¡Descarga classicisme i manierisme y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Classicisme i Manierisme 14/II/
1. Classicisme i Manierisme: Les etiquetes estilístiques del Renaixement madur Concepte Manierisme: El manierisme és un estil artístic que predominà a la Itàlia del segle XVI. Posterior als grans mestres de l'Alt Renaixement, correspon a un moment en què els valors renaixentistes (bellesa, harmonia, unitat) són desmitificats i deixen de ser la finalitat última de l'art, i tots els camins esdevenen vàlids. Fora d'Itàlia, en canvi, aquesta època és la de difusió dels ideals estètics del Renaixement. La etiqueta “manierisme” sorgeix de les arts plàstiques, però també fa referència a la música i a tot el àmbit de la cultura. Origen i significat del terme: - Vasari i la “maniera” (1550): estil, terza età, bella maniera...l’artifici, el caprici o el bizarro. Per Vasari, el manierisme és una època preciosa. És la culminació, la perfecció de l’art del s. XV. S’han recuperat les mesures harmòniques pròpies del Renaixement; a la norma clàssica s’afegeix els principis renaixentistes. A aquests principis, s’han de sumar la gràcia que havien de tenir els artistes, que havien de fer les coses amb facilitat natural. Bizarro = Concepte positiu però que denota estranyesa / atípic. - Una sprezzatura “que amagui l’art i que demostri això que es diu que es l’esforç i quasi sense pensar-hi” (Castiglione, 1528) Sprezzatura és un terme acunyat segurament al segle XV i desenvolupat per Baldassare di Castiglione en la seva obra magna "El Cortesà". El terme en aquesta obra apareix com a qualitat essencial de tot príncep o cortesà, consistent en no demostrar afectació alguna, en una actitud "sprezzante", és a dir, una actitud distant, prenent com a exemples directes de cortesans al Duc de Nemours, Giuliano di Medici o el seu germà Lorenzo "il Magnifico" i sobretot, alguns dels Gonzaga, família dominant de Mantova. La sprezzatura seria la desenvoltura i seguretat pròpia del cavaller cortesà que consisteix en dissimular un sentiment o actitud amb estudiat exercici i gràcia. - S’ha definit “un art de l’art” o un stylish style, amb aquest principi d’intervenció referencial. Es un terme positiu. Dóna la llicència als artistes d’anar més enllà de les normes, dels límits. Això empeny als artistes a fer coses noves, a reinventar-se. El concepte
d’ “anar més enllà” només va ser entès per l’ èlit, i per aquest motiu, aquest art va ser acusat d’això, d’ésser molt restringit i valorat per molt pocs. Es va intentar transmetre la idea “art que mata a l’art”; volia dir que no es podia fer veure la complexitat de l’art ni les seves tècniques, només que l’art sembli fet per la gràcia, facilitat i sofisticació de l’artista. Crítiques
- Crítiques “els artífexs abandonats de l’estudi de la natura, van buidar l’art amb la maniera, o diguem la fantàstica idea, recolzada en la pràctica i no en la imitació” (Bellori).
- Bellori a les Vides (1672), Baldinucci al Vocabulario dell’arte del disegno (1681), Milizia i Luigi Lanzi que van encunyar el terme al 1792 en la seva “Història pictòrica d’Itàlia”.
- Allunyament de la natura, afectació, poca originalitat, intel·lectualitat buida, “amanerament”.
- Visió negativa fins a finals del XIX: sinònim de decadència. En aquest estil, tot el que Vasari veia com positiu altres teòrics ho van condemnar. Es considera que els manieristes van ser els causants del decliu de l’art, per què ja no es podia superar el que s’havia assolit. (Després de M. Àngel què?). El concepte “manierista” sorgeix al segle XVIII. Bellori diu que els manieristes obliden la natura, que no tenen la funció d’imitar, si no de copiar. Condemna la pràctica de molts artistes que no tenen imaginació i es limiten a copiar als grans artistes. Es critica aquest període per la seva intel·lectualitat buida, i l’allunyament de la natura. Recuperació historiogràfica
- Les arrels del Barroc al 500 són importants: Wolfflin, Riegl, Busse...
- Goldschmidt: capdavanter del trencament amb tirania del Renaixement.
- Weisbash (1910) escriu el primer article sobre “el manierisme”.
- Apreci més gran del manierisme en consonància amb l’època (Primera Guerra Mundial).
- Voss: diverses versions contemporànies. Diferencia el manierisme del barroc, individualitza els factors positius del manierisme.
