Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


La Crisis de la Educación y la Cultura: Reflexiones sobre la Enseñanza y la Universidad - , Apuntes de Derecho

Una reflexión sobre la cultura y la educación, donde se analiza el papel de la docencia en la sociedad moderna y la importancia de la universidad como comunidad científica. Se abordan temas como la crisis de la docencia, la importancia de la palabra y la necesidad de involucrar a los estudiantes en el proceso de aprendizaje. Además, se discute la importancia de la filosofía y la ciencia en la universidad y la necesidad de recuperar la verdadera naturaleza de la educación.

Tipo: Apuntes

2017/2018

Subido el 23/01/2018

amparo_descals
amparo_descals 🇪🇸

3.5

(8)

19 documentos

1 / 31

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
Tècniques i habilitats jurídiques bàsiques.
Apunts
1. Idees de la introducció
Decadència.
Alumnes vs cultura.
Alumnes maquines, resultat: fracàs.
Importa mes que l’article ixca en una “revista d’impacte” que l’article en si mateix.
Els estudiants s’han d’interessar per allò que realment estudien, no sols el aprovat o el
títol, que es el que realment interessa (conclusió).
L’ocàs de les humanitats. Quina es la causa? Una reforma dels plans d’estudi
incardinada cap al rendiment econòmic i la tecnificació del saber que ha portat a
prevaler mes el pragmatisme, el positivisme i el cientificisme que aquells altres sabers
hereters del tradicional programa de les arts liberals.
La cultura com la educació es disposa sempre a revalidar un saber que esta per damunt
de les nostres penúries i febleses, i ho esta perquè fa de la pregunta la seua raó de ser,
del seu existir.
Les nostres preocupacions ens dugen a intentar veure que si es dilueix el sol del
pensament clàssic en arres del paradigma de la eficàcia, els nostres universitaris no sols
transitaran per eixes sendes perdudes que conformen les interminables llistes de
anònims aturats.
I com el home es temps i memòria, devem assenyalar que front al àgora, la eclessia i el
oikos que els grecs pensaren com fonaments de la polis, la raó moderna els ha substituït
per la primacia del mercat.
Fer que les nostres vides transiten pels dictats de la raó instrumental, es descartar per
endavant tot el que no es rentable.
Perquè l’important no es la cientificitat del treball, els anys d’estudi i de preparació, o la
seua possible repercussió en l’àmbit científic en el que es mou el professor, el que
realment importa i condiciona la teua vida acadèmica es l’impacte que tinga la revista
en la que es publica l’article perquè això es el que dona prestigi a la universitat.
El docent va perdent el seu desig d’un saber interdisciplinari, per convertir-se en un
professor la fi ultima es publicar articles, recollir certificats, complimentar caselles per
a una llunyana i tardana acreditació.
Tota una corrent de pensament ha vingut formulant un model de formació intel·lectual
que be pogués ser la base per a resoldre els problemes als que s’enfronta la cultura
contemporània.
Es necessari amar el que fem, en lloc de plantejar-nos la feina de fer el que amem.
2. La universitat: cerca o fragmentació del saber.
1
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa
pfd
pfe
pff
pf12
pf13
pf14
pf15
pf16
pf17
pf18
pf19
pf1a
pf1b
pf1c
pf1d
pf1e
pf1f

Vista previa parcial del texto

¡Descarga La Crisis de la Educación y la Cultura: Reflexiones sobre la Enseñanza y la Universidad - y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!

