¡Descarga Bloc 3: Època moderna y más Apuntes en PDF de Historia de la Ciencia y la Tecnología solo en Docsity!
Història de la ciència i la cultura Tema 3
Època moderna (del segle XV al XVIII)
1. L’HUMANISME
1.1. L’art del retrat i la burgesia florentina (Basat amb un article d’Aby Warburg)
- Aby Warburg: Historiador nascut al 1866 i que mort el 1929 d’esquizofrènia. Va ser el fill gran d’una família riquíssima de banquers. La seva passió per la pintura, la cultura, el renaixement, va fer que proposés en els seus germans un pacte: renunciar la seva herència però amb el benentès que cada mes/any li donessin uns diners per a ell. Aquests els utilitzaria per crear una biblioteca. A Hamburg (Alemanya), la seva ciutat, es va crear un institut de recerca però amb la pujada dels nazis al poder van haver de fugir perquè eren de família jueva i la van haver de traslladar a la ciutat de Londres (Ara és la universitat de Londres). Altres: A causa de la seva malaltia va haver d’estar anys al sanatori. Quan en va sortir, per comprovar que estava curat, va preparar una conferència sobre l’experiència. Va dirigida a ell mateix i als malalts i metges amb qui va conviure molt de temps. Estava molt interessat en les tribus natives americanes. Atles Mnemosyne: Va ser un dels seus darrers projectes i el més agosarat. Per exposar les qüestions que li interessaven, va configurar un seguit de làmines on hi enganxava imatges que li servien per memoritzar els temes que s’havia plantejat al llarg de la seva trajectòria. És a dir, com el PowerPoint actual. Escriu un assaig i el publica al 1902 (36 anys): L’art del retrat i la burgesia florentina. Es tracta d’una imatge (una part d’un fresc) del pintor Domenico Ghirlandaio que es torba a l’església de Santa Trinità. (La llegenda de Sant Francesc, la família Sassetti (qui encarrega l’obra) i Llorenç “el magnífic”).
- Estructura de l’assaig: o El primer que fa és una declaració d’agraïments (al seu mestre Jacob Burckhardt: professor d’història antiga que més endavant també va fer classes d’història de l’art) i intencions. Warburg el que vol fer és continuar la feina de l’anterior. o Plantejament del tema : Com Sant Francesc rep el consentiment de la seva ordre (fundar ordre franciscana) per part del Papa. o Conclusió : Gràcies a la col·laboració entre Sassetti (qui encarrega l’obra) com el pintor, Ghirlandaio, tenim aquesta meravella d’obra. En van sortir beneficiats tots dos per parts iguals. Com és que en 150 anys han canviat tant les coses? Veiem la mateixa escena representada per dos pintors: Giotto i Ghirlandaio de manera completament diferent. Warburg diu que hi ha un contrast entre les dues:
o Giotto: Els personatges (frares) estan representats amb una actitud humil, plena de pietat, reverent. Dona de seguida la sensació que estem davant d’una imatge sagrada que té relació amb la religió. o Ghirlandaio: Dona la sensació de què s’ha introduït el món profà (el dels personatges del primer pla) en aquesta imatge que en un principi era sagrada. Els personatges són individuals i se les representen amb molts detalls perquè l’espectador se n’adoni del seu caràcter, el gest, l’expressió psicològica... Molt realistes. Com s’ha d’entendre això? No és cap falta de respecta. Certament, hi ha hagut un canvi de mentalitat: ha tingut lloc un procés de laïcització del món sagrat, hi ha ganes de reviure més enllà de l’església, és a dir, el món pegà (Déus, mentalitat, etc.). Però no és per trencar amb el sagrat, no és que de sobte hagin decidit ser pagans.
- Lloc de l’escena: Piazza della signaria (Florència). - Personatges: o Llorenç el Magnífic: No és de la família Sassetti però era un soci capitalista que hi té molta relació. La família d’aquest també va ser importantíssima i va finançar moltes obres d’art. Aquest era molt lleig però el pintor en aquí s’esforça per fer-lo quedar bé. La cultura florentina, que comparteixen tots els personatges que apareixen al quadre, tenia un costum arrelat que era la pràctica dels exvots : Figures de cera que s’encarregaven a uns tallers especialistes en fer- les, per diversos motius. A través d’una imatge real fes d’intermediari amb el més enllà, els déus, etc. ja sigui per demanar-li alguna cosa o com a agraïment per haver superat algun fet (malaltia). Llorenç el Magnífic, com molts altres homes poderosos, va patir diferents intents d’assassinat. En algun d’aquests, va encarregar una d’aquestes imatges. Warburg explica que no hi queien tots els cossos de cera i que van decidir que els penjarien al sostre. Com que pesaven molt, els van haver de treure i finalment els van guardar en un pati. Per tant, s’han de mirar aquests retrats com un pas endavant, ja que aquestes imatges tan realistes pintades en una paret (oli), eren realistes i deixaven enrere els quadres màgics, religiosos, etc. dels exvots (dobles de les persones, no hi ha distanciament entre l’obra i la persona). 1.2. L’educació humanista contra l’educació escolàstica (Illich, Garin) Per entendre el neguit dels humanistes en introduir nous temes en el món de l’ensenyament, és imprescindible conèixer contra què es revolten: l’educació escolàstica. Escolàstica : Educació del final de l’edat mitjana. Sant Tomàs és el cap més representatiu d’aquest moviment. Era la manera amb la qual molts humanistes es van formar a les escoles urbanes integrades a les catedrals (escoles episcopals) que van ser l’antecedent de les universitats. Abans d’aquestes, hi va haver les escoles monàstiques, les que es trobaven en monestirs i eren els monjos els que feien de professors. Els dos ordres més importants eren el de Sant Agustí i el de Sant Benet i es van dedicar des del segle V fins al XII (aprox.) a l’ensenyament dels clergues, no al de la gent del poble. El pla d’estudis de les escoles monàstiques encara es basava amb el trívium (lletres) i el quadrívium (números). Junts sumen set matèries que eren anomenades “arts liberals”. Són les intel·lectuals que s’oposen a les arts mecàniques (arquitectura, escultura, pintura, etc.). Totes les matèries mecàniques canviaran de lloc durant el
- Impartir un ensenyament superior: a més del trívium i del quadrívium, s’havien d’ensenyar assignatures específiques com el dret, la medicina i la teologia.
