¡Descarga Comunicació i Relacions Interpersonals y más Apuntes en PDF de Psicología Social solo en Docsity!
Comunicació i relacions interpersonals 10.569 04/11/2019 04/12/
PAC 2
L’ordre de la interacció i de la conversa
Nom: Dafne
Cognoms: Mejías González
Resolució de la PAC
1. La definició de la situació per a Goffman és un problema central (1991) en la interacció i són les regles que possibiliten el seu ordre (Goffman, 1991). Així doncs, conèixer com comportar-se cara-a-cara (l’estandardització de la conducta corporal i vocal mitjançant la socialització i que caracteritza tal conducta amb una determinada funció) en constituiria quelcom significatiu, com a peculiar microsistema (Vitores, 2015). Considerant que la caracterització que un individu fa de l’altre depèn segons Goffman (1991) de dos formes d’identificació: la categòrica (ubicar-lo en una o més categories socials) i individual (que assigna una forma d’identitat única basada en la veu, nom, aparença,etc.); fonamentals per a la vida interactiva, la problemàtica es resol mitjançant regles d’interacció van més enllà , en la mesura en que l’ordre de la interacció es veu amenaçat (Goffman, 1991). Posem el cas del curt on, dos individus es troben en una posició ideal per a compartir un mateix focus d’atenció, percebre que ho comparteixen i també dita percepció (Goffman, 1991): es d’un inici, es presenta la idea central de què “l’amor és mentida”, en reiterades ocasions i per part dels dos participants. En aquest sentit, ambdós amics podrien centrar-se en ajudar-se a comprar allò que necessiten, probablement motiu pel qual hagin quedat al centre comercial. Ara bé, en tant que l’eficàcia de la coordinació és modulada per la parla, aquesta mostra una problemàtica quan quelcom no funciona com s’esperava (moment en el qual el noi li confessa sense voler que l’estima), i és en aquest moment on cal actuar (ell reacciona intentant corregir allò dit). Les regles d’interacció modularan i definiran la situació. Ara bé
Comunicació i relacions interpersonals 10.569 04/11/2019 04/12/ aquestes, de caràcter explícit, en un primer moment ens mostra una situació bastant simètrica presentant a dos amics que van a comprar junts i es demanen opinió recíprocament. Així doncs la restricció de la contingència (anar més enllà de les regles explícites) vindria donada per la no acció en el trencament de les regles de la interacció , actuant ja com a rituals d’aquesta des d’un principi en el curt, és a dir, la restricció de la contingència “obligaria”al noi a corregir la ineficàcia de la seva parla (en tant que amenaça la situació definida entre ambdós) degut a les regles de la interacció actuants en la seva relació d’amistat (el noi vol proposar un marc interpretatiu dotat d’un significat alternatiu -al generat per espontaneïtat- per al context particular –Vitores, 2015). La problemàtica creada però (la situació present supera els comportaments adients i límits, tot qualificant als presents amb altres rols dels preestablerts –Vitores, 2015-), es resol per part de la noia sense restringir-se de la mateixa manera, tot superant les regles d’interacció (Goffman, 1991), malgrat que els rituals remetin al noi modelar pautes de comportament -tan naturals com l’expressió de l’afecte a l’altre- pel fet d’estar sotmeses a normes (Vitores, 205). Així doncs, el significat que adopta la situació social (i de “qui són” ells, en dita situació) finalment és re-definida (ambdós s’estimen i semblen no ser mers amics) per l’acció i el que es projecta des de l’altre (la noia) en el context d’interacció (li dona un petó) (Vitores, 2015), remetent al focus compartit inicialment en la interacció, com si es tractés d’una metàfora: si l’amor és mentida, ells fins aleshores amb les regles d’interacció estaven alimentant la mentida de que no s’estimaven i la situació calia ser re-definida com finalment es produeix.
2. “ Quan un individu es presenta davant d’altres, tindrà molts motius per a tractar de controlar la impressió d’aquells qui rebin la situació ” (Goffman, citat a Goffman, 1956). És això el que succeeix amb “el pare de família” quan arriben els seus germans a un dinar familiar i respon que encara no està elaborat per la seva dona en exigència dels seus germans, davant dels qui cal preservar la pròpia imatge. Així doncs, en tant que la interacció ve definida per les accions recíproques dels protagonistes cara-a-cara, l’actuació ( permormance ) en constituiria l’activitat total d’un participant (en aquest cas, ens centraríem en el pare de família en l’escena en què crida a la seva dona exigint la ubicació del seu cinturó tan apreciat), que serviria per a influir sobre els altres participants o audiència (demostrar la pròpia autoritat sobre la seva dona
Comunicació i relacions interpersonals 10.569 04/11/2019 04/12/ que en la intimitat promet a la seva dona que “sempre la cuidarà”) i els fa creure que es relaciona amb ells d’una forma més ideal del que ho fa realment (per exemple, quan el germà li diu que es preocupa per ell, motiu pel qual ha de plantar cara i l’agafa de l’esquena, l’altre es deixa emportar pel valor ideal de “la fraternitat” que els uneix, tot fent el que diu, per a controlar-se a sí mateix -Goffam, 1956-).
