Libro Tecnolopolis catalana, Apuntes de Sociología Económica

¡Descarga Libro Tecnolopolis catalana y más Apuntes en PDF de Sociología Económica solo en Docsity!

.

..

.

.

edita: publicacions URV arola editors, s.L. - Gràfiques arrels, s.L. 1 a^ edició: del 2012 Disseny de la coberta: ???? impressió: Gràfiques arrels Dipósit legal: t- isBn: 978-84-8424-220- publicacions de la Universitat Rovira i Virgili: av. catalunya, 35 - 43002 tarragona tel. 977 558 474 - Fax 977 558 393 www.urv.cat/publicacions [email protected] arola editors: polígon Francolí, parcel·la 3, nau 5 - 43006 tarragona tel. 977 553 707 - Fax 902 877 365 www.arolaeditors.com [email protected] Gràfiques arrels: polígon Francolí, parcel·la 3, nau 5 - 43006 tarragona tel. 977 547 611 - Fax 902 877 365 [email protected]

La tecnòpoLis cataLana

pensament organitzatiu a catalunya

Josep M. cortès Martí

tarragona, 2012

Índex

• introducció: el model fordista
• capítol 1. La tecnòpolis
• capítol 2. evolució, taylorisme i fordisme: la Revista Ford
• 3. santiago Valentí camp (1875-1934)
• 4 cebrià de Montoliu i de togores (1873-1923)
• 5. Josep M. tallada i paulí (1884-1946)
• 6. Josep Ruiz i castellà
• 7. Joan Vilaseca ascuasciati (1876-1961)
• 8. pere Gual Villalbí (1885-1968)
• 9. Josep Mallart i cutó (1897-1989)
• 10. emili Mira López (1896-1964)
• 11. pere coromines i Montanyà (1870-1939)
• 12. antoni oriol anguera (1906-1996)
• epíleg: una economia amb luthiers i fordistes
• Bibliografia

.

10

tandarditzar el mecanitzat de parts i peces, perquè poguessin ser intercanviables entre si, cosa que va fer que la fàbrica es convertís en una successió de tallers que incentivaven l’ús de màquines especialitzades. així neix la fàbrica taylorista fordista racionalitzada que va permetre enormes guanys de productivitat i fiabilitat (Matesanz 2005). La producció en sèrie va combinar el treball parcel·lat amb el treball en línies o cadenes de muntatge. De manera que, si definim el taylorisme com la divisió del treball industrial sobre la base de la descomposició de l’ofici en tasques simples, el fordisme és el nom utilitzat per designar el model de producció en sèrie per a mercats de masses, per la qual cosa es defineix la noció taylorisme-fordisme com un sistema de producció en sèrie de baix cost per unitat de producte i destinat al consum massiu, de manera que així es conforma una estructura laboral amb nivells jeràrquics nombrosos i solidificats. en aquesta estructura, les carreres laborals s’hi organitzaven per classificacions con- tínues ascendents i taules de salaris rígides: la mà d’obra es gestionava en funció d’un model piramidal de llocs que s’ocupaven segons les qualificacions esperades que aquell model requeria. els salts de qualificació responien a graus acadèmics, i les promocions alienes a aquests —per definició, escasses credencials educatives— eren forçosament lentes, limitades i sempre a l’interior de les mateixes activitats, fixades en la matriu de la corporació industrial i vinculades a tasques qualitativament i quantitativament molt similars dintre de les mateixes branques o sectors econòmics. D’altra banda, una nova estructura de consum, basada a adquirir els tradicionals béns de subsistència única- ment i exclusiva en la seva forma de mercaderia (alimentació, tèxtil, consums corrents en general) i a accedir a la propietat individual de noves mercaderies +++(automòbil, mobiliari, primers electrodomèstics, tal com cebrià de Montoliu en fa esment i propo- sa la «menestralia industrial» aquest model de producció optava per una estratègia de reduir costos que va exi- gir resoldre el conflicte laboral, per la qual cosa es va imposar la idea d’augmentar regular- ment els salaris tant perquè s’anés ampliant constantment la demanda com perquè s’anés acceptant la divisió tècnica del treball mitjançant l’estandardització i l’especialització. així es pretenia disminuir la capacitat organitzativa dels sindicats d’ofici i alhora possibilitava tenir una força de treball dòcil i barata que la direcció podia manejar. no obstant això, les condicions de treball que va inaugurar el fordisme van dur, al seu torn, a desenvolupar un nou model sindical basat en l’empresa i en el sector, cosa que va contribuir a formar un espai on el conflicte era recurrent. a més la negociació salarial centralitzada tendí a gene- rar estructures salarials relativament tancades, i això va provocar que la formalització de les condicions d’ocupació reduïssin la capacitat empresarial de disposar lliurement de la seva força de treball (Köhler i Martín artiles 2005). això no obstant, bastant aviat es van manifestar els aspectes que van donar aquesta interpretació i que van resultar una mique- ta contradictoris amb els punts de vista de taylor. aquests aspectes eren: a) la necessitat d’introduir coeficients correctors, en gran mesura empírics, per determinar analíticament