- Els professors havien de ser específics de cada matèria, no podien ensenyar-ne dues. Cap a finals del segle XII, el papa Gregori IX fixarà tres graus acadèmics: batxiller, llicenciat i doctor (=ara). Estratègies i tècniques de l’ensenyament escolàstic. (Relacionem els fets amb el tractat d’Illich). Les classes d’escolàstica de les universitats eren lliçons (lectio = lectura de textos). Nosaltres continuem fent això d’una manera semblant. Ara bé, un tret diferent és que hi havia els “autores” que era qui tenia el reconeixement, l’autoritat. El professor no era un autor, sinó un lector. Ell exposava i explicava un text d’un autor que no era ell (en el cas dels escolàstics, Aristòtil). Totes les matèries de l’ensenyament escolàstic estan enfocades a la glòria de Déu, per conèixer-lo, demostrar els dogmes, etc. Això canvia amb els humanistes, per a ells Déu serà la natura (món físic) i en cap moment deixen de ser religiosos o creients. Els mètodes de l’ensenyament escolàstic (lliçons) consisteixen en què ensenyar és comentar la lectura d’uns textos. Així doncs, no es llegeix un llibre sobre el cel, sinó Ptolomeu. També es feien qüestions relacionades amb la lectura, d’entendre una paraula, una expressió, etc. Es feia un pla d’estudi de les obres que es tractarien. Hi havia una llista de les que eren obligatòries i hi havia espais perquè cada mestre triés les que volgués. S’havia de seguir aquest model, si algú el desobeïa, s’exposava al risc de ser expulsat o multat.
En què va consistir i per què els humanistes van respondre d’una manera determinada davant de l’educació escolàstica (caduca). Ja no es tracta de llegir literalment els textos i comentar-los, tal i com feien els escolàstics. Per ells quasi que era més important el comentari que el text original. Hi havia molts comentaris, uns sobre dels altres. Els humanistes tenen altres necessitats. Educació dels humanistes Al quadre, a la part de baix, en primer pla, hi ha tres homes: Poliziano, Marco Franco i Luigi, que estan representats com a tutors dels tres fills de Llorenç el Magnífic. Els humanistes són professors dels infants de les famílies riques, no de les escoles o universitats. El que interessa als humanistes és el renaixement (etiqueta que se’ls hi ha atribuït a posteriori) dels clàssics , sobretot, al començament dels autors llatins i, més tard, dels grecs, i de la seva llengua. Tot aquest nou moviment neix a Itàlia, concretament a Florència però també a Roma i tenen molt a prop les restes dels clàssics. Redescoberta del passat clàssic: El fet de llegir obres clàssiques ja ho feien els qui impartien ensenyament escolàstic, la diferència d’ells amb els humanistes és la manera de com es llegeixen, què busquen uns i altres en els textos:
- Els humanistes NO busquen l’autor ni la veritat fixada de les seves paraules. A ells els interessa la manera com Aristòtil (o qualsevol autor) ha arribat a escriure els textos. Això ho feien per tal de poder imitar, no literalment a l’autor, sinó el camí que seguien per elaborar les obres.
Per tant, entenen l’ensenyament no com una tècnica de lectura mecànica dels textos antics, sinó l’ensenyament com una formació humana que s’obté trobant casos, experiències, d’escriptors que tu puguis incorporar a la teva vida i que utilitzis per formar la pròpia identitat. L’atenció passa, mica en mica, de Déu a la interioritat de l’home. El problema serà com trobar la manera de que l’home es pugui formar i es pugui moure lliurement , torbar nous camins. Durant l’humanisme tot torna a posar-se en moviment després de la regidor de l’escolàstica.
