¡Descarga CAPÍTOL 5 ACTES DE PARLA y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
CAPÍTOL 5
ACTES DE PARLA
http://russian.arizona.edu/russ275/lakoff.htm George Lakoff, AlterNet March 18, 2003 Viewed on March 21, 2003
Les metàfores poden matar Així es com vaig començar un text sobre la primera Guerra del Golf el 1990, just abans que comencés la guerra. Moltes d’aquelles idees metafòriques han retornat, però en un context molt diferent i més perillós. Com que la II Guerra del Golf començarà qualsevol dia d’aquests, potser fins i tot demà, podria ser útil repassar, abans que comenci l’acció, les idees metafòriques que serveixen per justificar la II Guerra del Golf. Una de les principal metàfores de la nostra política exterior és que una Nació A És una Persona A. Es fa servir centenars de cops cada dia, cada vegada que la nació de l’Iraq es conceptualitza en termes d’una única persona, Saddam Hussein. La guerra, ens diuen, no es lliura contra el poble iraquià, sinó només contra aquesta persona. Els ciutadans americans fan servir aquesta metàfora quan diuen coses com “Saddam és un tirà. Se l’ha de parar”. El que amaga aquesta metàfora és, naturalment, que les 3. bombes que es llançaran els dos primers dies no es llançaran sobre aquesta sola persona. Mataran molts milers de persones ocultes per la metàfora, persones contra les quals, segons la metàfora, no fem la guerra. […] […] Un dels principals descobriments de la ciència cognitiva és que les persones pensen en termes de sistemes i de metàfores —estructures conceptuals com les que hem descrit. Els sistemes són a les sinapsis dels nostres cervells —físicament presents en forma de circuits neuronals. Quan els fets no encaixen amb els sistemes, els sistemes es mantenen i els fets s’ignoren.
Índex 5.1. Introducció 5.2. La teoria dels actes de parla 5.2.1. El llenguatge no literal i indirecte 5.3. Algunes figures del llenguatge 5.3.1. Metàfores 5.3.2. Metonímies, modismes i ironies 5.4. Sobre el processament 5.5. El llenguatge patològic 5.6. Conclusions
5.1. INTRODUCCIÓ
Durant les primeres dècades del segle XX, la teoria dominant en els estudis sobre el llenguatge era el positivisme lògic. Els principis essencials dels fonaments logicomatemàtics impregnaven la concepció del llenguatge. La lògica és l’única via possible per garantir la validesa d’un raonament. Simultàniament, s’imposa una concepció en relació amb el mètode científic: la ciència s’ha de fonamentar en el mètode hipoteticodeductiu, segons el qual la metodologia científica s’ha de basar, no només en l’intent de confirmar les dades, sinó també d’intentar refutar-les. El progrés científic no pot basar-se en mecanismes inductius, com l’observació, sinó que s’ha de basar en la formulació de teories que es puguin contrastar, rebatre i substituir per d’altres. La demostració deductiva substitueix l’observació empírica; els models descriptius són substituïts per models formals. En aquest context, les produccions lingüístiques interessants són les que es poden verificar en termes de veritat-falsedat; totes aquelles produccions que no es poden avaluar en aquests termes s’entén que no tenen sentit. El significat de les produccions no depèn dels parlants, ni dels contextos; és un significat en abstracte.
Per això el llibre d’Austin (1962/1982) Com fer coses amb paraules (How to do things with words) representa un canvi radical de rumb en la manera de concebre el llenguatge. S’oposa a entendre el llenguatge només en termes de la seva funció representativa i rebutja que la teoria semàntica redueixi el significat a les condicions de veritat. Per entendre la seva proposta, podem equiparar-la al desafiament que fa Wittgenstein (1958/1983) quan diu que cal que “trenquem radicalment amb la idea que el llenguatge funciona sempre d’una sola manera, que respon a la mateixa finalitat” (reflexió 304, p. 195). Perquè limitar-se només a l’essència del llenguatge comporta abandonar la gran majoria dels enunciats que produïm habitualment. Austin, com Wittgenstein, entén el llenguatge com a acció al servei d’un objectiu.
La teoria dels actes de parla proposada per Austin (1962/1982) i reformulada per Searle (1969/1980) és una teoria de com es manifesten les intencions comunicatives. En aquesta teoria, els conceptes d’intenció i d’acció s’incorporen com a elements fonamentals del usos de llenguatge; s’especifiquen més les accions que es poden fer amb el llenguatge, així com la relació entre les paraules i els estats mentals dels interlocutors.
Des d’un punt de vista psicològic aquesta proposta és molt pertinent des del moment que, en definir què és la comunicació, s’han destacat els conceptes d’intencionalitat i d’intersubjectivitat. Recordem que hem entès la comunicació com una relació dinàmica entre interlocutors que tenen intencions i que n’atribueixen als altres i, encara més, que tenen creences sobre les creences dels altres, que distingeixen de les pròpies. És així com la comunicació implica, en darrer terme, una modificació d’estats mentals. En aquest sentit, una visió com la d’Austin encaixa molt bé amb el concepte de llenguatge com a acció interpersonal, com vèiem en capítols anteriors.
D’altra banda, la psicologia s’interessa pel llenguatge com a procés, no com a producte ja fet. Per això s’interessa pel llenguatge des del punt de vista de l’activitat que duem a terme els humans quan “signifiquem” o “volem dir alguna cosa”, és a dir, per les funcions del llenguatge. Una cosa són les formes sintàctiques superficials i l’altra la funcionalitat d’aquestes produccions. El llenguatge és usat per demanar informacions, per fer requeriments, per expressar opinions i sentiments, etc. En aquest sentit, diu Austin (1962/1982), les paraules són instruments per aconseguir coses, per fer coses; no només tenen la funció de descriure el món.
