¡Descarga Actes de parla: Austin, Searle i la definició d'acte de parla y más Apuntes en PDF de Origen del Lenguaje solo en Docsity!
TEMA 3: FONAMENTS TEÒRICS: COOPERACIÓ I ACTES DE PARLA
FONAMENTS TEÒRICS: LA TEORIA DE LA PRAGMÀTICA ESTÀNDAR (GRICE, AUSTIN I
SEARLE)
- Cooperació: o El que ‘’comunica’’ el parlant o El principi de cooperació i les màximes de Grice.
- Actes de parla o Austin, Searle i la definició ‘’d’acte de parla’’ o Els actes de parla indirectes i la teoria de la cortesia. Els orígens del model ostensiu-inferencial de la comunicació els trobem a les propostes dels filòsofs del llenguatge ordinari. Les seves reflexions s’hi inclouen en el que es coneix com a: pragmàtica. I què és la pragmàtica? L’estudi de l’ús del llenguatge en contraposició a l’estudi de l’estructura. (Sperber & Wilson). Les aportacions del filòsofs del llenguatge ordinari són reflexions en contra del positivisme lògic imperant en aquell moment. Segons el positivisme lògic, els enunciats són cognitivament significatius només si son empíricament verificables. De les aportacions de la filosofia del llenguatge ordinari, en destaquem dues:
- La comunicació humana és una activitat cooperativa.
- El llenguatge és una acció que executem en comunicar-nos. Cooperació:
- El significat del parlant.
- El principi de cooperació i les màximes de Grice.
El significat d’un enunciat no s’aconsegueix únicament combinant el significat de les paraules; hi sol haver una distància entre el que ‘’es diu’’ (sentence-meaning) i el que es ‘’comunica’’ (speaker-meaning). Una parella es discuteix acusant-se mútuament de no haver anat a una festa perquè l’altre no ho va voler.
- Dona: En Joan ha organitzat una festa. Hi vols anar?
- Home: Vale (més tard)
- Dona: segur que hi vols anar?
- Home: d’acord, no hi anem. De totes maneres, estic cansat. Exemples: Perquè una festa tingui èxit ha de ser divertida. Si es conviden molts pesats la festa pot fracassar. No hem de convidar masses pesats. Hem convidat en Pere a la festa i en Pere és un pesat. En Roger creu que en Joan és un pesat. Ja no hi ha lloc per un altre pesat. Conclusió à no convidem al Joan. ‘’Implicatura’’ són totes les representacions que s’han afegit al contingut explícit en el procés interpretatiu fins a arribar a la conclusió i de les quals responsabilitzem l’emissor. Imagineu que dos dies després en Roger parla amb l’Eulàlia i li diu:
- Roger: ‘’Home, i per què no vas convidar en Joan?’’
- Euàlila:
Se suposa que si actuem racionalment perquè volem que l’altre ens comprengui, cooperarem per tal que l’intercanvi comunicatiu tingui èxit. à Respectarem el principi de cooperació i les màximes de cooperació. à **les intervencions doncs han de ser informatives, sinceres, rellevants, i clares. Però respecten els interlocutors les màximes propostes per Grice? El principi de cooperació i la vida quotidiana: Analitzeu els següents intercanvis comunicatius extrets de la vida quotidiana. Quines màximes es transgredeixen?
A: Saps quina hora és? B: No duc el mòbil.** No és pertinent. 2. A: A quina hora és el teatre? B: Al vespre. No és informatiu. 3. A: En J. És molt llest B: Sí, un autèntic premi Nobel! No és veraç. 4. A: Hi ha hagut complicacions a l’operació, hem fet to el que ha estat possible. Hem de tenir en compte que la seva dona ja era d’edat avançada... No és breu. Els anteriors intercanvis comunicatius, invaliden la proposta de Grice? La transgressió de les màximes de Grice interromp la comunicació.? No, doncs és sota el supòsit que l’interlocutor actua d’acord amb , el principi de cooperació que al transgressió de les màximes ñes interpretable.
La transgressió ‘’cooperativa’’ de les màximes és una pista que dispara per arribar a la comprensió de l’enunciat. A: Saps quina hora és? N: No duc el mòbil. El que contesta ni sembla pertinent. Per que ho ha fet? A veure, els mòbils diuen l’hora. Sense mòbil no sap quina hora és. No em pot dir l’hora, i no perquè no vulgui. (Llegir lectura) Actes de parla:
- Austin, Searle i els actes de parla.