3. Existeixen molts factors imprecisos en una conversa i aquells qui participen són els que negocien el manteniment o canvi de tema i en definitiva, el curs d’aquesta. La correcta interpretació es duu a terme mitjançant inferències que conformen el que es denominen com a “indicis de contextualització” segons Tusón (2002) en l’estructura d’una conversació. En aquesta, els interlocutors es tornen la paraula mitjançant el denomina par adjacent (dos torns consecutius on, donat el primer, s’espera el segon), com per exemple: pregunta- resposta, salutació i salutació, etc. Es podria donar un par adjacent durant la conversa entre els protagonistes de l’episodi d’estudi quan per exemple ella li demana al noi que per motiu de la seva ciàtica, si li pot ajudar ell mateix a pujar l’olla al moble: petició de la noia (primera part) – rebuig per part del noi (segona part); és el que conformaria el par adjacent en els torns de paraula. D’aquesta manera, podem observar que l’últim parlant (noia) fa una indicació clara al noi (li cedeix el torn) a través del parell adjacent (Sacks, 1992 a Antaki i Díaz, 2001): emissions juntes , com també seria el cas d’una pregunta i la seva resposta en el moment en què s’hi troben el protagonista i l’amic i aquest li pregunta que si “també s’havia pres el xarop?” (pregunta o primera part), moment en què el noi contesta que sí (resposta o segona part). Els mètodes que les persones tenim per reconèixer i fer la vida quotidiana amb altres de la mateixa societat formen part de l’etnometodologia de Garfinkel (1967 a Vitores, 2015). És interessant observar l’episodi d’estudi en tant que en la mesura que el protagonista que sent ceguera, gràcies als seus raonament pràctics i coneixements que disposa ( etno ) sobre la vista, el primer que pretén és dirigir-se (decideix fer/anar) a un professional de la salut en relació a aquesta, com un oculista o òptometrista (en base a la forma d’entendre la seva funció – metodo -), en tant de formar part d’una societat en què se suposa ( metodo ) que la funció de dit és treballar sobre el seu problema, segons el reconeixement d’uns coneixements pràctics i les regles que tots els membres d’una societat compartim i sense les quals la vida quotidiana no funcionaria (Vitores, 2015).
Comunicació i relacions interpersonals 10.569 04/11/2019 04/12/
4. Les interaccions interpersonals podríem emmarcar-les com accions comunicatives (Arenas, 2019) d’efectes amb les relacions que hi establim on es negocia la interpretació i els significats que es comparteixen (Blumer, 1982). L’anàlisi de la conversa (Antaki i Díaz, 2001), com a un dels principis de l’etnometodologia, és a dir, els mitjans que tenim els humans per a reconèixer i fer com a part de la mateixa societat, segons Garfinkel (1967 a Vitores, 2015) ens permet comprendre una forma de comunicació quotidiana (Vitores, 2015): a través de la interacció verbal –i seu funcionament mitjançant les respectives regularitats o normes, regles i rituals (Goffman, 1991) que el conformen, com ho serien a nivell micro els torns de paraula amb els estudiats parells adjacents , per exemple- (Antaki i Díaz, 2001). Així doncs, la comunicació és més que una mera transmissió en la mesura en què té la capacitat de crear les situacions i relacions que vivim amb els altres , contribuint així a l’hora de comunicar-nos, a interactuar de manera coordinada a partir del significat que ens permet entendre’ns i compartir la vida en societat. És per tant que en parar atenció a aquelles interaccions i activitats aparentment més insignificants (etnometodologia de Garfinkel, 1967 a Vitores, 2015), som capaços de produir el funcionament de la realitat de la nostra vida quotidiana, ja que com s’ha dit, és en aquestes on construïm, mantenim o transformem (Vitores, 2015) els diferents contextos on desenvolupem el nostre funcionament diari (relacions laborals, afectives, etc.).
Referències
Alenda (2010). El orden de las cosas. [Arxiu de video]. Recuperat de: https:// www.youtube.com/watch?v=hfGsrMBsX1Q&feature=emb_title Antaki, C. i Díaz, A. (2001). Anàlisi de la conversa i processos socials. Un exemple de delicadesa. Material UOC.
