¡Descarga Apunts fonts 3r Muñoz y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
FONTS DE LA
HISTÒRIA DE L’ART
TEMA-1: DEFINICIÓ DE FONT
La història de l’art és una disciplina que estudia processos creatius, institucions o obres d’art. Ho estudia a partir del seu context i un desenvolupament històric. Des del seu punt de vista de vegades existeixen alguns problemes ja que la història de l’art no ho explica de forma sincrònica. Tots els fenòmens que estudiem han de ser capaços per estudiar la cultura i els fenòmens històrics o socials de l’època que estem estudiant (hem de tenir empatia). Ho estudiem des de la diacronia. L’obra d'art l’hem de considerar que tècnicament no és una font. Les obres artístiques ens estan transmetin una informació que ens fan pensar que són fonts. Però les fonts de la història de l’art no són estrictament obres artístiques, encara que és cert, que hi ha obres artístiques que tenen un valor com a tal, com és el cas de la literatura. La font és un instrument intermediari entre l’historiador i la font que hem d’estudiar, i d’aquesta manera la font es converteix en un element objectual a analitzar. Considerem la font com un objecte que pot ser analitzat, és una eina que ens serveix per estudiar altres coses. Però com que l’historiador de l’art estudia un mercat, una obra o artista… utilitza la font com un element d’anàlisis. El que passa, és que les circumstàncies del medi és l’objecte o el subjecte que ho està movent tot. Nosaltres hem de tenir la font com un objecte d’estudi. La font es converteix en un element objetual per analitzar. Hermann Bauer en una obra titulada Historiografia de l’art , considera que una font és el que ha de fer un historiador de l’art per ser- ho. Un historiador de l’art sense fonts, és complicat que pugui ser-ho perquè deixa molt penjat el contingut del material que estem estudiant. Hi ha altres historiadors de l’art com Ernst Gombrich , (“Les pedreres de l'home del saber històric són les biblioteques” els textos proporcionen el material per poder conèixer la història sinó existeixen les biblioteques on es poden fer les lectures no pot existir l’home del saber històric. No pot desenvolupar una metodologia sense que tingui una formació literària, i per tant un cop aquest instrument per poder actuar en termes metodològics. Les fonts són tan com manuscrits com material imprès. Antonio Bonet Correa diu “les fonts són una fusió d’una història conceptual i una estètica relativitzada”.
És a dir, la història conceptual és una història que està manipulada per les idees i, per tant, l'estètica depèn d'aquestes idees que s'ha anat manipulant o condicionant. Per això Bonet diu que aquesta fusió "permet que l'art es converteixi en història" adquirint tota aquesta càrrega conceptual, ideològica, etc.Una història plena d’idees i conceptes i per altra banda, l’art i l’estètica relativitzada pels judicis que han format la història de l’estètica. Per aquesta fusió permeten que l’art sigui història. Lo important és que cada fenòmen artístic es desenvolupa en un moment històric determinant, però hi ha vegades que l’historiador de l’art no té prou empatia diacrònica per poder entendre el que es produeix en un moment històric determinat, alhora d’analitzar l’obra que s’estudia. Les fonts, no són les mateixes dels segles anteriors que l’actualitat. Actualment trobem moltes fonts. Hem d’entendre com les fonts formen part d’aquest gran conjunt que és l’art amb les seves relacions amb la història. L’obra genera el patrimoni històric, però les fonts ajuden a modular la història de l’obra artística. La història és una construcció d’un pensament objectual de forma simple. La font té tan poder, que permet que es construeixi aquest pensament objectualitzar i genera un discurs o pensament utilitzat gràcies a l’informació que podem trobar. En definitiva, és poc probable, estudiar l’art sense utilitzar fonts. L’historiador recrea l’imatge mental de l’artista o la societat on es va desenvolupar l’obra. Les fonts són les proves que donen llum però s’ha de vigilar ja que no totes les fonts són viables, perquè són falses. Tot i això, nosaltres hem de recorre a elles. Les fonts i els documents, documents té una relació més vinculada als textos manuscrits, és el corpus escrit, relacionat amb l’obra d’art on des del seu gènesis fins a la seva realitat. L’obra no és només un objecte, es pot anomenar obra artística en el moment en el que apareix el terme d’un artista que comença a pensar. Això només ho podem conèixer a partir de les fonts. La història, seguint amb Correa, seria la història com a construcció de formes sensibles, és a dir, les formes són les obres que són capaços de reforçar-se amb aquest pensament que s'ha construït a partir de les fonts que han promocionat aquesta informació, el que vol a dir, que en aquest cas, l'obra artística adquireix un poder increïble. I així l'historiador té més facilitat per recrear la societat, corrent, ... que va generar l'obra, sinó ha d'imaginar tot això a partir de l'obra artística. Si l'obra s'interpreta sense documents i amb prejudicis, es dóna una mala informació. Fonts i documents són el corpus escrit des de la seva gènesi fins a la realitat. L'obra artística no és només la representació material, això és el físic, sinó que tot forma part de l'obra artística, des que es creen les intencions de crear l'obra fins a l'actualitat.
