¡Descarga Article sobre Evast e Blanquerna y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!
Una lectura no utòpica
del Romanç d’ Evast e Blaquerna
Maribel Ripoll Perelló
Càtedra Ramon Llull Universitat de les Illes Balears [email protected]
Introducció
Almenys des de la Història de la Filosofía dels Carreras Artau s’ha repetit en força ocasions que el Romanç d’Evast e Blaquerna és una novel·la utòpica. 1 Hillgarth, a l’article « Raymond Lulle et l’utopie » exposava diferents motius per demostrar que la reforma social que Llull plantejava al Blaquerna era del tot impossible de realitzar, no tant per la iniciativa pròpia del savi medieval sinó per la impossibilitat de dur-la efectivament a la pràctica, en topar amb la jerarquia reial i eclesiàstica; d’aquí que Llull mateix s’autodefinís com a «foll», com a «fantàstic» i «fantàstisquíssim». Seguint aquesta mateixa línia, Oliver (1985) parlava de l’esperit reformador que sura en la novel·la, plasmat en la reforma encaminada a redreçar la societat malmesa, especialment en l’estament eclesiàs- tic, que Llull retratava minuciosament. Deia textualment Oliver que «[…] aquesta grandiosa novel·la medieval és l’exposició d’un programa de reforma de l’Església i de la Cristiandat sota el govern del papa. És un intent d’organització utòpica de la Pax christiana ». 2 En canvi, Servera (1987) i sobretot Badia (1992) relativitzaven aquesta consideració d’«utòpica». Deia Badia que «Llull no era
SL 52 (2012), 3- M. RIPOLL
Rebut el 2 de setembre de 2012. Acceptat el 22 d’octubre de 2012. doi: 10.3306 / STUDIALULLIA- NA. 107.01. ISSN: 2340-4752. (^1) En són exemples Andreu de Palma (1975), Alemany (1992), Fidora (2008) entre d’altres. (^2) Oliver (1985, 17). La cursiva és nostra.
cap utòpic somiatruites, com argumenta Hillgarth (1981-1983), perquè toca de peus a terra a l’hora d’inserir les seves propostes en la mecànica del poder polí- tic dels seus dies; tanmateix lluitava per canviar el rumb de la història i la natura humana mateixa amb la seva Art» (Badia 1992, 11). La hipòtesi que plantejam és que, efectivament, l’etiqueta d’«utòpica» apli- cada a la novel·la s’ha de relativitzar, sobretot si es llegeix en clau «intencio- nal», vol dir, com una aplicació literària de la teoria de la doble intenció. Des d’aquest punt de vista, l’heroi del Romanç d’Evast e Blaquerna aconsegueix la reforma moral de la humanitat (entesa com a cos social) (Bonner & Badia 1988, 133), una reforma que és possible si i només si s’actua d’acord amb la intenció final per a la qual l’home ha estat creat, intenció que com ens recorda contínua- ment el nostre autor no pot ser altra que conèixer i estimar Déu.
1. El tractat teleològic: el Llibre d’intenció
Ens conta la Vida coetània que cap a la trentena d’anys, Llull va experimen- tar la visió del Crist crucificat que el va portar a deixar de banda tot el que havia marcat fins aleshores la seva trajectòria vital. Es va reconvertir a la fe i, com en el cas de sant Agustí, des d’aquell moment va fer de Déu el centre absolut de la seva vida. Servir aquest Déu va esdevenir l’objectiu únic de Llull: per això, va escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels, desitjà la mort en martiri i volgué fundar escoles per a la preparació missionera. Conèixer i esti- mar Déu era, ras i curt, el fi per al qual l’home havia estat creat. Al llarg de tota la producció literària, Llull explica quina és la causa final de l’home, com s’hi tendeix i quina relació s’estableix amb els mitjans per assolir-la. Des de la ini- ciàtica Lògica d’Algatzell o des de la invocació del primigeni Llibre de contem- plació , Llull explica la doctrina de les dues intencions, basada en «en la distin- ció entre la relació de l’ànima racional amb la causa final (primera intenció) i la seva relació amb les finalitats intermèdies o instruments que s’ordenen a aquesta causa final (segona intenció)» (Ruiz Simon 1999, 379, n. 530). Al mateix Llibre de contemplació , el capítol dedicat a les intencions fa part de l’onzena distinció del llibre segon del volum primer «qui tracta de la Ordenació divina». S’hi explica que la divisió en dues intencions és fruit de la voluntat divina. Al llarg del capítol 38, «Com Deus ha ordonat aquest seggle», es comença a suggerir l’existència de les dues intencions, el desordenament accidental que l’home en fa i la consegüent aparició del pecat. Tanmateix, no serà fins al capítol 45 quan s’explicarà quines són les intencions en qüestió, com s’han d’organitzar en la relació entre Déu i l’home i quina és la conseqüència de no ordenar-les segons
(^4) MARIBEL RIPOLL
Considerant e jaent en mon lit, fui membrant com lo mon es en torbat stament per privació de vera intenció, absentada a humá enteniment per defalliment de voler, desordenat en menbrar, e entendre. E cor pochs son los homens que sien en bon sta- ment, segons conparació de aquells qui torben lo mon, qui en llurs obres no han vera intenció, per açó, es a mi molt temible lo defalliment que es en lo mon; e tem-me que·l meu fill, que natura me fa amable e qui novellament ve en lo mon, haja defalli- ment de intenció. E per açó conpon aquest libre en lo qual mon fill sapia conexer intenció, per la qual conexença son voler la vulla amar e servir e mostrar a les gents. (Del prolech, §1).