Així, en un primer moment, Austin va diferenciar entre:
- Els enunciats constatatius, els quals es poden avaluar segons el seu valor de veritat i, per tant, es poden negar; en són exemples els enunciats afirmatius i els descriptius.
- Els enunciats performatius o realitzatius, els quals no es poden negar, perquè són accions que es fan en enunciar-los.
Els enunciats performatius són aquells amb els quals transformem el món. Són accions i, per això, no es poden avaluar en termes de si són vertaders o falsos, sinó en termes de si tenen èxit o de si fracassen. I aquests enunciats tenen èxit o fracassen en funció de si són adequats en el context personal (cognitiu), social, cultural, temporal; és a dir, si les circumstàncies en les quals s’emet l’enunciat són les apropiades. Si diem Et prometo que dissabte vindré, no té sentit que el nostre interlocutor digui No és veritat; podria dir No et crec o podria posar en dubte les nostres intencions. Però, en qualsevol cas, no es pot dir que aquest enunciat sigui fals perquè el parlant ha fet una acció; en tot cas, hauríem de dir que l’enunciat és desafortunat.
Si les circumstàncies no són les adequades i, per tant, l’enunciat és desafortunat (o infeliç) estem transgredint unes regles o condicions. Transgredir aquestes condicions fa que caiguem en un desencert (quan, per exemple, prometem el que no podem prometre) o en un abús (quan, per exemple, regalem alguna cosa que no és nostra).^3
Posteriorment, Austin estén la teoria a tota mena d’enunciats, entenent que sempre que diem alguna cosa transformem l’estat de les coses, perquè els enunciats sempre són el resultat d’una acció intencionada. A partir d’aquí, Austin (1962/1982) diferenciarà entre tres tipus d’actes de parla: els actes locutius, els illocutius i els perlocutius.^4 La distinció entre aquests tres tipus d’actes és, sobretot, teòrica, perquè tots tres es duen a terme simultàniament: tan bon punt diem alguna cosa, ho estem fent en un determinat sentit i estem produint uns determinats efectes. Però és important distingir-los perquè tenen propietats diferents: l’acte locutiu té significat; l’illocutiu té força; el perlocutiu mostra uns efectes.
Actes locutius (o actes de dir): Són simplement actes en els quals s’emeten o pronuncien sons, síllabes, paraules, sintagmes i/o oracions d’una llengua, al marge del context. Per exemple: ell va dir que se n’aniria, en què hi ha una mera reproducció de l’enunciació.^5 Tant els enunciats constatatius com els realitzatius són actes locutius. D’altra banda, els actes locutius, a més a més, poden ser actes illocutius o actes performatius.
Actes illocutius (o actes en dir o de fer): Són actes performatius, que s’executen en dir alguna cosa. Són accions que es realitzen pel simple fet d’enunciar-les. L’acte s’acompleix en l’interior mateix de la producció; no n’és una conseqüència. En són exemples prometre, informar, amenaçar, proposar, nomenar, preguntar, ordenar, decretar, etc. Un exemple paradigmàtic és el Jo us declaro marit i muller que pronuncia un sacerdot; quan el sacerdot emet aquestes paraules és quan s’acompleix l’acció de contraure matrimoni.
En aquestes primeres formulacions de la teoria, s’entén que l’ús illocutiu és convencional; és a dir, es fa mitjançant determinades fórmules realitzatives: T’adverteixo que…, Prometo que…, Et mano
(^3) Vegeu Austin (1962/1982, p. 57 a 85). (^4) Austin (1962/1982), conferències VIII i IX. (^5) Seria diferent si aquest mateix enunciat es fes amb una intenció determinada, aleshores seria també illocutiu.
que…, T’aconsello que…, T’informo que…, Et proposo que… Però Austin parlarà, a més a més, de la força illocutiva, de manera que tan important és el criteri gramatical com la força intencional que té l’enunciat. La força illocutiva fa referència al fet que quan s’expressa una certa idea es manifesta com ha de ser compresa. En la teoria dels actes de parla, les produccions tenen tant un significat proposicional com una força illocutiva i, per tant, la comprensió implica reconèixer tant el significat com la força. Per tant, es caracteritzen, a diferència dels perlocutius, pel fet que s’executen amb èxit pel simple fet de fer que es reconeguin les intencions illocutives. És a dir, com que es tracta d’enunciats realitzatius (i, per tant, no es poden negar), s’han d’avaluar en termes de si són adequats en el context enunciatiu, de si les circumstàncies en què s’han enunciat són les apropiades.
Searle (1969/1980) hi afegirà que, perquè les circumstàncies siguin les apropiades, els actes illocutius hauran de complir unes condicions, que anomenarà condicions de felicitat (o condicions de realització feliç). Tot acte de parla tindrà, si més no, quatre condicions: la condició del contingut proposicional, la condició preparatòria, la condició de sinceritat i la condició essencial. Però, d’altra banda, cada acte té unes condicions específiques. Com a exemple, vegem aquestes quatre condicions en els actes de prometre i de demanar.
Taula 5.1. Exemples de les condicions de felicitat dels actes de prometre i de demanar^6
Definició Acte de prometre Acte de demanar
- Condició del contingut proposicional
Posa límits a l’acte. Hi ha unes restriccions en el contingut.
Predica un acte futur del parlant.
Predica un acte futur del parlant.
- Condició preparatòria
Té a veure amb les condicions prèvies a la realització de l’acte.
Té a veure amb les creences i els desigs que s’atribueixen els interlocutors.
L’acte encara no s’ha dut a terme. El parlant creu que l’oient pot dur a terme l’acció.
- Condició de sinceritat
Té a veure amb l’actitud psicològica del parlant en relació amb el contingut proposicional
El parlant expressa la intenció de complir la seva promesa.
El parlant vol sincerament que l’oient faci l’acció.
- Condició essencial
Fa referència a l’ingredient essencial de l’acte.