11

els temps sobre una base científica; b) la necessitat de buscar formes d’integració de la base obrera i d’acceptació dels objectius de la direcció més refinades que les que taylor va considerar suficients —expressions característiques d’això són la introducció de les «relacions humanes» (Mayo 1977) i el reconeixement de la necessitat de regular alguns aspectes de forma contractual—; c) la persistència de formes d’alta professionalitat obre- ra en el treball amb màquines —aquest tipus de professionalitat estava estretament lligat a les característiques predominants en la tecnologia utilitzada en tot el període fordista, caracteritzada per l’ús, en la fabricació mecànica, de màquines eina amb fins especials—; d) el fet que, a pesar del nivell de detall i minuciositat a què van arribar les normes orga- nitzatives, l’organització informal no tan sols va romandre com a forma defensiva, sinó que es va revelar, paradoxalment, com a condició necessària per al funcionament de l’or- ganització formal, com van evidenciar, per exemple, els efectes devastadors de les pràc- tiques de no-col·laboració. +++es pot afirmar que el «pensament organitzatiu català» Josep M. tallada i Josep Ruiz castellà proposen la humanització del sistema fordista aquests aspectes s’expliquen en el fet que, en conjunt, taylor no va buscar tan sols un genèric millor mode de treballar, sinó que també va voler donar resposta espe- cífica al problema de com controlar el treball de la millor manera possible. És aquesta funció latent del model taylorista de disseny del treball el que n’explicarà, posterior- ment, moltes situacions d’obsolescència tècnica i conservació política. això explica, d’una altra banda, la decisió directiva de no canviar l’estructura del treball, encara que les condicions ambientals convidessin a fer-ho; es tractava d’un poderós instrument de control. el fet que el disseny taylorista del treball hagi representat durant molts anys la fórmula òptima per organitzar el treball en l’empresa ha provocat, en bona mesura i de manera opaca, aquesta segona funció social de notable importància; de la mateixa ma- nera que l’obsolescència tecnicoproductiva del disseny taylorista ha posat al descobert la seva funció de legitimació del poder empresarial i de control polític (aglietta 1979; Boyer i Freyssenet 2003; coriat 1982 i 1993). Mallart i cutó va estudiar els efectes de la racionalització del treball i la formació del treballador tayloritzat. +++És important retenir que el model fordista és la forma d’organització del treball que es refereix al domini dels principis organitzatius i tecnològics característics de la gran fàbrica moderna, i que van anar la solució que es va donar als problemes organitzatius creats pel sorgiment de la tecnologia de producció en sèrie (piore i sabel 1990), enfront de la posició cada vegada més subordinada de les petites empreses. el fonament d’aquest model productiu consistia a assolir un règim productiu intensiu en capital sota regulació monopolista (Lipietz 1979 i 1995). això va generar una gran concentració i l’aparició de grans empreses integrades tant verticalment com horitzon- talment, amb la consegüent formació de complexos industrials i la creació de grans or- ganitzacions del tipus holding, trust, cartell. aquestes grans empreses, seguint el model de Ford, integren gran part (i en alguns casos la totalitat) de la cadena de valor, dintre