Tècniques i habilitats jurídiques bàsiques. Apunts

  1. Idees de la introducció
  • (^) Decadència.
  • Alumnes vs cultura.
  • Alumnes maquines, resultat: fracàs.
  • Importa mes que l’article ixca en una “revista d’impacte” que l’article en si mateix.
  • Els estudiants s’han d’interessar per allò que realment estudien, no sols el aprovat o el títol, que es el que realment interessa (conclusió).
  • L’ocàs de les humanitats. Quina es la causa? Una reforma dels plans d’estudi incardinada cap al rendiment econòmic i la tecnificació del saber que ha portat a prevaler mes el pragmatisme, el positivisme i el cientificisme que aquells altres sabers hereters del tradicional programa de les arts liberals.
  • (^) La cultura com la educació es disposa sempre a revalidar un saber que esta per damunt de les nostres penúries i febleses, i ho esta perquè fa de la pregunta la seua raó de ser, del seu existir.
  • Les nostres preocupacions ens dugen a intentar veure que si es dilueix el sol del pensament clàssic en arres del paradigma de la eficàcia, els nostres universitaris no sols transitaran per eixes sendes perdudes que conformen les interminables llistes de anònims aturats.
  • I com el home es temps i memòria, devem assenyalar que front al àgora, la eclessia i el oikos que els grecs pensaren com fonaments de la polis, la raó moderna els ha substituït per la primacia del mercat.
  • (^) Fer que les nostres vides transiten pels dictats de la raó instrumental, es descartar per endavant tot el que no es rentable.
  • Perquè l’important no es la cientificitat del treball, els anys d’estudi i de preparació, o la seua possible repercussió en l’àmbit científic en el que es mou el professor, el que realment importa i condiciona la teua vida acadèmica es l’impacte que tinga la revista en la que es publica l’article perquè això es el que dona prestigi a la universitat.
  • El docent va perdent el seu desig d’un saber interdisciplinari, per convertir-se en un professor la fi ultima es publicar articles, recollir certificats, complimentar caselles per a una llunyana i tardana acreditació.
  • Tota una corrent de pensament ha vingut formulant un model de formació intel·lectual que be pogués ser la base per a resoldre els problemes als que s’enfronta la cultura contemporània.
  • Es necessari amar el que fem, en lloc de plantejar-nos la feina de fer el que amem.
  1. La universitat: cerca o fragmentació del saber.
  • El saber es de tots, dona poder sobre el món però no deu servir per a seleccionar als alts comissionats dels monopolis.
  • La crisi de la docència es troba estesa com un càncer que impedeix el pensament crític a qui acudeixen a les aules.
  • Si no insistim en la importància fonamental de les arts i les humanitats, aquestes desapareixeran, perquè no serveixen per a guanyar diners.
  • Defendre hui la ensenyança de les lletres sol ser una actitud que mereix retrets de pessimisme i malenconia, i sol castigar-se amb la marginació acadèmica i la inòpia social.
  • La universitat havia deixat de ser una “enciclopèdia de coneixements” per a convertir-se en meres “oficines docents”, en aules orfes de dialèctica i de coneixement.
  • El que defineix a la universitat es la generalització del coneixement, dels sabers, sense que ningú d’aquests tinga major importància o preeminència sobre altre, perquè s’ha de trobar un desenvolupament equilibrat en tots els coneixements, entre tots els sabers.
  • Esta concepció del saber li portarà a sostindre que la funció especifica de la universitat deu transcendir de la mera i especifica formació professional.
  • (^) En la universitat n’ hi ha un mal endèmic: la existència d’un nombre important de professors i alumnes que han perdut la costum de reprendre com pròpia la reflexió sobre el que es suposa la aventura de l’aprenentatge.
  • La missió de la universitat consistia en afirmar que la intel·ligència i el pensament tenien el seu arrel i el seu sentit en la cultura, en advertir que la universitat contemporània s’havia desviat de la seua autentica missió: la transmissió d’una cultura integradora, no fragmentaria.
  • La gran feina de la universitat es fer comprendre que professionalisme i la especialització,, si no estan acollida en la cultura, fragmenten a l’home, fins disgregar-lo de la seua unitat vital, del seu ser.
  • (^) A tots el nivells d’ensenyança superior, mitja, o elemental s’experimenta la necessitat d’una integració dels coneixements, sobre tot en funció del subjecte receptor.
  • La fragmentació inconnexa a que es veu habitualment sotmesa, la desorienta i paralitza, intel·lectualment primer i pràcticament després... La conseqüència mes lamentable de eixa situació es la desintegració de la humanitat de la persona.
  • Els avanços disciplinaris de les ciències no han propiciat únicament els avantatges de la divisió del treball, també han aportat els inconvenients de la super-especialització o de la parcel·lació del saber. Davant aquesta realitat, al
  • La present obra naix de la experiència docent, dels dubtes e inquietuds que els alumnes ens transmeten en el seu de fer diari així com del desig de fer-los veure que la essència de la ensenyança no esta tant en donar a conèixer una ciència concreta, sinó en fer que el jove estudiant sent la necessitat de estudiar-la i de comprendre-la.
  • Únicament cal destacar que els nostres joves alumnes assumeixen com propis els raonaments dels vells mestres, que aprenen a dialogar amb els llibres.
  • La universitat es i deu seguir sent molt tradicional, profundament sospitosa i alguna cosa inútil. 3. La paideia grega: el mètode socràtic.
  • El recordat apotegma de Eugeni d’Ors: “el que no es tradició es plagi” es un poc exagerat, però la postergació i l’oblit, quan no el menyspreu del clàssic per les nostres autoritats polítiques i educatives es el reflex d’una societat que renega d’un saber i d’una cultura que han conformat els pilars de la nostra civilització.
  • Les grans figures es posen en relació de forma “creient” amb una interpretació del món prèviament donada. Saviesa ve dels antics, que s’ha d’estudiar, “es sagrada”. Que busquem en la tradició la saviesa dels mes majors, tenim que tindre una admiració reverencial, enveja “sana.”.
  • La nostra pretensió no serà determinar si la saviesa te procedència divina, però si reconeix el valor de l’aportació de qui ens van precedir en el saber i el pensar.
  • Aquest es el criteri que presideix aquest assaig: reivindicar que el concepte de la universitat es bàsicament cultural, i si ens permet, filosòfic, per lo que la mort de la filosofia, la seua falta d’estudi i de coneixement comportaria la destrucció dels pilars no sols de la universitat, sinó de la pròpia cultura occidental.
  • El nostre propòsit rau en intentar realitzar una relectura d’aquells textos del passat que parlen del saber acadèmic, així com del declivi al que ha sigut postergat.
  • (^) La idea que va sostindré Zubiri quan afirmava que no es que els grecs foren els clàssics, sinó que els grecs eren nosaltres , ja que “som, en cert mode, tot el nostre passat”, es troba present en bona part de la història del pensament. Nosaltres som els nostres avantpassats, la nostra família, sense la nostra tradició no serien iguals, occident es diferencia d’orient per la cultura. Un home sense memòria no es quasi res.
  • Es comença a creure que el vertader saber té que ser un poc mes recondit e inusual.En la complicació esta la saviesa. Si no vols complicar-te la vida no estudies, però si no estudies no seràs cult, no tindràs cultura.
