Otel·lo
IAGO: Pots comptar amb mi. Vés a trobar diners. Ja t’he dit prou sovint, i ara t’ho torno a dir un
cop i encara un altre, que jo odio el Moro. La meva causa és profundament sentida, i la
teva no té pas menys fonament. Ajuntem forces en la nostra venjança. Si tu
aconsegueixes fer-lo banyut et donaràs un gust a tu mateix i a mi una diversió. A la
matriu del temps hi ha molts esdeveniments per donar a la llum. En marxa! Vés,
procura’t els diners. Demà en tornarem a parlar. Adéu.
[...]
RODERIGO: Em vendré totes les terres.
Surt.
IAGO
Així d’un ruc me’n faig sempre una bossa;
massa profanaria el meu enginy
si amb un pardal així perdés el temps
sinó pel meu profit. Jo odio el Moro,
i tothom creu que a casa, entre els llençols,
m’ha suplantat. No sé si és veritat,
però amb una sospita ja en tinc prou
per fer com si fos cert. Ell em valora:
tant millor el meu propòsit obrarà.
Cassio és un home recte: ara, vejam;
guanyar el seu lloc i coronar la cosa
amb redoblat ardit. Com? Com? Vejam.
D’aquí a un temps fer arribar a orelles d’Otel·lo
que Cassio és massa pròxim a Desdèmona;
que té un comport i un tracte delicat
d’allò més just per seduir les dones.
El Moro és de natura oberta i franca,
i té per home honrat aquell que ho sembla
i es deixarà portar amb docilitat
com ase pel ronsal.
Ja està engendrat. Ara diable i nit
facin néixer aquest monstre ben parit.
William SHAKESPEARE, La tragèdia d’Otel·lo, el moro de Venècia
(Traducció de Miquel Desclot)