- Dvorak i el Greco (1918): Valoració positiva que influeix, individualitza els factors positius del manierisme. Dvorak va començar a defendre el stilo per si mateix i infravalorà l’art del s. XV. El manierisme és l’impuls de la pintura gràfica i el gravat.
El Laoocont , s.IdC, còpia de l’original del s.III-IIaC del Grup Rodià. La renaixença i l’interés per l’antiguitat comencen amb els descobriments, com aquest grup escultòric, trobat per Giuliano Sangallo al 1516 al turó de l’Esquilí. A la hª Natural de Plini ja consta aquesta admiració pel Laoocont, on identifica el tema i la iconografia. Va ser adquirida pel papa Juli II i actualment es troba al Palau Belvedere, als Museus Vaticans. Quan la van descorbir estava fragmentada; li faltava la mà, la serp... M.Àngel proposà restaurar el braç del sacerdot. El Laoocont va influir molt en l’art de l’època; el Greco, William Blake al 1820...Baccio Bandinelli la va copiar en marbre per al papa Urbà X. Francesc I de França volgué tenir una còpia al 1540 i demanà un motlle de guix. Aquesta còpia avui dia es troba al Louvre. L’home vitruvià de Da Vinci , 1485-1490, Venècia, Galleria dell’accademia. Leonardo da Vinci reinterpretà l’home segons vitruvi. Es conservaren vàries còpies manuscrites del text. Tractat de Vitruvi vs Tractat d’Alberti sobre les proporcions clàssiques, la idea dels ordres i les normes albertinianes com vitruvianes. Fama i posició de l’artista del 500 Leonardo i Giorgione són admirats des de la seva època, no obstant això conservem poques obres en l’actualitat. Amb Rafael un cas semblant però amb més obres conservades. La fortuna de M.Àngel va ser molt desigual, al s.XVII va rebre moltes crítiques per allunyar-se de la normativa clàssica encara que, avui en dia, és el més valorat. El pintor Pontormo va tenir molta fama en vida i va ser menyspreat del s.XVI al s.XX, quelcom semblant amb el Greco. Foto: Deposició de Crist, de Jacopo Pontormo. En el cas dels manieristes del s.XVI en gral van ser rebutjats o ignorats durant els ss. XVII-XVIII fins els.XX quan els van recuperar. Bibliografía: Clásicos del arte..., MATERIA, 2003, pp. 215-246, Viçenç Furió { Plànol/esquema sobre la fama dels artistes en funció de l’evolució i fortuna que tingueren} PETER BURKE Sobre el renaixement
CLAUS en la fama i el seu procés a ITÀLIA i la seva difusió per Europa: L’estatus artístic de l’artista a llocs com Bologna, Florència... i el trencament d’aquest vers les corporacions. Al s.XVI creix la figura de l’artista solitari, exclós del taller, excèntric, a vegades alienat pel mecenes o comitent pq ja no treballa a un taller col.lectiu...però tot allò fa la suma per assolir la culminació de l’art s.XVI Reivindicació que l’art no és només un treball artesà = Difusió de l’intel.lectualitat entre els papes, artistes i erudits Vasari i la literatura artística-biogràfica de personatges com Tizià, M.Àngel, Rafael... Interés pel subjecte (l’artista i sa vida) a part de l’objecte. Parla del geni credor, de la fama i la qualitat. “Le vite” 1550, frontispici llibre -> Mite del progrés en l’art que perdura. Autors com Winckelmann o Olga Hazan. INSTITUCIONALITZACIÓ de l’art al 1561 amb la creació de Salons, acadèmies... Desenvolupament de la retratística, fet que s’estil.là molt en l’època. El retrat i l’autoretrat es desenvolupen molt. Es vol reflexar més la personalitat i això és una manera “nova” de retratar als personatges, ja no és de ½ cos sinó de ¾. Tb es cerca versemblança.
- Retrats per ordre de M. Àngel, Leonardo (autorretrat?) i Rafael (autoretrat?). -La tomba de Llorenç el Magnífic i Giuliano de Médici , Sagrestía Nova, de M. Àngel. www.nationalgallery.org.uk/whats-on/exhibitions/leonardo-da-vinci-painter-at-the-court-of-milan. 20/II/ El període entés com a Classicisme i la seva transformació cap al Manierisme es pot divir en quatre etapes principals:
1.- Les arrels al segle XV: del 1470 al 1492.