13

nitzacions de producció i d’aparells estatals extremadament jeràrquics, inspirats en el model burocràtic weberià. D’altra banda, tal com s’ha indicat anteriorment, el fordisme es va desplegar sota el quadre de l’equació keynesiana, que va contribuir a evitar que l’economia mundial entrés en una espiral recessiva tan greu com la de la dècada dels trenta del segle passat. amb l’equació keynesiana —el punt de trobada entre respectar el mercat i perseguir la igualtat mitjançant l’articulació de polítiques redistributives (sánchez 2006)— es van regular les relacions entre l’àmbit econòmic i el social ( Jessop 2000 i 2002, alonso 2007), sobre la base que el treball i els costos socials que s’acumulaven sobre el món del treball quedarien parcialment coberts jurídicament —almenys com a declaració i projecte polític— per un estat redistributiu. aquesta regulació jurídica es va efec- tuar desplegant l’estat del benestar (o estat providència) i la negociació col·lectiva. L’estat providència regiria les relacions entre l’estat i la classe obrera, i en traduiria el pes polític, o sota una forma institucionalitzada (en les socialdemocràcies), o sota una altra forma més inestable, de simple relació fàctica de forces (en la resta de països capitalistes). La negociació col·lectiva, per la seva banda, era un marc adequat perquè es relacionessin la patronal i els sindicats, amb una intensitat certament variable en els diferents països (Rosanvallon 1995). L’estat providència, mitjançant l’estatut de ciutadania social —definit com a «igualtat humana bàsica de pertinença a una comunitat» (Marshall i Bottomore 1998)—, va fer suportables les desigualtats de riquesa generades pel capitalisme, i així va atenuar els conflictes socials que intrínsecament comporten. en realitat, la ciuta- dania social associada al desenvolupament de l’estat del benestar garantia una major igualtat d’oportunitats vitals i de redistribució de recursos materials, i legitimava, en el procés, la desigualtat intrínseca a la forma d’acumulació capitalista (Moreno 2003). L’exigència d’equitat implicava descobrir els factors que determinaven l’ocupació, els quals estaven directament lligats, segons Keynes (1985), a la «demanda efectiva» (és a dir, solvent); l’atur tenia el seu origen en una insuficiència del consum combinada amb una insuficiència de la inversió. corresponia a l’estat, llavors, estimular aquestes dues funcions de despesa, o directament (per mitjà de la despesa pública) o indirectament (a través, sobretot, de la política fiscal i financera). Mitjançant aquestes dues funcions, es va generalitzar la intervenció pública en l’economia. aquesta intervenció tendia a: mantenir una elevada demanda d’infraestructures i serveis públics, assegurar el control dels sectors estratègics i regular el funcionament dels mercats —fins i tot el mercat de treball (negociació col·lectiva, salari mínim…). Dintre d’aquestes polítiques, la plani- ficació econòmica —destinada a promoure que es desenvolupessin certes activitats i regions endarrerides i s’evitessin, alhora, alguns efectes indesitjats del creixement in- controlat— també es va generalitzar en un bon nombre de països. com a conseqüència d’això, els processos de divisió espacial observables des de l’inici del procés d’industria-

14

lització es van intensificar i van donar lloc a forts processos d’urbanització i creixement de les economies urbanes. a l’interior dels diferents països, aquest procés s’hi va produir de forma molt selectiva en l’espai i va afavorir intensos processos de concentració o polarització espa- cial —tant de les activitats i la riquesa produïdes com de la població i l’ocupació— en determinades regions, les grans aglomeracions urbanes de les quals foren el paradigma de les tendències concentradores de l’activitat econòmica, tal com podem contrastar en pere coromines, quan fa referència a contracte i tecnòpolis. es pot afirmar, per tant, que la gran empresa, la gran fàbrica i la gran ciutat es van convertir en l’exponent para- digmàtic d’aquesta fase de desenvolupament capitalista. a les ciutats, afirmen Méndez i caravaca (1996), la pròpia concentració dels efectius en uns pocs punts del territori va acabar provocant un augment dels costos i, amb això, l’inici de moviments de trasllat d’habitatges, fàbriques, comerços i certs serveis, que van originar que es formessin àre- es metropolitanes constituïdes per una sèrie de nuclis satèl·lits entorn d’una metròpoli central i, alhora, d’eixos de creixement al llarg de les principals vies de transport ràpid, fet que va intensificar l’articulació i l’especialització territorial. La polarització espacial va generar, al seu torn, una nova divisió internacional de la producció, amb estats Units com a vèrtex econòmic i geopolític, només contrarestat per la competència politicomi- litar de la Unió soviètica, després de la consolidació de la bipolaritat posterior al 1945. Juntament amb la comunitat europea, sorgida després del tractat de Roma (1957), i un Japó recuperat del conflicte bèl·lic, van ocupar una posició de privilegi en l’escenari econòmic internacional, al mateix temps que altres regions s’incorporaven de ple al procés industrialitzador en una posició de semiperifèries (europa meridional, aus- tràlia, nova Zelanda, Mèxic i el contienent sud llatinoamericà), les quals mantenien un fort proteccionisme exterior i una clara primacia dels sectors productors de béns de consum destinats al mercat interior. La resta de països, integrants del tercer Món, van mantenir una economia primària exportadora, al costat d’una posició de clara de- pendència del comerç internacional (Bustelo 1992 i 1998). D’altra banda, l’explicació convencional de la crisi del fordisme destaca el problema de la rigidesa organitzativa i tecnològica, que resultaria inadequada per plantar cara a la diversificació de la deman- da de productes, cosa que faria menys rellevants les economies d’escala (piore i sabel 1984). aquesta rigidesa l’hauríem de cercar en les grans estructures jeràrquiques, que dificultaven la presa de decisions en l’ús d’enormes mitjans de producció com a capital instal·lat especialitzat, i en la rigidesa laboral imposada per l’alt cost de les reestructu- racions de plantilla, a causa de normes característiques dels mercats interns de treball i a causa de lleis laborals protectores. no obstant això, aquesta visió sobre les rigideses del «fordisme» tendeix a perdre de vista algunes qüestions crucials en torn a la confi- guració de les relacions laborals, les estructures de poder i el conflicte social, i és que la crisi del «fordisme» no tan sols cal vincular-la a la capacitat d’adaptació d’aquest als

