¡Descarga Condicionament y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Condicionament i aprenentatge
TEMA 1. INTRODUCCIÓN. L’aprenentatge és un canvi relativament permanent en els mecanismes de conducta, resultat de l’experiència amb els esdeveniments ambientals. Los cambios en la conducta son la única forma de saber si ha ocurrido o no el aprendizaje. PERO Puede existir aprendizaje sin cambio conductual observable. Podemos no tener los instrumentos que nos permitan observarlos, pueden no darse las condiciones adecuadas, el sujeto puede no estar motivado, u otras causas. O pueden ser conductas elicitadas (actos reflejos, mecanismos de orientación o patrones de acción modal). O pueden darse cambios conductuales que son efímeros como para considerarlos casos de aprendizaje. El cambio debe ser permanente y debido a la experiencia. Aprendizaje: Proceso Psicológico para facilitar la adaptación al medio mediante cambios en la conducta (hacer o dejar de hacer) ¡El Reflejo no es un proceso psicológico! “Ejecución y aprendizaje no son lo mismo”. “Cambios en la ejecución no siempre indican cambios en el aprendizaje”. Para determinar el origen de la conducta debemos observar la ejecución y hacer inferencias. La ejecución cambia por FATIGA(-) disminuye la respuesta, sí debido a experiencia, pero no permanece. MADURACIÓN(-) sí es permanente, pero no resultado de la experiencia. MOTIVACIÓN(+) una vez saciada pierde permanencia. El Aprendizaje sólo puede ser investigado con técnicas experimentales.
TRES TIPOS DE APRENDIZAJES SIMPLES:
- Aprendizaje NO ASOCIATIVO: Habituación y sensibilización (Tema 3)
- Aprendizaje ASOCIATIVO: Condicionamiento clásico: Asociación Estímulo – Estímulo (Temas 4 a 9). Condicionamiento instrumental: Asociación Respuesta – Consecuencia (Temas 10 a 16)
- Aprendizaje DISCRIMINATIVO: Saber cuándo está vigente una relación entre dos eventos. Cada tipo de aprendizaje tiene unas leyes fundamentales que debemos respetar. …………………………………………………………………………………………………… Aprendizaje procedimental automático : no requiere de la conciencia. Aprendizaje declarativo o episódico : más accesible al reporte consciente. …………………………………………………………………………………………………….
BLOC I: CONDUCTA ELICITADA I APRENENTATGE NO ASSOCIATIU: HABITUACIÓ I
SENSIBILITZACIÓ
TEMA 2. CONDUCTA ELICITADA. Una conducta elicitada és aquella que no és apresa, és innata o heredada i per tant no depèn de l'experiència. Es dónen de manera automàtica davant de determinats estímuls ambientals. Si es presentés un estímul activador de la conducta elicitada i aquesta no apareixés es consideraria com una anomalia en el SN de l'individu. Para estudiar aprendizajes simples, observamos conductas y cambios en la conducta“simples”
TIPOS DE CONDUCTA ELICITADA (de más sencilla a más compleja).
- Reflejo: (una parte del organismo). Pauta uniforme de acción desencadenada de forma involuntaria en un lapso de tiempo muy breve. L'objectiu és el d'aconseguir una adaptació conductual ràpida necessària per la supervivència. Les respostes reflexes no requereixen un aprenentatge previ. Són respostes moleculars (no solen implicar moviments globals) i fàsiques (ràpides, no continuen un cop retirat l’estímul elicitador). Són respostes molt específiques dels seus estímuls. Els reflexes es poden modificar amb l'experiència, sobretot s'observa en el cas dels nadons que perden els refelxos de succió, d'agafament,etc. “Arco reflejo”: acción refleja que necesita menor num.posible de conexiones neuronales..
Mesures dels reflexos: Hi ha 4 índexs que utilitzem com a mesura dels reflexos. Aquests són la Magnitud , que es mesura amb l'amplitud de la resposta (intensitat) i amb la seva durada. La Latència , que és el temps que hi ha entre l'aparició de l'estímul i l'aparició de la conducta. La Habituabilitat o facultat d'habituació són el número d'assaig necessaris perquè la resposta s'habitui. El Llindar en aquest cas es refereix a la quantitat mínima d'energia que desencadenarà l'acte reflex. D'aquesta manera el reflex fort seria el que te gran magnitud, curta latència, poca habituació i el llindar d'estímul baix. El reflex feble, serà per tant el contrari. -Llei de la intensitat: Com més gran es la magnitud de l'E elicitador més ho és la de la resposta reflexa. -Llei de la latència: Com més intens és l'estímul menor és la latència. -Llei del llindar: Els llindars baixos s'associen amb latències curtes, mentre que els elevats amb latències llargues. Això és degut a una relació entre el valor del llindar i les característiques de la resposta.
Els reflexos no són iguals en tothom. Variabilitat interindividual : nivell de responsivitat. Variabilitat intraindividual : l’edat i l’estat emocional i fisiològic.