anecdòtiques, col·laterals. Com diu Bauer “l’estudi de les fonts és la doctrina de l’ús de les notícies amb el fi de classificar un objecte. L a crítica de les fonts és la comprovació del valor d’aquestes ”. Hi ha una necessitat de valorar una sèrie d’elements de valors externs de l’obra d’art a partir de les fonts. L’obra d’art no és únicament l’objecte d’artístic, hi ha una sèrie de interpretacions, un procés, una història. No és molt fàcil valorar l’obra de forma objectiva, s’han d’observar tots els agents del procés de creació, de desenvolupament, de percepció. Els condicionants externs formen part de l’opinió que és conscient, de judici crític. Quan hi ha opinió o s’ha pensat quelcom sobre quelcom, hi ha una elaboració intel·lectual i és un condicionat extern de l’obra d’art. Que amb el temps apareix i condiciona la valoració. La psicologia entra als models de l’inconscient i el subconscient, allà la capacitat de controlar l’opinió no funciona. Finalment, hi ha l’estil que és la confluència de nivells econòmics, mentals, meteorològics, antropològics, cultural que determinen un estil d’una època no individualitzada de l’artista. L’artista no té un estil, sinó que l’estil és de caràcter anònim en la qual s’inclou un artista. Hi ha influències invasores perquè les fonts estan d’alguna manera condicionades per l’estil dominant, quan nosaltres manegem textos de les fonts, aquests són escrits per persones que tenen una opinió, una psicologia uns coneixements i un estil en la qual es troba la seva pròpia existència en relació a l’art, és molt difícil manera una font de la història de l’art de manera completament científica.
- Hermenèutica: interpretació del material que s’ha trobat. Hi ha que buscar una certa sincronització amb el període històric i tenir una certa empatia. Empatia de ser neutral, a més que això per les fonts és transcendental: - (^) Un no pot adoptar una posició empàtica o antipàtica. Un té que analitzar empaticament des de la fredor, d’aquesta manera aconseguim una interpretació objectiva. Schlosser diu que la configuració de a disciplina de les fonts és simple. L’estructuració del procés d’anàlisis i parla de fonts historiogràfiques quan es refereix a una sèrie bibliografies amb un sentit més literal i la producció bibliogràfica de voluntat normativa i teòrica que són tractadista (peces transcendentals sobre les quals es va basar l’estudi de la història de l’art en època moderna dominada pel Classicisme i les seves derivacions). El pensament Classicista és el que genera les normes, i els traçats domina aquest pensament, causant un efecte alhora de menys preuar determinants moviments artístics. L’evolució històrica de les definicions en relació a les fonts veiem que han hagut canvis, des d’un sentit més específic a l’ambigüitat dels termes. Expressions o paraules que en el principi tenien un sentit específic però que amb els anys varia i al final no té el mateix significat: per exemple el document que s’equiparava a un paper testimonial i inclús oficial de caràcter institucional que indicava l’aplicació d’una llei i aquest document perd etimològicament els conceptes. així que alhora de treballar definicions, termes i conceptes hi ha una certa ambigüitat.
La mentalitat fisiològica és molt important a la història de l’art perquè ajuda a considerar la font com un objecte d’anàlisis. Ja és un objecte físic d’anàlisis. Existeix la voluntat de classificació les fonts de la història de l’art per territoris, estils… El Positivisme va reaccionar contra els tractats del Romanticisme. El fet de que la ciència, i que una disciplina utilitzi un mètode científic extret a partir de la fisiologia no es pot moure en termes romàntics. El pensament il·lustrat va permetre la recopilació d’objectes valuosos, també es produeix el fenòmen de l’arqueologia disciplina i el desenvolupament de la història de l’art com a disciplina, a més del desenvolupament de la bibliografia. Així veiem, diferent àries paral·leles, estudiem a l’obra d’art i les fonts de l’obra d’art. Schlosser va consolidar l’objecte d’estudi d’una nova disciplina i va dir “com a testimonis literaris que es refereixen en sentit teòric a l’art segons els seus aspecte històric, teòric i estètic”. És important tenir en compte l’idea de que es consideren escrits amb una voluntat de plantejar-se des d’una perspectiva teorètica de l’art. Porta a les fonts de convertir-se en objecte d’estudi en una disciplina de la història de l’art, que és la història de les fonts, això porta a que no es pugui viure sense ella. Fernando Maria ho anomea “atribucionisme”, els historiadors que s’obsessionen per relacionar una obra a un artifici encara que no tingui proves. Una vegada s’han establerts aquestes regles filològiques, les variacions es concentren en aquest sistema d’estudi sorgeixen dependentment de cada època i les seves inquietuds, tot i que el mètode és el mateix. Les fonts mantenen la seva condició de ser tot el que serveix per fer història de l’art. En alguns casos, la font arriba a un nivell objectual.
Tipus de fonts
- Fonts historiogràfics:^ Obres amb un sentit literal, obres bibliogràfiques.