Aquest és el moment en que es gesta el canvi. Al 1492 mor Lorenzo de Médici dit el Magnífic, any en que es trenca definitivament la relació entre el món de tradició medieval i el món oriental.
- Andrea del SArto.
- Antonio Allegri da Correggio. El concili de Trento va esdevenir determinant pel desenvolupament i progressiva transformació de l’art del segle XVI. Iniciat al 1445 va tenir tres fases fins que es va tancar al 1463: 1.- fase Pau III (1534-1549). 2.- fase Juli II (1550-1555). 3.- fase Pius IV (1559-1565). Es van promulgar normes, manera diferent d’entendre la religió i la vida social, política i quotidiana. Defensors de Felip II. La primera etapa del concili fou molt rigurista, època en que es contrueix l”Escorial”: base del Barroc, es fixa en la realitat no de manera intel·lectual, sino sentimental. Es busca la representació dels sentiments d’angoixa i dolor, és un art cristocèntric. CONCEPTE de MANIERA Concepte clàssic referent a la capacitat manual. Ve de “manuaria/us”: capacitat de treballar amb les mans. Concepte que no apareix al món de l’art tan aviat com el de “clàssic”. “Maniera” aplicat a l’art apareix al segle XIV amb Cennino Cennini, pintor i tractadista, deixeble dels germans Gadi (Angelo i Tadeo), que alhora són deixebles de l’escola de Giotto. Cennini tradició important, muralista a la toscana i a Pàdua, on escriu “El llibre de l’art”, tractat pràctic sobre l’art, no teoritza com Alberti. Explica tècniques i recursos dels pintors. Teoria de Cennini: el pintor per dominar pràctica manual ha de seguir la “maniera” de fer del seu mestre. No seguir a diferents mestres sinó a un de sol, perquè sinó al final ni aprèn res. Cal deixar de banda la natura, seguir/imitar el propi art. Idea que sobrepassa al segle XV, Alberti: artistes empírics de la realitat, art = ciència. “Maniera” desapareix al segle XV, adquireix caràcter teoria social, protocol en Lorenzo el magnífic: poeta. Maniera = educació dels cortesans, les “bones maneres ”. Segle XVI: concepte molt freqüent, Baldasare de Castiglione, literat a diferents corts (Urbino, Mantua, Roma). Escriu llibre sobre les bones maneres, “El cortesà” : protocol social amb model a la cort d’Urbino. Parlen també de l’art.
Concepte “maniera” qualifica l’obra d’art. Castiglione i Rafael reflexionen per Lleó X com renovar Roma, fan informe. Utilitzen l’arquitectura antiga com exemple de la “bella maniera” i l’arquitectura coetània (medieval) com exemple de la “goffa maniera” (extravagant, impròpia). Aconsellen al Papa conservar els edificis de “bella maniera”. (maniera = ESTIL ) Segle XVI concepte “maniera” és coetani, conceptes de romànic, gòtic o renaixement són posteriors a l’època en que es donen. Coincidència del fet artístic amb la seva denominació. Qui defineix i estructura el concepte de “maniera” és Girogio Vasari a les “Vite”. Vasari és el 1er que l’utilitza com adjectiu. Tb parla de les 3 èpoques de l’art; la prime, la seconda i la terça maniera = la bella maniera, la moderna. ITÀLIA, situació política i social: s. XV = EQUILIBRI ITALIÀ, s. XVI = CRISI Centre de les arts, els artistes estaven més valorats aquí q en altres punts d’Europa. Naixement dels grans estats, debilitat de les ciutat-estat italianes Primacía de Venècia i Roma. Venècia s.XVI les oligarquíes seràn la base de l’intel.lectualitat del moment. Revolució per l’invenció de l’impremta, exportació de llibres i molta activitat divulgativa. Contrarreforma i la Reforma Luterana del 1517. Context europeu: França, Espanya, Àustria. Macquiavel i Castiglione. Diferenciació social marcada; els pobles guanyadors de guerres + rics i els empobrits + pobres encara. Les èlits enriquides, seràn els comitents i produiràn molt art. Situació de les arts: l’estatus de l’artista, artistes i patrons, concursos i rivalitats. El mercat artístic i les acadèmies. Contractes, punts importants: Material Preu Data entrega Tamany peça Ajudants (taller, altres mans) Iconografia lliure, més llibertat per l’artista quant el tema 21/II/ 2012