- Reflejo de orientación: ( Tropismos). R ante un E novedoso que provoca disminución de umbral, aumento de tensión muscular y cambios vegetativos. Son de tipus molar,que vol dir que requereix el moviment sencer de l'organisme. És un reflex inespecífic i que s’habitua amb facilitat. -- Indirectes (Kinèsis) La kinèsis és un tropisme no direccional. // Directes (Tàxies) La tàxia és un tropisme direccional. L’animal s’apropa o s’allunya de l’estímul. - Els patrons d'acció modal: secuencias de R que son típicas de una especie particular. Són de més llarga duració, encadenats i coordinats, com per exemple el corteig del paó o la construcció d'un niu. / En la diversidad de cocinas étnicas, la gente de diferentes culturas posee diferentes formas de preparar la comida (Conducta Apetitiva, 1eros compornentes de la secuencia conductual), pero todos masticamos y tragamos igual (Conducta Consumatoria, componente final). Las R.Consumatorias suelen ser PAM típicos de la especie. Las Conductas Apetitivas son más variables y más moldeables por el Aprendizaje. …………………………………………………………………………………………………………………………………….. Búsqueda General: 1º secuencia de conducta apetitiva. Inicio de conducta locomotora. Búsqueda Focalizada: 2º componente de la secuencia de conducta apetitiva. ……………………………………………………………………………………………………………………….
TEMA 3. APRENDIZAJE NO ASOCIATIVO. L'aprenentatge no associatiu es pot definir com una sèrie de canvis per la presentació repetida d'un estímul. Aquests canvis poden donar una Habituació (la resposta disminueix davant estímuls irrellevants) o una Sensibilització (la resposta augmenta davant estímuls rellevants).
- HABITUACIÓN: Disminució de la força d'una resposta reflexa causada per la repetida presentació de l'estímul elicitador. La màxima habituació es dóna en els primers assaigs. Aprendizaje Asintótico: de repente, en la habituación, aprendes mucho al principio y luego cada vez menos. Y llega un punto en que no vale la pena seguir. En l'habituació la resposta pot arribar a desaparèixer. Tot i això, la disminució de les respostes pot ser mediada per altres coses que no son l'habituació: Adaptación sensorial: ceguera temporal por luz brillante. Disminuye la sensibilidad de los receptores sensoriales. Fatiga: agotamiento de los músculos involucrados. Ambos ocurren en SNP, y no son aprendizajes. A diferencia de la Habituación, que ocurre en SNC, y son cambios ocurridos como consecuencia de la experiencia repetida con el estímulo y Sí es aprendizaje.
Propietats de l'habituació : En l'habituació hi ha una alta especificitat estimular (l'estímul ha de ser el mateix en cada assaig) i una baixa generalització.
- Retenció: s'associa amb el fenòmen de recuperació espontània. En la recuperació espontània es recupera una part de la resposta. Al habituar-te a un estímul, si aquest desapareix i torna a aparèixer hi haurà un augment de respostes, però a un nivell menys elevat. - Deshabituació. És un procediment que provoca la recuperació de la resposta habituada causat per un estímul “intrús”. Consisteix a presentar un estímul nou just abans de l'estímul que està sent presentat repetidament. La presentació d'aquest estímul nou fa que desaparegui parcialment l'habituació, i s'observa un increment en la resposta prèviament habituada (ex.: presentar un llum després de la repetició reiterada d'un so). La diferència entre la recuperació espontània i la deshabituació és que en la recuperació espontània l'estímul nomes desapareix mentre que en la deshabituació n'apareix un de nou. A mesura que repetim l'estímul intrús ens habituem a la deshabituació. - Potenciació. Les habituacions repetides a un mateix estímul són cada vegada més fàcils i duradores, disminuint el número d'assaig necessaris i endarrerint cada cop més la recuperació espontània.
Variables de l'habituació Intensitat de l'habituació. A major intensitat de l'estímul elicitador, més lenta i costosa resultarà l'habituació, però també serà major la seva retenció. Freqüència de presentació de l'estímul : A major freqüència de presentació de l'estímul, més fàcil i ràpida serà l'habituació, però també serà menor la seva retenció. Intervalo entre estímulos : un intervalo más largo entre las presentaciones del E da por resultado tasas más lentas de habituación. A más largo intervalo, menos habitúo (línea de arriba en un gráfico). A menos largo, más habitúo (línea de debajo de un gráfico). Duración del estímulo : presentado el E 30seg. Más habituo que si lo presento 10seg. El que menos dura se habitúa menos (línea arriba). El que más dura se habitúa más (línea abajo). Especificidad del estímulo : la resp se recupera si se cambia el E. Como cuando comes un helado con dos bolas de diferentes sabores. Al terminar la 1ª bola y empezar la 2ª, descubres de repente no estar habituada al helado). Una habituació amb un número d'assaigs curts i una baixa intensitat és una habituació fàcil. La presentación del E muy espaciado en el tiempo, ocurre efecto de habituación de largo plazo. Presentaciones cercanas en el tiempo ocurre efecto a corto plazo. Para habituarte mejor: presentar E cada breves períodos de tiempo.
- SENSIBILIZACIÓN: La sensibilització és un augment de respostes provocat per la repetició de l'estímul; és el contrari de l'habituació. Sol aparèixer: Davant estímuls rellevants o amenaçadaros/Quan el nivell d’activació del subjecte és alt. També existeix el concepte d'estar sensabilitzat. Sensibilització: Davant d'estímuls relevants o intensos es manté el número de respostes elevat. Estar sensibilitzat: Una predisposició a mostrar sensibilització encara que sigui davant d'estímuls irrellevants.