Després del pròleg, el Llibre d’intenció és estructurat en cinc capítols, el darrer dels quals es subdivideix en trenta rúbriques. La definició i la divisió de la intenció enceten l’obra. La divisió en primera intenció i segona intenció és exemplificada, primer, en les obres sensuals i artificials i, després, en les in- tel·lectuals i naturals, mitjançant la qual exemplificació es fa manifest el caràc- ter relatiu del concepte: una primera intenció, o objectiu final, pot esdevenir segona intenció (o mitjà) en relació amb un altre objectiu final superior. D’aquí l’escala gradual que es planteja, en les obres sensuals i espirituals, amb l’exem- ple del llibre que hom encomana de fer fins a arribar a Déu com a objectiu final de l’home, un Déu que és causa eficient i final i que, com s’explica als tres capí- tols següents (sobre la intenció de Déu, en la Creació i en l’Encarnació), ha creat l’home perquè el conegui i l’estimi. El gran problema de l’home, i que, com s’ha vist, justifica la redacció del Llibre d’intenció , és que tot sovint, i generalment per ignorància, inverteix l’ordre de les intencions, amb la qual cosa «aquells homens son per ço peccadors, com desordonen intenció contra sos ordonaments substancials» [I, § 13]. En la relació de l’home amb Déu, per exemple, hom ha d’estimar i témer Déu perquè és el Bé suprem, i no per obte- nir-ne la glòria o per evitar les penes infernals, perquè qui ho fa així, realment no estima Déu, sinó que s’estima a si mateix, amb la qual cosa la intenció és «enversada e falsa contra la intenció perquè Déu l’ha creada». Paral·lelament, les ciències o els oficis han de ser instruments per arribar al coneixement de Déu i no s’han de fer servir per al benefici propi, per aconseguir-ne vanaglòria, honraments o béns temporals. Per mostrar com s’han d’ordenar correctament les intencions, o s’han de «revertir» en el cas d’haver-ne invertit l’ordre, Ramon Llull ens ofereix un extens capítol cinquè sobre la relació entre la intenció i la temptació, un capítol en el qual s’ensenya a fer concordar les virtuts per evitar els vicis i com esquivar aquests darrers en el cas que el dimoni aconsegueixi temptar l’home i el faci caure en pecat. Al capdavall, el darrer capítol del Llibre d’intenció esdevé un mètode de persuasió sobre el bon comportament moral, un mètode al qual s’ha arribat progressivament, seguint un procediment clarament
(^6) MARIBEL RIPOLL
descendent que parteix necessàriament de Déu, per arribar a qüestions que afec- ten la vida quotidiana i l’organització social. De fet, els dos darrers paràgrafs del Llibre d’intenció s’articulen com una conclusió general de l’obra, una con- clusió en la qual es posa de manifest l’objectiu principal pel qual l’autor ha dut a terme la redacció del llibre: mostrar al fidel cristià que la causa per la qual el món està en guerres i treballs és perquè l’home ignora quin és l’objectiu pel qual l’ésser humà ha estat creat. Per això, l’home resta vulnerable a la temptació del dimoni: en no conèixer l’ordre de les intencions (ordre que és conseqüència de l’activitat divina) no sap establir la concordança necessària entre les virtuts creades per vèncer els vicis. La divisió de les dues intencions afecta tota la crea- ció. L’únic ésser, emperò, capaç de no seguir l’ordre establert, és l’home, capaç d’actuar moralment per la raó, cosa que el diferencia de la resta d’éssers creats. Llull explica que un dels pitjors perills que afecten l’home és la ignorància. D’aquí que demani al fill/receptor que no solament observi i que plori el mal del món (com farà Fèlix, que es meravellarà i aprendrà dels mestres) sinó que actuï en conseqüència: que designi una colla d’homes que estenguin el missatge intencional, que prediquin l’«art i la manera» sobre com es pot restituir l’ordre al món. En definitiva, uns homes preparats («homens molt sants e devots, ardits e fervents») que difonguin l’obra per tal que «vagen preicant per lo mon com a intenció sia restituida veritat, consciència, ordinament, honrament e perfecció» (V.30, §7). En poques paraules, l’autor clama perquè un estol de missioners «anunciïn» la bona nova de la doctrina intencional, convençut que la reforma de la humanitat com a cos social ha de combinar dos aspectes: una acció indivi- dual, aplicant l’esquema intencional que ha exposat, i una acció col·lectiva de reforma institucional o, com ha advertit Mn. Perarnau, «l’ordenació col·lectiva dels diversos plans o esglaons socials per part dels qui en tenen el poder suprem, en el món mental de Llull, papa i cardenals». 6 Una conclusió final, per tant, de regust evangèlic,^7 que connecta el tractat teleològic amb el Romanç d’Evast e Blaquerna (encara del cicle de l’ Art abreujada ) i el Llibre de meravelles. Des d’aquest enfocament, el Llibre d’intenció constitueix el tractat «teòric» sobre la doctrina de la doble intencionalitat, mentre que el Blaquerna n’esdevé el corre- lat literari, si és vol l’aplicació pràctica de la teoria intencional en tots els aspec-
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^7
(^6) Cf. Perarnau (1982, 29). (^7) Mc 16, 14: «Anau per tot el món i anunciau la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batiats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran». Aquesta missió evangèlica i apostòlica serà la que durà a terme Blaquerna amb tots els seus companys (i paral·lelament Fèlix i el segon Fèlix), sempre aplicant el precepte de la primera intenció a Déu: l’home ha estat creat per conèixer i estimar Déu.