- Fonts teòriques:^ Obres amb una voluntat normativa i especulativa. Per definició un " document " és allò que proporciona informació. Cal no confondre, fonts vs documents:
- Els^ documents^ solen trobar-se als arxius, ja que se'ls connota un caràcter oficial.
- Les^ font^ no tenen aquest caràcter de tipus administratiu oficial, per això se solen trobar a les biblioteques. La font es considera un objecte d'anàlisi, així que el primer que cal fer és situar la font per així poder-la estudiar. L'obra de l'art i la font de la història de l'art són paral·leles i poden analitzar-se les dues d'una forma molt similar. És inevitable usar al font per a poder comprendre l'obra d'art, estan estreta fica unides.
- Fonts notarials:^ són documents, fonts de caràcter administratiu on queden registrades moltes accions com els testaments, herències, llibres notarials, llibres de contes, etc. El col·leccionisme disposa d’uns catàlegs que poden ser molt simples o poden ser catàlegs museogràfics. - Actes institucionals, actes de qualsevol institució pública són transcendentals, actes municipals (es prenen decisions sobre la ciutat), els plens, processos judicials, informes tècnics. Aquests tenen un caràcter més administratiu. - (^) Podem veure textos de caràcter més persona l: Propostes de disseny, textos de divisió de treball, la compra-venda d’obres, apologia artística. - (^) Textos reglamentaris: legals, funcions institucionals, decrets… - (^) Textos notarials: herències, inventaris… Són textos molt importants pel col·leccionisme.
- Descripcions artístiques: l’antopografia artística és una nomenclatura que s’utilitza per parlar de l’experiència artística d’un lloc determinat i queda plasmat e forma de descripció. Aquí inclouríem els llibres de viatges. Els viatges poden ser reals o imaginaris (entrem dins del camp de la fantasia). Els textos són resultat del bagatge cultural, artístic, ideològic… Les reconstruccions, com algú intenta narrant per escrit, intenta plasmar com era un entorn arquitectònic/urbanístic/paisatgístic a partir dels bastigis que troba es fa la reconstrucció. Els reportatges iconogràfics, on apareixen una sèrie d’explicacions i imatges que l’autor ha pogut explicar. Les guies topogràfiques on intenta reconstruir un recorregut que es pugui portar a terme a la posterioritat, l’altra seria la cartografia, aportacions científiques (el concepte d’imatge científica i pedagògica no té les connotacions artístiques que tenia temps endarrere). Visites episcopals o personatge vinculat al govern o un bisbe, aquestes visites són un material molt important. Les descripcions de les obres i la restauració, la restauració d’una obra artística ens ha mostrat obres desaparegudes a la posterioritat.
- Producció literària:^ part de la crítica d’art té unes característiques particulars que fan que el converteixi amb una tipologia independent. Veiem textos que tenen un marcat caràcter literari, alguns es creen amb voluntat d’escriure un text dins del món literari. Els diaris personals, les cartes. Els assajos que comencen a invadir l’àmbit del text d’un rigor propi d’una ment científica. Els discursos acadèmics, conferències, diccionaris, textos epigràfics.
- Iconogràfics:^ estan a mig camí entre el que són les fonts gràfiques i fonts literàries. Tenen de punt central, les imatges tan siguin reals com representades. Tenim un gran repertori: textos destinats a mode de consell, el moralisme iconogràfic, les recopilacions o catàlegs d’imatges, la literatura pedagògica il·lustrada, la mitografia, la emblemàtica. Hi ha alguns objectes que podem considerar obres d’art i que incorporen textos: medallística, la numismàtica, auques.
- Fonts de la contemporaneïtat: s’institucionalitzen com a quelcom amb entitat pròpia, com la crítica d’art. La crítica d’art sorgeix de forma professional i disciplinar, no es constitueix com a col·lectiu professional. Trobaríem les revistes il·lustrades i contribueixen a difondre cultures diverses. Els catàlegs artístics, manifestos (textos de gran valor per a la història de l’art. Són manifestos d’estils artístics on mostren els postulats i directrius del moviment que intenten canviar dependentment del moment).