  • Premiarà el treball de tota una vida, de forma que arribe a concebre’s com una espècie de extrema unció biogràfica, i la filosofia es presenta com la escola del be morir, en el millor dels casos. En el pitjor, serveix per a convèncer-se de la impossibilitat de la empresa.
  • Aleshores l’alternativa es l’escepticisme, i qui la tria assumeix una posició bel·ligerant contra la saviesa.
  • La filosofia ha buscat habitualment no tant la saviesa com una actitud judiciosa davant ella.
  • (^) Per això s’ha presentat tantes vegades com reflexió: saber que torna sobre si mateix en el dubte de no poder cobrir els objectius proposats.
  • I en aquest joc els filòsofs han trobat moltes coses.
  • Descobriren que es possible institucionalitzar productes derivats de intermedis del procés de cerca i transformar així lo provisional en definitiu.
  • (^) En Grècia cristal·litza un esforç compartit per pensar la complexitat.
  • Aquesta nova concepció va fer que ja no s’apel·lés al criteri de l’autoritat, sinó al de la observació i del raonament.
  • Tots aquests canvis originaren una renovació en les coordenades del pensament, així com l’abandonament de certs hàbits adquirits en el curs de la història.
  • (^) Es tracta d’una rigorosa cerca del suport invisible del visible, per a trobar la veritat que es troba al cosmos.
  • La filosofia grega va obrir el camí a la filosofia i a la ciència.
  • Fruit del descobriment de l’home i de les lleis de la naturalesa, Grècia es va veure inclinada a la educació de l’home des dels seus temps mes remots.
  • (^) Però no serà fins el adveniment dels sofistes, quan la filosofia es separa de la naturalesa i dels principis de la cultura de la noblesa homèrica, per a constituir un esdeveniment de tipus educatiu.
  • Foren els primers que posaren els fonaments de la pedagogia i de la formació intel·lectual.
  • (^) Els sofistes van concebre la educació com techné.
  • Dialèctica, gramàtica i retòrica es convertiren en el fonament del nou saber, d’un saber integrador, en el que el trívium, el quadrívium i les matemàtiques constituïen els pilars d’una educació.
  • En el “Protàgoras” es fa una critica als sofistes i al seu ensenyament.
  • (^) Sòcrates va observar que el discurs dels sofistes consistia en un mer joc verbal que sols produïa refutacions aparents, que res informava sobre la naturalesa de les coses, lo que reduïa la ensenyança a una feina ambigua e inconsistent.
  • Per als sofistes, conèixer i diferenciar lo bo de lo roí, lo just de lo injust no podia considerar-se un problema real.
  • Fins l’aparença mes excelsa te els seus límits, perquè al estar cimentada sobre l’aparença sols pot sortir efecte davant un públic mancat de coneixement.
  • La oratòria sols pot ser beneficiosa qui desitja fugir de la justícia i de la veritat.
  • (^) El contrari a la veritat son les opinions: la opinió no es una altra cosa que aquell pel que tinguem facultat de jutjar sobre les aparences.
  • Es sosté que la escriptura no pot ensenyar, la lectura no pot conduir al coneixement, sinó a una vana aparença de saviesa, a la memorització de lo après.
  • (^) Sols la erudició del diàleg roman.
  • Platón planteja una dualitat en el saber: per un costat esta la vertadera saviesa que ens aporta el discurs de la paraula. A aquest es contraposa la aparença de la saviesa: la escriptura.
  • Aquesta critica de la escriptura front a la veritat que aporta la paraula, li porta a plantejar la condemna de la escriptura.
  • Incideix de nou en la necessitat de separar els dos tipus de saviesa: la vertadera, la llengua parlada, de la aparent, la escriptura.
  • Quan planteja el problema dels logògrafs, Sòcrates esmenta com Theuth va exclamar que el coneixement de la paraula escrita, “s’ha inventat com un fàrmac de la memòria i de la saviesa”.
  • La seua finalitat no es cercar la veritat que aporta el saber filosòfic, sinó la mera seducció, i aquesta ens porta a l’oblit de la veritat.
  • D’ací la importància de la oratòria, perquè aquesta es la expressió d’una interioritat visible, perquè aquesta es l’única via d’accés al nostre interior, al pensament.
  • Filosofia vol dir “estar en camí”.
  • Que algú siga fagotitzat, vol dir que “se’l carreguen” per anar contra la societat. Es un heretge. Definicions
  • (^) Subjecte receptor: es la persona que ha de ser educada, a qui es transmet o intenten transmetre aquells coneixements.
  • Acadèmic: es la investigació o cerca de la veritat. Docència: la comunicació de la veritat que ens porta fins a la totalitat del saber.
  • Sabers amb minúscula: son la cantera de les ciències, branques que paulatinament se han anat esqueixant de l’antic tronc.
  • Techné: una tècnica que assoleix un sentit de la totalitat i de universalitat, molt distant de les tècniques pròpies dels professionals que exerceixen un ofici concret, i que constituirà el tret o la essència de la vertadera paideia.
  • Paideia: constituïa la cultura.
  • Logògrafs: persones que escrivien els seus discursos, per a posteriorment vendre’ls en els tribunals.
  1. (^) Kant y la seua idea de la il·lustració y el conflicte de universitats
  • En el S. XVIII s’acostumava a preguntar per temes que encara no s’havien resolt. A la pregunta “que es la il·lustració?” Kant va fer una resposta en 1784 que va transcendir el tema plantejat per a abordar el discurs del ser de l’home.
  • Kant ofereix la definició mes coneguda de la il·lustració, la qual es “pensa per tu mateix, no deixes que els demes pensen per tu.”.
  • Kant concep la il·lustració con una alliberació del ser humà de la minoria d’edat, es a dir d’una ignorància per falta de valor, per deixar que els tutors pensen per ells. Per això pensen que no necessiten un pensament propi si altre poden pensar per ells.
  • (^) Eixos condicionaments han portat a que resulta difícil a qualsevol llevar-se la minoria d’edat perquè mai se’ls ha deixat utilitzar el seu propi enteniment. Per això molt pocs l’han aconseguit. La por a la llibertat els impedeix pensar per si mateixos.
  • No es pot assolir la il·lustració d’un poble, societat o època mitjançant una revolució perquè mai s’aconseguís establir una autentica reforma del mode de pensar, i si no es pot assolir eixe desig per saber continuarem conformant una multitud sense pensament i això seria un crim contra la natura humana. La raó d’eixe crim es troba perquè no es pot postergar la il·lustració per a un propi per un temps, però si renuncia a ella vulnerarà i trepitjarà els drets de la humanitat.
  • (^) Kant reconeix que l’home va abandonant l’estat de barbàrie per el seu propi esforç, però no s’ha lliurat de les cadenes de la minoria d’edat per endinsar-se en l’aventura de pensar per ell mateix; el que fa que la seua època no es puga considerar encara com il·lustrada. L’home comença a tenir lliberta per a pensar i actuar i això te un efecte retroactiu sobre els principis del govern, que troba convenient tractar a l’home.
  • Unida a la resposta de 1784, Kant en el seu “Conflicte de Facultats” incideix en la vella guerra entre el poder i la veritat, sense eixe antagonisme de lo superior i lo inferior no existiria la universitat.
  • L’autor una vegada que ha definit la universitat com una comunitat científica, habilitada mitjançant unes facultats en las que s’acullen als alumnes mes brillants de les escoles inferiors, amb la finalitat de subministrar a la societat un bon nombre de professionals liberals, i de que el saber no sols es troba en les facultats sinó en les acadèmies o en les societats científiques, adverteix de la existència de altres lletrats que actuen com a instruments del govern en profit