I es proposà donar bona doctrina i exemple estant en matrimoni a tots aquells que són en ordre de matrimoni. I desitjà tenir fills que fossin servents de Déu, als quals ell pogués deixar els seus béns temporals, i que abans de la seva mort servís Déu en algun orde de religió. (NEORL VIII, 1, § 3, 89)
Matremoni es, fill, per intenció que concordants voluntats sien obedients a enge- rar fills per ordenament de Deu, los quals fills amen Deu e coneguen, e per ells sia conservada la humana natura en lo mon. ( LI , V.18, § 1)
Tampoc com no podia ser d’altra manera, el «sant home» 9 que presideix la unió d’Evast i Aloma els «predicà i mostrà la intenció per què és ordenat el matrimoni» (NEORL VIII, 1, § 9, 90). La tristor i la desesperació d’Aloma davant del fet de no ser mare, i per tant de no complir la finalitat primordial del sagrament, s’ha d’entendre amb aquest mateix sentit intencional:
Molt de temps estigueren Evast i Aloma junts sense tenir fills. I un dia s’esdevin- gué que Aloma considerà en el traspassament d’aquesta vida present i recordà com la intenció per la qual havia entrat en orde de matrimoni fou per tenir fills que fossin servents de Déu_._^10 Llavors els seus ulls foren en plor i el seu cor en tristesa i dolor perquè no tenia fills; i entrà en un verger que tenia a casa seva i, davall un bell arbre prop d’una bella font,^11 s’assegué i allí plorà llargament pregant al sobirà Déu, senyor de tot quant és, que per la seva pietat li volgués donar un fill que fos el seu servidor, i que tragués del seu cor la greu tristesa i pensament en què havia cai- gut per tenir fills. (NEORL VIII, I, 1, § 15, 91)
El raonament d’Evast per consolar sa muller es fonamenta en el desordena- ment de les intencions, en una argumentació en què es recupera, en bona mesu- ra, el contingut dels paràgrafs inicials del Llibre d’intenció :
I si tots els homes que existeixen estimessin i servissin Déu, tenir fills fóra cosa molt desitjable a la meva ànima, però com que temo que no fossin obedients a Déu, per això temo tant desitjar fills. (NEORL VIII, I, 1, § 18, 92) 12
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^9
(^9) El paral·lelisme amb els homes savis sants del Llibre d’intenció és més que evident. Sense anar més lluny, al Fèlix l’ermità Blaquerna també és un «sant hom» ( OS II, 45), un qualificatiu que es remunta a la definició de «clergue» del Llibre de contemplació. (^10) La rodona és nostra. (^11) La clastra amb la font interior fa la mateixa funció de la cambra inicial de LI , com a espai de reco- lliment, de reflexió i pregària. (^12) En l’episodi del comiat de Blaquerna, Evast corregirà aquesta reflexió per l’experiència pròpia. Cf. NEORL VIII, I, 8, § 1-2, 119.