Bramante abandona Milà al 1499, quan els francesos envaeixen la ciutat. Se’n va Roma. Rafael arriba a Roma el 1508. Tb Leonardo deixa Florència al 1506, però se’n va a Milà no deixant de fer estances a Roma però romàn aliè a la situació artística dominada per Bramante, Rafel i M.Àngel; al 1516 se’n va a la cort francesa de Francesc I, on hi morirà. Bramante és qui obre l’anomenat cicle del Classicisme romà. Els anys anteriors havia treballat a la Llombardía. La seva cultura clàssica, l’havia format a Urbino en l’interpretació il.lusionista i quasi escenogràfica q havia rebut de Melozzo de l’espaialitat teòrica de Piero della Francesca. Aquesta és la base de la seva concepció de l’espai. Una altra font del seu humanisme és el classicisme sever i arqueològic de Mantegna. En un ppi és sobretot pintor, i com a pintor concep l’espai arquitectònic: STA Mª PRESSO SAN SATIRO, MILÀ Va ser la primera obra on Bramante va fer una intervenció. No és una església d’ obra nova, la planta original es va construir al s. IX, tenia una imatge que consideraven miraculosa i va ser destruïda per un grup de vàndals al 1478. El Duc Gian Galeazzo Sforza va encarregar a Bramante una reestructuració de l’església. L’ arquitecte va treballar en aquest projecte des de 1482 fins al 1491. La façana principal la van reformar al segle XIX, però la façana lateral és encara de Bramante. Planta i secció: Creu grega, dos capelles al costat i una nau única. Bramante és un dels precursors de la planta única, la importància que li dona a la perspectiva i als elements clàssics ho demostra en aquesta obra. És la primera església de Milà que té elements clàssics, i no amb elements gòtics ni d’influència milanesa. Sobretot destaca la seva cúpula semiesfèrica i les columnes de art corinti. Espai Cor: Bramante utilitza la seva experiència com a pintor i crea una engany òptic, crea les arquitectures fingides. Al no poder desenvolupar la profunditat del cor, el substitueix per una perspectiva en estuc. La pintura fa un efecte de profunditat, però no és més que 1metre. Dóna la sensació que l’espai es dilata i li dona més coherència, més sensació unitària. Aquesta intervenció va causar molta expectació en l’època. En les edificacions llombardes de Bramante l’espaialitat arquitectònica és un efecte visual: grans masses, buits i plens juntament amb una decoració fictícia q fa vibrar la superfície en contacte amb la llum.
STA Mª delle Grazzie, MILÀ L’església i el convent dominic de Sta Mª delle Grazie. El refectori del convent està decorat amb el cèlebre mural de Leonardo da Vinci «L’últim sopar». Al 1980 , el conjunt fou declarat patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Al 1463 el duc de Milà Francisco Sforza ordenà la construcció d’un convent dominic i una església en el lloc on es trobava una petita capella dedicada a Santa María de les Gràcies. Sota la direcció de l’arquitecte Guiniforte Solari, el convent fou finalitzat al 1469 , i l’església al 1482. Posteriorment, Ludovico Sforza decidí modificar el claustre i l’àbside d’aquesta segona; obres q finalitzaren al 1490. Al 1497 , Ludovico va enterrar la seva esposa Beatriz d’Este en l’església, la qual es convertí en lloc de sepultura dels Sforza. El tiburi (cúpula de base poligonal amb sostre en forma de piràmide, utilitzada al Renaixement a Llombardía) ha sigut atribuit a Bramante, encara q no existeixin proves q ho corroborin, menys en el fet de que Bramante era en l’època l’ingenier ducal i q el seu nom apareix en les actes de l’església i en la recepció d’una partida de marbre en 1494. L’estil de Bramante a Roma és l’últim desenvolupament de la cultura humanista revifada per la seva mirada a l’Antiguitat. A Milà havia adaptat la seva arq. a l’ambient tardogòtic en canvi a Roma vol adaptar-la a la q considera la vertadera història de la ciutat, com per exemple amb Vitruvi i els seus dibuixos de runes. El primer problema q es troba a Roma és de caràcter formal més q estructural: simplificar i depurar la imatge de l’Antiguitat en els edificis romans. CLAUSTRE STA Mª della PACE, ROMA És la seva 1a obra romana, el llenguatge arq és encara el de les seves obres llombardes no obstant modula la relació en clarobscur dels ordres, col.locant pilastres al 2n registre per a reduir l’efecte de profunditat de la loggia. Tb afegeix al 1er registre col adossades a les arcades. Equilibri visual. ST. PIETRO in MONTORIO, ROMA Al 1502 construeix el templet, molt similar al temple circular q dibuixa Rafael al 1504 “Desposori de la verge”. Té una raó històrica-conmemorativa pq s’erigeix on es creu q havia sigut crucificat St. Pere i tb representa l’església fundada per aquest.