TEMA 4. ELS FONAMENTS DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
4.1. Els descobriments inicials de Pavlov :
1. Situación inicial : EI ( estímulo incondicionado: menjar) RI ( respuesta incondicionada: salivació)
EN ( estímulo neutro: soroll) Reflex d'orientació
2. Adquisición : EN →→ 1 EI → RI
3. Resultado : EC ( estímulo condicionado : soroll ) RC ( respuesta condicionada : salivació )
EN passa a ser EC, i el gos l'associa amb EI, de manera que encara que EI no aparegui el gos donarà la resposta de salivació abans, o sense que aparegu EI, i llavors la RI passa a ser la RC. La RC tot i que és semblant a la RI és una mica menys intensa i menys duradora.
4.3. Fenòmens bàsics del condicionament clàssic:
- Adquisició: “ el Aprendizaje de una RC como resultado del emparejamiento de un EC y un EI. L'EC adquireix força associativa , convertint-se en un senyal que permet predir l'EI. La RC s’enforteix paral·lelament a l’associació. El curs de l'adquisició segueix una corba associativa que va de més a menys: en el primer assaig el subjecte aprèn molt, i progressivament aprèn menys fins que l'associació arriba al seu punt màxim.
- Extinció: Un cop s'ha transformat un EN en EC, si es presenta únicament l'EC (campana) sense que es presenti EI (menjar) la RC (salivació) anirá disminuinr fins que s'extingeixi. No s'ha de confondre amb l'habituació. La resistència a l'extinció és el número d'assaigs que seràn necessaris perquè la relació entre EC i EI desapareixi. La resistència a l'extinció posa en evidència la força i la consistència de la resposta condicionada.
Deshinibició : reaparició de la RC per la presentació d'un estímul nou (intrús) conjuntament amb l'EC durant el curs de la inhibició.
Aunque la extinción produce efectos conductuales y emocionales importantes, no revierte los efectos de adquisición. La Extinción no borra lo que se aprendió. Evidencia de ello son los estudios sobre recuperación espontánea , renovación , restablecimiento y retención del reforzador.
Recuperación Espontánea : efecto que se da al introducir un periodo de descanso después del entrenamiento de extinción (suprimir conducta) y se observa la recuperación de la respuesta.
Renovación : Otra evidencia de que la extinción no produce una pérdida permanente de la conducta condicionada. La renovación se refiere a la recuperación del desempeño mostrado en la adquisición cuando se cambian las señales contextuales que estaban presentes durante la extinción. Ya sea un regreso al contexto de la adquisición original o en un contexto neutral. Es decir, la mejoría clínica lograda en el consultorio de un terapeuta quizá no se mantenga cuando el cliente regresa a su casa o va al trabajo o etc. La Adquisición original se generaliza de un contexto a otro con mayor facilidad que el desempeño de Extinción. Preocupados por esto, los investigadores han explorado formas de reducir el Efecto de Renovación. Un procedimiento que parece prometedor es conducir la extinción en diferentes contextos. El desempeño en extinción es menos específico al contexto si el entrenamiento de extinción se lleva a cabo en contextos diferentes. (Otras técnicas para reducir el efecto de renovación involucran el entrenamiento de inhibición condicionada , el condicionamiento diferencial y la presentación del EC de manera explícitamente no emparejada con el EI ).
Restablecimiento : Otro procedimiento que permite restablecer la respuesta ante un EC sometido a Extinción. El restablecimiento se refiere a la recuperación de la conducta condicionada que se produce por medio de exposiciones al EI. Por ejemplo; comes pescado y te pones malo. Aprendes pues una aversión hacia el pescado. Su aversión se extingue cuando comes varias veces el pescado y no te sienta mal. El fenómeno de restablecimiento sugiere que si vuelves a enfermar por alguna razón, regresará la aversión hacia el pescado, aunque éste no tenga nada que ver. El efecto de restablecimiento es específico al contexto. El condicionamiento del contexto facilita el efecto de restablecimiento. Por lo cual, las presentaciones del EI en un contexto diferente no producen restablecimiento.
Retención del reforzador: ¿Cúanto del aprendizaje original se conserva a pesar de la Extinción? El procedimiento de extinción no borra el conocimiento de qué reforzador había sido usado con qué respuesta durante el entrenamiento original.