Quan finalment s’acompleix l’objectiu primordial del matrimoni i Evast i Aloma assoleixen la paternitat, l’educació moral de l’infant segueix estrictament l’esquema pedagògic i doctrinal presentat al Llibre d’intenció. Els paràgrafs següents, en els quals es condensa la intenció de les ciències (autèntics instru- ments que serveixen per arribar al coneixement de Déu), il·lustren els paral·le- lismes:
Blaquerna aprengué tanta gramàtica que sabia entendre e parlar llatí. I després aprengué lògica i retòrica; i filosofia natural per tal que més fàcilment pogués saber la ciència de medicina per conservar la salut del seu cos; i la ciència de teologia per conèixer, amar, lloar i servir Déu i perquè la seva ànima fos a la glòria perdurable de paradís. (NEORL VIII, I, 2,§ 8, 95)
Sciencies son, fill, per entenció de conexer e amar Deu, e de conservar lo mon en bon estament. On per açó sapies, fill, que theologia es per ço que hom parle de Deu e es per la primera intenció, e totes les altres sciencies son per la segona. ( LI , V, 19, 1)
Un cop que Blaquerna ha entrat en la jovenesa i ha enllestit el període de for- mació bàsica a casa seva, pren la determinació de fer-se contemplador de Déu, una decisió que provoca el disgust més amarg d’Evast. Nogensmenys, la decisió del jove es regeix per l’objectiu final que no pot ser altre que servir, amar i lloar Déu:
[…] e la fina rahó per que son en lo mon es per conexer, amar, loar e contemplar Deu. E cor estar en lo mon es perill, e mayorment a home jove, per açó vull fugir al mon. Anar vull a Déu, qui m’apella; pare, mare, honrament, riquees, benanançes e totes coses vull lexar per la sua amor, cor sol que Deus haja en mon cor, de nulles coses no hauré fretura; e si Deu no era en ma anima, qui puria donar compliment a ço que la mia anima tan desira? (NEORL VIII, I, 5, § 6, 107-108)
El protagonista mateix, en acomiadar-se de la família abans d’entrar al bosc iniciàtic a la recerca d’un lloc on establir l’ermitatge, explica que abandona el món per servir Déu, en un paràgraf de contingut i expressió paral·lels als del pròleg del Llibre d’intenció i que serveix per posar en evidència el dilema entre la vida activa i la vida contemplativa:
—Senyer— ço dix Blaquerna—, per volentat de Deu s’es esdevengut que vos m’avets feta mostrar theologia e d’altres sciencies, per les quals he hauda conexença de Deu, qui es conegut per ço qui es representat de sa obra e de sa virtut en les creatu- res; e cor aquest mon es embargament a contemplar Deu e a considerar en sa alta vir- tut, per açó desempar lo mon. Ab mi port en los munts ço que he aprés e vull esser solitari per ço que no haja null embargament a amar, a conexer, loar e beneir Deu ab ço que he aprés en lo mon. Aquesta es, senyer, la pus principal rahó per que yo leix lo
(^10) MARIBEL RIPOLL
d’entrar en estament religiós, és Natana mateixa que recorre a l’exemple prototí- pic per explicar la intencionalitat en les obres naturals, és a dir, el de l’arbre que fa les fulles per protegir el fruit:^14
Nathana respós e dix que enaxí con Deus corporalment feu en paradís orde de matremoni, enaxí speritualment per lum de gracia fa en coratge de home concebre orde de religió; e si matremoni es orde per ço que sien en lo mon, religió es orde per ço que homens sien en gloria; e jatsia ço que lo fruyt no puscha esser sens l’arbre, per tot ço no·s segueix que·l arbre sia mellor que·l fruyt, con sia cosa que·l arbre aja Deus creat per ço que·l fruyt sia. (NEORL VIII, II, 19,§ 6, 147) 15
L’entrada de Natana en la comunitat religiosa és precedida per un esdeveni- ment singular, que preludia també l’actuació exemplar que la protagonista durà a la pràctica. Ens referim al comentari que fa una de les dones quan el capítol accepta l’ingrés de la jove al convent: Natana és una dama rica, i amb el dot podrà, segons aquella monja, aportar recursos econòmics al monestir. L’abades- sa i la resta de germanes reprenen la dona, i l’adverteixen que «con hom reb altre en orde no deu hom aver entenció a les riqueses temporals, cor injuria es feta a la persona que hom reb en orde con la reb per entenció de les riqueses que ella lexa e menysprea e hom no la reeb per les vertuts ab les quals ve a orde» (NEORL VIII, § 3, 151). Un cop que és elegida abadessa, i després de demostrar el coneixement de l’Art, 16 Natana inicia un projecte de restabliment de l’ordre moral i d’ordenació del monestir, a partir de l’actuació virtuosa. L’objectiu únic pel qual es regirà la vida monacal serà l’entrega absoluta a Déu:
Tot quant Deus ha fet en lo mon ha fet a demostrar ses virtuts a nosaltres, per ço que sia conegut e amat per nosaltres, per la qual conexença e amor haja raó a husar en nos de justicia, misericordia, per la qual nos do gloria perdurable. E, per açó lo Fill de Deu pres nostra natura per tal que usás en nos de humilitat e que·ns eximplifi- cás com nos haguessem humilitat. (NEORL VIII, II, 30, § 3, 176)
(^12) MARIBEL RIPOLL
(^14) Cf. Ruiz Simon (2002). (^15) L’exemple també serà exposat per Blaquerna, quan l’abat l’interroga sobre «l’ordenament de l’es- tudi»: «Aquell rusinyol demaná al arbre per que havia tantes flors ni tantes fulles; l’arbre respós que natura ordenava com fossen les fulles e les flors per ço que fos lo fruyt. On, segons estes paraules, es sig- nificat que, segons la fi per que som en est loch ni havem lexat lo mon, cové que hajam diversses sçiençies per ço que puscham aver la sciencia de tehologia, qui es fi e compliment de totes altres scien- cies» (NEORL VIII, § 5, 260). (^16) El text és prou explícit quant a aquesta qüestió: «mas Nathana dix que ella havia entesa novella manera de elecció, la qual está en art e en figures, la qual art segueix les condicions del Llibre del gentil e dels .iii. savis , lo qual segueix la Art de atrobar veritat » (NEORL VIII, II, 24, § 2, 162).
