¡Descarga derecho constitucional y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
LLIÇONS DEL DRET CONSTITUCIONAL
LLIÇÓ 1 ELS FONAMENTS TEÒRICS DEL CONSTITUCIONALISME
- Significat del constitucionalisme
Constitucionalisme es el moviment polític i ideològic ,que té els orígens en el liberalisme (S.XVIII) i que s’oposa al absolutisme ,promulgant un poder polític que asseguri la llibertat i els drets individuals. La idea central del constitucionalisme es la vinculació de l’ordre polític a la llibertat, de manera que l’Estat te la finalitat de garantir la llibertat dels ciutadans art XVI de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà “Tota societat en que no esta assegurada la garantia dels drets ni determinada la separació dels poders, no te Constitució”
El constitucionalisme defensa uns límits i tècniques per posar límits i controls al poder : separació de poders, declaració de drets, govern representatiu, sobirania nacional. Encara que l’Estat tingui Constitució es a dir una forma organitzada políticament, només es constitucional l’estat que respon als principis liberals.
Una tècnica que serveix als objectius del moviment constitucional es la limitació del poder polític mitjançant el Dret, en que ordena una comunitat política ,un document escrit, expressió d’un pacte social i polític. Aquest text polític es la Constitució i conté normes jurídiques fonamentals que creen els poders de l’Estat i els organitzen, garantint llibertat i drets individuals.
El Constitucionalisme es un moviment garantista per intentar a traves de mecanismes jurídicsseguretat i llibertat enfront del poder. L’Estat constitucional es aquell en que els poders estan sotmesos a un Dret que garanteix la llibertat.
El Constitucionalisme durant les revolucions liberals francesa i americana volien que la Constitució regis el funcionament dels poders públics i regules la relació entre l’Estat i els ciutadans. Es va expressar de diferent manera en Europa o Americà:
- El constitucionalisme americà, l’objectiu garantista s’assoleix a traves d’una Constitució escrita (1787) que conté” el Dret suprem del país” , es a dir normes jurídiques superiors a les altres per ser l’expressió escrita de la voluntat popular. D’aquí ve que les lleis del Parlament no poden contradir les normes constitucionals.
- El constitucionalisme europeu, la resistència de les forces monàrquiques (s XIX) no deixen mes que fer cartes atorgades pels monarques o pactes entre Rei i Parlament. Documents amb transcendència política però sense ple valor jurídic. Amb el triomf del liberalisme es consagra “la sobirania del Parlament” que el concep com representant de la Nació, com un poder absolut que no es pot limitar per una norma. La Constitució es una norma política que ordena els poders de l’Estat o una llei mes del Parlament que es diferencia pel contingut.
El constitucionalisme es un moviment polític que es concreta a nivell històric de diferent manera i tècniques però amb un objectiu : assegurar la limitació i el control del poder polític per garantir la llibertat i els drets dels ciutadans.
El moviment constitucional es crea sobre una base de idees que comporten una concepció del poder: del seu origen, la seva legitimitat, el seu exercici, estructura, límits i la seva relació amb la societat
- La llibertat i els drets individuals
El constitucionalisme es un moviment garantista que promulga una organització política de la societat que garanteixi la llibertat, el seu objectiu es la llibertat individual, veuen l’home com un subjecte amb autonomia moral e intel·lectual, econòmicament lliure, propietari de la seva persona ,les seves capacitats i bens. El liberalisme defensa que els homes gaudeixen d’uns drets que se imposen als poders públics :la pròpia existència, la llibertat personal, la d’opinió, propietat.. pels iusnaturalistes son uns drets naturals innats.
Les primeres manifestacions del constitucionalisme escrit:
- En forma de declaracions de drets, documents anglesos com s.XVIIPetitions of Rights, Habeas Corpus Act
- En les colònies americanes , abans de aprovar les seves constitucions, Bills of Rights (cartes de Drets) com la Declaració de Drets de Virginia 1776.
- (^) La Declaració d’independència dels Estats Units 1776
- La Revolució francesa va donar la Declaració de drets de l’Home i del Ciutadà 1789.
