¡Descarga Capitulo Pere Coromines Majoria Selecta y más Apuntes en PDF de Sociología Económica solo en Docsity!
11. pere coromines i Montanyà (1870-1939)
«El contrato social y la era de la organización» (1930)
pere coromines i Montanya (Barcelona, 1870 - Buenos aires, 1939) fou un destacat polític, advocat, escriptor i economista. Durant la seva joventut, formà part del partit republicà de nicolás salmerón i del grup de L’avenç. Fou un dels fundadors del grup Foc nou i de la publicació àcrata Ciencia Social. el 1896 es va veure injustament im- plicat en el procés de Montjuïc, en el qual es jutjaven els responsables de l’atemptat anarquista al carrer dels canvis nous de Barcelona. Durant el judici el fiscal demanà per a ell la pena de mort; al final el van exiliar a França, d’on tornà el 1897 quan fou amnistiat. el 1903 es féu càrrec del negociat d’ingressos i Despeses de l’ajuntament de Barcelona i el 1909 fou elegit regidor al consistori barceloní. també fou un dels fundadors de l’institut d’estudis catalans (1907) i de la Unió Federal nacionalista Republicana (1910), en representació de la qual fou elegit diputat a corts els anys 1910 i 1914. a més, fou nomenat director (1909-1916) d’El Poble Català, portaveu periodístic del centre nacionalista Republicà. el 1916 decidí abandonar la política i intensificà la seva actuació en altres àmbits: participà en l’aprovació de la Mancomuni- tat (1914) i en la campanya autonomista del 1918-1919, i es vinculà amb el Banc de catalunya. també fou president de l’ateneu Barcelonès, un dels redactors de l’estatut d’autonomia del 1932, diputat al parlament de catalunya i a les corts per eRc, con- seller de Justícia i Dret (1933) i comissari general de Museus.
11.1 Homes i terra
L’economista, polític i escriptor català pere coromines, home de gran cultura, parteix de concepcions de l’anàlisi econòmica i de la teoria política per exposar el fenomen organitzatiu. proposa la tecnòpolis com a exemple de perfecció organitzativa. el seu
Josep M. Cortès M artí
discurs respira aires ben bé hel·lenístics —noucentistes—, quan advoca de manera indirecta la «res publica» dels clàssics. per ell, la societat és un fenomen organitzatiu que s’esdevé de manera natural, i creu que els homes són iguals en el temps dels temps. La relació amb els recursos és el que provoca el fenomen organitzatiu. L’economista català s’empara amb els estudis d’achille Loria (1857-1943), sense entrar en el rigor de les proposicions analítiques de l’economista italià, per explicar el fenomen de la propietat com a clau de volta de l’estructura social. L’evolució de les societats, exposa pere coromines, suposa l’apropiació dels recursos —homes i terra— que permeten la supervivència. emparant-se amb l’arquitectura de l’anàlisi econòmica loriana (i inspi- rant-se en la teoria ricardiana), usa la proporció inversa entre homes i terra per explicar la desigual relació entre els homes, i entre els homes i la terra; l’escassetat o l’abundància de la terra i d’homes suposa dos sistemes econòmics hipotètics. Mientras el hombre tiene tierras libres a su disposición, no se avie- ne a utilizar otro trabajo que puede utilizar en su propio beneficio. por esto dicen que hay que reducir al trabajador a la esclavitud. 1 L’esclavitud és l’efecte de les terres lliures; quan les terres han estat apropiades, el sistema esclavista es transforma. La confirmació de la hipòtesi la veu en la colonització. Quan les terres foren abundants en el nou continent des del segle xv fins al xviii, l’esclavitud com a sistema econòmic ressorgí. però quan las tierra nuevas fueron totalmente repartidas y no quedaron en disponibilidad más tierra de nadie, pudo apelarse a la civilización y a los sentimientos religiosos para declarar al hombre libre, que ya no tenía más remedio que ser un asalariado.^2 el corol·lari de la seva especulació, en el primer cas, és que l’abundància de terres és relativa, i que el treball és el recurs que cal dominar. en el segon cas, en canvi, la terra és un bé escàs i la propietat es converteix en una institució que cal preservar. coromines fa que en el seu discurs hi entri en joc una interpretació molt particular de la teoria marxista de la història: l’home lliure es tro- ba obligat a vendre el seu treball. La terra i l’home mantenen una relació proporcional- ment inversa subjecta a l’escassetat o abundància relativa. això vol dir que la gran dis- ponibilitat de terres força l’home a treballar-les com un esclau, ja que són escassos. en
1 coromines 1975: 373. 2 coromines 1975: 373.
Josep M. Cortès M artí
asimismo la democracia de los estados Unidos va tomando el carácter de un intento de standarización del hombre, por el tipo en serie; es la negación de la libertad.^4 es pot dir que el nostre autor esfilagarsa el cabdell per trobar explicacions del fenomen organitzatiu.
