Docsity
Docsity

Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes

Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity


Consigue puntos base para descargar
Consigue puntos base para descargar

Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium


Orientación Universidad
Orientación Universidad


Apunts LITERATURA GREGA, Apuntes de Literatura Griega

apunts literatura grega, autors, llibres..

Tipo: Apuntes

2020/2021

Subido el 21/09/2022

csm5
csm5 🇪🇸

4

(1)

4 documentos

1 / 33

Toggle sidebar

Esta página no es visible en la vista previa

¡No te pierdas las partes importantes!

bg1
1
LITERATURA GREGA
TEMA 1: L’ÈPOCA HEL.LENÍSTICA I LA CULTURA ALEXANDRINA
- Al s. IV els últims són Aristotil (filosof) i Demostones (oratoria), dos autors molt influents.ç
- Literatura com a corpus molt sòlid a Grècia, cap altre país havia desenvolupat máxima literatura.
- Perdem la poesia. Podia entrar la cultura en decadència, però per la irrupció de macedonia l’imperi tenia
llengua pròpia, però seguien parlant en grec, perquè era una llengua de prestigi.
Ελληνιστι: ‘’en grec’’, ‘’a la manera grega’’ (ελληνισικὸσ): el fet que molts pobles no grecs adopten els cultes
grecs i la llengua,
- Cultura Alexandrina: deixarà de ser Atenes i serà Egipte (gran capital del mediterrani oriental) centre més
important.
- L’època hel·lenística comença l’any de la mort d’Alexandre (356-323 aC) final de la Grècia clàssica i comença
el món hel·lenístic.
Alexandre el Gran (Ἀλέξανδρος ὁ Μέγας)
- Alexandre el Gran (356-323 a. C.), rei de Macedònia.
- fill de Filip II de Macedònia.
- Destructor de l’Imperi Persa.
- Creador de l’Imperi d’Alexandre.
- Deixeble d’Aristòtil.
- Partidari de la superació de les diferències i de l’establiment d’una cultura mestissa universal (en contra de les
idees d’Aristòtil)
- Alexandre no es deixarà persuadir pels pensaments d’Aristotil, ja que aquest ultim tenia ideas molts clàssiques
i ell s’ho questionarà.
- Partidari de la cultura Mestissa. Grecs-macedònics: portaran el domini militar cap als paisos orientals. Aquests
paisos s’aniran helenitzant. Partidari unió de cultures.
Els Diàdocs i els regnes Hel·lenístics
- A la mort d’Alexandre el Gran (323 a.C), el qual es creu que mor de Malaria, els seus generals es disputen
l’imperi.
- Alexandre mor sense haver nomenat successor.
- Els Diàdocs s’enfrontaran entre ells i acabaran dividint l’imperi en els Regnes Hel·lenístics
- Aquest fenomen dóna inici al fenomen de l’Hel·lenisme
L’Hel·lenisme
- L’Hel·lenisme és un fenomen característic de la història de Grècia posterior a la mort d’Alexandre: el Període
Hel·lenístic (323-30 a. C.).
- 30 aC: suicidi de Marc Antoni i Cleopatra. Acaba la historia d’Egipte que pasa a ser una provincia romana. Final
dinastía làgida
- La nova cultura grega es difon per tot el Mediterrani Oriental i el Pròxim Orient i, relativament, Orient Mitjà.
- La cultura grega es fa més universal, oberta i mestissa. (la escultura grega pe)
- Les cultures orientals s’hel·lenitzen (Síria, Egipte, Àsia Menor).
- El grec, llengua comuna (κοινή διάλεκτος). El nou testament esta escrit en grec.
- L’Hel·lenisme influirà profundament la cultura de Roma, potència emergent.
Alexandria i la Cultura Alexandrina
- Alexandria d’Egipte fou fundada per Alexandre el Gran el 331 a. C.
- A partir del 305 a. C. es converteix en la capital del Regne Hel·lenístic d’Egipte.
- Ptolemeu I Soter, un dels diàdocs, n’és el primer rei (305-285)ç
pf3
pf4
pf5
pf8
pf9
pfa
pfd
pfe
pff
pf12
pf13
pf14
pf15
pf16
pf17
pf18
pf19
pf1a
pf1b
pf1c
pf1d
pf1e
pf1f
pf20
pf21

Vista previa parcial del texto

¡Descarga Apunts LITERATURA GREGA y más Apuntes en PDF de Literatura Griega solo en Docsity!