En general les Constitucions han inclòs una llista de drets fonamentals en la part dogmàtica per diferenciar-la de la part orgànica en que es regula la organització dels poders de l’Estat, les dues parts son inseparables: la vinculació de l’estructura dels poders en la garantia dels drets i llibertats, Montesquieu va voler garantir la llibertat amb la divisió del poder.
La idea de Constitució ha quedat lligada als drets fonamentals que garanteixen la posició jurídica dels ciutadans i vinculen els poders de l’Estat.
- El pacte que crea l’Estat : el contractualisme
La doctrina contractualista fonamenta l’origen de l’Estat en un pacte, acord o conveni. Ha esta defensat pel iusnaturalisme racionalista s.XVII i XVIII , defensava que per damunt les lleis posades pels homes, existeix un Dret natural, consideren que l’origen de l’Estat es un acord o pacte en que els seus membres amb el seu consentiment, deleguen la sobirania de cada un d’ells a una autoritat que els ha de salvaguardar els seus drets naturals. Es a dir considera els homes iguals i lliures, que tenen drets naturals, cap poder no es legítim si no esta creat amb el consentiment i acord dels homes i que l’autoritat ha de garantir aquests drets.
Loke considera que hi ha dos pactes en l’origen de la política: un pacte social en que els individus creen una comunitat i un pacte polític en que delegarien la seva sobirania en un poder, establin condicions.
El contractualisme ha estat el fonament teòric del constitucionalisme al considerar la Constitució com una expressió d’un pacte social que funda l’Estat, es concep com un pacte social i per això té caràcter de norma fundacional es a dir que el seu establiment coincideix teòricament amb el naixement d’un Estat.
- La força ordenadora de la raó : el racionalisme
El liberalisme com fenomen polític i econòmic s’acompanya d’un moviment d’idees, el racionalisme, en que l’home es el centre del univers i la raó un element per comprendre i conformar el mon (intolerants a judicis no basats en la raó). El racionalisme s’expressa amb la
El constitucionalisme americà i europeu tenen camins deferents :
- a Europa el poder constituent correspon a la Nació ( sobirania nacional ) entitat abstracta en que no formen part tots els ciutadans i expressen la voluntat els representats que formen una Assemblea nacional constituent
- a Americà el poder no es delegat, sinó que el poble participa directament de l’elaboració i aprovació de la Constitució
Tant la noció de “poble” com la de” Nació “ excloïa una bona part de la població, en s XX amb el liberalisme democràtic ha un moviment popular i obrer, aparició de partits polítics plurals, van democratitzar l’Estat constitucional.
La Constitució s’associa a l’acte d’autodeterminació política d’un comunitat en que els seus membres de manera lliure i democràtica decideixen constituir-se en una societat política sobirana, regulant l’organització dels poders i establint uns fonaments de l’ordre polític i social.
LLIÇÓ 2 EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL CONSTITUCIONALISME
2.1 Els orígens: Anglaterra, Amèrica, França
L’inici del constitucionalisme coincideix amb el triomf dels principis polítics liberals. Principals característiques d’aquest període:
a. Limitació del poder polític a través del dret
b. Constitució és l’instrument de la burgesia per dirigir l’Estat. El poder es distribueix entre el Rei, el Parlament i els jutges
c. Legitimació nova del poder, principi de sobirania nacional ( en molts casos compartida entre el Parlament i el Rei)
d. Es proclamen els drets liberals de la llibertat, la seguretat i la propietat
e. No incorpora drets polítics ni principis democràtics; gran part de la societat no participa en el procés polític i el Parlament és elegit per sufragi censatari
Tres models de constitucionalisme liberal:
2.1.1 Anglaterra
El constitucionalisme va aparèixer al llarg del s.XVII amb la transformació de l’estructura política (del federalisme en organització estatal), de la qual cal destacar:
a. Estat modern, liberal, no suposa liquidació de les institucions medievals, sinó que estan destinades a nous fins
b. La concentració del poder de l’Estat cau en mans del Parlament i no del Monarca (com a Europa continental)
- “Gloriosa Revolució” (1688): triomf Parlament davant Monarca
- 2 documents constitucionals bàsics: Bill of Rights(1689 ) Parlament com a unitat política, Act of Settlement(1701 ) condicions al rei per governar i independència dels jutges
Principals característiques del constitucionalisme britànic:
2.1.1.1 Equilibri de poders i sobirania del Parlament
Equilibri polític:
a. Monarca: limitat pel common law , les lleis i les convencions
b. Gabinet: part del Consell Privat del Rei
c. Parlament: potestat legislativa i supremacia política
d. Judicatura: independència del Rei
Dos grans partits: el conservador (tory) i el liberal (whig)
La Constitució americana conté la “clàusula de supremacia”:
En la Sentència del Tribunal Suprem “Marbury vs. Madison” (1803), el jutgeMarshall va argumentar que els tribunals de justícia podien deixar d’aplicar les lleis quan les consideréssin inconstitucionals.
