¡Descarga DESCARTES y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
6.1. Característiques generals del racionalisme
6.2. Descartes- vida i obres
6.3. El mètode
6.4. Metafísica
6.5. La física
TEMA 6. RACIONALISME, DESCARTES
6.1. CARACTERÍSTIQUES GENERALS DEL RACIONALISME
Origen França, el seu abast és fins el present, i també en l’espai, comença a França i s’acaba estenent per tot Europa.
Abast filosòfic o científic però també polític, social i religiós.
França era el centre de gravetat d’aquella societat convulcionada i en crisi que busca nous ordres de vida, lluita per buscar nous espais.
Al 1648-1714 França era la potència dominadora. Època de monarquies absolutes, contrareforma catòlica (pretén contrarestar la recuperació dels valors que s’havien reproduït durant el renaixement, la burgesia enriquida i il·lustrada tenia fortes aspiracions al poder polític).
El racionalisme i l'empirisme poden ser vistos com els dos vessants intrínsecs d’una única filosofia moderna. Sobre tot un punt de vista gnoseològic i epistemològic però per descomptar tots dos, apel·len a la raó com a finalitat del coneixement. Empirisme: sentit com a facultat de donar judicis. Apel·len de manera diferent a la raó, la raó no era menyspreada, però no es creia que era la font del coneixement.
Impulsen el desenvolupament de la ciència moderna, per tant cal admetre-l’s com a diferents però no necessàriament com a oposats.
Profundament il·lustratiu el text de Novum Orgeanon (1620):
“Les ciències són tractades per els empírics i els racionalistes, empírics (recollir i gastar) són com les formigues, els racionalistes semblants a les aranyes formen teranyines que treuen d’ells mateixos (innatisme). La abella recull els seus materials com els empírics però els transforma a una virtut iredent”
En el S.XVIII esdevé el nucli d’una revolució de gran magnitud. L’esperit de la filosofia moderna es caracteritza per:
Exhaltació de la raó La crítica en llibertat Esperit de la tolerància ideològica.
L’home és enfortit per una confiança en una raó superior, immediatament mateix en si mateix.
Font l’ús d’aquesta raó l’home va començar a fer ús de la raó, pren consciencia a ser subjecte actiu.
Característiques del racionalisme:
1. “Racionalisme”designa aquella classe de sistemes ideológics que primasien a la raó per sobre de l'experiència amb la informació del coneixement, és a dir, única fonamentació vàlida. 2. Tal com va dir Hefel, el racionalisme és l'època de “l’enteniment pensant” en el sentit en què es fa una constant apel·lació de la racionalitat.
3. La raó tendeix a la unitat dels humans; capacitat potencial de elaborar i sintetitzar judicis es la mateixa i igual en tots els homes. “El bon seny (raó) és la cosa més ben repartida del món”, tothom la té, la dificultat es trobar la manera d’aplicar-la correctament.
Permet dues coses:
Reconciliar criteris peculiars en un sol criteri de coneixement, tot és filtrat per la raó, ha de ser comú i universal (mètode). Elaborar una síntesi certa i segura dels elements que considera. Estructura del món real Valor, abast i fonament de la ciència (formals i naturals)
Ordenament de la vida pràctica de l’home en funció d’una concordia o llibertat humana.
4. S'unifiquen els camps metafísics, científics, moral, polític i religiós, tots els àmbits de la praxi humana. 5. Afirmació del poder i autonomia de la raó implica una ruptura i una reformulació, farà aparèixer el dret natural i moral, basat en la raó i no en la revelació. 6. Afirmació de la raó s’expressa a tots els nivells àmbit especulatiu i teòric: la gnoseologia, metafisica. En l’àmbit de la praxis: política, dret racional. I finalment en l’àmbit científic. 7. El racionalisme proposa recuperar el ideal que venía del món antic, fa pulsació per part de l’entreteniment de l’ordre i l’harmonia de l’home en el cosmos. 8. Assoliment d’aquest ideal només per les bases: necessitat de la fonamentació adequada del saber, ordre en el procediment del coneixement rigorós i sever (“procedir amb un cert ordre”), només possible a partir del encadenament dels sabers acumulats, anàlisi exhaustiva del camp conceptual, conscepció mecanicista de la natura on no caben ni la màgia ni visions animistes. 9. Només possible presuposant qualsevol qüestió prèvia, de la creença en el convenciment de la universalitat de la raó. (objectivitat, validesa i necessitat)
6.2. DESCARTES, VIDA I OBRES
Va néixer a França (1595 – 1650). Va estudiar a una escola històrica de jesuïtes. Va obtenir la llicenciatura en dret però va quedar decebut pel seu ensenyament, només va trobar satisfacció en la matemàtica. La matemàtica era el descobriment del mètode i la raó.