BLOC II. APRENENTATGE ASSOCIATIU: EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
- Generalització: És la tendència natural a donar una resposta similar a la RC als estímuls nous que són similars a EC. A major semblança de l'EC original, més generalització i per tant més intensa sera la RC. Si es canvia l'intensitat del so de la campana la resposta sera menor. Com més diferent sigui la intensitat (més alta o més baixa) menor serà la RC fins un punt en què s'extingirà No tots els aprenentatges tenen la mateixa capacitat de generalització. El gradient de generalització representa gràficament la força que adquireix el procés de generalització en base a la similitud amb la resta d'estímuls. La discriminació ens permet convertir l'EC en l'únic estímul elicitador de la RC. - Discriminació: Com més coneixença es té dels diferents estímuls semblants menor serà l'efecte de generalització. Aquest és un procés que es pot entrenar. Per exemple, un estudiant de primer de música li pot sonar igual Bach que Mozart, però quan al cap dels anys sigui un gran expert reconeixerà grans diferències i li semblaran coses totalment diferents. Per tant es necessita un entrenament per poder discriminar dos estímuls semblants. Pavlov va veure que quan un gos era sotmès a una discriminació de dificultat progresiva es pot desenvolupar un transtorn de conducta que va anomenar neurosi experimental. Neurosis experimental: Quan els gossos arribaven a un grau de dificultat molt elevat s'estressaven iadquirien pautes de comportament extranyes (agressivitat, depressió, ...) i perdien inclús les discriminacions fàcils. Quan hi ha poca discriminació el gos saliva, una mica menys. Això passa quan els estímuls són molt semblants, per exemple disminuint lleugerament la intensitat del so de la campana. Si es presenta un estímul totalment diferent, com pot ser un llum de color, el gos discrimina els estímuls com a diferents i no com a semblant a l'EC, per tant el gos no saliva. .......................................................................................................................................................................................... 4.5 Experiment en humans: Watson va realitzar un experiment per demostrar que es poden generar respostes emocionals per mitjà de l'aprenentatge. El que va fer avui no es podria fer per qüestions d'ètica. Watson va inculcar una fòbia a un nen d'un orfenat, el petit Albert. Al nen se li donava una rata de peluix de color blanc (1ºEC). Quan l'agafava, Watson donava un fort cop a un metall (2ºEI) que espantava a l'Albert. Al 2r assaig l'Albert ja no s'acostava a la rata, i al 5è mostrava ja conductes de por. A partir d'això l'Albert va desenvolupar una fòbia no només a la rata blanca si no als objectes blancs peluts diversos que hi havia a l'orfenat (abrics, barbes, tovalloles,...). EC – rata/ EI – soroll/ RI – Por/ RC – Por/ Aquest experiment demostrava que altres fòbies es donen per aprenentatge accidental. Per exemple, la visió d'un accident pot provocar una fòbia a conduir si l'emoció que ha provocat la imatge s'ha experimentat de manera molt desagradable. …………………………………………………………………………………………………………………………………………
TEMA 5. LA METODOLOGIA D’ESTUDI DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
5.1 La cuantificación de la RC puede hacerse valorando:
- Magnitud: Cantidad o grado de cambio en una resp. fisiológica.( Nºde gotas de saliva, Nivel de ansiedad).
- Probabilidad: Porcentaje de ensayos en que el EC provoca RC. (% de ensayos en que ocurre el parpadeo).
- Latencia: Rapidez o tiempo entre el inicio del EC y la aparición de la RC. (Tiempo necesario para algo).
Altres mesures de la RC:
- Resistència a l'extinció.(rext)
- Percentatge d'assaigs amb RC: dur a terme blocs de fins a deu assajos per tal de traçar una línia que mostri el progrés d'associació entre l'EC i la RC.
Una RC forta mostraria alta intensitat, llarga durada, poca latència, alta Rext i gran % d'assaigs amb resposta.
Causalitat de la RC. El Interval Entre Estímuls (IEE) representa un temps molt breu en el que és difícil associar la RC a l’EC, a l’EI o a la interacció d’ambdós elements. La resposta davant de l'EC ha de ser pura (la R es deu exclusivament a la presentació de l'estímul). Per assegurar-nos de que això sigui així fem servir Tècniques de mesura:
- Assaig de prova : medir la RC que se da en respuesta a un EC (por lo general, sin que esté presente el EI). Desavantatge: presentar l'EC sol en diversos assaigs de prova pot provocar una resposta d'extinció.
- Anticipació : s'augmenta la durada de el Interval Entre Estímuls (IEE), de manera que esbrinem si la RC es correspon realment a l'EC. Desavantatge: en augmentar l'IEE, l'EI apareix més tard del que el subjecte s'espera. En conseqüència, la RC es veu debilitada ( inhibició de demora ).
2.. Relación temporal entre el EC y el EI.
- Intervalo entre ensayos: tiempo entre el final de un ensayo de condicionam y el inicio del siguiente.
- Intervalo entre estímulos (intervalo EC-EI): tiempo entre el inicio del EC y el inicio del EI dentro de un ensayo de condicionamiento.
Hi ha procediments per presentar els estímuls i d'això dependra el generar o no condicionament:
- Demora Corta: El EC inicia cada ensayo y el EI se presenta después de una demora breve (menos de 1min). El EC puede continuar durante el EI o terminar cuando éste comienza. - Demora Larga: EC empieza antes que EI. En este caso EI se demora más (de 5 a 10min). El EC se mantiene hasta el inicio del EI, no hay intervalo de huella.
- Huella (traça): El EC se presenta primero y es seguido del EI. Éste se presenta tiempo después de que EC haya terminado. La brecha entre ambos se llama “ intervalo de huella ”. - Simultanio: EC y EI se presentan al mismo tiempo. Quizá la forma más común. - Retroactivo (endarrere): EI ocurre un poco antes del EC. (orden “inverso”).
Las Razones de Supresión suelen usarse como indicadores de temor pero también de Ansiedad Condicionada, al suprimirse la conducta normal el curso. Un ejemplo : normalmente tardo 60 min en comer. El día de un examen tardo 15min. Su razón de supresión sería : 15 / (15 + 60) = 0,20. Si el examen a mi no me estresa en absoluto y el día del examen también tardo una hora : 60/(60+60)= 0. TEMA 6. EL CONDICIONAMENT CLÀSSIC INHIBITORI 6.1 Concepte: Quan l'EC ens informa de la no-aparició de l'EI se'n diu condicionament inhibitori. Un inhibidor condicionado es una señal de la ausencia de EI. Predecir los estímulos aversivos es importante. Si xej te da un ataque de pánico, la ansiedad post será menor si hubo predictibilidad.