Apareix el “judicial review” com a garantia de la supremacia de la Constitució.
“Government of law, not of men”
2.1.2.2 El federalisme
Representants dels Estats americans van realitzar un pacte federal mitjançant el qual creaven Estat federal: forma d’Estat en què el poder es troba repartit entre els diversos Estats Membres i la Federació. La Constitució reparteix les competències de cada partit.
2.1.2.3 El règim presidencial
Divisió de poders:
- (^) Verticalment: entre Federació, Estats i governs locals
- Horitzontal: entre els òrgans centrals (Congrés; legislatiu, President; executiu, Tribunal Suprem; judicial)
Es desenvolupa règim presidencial ( a Anglaterra era règim parlamentari) legitimació del president (cap d’Estat) diferent a la del Congrés (Cambra de representants i Senat)
2.1.2.4 La democràcia
Amèrica i Democràcia es consideren termes recíprocs; l’existència dels EUA està vinculada a la democràcia
Però en la primera etapa del constitucionalisme americà existia encara sufragi censatari, fins el 1870 no s’introdueix sufragi universal masculí.
2.1.3 França
El constitucionalisme liberal francès té com a punt de referència la Revolució Francesa. La burgesia liberal va convertit els Estats Generals en una Assemblea Nacional de caràcter constituent inspirada en la Convenció americana.
- S’aprova “Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” (1789)
- Constitució de 1791
França s’ha caracteritzat per inestabilitat constitucional i els principis constitucionals han anat canviant.
Principis del primer constitucionalisme liberal francès:
2.1.3.1 Les llibertats públiques
La “Declaració de Drets” de 1789 s’ha considerat sempre vigent.
Al segle XVIII i XIX sorgeix la Teoria de les llibertats públiques com a defensa dels drets naturals.
2.1.3.2 La sobirania nacional
Amb la Revolució, la sobirania (única, indivisible i inalienable) resideix en la Nació i no en el Monarca.
La Nació delegava l’exercici de sobirania als òrgans encarregats de formar la seva voluntat: l’Assemblea i el Rei.
2.1.3.3 L’imperi de la llei
“ A França no hi ha cap autoritat superior a la llei”
- El govern de les lleis i no dels homes: règne de la loi
- Principi de legalitat: subjecció de l’Administració a la llei com a expressió de la voluntat general (garantia de llibertats i drets)
2.2 El segle XIX a Europa: recessió i represa del constitucionalisme
A l’inici del segle hi ha una reacció monàrquica a Europa (continental) que elimina gairebé totes les Constitucions: és la Restauració
- suposa l’intent de tornar a establir la legitimació del poder al monarca
- Constitucions liberals substituïdes per Cartes atorgades i Constitucions pactades
No és Monarquia absoluta, sinó Monarquia limitada o constitucional.
Model de Carta atorgada: Carta constitucional que Lluís XVIII va concedir als francesos al 1814
A partir del anys trenta, s’inicia moviment de parlamentarització i democratització del constitucionalisme; burgesia enfront del Rei i aristocràcia, i protagonisme progressiu del moviment obrer i increment dels poders del Parlament.
La Constitució que inicia aquest moviment és la Constitució francesa de 1848, amb la proclamació de la II República; text progressita, gran llista de drets individuals, socials i polítics (sufragi universal directe), separació de poders (règim presidencialista).
Expansió del moviment cap a Europa que dóna lloc a altres textos constitucionals que van desencadenar una dinàmica democràtica (però els resultats no es manifesten fins a inici s.XX)
A Alemanya, la unificació nacional sota principis liberals va fracassar; no arribarà fins a la Constitució imperial de 1871, i passa a ser Estat Federal sota Monarquia constitucional.