De la mateixa manera que Evast i Aloma ensenyaven com mortificar els set pecats capitals, la reforma de l’abadessa es durà a terme mitjançant la contem- plació dels cinc sentits corporals, de les set virtuts creades i les tres potències de l’ànima, a més de la vigilància de l’oració i l’espiament. L’aplicació de la doc- trina intencional a la quotidianitat és clara. A tall d’exemple, ensumant els per- fums de les dones seglars en l’església, hom pot prendre consciència del desor- denament de les intencions, situació que cal reprendre i corregir:
Con les dones seglars siuran enfre nos e sintrem les odors d’alcunes colors on hauran be maestrejades lurs fayçons, adoncs es temps de remembrar la viltat de lur coratge e es bo que les reprenam; 17 cor si elles no han vergonya enfre nos a significar lur folla entenció, gens no·scové que nosaltres ajam vergonya de elles a reprendre, con sia cosa que vergonya no·scové sinó de coses on ha malvestat e defalliment. (NEORL VIII, II, 25, § 2, 169)
Al Llibre de contemplació la persona hipòcrita tenia un lloc destacat en el procés d’inversió de les intencions. 18 Natana també s’hi referirà, en un exemple constant en la literatura lul·liana: el frare que menja i beu desmesuradament per gola i no per necessitat. Com qui no vol la cosa, una frase en boca de l’abadessa Natana serveix per sintetitzar tota la teoria intencional, síntesi que reflecteix la concepció del cos com a instrument de l’ànima per assolir la finalitat última: «Menjem e begam per ço que nostra vida sia en amar e servir Deu; no viscam per ço que mengem e begam» (NEORL VIII, II, 28, §4, 171). La inversió de les intencions i com cal reaccionar davant la temptació són aspectes que l’abadessa Natana domina. Ho il·lustren els exemples següents de la rúbrica de «caritat». En la primera es desenvolupen els mateixos arguments de la segona rúbrica del Llibre d’intenció. La segona citació és especialment rellevant perquè posa de manifest, d’una banda, la lliure actuació de l’home en el desordenament de les intencions, i de l’altra, la validesa de les diferents pro- posicions segons l’ordenació intencional:
- Devant l’abadessa e totes les dones, dix una dona sa colpa, la qual havia hauda per lonc temps contra caritat; cor ella havia amat Deu pus fortment per ço que li donás gloria que per ell meteix, e mes l’avia temut per ço que no li donás penes infernals que per sa bonea. L’abadesa respós a la dona dient estes paraules:
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^13
(^17) El maquillatge femení era una qüestió gairebé obsessiva en Llull. Als exemples del Fèlix o al Lli- bre de Santa Maria seran nombrosos els casos en què es tracti aquest tema. En certa manera, el maqui- llatge femení s’ha de relacionar amb la hipocresia (simular allò que no es té o no s’és) i, per tant, amb la inversió de les intencions. (^18) Cf. Llibre de contemplació , II: 45, 230.
meta, perquè la voluntat de Déu tira per un altre cantó: Blaquerna haurà de dedi- car-se activament a la missió (vida activa) per restablir l’ordre de les intencions al món. L’aparició dels diferents personatges, sovint al·legòrics, és immediatament posterior al comiat familiar, durant la primera nit que Blaquerna passa fora de la llar: el protagonista arriba al palau on habiten desconsoladament els Deu Mana- ments. El parlament del Primer Manament és un lament que connecta amb tots els textos que Llull ha dedicat a reflectir el «torbament del món» pel fet que són pocs els homes que coneixen i estimen Déu vertaderament:
—A las, menyspreat per les gents! —dix lo Primer Manament—. Morts son tos amadors, per los quals eres servit molt honrablement. Molts son los homens en est mon qui creen en ydoles e fan deus stranys del sol e de la luna e de les stelles; amar mes son fill o son castell o sa persona fa deu de ço que ama mes que l’Altisme, qui es subirá be a tots bens. A las! On son aquells qui aman Deu sobre totes coses? Ni qui es aquell qui per honrar Deu se liure a mort e a sostenir tots treballs? On pus remembre la gran multitut de les gents ni menys atrob dels homens qui amen Deu vertaderament, pus fort creix ma dolor e mes multipliquen mos marrimens. (NEORL VIII, § 5, 206-207)
Un altre personatge al·legòric que també explica a Blaquerna l’estat de tris- tor en què es troba pel defalliment de les gents és Fe, personatge que apareix acompanyat de sa germana Veritat, un cop que ambdues han tornat de missió per terres sarraïnes, on han estat incapaces de convertir els infidels i per la qual cosa van a demanar consell al seu germà Enteniment. En aquesta ocasió, Fe corregeix l’error de Blaquerna sobre el fet de considerar la conversió dels infi- dels «per ço que la fe ne sia occasió de major mèrit». Aquesta conversió no pot ser, segons el personatge al·legòric, per primera intenció, sinó que ha de ser un instrument per servir Déu:
Ans cové que sia secundaria entenció e que la principal entenció sia que Deus sia conegut e amat e que enteniment pusca husar de sa virtut per ço que jo·n [la Fe] sia major e en pus alt grau. (NEORL VIII, II, 43, § 4, 212) 19
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^15
(^19) Al paràgraf citat es demostra, novament, la necessitat de la conversió per «raons necessàries». Com explica Ruiz Simon «La fe és un mitjà necessari (sense creure, d’acord amb el dictum d’Isaïes, no es pot entendre), però al cap i a la fi, un mitjà, un instrument. I és precisament perquè el mèrit se segueix d’allò pel qual l’home és (recordar, entendre i estimar Déu), que el mèrit d’entendre allò que es creu és superior al mèrit de la fe. D’acord amb això, la fe serveix per adquirir un major mèrit quan s’ordena a l’enteniment que no quan en té prou de creure» (1999, 382).