- para q la ausencia de un EI sea significativo, éste debe ocurrir periódicamente en la situación.
- el cond inhibitorio sólo ocurre si hay un contexto excitatorio para el EI en cuestión.
Si l'EC avisa de l'absència/presència de l'EI s'utilitza la nomenclatura EC-(inhibitori) / EC+(excitatori). Les respostes seràn RC-/ RC+. L'EC- es dóna en un context excitatori (el subjecte ha d'esperar que es presenti l'EI però l'EC- avisa de que EI no es presentarà). Exemple: Si un gos es condicionat de tal manera que primer es presenti el menjar (EI) i despres es presenti el so de la campana (EC), en el moment en què només es presenti la campana el gos ja sabrà que el menjar no es presentarà, per tant la campana funciona com a EC- i provoca un condicionament inhibitori.Tant en el condicionament excitatori com en el condicionament inhibitori, l’EC és igualment informatiu i útil per al subjecte, el qual aprendrà a predir l’aparició o l’absència de fets rellevants. Com es veu una inhibició de resposta? No és extinció perquè és el primer aprenentatge que fa, abans no predia res, el primer aprenentatge associatiu que es dóna és que no hi ha resposta. - baixa la força - puja la latència - trigues més en instaurar RC (si intentes fer que EC- produeixi un condicionament excitatori costarà+).
Sempre que l'EC anticipa l'aparició de l'EI, es produeix una relació de senyal positiva , és a dir, es tracta d'un condicionament excitatori. EC+ →→ EI → RI / EC+ → RC+ Quan l’EC anticipa la no presentació de l’EI es genera una relació de senyal negativa , que produeix condicionament inhibitori. EC- → → no EI / EC- → → RC-
6.2 Procediments que generen condicionament inhibitori.
- Procediment Estándard: ( inhibición compuesta ). Implica 2 EC y 2 ensayos de condicionamiento, uno para el excitatorio y otro para el inhibitorio.
- Ensayo A+ : condicionamiento excitatorio emparejando EC+(tono) con EI(comida).
- Ensayo AB- : condicionam inhibitorio emparejando EC+(tono) con un EC-(luz) y no se presenta el EI. Así, el EC- no se empareja con el EI y se convierte en un inhibidor condicionado. Resultado: cuando escuchemos un tono sabremos que viene la comida. Cuando veamos una luz sabremos que no viene. En el curso del entrenamiento, ambos ensayos se alternan al azar. A medida q se van repitiendo los ensayos en que EC+ es seguido por EI, y en q EC+/EC- es seguido por la ausencia de EI... el EC- va adquiriendo gradualment propiedades inhibitorias. El EC- actúa como Señal de Seguridad en el contexto de peligro. Como para el niño que busca los brazos de su padre como señal de Seguridad, EC-, porque aprende q las coses malas no suceden en su presencia.
- Procediment d’Inhibició Diferencial: ( correlación negativa EC-EI ). No implica un EC+ sino q más bien involucra a un EC- que se correlaciona negativamente con el EI. Es decir, el EC señala una disminución en la probabilidad de que ocurra el EI. Sin embargo, cada presentación del EC es seguida por la ausencia predecible del EI por un rato. Xej: un crío al que molestan de manera constante en clase cuando el profesor sale del aula. Es como recibir periódicamente un EI aversivo. Cuando el profesor regresa al aula, el crío tiene la certeza de no ser molestado, así que el profesor es el EC- q señala un período libre de acoso, la ausencia del EI. El EC es seguido por un periodo sin el EI.
Tanmateix, tots dos procediments difereixen quant a la seva eficàcia per generar el condicionament inhibitori, resultant clarament superior el procediment estàndard. Ja que el desenvolupament d’un condicionament inhibitori requereix al presència en els assaigs inhibitoris de claus excitatòries (que generin l’expectativa d’una possible presentació de l’EI), aquest paper el desenvolupa amb major eficàcia l’EC+ en el procediment estàndard, que no pas els estímuls contextuals en el procediment d’inhibició diferencial.
6.3 Tècniques de mesura. ¿Cómo se manifiestan el la conducta los procesos inhibitorios condicionados? En el caso de los excitatorios , pues salivación, parpadeo, etc. Se podría esperar q los EC ihnibitorios provoquen las reacciones contrarias (supresión de salivación). ¿Cómo se miden las respuestas?
Medición Directa: la excitación condicionada produce un cambio conductual en una dirección (acercarse) y la inhibición condicionada cambia la conducta en dirección opuesta (alejarse). Pero muchas respuestas no son Bidireccionales, como el parpadeo o la inmovilización. Así que debido a esto, se miden de forma indirecta usando la prueba del Estímulo Compuesto (sumación) o la de Retardo de la Adquisición.