Ciutat ideal, pintor urbinès entre 1470- 1500, pintura atribuïda a Luciano Laurana, Piero della francesca... La planta circular també es troba a la pintura, apareix en aquesta pintura per exemple. És important aquesta associació, ja que es considera que la ciutat ideal té edificis de planta circular. Per un arquitecte una planta central presentava problemes pràctics, sobretot en espai religiós, com separar l’espai dels fidels... al final del segle XV la planta central que domina és la poligonal, no la circular i en concret la de creu grega. Giuliano de Sangallo, Santa Maria delle Carceri, Prato, 1486- Concilia l’harmonia del cercle i la tradició de la creu. Permetia no haver d’inventar o mantenir la divisió entre les naus i el cor, les parts tradicionals de l’església. A més Giuliano va a Milà al 1492 i segur que coneix a Bramante i Leonardo. Hi ha un cercle important d’aquests arquitectes a la Llombardia. Leonardo no va fer cap església, però va dibuixar i va influir en arquitectes que van fer plantes centrals, com en: Santa Maria della Consolazione , Todi, començada el 1504 amb Cola de Caprarola. És l’edifici més proper a les idees de Leonardo. És la que té una planta més semblant a les de Leonardo, de planta centralitzada poligonal i amb una cúpula molt gran. Tota l’església és molt compacta, amb volums curvilinis que sembla que s’infli. San Biagio , d’Antonio de Sangallo el Vell, començat el 1518 Un altre exemple de relació entre església i il·lustracions de Leonardo. Veiem que tot és més geomètric, i a més, hi inclou campanilles a cada costat, fet que recorda al projecte de Bramante per Sant Pere del Vaticà, amb volums més quadrats. Església aïllada de la ciutat. La planta central és important, i aquesta recerca deixava oberta diverses opcions... no repetir exactament el que hi havia, la possibilitat de trobar altres formes. S’especula amb la creativitat. Bramante a Roma Bramante a Milà ja fa intents, però no té cap encàrrec que sigui església de nova planta. Quan va a Roma està molt lligat al Papat. El ducat de Milà cau en mans dels francesos al 1499 i els
Sforza ja no són l’autoritat i Bramante fuig. Al 1500 ja és a Roma. Serà el gran arquitecte de Juli II sobretot, serà un gran mecenes de l’art... els papes anteriors ja havien tingut aquesta voluntat, de renovar la ciutat de roma, com a centre polític, i per tant l’art i l’arquitectura forma una part molt important. Juli II fa un gran programa sistemàtic de renovació de la ciutat, la Restauratio Urbis Romae, amb molt contingut idelològic, volia restaurar la imatge de Roma com a capital política del cristianisme. Era molt important perquè Europa pateix grans convulsions. L’art passa a formar part del programa polític. En aquesta restauració, aquest retorn a la glòria de Roma els vestigis seran de gran inspiració, de la grandesa de roma... per arribar una altra vegada a la glòria de la ciutat de Roma. Aquesta voluntat de tornar a l’antiga glòria de roma farà que els arquitectes estiguin molt atents i serà el moment de gran projectes arquitectònics... La personalitat de Juli II, s’ha de remarcar perquè era un papa que encarrega grans obres d’art i una de les principals a Bramante. Quan arriba a roma és ja un artista madur, té 55 anys i entra al servei del papa. Bramante dona l’impuls definitiu a l’hora d’utilitzar el llenguatge clàssic amb una autoritat que no serà discutida. Roma és per ell una gran troballa, pot estudiar de manera rigorosa els vestigis que des de Milà no havia pogut veure. Des de la cort del Papa, la seva primera obra documentada ja senyala la recerca d’aprofundir en el llenguatge clàssic absolut, l’encàrrec és del cardenal Oliveiro Carafa, és l’ampliació de Santa Maria della Pace. Claustre de Santa Maria della Pace, Roma, 1504 No es tractava d’un encàrrec total, però ja mostra que les idees de Bramante i del papa són bastant afins en relació a la recerca d’un llenguatge clàssic total. Fa una remodelació. Li dona a la planta, al convent i al claustre una forma que és el quadrat, que li proporciona un principi de relacions de proporcions que va repetint amb tota la planta. El quadrat és la base de tota l’arquitectura. Subdivideix, tota l’àrea en quadrats, i cada part està relacionada amb el tot. Totes les dimensions, el pati, el refectori, la sala