LITERATURA GREGA

TEMA 1: L’ÈPOCA HEL.LENÍSTICA I LA CULTURA ALEXANDRINA

  • Al s. IV els últims són Aristotil (filosof) i Demostones (oratoria), dos autors molt influents.ç
  • Literatura com a corpus molt sòlid a Grècia, cap altre país havia desenvolupat máxima literatura.
  • Perdem la poesia. Podia entrar la cultura en decadència, però per la irrupció de macedonia l’imperi tenia llengua pròpia, però seguien parlant en grec, perquè era una llengua de prestigi. Ελληνιστι: ‘’en grec’’, ‘’a la manera grega’’ (ελληνισικὸσ): el fet que molts pobles no grecs adopten els cultes grecs i la llengua,
  • Cultura Alexandrina: deixarà de ser Atenes i serà Egipte (gran capital del mediterrani oriental) centre més important.
  • L’època hel·lenística comença l’any de la mort d’Alexandre (356-323 aC) final de la Grècia clàssica i comença el món hel·lenístic. Alexandre el Gran (Ἀλέξανδρος ὁ Μέγας)
  • Alexandre el Gran (356-323 a. C.), rei de Macedònia.
  • fill de Filip II de Macedònia.
  • Destructor de l’Imperi Persa.
  • Creador de l’Imperi d’Alexandre.
  • Deixeble d’Aristòtil.
  • Partidari de la superació de les diferències i de l’establiment d’una cultura mestissa universal (en contra de les idees d’Aristòtil)
  • Alexandre no es deixarà persuadir pels pensaments d’Aristotil, ja que aquest ultim tenia ideas molts clàssiques i ell s’ho questionarà.
  • Partidari de la cultura Mestissa. Grecs-macedònics: portaran el domini militar cap als paisos orientals. Aquests paisos s’aniran helenitzant. Partidari unió de cultures. Els Diàdocs i els regnes Hel·lenístics
  • A la mort d’Alexandre el Gran (323 a.C), el qual es creu que mor de Malaria, els seus generals es disputen l’imperi.
  • Alexandre mor sense haver nomenat successor.
  • Els Diàdocs s’enfrontaran entre ells i acabaran dividint l’imperi en els Regnes Hel·lenístics
  • Aquest fenomen dóna inici al fenomen de l’Hel·lenisme L’Hel·lenisme
  • L’Hel·lenisme és un fenomen característic de la història de Grècia posterior a la mort d’Alexandre: el Període Hel·lenístic (323-30 a. C.).
  • 30 aC: suicidi de Marc Antoni i Cleopatra. Acaba la historia d’Egipte que pasa a ser una provincia romana. Final dinastía làgida
  • La nova cultura grega es difon per tot el Mediterrani Oriental i el Pròxim Orient i, relativament, Orient Mitjà.
  • La cultura grega es fa més universal, oberta i mestissa. (la escultura grega pe)
  • Les cultures orientals s’hel·lenitzen (Síria, Egipte, Àsia Menor).
  • El grec, llengua comuna (κοινή διάλεκτος). El nou testament esta escrit en grec.
  • L’Hel·lenisme influirà profundament la cultura de Roma, potència emergent. Alexandria i la Cultura Alexandrina
  • Alexandria d’Egipte fou fundada per Alexandre el Gran el 331 a. C.
  • A partir del 305 a. C. es converteix en la capital del Regne Hel·lenístic d’Egipte.
  • Ptolemeu I Soter, un dels diàdocs, n’és el primer rei (305-285)ç
  • El Far d’Alexandria és una de les 7 marevelles del món. La dinastia Làgida o Ptolemaica
  • Ptolemeu I Soter (305-285 a. C.)
  • Ptolemeu II Filadelf (285-246 a. C.)
  • Ptolemeu III Evergetes (246-222 a. C)
  • Ptolemeu IV Filopàtor (222-203 a. C.)
  • Ptolemeu V Epífanes (203-181 a. C)
  • La dinastia durarà fins al regnat de Cleòpatra VII (51-30 a. C.), que serà amant de Juli Cèsar i esposa de Marc Antoni, i se suïcidarà juntament amb el segon el 30 a. C segons les fonts historiogràfiques.
  • La Dinastia Ptolemaica es considera la darrera dinastia de l’Egipte faraònic. Era d’origen macedoni i de cultura grega.
  • La derrota de Cleòpatra suposarà la fi de l’Egipte faraònic, que passarà a ser província romana a partir del 30 a. C (fi de l’època hel·lenística)
  • Roma rebrà una influència immensa de la cultura alexandrina. La clàmide: el disseny urbanístic d’Alexandria
  • La ciutat tenia forma de clámide.
  • Segons Plutarc: somni on Alexandre diu que se li apareix Homer. Homer li diu que ha de fundar la ciutat allá al costat de la Llacuna. ILLA FAROS
  • Segons Plutarc (Alexandre, XXVI, 1-10), Alexandre tingué un somni en què se li aparegué Homer i li recità dos versos de l’Odissea (IV, 354-355). Alexandre ho entengué com un auguri per a la fundació de la nova Ciutat, a l’Illa de Faros, a la boca Canòpica del Nil, entre el Mar i el Llac Mareotis El somni d’Alexandre Νῆσος ἔπειτά τις ἔστι πολυκλύστῳ ἐνὶ πόντῳ Αἰγύπτου προπάροιθε, Φάρον δὲ ἑ κικλέσκουσι. (Od. IV 354-355) La ciutat d’Alexandria
  • Alexandria serà la successora d’Atenes com a capital de la cultura grega.
  • Així com Atenes fou la capital de la cultura clàssica grega, basada en la polis i el panhel·lenisme grec, Alexandria serà la capital de la cultura hel·lenística, universal, internacional i auspiciada per la monarquia ptolemaica. Alexandria: Urbanisme i societat
  • Alexandria és capital d’un regne: la Ciutat s’articula a l’entorn dels Palaus reials dels Ptolemeus.
  • La zona palacial ocupa un espai privilegiat davant del port.
  • Inclou grans zones enjardinades.
  • El Museu és un dels edificis que formen part de les dependències palacials.
  • La Biblioteca forma part del Palau
  • Cosmopolitisme: grecs, macedonis, egipcis i jueus (posteriorment romans)
  • Convivència religiosa
  • Escassedat de dades arqueològiques.