- Molts humanistes van exercir la feina de l’ensenyament i feien de mestres dels fills de les grans famílies. No s’entén el que va suposar aquesta renovació de la cultura i de l’ensenyament per part dels humanistes si no s’oposa amb els sistemes d’ensenyament medievals anteriors (sobretot, l’escolàstica). Què va suposar aquesta renovació de l’educació per part dels humanistes? El quadrívium i el trívium queden bastant relegats, és cert que es van continuar, sobretot, a les universitats lligades a l’església. Paral·lelament s’anirà imposant, fins a ser transformats, els estudis d’humanitats que consistien en cinc disciplines bàsiques: gramàtica, retòrica, poètica, la història i la filosofia moral. Preocupació per a la llengua: Aquest pla de renovació de l’ensenyament, per part dels humanistes, va consistir, sobretot, en recuperar el llatí i polir-ne les deformacions que va patir durant l’edat mitjana. Això incentivaria a què es posés atenció a parlar bé la pròpia llengua (vernacles), normalitzar-la i escriure-la. Arribant així a molta més gent (ajuda de d’immersió de l’impremta). Consciència històrica: Novetat respecte a l’edat mitjana. Cada vegada es pren més consciencia de què aquests autors antics els hem d’entendre en el seu context que no és el nostre. Hem de tenir present que es movien per altres paràmetres, que el món era un altre, etc. Aquesta mirada distanciada entre el passat i el present va ser un nou fet. Cada cop serà més important fins al segle XIX que serà el segle de la història que acabarà agafant la forma que ara té. PETRARCA Tots els manuals i els llibres que es poden llegir sobre els humanistes i el renaixement, situen Petrarca com el capdavanter de totes les qüestions parlades: redescobrirà els clàssics i polirà el llatí. Després d’ell el seguiran d’altres, com Lorenzo Valla que tracta sobre l’elegància de parlar bé. En un llibre sobre l’humanisme, de Francisco Rico, El sueño del humanismo , es refereix a la qüestió de la llengua de Valla de la següent manera: l’elegància de la llengua és que sigui clara i precisa per la comprensió. A diferència dels escolàstics, que s’allunyaven del món real, que usaven un llenguatge que només entenien ells, els humanistes defensaran que el sentit de les paraules no s’ha de buscar en un món abstracte, sinó en la veu del qui parla. Per tant, per ells cal rescatar la llengua real (llatí i vernacle), la concreta i sobre aquesta base serà possible renovar tota la cultura. Tan Valla com Poggio consideraven que els autors antics no eren simples autoritats sense rastre, fora del temps, sinó que el seu entusiasme rau en què malgrat que eren del passat, els consideraven homes amb una vida pròpia, passions pròpies, etc. S’inicia la lectura com una mena de conversa (de tu a tu), no com una referència a un que té una autoritat, sinó a un semblant.
Hi ha un assaig divulgatiu: El giro , de Greenblatt. L’autor és un catedràtic d’història de la literatura. “Giro” és una paraula de Lucreci : en llatí, clinamen que significa “gir inesperat”. L’autor vol anar a parar a la importància d’aquesta troballa de Lucreci que va ser un factor determinant del gir que va suposar la nova cultura, en gran mesura, pels humanistes.(Com Galileu no hauria estat possible d’aquesta difusió del llibre de Lucreci). Aquest canvi inesperat, segons l’autor, hauria suposat dues coses:
- Nova manera de llegir els clàssics.
- Una visió del món amb moviment. (Warburg (art) inventa la figura d’una dona mòbil que es mou: nimfa). Greenblatt en el seu assaig, a part de tractar sobre Poggio, explica fets ja tractats: canvi de model del suport a partir del qual es difondrà la cultura: el llibre i quines conseqüències té. Què diu Greenblatt en el capítol 2?
- Descriu aquesta obsessió d’anar a trobar llibres antics. Tasca imprescindible.
- Petrarca va ser qui va començar amb aquesta tasca per vanitat (tenir fama) i d’altres el van seguir.
- Aquests manuscrits antics els anaven a buscar en els monestirs i les abadies que fins al moment havien estat els encarregats de guardar els llibres.
- Els textos eren recuperats, copiats, editats, comentats, comprats i venuts atorgant la glòria a qui els havia trobat i posant les bases als estudis de les humanitats (5 disciplines donades).
- Eren conscients que no tenien tots els llibres i d’altres els faltaven parts. Però trobaven cites, referències de textos i autors que ells desconeixien i que veien que a l’antiguitat (romana) eren molt coneguts. Alguns dels restants els podrien trobar en monestirs i abadies. Per què en aquests llocs? Després que amb la caiguda de l’IR es caigui en decadència em molts aspectes, i ja no hi hagi escoles ni biblioteques, seran els monestirs els que passen a assolir la tasca d’ocupació del llibres. Els primers monestirs tenien una mentalitat que no té res a veure amb els humanistes ni amb els autors antics. El principi llegien en veu alta, més endavant, amb l’orde Sant Benet (obra et labora) feien una estona de lectura individual i una altra de lectura en veu alta durant l’hora de dinar en la qual ningú podia qüestionar res (diferència amb les acadèmies de Roma i Grècia). Aquesta obligació a llegir feia que cada x temps se n’haguessin de comprar de nous. Això es va poder fer fins al segle VI. Però al llarg del VII els tallers en els quals s’elaboraven llibres van començar a fer fallida degut als conflictes amb els bàrbars. Per tant, els monjos es veuen obligats d’ocupar-se d’aquesta tasca. Van ser els principals lectors, bibliotecaris, lectors i conservadors de llibres del món occidental. S’havia d’evitar que als monjos els agradés la tasca de copistes i que entenguessin els textos així no es feien preguntes ni tenien curiositat. Paradoxalment, els caçadors de llibres eren moguts per la curiositat, les preguntes. Tornant als caçadors de llibres del segle XV... En aquesta època els bibliotecaris dels monestirs ja intuïen que els llibres que havien conservat tornaven a tenir un valor, hi havia una demanda. Fins i tot feien inscripcions al principi del llibre desitjant mal a qui robés el llibre o no el tronés a temps.