- Els actes de parla indirectes i la teoria de la cortesia Les aportacions dels filòsofs del llenguatge ordinari (o comú) són reflexions en contra del positivisme lògic imperant. Segons el positivisme lògic, els enunciats són cognitivament significatius només si son empíricament verificables. Podem verificar empíricament aquest enunciat? A la fotografia, en John Austin porta ulleres mentres que en John Searle no. à Si, si que es pot verificar empíricament perquè simplement mirant la fotografia saps que es veritat. Què fem amb les paraules? Amb les paraules segons Austin à ACTUAR. Als enunciats realitzatius ‘’emitir una expresión es realitzar una acción’’. (Austin) Podem verificar empíricament aquest enunciats? à Us declaro marit i muller à T’ordeno que vinguis à Em jugo 20 euros que acabo la Marató de Barcelona: el fet d’anunciar-les fa que duguis a terme una acció, pel fet de dir les coses he dut a terme una acció que ha canviat la realitat. Pel fet de dir t’ordeno que vinguis, ja estic fent una acció que es manar.
I de la mateixa manera que no uses un martell per clavar un cargol perquè no és apropiat fer-ho, tampoc no uses qualsevol eina del codi lingüístic sense atendre a si és apropiada o no. No tothom pot enunciar de manera afortunada una frase com...<>. <>. Comparem les dues situacions següents:
- Tu! T’ordeno que surtis de classe! Vés al passadís! (dit per una professora)
- Tu! T’ordeno que surtis de classe! Vés al passadís! (dit per un nen) El nen esta utilitzant una eina que no toca, ja que ell no te autoritat per fer això. Igual que en un joc l’ús de les peces està determinat per un conjunt de normes acceptades pels jugadors, de la mateixa manera l’ús d’un enunciat està regulat per normes i principis convencionals (és a dir compartits i acceptats pels parlants) que determinen quan una acció té sentit i quan no; quan s’ha realitzat adequadament i quan no. Què fem amb les paraules? Segons Cortès-Colomé: Amb cada <> pel fet de dir alguna cosa, fem alguna cosa que causa uns determinats efectes. Austin va definir un <> com a l’execució simultània de tres accions. Acte de parla = tres accions simultànies. Ex:
- T’aconsello que agafis el paraigües o Acte locutiu o Acte il·locutiu (consell) o Acte perlocutiu (que l’altre segueix el consell) Què fem amb les paraules? Segons Austin: Cada <> té una força determinada (força il·locutiva) que es pot manifestar de manera explicita o no. La diferencia es que si aconselles a algú es un objectiu il·locutiu en canvi si nomes dius agafa el paraigües no estic manifestant.
Austin va morir molt jove i nomes va quedar el seu llibre. Qui va rependre el seu treball va ser Searle. Searle redefineix els <>: D’acord amb Searle, un acte de parla és la unitat mínima de comunicació verbal. És així perquè un acte de parla és la unitat mínima emesa intencionadament i amb una finalitat. Ex:
- En Joan vindrà o Acte d’enunciació (equivalent al acte locutiu de Austin) o Acte proposicional (si dic li vaig prometre que ho deixaria allà à seria enunciatiu, però això es te que complementar ) o Acte il·locutiu <> (objectiu que tens o el que busques amb allò que has dit) Diferents actes:
- Acte il·locutiu sense acte proposicional (no hi ha referencia ni predicació) à Patachafff!
- Acte il·locutiu sense acte proposicional (hi ha referència però no predicació) à La portaaaaaa!
- Acte il·locutiu format per varies proposicions à Ei, ara que vas cap a la cuina, em portes un got d’aigua? Referencia à que fa efecte a algú o algo del teu entorn Predicació à el que prediques d’aquella cosa. Quan tenim la intenció que algú faci alguna cosa, podem usar varies paraules, podem:
- Demanar, sol·licitar, exigir, reclamar, requerir, pregar, pidolar, implorar, ordenar, manar, amenaçar, imposar. Hi ha tantes paraules, perquè segons el context pots fer-ho de alguna manera. Què distingeix <> de <<sol·licitar>>? Ordenar es una jerarquia, qui te poder pot fer-ho, en canvi, sol·licitar ho pot fer tothom. Però l’objectiu es el mateix.
Cada llengua disposa de paraules per transmetre, de forma convencional, la intenció del parlant. Searle, argumenta que només hi ha 5 possibles tipus actes il·locutius d’acord amb la direcció d’ajust que els caracteritza. Assertius (representatius): El seu objectiu és representar com són les coses.
Directius: el seu objectiu és aconseguir que el món s’ajusti al contingut del meu acte e parla sol·licito quelcom del meu interlocutor. Comissius. El seu objectiu és comprometre el parlant amb el curs d’una acció. Expressius: el seu objectiu és expressar sentiments o emocions.
L’estat psicològic manifestat en un acte de parla pot variar en relació al grau de compromís de l’emissor amb aquell estat psicològic que manifesta. Contingut proposicional: Té a veure amb el fet que per transmetre una força il·locutiva determinada nomes certes formes proposicionals son possibles. Exemple: PROMESA Per tal que una promesa sigui efectivament una promesa jo l’haig d’enunciar lingüísticament d’una forma determinada, per exemple haig d’incloure referencies al futur però no al passat.