El naixement de la Filologia

  • La Filologia és la ciència del text: permet recuperar, restaurar, editar, traduir i comentar textos de qualsevol època i en qualsevol llengua.
  • La Filologia alexandrina es feia en grec. Es traduïen, però, textos d’altres llengües (La Bíblia dels Septuaginta).
  • Recuperació de manuscrits dels autors clàssics.
  • Estudi de les variants textuals i restitució de l’arquètip: crítica textual.
  • Crítica literaria: qualitat artística del text, el q e spublica La filologia i la producció llibrària
  • Ἔκδοσις ( ékdosis ): Edicions dels autors clàssics: Homer, Hesíode, els poets lírics, la tragèdia i la comèdia, la Historiografia, la Retòrica, la Filosofia.
  • Σύγγραμμα ( sýggramma ): tractat.
  • Ἐγχειρίδιον ( encheirídion ): manual
  • Υπόμνημα ( hypómnema ): comentari.
  • Σχόλια ( schólia ): escolis, comentaris escolars i de divulgació.
  • Γλῶσσαι ( glóssai ): glosses.
  • Λεξικόν ( lexicón ): lèxics, diccionaris Filetas de Cos
  • Poeta i el primer crític literari , precursor de la filologia i la poesia hel·lenístiques.
  • Va viure en època de Ptolemeu I Soter
  • Va néixer i viure a l’illa de Cos, on va ser tutor de Ptolemeu II Filadelf.
  • Va escriure sobre gramàtica i crítica literària.
  • No hi ha constància del seu pas per Alexandria, però la seva obra filològica influirà els alexandrins.
  • Va escriure un diccionari de termes poètics rars, difícils i infreqüents (Ἄτακτοι Γλῶσσαι/Ἄτακτα). Paraules rares, extraodinaries fora de l’ordre
  • Com a poeta, va exercir influència en poetes posteriors com Cal·límac i Apol·loni.
  • Poesia elegíaca de tema amorós, epil·lis en hexàmetres (Hermes, Demèter).
  • Es considera el primer gran poeta hel·lenístic però la seva obra es va perdre en menys de dos segles, probablement per la superioritat dels poetes posteriors. Ἄτακτοι Γλῶσσαι
  • Ἔθυεν, ἔλεγεν ἄλλα ῥήματα τοιαῦθ´ ἃ μὰ τὴν Γῆν οὐδὲ εἷς ἤκουσεν ἄν, μίστυλλα, μοίρας, δίπτυχ´, ὀβελούς, ὥστε με τῶν τοῦ Φιλητᾶ λαμβάνοντα βιβλίων σκοπεῖν ἕκαστα τί δύναται τῶν ῥημάτων, πλὴν ἱκέτευον αὐτὸν ἤδη μεταβαλεῖν ἀνθρωπίνως λαλεῖν τε. (Ateneu, Deipnosofistes 383b) Sacrificava i deia altres mots tan estranys que, per Gea!, ningú no els havia sentit mai : mystilla, moiras, diptycha, obeloùs, de manera que vaig haver d’agafar un dels llibres de Filetas per consultar què volien dir les paraules, abans de suplicar-li que les traduís i parlés com la resta dels mortals
  • Explica una anècdota d’una persona que parlava amb llengua rara.

Zenòdot d’Efes

  • Zenòdot d’Efes va ser deixeble de Filetas.
  • Primer bibliotecari (βιβλιοφύκαξ)de la Biblioteca i d’Alexandria i tutor del príncep.
  • El primer filòleg que es proposa una edició crítica dels poemes homèrics: διορθώσις ( diorthósis ), correcció dels passatges corruptes per comparació de variants o conjectura.
  • Els divideix en vint-i-quatre cants i els atribueix una lletra de l’alfabet per citar-los (majúscules per a la Ilíada, minúscules per a l’Odissea).
  • Proposà eliminar les interpolacions dels textos clàssics; atètesi —vol dir que tal lectura o tal vers marcat per un boles, línia horitzontal, el vers es sospitos ( obelós ).
  • Escriu els primers tractats sobre poesia èpica, i un glossari.
  • Primeres edicions de lírics: Hesíode i Píndar, (Anacreont?). Cal·límac de Cirene
  • Un dels principals poetes de l’època hel·lenística , va treballar a la Biblioteca però no en va ser bibliotecari.
  • Autor dels Pínakes (“tauletes”), volums que classificaven els continguts de la biblioteca a la manera d’un catàleg. Primer catàleg biblioteconòmic de què tenim notícia. Segons fonts antigues, en cent vint volums.
  • El terme pínakes (πίνακες) podria referir-se a petites tauletes de fusta que servien d’etiqueta a cada volum.
  • Dividits en onze seccions: èpica, lírica, tragèdia, comèdia, retòrica, lleis, historiografia, medicina, matemàtica, ciències naturals, miscel·lània. Eratòstenes de Cirene (c. 276-c. 194 a. C.)
  • Segon Bibliotecari d’Alexandria sota Ptolemeu III Evèrgetes i IV Filopàtor.
  • Tota la seva obra s’ha perdut (exc. Catasterismes , pseudoepígrafa).
  • Gramàtic, filòleg, astrònom, geòmetra, geògraf, matemàtic, científic i poeta.
  • Primera persona a calcular la mesura de la circumferència del globus terraqüi (amb un 2% d’error).
  • Chronographiai (χρονογραφίαι): estudis de cronografia per datar fets històrics; p. e. datà la guerra de Troia el 1184 i l’akmé d’Homer uns 100 anys més tard. Estableix la primera Olimpíada el 776 a. C. I pren com a referència les olimpíades i la mort d’Alexandre el 323 a. C.
  • Geografia (Γεογραφικὰ), primer tractat de geografia conegut.
  • Tractat sobre la comèdia.
  • Obres sobre poesia lírica. Aristòfanes de Bizanci (c. 265-190 a. C)
  • Tercer bibliotecari d’Alexandria sota Ptolemeu IV Filopàtor (c.195-180 a. C)
  • Filòleg, crític.
  • Prepara una nova edició d’Homer sense suprimir versos suspectes però atetitzant-los amb l’obelós. Edició més conservadora que la de Zenòdot.
  • Introdueix nous signes crítics: l’ asterisc , per a versos repetits, i al sigma/antisigma per a versos repetitius.
  • Edicions de poetes arcaics i clàssics: Hesíode i Píndar: introdueix la paragraphos per separar estrofes i té en compte els kolon/kola mètrics per a la paginació.
  • Estudis sobre tragèdia: Sòfocles i Eurípides. Hypothéseis (ὑποθέσεις, resums i recull de notícies o didascàlies sobre les representacions teatrals). Aristarc de Samos (c. 215-144 a. C)