A partir del segle IV el suport en què es copiaven els llibres no eren els antics rotlles de papir (època alexandrina) perquè era un material car. Serà substituït pel còdex, el precedent del llibre, elaborat amb pergamí (canvi en la manera de llegir i de composar: hi ha paginació, índex, títols, etc.). Poema de Lucreci (Manuscrit que troba Poggio)
- Contingut del poema (A. Garcia Calvo) Agustín Garcia Calvo: Filòleg, traductor i escriptor que va haver de marxar a França durant l’exili. Lucreci escriu el poema amb un afany didàctic , no per especialistes. Està dedicat a un polític que es va instal·lar a Grècia i Lucreci li vol explicar què es pensava a allà on va. Lucreci té la intensió que el coneixement serveix per superar la por que tenim a morir.
- En un pròleg parla de l’obra de Lucreci i diu que és única per diversos motius: o És l’únic poema de l’antiguitat de tema científic/filosòfic que s’ha conservat enter. o Per la forma: per la meravella del llenguatge: els hexàmetres amb què està escrit. “La ciència canta”. o Pel contingut.
- Parla de amb qui s’hauria inspirat Lucreci a l’hora d’escriure el text: Món antic: Hesíode Època posterior als presocràtics: Hi ha dues tendències, tan Parmènides com Empèdocles. Aquest darrer és el principal model de Lucreci, pels temes tractats com per la contundència a l’hora de parlar. A més, Lucreci el cita textualment a la seva obra. Dos segles abans de l’època de Lucreci, Garcia Calvo afirma que no hi ha res que s’acosti a la trama d’un gran abast en el que la ciència canti. Després d’ell tampoc, tret de Giodano Bruno que es va inspirar directament amb Lucreci. Anant cap als nostres temps, la ciència s’escriu en prosa i la poesia es reserva per la lírica.
- Ens han arribat molts escrits científics de Plató i d’Aristòtil. En canvi, el coneixement que derivava dels no hegemònics: cínics, estoics, epicuris... només queda obra d’Epicur gràcies a aquest poema de Lucreci.
- Garcia Calvo destaca els temes que tracta el llibre. Està dividit en sis grans capítols o llibres. Els que més valen la pena són els dos primers. Primer i segon capítol: En ells s’exposa la física: el món real que coneixement està suportat per un submón invisible que està format per unes partícules de matèria molt petites no visibles pels nostres ulls (àtoms) i l’espai buit. Els àtoms es mouen (moviment), topen i formen la matèria. Això és etern, igual que hi ha aquest món, n’hi ha d’altres a més d’aquest. Tercer capítol: Psicologia, és a dir, parlar de l’ànima. Diu que aquesta mort amb el cos, és una cosa efímera. Quart capítol: Una mena de teoria del coneixement, d’epistemologia. A partir de la percepció dels nostres sentits, filtrem la informació i la convertim en imatges.
Cap al segle XVI es va prohibir la lectura de Lucreci a les escoles i es va frenar la seva difusió però com que ja hi havia edicions impreses, era molt difícil que acabés. Es va tornar a introduir gràcies a un papa que va dir que els autors pagans es podien llegir, sempre que s’interpretessin com faules, contes. Així van llegir Lucreci aquests dos autors cristians (no creuen amb la mort de l’ànima): Erasme : Escriu un diàleg a partir del poema. Tomàs More : El seu famós llibre “Utopia” té aproximació a l’epicureisme.
- Giordano Bruno : Com a lector de Lucreci, es va posar a pensar seriosament què és el que deia el poema. Tot i ser un frare, dominic, va assumir moltes de les tesis atees de l’epicureisme enllaçant-ho amb Copèrnic = fa d’enllaç entre el saber antic i el modern. Defensa que s’ha de separar el món de les creences i el de la ciència. Va morir per tot això sent una mena de símbol de la llibertat de pensament. La lleugeresa - Lliçons americanes , Italo Calvino. Una d’aquestes du per títol “la lleugeresa”. Aquesta característica és una de les propostes que ell posa sobre la taula i diu que el segle mil·lenni hauria de tenir en compte: ser més lleugers (llençar coses) per no pesants com una pedra. A la primera proposta apareix Lucreci defensant la lleugeresa com un tret positiu. Diu que ell com a escriptor va triar la mirada de Perseu a través de l’escut (mirada indirecte) que aconsegueix escapçar el cap de la medusa. No pas la de la medusa que ho petrifica tot i ho fa pesant. (Imita a l’heroi). Va optar pel llenguatge de la ciència com a model d’escriptura lleugera. Això és possible? Es va justificar amb Lucreci (poeta materialista: àtoms, però molt lleuger) que molt temps enrere ja ho va fer a De rerum natura. Parla de diferents autors com Ovidi i acaba la conferència amb el conte de Kafka: “El cavaller de la galleda”. Parteix d’un fet real de la primera guerra mundial: la manca de carbó per part de l’imperi austríac. La galleda fa de cavall al cavaller que no aconsegueix carbó. La lleugeresa de la galleda ho pot ser tot.