Medición Indirecta
Sumació: la inhibición contrarresta la excitación. Así, para observar la inhibición condicionada tiene q medirse la forma en que la presentación del EC- interrumpe o suprime la respuesta q normalmente sería provocada por un EC+ Es suma la diferència entre les R (EC+/EC-) i es compara amb la R (EC+). Primer es presenta EC+sol i es mesura la resposta, per exemple de salivació en centimetres cubics (cc). Després es presenta l'EC+ i l'EC- i es torna a mesurar la resposta de salivació; si la resposta és menor, és a dir, saliva menys, llavors el condicionament inhibitori està tenint èxit. R(EC+) RC+ 10cc R(EC+/EC-) RC- <10cc Aquesta diferència avisa que el condicionament inhibitori funciona.
- Un EC+ (el so) ve acompanyat d'una RC+ (la salivació). Després, presentem el EC+ seguit d'un EC- (la llum). En la mesura que disminueixi la magnitud de la resposta que provocava l’EC+, podrem considerar que l’EC- ha estat correctament condicionat.
- Per demostrar que no es tracta d’una distracció per part del subjecte o d’un pseudocondicionament, presentem l’EC+ junt amb un EN. Si la disminució de resposta es igual o major, ens trobarem davant d’un d’aquests casos.
Retard: Es compara el número d'assaigs que tarda l'En en convertir-se en EC+ amb el que tarda en convertir-se en EC-. Si l'EC- ha necessitat més assaigs, el condicionament inhibitori funciona.El condicionament inhibitori crea una RC- i no pas una extinció. L'extinció o inhibició extintiva inhibeix la RC, en canvi el condicionament inhibitori crea una nova RC. Per tal de demostrar que la RC- costa més de condicionar per la seva condició d'inhibitòria, podem dur a terme una prova associant-la a l’EC i comparant el número d’assaigs d’adquisició que necessita amb els que li fan falta a un EN normal. TEMA 7. VARIABLES QUE AFECTEN L’ADQUISICIÓ DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC El EC no provoca al principio la RC, pero llega a hacerlo como resultado de su asociación con el EI. En contraste, el EI provoca la respuesta objetivo desde el inicio y sin entrenamiento previo. El condicionamiento es más eficaz cuando el EC es una buena señal de la entrega inminente del EI. Demora, Simultáneo, Huella y Retroactivo pueden todos produir un fuerte aprendizaje pero las variaciones en el procedimiento implicant diferentes processos conductuales.
7.1. MAGNITUD de EC : · A major magnitud (intensitat i/o durada) de l'EC, major velocitat d'adquisició la RC. Tanmateix, els resultats seran els mateixos: només variarà la rapidesa amb què s'adquiriran. · Discriminabilitat : més important que la magnitud de l'EC ho és la facilitat que tenim per discriminar-lo dels estímuls contextuals. · Inhibició transmarginal : si la magnitud de l'EC és massa intensa, és impossible pel subjecte establir una associació entre l'EC i EI.
7.2. MAGNITUD de EI : · A major magnitud (intensitat i/o durada) de l'EI, major velocitat d'adquisició de la RC i major nivell final de condicionament. Si la magnitud de l’EI és baixa, la RI es pot habituar amb la repetida presentació de l’EI, de manera que el nivell final de condicionament serà molt baix; si, contràriament, la magnitud de l’EI és molt alta, la RI es podrà sensibilitzar, de manera que el nivell de condicionament serà molt elevat. · La naturalesa de l'EI pot afectar la topografia de la RC. Ja no parlem d'augmentar la magnitud de l'estímul, sinó d'utilitzar un o un altre. Ex.: quan el colom pica el botó per demanar menjar, ho fa movent el bec com si mengés; quan ho fa per demanar aigua, ho fa movent el bec com si begués.
En general a major magnitud d'estímuls (tant EC com EI) major és el condicionament. Parlem de magnitud si l'estímul destaca per sobre els altres estímuls de l'entorn.
7.3. Naturaleza de EI : la naturaleza de la RC depende del EI. Si el condicionamiento convierte a un EC en sustituto del EI, los estímulos que se condicionan con diferentes EI deberían provocar diversos tipus de RC. La salivación no se condiciona en experimentos de parpadeo y las respuestas de parpadeo no se condiciona en experimentos de condicionamiento salival.
7.4. Novedad de EC y EI : Como vimos en la Habituación, el impacto conductual de un estímulo depende de su novedad. En el condicionamiento clásico, si el EC o EI son sumamente familiares, el aprendizaje avanza más lentamente que si dichos estímulos son novedosos.
- L'efecte d'inhibició latent : Los experimentos sobre el efecto de inhibición latente (un estímulo familiar es más dificil de asociar a un EI) incluyen dos fases : Fase 1 : Preexposición. Se presenta repetidas veces el EC por sí solo. Es anterior a los ensayos de condicionamiento. La preexposición al EC lo vuelve muy familiar y carente de relevancia. Fase 2 : El EC se empareja con el EI. El resultado es que los sujetos se muestran lentos para adquirir la respuesta debido a la preexposición al EC. Por consiguiente, la preexposición al EC inhibe o entorpece el aprendizaje. El efecto se denomina por eso inhibición latente.
· La presentació aïllada de l’ EC abans del condicionament dificulta la seva posterior associació amb l’EI. · Es tracta d’un fenòmen relacionat amb la magnitud de l’EC i el nombre d’assajos de preexposició. · Mostra una gran dependència del context: l’EC tornarà a associar-se amb l’EI si el presentem en un de diferent.