conventual, estan relacionades a partir de la forma repetida: el quadrat. També el claustre, l’interior, també està proporcionat seguint les normes clàssiques, el quadrat regula l’alçada, que té dos pisos i que segueixen la regla vitruviana, perquè el segon ordre és un quart més baix que el primer, i en la primera planta els arcs descansen en pilastres i en la segona sobre pilastres i columnes. L’ús dels ordres clàssics estan en perfecta harmonia. Arquitectura a la romana. Llenguatge molt sobri, no té gairebé decoració, vol trobar llenguatge clàssic absolut, s’allunya de les obres milaneses. La tria del quadrat permet projectar els espais segons una lògica entre les parts amb l’edifici sencer. Hi ha una recerca de valors absoluts. Sembla que el papa deia que Bramante era l’arquitecte perfecte per ell. Amb aquest projecte, Bramante entra a la cort papal, i Juli II veu que pot convertir-se en un dels seus arquitectes. Projecte per Sant Pere del Vaticà
només recorda als martiria antics, sinó també recorda la idea del cercle , com a metàfora de l’humanisme. Età cobert amb una cúpula semiesfèrica, i aquesta cúpula envoltada per una balaustrada i el centre està envoltat d’un períbol de columnes dòriques. Utilitza l’ordre dòric perquè és més solemne i va acord amb la significació del temple. Alberti ja parla de l’adequació de la forma amb el contingut, i com es tracta d’un temple per recordar el martiri i la santedat de Sant Pere, un ordre jònic no hagués estat apropiat. Veiem un ritme constant i coherent i és un símbol d’harmonia. La voluntat dòrica està rematada per una mena d’entaulament amb un fris dòric, amb tríglifs i mètopes amb símbols antics relacionats amb temàtica litúrgica que s’utilitzava en temples grecs. Hi ha una correspondència entre les columnes dòriques i pilastres dòriques a l’interior i la cel·la tenia un diàmetre de 4,5 aprox. Això no deixava espai per la litúrgia, és un templet petit, de significat commemoratiu, de significat simbòlic, no hi ha espai per la litúrgia. La cel·la és més alta que les columnes de l’exterior, arribant fins a la balaustrada. El templet està sobrealçat amb tres graons d’una base que l’eleva bruscament i li dona més solemnitat a un edifici tan petit. En el projecte original, el pati, que ara és quadrat, era circular que emmarca el templet. Subratllava la centralitat del temple i de l’experiència religiosa que commemora. La perspectiva Bramante la tenia molt present, i, al entrar a aquest pati i veure un templet circular, la perspectiva era impactant, i quan s’obren les portes del tempietto ajuda que es fa visible la crucifixió de sant Pere. Joc de perspectiva, joc simbòlic. Bramante té clar que la visió perfecta d’aquest conjunt és des d’un únic punt de vista, a través del qual l’espectador arriba al pati i veu la porta oberta amb la crucifixió al darrera. Summerson, diu que no és una còpia, sinó una font d’inspiració, les intencions són diferents. Palladio també... es va difonent l’arquitectura de Bramante. Palladio deia que era el primer en entendre l’arquitectura antiga. El simbolisme també és important, celebració d’una autoritat important de l’església. Concilia els ideals clàssics amb els ideals cristians. La planta circular és la planta central absoluta, la culminació de les plantes centrals. Llenguatge clàssic tan bé trobat, no només Juli II, els papes posteriors veuran que és important aquesta recerca de llenguatge i contingut, i Sant Pere com a primer papa i fonament de l’església catòlica. El peristil, aquesta idea de les columnes es diu que simbolitzaria a l’església militar, la cúpula simbolitzaria la cúpula triomfant i els tres graons que són la base en la qual Bramante situa tot el tempietto també es diu que simbolitzaria les tres virtuts teologals: esperança, fe i caritat. El llenguatge de Bramante serà l’oficial del papat. Serlio i Palladio escriuen que Bramante és el millor dels arquitectes del classicisme madur. Pati del Belvedere: gravat amb vista del projecte bramantesc. Esquema prospèctic Vol renovar el vaticà. El projecte que li encarrega era d’unir l’antic palau del vaticà amb la nova vil·la que havia projectat el papa Inocenci VIII, que s’anomenava el casino