11.3 Estandardització i cultura
La seva interpretació recorda el passatge de ciceró: cultura és el conreu de quelcom, per oposició de la terra inculta i la terra culta: «era antes el hombre primario, sin historia»^5. La història, pel nostre polític, és només el resultat de la vida en societat. La cultura és efec- te directe de la civilització. com podem observar, utilitza el recurs ideogràfic entre terra inculta i terra culta, paral·lel al de terra conreada i terra urbanitzada. com a exponent de l’home civilitzat, és protagonista, com molts, de tota la transformació social que su- posa la nova centúria: oposa el medi rural al medi urbà, en el sentit que el pagès, la rura- lia, és sinònim d’aïllament i anonimat, quasi d’incivilització. el nostre economista captura la «théorie de les foules», quan afirma que «de la masa informe de la aldea, salían o a ella iban a refundirse, las multitudes que hacían historia en la ciudad»^6. es tracta de l’home que fa història i que regula la seva vida per uns objectius; es tracta del pas de l’home inculte a l’home culte de Marc tuli cícero, que es confon amb la teoria totalitària de les masses organitzades de Gustave Le Bon. coromines és un home del seu temps que es mou entre el classicisme, la il·lustració i els totalitarismes incipients, per explicar-nos el fenomen organitzatiu. segons la seva perspectiva, l’organització esdevé el resultat inevitable dels nous temps. seguint-ne el fil, la metropolinització de la vida humana li atribueix un vernís de superioritat moral. no és sobrer recordar que la cultura i l’organització són conceptes quasi paral·lels, en l’autor, ja que un no pot donar-se sense l’altre. tant la cultura com l’organització són un sistema de significats i símbols, a par- tir dels quals —i molt especialment a través del llenguatge—, els individus defineixen el seu món, expressen els seus sentiments i realitzen els seus judicis. L’home és capaç d’aprendre, transmetre, reflexionar i innovar, cosa per la qual el procés d’humanització només es realitza a través de la cultura i de l’organització en sentit ampli. ara bé, els individus s’han de sotmetre a la llei que dicta el contractualisme, si volen gaudir dels avantatges que significa viure en la gran organització dels temps moderns. no se’ls pot deixar al lliure albir els desitjos i les necessitats, sinó que han de complir un ordre mar- cat, convergent a la mitjana de l’home normal. aquesta nova cultura suposa un home nou: l’home estandarditzat; és a dir, l’acoblament —recordem el concepte «assembly
4 coromines 1975: 374. 5 coromines 1975: 374. 6 coromines 1975: 374.
- P ere Coromines i M ontanyà ( 1870-1939)
line»— d’uns amb els altres, totalment unidimensionalitzats i sota la dictadura de la invariable cadència mecànica.
11.4 Contracte i tecnòpolis
L’era de l’organització es caracteritza també, segons coromines, per la formació de les ciutats metropolitanes, que són la traducció de l’espai de l’organització (Roca 2000). pere coromines, home de pensament obert i sensible a la cultura, conclou que l’orga- nització és un dels estadis més avançats de la vida en societat. La seva concepció antro- pològica de l’home modern l’assimila a l’home metropolinitzat i guiat per la racionali- tat organitzativa. És «l’home standaritzat», espècimen de les societats complexes. atès que la terra no és «jus abundenti», les relacions socials s’adapten a les necessitats de l’organització. el seu enfocament obeeix al fet que l’estat civil contractual de l’individu és un procés històric aleatori. aquest nivell de discurs suposa un concepte antropològic segons el qual l’home es converteix en persona gràcies a la tecnòpolis: un entorn cultu- ral definit pel temps i l’espai, i per la història. D’ací que coromines utilitzi l’especulació teòrica de la negació del camp i el con- sens de la ciutat. La urbanització hipodàmica 7 és el seu model cívic: oposa rusticitat i civilització, home de camp i home metropolità, caos i ortogonalitat. per ell, la màquina organitzativa més evolucionada amb un moviment aleatòriament ordenat és la ciutat, i la ciutat és el resultat de l’apropiació de la terra i l’expressió territorial del contracte social; en definitiva, l’ortogonalitat barcelonina manifesta l’acord tàcit entre individus. aquest acord significa la fi de l’estat natural i l’inici de l’estat social. Des de la seva perspectiva, coromines veu l’organització social com un gran contracte social de man- teniment de l’estructura social, els fonaments de la qual es trobem en la inviolabilitat de la institució jurídica de la propietat. el paisatge desordenat de la ruralia i el paisatge organitzat de la metròpolis, amb els quals oposa l’entorn natural i l’entorn cultural, afaiçonen el seu concepte antropològic. L’antonímia entre inculte i culte, i ahistòric i històric, s’inspira en la personalització roussoniana de l’home salvatge. es pot dir que el seu nivell de discurs es fonamenta en el contractualisme des d’una perspectiva ben ca- talana —si em permeteu la comparativa pictòrica: canvia la ruralia ennegrida, solitària i conservadora de Modest Urgell, per l’urbanisme acolorit, caòtic i futurista de Joaquim torres-Garcia. i, encara que sembli contradictori, passa del camp simbòlicament mo- dernista a la ciutat teòricament mediterranitzada del noucentisme. Les metròpolis evo- lucionen aleatòriament i devoren els pobles i els homes, obligats a adaptar-se a la llei de ferro de les masses organitzades sota el lema: homes mitjans, pobles estandarditzats.
7 Del nom Hipòdam de Milet, arquitecte i teòric de l’urbanisme del segle v abans de crist, precursor de plató, que intentà sistematitzar l’edificació de les ciutats amb planimetries regulars i dissenyà la ciutat ortogonal.