16

la uniformitat, la producció homogènia i els criteris d’especialització. L’empre- sa fordista no va ser aliena a utilitzar el coneixement com a mitjà de gestió i organització. per simplificar i estandarditzar cada operació, va caler eliminar l’especificitat i la falta de repetició, i disposar d’una metodologia que descontex- tualitzés les experiències i competències dels treballadors. persegueix la integra- ció dels coneixements en l’àmbit de l’empresa; per aquest motiu, les abstraccions portades a terme en l’estudi dels productes, les tècniques, el temps i els mètodes, descontextualitzen el saber dels operadors de la cadena de muntatge. el saber i el poder s’allunyen de la perifèria, on estaven situats abans, o es dirigeixen cap al centre. És així que l’esquelet que sosté l’empresa fordista és centralitzar el coneixement i el poder de decidir. aquesta centralització del saber va permetre a l’empresa fordista l’èxit en la coordinació de les diferents unitats, dels compor- taments organitzats, sempre en un entorn d’escassa variabilitat dels problemes. això ens explica que el psiquiatre i psicòleg industrial emili Mira i López parli d’organització i lideratge.

2. La segona etapa fordista: dècades dels anys cinquanta i seixanta del segle xx. suposa la maduresa de l’experiment fordista, amb el suport de la participació estatal en la promoció de les polítiques de consum de masses. es va produir una segona generació de flexibilitat fordista, com a conseqüència de diverses trans- formacions: la diversificació de segments de mercat, una actitud més bel·ligerant dels treballadors, el paper més actiu d’accionistes i inversors, les estratègies de diversificació de les empreses que van constituir estructures multidivisionals, etc. això va provocar que s’abandonés la idea d’un «the one best way». el sis- tema cognitiu de l’empresa va haver d’interaccionar més amb l’entorn i conver- tir-se en més polític i dúctil, i menys racional i matemàtic. es va passar d’una departamentalització per funcions en la primera etapa a una departamentalit- zació geogràfica o per productes en aquesta etapa, superposada a la funcional. La planificació de l’empresa es va dirigir cap als mercats, mentre que les polí- tiques keynesianes asseguraven paral·lelament el nivell necessari d’estabilitat i previsió per al càlcul mercantil. La lògica centralitzadora de la primera etapa es veu superada aquí per l’aplicació d’un principi federatiu en el qual cada context roman distint i divers, però interrelacionats per aprofitar sinergies. el poder central deixa d’ocupar-se de les operacions per ocupar-se exclusivament de les regles institucionals que sostenen l’organització divisional. en l’empresa fordis- ta d’aquesta etapa, la negociació i l’acord guanyen progressivament més impor- tància, en traslladar el coneixement del centre cap a la perifèria per afrontar la complexitat creixent dels problemes i assegurar l’adaptabilitat a l’entorn.

