Història del art Ainhoa Aguilar Granado
2n batx A
Altar de Zeus a Pèrgam
FITXA TÈCNICA
Títol: Altar de Zeus a Pèrgam
Autor: Desconegut
Cronologia: 180 - 160 a.C.
Tipologia: Altar
Material: Marbre
Estil: Grec hel·lenístic
Localització: original a Pèrgam (Turquia) i
actualment està en el museu de Pèrgam (Berlín)
(reconstruït a partir de les restes trobades)
CONTEXT HISTÒRIC
L'obra arquitectònica pertany al període hel·lenístic (323- 31aC), un temps de transició entre
l'esplendor de Grècia i el predomini de l'Imperi romà.
Comença amb la mort d'Alexandre el Gran, que tenia el projecte de crear un imperi des d'Europa
fins a Àsia on es parlaria grec i la cultura hel·lènica en seria la base.
Amb la mort d'Alexandre el Gran l'imperi queda dividit en diferents regnes. Degut a això, pel que fa
a l'art, les influències gregues es barregen amb altres regnes i es creen diferents escoles.
Encara que l’autor de l’altar es desconegut, s’atribueix a l’escola de Pèrgam, que era un taller que
va ser molt important per les seves creacions.
Finalment, l'any 31 aC, els romans conquereixen l'Imperi grec.
ANÀLISI FORMAL
Originalment, l’altar de Zeus constava d’un podi de planta quadrangular de 7 metres d’alçada,
sobre el qual s’erigia una columnata jònica amb entaulament i coberta plana (decorada amb
diversos animals fantàstics i mitològics) adquiria forma de «U» i deixava al mig una gran
escalinata. L’escalinata conduïa a un pati interior tancat on hi havia l’altar dels sacrificis de déu.
Les parets exteriors del podi estaven decorades amb un fris continu d’alt relleu. I al pati interior
amb un fris esculpit igualment de temàtica mitològica.
De tot el conjunt només es conserva la façana. La part conservada del fris exterior de la
gigantomàquia (lluita entre déus i gegants) destaca pel dinamisme, en el qual les figures
s’enllacen i conformen les diferents escenes. Els personatges exhibeixen actituds violentes
reproduïdes per la musculatura, l’expressivitat dels rostres i el moviment dels vestits.
ESTIL
Al període hel·lenístic es van deixar de banda els cànons de serenitat i equilibri i es van començar
a representar composicions més dinàmiques.
En aquest període, els rostres dels personatges es representen amb una gran expressivitat,
mostrant sentiments de sofriment i passió.
L’idealisme deixa pas al realisme.