2. EL FENOMEN RELIGIÓS: REFORMA I CONTRAREFORMA
2.1. L’ús de la paraula i de les imatges com estratègies de la Reforma i la Contrareforma (Mackenney)
- Reforma de Luter Dos factors originaris : L’església com a institució havia arribat a un punt d’estancament (distanciament relació entre Papa i els fidels, costums dels capellans i monjos no eren exemples de virtut, etc.). El saber humanista (els qui anaven a buscar manuscrits) va revisar les fonts del cristianisme. Això hauria incentivat un cert corrent anticlerical. Mackenney diu que el relaxament dels costums dels clergues era notori des de feia temps (abans de Luter) i que els humanistes no eren ateus (Luter no era anticlerical, era molt creient). Cal mencionar que dins del catolicisme hi havia hagut crítiques, però sempre amb la intensió de reformar el corrent. Mackenney creu que la reforma és un atac davant de dos situacions: un atac dirigit a la institució del papa i al monacat.
Martí Luter
Neix a finals del segle XV i mor a mitjans del XVI. Quan tenia uns 20 anys es va convertir en monjo agustí (per una promesa a Santa Anna si el salvava d’una tormenta) i comença a estudiar teologia, deixant el dret. S’especialitza en l’estudi de la Bíblia i comença a fer-se preguntes. La seva crítica a la doctrina de la salvació comença a partir de la lectura de la frase de Sant Pau als romans: “els justos se salvaran per la fe”. Per Luter hi ha un greu problema amb què els cristians puguin “comprar” la seva salvació (enriquint l’Església obtenen indulgències).
- Les indulgències (el perdó dels pecats) Fins al segle VIII: En les primeres comunitats cristianes, els pecats greus (homicidi, adulteri) es perdonaven si els pecadors havien fet llargues penitències anomenades penes canòniques : el pecador assumia el seu pecat i tornava a la vida virtuosa després d’haver passat alguna pena com passar fred, fer dejuni, etc. (eren molt dures). La indulgència consistia en una rebaixa de les penes canòniques per ordres del papa i era vist com un senyal de pietat davant dels patiments que havien de passar.
que qüestionava Luter era l’autoritat del Papa. En el tema dels pecats Luter diu que només Déu té l’autoritat per perdonar els pecats. Per tant, el papa, els bisbes i tota la jerarquia son superflus pel que fa al tema del perdó. Les escriptures es convertiran en l’autoritat per excel·lència dels protestants: Déu i la seva paraula esdevenen la jerarquia (ocupen el paper del papat i clergat). És a dir, per obtenir la salvació no calen obres ni signes externs; amb la fe i amb la gràcia n’hi ha prou. Pel catolicisme, en canvi, l’oratòria i la capacitat de fer discursos dels capellans és molt important. Les altres protestes van en contra les ordres monàstiques. El que redacta Luter, que s’anomena: Sobre els vots monàstics , no té un toc humorístic, és molt seriós. Parla dels vots de pobresa, obediència i castedat.
- Conseqüències en la política Aquesta qüestió de la desobediència esdevé una qüestió també política. En general es generarà un debat entre els diverses doctrines protestants entorn sobretot de dos conflictes: la obediència passiva i el dret de resistència. Gràcies al debat que generarà el nou pensament luterià hi haurà repercussions:
- Un rei deixa de reconèixer el papa com a cap religiós de l’estat
- Comencen les Guerres de religió. La que va tenir un caràcter més global a Europa va ser la Guerra dels Trenta anys (1618-1648). Aquesta va acabar prefigurant els estats moderns.
- Les relacions entre l’església, la política i el poble canvien notòriament: es reformen les idees tradicionals. 2.2. Entorn de l’assaig de M. Weber sobre l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (i la seva revisió per part de Trevor-Roper) Parlarem dels calvinistes a partir de l’assaig “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”.
- Maximilian Weber (1864-1920): Nascut a Erfurt, el mateix lloc que Luter. Va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany. Se’l considera, juntament amb Karl Marx, Vifredo Pareto, Fredinand Tönnies i Émilie Durkheim, un dels pares de la sociologia. Juntament amb Georg Simmel, inauguren una branca de la sociologia que prendrà les seves distàncies amb les tesis de la ideologia marxista: la qüestió de la cultura no és simplement un reflex de la superestructura, sinó que té una funció estructural, que és determinant. L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme: Weber el publica el 1905 i tindrà una difusió enorme, malgrat que avui es consideri que està suposat, continua sent citat, argumentat i comentat. Tesi del treball: la reforma protestant i, sobretot, la seva derivada calvinista, no la de Luter, va canviar la concepció de la valoració del treball. En el sentit que aquest no seria considerat com una mena de càstig o penitència del pecat original, sinó que seria un valor fonamental que servirà per apropar-se més a Déu i per fer-lo més gloriós. Té una estructura pedagògica molt clara.
