¡Descarga Apunts melodrama y más Apuntes en PDF de Comunicación Audiovisual solo en Docsity!
APUNTS MELODRAMA
Mireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut!
Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciad Mireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres
ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut! Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres
ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut! Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres
ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut! Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres
ens ho faries una i mil vegades. Darrera teu, un oficial de la teva unitat com aquell a qui vam demanar que ens mostrés l’ordre judicial i ens va dir que sí, que ara ens l’ensenyava, però va donar l’ordre que ens estossinéssiu, aquell oficial valent, darrera teu, ens reptava, també somrient, perquè l’anéssim a trobar. Mentre tant la meva dona, a qui també vau fer mal, recollia de terra la meva filla: havia perdut les ulleres, l’havíeu agafat pel nas, li havíeu dit puta, zorra... la meva filla té vint anys, juga a bàsket, fa voluntariat, estudia relacions internacionals. I la teva filla, com és, què fa? Vau fer bé la vostra feina. Us agrada. Vau entrar a l’escola Dolors Monserdà i vau sortir-ne amb tres urnes. Us abraçàveu. Alguns dels policies ens ensenyaven el dit del mig. Feien molt bé la seva feina. D’altres, molt professionalment, encara tenien temps d’atonyinar algunes persones més, per protegir la convivència, s’entén. Mentre tant, tu em miraves, i jo et mirava. Em vaig acostar encara més a tu. Gairebé nas contra nas. Vas tornar a desenfundar la porra. Molt lentament et vas enrotllar la nansa al canell i em vas dir, atrás. Aleshores us van donar l’ordre de retirada. Vas deixar de somriure. Vaig sentir per tu un menyspreu profundíssim, ho admeto. I em sap greu. M’havies fet mal. Havies fet mal a la meva família. Als meus amics. A la gent que com nosaltres feia cua en una vorera de Barcelona, davant d’una escola. T’imagines que això t`hagués passat a tu? Però ara comprenc més coses, 8U53 i t’he de fer justícia: vaig escoltar el missatge del rei Felip. Ell, com tu, té la mirada profunda, freda. D’ell en coneixem la vida pública, i una mica de la privada. Sabem que ha estat educat en els cercles de l’elit madrilenya. Sabem que té una sòlida formació militar. Sabem que li agrada fer esport. Que té dona i filles. Que ha tingut problemes greus a casa. De tant en tant ve a Catalunya, i fa l’esforç de parlar en català (quan parla en anglès ho fa sense esforç). El rei va ser desgraciadament injust amb els que vam anar a votar per decidir el nostre futur, i va obrir la porta a aplicar l’article 155 de la Constitució. El rei té por, i es va amagar darrera vostre, com l’oficial que ens reptava. Ell, que a través del seu malaguanyat pare encarna la Transició democràtica, l’altre dia en va representar el podriment definitiu: posar-se la Constitució a la boca quan s’han tancat webs, s’ha violat correu, s’ha prohibit el dret de reunió; quan l’ordre d’un interventor general ha bloquejat a la pràctica l’autonomia financera, quan s’han incomplert de manera reiterada els articles addicionals de l’Estatut sobre inversions a Catalunya, quan els poders de l’Estat han fet lectures de l’Estatut explícitament més restrictives que la que fan als estatuts d’altres autonomies; quan s’ha declarat inconstitucional la immersió lingüística, pilar, ella sí, del nostre model de convivència, és infame. El teu odi cap a mi, cap a tots nosaltres, 8U53, ve de dalt. Per això et perdono. Et manipulen. M’ho ha fet entendre Alfonso Guerra parlant dels catalans. Des del col·legi, fins a l’escola de policia; des dels teus oficials fins al mateix rei Felip: tots t’empenyen a l’odi. Tant que al final acabes arrossegant pels cabells la meva filla i dónes la volta al món mostrant la mena d’Espanya a la que el rei ens vol lligats. Et planyo i et perdono 8U53. El dia que vulguis, et convido a dinar. Salut! Ara ens toca a nosaltres, catalans, mesurar bé cada pas. Estem guanyant. Només cal llegir el que diu el món. Que la imprudència no ens faci traïdors. Antoni VivesMireu q ha escrit en Antoni Vives, és brutal escrit de Antoni Vives Carta a 8U53 (i a Felip VI) Benvolgut 8U53, no sé com et dius, ni sé d’on ets. No sé si tens muller, si tens company, si tens fills, pares, germans. No sé en quin entorn has crescut, ni viscut. De tu en sé molt poques coses, però molt profundes: se el color dels teus ulls, d’un marró tendre, de borró d’alzina: ens vam mirar als ulls una bona estona. A mi se’m va fer molt llarga. I a tu? No ho semblava. Somreies i m’insultaves en veu baixa, com abans havies fet amb la meva filla, quan l’arrossegaves per terra, enganxant-la pels cabells. El teu somriure deu ser el mateix que fas servir per besar el front de la teva mare, els llavis del teu company. De tu en conec la força que desplegues quan deixes caure la porra damunt del cos d’una persona indefensa. M’hovas fer un munt de vegades. Ho vas fer bé, amb precisió: tinc l’esquena, les natges, el braç ple d’hematomes, una ferida oberta a l’omòplat. Em vas esgarrapar amb alguna cosa punxeguda a la mà, quan mirava de protegir-me. Ho vas fer bé, gaudint de la feina. M’ho vas dir, recordes? Et vaig preguntar si t’agradava pegar gent indefensa i em vas dir que a nosaltres