El parlant s’imposa de complir la promesa.
L’enunciat és un intent d’aconseguir que el parlant faci l’acció.
- Condició del contingut proposicional. Les restriccions en el contingut es traduirien en l’acte de prometre en el fet que no es pot prometre qualsevol cosa, no es pot prometre “la lluna en un cove”. D’altra banda, atès que només pot fer referència a un acte futur del parlant, no és possible prometre haver fet una cosa en el passat; per exemple no té sentit dir Et prometo que vaig venir. Pot donar-se el cas que algú mantingui haver produït un enunciat com aquest o semblant en algun moment, i és molt possible; però si ho analitza atentament s’adonarà que la força illocutiva que li dóna no és pas la de “prometre” sinó en tot cas la d’“assegurar”. Aquesta mateixa condició també faria que un enunciat com Si et plau, et demano que m’ho diguis ahir no tingués sentit.
- Condició preparatòria. En el cas de “prometre”, no és obvi que haguem de prometre, perquè si fos obvi no caldria “prometre”. Prometem quan creiem que l’oient prefereix que ho fem, més que no pas
(^6) Aquests exemples han estat adaptats de Cook (1989) i de Holtgraves (2002).
“sinònims”. Però en cada producció optem per un o per un altre, perquè tenen condicions de felicitat diferents. Intentem d’establir-ne les diferències tenint en compte les condicions següents:^7
- L’emissor creu que s’ha de fer l’acció.
- El receptor té la possibilitat de fer l’acció.
- El receptor té l’obligació de fer l’acció.
- L’emissor té el dret de dir al receptor que faci l’acció.
- L’emissor es refereix a una acció necessària per a aconseguir un objectiu determinat.
- L’emissor es refereix a una acció necessària si el receptor es vol estalviar conseqüències desagradables.
- L’emissor es refereix a una acció que beneficiarà el receptor.
- L’emissor es refereix a una acció que beneficiarà l’emissor.
- L’emissor té un coneixement que el receptor no té.
- L’emissor no pot dur a terme l’acció referida.
En el cas d’ordenar, s’haurien de complir les quatre primeres condicions. En el cas d’aconsellar i d’avisar, probablement estaríem d’acord que s’haurien de complir les condicions (1), (2) i (9); però es diferenciarien perquè en el cas d’aconsellar a més a més triaríem la (7), mentre que en el d’avisar triaríem la (6). Si pensem en l’acció de pregar, aleshores, juntament amb la (1) i la (2), triaríem la (5) i la (10); però si pensem en la de sollicitar triaríem la (8) en lloc de la (10).
Podríem intentar fer ara la relació de condicions que caldria complir en els actes de donar les gràcies, donar la benvinguda, demanar disculpes, felicitar, o tants d’altres. O pensem en què es diferencien lliurar, donar, regalar. Són intercanviables els enunciats Va lliurar un xec a la comissió i Va donar un xec a la comissió? Certament, les diferències tot sovint són molt subtils i requereixen molta experiència en l’ús del llenguatge, i també demanen experiència en d’altres coneixements (socials, culturals, etc.). El coneixement d’aquestes condicions forma part de la nostra competència comunicativa; aprendre el llenguatge és, també, aprendre’n les condicions d’ús.
Actes perlocutius (actes realitzats per o a conseqüència de): Són actes realitzats pel fet d’enunciar alguna cosa; reflecteixen el resultat d’un acte enunciat pel parlant el qual ha produït un efecte en l’oient. En són exemples inspirar, impressionar, intimidar, persuadir, convèncer, despistar, irritar. A diferència dels illocutius, no n’hi ha prou de reconèixer la intenció del parlant (i. e. de persuadir-me), sinó que, a més a més, el receptor se l’ha de creure. És a dir, que no s’executen pel simple fet d’enunciar-los (i. e. *et convenço que X és el més capaç). Els actes illocutius són mitjans per als perlocutius, però no a l’inrevés. Es refereixen, doncs, a les conseqüències dels actes locutius i dels actes illocutius sobre les idees, els sentiments, les accions de l’oient. Per tant, es poden representar com un acte illocutiu del parlant (P) més els seus efectes en l’oient (O):
P diu + O creu... = P convenç O que... P diu + O es proposa... = P convenç O per tal que...
En aquest cas, les fórmules són diferents que en el cas anterior. No diem *et convenço que…, *et decebo que…, sinó que les fórmules són del tipus m’has convençut, m’ha inspirat, m’has despistat, m’ha irritat.
(^7) Adaptat de Cook (1989).
Per concloure, vegem exemples dels diferents actes:
Exemple 5.1. Locutiu: “Em va dir: pensa-t’ho bé” Illocutiu: “Em va aconsellar que m’ho pensés bé” Perlocutiu: “Em va convèncer que m’ho pensés bé”
Exemple 5.2. (reproduït d’Austin, 1962/1982, p. 146) Locutiu: “Dóna-li-ho, a ella” Illocutiu: “Em va aconsellar que li ho donés, a ella” Perlocutiu (a): “Em va convèncer que li ho donés, a ella”, Perlocutiu (b): “Va fer (va aconseguir) que li ho donés, a ella”
Ara bé, “els efectes o conseqüències dels perlocutius són realment conseqüències que no inclouen efectes convencionals com, per exemple, el fet que el que emet l’enunciat queda compromès per la seva promesa (això correspon a l’acte illocutiu)” (Austin, 1962/1982, p. 146).