caure en la decadència, això el converteix en el pensador mes intractable del S. XIX. Ens recorda que ens fa falta un pensament audaç per a comprendre la veritat que s’escapa als criteris d’utilitat i guany als que la societat ens ha incardinat.

  • El llibre “sobre el porvenir de nuestras Instituciones educativas” conte 5 conferencies que el filòsof alemany aboca algunes de les afirmacions mes radicals i revolucionàries que s’han escrit contra els sistemes de la cultura moderna. Però sobretot es presenta com un llibre de guia, com una carta de ruta per a navegar en un laberint, i d’eixe laberint que es la cultura es a lo que ens invita a incorporar-nos, fent de la cultura un hàbit de lectura que ens porta a fer interpretacions dels temes clàssics de la filosofia.
  • La formació no s’entén com un saber secundari, sinó que esta dirigida per a que cada home es forme com un esperit lliure, original i distint.
  • (^) La forma en que Nietzsche desenvolupa les 5 conferencies delata el seu pensament i la seua intenció d’educar la nostra mirada a traves del ritme pausat i enigmàtic que desenvolupa en el diàleg que l’autor obri un diàleg entre els personatges i el lector. Això ens obliga a no permaneixer pacients davant les imatges i reflexions proposades per l’autor sinó transitar per les lectures que els seus textos proposen perquè llegir es interpretar una interpretació.
  • Nietzsche es cataloga a si mateix com un testimoni d’una conversació que sostenien sobre el tema homes notables. Nietzsche i Paul Deussen feien preguntes a un filòsof amb les quals interpel·len la seua consciencia que creien que el professor de filosofia era un filòsof, però comprenien que no tenen experiència i informació per a jutjar la vida i lo que ella ensenya.
  • Davant un interrogant els joves mostren la seua incapacitat per donar una resposta precisa, per això afirmaven que el seu afany es el de poder arribar a ser homes cultes. Amb el discórrer retòric, s’indica que existeixen 2 tipus de pensament, el simple consisteix en creure que ja s’ha assolit el coneixement i no es necessari acudir als escenaris en que es desenvolupen discussions sobre el ser o la vida; i l’altre implica la cerca d’un vocabulari i d’un cos teòric que permet fer del nostre judici un talent que ha de exercitar-se amb la pausa que requereixen les qüestions que transcendeixen el temps i l’espai. Hi ha 2 formes d’afrontar l’estudi, la 1a es la plana, en la que estan els joves, la 2a es eixe mon difícil en el que difícilment l’alumnat arriba, que necessiten temps i espai per a agarrar un llibre, com en els fòrums intel·lectuals.
  • S’escolta la conversació que mantenen el filòsof i el seu alumne sobre el destí de les escoles, i desperta l’interès perquè s’aborda la qüestió que una saviesa que ha deixat de ser-ho perquè renega de l’home solitari que cerca el saber per abraçar una subcultura de masses.
  • A traves d’un raonament Nietzsche afirma que qui se sent un home-massa concebran el saber com un mer coneixement però no com una cultura.
  • El problema esta en ficar-se en el camí del pensar. Nietzsche sosté que sense un pensament que interrogue no hi ha futur sols un avenir que s’obscureix com la conseqüència de la ignorància.
  • Nietzsche sosté que l’utilitarisme no deuria haver envaït espais com els que representen les institucions educatives.
  • L’objectiu últim de la cultura es la utilitat. Una visió que porta a definir la cultura com l’habilitat amb que es manté un a l’altura del nostre temps.
  • (^) L’estat també es culpable del dogma de l’economia política.
  • Nietzsche no es menys expeditiu perquè en tots els ambients erudits murmura l’odi, eixa cançó que reivindica la primacia de la especialitat del saber sobre el saber que integra i globalitza.
  • Un reflex d’eixa cultura es veu en els periodistes perquè ha arribat a substituir el gran geni.
  • La 2a conferencia ensenya les diverses sendes per les que es pot transitar per a superar l’adversitat convertint tota concepció en una nova ocasió per a experimentar que es i que es pot arribar a ser el ser humà quan es lleva les mascares del rostre i el pensar.
  • (^) S’inicia un diàleg amb una reflexió serena en la que el filòsof reconeix que la desesperació del alumne l’ha portat a renunciar al càrrec de professor.
  • La resposta del filòsof porta el jove a suggerir si la realitat es pot predicar e les institucions d’ensenyança.
  • La vocació de educador ens fa veure que la interpretació i la avaluació son les ferramentes hermenèutiques que utilitza per identificar els problemes i proposar noves i mes equànimes alternatives.
  • El llenguatge es la casa del saber on es crea la percepció que tinguem de la realitat.
  • Nietzsche utilitza una afirmació per a presentar-se com qui retira violentament la venda que cobreix amb una ingènua felicitat els ulls dels homes
  • La cultura es una labor per als solidaris que decideixen emprendre una vida dedicada a la cultura. Esta concepció de la cultura es la que se escenifica de manera especifica en la 3a conferencia.
  • El segon acte el dedica a reflexionar sobre el valor de la cultura. Aquesta visió de la cultura fa que Nietzsche recomane que no canviïn la cultura ni creen que les institucions que ens inciten a lluitar són institucions de cultura perquè només poden fer la promesa de fer empleats.
  • Aquest món-laberint de ficció que ha anat embastant Nietzsche conclou amb un tercer acte que acaba amb un lament agraït dels joves.
  • Per aquesta raó el vell filòsof s'erigeix de nou al tribunal de la consciència d'una època i d'uns joves que se senten exhausts i perduts però que necessiten d'unes ultimes paraules que els indiqui el camí pel qual han de transcórrer els seus passos.
  • Nietzsche planteja la necessitat que l'home iniciï un nou camí encara no transitat és el camí que condueix a l'arbre del saber.
  • Aquesta idea és la que subjau al llarg d'aquesta cinquena i última conferència, la conferència s'inicia amb el viu desig que tenen que els joves estudiants que el professor els expliqui la seva visió de la Universitat perquè la seva autoritat intel·lectual i la seva aguda visió de la realitat li permeten veure aquells enigmes que són ignorats per la majoria.
  • La pregunta sobre l'esdevenir d'una institució com el Batxillerat és respondida pels dos joves estudiants afirma que es busca preparar els estudiants per al seu ingrés en la Universitat que aquests tinguin la major autonomia possible, de tal manera que un cop hagin acabat els seus estudis puguin caminar sols