Fonts primàries i fonts secundàries
La pròpia classificació parteix de la dificultat de la definició. Però si ens aturem a l’ordenació per autoria de les fonts, entrem a un altre món. Ens hem de fixar amb l’autor i d’on provenen les fonts. Es produeix una millor capacitat cognitiva quan existeix una millor sintonia entre la font i l’obra d’art. Si existeix coincidència amb el temps, és més fàcil tenir una informació aproximada i certa. En aquest sentit s’incorpora un element temporal a l’hora d’establir de la classificació: on trobaríem les fonts primàries i fonts secundàries. Les primeres, són contemporànies a l’obra, normalment mai han set utilitzades o interpretades. Però en el moment que s’han utilitzat, publicat i interpretat l’accés a aquestes fonts que realitza per un text o un estudi o una altra font ja és secundària. Aquestes fonts primàries constitueixen textos originals sobre les obres d’art. Són materials generals a la proximitat de l’artista i la seva producció artística. Hi ha un perill d’una certa subjectivitat en el seu origen, ja que existeix el risc d’un canvi d’interpretació de les fonts. “Les fonts secundàries no són contemporànies de l’obra d’art” A. Ramírez. També com indicia J. L. de la Vega , també han set interpretades i també habitualment constitueixen un grup denominat literatura crítica o fonts de segona mà, davant de les primàries o de primera mà. Això no significa, que les fonts secundàries tinguin menys valor. Hi ha un altre matís a l’hora de classificar les fonts primàries i secundàries que són les fonts directes o indirectes. Les fonts directes , tal com indicia Bauer , són escrits, esbossos preparatoris. I les fonts indirectes són influències sobre l’artista que ens proporcionen informació. També en aquest sentit s’ha de vigilar, amb barrejar font per la producció artística i fonts per la història de l’art. Les dues són igual de verídiques però unes són per l’artista i les altres per la història de l’art o disciplina.
- Fonts de la història de l’art:^ és el propi art, són textos que serveixen als artistes que els hi serveixen per produir una obra.
- Fonts de la Història de l’Art:^ són textos que ens serveixen per la disciplina o com investigació. Hi ha un altre criteri que es vincula al suport. Els suports tradicionals, són les fonts escrites tan siguin manuscrites o impreses o mixtes. Dins de les fonts escrites hi ha varietat de les fonts hibrides, textuals o icòniques, hi ha text però també imatge. En aquests fons escrites és important tenir en compte la valoració de l’anomenada Edito Princeps que és l’edició original, les reedicions, traduccions, edicions critiques, edicions ampliades, edicions corregides, etc. Atenen el suport, que també pot ser similar a les fonts escrites, poden tenir diverses naturaleses, poden ser animals, vegetals i minerals (pergamins, papirs o papers, arcilla).
Fonts a Egipte
Solen ser inscripcions com litografies o paleografies. També s’ha ficat mà de les pintures o els textos en papir. Els continguts solen ser de caràcter commemoratiu i religiosos i la transcendència destaquen les fonts relatives a les empreses arquitectòniques del faraó. També hi ha un tipus de literatura pedagògica, moralista i narrativa, però hi ha unes fonts estrictament artístiques, hi ha al·lusions a activitats, obres el que són fonts de caràcter artístic no existeix. Són importants les fonts que es relacionen amb l’Imperi Nou d’Egipte. Estel·la funerària del temple d’Amenofis III: (1408-1372 aC) es descriu el temple dedicat el seu pare, Amón, ubicat a Karnak. Es refereix, com a gran constructor d’edificis divins. Després continua la descripció d’un altre edifici a Luxor. També hi ha una referència a la barca Userhat. Hi ha descripció d’altres obres que pertanyen a un temple de Karnak. Una altra dada molt important, és que fa referència a la utilització d’una tècnica que produïa un material anomenat Electrum que és l’alineació d’or amb plata (quatre part d’Au i 1 part d’Ag). Estel·la d’Uni: Uni era inspector de palau amb Pepi i Merenrê a la VI dinastia. Explica com transporten els materials per la piràmide de Merenrê I, i donat que les piràmides hi ha molts mites i pocs textos reals, és una font primeríssima. Les inscripcions en tombes també són importants a les tombes. L’ inscripció de la tomba d’Inemi I va estar sota Amenofis fins a Tutmonsis III de la dinastia XVIII, és una tomba situada a Guma. Està narrant les seves labors d’arquitectura superintendent. Tenia unes responsabilitats laborals que tenien a veure amb la construcció, el control de tots els mecanismes, etc. En aquestes dades que podem extreure d’aquestes inscripcions de la tomba, ens proporciona informació encara que sigui reduïda i es centri en la identitat i responsabilitat de l’estructura jeràrquica del moment. Tomba del visir Rekhmirê , de l’Imperi Nou, sota Tuthmosis III a Gurna, on a més d'elements pictòrics hi ha textos, sent les informacions curtes que donen alguna idea. Tot té sempre el vincle amb l'administratiu, la política. També existeixen altres són textos en papir o d’altres materials. Destaquem l ’ anomenada Satira dels oficis o l’Ensenyament de Kethy del finals període intermedi i període mig. Van ser molt influents durant l’Imperi Nou i d’això es van fer nombroses còpies. Ja amb un valor literari, dignifica l’ofici de l’escriba per sobre dels de més i per sobre d’algunes activitats. El que extrèiem, és que existia una jerarquització als treballs que podríem anomenar amb una certa verten artística i els escribes amb totes les qualitats ortogràfiques estan a un nivell per sobre d’altres activitats creatives i llenguatges artístiques.