Els papirs i la papirología Nova ciencia: Recuperar i restaurar materialment **TEMA 2: LA POESIA HEL.LENÍSTICA: Cal.limac de Cierene

  1. Dades biogràfiques.** n. Cirene, c. 315/310 a. C.; m. Alexandria 240 a C.
  • Pràcticament no se’n sap res de la seva biografia.
  • Poeta, filòleg, erudit i crític literari, un dels principals intel·lectuals vinculats al Museu i la Biblioteca d’Alexandria, contemporani de Zenòdot. No va ser βιβλιοφύκαξ.
  • Desenvolupa la seva tasca sota Ptolemeu II Filadelf i Ptolemeu III Evèrgetes. 2) La seva tasca al Museu i la Biblioteca d’Alexandria
  • La seva aportació més destacada a la Biblioteca i el Museu va ser els anomenats Pínakes “tauletes”, o bé “índexs”. Primer catàleg bibliotecari conegut. Hauria entrat en funcionament c. 245 a. C.: la tasca hauria durat molts anys.
  • Els pínakes haurien estat un catàleg indexat de la biblioteca en 120 volums dividits en 11 seccions, 4 per a la poesia i 7 per a la prosa. Poesia: èpica, lírica, tragèdia, comèdia. Prosa: retòrica, lleis, historiografia, medicina, matemàtica, ciències naturals, miscel·lània. 3) Obra poètica 3.1. Obra conservada 3.1.1. Himnes Col·lecció de sis himnes: A Zeus (Εἰς Δία, In Iouem) : Narra el naixement i infantesa de Zeus, dedicat al rei Ptolemeu II Soter (96 versos). A ApoI·lo (εἰς Ἀπόλλωνα, In Apollinem) : Dedicat a Apol·lo Carneu, déu venerat en algunes ciutats dòries, concretament a Esparta, i a Cirene, pàtria de Cal·límac (113 versos) A Àrtemis (Εἰς Ἄρτεμιν, In Dianam): llarg himne que relata les activitats de la deessa com a caçadora i tracta de diversos cultes a Àrtemis en diferents santuaris del món grec (268 versos) A Delos (Εἰς Δῆλον, In Delum) : Dedicat a l’illa de Delos, lloc de naixença d’Apol·lo. L’illa hi apareix personificada com una divinitat més. A la segona part de l’himne s’hi lloa també l’illa de Cos, lloc de naixença de Ptolemeu II Filadelf. S’estableix un paral·lelisme clar: lloem Delos, pàtria d’Apol·lo, i Cos, pàtria de Ptolemeu. Una forma de contribuir a la propaganda reial i a la divinització dels reis. (326 versos) Al bany de Pal·las (Εἰς λοῦτρα Πάλλαδος, In lavacrum Palladis) : descriu la festa d’Atena a Argos, durant la qual l’estàtua que la representava era duta en processó fins al riu Ínac i banyada solemnement. (142 versos). A Demèter (Εἰς Δήμητρα, In Cererem) : descriu una processó dedicada a Demèter. El santuari concret no és fàcilment identificable. (138 versos).