  • Aquesta autonomia és el mal de la cultura i el mal de la Universitat un mal que es caracteritza per la doble autonomia que hi ha entre el professor i l'alumne.
  • No hi pot haver veritable formació si aquesta es deixa a la llibertat dels estudiants que necessiten la mà sàvia d'uns formadors que els guiïn pels camins frondosos del saber.
  • (^) Però no és una culpa que els atribueixi als alumnes és una culpa que afecta un sistema que proclama com a virtut el que són mals per a l'ensenyament.
  1. Text Fran Kafka: Ante la Ley (text fet en classe no està en el llibre)
  • La llei deuria ser accessible per a tots en qualsevol moment; però no es una realitat, es un desig.
  • (^) Les portes de la llei estan obertes i el camperol treu el cap a veure l’interior i el guàrdia l’adverteix que si intenta entrar hi ha guàrdies mes poderosos que no el deixaran seguir.
  • El camperol es persistent en intentar entrar a la llei intentant persuadir al guàrdia de totes les maneres per a que el done permís per a entrar.
  • Passen anys i quan esta apunt de morir li pregunta al guàrdia que si tots busquen la llei perquè nomes ell ha intentat entrar, el guàrdia li respon que es perquè ningú mes pot entrar perquè la entrada nomes estava destinada a ell, lo que dóna a entendre que la llei esta oberta per a tots, per a ell, però no s’havia donat compte, per tant no s’atreveix a entrar.
  • En aquest text hi ha una coacció jurídica que impacta a l’individu.
  • La llei esta ací però el camí a la llei es tortuós, es difícil; però la llei sempre estarà esperant.
  • (^) Tot el que es vulga fer el la vida costa, però si t’asustes et quedaràs en la cuneta.
  • El mon de la llei es complicat però es per a tots, per a tots els que vulguen ficar-se en el mon de la llei.
  • La llei es opressiva, atemoreix; els guardians de la llei son un reflex de la llei.
  • Davant un mon opressiu o ens rebel·lem o ens “metamorfosem, ens convertim en paneroles.” 7. La visió de la Universitat en Unanimo:De la ensenyança superior en Espanya. Unanimo és un pessimista que critica la Universitat. Va publicar la seua obra “De la enseñanza superior de España”, la intenció d’aquesta obra es modificar un estat d’opinió generalitzant en la societat de l’època, al que procurava persuadir amb les seues opinions. Unanimo era coneixedor de que aquest ensall transmitent una interpretació opinable i jerarquitzada d’argumentacions, reflexions i raonaments, amb el fi de que el lector els accepte o el rechace, però no antes sopersar-los amb la mesura necessària. La finalitat era rehuir descender a detalls, perquè no era el seu objectiu proposar un nou plan sinó moure els esperits. Ha designat en excés acas: paro és que les qüestions si se presenten enllaçades com les cireres. Més que instructiu he tirat a ser suggestiu, a provocar més que a donar solucions. No és açò una memòria tècnica en que es proposen eixos miserables expedients a que s’anomenen solucions concretes. Critica a la universitat perquè segons ell no ensenya ja que ha convertit en una mera oficialitat de l’Estat. La universalitat soles busca adquirir el títol i no busca ensenyar o aportar coneixements. Aquest sistema actual esta acabant amb l’ensenyança i els privilegis d’ensenyar. Els mals de la universitat han dut a la decadència de la universitat que són:
  1. La concepció hospiciana , és a dir, una noció que ha fet que el catedràtic siga un ofici lo que ha dut ha convertir-se en guàrdia de la cultura exterior, és a dir,soles fa lo que diuen que faja. La universitat solo da assignatures. La universitat esta putrefacta. El professor
  • Comprometir-se amb la societat. Els alumnes duen de retornar la costum de reflexionar i de meditar, lo qual, dura a aprendre i a conèixer el saber i no soles per a aprovar. Els universitaris no saben res, viuen al margen de la cultura, de la política i de la societat però açò no passa soles en Espanya sinó que també passa en Europa. Ells no coneixen el saber ni la reflexió, per lo tant, no saben preguntar ni investigar res en la vida. Fa una critica a la universitat per ser una escola que allunya les inquietuds culturals del país, de la busqueda de l’excel·lència i del saber. La universitat té un altre mal que són les oposicions al professorat no les aproven, els més doctos sinó aquells que se troben en millor connivència amb el grup de poder. La universitat deu d’ensenyar. Quan el professor acompanya als seus alumnes en el seu propi pensar, al final adquireixen una maduresa que lis permet deslligar-se de eixa concepció infantidizadora del saber.
  1. Missió de la Universitat en José Ortega i Gasset Els textos clàssics ens inviten a realitzar una reflexió critica. El 12 de març de l 1910, en la seua conferencia El Sitio que és un programa que poguera ser capaç de convertir-se en la força renovadora de l’educació i en la reforma integral de la vida nacional,la seua elaboració la realitzaven els intel·lectuals, quins des de la seua visió interior de la realitat estaven facultats per a lluitar en clau d’anàlisis cultural, moral, contra la incultura i desmoralització d’Espanya. Per a parlar de regressió cultural parlem de l’obra Missió de la universitat, aquesta obra encontra el seu origen en la Conferencia que es van plasmar en un llibre o en articules periòdics. Donen resposta a la pregunta Per a que existeix, està ahi i té que estar la universitat? Ortega inicia els seues exposicions sense molta fe que degut a que qui ha intentat reformar l’Estat a la universalitat fora insultat i era considerat enemic de la universalitat. No s’accepta ningun canvi que se intenta realitzar en la universitat i si el fas tindrà conseqüències perquè la universitat deu seguir sent com és ara. La universitat deu de canviar però no hi ha ningú que puga o vuiga canviar-la perquè si voguem canviar-la ho devem voler tots. No deguem voler alguna cosa sinó deguem desitjar-lo, és a dir, no tenim que voler reformar la universitat sinó desitjar canviar-la. Duda que haja algun grup de persones que reformen l’Estat o la universitat. El tema principal del ensall és la reforma de la universitat. Una reforma que no pot deures a reproduir la correcció d’abusos sinó a crear nous usos. Però no devem copiar el sistema d’altres nacions perquè no encaixaran en la nostra societat, sinó que devem buscar els nostres pròpies conclusions. La universitat és part integrant d’eixe sistema cultural,polític i social que conforma la nació. La universitat és una institució en la que s’imposa l’ensenyança superior. La