A Anglaterra no hi ha variacions en el sistema constitucional , excepte lentes transformacions de les institucions tradicionals. Successives reformes van democratitzant el Parlament (sufragi universal masculí i femení per majors de 30 anys) i creiexement de la Cambra dels Comuns. La més destacada va ser el desplaçament de poder del Parlament cap al Primer Ministre.
Les noves Constitucions no pretenen governar només l’Estat, sinó també la societat; estableixen límits al poder de l’Estat, però també mandats perquè l’Estat intervingui en la societat per garantir la llibertat i la igualtat.
Les manifestacions més evidents de l’Estat Social són: procés econòmic i proclamació dels drets econòmics, socials i culturals.
Textos que apareixen al final de la Lliçó 2:
- DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DELS ESTATS UNITS D’AMÈRICA (4 de juliol de 1776)
- DECLARACIÓ DE DRETS DE L’HOME I DEL CIUTADÀ (26 d’agost de 1789)
LLIÇÓ 3: EL CONSTITUCIONALISME ESPAÑOL
3.1: ELS PERÍODES CONSTITUCIONALS
S’inicia al Estat espanyol al començament del segle XIX, sota la influencia de les revolucions liberals francesa i americana. Al llarg d’aquest segle, se succeiran diverses Constitucions pactades, però el valor normatiu de la Constitució no s’incorporarà fins a la Constitució Republicana de 1931. El franquisme implicarà una interrupció del constitucionalisme, que no es recuperarà fins la CE de 1978.
La historia constitucional espanyola es divideix en 5 grans blocs:
3.1.1: La Constitució de 1812 (la Pepa)
S’elabora a Cadis el 1812, en plena guerra del francès. Després de l’abandonament del tron per Josep Bonaparte, les Corts, reunides a la ciutat de Cadis, van redactar el text d’una Constitució que va ser promulgada al 19 de març de 1812.
3.1.1.1: CARACTERÍSTIQUES
La Constitució establia una clàusula per la qual no podia ser reformada fins que no passessin 8 anys, ja que va néixer amb una voluntat d’estabilitat. Juntament amb la Constitució, es va publicar el Discurso preliminar, de Agustín de Argüelles, el qual intenta explicar i justificar-ne la promulgació com una necessitat. Les principals influencies d’aquesta constitució són del liberalisme francès i americà.
- Proclama el principi de sobirania nacional i la divisió de poders en el marc d’una Monarquia Constitucional. - Poder legislatiu: les Corts + el Rei (sanciona, promulga i pot vetar) - Poder executiu: el Rei - Poder judicial: Tribunals Establerts per la llei.
- No conté un títol específic dedicat a drets i llibertats però reconeix:
- La llibertat i la seguretat personal
- Inviolabilitat del domicili
- Llibertat d’expressió
- Dret de sufragi: ■ Passiu (censatari) ■ Actiu (universal masculí) indirecte de quart grau. L’ordre d’eleccions seria el següent: Poblecompromissariselectors Parroquials electors partits judicials diputats de cada província.
- Aboleix la prova de noblesa per accedir a càrrecs públics.
- Afirma el principi d’igualtat davant la llei i es proclamà la unitat de codis i furs.
- Estableix la confessionalitat catòlica de l’Estat i la unitat religiosa. Prohibeix l’exercici d’altres religions i manté la censura tot i que la Inquisició ja estava abolida.
- Les Corts són unicamerals i el càrrec de diputat és incompatible amb el de Ministre.
- Es crea una diputació permanent de les Corts que té la missió d’exercir les funcions de la Cambra quan aquesta no es trobi reunida.
- Té l’exclusiva de la iniciativa parlamentaria.
- Sanciona i pot vetar les lleis aprovades per les Cambres. El més important d’aquesta etapa és el desenvolupament del Consell de Ministres com a òrgan col·legiat formats pels ministres juntament amb el President, que necessitarà la doble confiança, règia i parlamentaria, per a fer la seva tasca de govern. Començarà a prendre forma el règim parlamentari que es refermarà durant el segle XIX.