A mesura que va trobant-se pel camí amb els diferents personatges, Blaquer- na sap què provoca un desordre, on és l’origen del pecat i de l’error. Sobretot, emperò, sap com resoldre-ho, tot advertint que el problema sol ser la inversió de les intencions. Potser l’exemple paradigmàtic és el del pastor a qui el llop se li menjà el fill en un moment de descuit. Un cop que Blaquerna ha aconseguit consolar el pare desesperat, li explica per què ha perdut realment son fill i quin és el comportament virtuós que ha de seguir, a partir d’ara, si vol viure en pau:
Blaquerna dix al pastor que li digués veritat qual havia mes amat o Deu o son fill. Lo pastor respós e dix que mes d’amor havia hauda a son fill que a Deu. Bla- querna dix que defalliment es de caritat en home qui ama nulla cosa mes que Deu. —E justicia es aquella cosa qui poneix aquells qui amen menys Deu que altra cosa. E con vos aviets major amor a vostre fill que a Deu, per açó vos ha punit justi- cia en la mort de vostre fill. E vol la saviea de Deu que d’aquí en avant vos amets Deu sobre totes coses per ço que sia en vos prudencia, per la qual ajats fortitudo con- tra la ira en que sots e que mortifiquets vostre coratge e hajats sperança en veer vos- tre fill, qui es en la gloria de Deu. (NEORL VIII, II, 49, § 8, 235)
El darrer personatge que troba durant el camí, i gràcies al qual Blaquerna entra al convent, és Narpan, el fals penitent de qui el protagonista accepta de ser-ne l’escuder i mestre durant un any, per tal que faci penitència per primera intenció i no per vanaglòria com ha fet fins aleshores. Un altre cop, l’actuació exemplar del protagonista fa que Narpan comenci a posar seny i visqui d’acord amb la penitència que s’ha imposat ell mateix. Com els pares i Natana, Blaquer- na ha exercit un mestratge important, amb el comportament propi, exemplar- ment modèlic. És arran d’aquesta actuació, que Blaquerna s’integra en la quoti- dianitat del monestir: la comunitat de monjos vol que el protagonista faci vots monacals i que els ensenyi les ciències que coneix —un llegat que ha après especialment de son pare. 20 Blaquerna declina l’oferiment perquè ell vol abraçar la vida contemplativa i ser ermità. Tanmateix, no li queda més remei que accep- tar les raons que l’abat li dóna per convèncer-lo perquè romangui al monestir. Des d’aleshores, Blaquerna aplicarà tot el seu bagatge sapiencial per aconseguir l’ordenament del monestir i per corregir els vicis en què cauen contínuament els seus germans d’ordre: és capaç d’acusar l’abat i el cellerer públicament, en la reunió capitular, perquè arrepleguen més del que necessiten per viatjar. No té cap inconvenient, tampoc, a acusar públicament el comportament viciós del bisbe. D’aleshores ençà, serà freqüent que el narrador omniscient faci referència
(^16) MARIBEL RIPOLL
(^20) Per a la correspondència entre el pare que es dirigeix al fill al Llibre d’intenció o a la Doctrina pueril , Evast que adoctrina Blaquerna o l’ermità que ensenya a Fèlix, vegeu Ripoll (en premsa).
questa perspectiva, un dels casos més representatius és la conversió del príncep que aconsegueix el canonge de «suavetat». La història és relativament senzilla: el «príncep de la terra» era un mal cristià que «desheretava l’Esgleya e fahia moltes injuries a l’Esgleya, cor aquell princep no era bon chrestiá ni volia obeir lo bisbe Blaquerna de ço que li dehia segons son ofiçi» (NEORL VIII, III, 70, §5, 315). La reacció del papa davant d’aquesta situació és del tot coherent amb la seva potestat: cal excomunicar el príncep, encàrrec que el papa transmet al bisbe Blaquerna. El capítol dels canonges tem la reacció irada del príncep, per- què tothom coneix la crueltat pròpia del personatge. Es decideix que sigui el canonge de suavetat qui vagi a visitar el príncep, perquè li comuniqui pacífica- ment el missatge. Òbviament, el príncep reacciona violentament contra el canonge de suavetat, talment com havien previst els canonges: «Molt desplach al princep lo vet e maná que a devant ell hom despullás e ligás e açotás lo canonge e que enaprés a mala mort hom lo feés murir.» (NEORL VIII, III, 70, § 7, 315) El canonge, conscient de la responsabilitat del seu ofici, assumeix el càstig exactament com l’assumí Jesucrist durant la Passió:^21