- Prometo estudiar (demà/ahir*) Exemple: FELICITAR Per tal de felicitar efectivament jo haig d’utilitzar formes d’indicatiu, no puc utilitzar formes condicionals.
- Et felicitaria*
A què es refereix l’estat de coses que es pressuposen (o condició preparatòria) i el mode de consecució? Té a veure amb tot allò que es pressuposa, condició preparatòria, o es requereix, per a la realització d’un acte de parla, tan pel que fa al destinatari, com pel que fa a l’emissor. L’estat de coses que es pressuposen, o condició preparatòria, té a veure amb tot allò que es pressuposa per a la realització d’un acte de parla. ORDENAR à Per ordenar l’emissor ha de tenir poder sobre qui ordena DISCULPAR-SE à Requereix que allò sobre el que algú es disculpa sigui alguna cosa dolenta o negativa. PREGUNAR à Se suposa que aquell a qui es pregunta pot respondre. OFERIR à Se suposa que quan ofereixes alguna cosa és perquè penses que allò que ofereixes és agradable o bó pel destinatari. A què es refereix l’estat de coses que es pressuposen (o condició preparatòria) i el mode de consecució? El mode de consecució té a veure amb les restriccions que s’imposen sobre l’emissor. Ordenar: la restricció consisteix a que qui ordena ha de tenir autoritat sobre el seu subordinat.
- Fatal. Es nota encara més que estàs gorda. Els parlants sovint alterem estratègicament els enunciats i executem actes de parla indirectes. Ex: L’oscar es muda a un pis nou el pròxim dissabte. Sap que serà dur perquè te que traslladar moltes caixes a la seva nova casa. Passejant per el carrer es troba amb un amic seu i li explica que esta de trasllat; a continuació l’Oscar li pregunta al seu amic: que fas el pròxim dissabte? Especialment en les peticions, els actes de parla indirectes són més freqüents que els actes de parla directes Per què, es pregunten alguns autors? Formular un enunciat o un altre, d’entre tots els possibles, no depèn només de l’objectiu il·locutiu que tinguem. Per exemple, imagineu que volguéssim que algú tanques la porta, podríem triar entre...
- Fa fred, oi?
- Et faria res tancar la porta?
- T’has deixat la porta oberta
- Tanca la porta.
Depèn de la confiança, el poder l’estat en el que es troba la persona. Un dels factors que determina la forma que prendrà l’enunciat que emetem i, conseqüentment, la seva fora il·locutiva és la interacció entre l’objectiu il·locutiu i la distància social. Les dimensions que determinen la distancia social són: Els parlants poden tenir rols jeràrquicament molt diferents i molta familiaritat.
Per què ho fem? Per respondre cal recórrer a la noció ‘’imatge pública’’ (concepte de face de Goffman). Els humans tenim una imatge pública que volem preservar, i que es debat entre dos forces. Goffman , es un psicòleg social que enfoca les relacions socials des de una perspectiva de la dramatúrgia, perquè considera que quan les persones estem interactuen amb els altres, en el fons, son actors en un teatre. Posem una sèrie de rols i ens comportem segons els rols que anem a assumir (en funció de la obra que tenim que representar). Quan els humans estem a l’escenari, assumim un rol i tenim una imatge publica que volem defensar/preservar. Per exemple: quan la professora entra per la classe i assumeix el seu rol, ella te una imatge publica que vol preservar que consisteix a apropas a nosaltres saben de que parla i que te prous arguments per estar on esta. IMATGE POSITIVA (afiliació): correspon al desig de ser acceptat socialment, de connectar amb els altres.
IMATGE NEGATIVA: és el desig d’autonomia, de llibertat, de no dependre dels demés, que ningú no s’interposi en el curs de les nostres accions. (fer les coses com volem)
- Tota interacció amb els altres posa en joc les seves imatges públiques i les nostres.
- Així, en tota interacció pot haver-hi una amenaça a la imatge pública positiva o negativa dels altres i/o a les nostres pròpies. Els diferents actes de parla poden amenaçar la imatge pública del parlant i/o del receptor.
- Les peticions o les ordres à DIRECTIUS à^ poden amenaçar el desig d’autonomia del receptor (la imatge negativa) à RECEPTOR
- Les promeses à COMISSIUS à Poden amenaçar el desig d’autonomia de l’emissor (la imatge negativa) à PARLANT
- Les manifestacions de desacord à poden amenaçar el desig de ser acceptat socialment del receptor (la imatge positiva del receptor) à RECEPTOR TEORIA DE LA CORTESIA (politeness theory): Els actes de parla indiretes tenen la seva principal raó de ser en les funcions de cortesia que desempenyen... Què entenem per cortesia? Estratègies per gestionar les amenaces a la imatge pública del receptor.