3.1.2. Epigrames

  • L’epigrama és un gènere poètic típicament hel·lenístico-romà (tot i que ja existia abans). Serà àmpliament imitat pels romans. Es basa en poemes breus (entre 2 i 8 versos, rarament més) de circumstàncies, lligats a fets o moments concrets, amb personatges reals, reflexions personals a partir d’anècdotes. N’hi ha d’eròtics (de temàtica amorosa), de satírics (burla contra una persona o costum) i de votius (dedicatòries a divinitats), funeraris (dedicatòries a difunts), entre moltes altres temàtiques. Ἐχθαίρω τὸ ποίημα τὸ κυκλικόν, οὐδὲ κελεύθῳ χαίρω, τίς πολλοὺς ὧδε καὶ ὧδε φέρει· μισέω καὶ περίφοιτον ἐρώμενον, οὐδ' ἀπὸ κρήνης πίνω· σικχαίνω πάντα τὰ δημόσια. Λυσανίη, σὺ δὲ ναίχι καλὸς καλός – ἀλλὰ πρὶν εἰπεῖν τοῦτο σαφῶς, Ἠχώ φησί τις· ‘ἄλλος ἔχει.’ Avorreixo el poema cíclic, i no em satisfà el camí que mena molts d’ací d’allà; odio també l’amant vel·leïtós, i no bec de la font; sento aversió per tot allò que és popular. Lisànias, tu sí, bell, bell! Però abans de jo repetirho, Eros digué clarament: “És d’un altre” Poema ciclic: historia desde el rpincipi fins el final. Vol ser mes innovador. L’amant sempre emprenyat, no es vol casara amb ningu. Explicare coses diferents i noves i difícil. Tindra feina per interpretar.
  • Els epigrames de Cal·límac s’han conservat en l’Antologia Palatina, un recull d’epigrames molt extens fet en època bizantina que reuneix epigrames de tota l’antiguitat, fins i tot l’antiguitat tardana i el període bizantí; alguns són cristians. Es diu així perquè es conserven en el Codex Palatinus 23, del s. X, conservat a Heidelberg. Cal.limac: prenem vies diferents que els demès Poema ciclic: comença i acaba 3.2. Obra fragmentària
  • 3.2.1. Aetia (Αἴτια)
  • Obra poètica en dístics elegíacs sobre “causes” (αἰτίαι), és a dir, etiologies mítiques: llegendes que narren els orígens de determinats cultes, fundacions i institucions. Es conserva de manera molt fragmentària en papirs. No s’ha conservat per tradició manuscrita. Per tant, només en tenim un coneixement parcial. S’han trobat també restes en papir d’un resum en un llibre titulat Callimachi diegeses (Narracions de Cal·límac ), un manual mitogràfic amb resums dels relats continguts en obres de Cal·límac, entre les quals, els Aetia.
  • Aetia: responsable, causant, cualpable En neutre: causes (explicacions de les causes fenomens). ETIOLOGIA: explicació dels orígens. Pq s’ha instituït un santuari, els rituals- Cal.limac innova per estructurar u poema llarg. Obra poètica en dístics: llegendes que narren diferents causes. (fragmentaria lteralment) Fan resumens perquè la gent tingui informació resumida, hem conservat el resum però no l’obra completa. (un exemple es l’obra de Tit Livi ‘’ad urbe condita’’)
  • Dividida en quatre llibres: - Llibres I i II: estan concebuts com un diàleg amb les Muses.
  • Llibres III i IV: dedicats a la figura de Berenice, reina mare, esposa de Ptolemeu, recull diferents relats.
  • En total, es narren 16 llegendes etiològiques, la majoria llegendes i mites menors, locals i aliens a la gran tradició panhel·lènica.

Aristènet, autor d’un recull de cartes literàries del s. VI d. C, inspirant-se en la història narrada per Cal·límac en els Aetia va escriure també una carta literària en què es relata aquesta història d’amor EL RÍNXOL DE BERENICE (Aetia, fr. 110)