17

La lògica de la desintegració productiva i les xarxes de cooperació poden veu- re’s, llavors, com una prolongació de la lògica divisional sloanista (Boyer i Freyssenet 2003), en el sentit que els procediments típics de l’empresa divisional de la segona eta- pa fordista, amb els seus mecanismes de redundància i varietat requerida, estarien en condicions d’afrontar els requeriments del nou ordre postfordista, denominat també «era de la flexibilitat». L’antecedent d’aquesta nova «era» es pot rastrejar ja en el pas de la primera etapa de l’empresa fordista a la segona etapa, que se sostenia sobre el fraccio- nament del cicle productiu i la creació d’«illes» internes o de relacions de subcontracta- ció amb l’exterior. per aquest motiu, Köhler (2000-2001) qüestiona que el paradigma de la producció lleugera o ajustada que tota una generació d’empresaris i executius van adoptar constitueixi un model postfordista, i afirma que constitueix una perfecció del fordisme, mitjançant instruments com ara el «just a temps» i el «kaizen». La diferèn- cia amb el fordisme la trobem en l’intent continu d’explicitar els coneixements tàcits dels treballadors, amb l’objectiu de transferir-los a l’adreça i transformar-los en nous estàndards d’un treball més intens. per exemple, Bonazzi (1994) assenyala que el «kai- zen» efectua una substitució del control disciplinari de l’organització taylorista per una «pressió cultural», a fi que el treballador —o el grup de treballadors— millori la seva activitat i proposi millores a l’empresa. aquesta pressió s’efectua recorrent a tècniques diverses, des de concedir premis fins a recordar l’amenaça que suposa la competència d’altres empreses per mantenir els llocs de treball. La caracterització dels models de producció fordista i flexible s’explica millor si ens detenim en les principals funcions de l’estratègia de producció, que són: a) assegu- rar la congruència del sistema productiu i d’aquest amb l’estratègia empresarial i amb la resta d’estratègies funcionals (investigació i desenvolupament, producció, màrqueting, recursos humans, finances), i b) servir de guia per prendre decisions dintre de la funció d’operacions. Una de les formes d’aconseguir la integració entre diferents estratègies és a través de focalitzar la producció, gràcies a concentrar cada instal·lació productiva en un conjunt limitat i manejable de productes, tecnologies, vendes i mercats. amb aquesta estratègia es persegueix centrar la fabricació en un conjunt de tasques explíci- tes i compatibles. La focalització pot ser de dos tipus (Bañegil 1993 i Monden 1986):

A) La focalització ajustada (pròpia del model flexible). pretén satisfer les necessi- tats particulars d’un o diversos grups minoritaris de clients. Requereix un pro- cés productiu amb equips predominantment d’ús general, amb un fort compo- nent d’activitats manuals i no estandarditzades que fa que calgui per a la seva operació mà d’obra qualificada. se la coneix com a producció flexible i inclou la producció en lots i la intermitent. La qualitat, els terminis de lliurament, la flexibilitat i la innovació són les seves principals variables de gestió. L’estructura organitzativa és complexa, descentralitzada, amb baixa formalització, èmfasi alt

19

.

que indiqui què cal fer, qui ho ha de fer i quan ha d’estar enllestit, amb la finalitat, d’una banda, d’assegurar que els materials estiguin disponibles en el moment que calguin i, d’una altra banda, d’adequar les capacitats disponibles a les necessitats del mercat (Fernández et alii. 2003). D’aquesta activitat bàsica —que comprèn gestionar el flux de treball a través del sistema productiu de l’empresa i, també, anivellar el control realitzat dintre de la funció de producció— se’n denomina activitat de planificació, programa- ció i control de la fabricació i dels inventaris. aquesta activitat és fonamental perquè l’empresa incrementi la seva resposta competitiva i ajusti les fluctuacions de la deman- da i de les necessitats o excessos de capacitat en un determinat període de temps. La literatura identifica els següents mètodes de planificació i control de la producció (Díaz 1993, Domínguez et alii. 1995, chase i aquilano 1995):

