar la societat urbana segons la ideologia i moral cristiana propugnada per
l’Església catòlica.
1
- Els dos papes cismàtics són Urbà VI, a Roma, i Climent VII, a Avinyó, obeïren els interessos dels
monarques que els havien promocionat i s’enfrontaren per a ser l’únic papa de la cristiandat.