  • Al final del llibre IV dels Aetia Cal·límac narrava l’origen (aition) de la constel·lació coneguda com “la cabellera de Berenice”
  • Cal·límac innova modificant una llegenda antiga egípcia, i parla de “rínxol” o “floc”, potser un dels flocs d’una trena (βόστρυχος), segons s’interpreta pel context.
  • La reina Berenice, esposa de Ptolemeu III Evèrgetes, va tallar-se un rínxol i el va dipositar com a ofrena damunt l’altar (potser d’Afrodita)
  • El rínxol va desaparèixer - Conó, astrònom del Museu d’Alexandria, va dir que el rínxol havia sofert un catasterisme i havia aparegut al firmament en forma de constel·lació, en l’espai que encerclen les constel·lacions del Bover, l’Ossa Major, La Verge i el Lleó.
  • En els Catasterismes de Pseudo-Eratòstenes es diu que el rínxol (o, més aviat, trena, πλόκαμος) de Berenice és un grup d’estels difícils de veure en la cua del lleó.
  • La confusió entre “rínxol” i “cabellera” podria ser deguda a la confusió entre una constel·lació fosca i un cometa (κομήτης, “estel amb cabellera”)
  • El poema 66 de Catul sembla una rescriptura en llatí del text de Cal·límac. Catul parla ja de cabellera (caesaries). 3.2.2. Iambes
  • Els iambes són poemes satírics que s’inscriuen en la tradició de la lírica arcaica.
  • Es caracteritzen per la perspectiva personal: el poeta és present en el poema, com és habitual en la lírica.
  • El principal referent de Cal·límac és Hipònax d’Efes, però no es pot parlar d’imitació, sinó de recuperación de l’esperit satíric. - Alguns incorporen trets de la faula d’Isop (iambe IV).
  • En alguns fragments es pot apreciar la influencia de la comèdia d’Aristòfanes.
  • Recorre sovint a l’al·legoria com a recurs literari (iambe Vi).
  • Temàtica diversa: polémica literaria, sàtira, invectiva personal (atac i autodefensa). Hi apareixen també etiologies (aetia, iambe VII, etiologia d’Hermes Perfereu), i algunes anècdotes eròtiques.
  • Variació temàtica habitual en les obres de Cal·límac, però hi ha una planificació i organització prèvia del materials, una organicitat: els iambes s’entenen com una obra unitària, no com un recull de poemes de temàtica dispersa. La variació en l’obra de Cal·límac fou el principal motiu d’atac dels seus rivals (com en Aetia).
  • Es reconeixen 13 iambes a partir dels fragments conservats i dels resums de les Diegeseis (en aquest cas es parla de 16 poemes) 3.2.3 Hècale
  • Epil·li: poema èpic breu. Genere que apareix en epoca hel·lenística.
  • Es conserva en estat fragmentari
  • Única composició de Cal·límac que narra un únic episodi mític a la manera de l’èpica tradicional però de forma breu.
  • Es basa en l’atidògraf Filòcor (fr. FGrH 328 F 109 = Plutarc, Teseu, 13.2) ‘’fragments d’historiadors grecs’’
  • Argument: Quan Teseu va anar a Marató a matar el brau salvatge que amenaçava les persones i devastava les collites, va ser allotjat per una anciana humil anomenada Hècale. Teseu captura viu el brau, l’exhibeix per tots els indrets de la Tetràpolis de Marató, i el sacrifica a Apol·lo Delfini. En tornar a casa d’Hècale per acomiadar-se’n i agrair-li la seva hospitalitat, troba que l’anciana acaba de morir. En honor d’ella funda el dem d’Hècale i el santuari de Zeus Hecaleu. Hècale serà venerada com una heroïna local en el santuari de Zeus. És un mite fundacional (un tipus habitual de aition) CONCLUSIÓ: CARACTERÍSTIQUES DE LA POESIA DE CAL·LÍMAC
  • Cal·límac és un autor original i innovador que s’inspira en la tradició però no per limitar-se a imitar-la. Investiga i experimenta amb noves formes poètiques. És un autor post-clàssic, amb la complexitat característica.
  • Evita els llargs poemes narratius propis de l’èpica cíclica i neotèrica.
  • Varietat: les seves obre ofereixen gran varietat de temes, però sempre agrupades sota un criteri unitari. També gran varietat d’esquemes mètrics.
  • És un poeta doctus: escriu des del seu coneixement de la tradició. Les seves obres estan farcides d’al·lusions i referències cultes. S’adreça a un auditori culte. Funció metaliterària de la seva poesia.
  • És un autor polèmic: rivalitza i suscita controvèrsia literària amb els seus contemporanis.
  • Algunes d’aquestes característiques influiran en altres poetes hel·lenístics (Euforió de Calcis) i romans (Catul, Ovidi, Horaci). Fou un poeta que creà escola. Hipotext(Virgili: l’obra que es deixa influenciar) i hipertext(homer) TEMA 3: LA POESIA HEL·LENÍSTICA APOL·LONI DE RODES APOL·LONI DE RODES
  • n. Alexandria c. 300 a. C., una mica més jove que Cal·límac. Conegut com a “de Rodes” perquè fou a Rodes on desenvolupà la seva activitat i obtingué reconeixement com a poeta.
  • No està clar si realment va ser bibliotecari a Alexandria, malgrat que algunes de les fonts parlen d’un Apol·loni com a bibliotecari, anomenat Idògraf, quasi desconegut, i cronològicament posterior.
  • Algunes fonts parlen de la seva marxa a Rodes com a conseqüència del seu fracàs a Alexandria. Tot això és molt confús i depèn de fonts molt escasses i tardanes. Manuscrits d’obres antigues q conserven biografía d lautor, resum de l’obra i a vegades comenta<ris. Obra d’Apol·loni de Rodes
  • Única obra conservada: Argonàutiques (Ἀργοναυτικά), poema èpic en hexàmetres que narra el viatge dels Argonautes en la nau Argo Obra fragmentària
  • Es conserven alguns epigrames breus atribuïts
  • Gràcies a la pintura sobre ceràmica i a la poesia èpica i lírica, sabem que la llegenda és antiga.
  • Està testimoniada des del s. VII a. C
    • Hesiode parla en la Teogonia. La copa de Duris (480-470 a. C) Cerveteri, Itàlia