La diferència entre els actes illocutius i perlocutius no és clara des d’un punt de vista psicològic, on el que interessa realment és l’efecte que una comunicació verbal té sobre l’interlocutor. Potser podríem situar la diferència en presa de consciència (illocució) i acció realitzada pel receptor (perlocució). D’altra banda, autors com Searle prefereixen parlar directament de la força illocutiva, que els englobaria tots dos, ja que sovint no s’explicita obertament la fórmula realitzativa: és a dir, sovint no s’expliciten els marcadors gramaticals específics dels actes illocutius, però la força illocutiva l’han d’inferir els intèrprets en relacionar les emissions i els contextos. Per exemple, quan una mare, adreçant-se al seu fill petit, diu La mare et renyarà, la força illocutiva de la producció és la d’un advertiment. És amb aquesta intenció que la mare l’ha produït, i aquesta és la interpretació que espera que faci el receptor. Per tant, la performativa hi és implícita.
Per a la teoria dels actes de parla, les intencions són crucials, tot i que les nostres produccions poden tenir molts efectes, més enllà de les nostres pròpies intencions. Si bé és cert que els actes illocutius i els perlocutius estan relacionats, atès que l’illocutiu pot ser un mitjà per al perlocutiu, en bona part són independents. Perquè una cosa és la intenció del parlant i l’altra els efectes que aquesta producció té en l’oient; la interpretació d’un enunciat és força independent de la intenció que tenia l’emissor que l’ha produït. El parlant no té cap garantia que l’oient interpretarà la seva producció en la direcció que ell pretenia. Per tant, una qüestió interessant que cal explicar des d’un punt de vista psicològic és com es reconeix la força illocutiva.
5.2.1. El llenguatge no literal i indirecte
Exemple 5.3. (adaptat de Calsamiglia i Tusón, 1999, p. 184) Un jove entra en un bar i es dirigeix a la barra. El cambrer se li acosta mentre neteja la barra amb un drap. Aleshores es produeix el diàleg següent: Cambrer. –Què serà? Client. –Advocat. Cambrer. –Que què vol? Client. –Doncs acabar la carrera, trobar feina, casar-me… Cambrer. –Que què prendrà? Client. –Ai, ai, perdoni, què té? Cambrer. –Doncs ja ho veu, un drap, per netejar.
Aquests diferents tipus d’actes de parla permeten d’expressar una mateixa intenció, però de maneres diferents. A la taula 5.3 en podem trobar exemples. La força illocutiva resultant pot ser la mateixa, però les diferents maneres d’expressar-la són el resultat d’alterar estratègicament un mateix contingut proposicional. Cal afegir que les formes no literals i les indirectes solen anar acompanyades d’una determinada prosòdia que ajuda a fer que l’oient en pugui reconèixer la força illocutiva. D’altra banda, cal entendre que els parlants les dissenyen, en el marc d’una situació discursiva determinada, tenint en compte una determinada representació mental de l’interlocutor, encara que a efectes expositius es presentin descontextualitzades.
Taula 5.3. Exemples dels diferents tipus d’actes de parla possibles atesa una determinada intenció
(A) Literal No literal Directe Et suggereixo que agafis el paraigua Això, queda’t xopa, ara Indirecte I si agafes el paraigua? Ah, mira, no plou (to irònic) (B) Literal No literal Directe Tanca la finestra Potser haurem d’engegar l’estufa Indirecte Tinc fresqueta Oi que aquesta sala és una nevera? (C) Literal No literal Directe Dóna’m alguna cosa per beure No teniu ni aigua en aquesta casa Indirecte Tinc la boca resseca Esteu de restriccions?
No només els actes illocutius es poden fer de manera indirecta i no literal. Els actes perlocutius també. Podríem considerar actes perlocutius indirectes “irritar els oients insultant-los” o “avorrir els oients perquè marxin”.
Per què parlem indirectament o no literalment? Per què no diem clarament el que volem dir? O per què podem dir el mateix de tantes maneres diferents? D’una banda, quan els parlants detectem que no es donen les condicions de felicitat adequades per dur a terme la nostra intenció, el que fem és alterar estratègicament l’enunciat, però continuem donant-li la força illocutiva que es correspon amb la nostra intenció. Un exemple paradigmàtic és el de les “ordres”; hi ha pocs contextos en els quals hi hagi establerta una clara jerarquia que “doni a l’emissor el dret de dir al receptor que faci l’acció” i en la qual “el receptor tingui l’obligació de fer-la”. En aquests casos, sovint recorrem als actes de parla indirectes com a mitjà per aconseguir la mateixa força illocutiva.^8
Els usos indirectes del llenguatge sovint van associats a formes de cortesia. La cortesia s’ha entès com una norma social per la qual es regula el comportament dels parlants; se sanciona el que se surt de la norma i s’aprova el que hi encaixa. En aquest sentit, té una forta càrrega cultural. Però una altra manera d’entendre-la és en termes d’estratègia conversacional. Per tal d’aconseguir el màxim d’èxit comunicatiu, el llenguatge s’ha d’adaptar a l’interlocutor i mantenir-hi una bona relació. Tal com assenyala Escandell, cal “fer servir convenientment tots els mitjans que ofereix el llenguatge per mantenir una relació cordial” (1993, p. 163).
D’altra banda, com en el cas de les transgressions de les màximes de Grice, els actes de parla no literals i els indirectes són un recurs expressiu que ens assegura la interpretació del receptor; són mitjans que fem servir per aconseguir uns determinats efectes. Així vistos, els podem entendre també com a mitjans que ajuden a formar una impressió en l’altre; i, per tant, tenen un paper important en la vida social. Posem per cas els actes indirectes com a mecanismes de cortesia. És a través del llenguatge que expressem la nostra identitat i podem variar estratègicament el grau de
(^8) Segons Calsamiglia i Tuson (1999), en la modalitat oral les formes indirectes són més freqüents que les directes.