universitat espanyola no té camp d’investigació per la falta de vocació e interès dels estudiants. El error de la doble funció de la universitat no consisteix soles en la intromissió de l’àmbit científic del saber universitari, sense l’abandonament de l’ensenyança i la transmissió de la cultura. El declive de la universitat ha provocat que el coneixement en un saber educatiu alejat del mètode educatiu de l’Edat Mitjana. La universitat europea ha progressat per a pitjor, és a dir, al principi es donava importància a la cultura però a arrel del segle XX,la cultura deixa de importar. La universitat té un nou ús: entendre que la intel·ligència i el pensament té la seua arrel en el saber integrat en la cultura. La universitat contemporània a diferencia de la medieval intenta transmetre cultural. La universitat promou la especialització d’un saber que viuen allunyats de la historia i de la cultura. La gran tarea de la universalitat es aconseguir la formació de l’home frent a la dispersió. Per a solucionar el problema de la universitat hi ha que crear una nova que promoga l’ensenyança de la cultura. La crisis de la universitat és el fraccionament del saber. El saber i l’home són la mateixa unitat. Quan els separem es crea un barbar i eixa no és la funció del la universitat. La universitat deu formar als alumnes i no especialitzar-lo perquè això ho deuen fer per ells mateixos. Els alumnes al final la universalitat es converteix en un negoci. Sinó hi ha cultural no queda res perquè la cultura és la nostra memòria. La falsedat és lo que ha produït el fracàs de la universitat i gracies a açò hi ha que reformar-la radicalment. Les tres funcions de la universitat són:

  1. Transmissió de la cultura.
  2. Ensenyança de les professions.
  3. Investigació científica i educació de nous homes de ciència. La universitat considera que el universitari deuria seguir dos criteris de selecció:
  4. Seleccionar els sabers necessaris.
  5. Limitar els sabers a lo que un bon estudiant mig pot aprendre amb holgura i plenitut. El saber no és una tortura. El professor deu incitar a l’alumne a conèixer el saber. Se li pedix a l’alumne a fer lo que el professor no fa. Els dos principis fonamentals són:
  6. Quedant-se soles amb aquells que es consideren estrictament necessaris per a la vida de l’home que hui és estudiant.
  7. Lo estrictament necessari té que ser reduït a lo que de fet pot el estudiant aprendre amb holgura i plenitut. No podem exigir a un alumne més de lo que ha explicat, per lo tant, pretén que l’alumne memoritza és impossible però saber no és memoritzar perquè la memòria no és un chip. La universitat no pot ser tirànica.

El propòsit que li ha dut a escriure aquesta obra no és altra que un imperatiu moral, és a dir, el deure que té tot docent de pensar i de repensar sobre el declive o el devenir de la Universitat. La Universitat té la missió de buscar la veritat en la comunitat de investigadors i de discipuls. És un missió a la que ha d’arribar amb independència de possibles desitjos i consignes que van pretenen limitar-la des de dins o des de fora. Partint de la idea originaria de que la missió de la Universitat és la busqueda de la veritat i no de l’utilitat, en ella s’ha realitzat el voler saber originari, és a dir, un saber unitari que indica que és possible conèixer i que és lo que és per mig del coneixement que resulta de nosaltres. La voluntat del saber originari de saber en nosaltres no forma un interès ocasional, ja que un impuls incondicionat en el nostre interior mos du cap a davant. A eixa busqueda intensiva de la veritat que únicament es pot trobar, aprendre a traves de la ciència. Les tres tarees que té són:

  1. La investigació.
  2. (^) La ensenyança.
  3. La formació dels alumnes. Una formació que es distingeix de l’ensenyança perquè la transmissió de coneixements o habilitats seria insuficient per a aprendre la veritat, lo qual exigeix més bé la formació dels homes, és la formació (educació) el sentit de l’ensenyança i la investigació.
  • (^) La ciència com medi per a alcançar la veritat. La Universitat és una comunitat de savis que busca la veritat a traves d’una ciència que és el coneixement metòdic el seu contingut és coercitivament cert i universalment vàlid, es pregunta si la ciència deu buscar en virtut de la seua utilitat, de la mera formació, d’una intel·lectualitat buida, de la incredulitat o de la pura mediocritat. La voluntat originaria de saber en nosaltres no composa un interès ocasional. Si s’accepta aquesta segona visió de la ciència veiem que es complementa amb la Filosofia i acaba convertint-se no en el firme terreny sobre el que descansa, sinó en el camí que recorre per a cerciorar-se, en la forma de la inquietud de la transcendència, que ja no condueix en la voluntat del saber, en l’esperit i raó d’una Universitat que mos té que incardinar a una concepció critica de la realitat, en el qual té permanentment vàlid el sapere aude, l’aprenentatge a traves de la duda, del interrogant. Aquesta concepció mos du a sostindré que la Ciència és la formació per a la raó, ja que no soles adquireix un coneixement objectiu, sinó que és capaç de suprimir el fanatisme i la ceguera que alimenta el dogmatisme, per a donar cavitat a la reflexió i quilosa i limita perdent l’esperit formatiu. Si s’accepta aquesta visió de la Ciència naix una autentica filosofia de les idees, on res queda aïllat, sinó que tot es relaciona per a donar cavitat a la passió de la voluntat del saber, una voluntat que ens relleva per mig del saber, el no saber, el camí pel que transcorreix la ignorància.
  • Tarees de la Universitat.

Per a Jaspers la Ciència és la tarea de la Universitat, la investigació, l’ensenyança i la formació no ho són menys,ja que estan al servei de la formació de la vida espiritual com a manifestació de la veritat. Estes tres tarees tenen una naturalesa pròpia, mostren una indissoluble unitat, no sempre reconegudes per la comunitat científica o intel·lectual, que pretendrà una dissolució de la universitat i l’establiment d’especials altes escoles professionals de altes escoles de formació i d’establiments de investigació. Però en aquestes escoles de negocis no formen part de la idea de Universitat concebuda per l’autor, qui sosteneix que aquestos fins constitueixen una indissoluble unitat. Un fi no pot ser deslligat d’altre sense aniquilar la substancia espiritual de la Universitat i sense deixar atrofiar-se a la vegada a si mateix. les tres tarees són moments d’un tot viu. Si se aisla un de l’altre s’inicia l’extinció de la espiritualitat de la Universalitat i amb elles el desengany i la desorientació d’aquells estudiants que esperen trobar algo més que una mera transmissió de coneixements pràctics. Requereix ser educat en la busqueda d’eixe esperit de Ciència i Veritat un esperit que poques vegades es compleixen en l’àmbit universitari. Abandona l’esforç pròpiament dit i s’atasca en carrer sense final, ja que l’estudiant per a l’examen i jutjar tot en funció de lo que té importància per a l’examen. Pren la lectura d’alguns llibres agradables per treball científic i trastorna l’esforç, finalment en tal forma, que busca edificació en conte de ciència.

  • Investigació La voluntat de saber,de comprendre i de construir la realitat que esta implícita en la investigació és lo que dual científic a tindre una consciencia intel·lectual. Lo que realment importa per al científic, és la consciència espiritual, una consciencia que li du a la continua busqueda de lo que esta sempre en l’univers que és objecte d’investigació. Si la Universitat no vol empobrir, sinó desitja reduir la seua ensenyança li deu subministrar els mitjos necessaris per a la seua experimentació necessita d’eixa vinculació entre la docència e investigació i no per raons d’estratègia econòmica o de projecció social, sinó perquè formen part d’una mateixa realitat espiritual s’anomena Universitat que no busca la transmissió d’un saber anquilosat i mortecia, sinó sabers en continua moviment. La major preparació per un futur professional no l’aprenentatge sinó un saber formatiu per al pensar científic i eixe saber se deu consagrar la Universitat perquè eixa és la seua missió: al desenvolupament de quants òrgans, institucions i mètodes siga precís per al pensar científic. Per a aconseguir-la, els docents deuen posar a l'alcen dels seua alumnes aquells mètodes i ensenyances capaces de motivar a jutjar i a interrogar sobre el saber de les coses. La Universitat soles podrà recuperar la seua vertadera naturalesa, declina la seua vertadera funció que és colmar als alumnes amb la idea del tot del coneixement de una sabiduria que dona coneixement científic en tot la seua extensió. Investigar és permaneixer dins del moviment del conèixer, d’un conèixer que al huir de la rutina de l’especialitat. Adquireix una actitud indagatòria i reflexiva de la realitat, que emparenta amb la Filosofia.
  • Educació (Formació)