  • Una pintura sobre ceràmica de figures roges testimonia una versió que no es troba en cap de les fonts literàries: Jàson, per vèncer el drac, es deixa devorar i el mata des de dins. Surt atenea ajudant-lo, el bellos d’or, jason es deixa devorar pel drac. Sustitueix apolo(el sol) als fills per un bou L’èpica homèrica
  • La llegenda ja era coneguda per Homer:
  • Odissea 12.69-72: οἴη δὴ κείνῃ γε παρέπλω ποντοπόρος νηῦς Ἀργὼ πᾶσι μέλουσα, παρ' Αἰήταο πλέουσα· καί νύ κε τὴν ἔνθ' ὦκα βάλεν μεγάλας ποτὶ πέτρας, ἀλλ' Ἥρη παρέπεμψεν, ἐπεὶ φίλος ἦεν Ἰήσων. Píndar
  • A la Pítica IV Píndar narra parcialment la llegenda
  • Principi in medias res: comença per l’episodi de Líbia
  • Relaciona l’episodi amb la fundació de Cirene
  • Flashback: retrocedeix fins als antecedents del viatge, el problema de l’Oracle de Pèlias i la successió dinástica de Iolcos (tema que Apol·loni silencia)
  • Motiu de Jàson monosandalos
  • Tanmateix, l’estructura de la llegenda és força coincident amb la versió d’Apol·lodor Antecedents en la literatura fragmentària
  • Hesíode: Eees o Catàleg de les dones
  • Epimènides de Creta, Argonàutiques
  • Eumel de Corint: Corintíaques
  • Cants Naupàctics (poema èpic del s. VI. A: C)
  • Referències en poetes lírics: Mimnerm de Colofó, Simònides de Ceos, Íbic de Règion
  • Èsquil: Trilogia de les Lemníades
  • Sòfocles: se’n coneixen 10 tragèdies sobre episodis del cicle argonàutic
  • Eurípides: Hipsípila • Antímac de Colofó: Lide (poema en dístics elegíacs) Greek Myth: tendències actuals de l’estudi del grec, a partir del mite (Lowell Edmunds): Parla de ακοή (allò que saben pq ens ho han explicat). Primera refe`rncia. Tucidides ens parla d’això (histories que no están acostumades a explicar- se, tornar-les a explicar de nou però dferent. Μιθοι: allò que va de boca en boca i ens ha arribat ara. Argonàutiques: cant I
  • Proemi
  • Catàleg dels Argonautes
  • Comiat de Jàson i Alcímeda i partença del port de Pàgases
  • Les dones de Lemnos: Jàson i Hipsípila
  • Els Misteris de Samotràcia
  • El rei Cízic i els dolíons
  • La desaparició d’Hilas: Hèracles es retira de l’expedició
  • Arribada al país dels bèbrices Argonàutiques: cant II
  • Combat d’Àmic i Polideuces
  • Batalla contra els bèbrices
  • Fineu i les Harpies
  • El pas de les Simplègades
  • Viatge pels països dels mariandins, les amàzones, els càlibs, els tibarens i els mossinecs
  • L’illa d’Ares: trobada amb els fills de Frixos
  • Arribada a la Còlquida Argonàutiques: cant III (1)
  • Intervenció d’Hera i Atena per ajudar Jàson
  • Afrodita convenç Eros per provocar la passió de Medea per Jàson
  • Jàson al palau d’Eetes
  • Medea s’enamora de Jàson
  • La proposta de la superació de les proves
  • Neguit de Medea
  • Els Argonautes demanen ajut a Calcíope, mare de Frixos i germana de Medea
    • El gènere bucòlic considerat com a tal sembla més aviat un concepte nascut en la tradició exegètica: els escolis parlen de τὰ βουκολικά.
    • Parteix de determinats episodis de l’Odissea, com l’estada d’Odisseu a la cabana d’Eumeu, o la descripció de la manera de vida dels ciclops.
  • En poesia sembla haver estat Teòcrit de Siracusa qui el posa de moda. Teòcrit tindrà forces imitadors, com es veu en els poemes pseudoepígrafs i en els seus continuadors com Moscos i Bió. A Roma Virgili popularitza l’Ègloga com a poema bucòlic per excel·lència. Els renaixentistes italians imitaran Virgili, i més tard autors en altres llengües, com Garcilaso de la Vega.
  • També a la Itàlia del Renaixement es consolida a partir de la novel·la Arcàdia de Jacopo Sannazaro (Nàpols 1504), influïda per dos poemes de Boccaccio: Nimfale Fiesolano i la Comèdia de les nimfes florentines, obres en què Boccaccio recull tots els tòpics de la literatura pastoral antiga, especialment de les Bucòliques de Virgili, inspirades en Teòcrit i la tradició de l’idil·li. El mim
    • Mim: gènere poètic mixt lírico-dramàtic que es caracteritza pel seu realisme i costumisme i es materialitza en poemes breus per ser llegits o recitats, no necessàriament representats malgrat que sovint ofereixen una estructura teatral.
    • El mim és un gènere eminentment urbà i hel·lenístic. La introducció d’elements rurals i bucòlics és fruit de la mixtura habitual en la poesia hel·lenística: el locus amoenus, la idealització de la vida rural com a refugi del tràfec de la ciutat (Horaci: beatus ille...)
  • El mim està influenciat per la comèdia nova L’idil·li
    • Per designar el mim pastoral o bucòlic la tradició literària va consagrar el nom d’idil·li (εἰδύλλιον)
  • El significat de idil·li és “petita imatge o quadre”, per la seva càrrega descriptiva i l’ambientació idealitzada: el tòpic del locus amoenus.
  • Es conserva una col·lecció de 30 idil·lis atribuïts a Teòcrit, la majoria dels quals són autèntics. Alguns són d’imitadors. No tots poden ser qualificats de “bucòlics”.
  • Es conserven uns pocs idil·lis d’altres autors: Moscos i Bió i d’autors desconeguts. TEÒCRIT
    • Poca cosa se sap de la vida de Teòcrit.
    • De la Vida conservada en els escolis i de autoreferències en la seva pròpia obra sabem que era de Siracusa, i de testimonis d’altres autors.
    • No se’n sap l’any de naixement i mort.
    • La seva activitat literària abarca el període 300-260 a. C. Aproximadament.
    • Potser va viure un temps a Cos, on ambienta un dels seus millors idil·lis (VII), i podria haver estat deixeble de Filitas de Cos. • - Molt probablement va passar per Alexandria: l’idil·li XV és un mim protagonitzat per unes dones de Siracusa