Cartes d’artistes subordinades als escribes , que són denominats com a dibuixants a la seu de la veritat. Trobem noms d’artistes com Maia, Neferhotep… Indirectament després ens trobem com literatura, no solament textos, petits textos o cartes, sinó en obra literària. La història de Sinuhé , (al voltant de l’any 100 aC) corresponent a l’Imperi Mig, en aquesta novel·la apareixen algunes descripcions artístiques i arquitectòniques i en referència a les activitats artesanals, on s’inclouen els arquitectes, pintors i escultors. Els artistes estan a un nivell inferior als escribes.
Pròxim Orient
Marc de molta diversitat, tan espacial com en el temps. Evidentment, trobem una serie de cultures, diverses. Per una banda trobem la cultura de Sumer a Babilònia. Aquí ja trobem més diversitat, com per exemple l’Himne al Temple Eninnu situat a Girsu capital de l’Imperi Lagasta. Aquest himne consisteix en dos cilindres d’argila on es descriu el temple ordenat per Gudea, el senyor de Lagasta a mode d’un somni previ a l’edificació del temple. Codi de Hammurabi: és un escrit normatiu orientat per defensar els dèbils contra els tirans. No té res a veure amb l’art però en referència a moviments de textos de literatura artística serveix qualsevol cosa per obtenir alguna dada sobre alguna escultura determinada, en aquest cas en un article del codi poden cobrar informació dels salaris artesans. Bíblia: Judea , el Llibre I dels Reis , apareix una descripció del Temple de Salomón a Jerusalem que va ser la base que en època Renaixentista i segle XVI s’intentes reconstruir el complexe del Temple de Salomón a Jerusalem, el qual actualment queden unes restes que seria el Mur de les lamentacions. A Assíria, tenim el text del rei Maro titulat Yasmash-Addu sobre les obres que ell mateix va patrocinar. Són textos, que van lligats amb l’administració del govern d’aquestes societats. Després amb l’Imperi Neo-babilònic: sota els reis Nabopolassar (625-604 a. C.)i Nabucondonssor (604 -? a. C.) apareixen textos interessants sobre el Ziggurat. Tenim la Tableta d’Esagil que té una data exacte (12/12/229), i sota aquests ziggurats patrocinat pels dos anteriors hi ha una referència directe a la Bíblia, en concret al Gènesis. En aquest imperi, també l’importància de l’obra d’ Etemenanki és una construcció arquitectònica metafòricament anomenada "La casa del fonament del cel i la terra", és a dir, són textos vinculats al Zigurat com una transició de la terra cap al cel, una metàfora de l'ascensió de l'ànima. Són textos que descriuen obres de reis concrets. En el món persa-Aquemènida es fa referència a textos de Persépolis i Susa on es enalteixen les figures del rei Darío i la seva vinculació a la divinitat Ahura Mazda (divinitat de la llum), escrit en
hi ha moltes exageracions, mitificacions, hipèrboles a l’hora de realitzar descripcions. És un autor vinculat per mantenir una perspectiva, aparentment, històrica. Els primers textos artístics que apareixen al món grec els podem relacionar al segle II dC. En aquest cas els t extos de Luciano de Samosta es refereix a un escrit que va fer Policlet que parla de l’idea de Symmetria. Policlet quan es refereix el Dorifer, parla de la idea de simetria i la possible realció d’aquestes qüestions amb els postulats establerts en torn a Pitàgores. Samosata anys més tard al reflexionar sobre l’obra de Policlet, des d’un punt de vista filosòfic relaciona els primers filòsofs entre la especulació matemàtica i la filosofia de l’univers, en qüestions d’’harmonies, les esferes, els números. Dins d’aquests autors que tracten temes com fa Luciano de Samosatra. Trobem a Duris de Samos, historiador , que parla de les històries anomenades “ Macedòniques ” i les vides d’uns autors que es van perdre, que va escriure entorn l’any 300 aC. Segurament aquestes Històries macedónicas de Samos són la font primària de Plini el Vell per parlar de temps anteriors. En aquest món grec, on veiem a poetes, historiadors, filòsofs, crítics ens trobem a una figura capital que és Plató. De fet, Plató és la major font de la història de l’art i l’estètica grec-clàssica. És un element indispensable, per entendre l’idealisme grec i a partir d’aquí les bases del Classicisme. Plató és autor dels famosos Diàlegs d’arrel socràtica, on trobem la República entre altres. Hi ha una sèrie de diàlegs on Plató reflexiona sobre qüestions estètiques i específiques i mostra que és un seguidor del pitagorisme. Considera que la bellesa està vinculada el número, mida. Arrel d’això es produeix una interconnexió entre la música, les arts plàstiques… Per això, Plató es transcendental la geometria i l’òptica i les consideracions de conceptes antagònics com la bellesa o lletgesa. També és un personatge important per constar el procés de la mimesis a la producció artística, quan introdueix el Mite de la Caverna crítica l’acte de les ombres (això, té una dicotomia entre l’imitació i la còpia, a més d’una relació amb el Neoplatonisme del segle XV). En termes generals, Plató tenia poc apreci pels pintors, però aquestes fonts són importants per nosaltres, en temes d’estètica. Es diu que Plató remet amb el seu mestre Sòcrates. Jenòfanos: També són importants els seus quatre llibres amb el títol Memorables , sobre la reflexió de la naturalesa i de bellesa (seguint el model de diàleg socràtic). Són textos de caràcter estètic i filosòfic, a cada època recorrem al que hi ha i aquests textos tenen aquesta naturalesa. Antígono de Cáristos (295 aC): és un autor amb escrits sobre escultura i pintura, només es conserven textos sobre referències tècniques artístiques i artistes que escrivien sobre art. Aquí es refereix per exemple al bronzista i teòric sobre escultura Jenòcrates de Sició , mencionada a la seva vegada a autors com Aoeles i Lissip.