3.1.2.2: La Constitució de 1837
Arran del Motí de La Granja, la Reina Regent es veié obligada a acceptar la Constitució de 1812 fins que les Corts en redactessin una de nova. Les Corts constituents feren importants concessions als moderats i redactaran una Constitució que fora jurada per la Reina Regent, en nom de la seva filla Isabel, el 18 de juny de 1837.
La nova Constitució, introdueix el principi de la sobirania compartia entre el Rei i unes Corts bicamerals. El Rei i les Corts comparteixen el poder constituent i el legislatiu. Es consolida una Monarquia constitucional, en el que el Rei manté importants prerrogatives i facultats de direcció política.
El títol I conté una declaració de drets de tendència liberal i s’introdueix el principi de tolerància religiosa. S’estableix un sufragi directe però censatari.
El Poder Judicial s’organitza sota els mateixos principis que la Constitució de 1812.
En l’àmbit local, s’estableix el caràcter electiu dels Ajuntaments i les Diputacions.
3.1.2.3 La Constitució de 1845
És una reforma de la Constitució de 1837. Manté el principi de sobirania compartida entre el Rei i les Corts, anomenat “liberalisme doctrinari”, però s’incrementen els poders de la Corona. D’altra banda, els drets i llibertats són regulats més restrictivament i es torna a la confessionalitat catòlica de l’Estat.
La dècada (1851) que no prosperarà. Durant el bienni progressista, es redactà una Constitució (1856) inspirada en els textos de 1812 i 1837 que finalment no va ser promulgada.
3.1.3 El període revolucionari
El setembre de 1868 triomfà la revolució democràtica i Isabel II es veié obligada a abandonar el país. Després d’una etapa de govern provisional, es procedí a la convocatòria de les Corts Constituents. A les eleccions, celebrades el gener de 1869, amb sufragi universal masculí, guanyaren els progressistes i la Unió liberal, a l’oposició restaren els republicans, els carlins i els isabelins.
El 6 de juny de 1869 es promulgà la nova Constitució, que mostra la influencia d’altres textos constitucionals, com el del EEUU de 1787. El text estableix la sobirania nacional i el dret de sufragi universal masculí. Conté una àmplia declaració de drets que queda oberta al reconeixement d’altres llibertats. S’introdueix la llibertat religiosa, malgrat la obligació de
l’Estat de mantenir els serveis de l’Església catòlica. La Constitució de 1869 instaura una monarquia parlamentaria, en què la Corona és un poder constituït amb facultats fixades a la Constitució. El legislatiu adopta una forma de bicameralisme igual, amb unes facultats legislatives. El Rei desenvolupa les seves funcions com a actes deguts. És també el cap de l’executiu, però els membres del Govern assumeixen la responsabilitat de tots els actes del Rei mitjançant la contrasignatura. D’aquesta manera, queda establert un règim parlamentari on es desenvolupen les tècniques parlamentaries de control del Govern, el qual resta debilitat ja que només pot impulsar la dissolució de les Cambres un cop cada legislatura.
Es reforça la independència del Poder Judicial i s’estableix la responsabilitat dels jutges per infracció de la Llei. El 1879 s’aprovà la Llei Orgànica del Poder Judicial que ha estat vigent a Espanya durant més d’un segle.
La Crisis de la Monarquia d’Amadeu Savoia desembocà en la I República, durant la qual no fou possible elaborar un text constitucional que tingués vigència, malgrat el projecte de Constitució federal de 1873.
3.1.4 La Restauració borbònica
A partir de 1875, es produí la Restauració Borbònica en la persona d’Alfons XII. Cánovas del Castillo fou el personatge polític inspirador del règim i qui més incidí en la nova Constitució del 1876, de tendència conservadora.
Es partia d’una Constitució interna: els elements de la qual eren la Monarquia i les Corts. La sobirania era compartida entre el Rei i les Corts. El text constitucional instaura una Monarquia constitucional, que considerables prerrogatives al Monarca.
La posició predominant del Rei en el conjunt del sistema polític fou encara més gran a la pràctica, quan es consolidà el sistema de torn en el Govern per parts dels dos grans partits el conservador i el liberal. La Constitució trasllada als Ministres la responsabilitat dels actes del Rei. Les Corts són bicamerals, Congrés dels Disputat i Senal aquesta darrera cambra és integrada per senadors nats i d’altres que són designats pel Rei.
