La Gioconda de Leonardo da Vinci
Leonardo va introduir l’estudi psicològic en els seus retrats, tot elaborant una nova
tipologia del retrat femení de mig cos en el qual les mans jugaven un paper fonamental a
l’hora de reflectir l’expressivitat. De tots els que va pintar (Ginebra de Benci, Dama amb
un Ermini, La Belle Ferronière, etc.), el retrat més famós de Leonardo és La Gioconda,
també conegut com la Mona Lisa (1503-1506), un dels quadres més comentats de la
història de l’art. Pintat a Florència, el petit quadre, un oli sobre fusta de 77 ×
53 centímetres, va acompanyar el mestre del Renaixement fins a la fi dels seus dies.
El primer que sorprèn en aquesta obra és el fet que Leonardo va abocar-hi els seus
esforços durant tres anys, mentre que va deixar sense finalitzar d’altres retrats de dones
molt més importants de la seva època, com Isabel d’Este. Mai no sabrem quin tipus de
fascinació va sentir el pintor per aquesta dona discreta i desconeguda. I és que existeix
una diferència entre la Gioconda i els altres retrats femenins que Da Vinci va pintar al llarg
de la seva vida: la presència del misteri de la bellesa en el rostre de la dona, en
l’expressió de la seva mirada i en el procés de definició de la seva identitat.
Giorgio Vasari, el biògraf del geni renaixentista, va identificar la protagonista com a Mona
Lisa Gherardini, la dona de Francesco Bartolomeo del Giocondo, un home de negocis
florentí. Mona Lisa tindria vint-i-quatre anys en posar pel mestre i de l’associació amb la
seva figura prové el nom amb el qual es coneix el quadre.
Ara bé, tot i que els estudiosos acostumen a donar per bona la identitat de Mona Lisa,
existeixen d’altres possibilitats al voltant de la misteriosa figura: Pacifica Brandano,
Isabella Gualanda, Isabella d’Este i Constanza d’Avalos. És a dir, existeixen cinc identitats
possibles que podrien amagar-se darrera de la Gioconda. Fins i tot, dins del gnosticisme
hi ha qui pensa que l’enigmàtic somriure pertany a Maria Magdalena. El propi Leonardo va
alimentar aquest misteri en no entregar mai el retrat al cap dels hipotètics clients. I és que
el quadre va acompanyar Da Vinci fins a la seva mort.
En l’anàlisi de la Gioconda cal detenir-se en quatre aspectes cabdals d’aquest quadre:
l’expressió, la tipologia del retrat, el paisatge i el possible significat al·legòric.
En primer lloc, l’expressió entre malenconiosa i somrient, allò que s’anomena
habitualment com l’enigmàtic somriure de la Gioconda, ve donada per la forma magistral
amb la que Leonardo aplica l’sfumato: els elements que configuren l’expressió del rostre
(les celles, el nas i la boca) queden units per una matisada gradació de la llum i les
ombres que defineix i indefineix a la vegada els trets facials. Mentre que el front, els