- Plantejament d’un problema // punt de partida de l’assaig: és la concentració de què Alemanya hi ha un predomini de protestants entre els grans empresaris i de tècnics superiors, en detriment d’altres confessions com els catòlics. Weber es pregunta que des d’un punt de vista sociològic si la reforma hauria comportat no tant un desafiament a l’autoritat tradicional catòlica com sí una substitució de la forma d’autoritat tradicional per una altra molt més ferotge (QÜESTIÓ DE L’AUTORITAT). La importància de la reforma no hauria estat tant una qüestió confessional (religiosa). sinó un canvi en la qüestió de l’autoritat. Mentre el poder de l’església catòlica era moltes vegades formal, de manera que a la pràctica aquest poder es feia sentir poc (feien el que volien), en el calvinisme va ser la forma més insuportable de control eclesiàstic sobre l’individu que mai s’hagués donat. Davant d’aquesta constatació Weber es pregunta: com s’explica que en els països més desenvolupats econòmicament les classes burgeses ascendents no solament permetessin aquesta tirania politana, sinó que defensant-la la convertissin en una forma de vida heroica que la burgesia no havia conegut mai fins a les hores. Per començar a respondre-la, diu que cal observar que en els estudis de la burgesia hi ha una clara diferència entre la burgesia protestant: tradicionalment ha optat per estudis tècnics i professions industrials, la burgesia catòlica s’hauria inclinat més per les lletres, humanitats: advocats. A la classe obrera també hi hauria aquesta diferència: obreres protestants: formació de tècnic qualificat. El món dels obrers catòlics haurien optat més per mestres artesans. ES QÜESTIONA D’ON VE AQUESTA DIFERÈNCIA? Resposta que dona / tesi : la raó d’aquesta diferència s’ha de buscar en els trets característics de les confessions religioses i no tant (com sí que pensaven els marxistes) en els factors històrics, polítics i econòmics. Aleshores es pregunta: quin element d’aquestes confessions religioses hauria determinat aquesta determinació de feines industrials o artesans? Vinculada amb aquesta, li interessava resoldre si hi ha una relació directe entre el sentiment religiós derivat de l’ètica protestant i l’esperit capitalista (participar activament a l’activitat de la indústria, el comerç, etc.). Esperit capitalista : el què ha significat el capitalisme des del punt de vista de la cultura, amb un sentit molt ampli, entenent la cultura com una forma de vida. Això, més enllà, d’entendre-ho des d’un punta de vista adoctrinari, ho hauríem d’entendre com el calvinisme que han anat dipositant una etapa que s’hauria arrelat en alguns territoris. Exemple del fenomen, citant un discurs de Benjamin Franklin (polític nord- americà). Diu que l’esforç i el treball a l’hora de fer-se ric s’ha de veure no com un pecat, sinó com una gran virtut. No veu el capitalisme com una forma més del sentiment de la cobdícia que podem torbar a totes les èpoques. SÍNTESI ENTRE L’ACTITUD TRADIONALISTA I LA MODERNA CAPITALISTA DELS PRESTANTS RESPECTE A LA PROFESSIÓ.
- Actitud tradicionalista : “Quant he de treballar per guanyar el necessari per sobreviure”?
- Actitud moderna capitalista (condicionada per l’ètica protestant) : “Quant puc guanyar treballant al màxim”?
l’individu era d’aïllament complet i de desconfiança que generava una reacció derivada de la desconfiança d’egoisme ferotge. De tal manera que, amb el calvinisme i altres corrents es convertirà en un deure refusar qualsevol dubte respecte a que tu has estat predestinat per Déu. De tal manera, que si l’individu se sent segur de que és un salvat o escollit, immediatament es valora com un senyal que aquest no té prou fe = no és un escollit. Per tant, des de la mentalitat calvinista del que es tractava, sobretot, era donar l’oportunitat que els calvinistes es mantinguessin ferms (no desconfiats) en aquests “sentir-se cridats per Déu”. I a diferència dels pecadors humils de Luter, els calvinistes apareixen com una mena de sants que poden ostentar aquesta seguretat d’haver estat triats per Déu a l’hora d’exercir la professió. Calvinisme: la millor manera de tenir aquesta certesa era exercir el treball professional. Tan sols dedicant cos i ànima a la teva professió, es podia esvair qualsevol dubte. En canvi, en el món de Luter, amb la fe ja era suficient. Sentit que dona a la professió: treballar per a la seva salvació d’un mateix, no tant amb l’acumulació dels bons fets (catolicisme).
- Diferència entre calvinisme i catolicisme : El què en els catòlics són les bones obres: no planificades, realitzades per la por o per pagar els pecats, etc. En canvi, el Déu dels calvinistes exigeix la pràctica de la vida santa (exemplar). És un mètode racional, planificat. Es tracta de ser actiu i eficaç en el món dels diners, de la riquesa i l’economia. Sentien odi, menyspreu, rancúnia envers aquell que no comparteix els mateixos valors morals. D’aquí van sortir les guerres entre religions. Calvinisme: els sentiments, les emocions interiors (subjectives), estan considerares enganyoses. A més, la fe no s’ha de sentir i prou sinó que s’ha de comprovar i trobar en els seus resultats objectius (ha de ser eficaç, ha de donar resultats). Lluny de l’actitud epicúria que podien tenir alguns luterans, aquests corrents de protestantisme més escèptic consideren que la riquesa (guany amb la professió), lluny de tenir la finalitat de gaudir-ne i passar- ho bé, la destinen a invertir més. D’aquí neixen els grans bancs. Estalvien i el que els motiva és la feina. A l’assaig, Weber arriba a la conclusió que és la feina (l’escarràs) la que serveix per augmentar la glòria de Déu i no l’oci (la inactivitat). Com més dur, més virtuós. Per això el pecat més greu és desaprofitar el temps (Franklin: temps és considerat diner).
