¡Descarga Apunts Selectivitat Catalanisme y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
UNITAT 2: ORÍGENS I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME (1833-1901)
1. Els fonaments culturals: La Renaixença La societat civil, bressol del catalanisme: Després de la guerra de successió (1714), Catalunya va perdre les seves lleis i institucions pròpies i van ser substituïdes per les de la Corona de Castella. Igual va passar amb la llengua, el castellà era l’única oficial a l’administració, ensenyament i actes oficials. Mentre la burgesia catalana va anar adoptant el castellà com a llengua pròpia per acostar-se als cercles de poder que es trobaven a Castella, les capes populars de la societat es van mantenir fidels a la llengua catalana. Van ser aquestes les que van mantenir l'ús oral de la llengua durant anys. L'ús literari, culte i oficial va quedar substituït quasi a la pràctica pel castellà. 1.2. La Renaixença literària i cultural: La Renaixença va ser un moviment cultural i literari que apostaven per la recuperació de la llengua catalana com a llengua literària, la història de Catalunya i dels senyals d’identitat catalans. Tradicionalment s’accepta com a començament de la Renaixença la publicació de “Oda a la pàtria” d’Aribau (1833) i les propostes de Rubió i Ors per recuperar el català com a llengua literària en “Lo gaiter del Llobregat” (1841) i fins la “restauració” dels Jocs Florals (1859). Aquests van promoure l’ús de la llengua i la creació d’un model de llengua literària culta, abandonada els darrers tres segles; van popularitzar-se i van esdevenir una festa cívica, plataforma difusora del català. Val la pena esmentar, que en aquesta primera etapa aquest augment de l'ús de la llengua no passava de ser una activitat marginal d'un grup de literats que usaven un català arcaïtzat en les seves poesies i escrits, però reservaven el castellà com a llengua d'ús habitual. 1.3. La Renaixença popular: Entorn la dècada de 1860, uns quants escriptors d’idees progressistes, contraris a l’ús d’una llengua arcaica i carrinclona, amb paraules i formes incomprensibles defensades pels iniciadors de la Renaixença literària, aglutinats entorn a la figura de Frederic Soler (“Pitarra”), defensaven l’ús del “català que ara es parla”. Obres de dramatúrgia, literatura, poesia, cançons... van anar publicant-se amb un èxit espectacular i arribant a molt més públic que els primers autors. Sorgiren noves publicacions que incorporaven l’ús del català: periòdics (“La Renaixensa” o “Diari català”), revistes (“La Tramontana”, “La Campana de Gràcia”, “L’Esquella de la Torratxa”); i van ser elements de difusió del català en l’espai públic. L’èxit social de la Renaixença cultural i popular és que va saber generar un sentiment de recuperació de la cultura catalana, no només entre les classes benestants, si no que aquesta realitat esdevingué interclassista.
2. Els primers moviments anticentralistes 2.1. El progressisme radical i l’anticentralisme: Les diferents constitucions liberals definien Espanya com una nació única, i les Corts com l’expressió de la sobirania nacional, en un model d’estat centralitzat en política, economia, administració, jurisprudència i militarment. En època d’Isabel II hi va haver moviments populars que s’oposaven al centralisme (les bullangues ), aquests avalots que es produïren a moltes ciutats catalanes i especialment a Barcelona entre 1835 i 1843. Foren provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats. La Dècada Moderada (1844-54) va incrementar el centralisme i l’enduriment de l’ordre públic, que portà a declarar l’estat de guerra a Catalunya varis cops, i això conduí a un distanciament fins i tot dels moderats catalans cap a la política uniformadora de l’Estat i a veure com una opció el particularisme català i la descentralització de l’Estat. 2.2. El carlisme: El carlisme va tenir arrelament a Catalunya, sobretot en zones rurals. A part dels principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer ressò de la defensa de les institucions tradicionals i la seva particularitat. El carlisme s’oposava a la centralització, que considerava un mal liberal, i presentava la monarquia del pretenent Carles com un model federalitzant que reconeixia els antics furs i llibertats perduts en 1714. 2.3. El federalisme: Des de la dècada de 1840, el federalisme anà de la mà del republicanisme. A partir de 1868, amb el Partit Republicà Democràtic Federal s’estengué significativament a Catalunya, sobretot en medis urbans, amb el suport de la petita burgesia i una part del proletariat industrial. El principal teòric va ser Pi i Margall, que deia que Espanya era una nació formada per la unió voluntària dels diferents pobles de la Península en un Estat Federal. En aquesta línia un grup de federals entre els quals Valentí Almirall i Anselm Clavé es van reunir amb representants de l’antiga Corona d’Aragó i signaren el Pacte de Tortosa (1869), acordant impulsar un estat federal que tingués en compte la realitat històrica de la Corona. El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la instauració del règim de la Restauració borbònica, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, van determinar la pèrdua d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall, s’orientessin cap a posicions més catalanistes. 2.4. Realitats econòmiques i socials diferenciades: La progressiva industrialització va eixamplar les diferències socials i polítiques entre Catalunya i la resta d’Espanya. Mentre Catalunya vivia un procés d’urbanització i iniciava un nou model social, caracteritzat pels conflictes entre la burgesia industrial i la naixent classe obrera, la resta de l’Estat mantenia les característiques essencials d’una societat agrària. Els interessos econòmics de la industria catalana requerien una política proteccionista, que defensés la producció pròpia. En canvi la burgesia de la resta de l’Estat, amb interessos agraris, comercials i financers, era partidària del lliurecanvisme, és a dir, del comerç sense traves a l’estranger. La política lliurecanvista dels governs liberals va ser motiu de conflicte permanent i va estendre un fort sentiment d’incomprensió. La reivindicació proteccionista va aplegar a Catalunya tots els grups socials, que van veure la necessitat d’aconseguir poder polític per defensar els seus interessos econòmics.