cortesia per expressar més distància o més poder o més capacitat. Alguns estudis, per exemple, assenyalen les diferències en l’ús del llenguatge per part dels homes i les dones. Lakoff (1975) observa que les dones fan servir més actes de parla indirectes que els homes; Carli (1990) troba que les dones fan servir més formes de cortesia. I, segons Lakoff (1975), aquests són alguns dels usos del llenguatge que estan associats a un estil menys assertiu, a un estil més feble. Aquestes característiques del llenguatge, conjuntament amb d’altres, influencien en la impressió que ens formem de les persones; s’ha dit que els estils menys assertius tenen menys poder de persuasió perquè resulten menys creïbles (Holtgraves i Lasky, 1999). Així mateix, aquests usos del llenguatge podrien estar associats a una impressió de subordinació pel que fa a l’estatus social.^9
Un aspecte interessant dels actes de parla indirectes és que són convencionals, en el sentit que la relació entre la pròpia expressió i la seva força illocutiva té una forta càrrega cultural. Però és que, a més a més, hi ha graus de convencionalitat: el que pot ser indirecte però clar per a uns interlocutors, pot resultar confús per a d’altres. Vegem uns exemples en què la força illocutiva de T’ordeno que tanquis la porta s’enuncia de maneres diferents:^10
- Ets de Madrid?
- S’escaparà el gat.
- I si tanquéssim la porta?
- Fa fred, eh?
- Que et faria res de tancar la porta?
- Fa corrent, oi?
- Que esperes algú?
- És que no has vist el rètol o què?
- La porta!
- Que has nascut en un circ?
Per interpretar aquests enunciats, cal recórrer a diferents aspectes del context (físic, sociocultural, etc.) i al coneixement mutu. Les diferències, per exemple, tenen a veure amb els diferents graus de cortesia i, per tant, en determinades situacions alguns d’aquests enunciats serien inapropiats.
Un altre aspecte que cal tenir en compte és que no sempre és evident a quin tipus d’acte de parla respon un enunciat (per exemple, quan l’acte illocutiu és implícit); i, d’altra banda, que es poden donar simultàniament. És a dir, una única producció pot tenir diferents forces illocutives; per exemple, amb l’enunciat Ei, Marta, has aprovat l’examen es fan diverses accions a la vegada, atès que pot ser simultàniament una “afirmació”, una “felicitació”, una “disculpa”; Saps quina hora és? pot ser una manera de ser educat al mateix temps que es fa un suggeriment.
5.3. ALGUNES FIGURES DEL LLENGUATGE
La metàfora, la metonímia, la ironia són mecanismes mitjançant els quals intentem optimitzar l’èxit comunicatiu. Quan un parlant diu És una agulla de cosir per descriure les característiques físiques d’algú que és molt prim, fa una metàfora; quan un parlant produeix un enunciat del tipus No em diguis? Quina novetat! per expressar que allò que li acaben de dir ja ho coneix sobradament, fa una ironia. I el parlant les produeix sabent, o creient, que el receptor en podrà desxifrar la força illocutiva. Des del punt de vista dels actes de parla es tracta d’enunciats no literals o indirectes.
(^9) Vegeu Holtgraves (2002) per a una revisió de diferents treballs. (^10) Reproduït de Calsamiglia i Tusón (1999, p. 199).
Metàfora conceptual: Les idees són aliments. Domini origen: els aliments Domini destinació: les idees a) I això com es menja? b) No m’empasso el que m’estàs dient. c) Alguna cosa s’està coent a la Moncloa. d) Em costa digerir tanta informació.
La projecció del domini origen al domini destinació es fa per analogia: “els aliments sustenten el cos” (domini origen) i “les idees sustenten la ment” (domini destinació), perquè hi ha uns aspectes del coneixement que són comuns a tots dos dominis.
En el llibre Metaphors we live by (1980/1998), Lakoff i Johnson proposen que la metàfora no és un fenomen estrictament lingüístic, sinó que el pensament humà és metafòric en bona part; que les expressions metafòriques són possibles perquè hi ha metàfores en el sistema conceptual de les persones. És a dir, el nostre sistema conceptual és de naturalesa metafòrica. Les metàfores no només són en el llenguatge, sinó també en el pensament i en l’acció; de manera que estructuren com ens movem, com percebem, com ens relacionem. És a dir, les metàfores estructuren la nostra vida quotidiana. A la taula 5.4 s’han reproduït algunes expressions metafòriques habituals que responen a determinades metàfores conceptuals.
Taula 5.4. Algunes metàfores conceptuals i expressions metafòriques (adaptat de Lakoff i Johnson, 1980/1998)
METÀFORES CONCEPTUALS ALGUNES EXPRESSIONS METAFÒRIQUES Les idees són plantes Veu la química com una branca de la física Té una imaginació fèrtil Té una ment estèril Les teories (i els arguments) són edificis
La teoria necessita més suport L’argument és poc sòlid Els fets reforcen la teoria L’amor és una guerra S’ha de defensar de les noies Va lluitar per ell Va conquerir el seu cor La vida és un joc d’atzar Tinc poques probabilitats (Ell) és un perdedor Si jugues bé les teves cartes, ho pots fer El temps es mou El temps vola/passa La setmana que ve S’acosta el dia d’anar-hi
Per entendre què significa que un concepte sigui metafòric i què vol dir que estructura la nostra activitat diària, reproduïm dos dels exemples de Lakoff i Johnson (1980/1998):
Exemple 5.5. (A) “Discutir és la guerra”:
- El que mantens és indefensable.
- Va atacar tots els punts dèbils de la meva postura.
- Les seves crítiques van apuntar a l’objectiu.
- Mai no li he guanyat una discussió.
- Hi estàs en contra? D’acord, dispara.
(B) “Temps és diners”:
- Malgastes el teu temps.
- En què inverteixes el teu temps lliure?
- Et queda gaire temps?
- Estalvia’t l’estona de venir.
- No aprofites bé el teu temps.