- El bloqueig contextual: En la importancia de la novedad del EI, 1º se expone repetidas veces el EI solo. 2º se empareja al EI con un EC. Los sujetos familiarizados con un EI antes de q se empareje con un EC muestran un desarrollo más lento de la RC al EC que los participantes para quienes el EI es novedoso durante los emparejamientos EC-EI ( efecto de preexposición al EI ).
· La presentació aïllada de l 'EI abans del condicionament dificulta la seva posterior associació amb l'EC. · Es tracta d’un fenòmen relacionat amb el nombre d’assaigs de preexposició, principalment. · Donat que l’EI es presenta aïlladament, es probable que el subjecte l’associï amb l’únic element present: el context. D’aquesta manera, la posterior associació amb l’EC quedarà bloquejada.
- La irrellevància apresa. La presentació aleatòria de l 'EC i de l' EI abans del condicionament dificulta la seva posterior associació. Se obtiene una RC más vigorosa cuando se emplean EC y EI más intensos, más Notorios.
7.5. Intervalo Entre Estímulos. IEE. L'IEE dura entre l'aparició del primer estímul i l'aparició del següent. No existeix un IEE universal òptim però si que existeix un IEE òptim entre parelles d'estímuls. L’IEE òptim per a l’adquisició d’una RC no té un valor universal i invariable, sinó que depèn del tipus de RC, dels estímuls i de l’espècie. En general, l’IEE òptim sol tenir una durada molt breu (entre dècimes de segon i uns pocs segons). Els valors inferiors a l’òptim ocasionen un ràpid deteriorament de la força de la RC, nul·la en el cas del condicionament simultani (IEE = 0); amb IEE superiors a l’òptim, l’adquisició també es deteriora, però de
subjecte en aquesta primera fase? Com és habitual en el condicionament clàssic, l’existència d’una relació predictiva entre els estímuls, és a dir, que el primer estímul (EC 1) prediu l’aparició del segon (EC 2). Mentre el segon estímul no provocava cap resposta biològica potent (fase 1), aquest aprenentatge restava latent; però quan s’ha condicionat aquest segon estímul amb un EI potent (fase 2), l’aprenentatge s’ha traduït finalment en execució: l’EC 1 indica la propera presentació de l’EC 2, el qual genera l’expectativa de l’EI, donant així lloc a l’aparició de la RC 1. Entre les variables que afecten el precondicionament sensorial es troben: a) l’interval entre estímuls, òptim en diferents situacions de condicionament a la fase 1 (amb més assaigs es donaria una habituació de les respostes d’orientació als estímuls neutres). El precondicionament sensorial és també un fenomen important des d’un punt de vista pràctic, ja que mostra la possibilitat d’associació entre dos estímuls qualsevol, encara que cap d’aquests no provoqui una resposta biològica intensa.
8.4 EL CONDICIONAMIENTO CON EC COMPUESTOS
(EC1 llum /EC2 so ) -------> EI. menjar Això és un estímull condicionat compost. Quan es presenta EC1 i EC2 simultaniament observem una RC. Si els presentem aïllats, i aquesta es la llei general, passarà que cada EC donarà lloc a una RC de mes o menys la meitat de la magnitud (EC1/EC2)--------> RC, 20cc salivació EC1 -------------> RC, 10cc EC2-------------->RC, 10cc
Si extingim per exemple l'EC2, EC1 passaria a donar la resposta total, 20cc. Si augmentem el número d'asssaigs d'EC1 i no extingim EC2 passarà que la resposta serà major a EC1, per exemple, EC1 donaria una RC de 15cc de salivació mentre que RC2 només en donaria 5cc.
Excepcions: Hi ha 3 excepcions per aquesta llei general; El bloqueig, l'emmascarament i el condicionament serial.
El condicionament amb estímuls condicionats compostos fa referència a les situacions de condicionament clàssic – comunes en la pràctica – en què l’EC no és un únic estímul , sinó un conglomerat de diversos estímuls que es presenten simultàniament , i que formen el que s’anomena un estímul condicionat compost. Suposem que duem a terme un procediment de condicionament d’un EC compost format per dos elements ( EC 1/EC 2 ): EC 1/EC 2 EI RI
En principi, el resultat teòricament esperable d’aquest procediment seria un condicionament similar dels diferents elements que configuren el compost, de forma que cadascun d’ells adquiriria una part proporcional de la força associativa total: EC 1 RC 1 (RC total /2) EC 2 RC 2 (RC total /2) EC 1/EC 2 RC total (RC 1 + RC 2)
La RC total constitueix un valor invariable, de tal manera que si posteriorment al condicionament amb l’EC compost s’alternen el valor predictiu i la força de la RC corresponents a un dels elements del compost, l’altre element veurà automàticament corregida la força de la seva RC en sentit contrari.