del belvedere del s. XV. Ell vol unir la separació de 300 metres entre un edifici i l’altre i amb desnivell. Es basa en els vestigis de l’antiguitat, i no només en les restes sinó en les descripcions de les fonts antigues, i veu i llegeix que aquestes vil·les estaven molt sovint plenes, fetes amb un espai a l’aire lliure, descobert, que en aquest espai hi havia jardins i fonts, espais d’oci i s’inspira en això per fer la unió. El que farà és que amb un ús de la perspectiva utilitzarà els espais, i ubicarà terrasses amb nivells diferents, i relacionades entre elles, amb escalinates majestuoses, corredors oberts, amb espais en els quals es pot passar... els models tornen a ser els antics. Tornen a fer una reinterpretació: de la casa Aurea de Neró, estava descrita per tàcit, suetoni; la Vil·la Adriana i el Temple de Fortuna a Palestrina, i farà la remodelació amb dues terrasses, i amb aquesta visió en perspectiva que dona magnificència a la terrassa superior, i que la visió de l’espectador quan entra al pati sigui completa i realci la visió de l’espai. Des de la tribuna presso san satiro sap ampliar els espais. Bramante crea un impuls visual molt potent que puja fins l’hemicicle del teatre. Al pati de sota era on estava situat el museu a l’aire lliure d’escultura. També hi havia una escala de cargol que no s’ha conservat i era molt admirada a l’època. Construeix a l’exterior, comença a obrir el camí a les invencions lliures de les normes clàssiques, i és on hem de començar nosaltres el segle s. XVI. S’arriba a la culminació del llenguatge clàssic, hi ha arquitectes com Bramante que inventen coses i procediments per trobar el millor vehicle per comunicar, per trobar les solucions als seus encàrrecs que volen resoldre altres necessitats. Per tant Bramante és considerat el primer gran arquitecte del renaixement madur, que es fa passar del renaixement del cuattrocento al cinquecento. Palazzo Caprini o casa de Rafel (projecte de 1510) No s’ha conservat fins l’actualitat però és una altra obra de Bramante, es destrueix al segle XVII. Era el palau on vivia Rafael. Summerson també el cita com a novetat. És una tipologia diferent a la que em vist, un palau que després és imitada per altres arquitectes. Les habitacions eren a la planta noble, igual que les tradicions medievals, i el pis inferior era el taller o servia de botigues. Aquesta sèrie d’arcs de tradició clàssica amb caràcter molt tosc a la part inferior, i columnes aparellades dòriques, que no eren habituals però que arquitectes posterior ja citen, que són altes i coronades amb frontons triangulars i que es van alternant amb balcons i pedestals amb les columnes (part superior). Malgrat que sembli senzill, era una novetat, com el tempietto. Bramante fa més projectes pel Papa, com un palau a la Via Giulia, fet pel papa en via al seu honor, i un projecte per Sant Celso i Giuliano, el cor de Santa Maria del Popolo... Alguns projectes es conserven i altres no. Bramante també va a la Casa Santa Loreto per fer-hi un projecte, i a l’església de Roccaverano. Bramante fa la conquesta d’allò antic i la confiança total de l’arquitectura per adaptar-se a noves demandes, que es desenvolupa al segle XVI, i del domini de la adaptació a la necessitat que faci falta. Ximo Company, Bramante, mito y realidad, CAEM, Lleida, 2012 28/II/
Climent governarà com a papa, Climent VII, que és el papa que governava quan va haver el saqueig, es va haver d’amagar i no va fer res més que molestés a l’imperi. També a aquesta època hi ha la reforma luterana, Luter fa les tesis i al 1525 és excomulgat. A partir del segle XVI ja no estarà espiritualment comandada pel Papa, hi haurà altres autoritats religioses que es disputaren l’art d’altres corts, i el món nòrdic ja no dependrà del papa.... cal tenir-ho present com a rerafons. Què passa amb l’arquitectura? Ahir vam acabar amb Bramante. Bramante: llenguatge clàssic perfecte. Deixava obert el camí a propostes noves fora de la norma. Continua la recerca amb els seus deixebles. Encara tenen a Vitruvi com a influència però el poden comparar cada cop més amb les runes, i poden comparar la font amb el que hi havia en realitat, i això obre possibilitats a que no hi hagi una única norma establerta. El text vitruvià ja no serà immutable, serà una influència més, volien comprendre l’herència reial de l’antiguitat i no tenir prejudicis, i ara Vitruvi no és l’única. Aquesta