A la Constitució es recull una carta de drets i llibertats, encara que el seu abast concret dependrà sovint del desenvolupament legislatiu per a configurar-los en un sentit o en un altre.
Des del 1898 el règim entra en crisi que tindrà el màxim exponent el 1923 amb el cop d’estat del general Primo de Rivera, que va dissoldre les Corts, va suspendre les garanties constitucionals i va instaurar un Directori militar. S’establí una dictadura que al cap d’alguns anys també s’enfonsà i obrí pas a l’alternativa republicana.
3.1.5 La II República.
Es proclama el 14 d’abril de 1931. El 9 de desembre es promulga la Constitució, un text que sintonitza amb el constitucionalisme europeu del període d’entreguerres.
Característiques:
- Proclama la Sobirania popular i el sufragi universal
Aquest tret es manifesta tant en la inexistència d’una sòlida construcció de l’Estat espanyol com amb la manca d’arrelament d’un “sistema constitucional”, ja que el procés polític no sempre s’ajusta al que estableix el text constitucional.
3.2.4 La manca de democràcia i llibertats
Les constitucions espanyoles només de manera excepcional són producte d’una vida política democràtica. El domini de poders fàctics, com l’Església, l’exèrcit o les oligarquies terratinents, va excloure la vida política una bona part de la població i va consolidar un Estat autoritari, burocràtic i centralista.
Les Constitucions, més que resultat de pactes, sovint varen ser fruit de conspiracions i aixecaments militars que imposaven un determinat text constitucional.
D’altra banda, no hi hagué un sistema constitucional estable de drets i llibertats aj que la seva regulació depenia generalment de la conjuntura política i es donava una notable facilitat per suspendre els drets i llibertats declarats constitucionalment.
3.2.5 El problema monàrquic
La història constitucional espanyola fins al 1931 ha estat marcada pel predomini del Rei, excepte en les Constitucions del 1812 i 1869. La concepció espanyola de la monarquia impedeix la implantació de les teories constitucionals. S’atribueixen al Rei importants prerrogatives de la direcció política i fa de la Constitució un límit extern al seu poder originari.
La conseqüència més important d’aquesta situació és la dificultat per comptabilitzar monarquia i democràcia fins a la constitució del 1978 (actual).
3.2.6. La qüestió nacional
Als diferents textos constitucionals espanyols del segle XIX domina una concepció centralista i uniformista que ignora la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. Fins a la Constitució del 1978, només el breu període de la II República va representar un intent seriós d’integrar constitucionalment les diverses nacionalitats i d’establir un model d’organització territorial basat en la descentralització.
3.3 El franquisme
L’Estat Franquista, que va durar 40 anys, va descansar sobre la negació dels principis constitucionals:
- concentració de poders en el Dictador
- conculcació dels drets fonamentals i les llibertats
- eliminació del pluralisme polític
- manca de legitimació democràtica El Règim descansà en la persona de Franco i en el suport del Movimiento Nacional, que aplegava als sectors polítics que li donaven suport: l’Església i l’exèrcit.
El règim franquista no va ser ni un Estat constitucional ni es va dotar mai d’un text constitucional. Es vertebrà jurídicament mitjançant una sèrie de Lleis Fonamentals que el regulaven des d’un punt de vista organitzatiu i que es promulgaven des de l’inici del Règim:
- Fuero del Trabajo (1938)
- Ley Constitutiva de las Cortes (1942)
- Fuero de los Españoles (1945)
- Ley de Referéndum Nacional (1945)
- Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado (1947)
- Ley de Principios Fundamentales del Movimiento Nacional (1958)
- LeyOrgánica del Estado (1967) Des d’un punt de vista institucional l’Estat franquista adopta una forma similar al règim totalitari: Franco és el cap d’Estat i concentra tots els poders, fins i tot la potestat legislativa. Fins al 1973 el Cap de Govern no és una persona diferent de Franco. L’Administració de Justícia resta intervinguda pel poder executiu i sovintegen les jurisdiccions especials.
A principis de la dècada dels 70 el règim entra en crisis que s’agreuja amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975.