Per citar, podem parlar també d’autors com Pasítelses , que va adquirir una finalitat romana. Entrem en una fusió d’autors grecs d’època imperial romana que podem considera que estan a un ambient filo-hel·leníc. Un ambient on a Roma hi ha una admiració per Grècia, sobretot es culmina a l’època d’Adrià. Plutarc de Queronea: va escriure les Vides Paral·leles i Moràlia. Plutarc considerava Atenes com l’origen de les arts. Al Moralia II i Opisculo II hi ha unes reflexions sobre l’excel·lència d’Atenes. També es refereix, en uns altres llibres a l’arquitectura d’Atenes durant l’època de Pèricles. Plutarc, apareix com una font important per a la història de l’art grec. Pausànies: pertany el segle II, va escriure 10 llibres sense títol, anomenats Periégesis tes Héllados. És una obra on hi ha relats sobre viatges. En ells, Pausànies es refereix a Logoi , que són mites i cerimònies que es celebraven en determinats llocs. I també Theoremata que són discussions de monuments i obres artístiques. Pausànies va realitzar nombrosos viatges, però també va buscar amb altres Periégetes d’altres altres viatges com de Polemón de Ilió. Entre aquests viatges escrits de Pausànies i els relats de Polemón va construir aquests textos on cita sovint autors clàssics com Homer o Hesiode. Ell observa les obres a partir d’un anàlisis objectiu, no artístic. Per aquest motiu el prenem com un narrador que relata de forma objectiva i descriu els Logoi i Theoremata. Pausanies fa una descripció magnífica del Temple de Zeus d’Olímpia i l’escultura de Criselefantina. El que veiem transcendental per al coneixement de la història de l’art arcaic en relació a les obres anomenades xoanes. També Pausanies referint-se a un temps pròxim realitzà unes descripcions d’algunes obres d’època d’Adrià. Luciano de Samosata: destaquem la seva obra titulada El Somni on de manera molt irònica tracte del Paragone de les art. Aquí el Paragone és entre la pintura i la retòrica i acaba guanyant aquesta segona. Samosatra es refereix aquesta qüestió de contrast com una lluita entre dones on destaca la seva naturalesa més masculina en una, altre més femenina, en altre… Ha passat la història pels seus exemples d’ ekphrasis. Són unes descripcions literàries de pintures desaparegudes que amb els pels i detalls es retrata l’obra. Una molt brillant és la descripció de La família de Centaures de Zeuxis. Samosata és un autor que la seva transcendència a l’Edat Mitjana és notable, però durant el Renaixement es veu més marcat. Hi ha una obra de Luciano Plutarc de Queronea, que va viure entre els 50-120, autor de les Vides paral·leles i també de Moralia. L'interessant d'aquest autor és que considera a Atenes com l'origen de les arts, i en els seus Moralia fa una apologia [pàg. 82 Fonts de la història de l'art I: Aquesta vila ...]. En Vides paral·leles va parlar de Pèricles, parlant en concret d'Atenes [pàg. 83 Fonts de la història de l'art I: S'explica, per fi, que Elpiniké ...]. Polignoto no va pintar per diners sinó per reconeixement social. pàg. 83-84 Fonts de la història de l'art I: El que més plaer i ornament ...].
Utilitza com a font indirecte a Duris de Samos, ho veiem a través d’Antígon de Càristes. Recorre també a Pasísteles, al parlar dels models del fang i la plata. I a Marc Terenci Varrón per incoproar dates sobre varis autors grecs. PEl que Plini utilitza varies fonts, té el relleu perquè desapareixen tals fonts. Existeix un sentiment nacionalista, en el referent grec. Però la tradició de l’art romà depèn de la cultura grega. El que si fa més propi és que ell observa, aquelles possibilitat de lo romà. Sobretot posa èmfasis a la pràctica del retrat. Plini té un discurs on sorgeixen diverses confusions, diverses obres com és el cas del Far d’Alexandria on confon lo egipci amb lo hel·lènistic. Contribueix a la mitificació de la ciutat imperial, exaltant la realitat urbana i cívica de la ciutat. Juli Frontí: governa sota el poder de Nerva. Té una obra tècnica no estètica fet per un enginyer, on es planteja la seva figura i les obres a De Aduaeductu urbis Romae. Es planteja la figura de l’enginyer i de els seves obres com aqüeductes, fonts... o inclús obres per l’ús lúdic per a la realització de naumàquies. Marco Vitruvi Polión: la seva obra De Architectura composta per 10 llibres, dedicats a August. No tenim coneixement d’aquesta activitat material, és una figura ambivalent. Es parlen dels 10 llibres d’arquitectura. L’estructura de l’obra és la següent,el llibre primer on apareixen les definicions d’arquitectura i arquitecte. Parla del mur i de les construccions. Al llibre segon, es dedica als materials constructius. El tercer i quarts d’ordres arquitectònics, al cinquè parla de les tipologies arquitectòniques. El sisè, parla de la casa i de la vil·la rural. El setè parla de la decoració arquitectònica, el vuitè ho dedica a l’aigua i a l’arquitectura hidràulica, el nové ho dedica a l’astrologia i els rellotges. I l’últim a la maquinària per arquitectura.