1. Emmascarament: Si es presenten dos elements de manera composta i només un dels dos genera una RC d'això se'n diu emmascarament. Passa quan els estímuls no son equivalents. L’ emmascarament constitueix una excepció (d’altra banda, prou freqüent) del resultat general que tot just acabem d’enunciar: en l’emmascarament únicament es condiciona un dels elements del compost , el qual, al mateix temps, impedeix el condicionament dels altres elements. És a dir, que, tot i que si aquests altres elements s’haguessin associat en solitari amb l’EI s’haurien condicionat amb tota normalitat, la presència simultània en el compost de l’element “emmascarador” n’impedeix el condicionament. Quan es produeix emmascarament? Quan un dels elements del compost és: a) més intens (o més discriminable); o b) té major rellevància causal amb l’EI. 2. Bloqueig: A diferència de l'emmascarament, el bloqueig es fa en dues fases L'estímul equivalent afegit a la segona fase s'introduexi quan l'EC1 ja està condicionat, de manera que l'EC2 no s'associa i no hi ha condicionament, està bloquejat. L'EC2 no aporta sorpresa, no hi ha informació nova perquè EC1 ja ens informa sobre EI. Bloqueig contextual: En el bloqueig contextual es fa una primera fase de pre-exposició de l'EI. A la fase 2 l'EC és més difícil de condicionar. Els estímuls contextuals informen d'EI o sigui que bloquejaran a l'EC que en tot cas es condicionaria amb baixa intensitat_. Per exemple_ si al gos se li dona menjar en una habitació especial, doncs quan el portin a aquella habitació ja sabrà que li donaràn menjar en breu, o sigui que ja començaria a salivar, i la campana només li augmentaria la salivació una mica perquè li informaria de que el menjar ja arriba. En el bloqueig, el condicionament previ d’un dels elements de l’EC compost impedeix el condicionament dels altres elements. Es tracta, per tant, d’un procediment en dues fases:
- En al primera fase s’associa en solitari un element de l’EC compost (EC 1) amb l’EI, fins a assolir el seu condicionament asimptòtic (màxim): EC 1 EI RI Com a resultat: EC 1 RC 1
- En la segona fase s’associa l’EC compost complet amb el mateix EI: EC 1/EC 2 EI RI
El resultat és que es manté el condicionament del primer element, mentre que el segon no es condiciona : EC 1 RC 1 EC 2 no RC
El bloqueig mostra que l’element clau del condicionament clàssic no és tant la contingüitat temporal entre l’EC i l’EI (existent entre EC2 i EI), com el valor predictiu que pugui adquirir l’EC com a senyal de l’aparició de l’EI ; per tant, un estímul no es condiciona si l’EI ja és predit per un altre EC.
Kamin (1969) sostenia que, perquè tingui lloc el condicionament, és necessari que l’EI resulti inesperat o sorprenent , a fi d’estimular l’”esforç mental” necessari per a la formació de l’associació. De forma coherent amb aquesta proposta, el bloqueig s’anul·la si entre les fases 1 i 2 es modifiquen les característiques de l’EI, ja que torna a resultar sorprenent ( desbloqueig ).
TEMA 9. ANÀLISI TEÒRICA DEL CONDICIONAMENT CLÀSSIC
CONDICIONS DE L’APRENENTATGE
L’enfocament teòric més senzill i tradicional considerava que només eren necessàries dues condicions per produir l’aprenentatge: que hi hagués contigüitat temporal entre EC i EI, i que aquesta contigüitat es manifestés un cert nombre de vegades. Tanmateix, fenòmens com l’aversió al gust mostren que la contigüitat no és necessària, i, d’altra banda, fenòmens com l’emmascarament mostren que la contigüitat no és suficient. A més a més, es va observar que la presentació no assenyalada de l’EI durant l’interval entre assaigs de condicionament deteriorava l’aprenentatge. Robert A. Rescorla proposà, el 1968, el principi de contingència com a alternativa teòrica per tal d’intentar superar les limitacions de l’enfocament teòric tradicional.
EC
EI
Hi ha condicionament, aquí podem concloure que després de l’EC vindrà l’EI.
EC
EI
En aquest cas, encara que l’EI no vingui sempre, l’EC tindrà la mateixa capacitat predictiva (sempre que en falti 1).
EC
EI
Probabilitat de que al presentar EC vingui EI 100% - Probabilitat de que EI aparegui i no hi hagi resposta 0%.
Segons Rescorla, hi haurà un aprenentatge quan existeixin unes condicions en les quals l’EC predigui l’aparició de l’EI. El grau de predicció és la contingència, que és expressada per una relació de probabilitats que pot ser de tres tipus:
a) contingència positiva : quan p(EI/EC)>p’(EI/noEC) es produirà condicionament excitatori; b) contingència negativa : quan p(EI/EC)<p’(EI/noEC) es produirà condicionam. inhibitori; c) contingència nul·la : quan p(EI/EC) = p’(EI/noEC) l’EC no aportarà cap inform sobre l’EI.
El principi de contingència, de Rescorla. Si l'EI apareix sense que s’hagi presentat prèviament l'EC, el valor predictiu d'aquest es deteriora i, per tant, es dificulta el condicionament. Amb una p (0.4) > (0.2), es produirà un condicionament excitatori, però més dèbil que no si fos una p (1) > (0).
La teoria de la contingència explica per què la presentació no assenyalada de l’EI durant l’interval entre assaigs afecta el condicionament, però no explica un fenomen com el bloqueig, en el qual l’EC2 compleix les condicions d’una contingència positiva i, tanmateix, no es condiciona. Per tal d’entendre això, Kamin proposà que, a més a més de complir-se les condicions de contingència, és necessària una condició més: que l’EI sigui nou i sorprenent per a l’organisme.
Teoria tradicional. Per tal que es produeixi el condicionament, només cal tenir en compte dos elements.
