Traball òpera: la gioconda, Ejercicios de Historia antigua

¡Descarga Traball òpera: la gioconda y más Ejercicios en PDF de Historia antigua solo en Docsity!

HISTÒRIA DE L’ÒPERA

LA GIOCONDA, ÒPERA DE AMILCARE

PONCHIELLI

Aina Xicota Guasch

DNI: 79283002R

NIUB: 16672515

Professor: Jaume Radigales

CRÍTICA DE LA GIOCONDA

El passat 30 de març es va poder presenciar al Gran Teatre del Liceu l’assaig general de La Gioconda , òpera de Amilcare Ponchielli amb llibret de Arrigo Boito basat en la novel·la de Victor Hugo Angelo, tyran de Padoue. El Liceu ha recuperat el mateix muntatge que ja es va poder veure fa 14 anys al teatre, amb la direcció artística de Pier Luigi Pizzi.

Aquesta obra està emmarcada en el context de la Scapigliatura (encavallament), un moviment que va fer de pont entre el romanticisme i el verisme. Els resultats d’aquest moment cultural no han passat a la posteritat amb tant èxit com els del moviment que el va precedir ni que el va succeir, La Gioconda és l’única obra del compositor que es continua representant amb certa regularitat als teatres d’arreu del món. La dificultat de viure entre dos grans períodes de l’òpera italiana i al mateix temps ser contemporani de Verdi, compositor que amb el seu geni i la seva innovació va esdevenir una de les figures més importants de la història de l’òpera, és enorme. Han sigut molts els bons artistes que han estat eclipsats i oblidats a causa del període que els hi va tocar viure, per sort, avui en dia, encara podem gaudir de La Gioconda.

L’argument de l’obra es podria resumir fent referència a la seva faceta de drama amb un triangle amorós, com tantes altres obres, o amb un doble triangle amorós com seria aquest cas. Però descriure’n així l’argument seria quedar-se curt, ja que obviaríem un dels factors principals de l’òpera, la relació mare-filla entre la Gioconda i la seva mare la Cieca. És aquesta relació que porta a la protagonista a evolucionar com a personatge i a adoptar uns rols diferents als que estem acostumats o als que un podria esperar.

Aquesta interacció entre dones, que trenca certs esquemes, ja que no s’acostuma a aprofundir en les relacions materno-filials ni veure com una dona passa de voler boicotejar la seva rival a fer-ho tot per salvar-la, és destacada en el programa de mà en un text de Laura Mercader. Ella ho contrasta amb el fet de ser una obra completament creada per homes en una societat profundament patriarcal on, inevitablement i com qualsevol altra obra de l’època, passada pel filtre contemporani estarà tacada de misogínia. Tot i això, aquesta obra se centra en el protagonisme dels personatges femenins i mostra una relació entre elles més enllà de la rivalitat, mostrant amor matern, compassió, lleialtat i sinceritat. I, tot que aquesta manera d’actuar condueix a la protagonista al seu tràgic final, veure aquests comportaments en una òpera del s. XIX s’agraeix.

El final d’aquest segon acte és d’una gran espectacularitat escenogràfica. Els vaixells vermells cremant al fons de l’escenari, que es podrien interpretar com la representació de la passió i el caràcter d’Enzo, marquen un punt i final grandiloqüent de la mitja primera part de l’espectacle i aconsegueixen captar l’atenció de l’espectador, expectant ansiós de veure la continuació de l’obra.

El tercer acte està plegat de contradiccions. Comença amb Laura a punt de morir en mans del seu marit Alvise però enmig de l’acció dramàtica de l’argument i amb Laura de cos present a l’escenari, donada per morta, esclata el punt més alegre i festiu de l’òpera. La festa de disfresses a casa del Dux omple l’escenari de tot una gamma nova de colors, trencant amb els quatre colors dominants que s’havien presentat fins al moment.

El tercer acte va ser, sens dubte, el més celebrat pel públic assistent a l’assaig degut a la peça de ballet La dansa de les hores. Aquesta peça gaudeix de gran popularitat i és àmpliament coneguda, fet que potser va motivar també a l’entusiasta reacció del públic que va mostrar la seva devoció per la peça tant al final d’aquesta, com un cop acabat l’espectacle, amb una ovació als ballarins gairebé superior a la dels protagonistes de l’obra. Personalment, en veure l’òpera no era conscient de l’enorme popularitat de la peça i vaig gaudir-la tant com la resta del públic. És difícil saber en aquestes ocasions fins a quin punt l’espectador pot arribar ja influenciat a veure l’espectacle o simplement es deixa emportar per les seves reaccions a l’hora de jutjar l’obra.

El que és clar és que va ser un tercer acte molt celebrat per tothom, servidora inclosa, tot i que en alguns moments vaig dubtar de la coherència i adequació de tota l’escena en relació amb el conjunt de l’obra. D’una banda, és una escena completament diferent de la resta de l’espectacle, i això es pot veure amb la música, el protagonisme del cor i el ballet o fins i tot en els colors utilitzar pel vestuari, i que pot portar a l’espectador a preguntar-se quin és el seu sentit en aquell moment de l’obra. D’altra banda, crec que també és segur afirmar que el públic passa per alt aquests possibles dubtes per admirar la bellesa formal de l’escena i queda content amb el resultat.

Per últim el quart acte ens mostra un retrobament feliç dels enamorats seguit d’un final tràgic per la protagonista. Tot i la bellesa de l’ària del suïcidi i del dramatisme de l’escena final, per mi l’últim acte no va acabar de culminar com m’esperava. Potser perquè veníem d’un tercer acte tan gaudit i celebrat i passàvem a un de molt més íntim

i contingut però, personalment, vaig tenir la sensació que l’obra no va acabar en un dels seus punts més àlgids.

La presència del nombrós cor del Liceu donava versemblança a l’ebullició i vida de la ciutat de Venècia. Potser caldria plantejar si els números del cor podrien haver sigut més lluïts però la seva caracterització i transformació primer en poble i després en cort es va plantejar de forma molt convincent i revestint d’un cert dinamisme al conjunt de l’espectacle.

La Gioconda és una obra amb tres personatges femenins i tres de masculins on es veuen representades sis tessitures vocals diferents i cada una d’elles amb la seva respectiva ària. La Cieca amb veu de contralt, Laura de mezzosoprano, la Gioconda de soprano, Enzo de tenor, Barnaba de baríton i Alvise de baix. El fet de poder gaudir d’aquesta diversitat en una obra tan coral és un dels elements que fan de la Gioconda una obra fàcil de seguir, tot i tenir un argument enrevessat i, que tot i el dramatisme que impregna l’obra i la seva durada, es percebi amb una certa lleugeresa.

La coherència de la posada en escena en relació a l’obra, la manera de tractar els personatges i l’adequació de l’acció dramàtica amb el moment escollit per la representació fa que sigui un espectacle molt complet i potent. D’altra banda aconsegueix, a través d’un llenguatge molt ben treballat, convertir un llibret llarg i enrevessat en una obra que se segueix amb interès i facilitat. Per acabar, la posada en escena i la professionalitat dels artistes converteixen l’espectacle en dinàmic i més lleuger del que es podria esperar per una òpera de les dimensions dramàtiques de La Gioconda.