Dementre que hom ligava e açotava lo canonge, e ell pregava Deus per lo prin- cep e per aquells qui·l açotaven, e loava Deu, qui li fahia portar penetencia dels pec- cats que havia fets en est mon. On pus fortment hom l’açotava e·ll turmentava, pus piadós sguart havia he pus devotament dehia aquestes paraules: —Jesucrist, Senyor! M’as creat a ta semblança e semblant natura humana ha pres la mia natura. En sem- blant manera que tu volguist esser turmentat me fas turmentar per ço que mills sia a tu semblant. No·t puria guardonar los dons que·m vols donar: beneesch-te, Senyor, con me vols honrar! No sserias suau ni semblant a tu si ayrava aquells qui·m turmen- ten. (NEORL VIII,III, 70, § 7, 315)
El canonge reviu la Passió de Jesucrist i l’assumeix dignament, tot per servir Déu, per mortificar els pecats i per pregar per la salvació del príncep. No accep- ta el càstig per obtenir-ne honrament o vanaglòria, un càstig injust que tan sols respon a la ira i a la crueltat del príncep, desconeixedor no tan sols de com ha de fer concordar les virtuts per vèncer els vicis sinó del seu comportament contrari a la fe cristiana. La persuasió per mitjà de l’exemple resulta més que efectiva. El príncep resta del tot sorprès i es meravella de la noble actitud del canonge:
Temps ha estat que clergues sulien esser ergulloses e de vilanes paraules! On es açó vengut que tu has tan humils e tant devotes paraules? Seria temps vengut que humilitat e devoció se concordassen en vosaltres clergues e que nosaltres lechs ne
(^18) MARIBEL RIPOLL
(^21) És el que Rubio ha explicat sobre la imitatio Christi «com a model de comportament no sols inte- rior sinó també de comportament social» (1995, 72).
prenguessem exempli de vosaltres? Per Deu te prech e·t conjur que·m digues l’esta- ment de ton bisbe e de tos companyons, cor alcuna novella virtut es en aquells qui en aytal cas han a mi tramés aytal home com tu! (NEORL VIII, III, 70, § 8, 315)
A partir de l’exemple, el príncep rectifica l’error en què estava, «demaná perdó e feu satisfacció e comená·s en gracia e en benedicçió del bisbe e de tot lo capitol». (NEORL VIII, III, 70, § 9, 316) Tot un èxit, que es repetirà en totes i cada una de les situacions narrades i que, en darrera instància, seran èxits assolits per l’exemplaritat del bisbe Blaquerna i dels seus ajudants. L’ascens del protagonista al papat serà una conseqüència lògica del seu com- portament virtuós. Al capítol del Llibre d’intenció dedicat a la prelatura quedava establert que el càrrec no pot adquirir-se per compra-venda ni per herència ni per altra via que no sigui per la dels mèrits propis. ( Ll , V. 25, 2) Qui pot il·lustrar aquest ascens virtuós millor que Blaquerna? El discurs primer, en què com és habitual Blaquerna renuncia inicialment al nou càrrec (per allò de la supremacia de la vida contemplativa versus la vida activa), posa de manifest el que final- ment resultarà ser la tasca principal del nou apostoli:
Fama es per tot lo mon que apostoli puria ab sos companyons ordenar quaix tot lo mon si·s vullia; e cor lo mon sia en tan gran discordia e desordenament, temedora cosa es esser apostoli. E significada es en l’apostoli gran colpa, si no usava de son poder en ordenar lo mon, siguent volentat tot lo poder que Deus ha donat a apostoli en ordenar lo mon. (NEORL VIII, IV, 78, § 10, 345)
El papat de Blaquerna és el punt culminant del procés d’ascensió en l’esta- ment religiós, una culminació que no es pot entendre com a assoliment del màxim càrrec eclesiàstic, sinó com a moment en què tot el procés reformador que s’ha observat progressivament en grau ascendent (casa, ciutat, monestirs, diòcesi) esclata mundialment. Així com en la reforma diocesana el bisbe Bla- querna s’havia envoltat dels canonges per dur a terme la tasca missional, ara s’envolta dels quinze companyons cardenals del Gloria in excelsis Deo. L’evan- gelització es durà a terme arreu del món: «E cada part sia ufiçi del qual se tenga cascú per tengut a honrar e a mantenir la cort per ço que en la cort Jesucrist sia honrat e per la cort sia honrat per totes les terres del món». (NEORL VIII, IV, 79, § 7, 349) L’objectiu d’aquest equip organitzat és, com no podia ser altrament, restablir l’ordenació intencional al món per aconseguir-hi la pau:
En lo consistori fo l’apostoli Blaquerna ab los cardenals per ço que per lurs bones obres fos gloria coneguda a Deu en los cels. E per açó l’apostoli dix als carde- nals que ell los pregava que li ajudassen a usar de son ofici a gloria de Deu en tal manera que poguessen retornar les gents a l’entenció per que son los oficis e les
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^19