Trevor-Roper ( 1914-2003 ): assagista i historiador anglès que corregeix alguns dels temes tractats per
Weber. Ell es fixa més amb les dades històriques que Weber no va mirar d’una manera precisa. Arriba a plantejar la conclusió de què la tesi de Weber potser s’hauria de canviar completament. És a dir, no va ser la moral de l’ètica protestant la que va generar l’esperit del capitalisme modern, sinó més aviat les circumstàncies del catolicisme a la contrareforma. La tesi de Roper és que la diferència respecte a l’economia entre els països protestants i els catòlics, no es deuria tant a motius religiosos, sinó més a motius burocràtics. Per situar-nos en la seva argumentació, planteja que es tinguin en compte tres períodes històricament parlant que anirien del 1500 al 1800 per resseguir l’esperit del capitalisme modern (el cristianisme entès com l’acumulació de diners per poder invertir en un altre negoci, els historiadors diuen que no és un fet
modern i que no es va originar durant el renaixement amb els Medici ni els Sassetti, ja a l’època medieval està present).
- Primer període (1500-1620): PERÍODE DEL CAPTIALISME DEL RENEIXAMENT. Espanya i Itàlia serien els líders des del punt de vista econòmic i cultural.
- Segon període, que coincideix amb la Guerra dels 30 anys (1620-1660): PERÍODE DE REVOLUCIÓ.
- Tercer període (1660-1800): Ara serien Anglaterra, Holanda i França els líders econòmics i intel·lectuals d’Europa (en aquell moment Europa s’anomenava cristianat). Es pregunta: A què es va deure aquest gir a partir del segle XVII que Holanda, Anglaterra i França prenguessin el relleu a Itàlia i França? La religió hi va tenir un paper determinant? Si el protestantisme al segle XVII va ser la religió del progrés, des del punt de vista econòmic, el que ens hem de preguntar és de quina manera aquell protestantisme va ser la religió que hem de relacionar amb l’esperit modern del capitalisme. Davant d’aquesta qüestió trobem dues respostes:
- Pels marxistes: el protestantisme l’hauríem de veure i entendre com la part ideològica del capitalisme (els reflexes de la superestructura econòmica, simplement una conseqüència). La religió no tindria un paper rellevant, sinó que seran els diners els que s’envolten d’aquest fet ideològic que anomenem religió.
- Plantejament de Weber i d’altres: inverteixen l’ordre. La religió, el protestantisme, és un factor determinant a l’hora d’entendre el sorgiment del capitalisme modern. En el cas de Weber diu que sobretot l’ètica protestant i d’altres autors que defensaven que eren els jueus sefardites (originaris d’ESP) els que haurien creat el nou esperit capitalista. Centrant-se amb la tesi de Weber, Roper reconeix que en aquesta qüestió, la religió hi té un paper rellevant (tot el discurs sobre el significat de la vocació). Tot això és cert que podem contraposar una forma de capitalisme més de comerciants a aquesta nova forma capitalista més burocràtica. Malgrat tot, l’autor diu que si ens fixem amb les dades, es veu que hi ha moltes excepcions. Per exemple:
- Escòcia : malgrat que era súper calvinista, no va tenir un paper rellevant en les noves formes del capitalisme modern.
- Holanda (Amsterdam): no era calvinista i, en canvi, era una ciutat molt pròspera.
- Dinamarca i Suècia (negoci de les mines): eren, sobretot, luteranes. Els que hi planten els negocis són d’origen holandes i, per tant, calvinista, i també hi ha un moviment d’obrers que provindrien de Valònia.
- França: el poder era catòlic i, en canvi, els banquers que tenien aquest poder, eren calvinistes.
- Espanya: Felip IV que necessita diners per finançar el seu comerç a l’època de les colònies i per reforçar la flota marítima, li deixen comerciants luterans d’Hamburg. Hi ha aquestes situacions que no tenen res a veure amb la tesi de Weber. És a dir, països catòlics recorren sistemàticament a banquers i homes de negocis que no són catòlics. Tot i així, a mitjan segle XVII tan els països catòlics com els protestants, Trevor reconeix que els calvinistes eren els que formaven part de la elit (empresaris). Per tant, constituïen una mena de forca internacional europea. Malgrat tot, Weber tindria certa raó.