- He perdut el temps…
Aquestes metàfores es reflecteixen en una gran varietat d’expressions que fem servir diàriament. Conceptualitzem les discussions en termes d’una batalla i això influencia la manera com discutim i la manera com parlem del que fem quan discutim. En la nostra cultura, el temps és una mercaderia valuosa perquè és un recurs limitat; un cop ha passat ja no ens el poden tornar. A la societat industrialitzada, el concepte de treball s’associa al temps que implica, de manera que quantifiquem el temps (paguem a la gent per hores, setmanes o mesos). Per tant, actuem com si el temps fos una mercaderia —un recurs limitat— i concebem el temps d’aquesta manera: comprenem i experimentem el temps com una cosa que es pot comprar, gastar, invertir, estalviar. Les metàfores, doncs, amaguen una manera d’entendre el món i un determinat sistema de valors.
«És important adonar-se que no només parlem de discussions en termes de guerra. De fet, podem guanyar o perdre discussions. Veiem la persona amb la qual estem discutint com un adversari. Ataquem les seves postures i defensem la pròpia. Aconseguim i perdem terreny. Planifiquem i usem estratègies. Si trobem indefensable una postura, la podem abandonar i emprendre una nova línia d’atac. Moltes de les coses que fem quan discutim estan en part estructurades pel concepte de guerra. Encara que no hi ha una batalla física, hi ha una batalla verbal i l’estructura d’una discussió —atac, defensa, contraatac, etc.— ho reflecteix. És en aquest sentit que la metàfora “la discussió – discutir és la guerra” és amb la que vivim en aquesta cultura; estructura les accions que duem a terme quan discutim. Intenteu imaginar una cultura en la qual les discussions no siguin vistes en termes de guerra, en què ningú no guanyi o perdi, en què no existeixi el sentit d’atacar o de defensar, de guanyar o de perdre terreny. Imagineu una cultura en la qual la discussió sigui vista com una dansa, els participants com a intèrprets, i en què l’objectiu sigui interpretar d’una manera equilibrada i estèticament agradable. En aquesta cultura, la gent veuria les discussions de manera diferent, les experimentaria de manera diferent, les duria a terme de manera diferent i en parlaria de manera diferent. Però probablement no les veuríem com a discussions: simplement serien fer una cosa diferent. Potser fins i tot resultaria estrany anomenar-ho “discussions”. Segurament, la manera més neutral de descriure aquesta diferencia entre aquesta cultura i la nostra seria dir que nosaltres tenim una forma de discurs estructurada en termes de batalla i ells la tindrien estructurada en termes de dansa. Això és un exemple de què significa per a un concepte metafòric, com per exemple “la discussió – discutir és la guerra”, estructurar (si més no en part) què fem i com entenem el que estem fent quan discutim. L’essència de la metàfora és comprendre i experimentar un tipus de cosa en termes d’una altra. No és que les discussions siguin una subespècie de guerra. Les discussions i les guerres són diferents tipus de coses —discurs verbal i conflicte armat— i les accions que s’hi duen a terme són de diferent tipus. Però la discussió-discutir parcialment s’estructura, s’entén, es duu a terme, es refereix en termes de guerra. El concepte està metafòricament estructurat, l’activitat està metafòricament estructurada, i, per tant, el llenguatge està metafòricament estructurat. […] El llenguatge de la discussió no és poètic, imaginari o retòric, és literal. Parlem de les discussions de la manera que ho fem perquè les concebem d’aquesta manera —i actuem d’acord amb la manera que concebem les coses.» George Lakoff i Mark Johnson, 1980/1998 (http://theliterarylink.com/metaphors.html
específicament en alguns aspectes del que referim. La metonímia, cognitivament, podria definir-se com un tipus de referència indirecta amb la qual alludim a una entitat implícita mitjançant una altra d’explícita, perquè es tracta de dues entitats conceptualment properes, perquè en la metonímia s’opera amb un sol domini.^12 Les metonímies, com les metàfores, són sistemàtiques. En reproduïm alguns exemples de la nostra cultura:
- Es pren el tot per la part: “sona el telèfon”
- Es pren la part pel tot (o sinècdoque): “ella és una cara bonica”, “treu el cul d’aquí”
- Es pren el contingut pel continent: “s’ha pres dos whiskies”
- Es pren la persona pel nom: “no surts a la guia telefònica”
- Es pren el lloc físic per la institució: “a Palau estan nerviosos”
- Es pren el lloc per l’esdeveniment: “Iraq serà un altre Vietnam”
- Es pren la institució pel responsable: “la Facultat ho ha decidit”
- El producte pel producte: “a casa té un Miró”
- El controlador pels subordinats: “Aznar ha bombardejat els iraquians”
- L’autor per les seves obres: “no he llegit Ferran Torrent”
- L’objecte usat per l’usuari: “el metro fa vaga avui”
Així, des del punt de vista cognitiu, la metàfora i la metonímia no són enteses merament com a figures retòriques, sinó que són mecanismes de caràcter conceptual; organitzen la manera com pensem i actuem.
Els modismes o idiomatismes són també expressions no literals. Sovint s’ha entès que són expressions lexicalitzades compostes per paraules que poc tenen a veure amb allò que l’expressió significa. Però, des d’un punt de vista cognitiu, no són solament expressions convencionalitzades o lexicalitzades en les quals el significat de les paraules no és composicional, sinó que s’hi troba molta més composicionalitat del que se suposava tradicionalment.
- Tirar llenya al foc
- Els testos s’assemblen a les olles
- Està lligat de peus i mans
- Tenir-ne un tros a l’olla
Per resoldre els modismes cal fer una cadena d’inferències, la qual cosa indica que la interpretació no és arbitrària. La relació entre el domini origen i el domini destinació és complicada, però també es poden entendre sobre la base d’aquests conceptes. Segons Gibbs (1980), el significat idiomàtic s’analitza en termes de la imatge vehiculada pel domini origen (exemple 3). D’aquesta manera, s’entén que es mantingui que sí que hi ha composicionalitat en els modismes; per això probablement no acceptaríem una expressió com tinc el cabell lligat per significar “no poder fer alguna cosa”. Sembla, però, que alguns modismes siguin força arbitraris: un dia és un dia com es relaciona amb “donar una excusa per un comportament extraordinari”? Segons Cuenca i Hilferty (1999), els modismes es basen en la possibilitat de treure profit d’aspectes associatius del nostre coneixement del món per projectar la situació que aquests representen sobre una altra situació anàloga (“els preus estan pels núvols”).