El 22 de novembre de 1975 el Rei Joan Carles I pronuncià el missatge de la Corona. Aquest es produirà a partir de 1976, després del fracàs de l’executiu de Carlos Arias Navarro, amb el nomenament com a cap de l’executiu d’Adolfo Suárez, que dirigirà el procés de reforma de les institucions franquista i iniciarà el procés de transició política.
3.4. La transició política.
La transició política és el procés a través del qual es produí el canvi d’un règim totalitari a un Estat social i democràtic de Dret instaurat per la Constitució de 1978.
El primer pas important que el govern de Suárez impulsà fou l’aprovació per les mateixes Corts franquistes de la Llei per a la Reforma Política –LRP- (1/1997 de 4 de gener) es va sotmetre a Referèndum el 15 de desembre de 1976 i obtingué el 94,17% de vots a favor, amb una abstenció del 22,3%. La LRP s’incorporava com a llei fonamental, tot i que el seu contingut estava en contraposició amb els principis del franquisme:
- Es proclamà la Sobirania popular
- Supremacia de la llei com a expressió de la voluntat popular
- Inviolabilitat dels drets fonamentals
- Sufragi universal
- Pluralisme polític. La seva funció principal era preparar les primeres eleccions generals democràtiques després del franquisme.
Pel que fa a les institucions, la LRP torna a establir un Parlament bicameral, Congrés dels Diputats (350) i Senat (207). El mandat d’aquest durava 4 anys, el Congrés era elegit per sistema proporcional i el Senat per majoritari. El Rei mantenia els poders que li assignava la Llei Orgànica de l’Estat de 1967 i se li atorgaven les següents facultats:
- Nomenament del President del Govern.
- Nomenament d’1/5 part dels senadors.
LLIÇÓ 4
ORGANITZACIÓ CONSTITUCIONAL DE L’ESTAT. TEMA 4: EL CONCEPTE DE
CONSTITUCIÓ.
4.1. Pluralitat de conceptes: racional-normatiu, històric, sociològic.
La Constitució no és unitària i ofereix una pluralitat de formulacions, per tant no hi ha un únic concepte. A vegades es pot referir-se al conjunt d’elements essencials d’alguna cosa, la manera de que està fet un grup o entitat...
El concepte modern de Constitució apareix al final del s. XVIII amb el triomf de les revolucions liberals i es construeix sobre els fonaments ideològics del constitucionalisme. Tot i així va tenir precedents com formulats per Aristòtil, Cícero i els lex fundamentalis de la Edat mitjana.
4.1.1. El concepte racional-normatiu
El concepte racional-normatiu de la Constitució es parteix de la premissa política (el liberalisme), inclou requisits formals (elaboració, reforma, posició a l’ordenament) i materials (contingut relatiu a l’organització dels poders i els drets dels ciutadans). Aquest concepte presenta les característiques següents:
- La Constitució és un sistema de normes jurídiques que creen i ordenen una comunitat política. Es tracta de un complex normatiu dotat de força vinculant i d’aplicabilitat. Son normes bilateralment vinculants per a aquells que exerciran el poder i per als ciutadans.
- (^) Ha de ser un document escrit perquè així aporta seguretat jurídica i serveix per a contrastar permanentment la licitud dels actes del poder.
- Normes de caràcter suprem perquè son jeràrquicament superiors a la resta de normes de l’ordenament jurídic.
- L’elaboració de la Constitució és a través del quals els membres d’una societat, per mitja d’un pacte, creen i ordenen de manera sistemàtica i racional una comunitat política sobirana a traves d’un document escrit. El poder de la constitució es diu poder constituent. Adquireix la seva legitimitat els òrgans de l’Estat, els quals deuen la seva existència i els seus poders a la norma constitucional. Per això el procediment per elaborar la constitució ha de ser diferent de l’emprat per crear les altres normes. Per garantir supremacia i estabilitat, la reforma només es pot dur a través d’unes vies establertes (el poder de reforma) i amb els procediments previstos, diferents a les lleis ordinàries rigidesa constitucional.
- Es fonamental que inclogui principis polítics liberals. Les normes constitucionals han de crear un ordre polític que limiti i divideixi el poder, per garantir uns drets i llibertats als ciutadans.