recerca antidogmàtica, és el fonament de totes aquestes noves intervencions arquitectòniques, això ho faran en palaus i viles i en arquitectures religioses, norma o llicència dins la norma. Rafael Parlem de Rafael, a banda de ser un gran pintor o de ser un arquitecte, és fill de pintor. Havia vist obres d’alguns mestres del quattrocento. Es forma amb Perugino a Urbino i més tard se’n va a Florència i allà pot veure els grans mestres, Leonardo, Miquel Àngel i també va a Roma i retroba a Miquel Àngel i és on desenvolupa la seva tasca i és on fa la seva gran aportació a l’art. Per ell allò clàssic és essencial, però no com una cosa decorativa, epidèrmica, sinó com a concepte, com a concepció de l’art, creu que a l’antiguitat va haver la plenitud com a model, en el sentit més ampli, d’harmonia en la vida. Si algú volia fer alguna cosa nova havia de tenir aquesta concepció amplia del món antic, i per ell es troben en l’antiguitat les expressions més belles i també com a civilització. Pot veure les excavacions, però abans ja fa algunes intervencions. Rafael, Sant’Eligio degli Orefeci , 1509 És un encàrrec de Juli II, és una planta molt petita, i estaria inspirada en el projecte de sant Pere de Bramante, amenaçava runa i es va retocar una mica. Rafael, Capella Chigi, Santa Maria del Popolo, 1513 Aspecte original, que té l’aspecte tal i com la va deixar. Recorda coses de Bramante, però diferent. Igual que el templet parlem de dimensions reduïdes, de planta central i amb una cúpula semiesfèrica i per la concepció d’un espai unitari. Aquí l’espai és unitari però es diferent. Bramante busca la visió global i Rafael aquí busca que l’espectador estigui embolcallat per l’espai, s’ha de trobar
dins de l’espai no davant d’ell com projectava Bramante. Com que l’espectador ha d’estar dins de l’espai vol que pugui veure diversos punts de vista, pot mirar en diverses direccions. Això ho crea a través de diferents procediments. Crea l’elevació de la capella i l’espectador es troba al mateix nivell que les bases de les pilastres i afegeix molta decoració a l’espai, als angles hi ha columnes i als intercolumnis fornícules amb escultures, a la cúpula pintures: grotescos i a la cúpula hi ha mosaics que representen figures flotants sobre un fons blau. Els murs semblen desaparèixer, fa que entris en un espai on els murs semblen desaparèixer, hi ha una unió, és un conjunt unitari, però amb diferents punts de vista, visió des de fora. Rafael, projecte per a San Pere segons el Llibre de Serlio. Quan mor Bramante, el papa Lleó X va nomenar a Sangallo, i Fra Giocondo: els demana que continuïn els treballs, després nomenen a Rafael. També Baldasare Peruzzi. Rafael en aquesta època havia acabat les estances i confien en ell tot això. El repte que es troba és que ja s’havia començat l’església projectada per Bramante, poc però s’havia començat. Hi havia esquerdes. Troba parts de l’església malament, i troba el projecte de Bramante només iniciat i fa una nova maqueta encarregada pel papa, del qual només ens han arribat els dibuixos i aquests no sempre estan atribuïts i datats i signats i hi ha molta confusió d’aquests anys de la fàbrica de Sant Pere. Sembla que els tres arquitectes fan aportacions diferents i interessants. En aquests moments, Rafael havia acabat les estances vaticanes, on ja hi havia arquitectures clàssiques pintades. Confien en ell perquè és el conservador de les runes i obres de l’antiguitat. La concepció de l’espai bramantesc canvia, per Rafael, no només ha de predominar un punt de vista sinó diversos. En una carta al papa li explica la seva visió de l’arquitectura i de la maqueta. Només queden dibuixos que són tres vistes: alçat, planta i una secció i hi hauria, la idea bàsica de Rafael seria retornar a planta basilical, no de planta central com Bramante, sinó planta tradicional de tres naus i era la planta de l’antiga basílica. El projecte de Rafael hagués consistit en una planta basilical, preservant les grans pilastres per sustentar la cúpula, i allargant després la planta, en forma de T, com a l’antiga bàsilica. Era una solució retrògrada però resolia el problema de la litúrgia i de la separació de zones sacres pels fidels. A més la façana tenia que tenir dos torres, semblants a les de Bramante. Peruzzi, projecte per a Sant Pere.