Finalment, dues altres figures del llenguatge que cal esmentar són la ironia i el sarcasme. S’ha dit que la ironia és una figura del llenguatge amb la qual es vol fer entendre el contrari del que es diu.
(^12) Però metàfora i metonímia no són incompatibles, en una sola expressió hi podem trobar tots dos mecanismes (se’n va anar amb la cua entre les cames).
Però també s’ha defensat que la ironia no és una mera inversió (Clark, 1996). Potser és, simplement, “alguna cosa diferent” del que es diu explícitament, com en l’enunciat Aquest sí que arribarà lluny a l’empresa. Per a Clark, la ironia és una simulació conjunta; el parlant pretén que el receptor s’imagini una escena que es contrasta amb la situació real. Així, la ironia té la funció de cridar l’atenció en relació amb una incongruència o anomalia inesperada entre el que podria haver passat i el que ha passat. De vegades, la ironia és sarcàstica, però no sempre; i el sarcasme no necessàriament inclou la ironia. La funció del sarcasme és “fer mal” amb paraules amargues. Però quan el sarcasme implica ironia, funciona igual que la ironia.
La ironia es pot dur a terme amb una gran diversitat de formes: pot tenir forma de pregunta o d’exclamació o de declarativa; pot fer-se en forma d’oferiment o de petició indirecta extremadament cortesa. En qualsevol cas, les expressions iròniques van sempre acompanyades d’una determinada prosòdia. Tal com assenyala Grice (1978), “si parlar irònicament ha de ser, o si més no ha de semblar que és, per expressar un determinat tipus de sentiment o d’actitud, aleshores cal un to que s’ajusti a aquest sentiment o a aquesta actitud” (p. 125).
La ironia acompleix funcions socials diferents. La ironia pot servir per iniciar una conversa, per suavitzar una crítica però de manera que resulti socialment acceptable, o per introduir un punt de crítica en un elogi; pot servir per fer burla, o per presentar-se com a divertit davant dels altres, pot servir per relaxar l’audiència. Algunes de les funcions més freqüents de la ironia són per fer elogis falsos (És amable com ella sola) o per fer crítiques falses (sort que dieu que és tímida!). La ironia és asimètrica quan en mirem l’ús. Per exemple, és més freqüent com a expressió positiva (i. e. Que llest que ets, per Que tonto que ets) que no pas com a negativa (i. e. Que lletja que ets, per Que maca que ets). L’expressió positiva es comprèn més fàcilment perquè es transgredeixen menys regles pragmàtiques, es viola la màxima de qualitat; però, a més, en l’expressió negativa també es viola la màxima de cortesia.
5.4. SOBRE EL PROCESSAMENT
Com ens ho fem els parlants per reconèixer la força illocutiva d’una producció? L’arribem realment a interpretar? Són preguntes que, a hores d’ara, de fet, encara no tenen resposta. La resposta clàssica és que reconeixem la modalitat de l’oració. És a dir, si és una afirmació, reconeixem una declarativa; si és una pregunta, reconeixem una interrogativa; si és una exclamació, reconeixem una exclamativa; i si és una ordre o una petició, reconeixem una imperativa (Vanderveken, 1990). Però hi ha moltes més illocucions que modalitats d’oració. Per exemple, l’imperatiu es pot fer servir en els casos següents, i en més encara (adaptat de Clark, 1996, p. 137):
Força illocutiva Exemple Petició Si et plau, passa’m la sal Promesa Guanyeu i us convidaré a sopar Amenaça Para o et castigo Avís Vigila! Oferiment Agafa un tall de pastís Exclamació Alça, mira’t! Consell Compra més barat
psicolingüístics han aportat evidències en aquest sentit (Clark i Lucy, 1975; Clark, 1979; Holtgraves, 1997).
Aquesta aproximació està molt influenciada per la teoria de Grice. De fet, la teoria dels actes de parla i la teoria de Grice es pot entendre que són complementàries. Recordem que Grice s’interessa per com signifiquem més enllà del que diem. Per exemple, les transgressions serveixen per activar la recerca d’un altre significat. Així mateix, les implicatures conversacionals no es deriven només de la semàntica, o del significat literal; no podem desxifrar allò que es pretén dir considerant les paraules aïllades i fora de context.
Això no obstant, alguns estudis assenyalen que comprendre determinats tipus d’actes de parla no comporta un temps addicional. En alguns treballs sobre la comprensió de les metàfores s’observa que, en un primer moment, els subjectes comprenen el sentit metafòric; posteriorment, accedeixen al literal (Gildea i Glucksberg, 1983; Keysar, 1989). En aquest sentit, s’ha proposat que els actes de parla indirectes (o els no literals) són idiomàtics, no composicionals, i que, per tant, es reconeixen directament, sense haver de recuperar primer el significat literal, especialment quan les produccions són molt convencionals (Gibbs, 1983).