Espanya: l’humanisme no hi va tenir èxit. L’herència dels reis catòlics que va fer que malgrat l’esplendor del regne de Castella, va fer que culturalment quedés estancada i no va tornar a posar-se el dia fins a la república. És l’època del barroc espanyol: Velázquez. b. Posar una data a partir de la qual es pot parlar de la contrareforma : o Concili de Trento El concili de Trento va ser una reunió de l'Església Catòlica celebrada en períodes discontinuats entre 13 de desembre de 1545 i 4 de desembre de 1563. Hi passen diversos Papes amb el propòsit d’unificar l’Església cristiana davant dels moviments del protestantisme. Acaben decidint que els protestants són heretges. Es va celebrar a Trento, una ciutat del nord de la península Itàlica, actualment Itàlia que llavors era una ciutat lliure regida per un príncep-bisbe. Encara que no va aconseguir reunificar la cristiandat, el concili de Trento va suposar per a l'Església Catòlica una profunda catarsi. Es va convocar com resposta a la Reforma Protestant per a aclarir diversos punts doctrinals: es va decidir com serien les misses, etc. i ja queda per sempre. També va abolir els ritus eucarístics locals (matrimoni) i va establir un ritu unificat conegut com a Missa Tridentina. Des d'un punt de vista doctrinal, és un dels concilis més importants i influents de la història de l'Església Catòlica. c. Els jesuïtes (Més enllà del que tu pensis, ho has de negar i posar-te en cos i ànima al servei del Papa: obediència cega al Papa). Són els que fan totes les missions: colònies. També es posaran en la qüestió de l’educació i formaran universitats seves. És l’ordre que es constitueix com el braç armat (exèrcit) del Papa. Ells, enlloc d’obeir les normes de l’estat, només fan cas a les del Papa. El seu fundador ja era un militar: Sant Ignasi de Loyola. Ell deia que era un soldat al servei de Crist. Abans de ser reconegut, va escriure els famosos exercicis espirituals. Després va a París i més tard a Itàlia, a on és acusat i perseguit per considerar-lo heretge. Finalment, superant totes les dificultats, es consagra al servei del Papa i és reconegut com a un exemple. d. Catolicisme cridantí. Torna a recordar que la data clau per emmarcar això és el Concili de Trento. El resultat va ser, sobretot, reforçar l’autoritat del Papa i un dels seus instruments serà la nova ordre dels jesuïtes. Corregeixen algunes coses. Es va abordar la reforma de l'administració i disciplina eclesiàstiques (manera de comportar-se) i fixen el que s’anomena “doctrina catòlica”: les obligacions dogmàtiques que no impliquen discussió. Per ells, el protestantisme i totes les seves besants era una heretgia i que com a tal s’havia de destruir. El concili va eliminar molts abusos flagrants com la venda d'indulgències o l'educació dels clergues, i va obligar els bisbes a residir en els seus bisbats, amb la qual cosa es va evitar l'acumulació de càrrecs. El que defensaven els protestants i que els diferenciava dels catòlics era “la doctrina de la justificació per la fe”: que n’hi hagi prou amb creure feia que el paper del capellà (representant de Déu) quedés en un segon
pla. Cadascú es podia relacionar per ell mateix amb Déu llegint, resant, etc. En canvi, pels cristians, sense caritat no som res. Per tant, les bones obres (almoines, indulgències, etc.) continuaran en peu. Així ja no hi haurà cap discussió sobre temes catòlics com les indulgències, la manera de fer missa, etc. Paraula / imatges. Es tracta un fet amb el qual Mackenney no acaba d’aprofundir gaire. Dos llibres sobre el tema:
- Imágenes sagradas y predicación visual en el siglo de oro, Juan Luis González García. Parteix de la idea que l’ús de les imatges durant la contrareforma és innegable i que si parlem d’història i cultura, se n’ha de parlar, però aquestes, a diferència de Mackenney, tenen una relació íntima amb la paraula (sermons, misses, etc.).
- El espíruto de las imágenes, Carlos Alberto González. Si bé en els protestants l’eina de propaganda que van usar va ser la paraula (sermons i lectura, per exemple, Luter va traduir la Bíblia al seu idioma), també la música sagrada, la de les misses o dels salms (Bach). Per la seva banda, els contrareformistes (en concret, els espanyols), van usar les imatges relacionades amb la paraula. Servien com a element pedagògic per fer propaganda als capellans, a les misses, etc. És a dir, se servien de les imatges, proposaven als pintors que els hi fessin un retaule amb un tema i quan el capellà feia la missa, ho ensenyava. Però també tot un altre ventall d’imatges (relíquies, ex- vots), de la “religiositat popular” (ni a ESP ni a IT van ser prohibides, tan sols es van controlar una mica). Concili de Trento: una altra cosa que va establir va ser com s’han d’usar les imatges en general i, en concret, les religioses, quines estan permeses i quines no, etc. Molts intel·lectuals comencen a escriure tractats sobre això. Estableixen tres consignes: La finalitat màxima (el gènere amb més valor i reconegut) que pot tenir l’art de la pintura (un pintor) són les imatges religioses. Estan per sobre de totes les altres. Aquestes imatges han de tenir una funció pedagògica: han de servir per l’educació i l’adoctrinament de la gent. Especialment per la menys instruïda. Les imatges poden ser més eficaces que les paraules. Exemples de paraules dels tractaristes: “Qui és tan poc sensible que davant d’un Crist crucificat o una verge trista no sigui prou sensible com per emocionar-se i ser cridat a la devoció”. “Qui veient el dia del judici final pintat per Miquel Àngel no té por de recrear-se amb els seus vicis”. El Greco és un pintor característic d’aquest moment. A més a més d’aquests tractaristes, també s’afegeixen els jesuïtes a l’interès per les imatges. Sant Ignasi diu que a l’hora de resar és molt útil fer-ho davant d’una imatge perquè et motiva a entrar en aquest estat de concentració i lloa la capacitat de les imatges com a eines memorístiques (no s’ho inventa ell, Llull ja ho practicava: la imatge concebuda com a eina per memoritzar les coses). La memòria visual que ajuda a recordar la paraula, discurs. Jeroni Nadal fa un evangeli en imatges. - (La ciència moderna és, bàsicament, òptica: telescopi, microscopi, etc.) Vicente Carducho : Un altre tractarista de l’època, d’origen florentí que va tenir molt anomenada a Espanya.