amar e conexer e obeir e servir Deu. On, per açó jo, bells amichs, vos do penitencia que vos anets per lo mon cridant e cantant per uns huficis e per altres, dient la enten- ció per que fo juglaria e·ls altres uficisen lo començament. E portats aquest Romanç de Evast e Blaquerna , en lo qual son significades les rahons per les quals foren atro- bats los començaments demunt dits; e reptats e sobreprenets tots aquells qui husen mal de lurs uficis, segons vostre poder e temps e loch e oportunitat; e no us temats blasme, treball, mort per ço que a Deus siats agradable. (NEORL VIII, V, 115,§ 1, 577-578)
Conclusions
El Blaquerna és la gran exemplificació del Llibre d’intenció. La trama de la novel·la és bastida sobre la teoria de la doble intencionalitat, sobre la recta intenció que ha de guiar l’home de qualsevol estament i en qualsevol actuació. La reforma de la societat, tan desbaratada perquè s’ha perdut el vertader sentit de la vida (recordem-ho, conèixer i estimar Déu), és possible si s’ordenen les intencions per les quals Déu ha disposat la creació. Els pares de Blaquerna han demostrat com ser exemplars des dels estaments pels quals han passat. Natana ha reformat la comunitat de monges, fent concordar les virtuts i rebut- jant els vicis. Blaquerna, passant per tots els graus de l’estament religiós, ha reformat el món. La reforma de la cristiandat, amb la càrrega de denúncia social implícita (dirigida molt especialment a la jerarquia eclesiàstica), ha estat viable amb l’exèrcit d’ajudants amb què ha comptat Blaquerna, els quals han motivat, amb l’exemple, el canvi per a la resta de la societat. Una reforma, tanmateix, que fins que no s’ha acomplert no ha fet possible que l’heroi asso- lís la màxima aspiració de la vida contemplativa, en dualitat constant entre la vida activa i la vida contemplativa. El Romanç d’Evast e Blaquerna , per tant, és la posada literària en pràctica del Llibre d’intenció. Només des d’aquesta perspectiva es pot relativitzar la classificació d’«utòpica»: la reforma de la societat és possible si i només si es restableix l’ordre de les intencions, primer a nivell individual i després a nivell col·lectiu, en un restabliment dels valors originàriament cristians. L’exemplificació no s’aturarà aquí: els exemples del Llibre de meravelles o del Llibre de Santa Maria constituiran també aplica- cions pràctiques de la teoria de la doble intenció, una teoria desenvolupada al llibre destinat a tractar monogràficament la qüestió.
UNA LECTURA NO UTÒPICA DEL ROMANÇ D’EVAST E BLANQUERNA^21
Bibliografia
Alemany (1992) = Rafael Alemany, «Imbricacions entre la intencionalitat i el discurs explícit del Blaquerna lul·lià». Atti del Convegno Internazionale Ramon Llull; il lullismo internazionale, l’Italia. Napoli, 30 e 31 marzo, 1 aprile 1989 (Nàpols: Istituto Universitario Orientale), Annali: Sezione Romanza, XXXIV, 1, pp. 223-240. Andreu de Palma (1975) = Andreu de Palma, «El món millor, en els seus aspectes social i religiós, segons les obres del Beat Ramon Llull», EL 19, pp. 53-59. Avinyó (1935) = Joan Avinyó, Les obres autèntiques del Beat Ramon Llull: Repertori bibliogràfic (Barcelona). Badia (1992) = Lola Badia, Teoria i pràctica de la literatura en Ramon Llull (Barcelona: Quaderns Crema); «Assaig» 10. Bennàssar Cifre (1943) = Bartomeu Bennàssar Cifre, Estudi del Llibre d’inten- ció del Beat Ramon Llull. «Certamen del Seminari Conciliar de Sant Pere» (Palma: Manuscrit de la Biblioteca Diocesana de Mallorca). Bonner & Badia (1988) = Anthony Bonner & Lola Badia, Ramon Llull. Vida, pensament i obra literària (Barcelona: Les Naus d’Empúries), Segona edició, 1991. Bonnín (1943) = Llorenç Bonnín, Estudi del Llibre d’intenció del Beat Ramon Llull. «Certamen del Seminari Conciliar de Sant Pere» (Palma: Manuscrit de la Biblioteca Diocesana de Mallorca). Carreras Artau (1939) = Joaquim i Tomàs Carreras i Artau, Historia de la filo- sofía española. Filosofía cristiana de los siglos XIII al XV , 2 vols. (Madrid), Reproducció anastàtica dels dos volums Història de la filosofia espanyola. Filosofia cristiana del segle XIII al XV. Edició facsímil , intr. Jaume Mensa, Jaume de Puig, Josep M. Ruiz Simon i Pere Lluís Font, 2 vols. (Barcelona - Girona: Institut d’Estudis Catalans, Diputació de Giro- na, 2001 [1939-1943]). Fidora (2008) = Alexander Fidora, Raimundus Lullus. An Introduction to his Life, Works and Thought , Alexander Fidora i Josep E. Rubio (eds.); Robert D. Hughes, Anna A. Akasoy i Magnus Ryan (trad.), «Corpus Christianorum. Continuatio Mediaeualis 214. Raimundi Lulli Opera Lati- na, Supplementum Lullianum» II (Turnhout: Brepols). Galmés (1935) = Ramon Llull Obres de Ramon Llull. Libre d’intenció. Arbre de filosofia d’amor. Oracions e contemplacions del enteniment. Flors d’amors e flors d’entelligència. Oracions de Ramon , Salvador Galmés (ed.), XVIII (Palma).
(^22) MARIBEL RIPOLL
