¡Descarga DE GLAREANUS A ZARLINO y más Apuntes en PDF de Música solo en Docsity!
DE GLAREANUS A ZARLINO
En el tema 1 teníem referents de Plató i Aristòtil. A partir d’ara és on s’assumeix la música en l’humanisme. Hi ha dos teòrics molt importants, Glareanus i Zarlino.
A partir d’ara el pràctic (el cantor ) anirà agafant més importància. També el musicus anirà adaptant-se a la música pràctica.
El nou clima cultural que s’instaura a partir del Renaixement es projecta també sobre la música, tot i que amb cert retard i presentant uns trets diferents als dels altres arts.
Fins llavors, la història de la música s’havia desenvolupat d’una forma hermètica, tant en el pla teòric com en el pràctic.
Amb el Cinquecentto fan la seva aportació els primers teòrics humanistes, en el sentit renaixentista del terme.
HENRICUS GLAREANUS (pseudònim de Heinrich Loriti) (1488-1563)
Teòric, poeta i savi suís. És un dels primers exemples d´estudiós de la música i de músic, obert a tots els problemes de l´art i de la ciència, humanista en el sentit més exacte del terme. Substitueix la teoria que Guido d’Arezzo havia basat en l’hexacord, per un sistema més modern que, basat en la octava, representa una fase intermitja entre la teoria medieval i la moderna. Aquest està escrit en un tractat anomenat Dodekachordon (la lira de dotze cordes) i és de l´any 1547. És una temptativa de conciliar la teoria medieval de la música amb la pràctica musical del seu temps, en un moment on la pràctica ja havia posat en crisis la teoria. Representa una fase intermitja entre la teoria medieval i la moderna.
L´Església intenta retornar la monodia. Glareanus s´enfronta a dos grups:
F 0 E 0 els^ Symphonetae : els que escriuen a diverses veus. Aquests agafen d’altres autors el tema (el tenor) i acte seguit, amb saviesa, construeixen per sobre d’ell els seus enllaços polifònics. F 0 E 0els^ Phonasci : els que descobreixen i inventen melodies.
Ell estarà d´acord amb els Phonasci , que compten amb el do de la invenció i que estan més a prop del Cristianisme. Aquests són els primers músics, els autèntics. Els Symphonetae són els més erudits, però no respecten la funció natural, inherent a la música.
Glareanus afegí quatre modes nous , acabats en La i en Do, als vuit tradicionals
Teoritza en plena època polifònica, sobre la validesa i fins hi tot sobre la superioritat de la música monòdica.
En el llibre II del Dodekachordon Glareanus inclou les seves composicions a una sola veu sobre poesies d’alguns autors antics per mostrar la validesa del cant a una sola veu.
Sobre aquesta validesa es teoritza i s’expressen afirmacions molt explícites dins del llibre citat.
GIOSEFFO ZARLINO (1517?-1590)
Tots els conceptes que apareixen confusament en els tractats dels primers teòrics del Renaixement conflueixen de forma més incisiva en l’obra de Gioseffo Zarlino. Com hem dit, en aquest període es vol reduir la distància entre teoria i praxis, teoritzada primerament per Boeci, i després per tot el pensament medieval. Així com la necessitat d’elaborar una concepció de la música més coherent amb la realitat històrica del moment. Zarlino es serveix del concepte metafísic per tal de separar teoria i praxis musicals: es tracta d’un retorn al pitagorisme.
Gioseffo Zarlino va ser el compositor i teòric més complet del Renaixement. Deixeble de Willaert i mestre de capella de San Marco de Venècia. Nascut a Chioggia, Zarlino intenta, potser per primera vegada, en els seus famosos tractats – Institucions harmòniques (1558), Demostracions harmòniques (1571) i Suplements musicals (1588 )- dur a terme una racionalització sistemàtica dins del camp de la música, racionalització que aconseguiria la seva meta, quasi dos segles més tard, en l’obra de Rameau.
Zarlino parla de dues manieres: l’antiga i la moderna. No es proposa revolucionar la teoria musical ni un trencament de la teoria harmònica anterior, sinó brindar a aquesta uns fonaments nous, més sòlids. El seu primer objectiu fou tornar la senzillesa i claredat on sempre havia regnat el desordre i la convivència d´idees i teories. L´ordre que intenta trobar a la música és un ordre natural ; un ordre matemàtic i tan senzill i racional com la natura. “La música imita a la naturalesa a través de la polifonia i les relacions numèrico-matemàtiques.” Per aquest motiu, els sons harmònics són el fonament del nou sistema harmònic, ja que es troben en la natura i ens donen, per tant, acords consonants.
Els teòrics renaixentistes buscaran una justificació racional de l’ús real que es fan dels intervals musicals en el seu temps. S’aplica la idea numérica. Es torna al número ; el número és el model. Zarlino diu que la melodia és un conglomerat d´harmonia i número. En les Institucions Harmòniques no renuncia al concepte de música mundana, l’analitza d’una manera peculiar: la música mundana no només és la relació dels elements celests, sinó també la relació de tots els elements entre sí. És la relació intervàlica tant en el cosmos com aquí. Veu la música mundana com a plasmació sonora dels elements. Es serveix del concepte que la tradició ha donat, però ell ho aplica en una visió humanística.
Amb la seva autoritat contribuí a substituir el sistema modal de l’edat mitjana pel sistema tonal (primers passos cap a la superació de la modalitat eclesiàstica). Aquesta nova harmonia està establerta sobre dos modes : el major i el menor, enlloc de la plurimodalitat gregoriana. Zarlino obté l´acord perfecte menor per via matemàtica. L ´acord menor s´obté per “divisió aritmètica”. Es dona una sinesteci entre geometria i música. Els sons harmònics permeten demostrar l´existència natural de l´acord perfecte major. Es fomentarà l’harmonia de l’octavat, la tercera i la quinta, que són un acord Perfecte Major.
La teorització d´aquest nou univers musical esdevé un potent estímul en els enfrontaments entre músics, què adquiriran una conciència més lúcida respecte el nou tipus de construcció musical.
Apareixerà la perspectiva i la figura del compositor. Puja l´ status social i la figura del músic, també, convertint-se en un artesà ben considerat.