Els estudis sobre la comprensió de la ironia i el sarcasme també apunten en aquesta línia. S’ha observat que la ironia es detecta molt ràpidament i que no implica una càrrega de computació addicional. Per tant, és molt efectiva. Atès un context adequat, la comprensió de la ironia és immediata. I, en tant que acte de parla, context adequat engloba tant el context situacional com l’interpersonal. D’aquí sorgeixen dues hipòtesis relacionades amb la comprensió de les ironies:
Hipòtesi de l’allusió ecoica (Sperber i Wilson, 1981, 1986/1994; Gibbs, 1986; Kreuz i Glucksberg, 1989). Segons aquesta hipòtesi, en la ironia no interessa el significat literal, sinó que serveix per fer que el receptor infereixi quina és l’actitud del parlant. La idea és que la producció serveix de recordatori (Sort que havia de ploure!) o d’activador del context cognitiu compartit pels interlocutors. S’esmenta ecoicament una expressió formulada amb anterioritat, com una manera d’expressar una actitud de menyspreu o de ridícul. Per exemple, Sí, i a més a més et donaré les gràcies serveix per fer-se eco d’una producció anterior per demostrar menyspreu. De fet, l’esment ecoic no cal que es refereixi a una producció concreta, sinó que es pot referir a la saviesa popular o a opinions d’altres. Per comprendre una ironia no cal que l’eco es refereixi a una proposició present en el text, n’hi ha prou que l’oient sigui capaç d’identificar el material esmentat: el pot reconèixer i identificar per mitjà d’una inferència.
Hipòtesi de la intenció (Clark i Gerrig, 1984). Es parteix de la idea que la ironia és una simulació conjunta. Els parlants produeixen la ironia com si es creguessin el seu significat literal. L’autor de la ironia no diu als seus oients quina és la seva intenció, sinó que els porta a descobrir-la per ells mateixos. Si no en són capaços, mai no podran descobrir la intenció. Per tant, en la interpretació de la ironia, a més del context situacional, hi intervé el context interpersonal.
Finalment, afegirem que produir i comprendre discursos és una activitat constructiva que exigeix que els interlocutors facin inferències mentalistes. Els parlants dissenyen les produccions tenint en compte no solament la seva intenció sinó la intenció dels seus interlocutors; cal que parteixin d’una representació dels coneixements de l’altre, dels seus sentiments, i d’aquesta manera dissenyen les seves produccions per aconseguir el màxim d’eficàcia possible. I una producció és eficaç quan el receptor pot arribar a interpretar què és allò que, en darrer terme, pretenia el parlant.
5.5. EL LLENGUATGE PATOLÒGIC
Fer servir el llenguatge vol dir construir contextos cognitius compartits, fer inferències mentalistes en relació amb el món intern dels interlocutors. Fer servir el llenguatge comporta necessàriament situar-se en l’àmbit de l’estratègia intencional, tal com assenyalàvem en el capítol
- En l’autisme, fins i tot en aquells autistes que han desenvolupat un llenguatge més elaborat, hi ha alterats molts components pragmàtics, cosa que s’ha atribuït a un trastorn en la capacitat per construir teories de la ment.
Les anàlisis funcionals assenyalen que no és impossible de conversar-hi, però les contribucions dels autistes a les converses són molt limitades: tendeixen a donar respostes mínimes, cada resposta “talla el flux de la conversa”; quan fan preguntes, ja en coneixen la resposta. En els diàlegs, tenen problemes per adequar-se als torns conversacionals i als rols socials que tenen els interlocutors.
La prosòdia de les produccions és peculiar. Els parlants fem servir el to, la fluïdesa, l’accentuació de les paraules com a elements importants en l’aportació de significat. Per exemple, marquem prosòdicament la informació que volem destacar, perquè és nova o perquè creiem que contrasta amb la creença del receptor. Tanmateix, el llenguatge de l’autista no estableix aquests contrastos. El volum de la veu no s’adapta a l’interlocutor, a la distància que els separa, i tant poden parlar amb un murmuri gairebé imperceptible com amb un to massa alt; o poden modular la producció, però per emetre una expressió sense sentit. És com si no fossin capaços de saber com i quan controlar aquests mecanismes (vegeu Frith, 1989/1999, p. 187). D’altra banda, també tenen problemes amb el llenguatge comunicatiu no verbal, com per exemple els gestos: tenen carències en gestos que impliquen atenció conjunta, i en gestos expressius. I no usen la mirada com a recurs per marcar els torns de conversa.
Una de les característiques més conegudes és la repetició o ecolàlia, allò que s’ha anomenat el llenguatge dels lloros. Un llenguatge en el qual no hi ha interpretació sinó mera transmissió. Frith posa l’exemple d’un nen, en Roberto, que diu Digues hola, Roberto fent-se eco del que se li ha dit a ell: Digues hola, Roberto (op. cit., p. 179). Però repeteixen les produccions que van adreçades a ells, no les que s’adrecen a altres persones; per exemple, és molt difícil que repeteixin una veu enregistrada. Les confusions en l’ús dels termes jo i tu també poden entendre’s com a mecanismes ecolàlics. La substitució del jo pel tu i del tu pel jo indica que repeteixen el llenguatge que se’ls adreça, sense que hi hagi una comprensió que la referència canvia en funció dels rols d’emissor i receptor.^14
Un element important que cal tenir en compte, i que fa pensar en dèficits en la comunicació intencional, és que no diferencien bé entre la informació que és coneguda pels interlocutors i la informació que és nova, de tal manera que no poden aportar aquella informació que és pertinent en una determinada situació comunicativa. Així, el llenguatge resulta repetitiu i mancat d’interès. Ser cooperatiu implica la capacitat de poder diferenciar quina informació es pot inferir i quina és nova per a l’interlocutor. Però per tal que això sigui possible cal diferenciar el propi estat mental de l’estat mental de l’altre. Per exemple, s’ha descrit que no marquen els canvis de tema en la conversa i, d’altra banda, sembla que fan servir les estructures que assenyalen els canvis de tema (i. e. Per cert, que…) més com a rutines que no pas com a mecanismes efectius de canvi de tema. D’altra banda, fan servir un llenguatge idiosincràtic, consistent a dir frases estranyes, que no sembla tenir consciència de l’estat mental de l’altre.
(^14) Vegeu el capítol 6 d’aquest volum.