- Llibre^ I.^ On^ apareix^ les^ definicions^ d’arquitectura^ i^ arquitecte.^ Parla^ del^ mur^ i^ les fortificacions.
- Llibre II. Es dedica als materials constructius. Per a Plini, els artistes romans apareixen en una posició inferior a la dels grecs. Plini usa fonts indirectes: acudeix a Duris de Samos a través de Antàgono de Caristos. Tambe recorre a Pausànies al parla dels models en fang i la vaixella. També recorre a Marc Terenci Varrén per incorporar dades sobre varis actors grecs. En la seva Historia Natural com que usa varies fonts, i també l’importància ja que han desaparegut. Intenta defensar lo roma i els nous usos de l’art romà davant la moda inclusiva del gust grec. El faro de Alejandria, on confon lo egipci amb lo hel·lènistic. Plini exalta la realitat urbana i càvica de la ciutat de Roma i emfatitza el gran sentit pràctic de la obra publica romana.
- Llibres III i IV Els dedica als ordres arquitectònics, necessitat de classificació per famílies de manera que la història de l’arquitectura s’ha anat definint en base a aquests ordres arquitectònics.
- Llibre^ V.^ Parla^ de^ tipologies^ arquitectòniques^ en^ base^ a^ l’arquitectura^ romana:^ fòrum, basílica, teatre, termes...
- Llibre VI. Parla de la casa i de la vila rural.
- Llibre VII. Parla sobre la decoració arquitectònica.
- Llibre VIII. Parla de l’aigua i l’arquitectura hidràulica.
- Llibre IX. Parla de l’astrologia i els rellotges.
- Llibre X. Maquinària i arquitectura. La teoria arquitectònica de Vitruvi no reflecteix la seva arquitectura contemporània del segle I a. C., així que el text destaca de les qüestions de l'autor, com en la definició del concepte constructiu de l'arquitectura, ell insisteix a relacionar teoria i praxi. Té interès en vincular el saber constructiu i l'arquitectura edificada, però hi ha una separació entre el teòric i la construcció en si. Aquesta separació entre teoria de Vitruvi i arquitectura contemporània el text de Vitruvi tingui nombroses interpretacions. Si hi hagués un paral·lel entre teoria i que s'ha construït in situ, els autors posteriors haurien entès que aquesta norma era una norma que donava coherència a tot el arquitectònic de la Roma imperial, però en existir aquest desajustament, aquests autors puguin adaptar el text als seus propis interessos. L'absència d'il·lustracions fa que cada tractadista / autor que interpreta el text mostri ordres arquitectònics diferents, tipologies amb variacions. El text, a més, és complicat en la seva traducció i interpretació. Altres autors romans fan veure que no hi ha més textos d'índole artístic i s'ha d'anar a fonts de gènere biogràfic, iniciat per Varrón i per Cornelio Nepote. Hi ha autors que són importants però que no parlen d'art, sinó que de forma indirecta esmenten alguna notícia, destacant a Suetoni, amb les Vides dels 12 cèsars escrit en època de Nerva fins Adriano. Hi ha referències a empreses artístiques, enaltint l'època d’August. Estrabó, la seva obra anomenada Biografia, ahce una descripció de Mausoleu d'August a Roma. Apol·lodor de Damasc , va ser un arquitecte, del qual, les seves obres tenien una bellesa que van servir com a models per als arquitectes posteriors.
Bibliografia cristiana de l’Alta edat de l’Imperi Romà
Eusebi de Cesarea , explica la figura de l'emperador, la mitifica.
plantegen qüestions que s'enfrontaven al pensament dominant i medieval, controlat per la teologia, i aquest humanisme és el que condueix sota unes condicions adequades a que el segle XV en ambients més favorables com ambients de ciutats-estats (Toscana, Florència), i que es busqui renovar els valors de l'antiguitat per generar un patrimoni entre el cristianisme i l'humanisme , generant l'humanisme cristià. És aquí on es veu que els humanistes contribueixen a forjar una Europa.
