El poema XIII d'Ausiàs March gaudeix d'un esquema mètric usat molt sovint en la
poesia marquiana, cinc octaves de decasíl·labs amb rima consonant de creu creuada. A
més a més compta amb una tornada regular.
La primera estrofa és narrada I protagonitzada pel jo líric del poeta, així, a part de
donar-li més realisme, com que l'estrofa posseeix un to tràgic aquest és augmentat
amb molt més dramatisme. Aquest to tràgic ve donat per la bimembració de l'estrofa
en dues parts de quatre versos cada una; la primera el jo líric demana a la gent que
sigui feliç, gairebé hi obliga, tanmateix en la segona part veiem com el jo líric no podrà
fruir de les alegries que predica, ans al contrari, s'ha d'assimilar a les ànimes afectades,
no perquè estigui en pecat, sinó perquè s'igualen en el sofriment etern. Per aquesta
causa el poeta ha d'anar als cementiris i posar-se en contacte amb les ànimes
afectades, com en el poema XIX a les dues primeres cobles que té un dolor diabòlic,
perquè com veurem a la segona estrofa "cascú requer e vol a son senblant". March
recull aquest passatge de la Divina Comèdia de Dante qui en els cants IX i X de l’Infern
també parla amb ànimes afectades, però sobretot pren l'aforisme del primer vers de la
segona estrofa, que prové d'Aristòtil i l'escolàstica medieval, del vers IX, 130 "Simile
qui con simile é sepolto", que també apareix en altres poemes de March. En l'inici de la
segona estrofa March pren com és costum la moralitat, el fet que estigui enamorat
l'ofusca i cau en la malaltia d'amor, per això no li plau el tracte amb els vius, I l'únic
semblant que pot tenir són les ànimes afectades pel seu dolor etern. Per aquesta
relació que té el jo líric amb les ànimes afectades la gent pren d'ell espant, el veuen
com un mort. A partir d'aquí March utilitza un recurs molt sovintejat en la seva poesia,
l'exemple, n'utilitza dos per indicar el sofriment de la passió amorosa. El primer, que té
gran valor en el conjunt de la poesia marquiana perquè permet datar amb precisió el
poema, és el que versa sobre el rei de Xipre Janus de Lusignan, que va ser fet presoner
en la batalla de Chierochitia el 7 de juliol de 1426 i reclòs al Caire fins el 20 de maig de
1427.
Per això, com que March cita l'esdeveniment, en el moment que ho devia escriure
devia d'ésser de rabiosa actualitat i ben segur que era conegut per tothom i tothom en
prenia conhort de la sort d'aquell personatge. Com que March es refereix al rei en
present I no al·ludeix en cap moment l'alliberació del presoner el poema és escrit
abans del 20 de maig de 1427. El Jo líric considera que aquest personatge no pateix pas
amb tant d'escreix com ho fa ell perquè el que li passa no acabarà mai ni el podrà curar
cap metge. En canvi el rei, tot i que estigui presoner en terres d'infidels, almenys li
queda l'esperança de pensar en un possible rescat, altres, com ell, no seran salvats. El
segon exemple és el del gegant Tició, que s'enamorà i va voler violar Latona, mare
d'Apol·lo i Diana. Per castigar-lo un voltor se li menjava les entranyes que li ressorgien
cada dia perquè l'ocell les hi pogués tornar a menjar el dia següent. El gegant va ser
condemnat per un pecat de luxúria, igual que el jo líric que també pateix luxúria per a
la seva amada. Així March, pel que ens explica a continuació està en igualtat de
condicions que el gegant, la luxúria els hi va rosegant les entranyes a tots dos: al
