¡Descarga definicions de tragèdia y más Apuntes en PDF de Teatro solo en Docsity!
DEFINICIONS DE TRAGÈDIA
Wilamowitz: «Una tragèdia àtica és en si mateixa una peça completa de la llegenda
heroica, elaborada poèticament en un estil elevat per a la representació mitjançant un
cor àtic de ciutadans i dos o tres actors, i destinada, com a part del servei religiós, a
ésser representada en el santuari de Dionisos.»
Ulrich von Wilamovitz-Moellendorff, Eurípides Herakles , volum I, Introducció a la tragèdia àtica,
Berlín 1889, p. 43 i ss: ¿Què és una tragèdia àtica?
Aristòtil (versió de G.M.A. Grube): «Una tragèdia ( tragoidia ), per tant, és la imitació
( mimesis ) d’una acció bona ( spoudaias ), completa i d’una certa longitud, duta a terme
mitjançant l’ús del llenguatge, i fent-lo agradable en cadascuna de les seves parts, per
separat; es basa en l’acció i no en la narrativa, i, mitjançant la compassió ( eleos ) i el
temor ( phobos ), produeix la purificació ( catharsis ) de les esmentades emocions.»
Definició citada a Walter Kauffmann, Tragedia y filosofia , Seix Barral, 1978 pp. 69-70.
Aristòtil (trad. J. Farran i Mayoral): «És doncs, la tragèdia imitació d’una acció seriosa
i completa que té una certa extensió, feta en llenguatge plaent, el qual tindrà formes
diferents i separades, segons les seves diverses parts; que representa els personatges
fent-lo actuar i no servint-se de la narració, i per mitjà de la compassió i de la temença
opera la purificació de semblants passions. Anomeno llenguatge plaent aquell que
comporta ritme, harmonia i melodia; i entenc per formes diferents, que algunes són
obtingudes només per mitjà dels metres i d’altres, en canvi, per mitjà de la melodia.»
Aristòtil, Poètica. Constitució d’Atenes , Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1926, p. 9
Alfonso Sastre: «Una situació tancada e n la que es troben existint (facticitat) uns éssers
condemnats a morir que desitgen —en realitat, és una exigència prèvia, no deliberada,
anterior a tot desig, biològica, constitutiva—, una felicitat que, al menys com estat de
plenitud, els hi es negada i, de vegades, s’interroguen sobre el seu destí (mundà i
ultramundà) i sobre el pecat desconegut o la culpa per la que són castigats. És una lluita
en la que la vida humana és sempre derrotada en moments que provoquen horror
(davant la magnitud de la catàstrofe) i pietat (davant la nihilitat de l’ésser humà) en
l’espectador d’aquesta derrota, en la que veu, anticipada, la seva pròpia derrota, a la que
està abocat pel simple fet d’existir.»
A.Sastre, Drama y Sociedad , Ed. Taurus, Madrid, 1956, p. 23 i ss.
Parts constitutives de la Tragèdia:
Faula (mythos) Mite
Caràcter (ethe) Caràcters ètics
Pensament (dianoia) Les sentències
Dicció (lexis) El lèxic
Espectacle (opsis) La perspectiva
Melopea (melopoia) La música
Factors determinants de la faula tràgica:
Peripècia (canvi sobtat de circumstàncies segons probabilitat o versemblança).
Reconeixement (canvi d’ignorància a coneixença entre els personatges destinats a la
felicitat o l’infortuni).
Tipus de tragèdia:
Complexa (formada tota per peripècia i reconeixença)
Patètica ( Aiax )
La poesia pot ser mimètica o no mimètica. La poesia no mimètica es divideix en
històrica i instructiva. La poesia instructiva en didàctica i teòrica
La poesia mimètica es divideix en narrativa i dramàtica que presenta (directament)
l’acció
La poesia dramàtica o que presenta (directament) l’acció es divideix en comèdia ,
tragèdia , mim i drama satíric.
La tragèdia commou les emocions temoroses de l’ànima a través de la compassió i el terror. I (diu) va destinada a crear la justa proporció de temor. Sent pena per la seva mare. La comèdia és una imitació d’una acció que és absurda i imperfecta, de suficient extensió, (en un llenguatge bell), els diferents tipus (d’embelliment) es troben per separat en les (diverses) parts (de l’obra); (presentats directament) per les persones que actuen, i no (donats) per la narració; a través del plaer i la rialla es produeix la purgació de les emocions.
La rialla sorgeix de la dicció (o expressió) i de les coses (o contingut):
De la dicció mitjançant l’ús de (gramàtica i sintaxi) : Homònims, sinònims, xerrameca, Parònims (formats per addicció o sostracció),
diminutius, inversions del sentit: per la veu o per altres mitjans del mateix tipus (gestos,
moviments).
La rialla provocada per les coses : Per assimilació del que és millor al que és pitjor; del
que és millor al que és pitjor; per engany; per allò impossible; per allò possible i
inconseqüent; per allò inesperat; per la degradació dels personatges; per l’ús de la dansa
pantomímica; quan un que té poder, descuidant les coses grans, s’ocupa de les menys
valuoses; quan la història es desconjunta i no té concordança.
La comèdia es distingeix de l’insult perquè l’insult obertament censura les males qualitats lligades (a l’home), mentre que la comèdia requereix insinuació.
La Comèdia es diferencia de l’insult (la sàtira) pel fet que l’insult censura obertament (d’un mode directe) les qualitats negatives (dolentes) inherents a l’ésser humà, mentre la comèdia requereix (necessita) el tan repetit èmfasi (o indirecta o insinuació). El bromista farà gràcia amb els defectes en l’ànima i el cos. Com a les tragèdies cal que hi hagi una justa proporció de temor, a les comèdies cal que hi hagi una justa proporció de rialles.
La substància de la comèdia consisteix en argument , ethos , dianoia , dicció , melodia , espectacle. L’ argument còmic és l’estructura que uneix els incidents absurds. Els caràcters ( ethos ) de la comèdia són els bufons, els personatges irònics i els impostors. Les parts de la dianoia són dues: l’opinió i la prova. (Les proves o «persuasions» són cinc: juraments, negociacions, testimonis, tortures (proves i ordalies) i lleis. La dicció de la comèdia és el lloc comú, popular. El poeta còmic té que dotar els seus personatges de la seva llengua nadiua , però a un estrany l’ha de dotar d’una llengua estranya. La melodia és província de l’art de la música, i per això ha de prendre les regles fonamentals d’aquest art. L’ espectacle és de gran utilitat en els drames per a proporcionar-los-hi allò que està d’acord amb ells. Argument , dicció i melodia es troben a totes les comèdies, i ethos , dianoia i espectacle a poques.
Les parts (quantitatives) de la comèdia són quatre: pròleg , part coral , episodi i èxode. El pròleg és la porció d’una comèdia que arriba fins a l’entrada del cor. La part coral ( coricon ) és una cançó del cor quan (la cançó) és d’adequada longitud. L’èxode és el discurs del cor al final. Els tipus de comèdia són: Antigua , amb sobreabundància d’assumptes risibles; Nova , que menyspreen la rialla i tendeix al seriós; Mitjana , que és una mescla d’ambdues.
FREUD – L’acudit i la seva relació amb l’inconscient. 3 conceptes: l’humor, el còmic i l’acudit Humor inofensiu i humor tendenciós: La diferència fonamental rau en l’actitud de l’emissor respecte a l’objecte còmic, negativa en el tendenciós i positiva en l’inofensiu.