Les fonts del Renaixement
Hi va haver una voluntat d'unificar i entendre el procés creatiu. En el món clàssic, sobretot en el romà, la gènesi de l'imperi romà va suposar una creació d'una entitat cultural, administrativa, important en la que actualment es poden identificar els pobles que han rebut aquest impacte de la romanització, fins i tot en països del nord on va arribar una mica de la romanització. Els pobles llatins han estat els que han tingut l'honor de ser el nucli a partir del qual s'ha generat la idea d'unificació cultural del món romà i per això la transmissió dels valors de l'antiguitat van ser un element que va permetre conformar, dissenyar, aquesta nova manera d'entendre la mentalitat europea des del segle XV, quan comença a observar-se el canvi.
Tractat de pintura d’Alberti (mirar cronologies power)
Impliquen l’inició de la civilització occidental. Avui iniciem aquest apartat amb una font capital per entendre el desenvolupament de la mentalitat que és el Tractat de Pintura d’Alberti. És una font que ha tingut un interès, per tots els historiadors, pels propis historiadors de l’art i artistes. Pel canvi de la concepció del procediment artístic. És un manuscrit del 1435, la primera mostra d’aquest pensament teòric d’Alberti. La bibliografia, s’ha tractat al món alemany i ens donem comte per la quantitat d’estudis que es centren a la figura d’Alberti i la seva teoria de la construcció de la perspectiva i pintura són publicats per autors alemanys, com per exemple Steigmüller o Birch-Hirscheld. A la segona meitat del segle XX hi ha uns quants historiadors que van intentar, no estudiar des del punt de vista teòric d’Alberti, sinó estudiar el tractat d’Alberti. No únicament amb instruments, sinó com objectes d’estudi com per exemple Grayson. De pintura o Della Pintura: són els dos textos originals per Alberti i són fets durant anys diferents. Sabem que a partir del text original de l’agost del 1435, el propi Alberti el 17 de juny del 1436 va deixar lliure una edició en italià amb una dedicatòria a Brunelleschi. Mentre que entre els anys 1438-44 Alberti va fer unes correccions, i al text en llatí va ficar una dedicatòria a Gonzaga. Apareixen nombroses còpies a partir d’aquesta versió. Hi ha textos que generen noves còpies i que són lleugerament diferents a l’original.
Hi ha una altra línia que també és important, on observem derivacions. Totes aquestes derivacions impliquen variacions. L’obra d’Alberti va ser com un Best-seller de l’època, van provocar un canvi per comprendre la nova visió del món que va produir el Renaixement i això és el marc on ens movem. El text original llatí no es conserva actualment, se sap que va existir perquè Alberti el cita en un comentari seu però no existeix físicament, el que sí que existeix és el de Brunelleschi i també hi són les correccions que li dóna a Gonzaga, que es coneix perquè a partir d'aquí hi ha una quantitat de versions i còpies enormes. Per exemple, Còdex Otoboniani. Hi ha una família que té a veure amb l'obra de Gonzaga que són els còdexs de Universitat de Gènova, un altre Vaticà del segle XVI, que pertany a una altra família i els investigadors ho veuen amb certa claredat perquè tenen molta semblança dels textos. Hi ha un text traduït en llengua italiana / toscana, anomenat VF, que Alberti va redactar a partir del text llatí de 1436 un text amb una dedicatòria a Filippo Brunelleschi. Això vol dir que Brunelleschi no era una persona culta, sense formació llatina, i que Alberti en traduir el text i dedicar-el que fa és vulgaritzar / popularitzar totes aquestes reflexions teòriques sobre aspectes de la pintura i la nova concepció de l'espai i representació pictòrica. Aquest text està a la biblioteca nacional de Florència. Arran del text de Gonzaga ja hi ha alguns que estan en biblioteques no italianes, a causa del trànsit de documents i d'obres que han acabat en biblioteques de tot el món, fins i tot als EUA. Existeixen alguns textos com el Còdex 1692 o el Còdex de Verona que se suposa que sorgeix una versió de Feliciano. En acabar als EUA ha fet que es conservi. Edicions impreses de De Pictura En les edicions impreses el Còdex llatí de Florència , a partir d'aquí sorgeix en 1540 l'edició príncep a Basilea, a Suïssa, per Thomas Benatorius. D'un manuscrit basat a un text d'Alberti dedicat a Gonzaga, sorgeix un còdex II.VIII.58 i és el que fa servir Thomas Benatorius per editar aquesta obra. Per situar-nos i partir de la situació llatina, Còdex II, 1458, que és el que transcendeix per portar a terme el que passarà després. Després d’això ens trobem la primera edició anomenada Editio Princeps , es publica a Basilea el 1540. Sorgeix del manuscrit del segle XV i és una de les còpies o versions realitzades a partir de l’edició llatina dedicada a Gonzaga. A partir de la publicació de Thomas Benatorios. A partir d’aquí comença el ball: al món italià, hi ha una consciència a la segona meitat de la publicació suïssa hi ha una sèrie d’editors en diferents llocs que realitzen traducció del text del Benatorios que porta que es fascín edicions com la de Domeniqui. Aquest, publica en italià el