1. sistema clàssic i producció en massa. Utilitzen l’inventari per controlar la pro- ducció. consideren que, si els nivells d’inventari són adequadament vigilats, po- den disparar les ordres de producció i de compra dels components l’estoc dels quals s’hagi situat per sota d’un cert nivell. arribats a un cert nivell d’inventari —o cada cert nombre de dies o operacions—, es realitza una comanda de com- pra o s’ordena fabricar per reposar un lot d’aquest component. el principal in- convenient d’aquests sistemes és la tendència a mantenir nivells alts d’inventari, amb el corresponent cost de manteniment. aquests sistemes són adequats per tractar la incertesa en articles la demanda dels quals tendeix a ser relativament contínua i independent de la demanda de qualsevol altre component (o produc- te) emmagatzemat.
2. planificació dels recursos de fabricació (MRp). Descansa sobre la base que la demanda de tots els components, submuntatges, productes en curs i matèries primeres, depèn de la demanda dels productes acabats; per tant, per a aquests components no cal fer pronòstics de demanda, sinó que n’hi ha prou amb els pronòstics dels components que tenen demanda independent, ja que la deman- da de la resta de components es pot calcular a partir de l’anterior, a partir de la informació continguda en les llistes de materials. D’aquesta manera, aquest sistema calcula el moment en el qual s’han de comprar i fabricar tots els com- ponents. el principal problema és que sol originar programes de producció que no es corresponen amb les característiques que habitualment es plantegen en les activitats productives en una situació real. Les causes d’aquest problema es tro- ben en el fet que certes hipòtesis són excessivament simplificadores (per exem- ple, el supòsit de capacitat infinita o l’existència de lots de fabricació i terminis de fabricació constants i predeterminats).
3. teoria de les limitacions. considera que una instal·lació productiva només pot produir béns tan ràpid com pot processar-los un coll d’ampolla més lent, per la

20

qual cosa qualsevol temps ociós en un coll d’ampolla comporta una pèrdua d’in- grés net per a tota la instal·lació productiva. D’altra banda, els recursos que no són un coll d’ampolla sempre tindran excés de capacitat, per la qual cosa aquest temps ociós pot ser utilitzat de forma productiva sense cost addicional en la realització d’activitats extres. el temps productiu s’ha de maximitzar fabricant en grans lots, a fi de minimitzar preparacions, i mantenint buffers d’inventaris enfront de colls d’ampolla, per tal d’assegurar-se que mai no estaran desatesos de materials i que se’n preveuran les avaries. aquests principis han estat in- corporats en complexos paquets de programari de programació i control de la producció (optimized production technology [opt]), centrats a identificar els colls d’ampolla.

4. «Just in time». tracta que totes les activitats, des del disseny del producte fins al seu lliurament al client, siguin organitzades de manera que permetin desplaçar els materials just a temps. La preocupació és assolir la major regularitat possible de la taxa de producció, a fi d’arribar a un flux estable dels materials en tota la instal- lació productiva. a partir d’aquí, es realitza una planificació agregada per arribar a taxes de producció desitjades i complir amb les exigències del mercat. tot es basa en la definició d’un pla específic: el programa mestre de producció, que calcula el programa de producció diari i la seqüència repetitiva en què s’ha d’elaborar cadas- cuna de les referències concretes de producte. aquest sistema utilitza el kanban (targetes identificatives), que permet regular la producció i sincronitzar el procés productiu, els clients i els proveïdors, tot creant cicles continus de moviments de contenidors de components en totes les etapes del procés productiu. aquests quatre mètodes de planificació i control de la producció es corresponen amb els grans patrons de gestió que imperen en l’actualitat, encara que es dóna una evolució cap als principis, d’una banda, de la gestió que es basa en les limitacions i que pren, com a punt de referència, els colls d’ampolla del sistema productiu i el seu cicle, i, d’una altra banda, de la gestió de producció ajustada, en la qual l’eficiència i la flexibili- tat han d’arribar als nivells que els exigeixi la competitivitat que necessitin. això suposa gestionar per processos i no malgastar (per excés de producció, per mètode de treball, per existències o estocs, per transports i manipulació innecessaris, per temps d’espera i per falta de qualitat). L’objectiu és posar els materials i productes a la disposició de cada procés o del client final, just en la classe, quantitat i moment precisos. per aquest motiu, la major productivitat i la major qualitat de les empreses no les aconseguirem a partir d’uns costos laborals més baixos, sinó del just a temps, com a forma diferent d’organitzar la producció. els elements bàsics de la producció ajustada es resumeixen en els següents sis principis (Köhler 2000-2001):