on reivindicaven l’autonomia política per a Catalunya tot recollint novament els greuges i les aspiracions del catalanisme moderat com ara una participació més igualitària en les despeses de l’Estat i les contribucions militars, la defensa del dret civil o la oficialitat de la llengua catalana, tant a l’ensenyament com a les manifestacions populars. Des de Madrid, el text va ser refusat completament. L’any següent va promoure una campanya defensant el dret civil català contra el Codi Civil que es discutia al Congrés. El Codi Civil va ser modificat i això es va considerar “la primera victòria del catalanisme”. Aquesta campanya mostrà la necessitat d’organitzar millor el catalanisme, i des de la Lliga de Catalunya, es va proposar la fundació d’una entitat que coordinés totes les entitats catalanistes comarcals (grups, centres, ateneus, associacions, publicacions catalanistes...) arreu de Catalunya. La Unió Catalanista (1891) tenia com a objectius la propagació de les idees regionalistes i la realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes; a més era reticent a participar en unes eleccions. La Unió va tenir suport a la Catalunya rural, sobretot entre propietaris mitjans, comerciants, professions liberals i intel·lectuals; la militància de les classes populars fou escassa, però com a federació d’organitzacions comarcals, va tenir una amplitud geogràfica que afavorí la difusió d’iniciatives. Un dels primers actes de La Unió Catalanista va ser la celebració d’una assemblea a Manresa (1892) per aprovar les Bases per a la Constitució Regional Catalana (Les “Bases de Manresa” ), que aspirava a restablir les institucions (Corts pròpies amb plena capacitat legislativa) i la sobirania, amb competències en ensenyament i justícia, la oficialitat del català... Les Bases de Manresa van ser la plasmació del pensament catalanista conservador, tradicionalista i corporatiu, tot recollint els principis del catalanisme polític i expressant el paper que Catalunya hauria de tenir en la vida política espanyola. 3.4. El catalanisme tradicionalista: El Vigatanisme: Fou un moviment catòlic cultural i intel·lectual impulsat fonamentalment pels membres de les institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic. En els inicis de la Restauració, la Santa Seu havia fet públic el seu suport a Alfons XII, una part important del clero català va abandonar les seves posicions carlines antiliberals i buscà un espai entre els conservadors del sistema dinàstic. Personatges com el Bisbe Morgades lideraren l’acostament del clero al catalanisme conservador, que en principi era laic. Crearen el setmanari La veu de Montserrat i impulsaren campanyes com la celebració del mil·lenari de Montserrat o la restauració del Monestir de Ripoll. El vigatanisme va suposar l’apropament del clergat vers el catalanisme conservador, en un intent de cristianitzar el moviment. Aquest nou catalanisme d’arrels cristianes defensat pel vigatanisme va entroncar amb la figura del futur bisbe de Vic, Josep Torras i Bages , el seu màxim exponent en el tombant de segle. D’aquesta manera, el 1892, Torras i Bages va publicar La tradició catalana , text que afirmava el valor ètic del naixent regionalisme català i que es convertiria durant decennis en una mena de breviari de capçalera pels catòlics catalans. El text defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, la propietat i la religió. Era contrari al canvi social i presentava l’edat mitjana com un model de valors a recuperar, perduts en el model social industrialitzat. Demanava mantenir la societat catalana dins els principis d’un catalanisme tradicionalista i cristià, lluny de l’acció política.
5. El catalanisme com a regeneracionisme 5.1. L’oportunitat: El desastre de 1898: La pèrdua de les darreres colònies comportà el desprestigi dels partits dinàstics i mostrà la seva ineficàcia per regenerar la política espanyola. Això afavorí les aspiracions del catalanisme, que ja comptava amb líders clars, una base ideològica i una certa mobilització social. Una nova generació d’intel·lectuals i activistes, crítics amb la política dinàstica, volien un partit polític que es presentés per defensar l’autonomia. El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del govern Silvela-Polavieja va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi. Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política. Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars. 5.2. Un partit de nou tipus: la Lliga Regionalista: Al 1901, a Barcelona, La Unió Regionalista, que tenia una base social important, i el Centre Nacional Català, que tenia dirigents experts i un programa ben definit, van arribar a un acord. La confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions generals de maig de 1901 anomenada, la “candidatura dels quatre presidents” (Albert Rusiñol, del Foment de Treball Nacional; el doctor Robert, de la Societat d’amics del País; l’arquitecte Domènec i Montaner, de l’Ateneu Barcelonès; i Sebastià Torres, de la Lliga de Defensa industrial i Comercial). Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària, ja que els “quatre presidents” van obtenir l’acta de diputat. L’èxit de la candidatura va afavorir la fusió dels dos grups en un nou partit, la Lliga Regionalista , que va fer de la Veu de Catalunya el seu òrgan de difusió i consolidà la força electoral del catalanisme. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.). En les eleccions municipals de 1901, La Lliga va obtenir a Barcelona 11 regidors, els republicans 11 i els dinàstics 4; per primer cop, els “no dinàstics” guanyaven. A partir d’aquell moment, a Catalunya la pugna electoral ja no va ser la dinàstica, sinó entre republicans i catalanistes. Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya. La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.