residents a Alexandria. Aquest poema recrea la vida quotidiana de les famílies acomodades d’Alexandria, i inclou un elogi a la treina. L’idil·li XVII és un elogi de Ptolemeu Filadelf escrit entre 274 i 270 a. C Característiques de la poesia de Teòcrit

  • Poesia de temàtica original i variada
  • Perfecció formal: equilibri entre narració i descripció
  • Realisme idealitzat i costumista.
  • Ironia i to humorístic i desenfadat.
  • Poesia preciosista i estetitzant: el plaer de les descripcions detallades de paisatges i sentiments.
  • Sofisticació intel·lectual: rica en idees i en formes d’expressar-les, com tota la poesia hel·lenística.
  • Els seus poemes adopten estructura narrativa, dramàtica o mixta.
  • Ús predominant de l’hexàmetre i del dialecte dori literari.
  • Mixtura de gèneres: elements lírics, dramàtics i èpics.
  • Subgèneres: ècfrasi, propèmpticon, paraclausítiron, epibatèrion, agon bucòlic, himne, encomi, epitalami, etc.
  • Metapoètica (doble nivell discursiu): el poema dins del poema. Complexitat narratològica, canvis de punt de vista TEMÀTICA DE LA POESIA DE TEÒCRIT
  • La poesia (metapoesia): els seus poemes parlen de creació poètica, i dins de les seves narracions poètiques s’hi inclouen cançons, himnes, elogis, etc.
  • En alguns idil·lis (VII) els protagonistes són el mateix poeta i els seus col·legues i rivals sota el personatge de pastors ficticis.
  • La vida quotidiana, costums, festivitats religioses.
  • L’amor i el desamor: la poesia com a remei d’amor.
  • Temàtica mítica: mites tractats amb gran realisme: El Ciclop, Hilas, Hèracles i el camperol, epitalami d’Hèlena.
  • Himnes i elogis: als Dioscurs, a Ptolemeu
  • El s. II d. C l’oratòria s’imposa sobre la filosofia fins que el Neoplatonisme tornarà a enfortir la filosofia a partir del s. IV. • L’educació de les elits s’encarregarà a mestres de retòrica (rhetores).
  • Any 74 d. C. Vespasià promulga un edicte que distingeix gramàtics, rètors i metges com a professionals: l’estat finançarà càtedres d’aquestes disciplines en escoles de retòrica i medicina.
  • L’emperador Domicià (81-96) expulsa els filòsofs de Roma mitjançant un decret del senat (senatusconsultus).
  • Al s. II, la dinastia dels Antonins, amb Trajà i especialment Adrià i Marc Aureli, representen un renaixement de la cultura i la filosofia gregues amb una visió més universal, moral i no tan sols utilitària i pràctica. Amb el darrer emperador antoní, s’inicia la decadència definitiva del món clàssic.
  • A finals del s. II Marc Aureli, l’emperador filòsof estoic, crea quatre càtedres de filosofia a Atenes.
  • Tanmateix, el pes de la retòrica en l’ensenyament serà present fins al s. XVIII. Les escoles filosòfiques
  • La filosofia quedarà relegada a les escoles filosòfiques que perviuran fins a finals de l’antiguitat
  • Les principals innovacions es produiran durant l’època Hel·lenística.
  • Els grecs mantindran viva la tradició platònica i aristotèlica.
  • Els romans es guiaran fonamentalment per les tendències filosòfiques Hel·lenístiques (estoïcisme de Sèneca i epicureisme de Lucreci) Escoles filosòfiques clàssiques
  • Acadèmia de Plató: el platonisme: Filó d’Alexandria (s. I d. C.)
  • Neoplatonisme:
  • Plotí (s. III),
  • Hipàtia d’Alexandria (s. IV).
  • Altres neoplatònics: Porfiri i Iàmblic (s. IV a. C).
  • Perípat o Liceu: peripatètics (Aristòtil):
  • Teofrast (s. IV a. C)
  • Estrató de Làmpsac (s. III a. C): preceptor de Ptolemeu II Filadelf.
  • Andronic de Rodes (s. I aC): recull i edició de les obres d’Aristòtil.
  • Alexandre d’Afrodísies (s. III): comentarista d’Aristòtil.
  • Socràtics i Cínics: Antístenes d’Atenes (s. V-IV aC), Menip de Gàdara, Diògenes de Sínope(s. IVaC). Escoles filosòfiques Hel·lenístiques La filosofia Hel·lenística sorgeix com a resposta a les escoles clàssiques.
  • Es basa en tres principis:
    1. Φρόνησις: el seny, saviesa pràctica, actitud mesurada davant la vida.
    2. Πῶς βιοτέον; Com hem de viure?
    3. Ἀταραξία: ἀπάθεια, ἀπονία: impertorbabilitat.
    • No formen escoles sinó comunitats.
  • Estoics: Zenó de Cítion (s. III aC): Epictet, Sèneca, Marc Aureli.
  • Epicuris: Epicur (s. III a. C). Lucreci (s. I a. C)
  • Escèptics: Pirró d’Elis (s. IV-III a. C); Timó de Fliunt (s. IIIa. C); Sext Empíric (s. II d. C) Fonts per a l’estudi de la Filosofia Hel·lenística i imperial
  • La majoria dels escrits dels filòsofs hel·lenístics i imperials s’han perdut
  • Epicur: Cartes
  • Es conserven algunes obres de filòsofs platònics i neoplatònics com Filó d’Alexandria, Plotí, Porfiri i Iàmblic.
  • DIÒGENES LAERCI, autor que va viure entre els s. II i III, va escriure una obra titulada Vida dels Filòsofs, que conservem. • Llucià de Samòsata (s. II), autor d’una rica obra conservada, fa sovint sàtira dels filòsofs. LA RETÒRICA
  • La retòrica s’acabarà imposant a la filosofia per les seves aplicacions pràctiques: Per tal de controlar el discurs educatiu.
  • Els tres genera:
  • 1 Genus demonstratiuum / γένος ἐπιδεικτικόν …. A l’escola
  • 2 Genus deliberatiuum / γένος συμβουλευτικόν …. politic
  • 3 Genus iudiciale / γένος δικανικόν…. Sistema judicial, per exercir d’advocat Breu història de la retòrica
  • En època imperial la retòrica viu un gran renaixement, però la disciplina es remunta a la Grècia clàssica
  • La retòrica va ser divulgada principalment pels sofistes (principalment Gòrgias de Leontins) a l’Atenes del s. V aC.
  • La retòrica grega culmina el s. IV amb Demòstenes, principal model de l’oratòria posterior grega i romana (especialment Ciceró).
  • Primeres escoles i tractats de retòrica escrits per oradors ja en època clàssica (escola d’Isòcrates, s. IV a. C). L’ensenyament de la retòrica