Obres importants:
-Regles per la direcció de l’esperit (1628)
-Discurs del mètode (1637)
-Meditacions metafísiques (1641), sis sèries de crítiques de diversos científics, obertura mental de la modernitat.
La evidencia s’aconsegueix a partir de la intuïció, a partir d’un acte racional. Ara bé, en principi les úniques idees que poden ser intuïdes així, són les idees simples, les idees complexes solen ser fosques i confuses. Que s’ha de fer de les idees confuses? Analitzar-les, és a dir, dividir-les fins reduir-les a idees simples que siguin evidents, és a dir, clares i distintes.
Tercera regla: síntesi o deducció; “tercer precepte, conduïa en ordre els meus pensaments, començant pels objectes més simples i més fàcils de conèixer, per ascendir a poc a poc, gradualment, fins el coneixement dels més complexos, i suposant un ordre fins i tot entre aquells (objectes) que no es procedeixen per naturalesa els uns als altres” Reconstruir la idea prèviament analitzada. Un cop trobats els elements més simples, es procedeix inversament a comprendre amb un mètode similar a la geometria, és a dir, síntesi consisteix en un procés ordenat de deducció que encadena unes idees amb les altres. (Síntesi deductiva).
No es comprova la realitat científica. Si suposem que realitat i coneixement el corresponen la garantia de validesa només pot trobar-se en la perfecta deducció de les correccions.
Per un racionalista, si el raonament és correcte, l'adequació empírica es dona per descomptada, es produirà. Si el coneixement és correcte, es correspondrà amb la realitat. La veritat no depèn de la correcció del coneixement i que siguin els fets els que ho decideixin.
Ciències- predicacions sobre el món, objecte, fet…
Quarta regla: de la revisió o enumeració completa; “El quart precepte, fer arreu recomptes (enumeracions) tant complets i revisions tant generals que arribés a estar segur de no ometre res”. Fer freqüents comprovacions de l'anàlisi i revisions del procés sintètic deductiu. Assolir finalment la evidència que es busca (expulsar el dubte) les comprovacions permeten abraçar tot un conjunt del problema en un sol punt de vista.
6.4. LA METAFÍSICA
Que sigui certa i segura, el model sempre amb coneixements matemàtics. Té com a model a Euclides:
Adopta un axioma fundamental, del axioma es desplegarà tota la metafísica. Cogito és el axioma per Descartes, és l’acció de pensar.
Proposa definicions bàsiques; substància, atribut, moda… a partir d’elles desplega tot l’edifici de la metafísica.
6.4.1. El cogito
Com trobar un primer principi molt evident. Escull un procediment un mètode exprofessor, que consisteix en posar tot en dubte. Sortirà del dubte trobant l’evidència. Utilitzar el dubte per trobar la certesa, dubtar de tot per veure si queda res que resisteix a cap dubte. Descartes dubta de les seves creences (la dels sentits, de la raó, de la realitat del món). Considera que inclosa la realitat podria ser un somni, i si creiem que es real però en veritat és un somni?
Hipòtesi: existeix un geni maligne, fa que tot ens enganyem, fins i tot amb allò que pensem que en principi no pot posar-se en dubte (s’ho inventa estratègicament). El geni és un recurs literari, és una ficció. Reforça la idea de que hem de posar-ho tot en dubte.
Un cop posat tot en dubte del interior mateix de l’acte de dubtar sorgeix una resta indubtable, una resta que resisteix a tot dubte, si dubto és que penso, perquè dubtar és la manifestació del pensar. Allò evident és que estem dubtant.
“Penso, doncs existeixo”
Aquesta veritat indubtable és sol conèixer com el cogito, és doncs el primer principi de la filosofia.
Cogito, intuïció racional, simplement una evidència immediata. És el axioma. Construïm la veritat a partir de la evidència de la pròpia existència com a ésser pensant.
“Soc una substància pensant”
Segon principi, jo com a substància pensant. Estableix la distinció de jo (ànima)- cos. El jo és qualificat com alguna cosa no material. Cal demostrar l’existència de la substància infinita (déu ésser superior), pressuposa que dona la garantia que totes les idees contingudes en mi corresponents al món exterior (res extensa) són heretades, inclosa la seva garantia de la seva existència real. Si déu és perfecte, no pot haver fet pas que jo m'enganya amb la presència dins la meva ment d’idees falses.
Si existeixo i soc una substància pensant, la tercera qüestió per respondre és “que penso?”. La resposta evident és que penso idees, són allò que conté la nostre ment (raó).
Les idees són innates.
Analitzant les idees:
Adventícies: origen en l’experiència externa (cavall, flor)
Fictícies: origen en la ment (centaure, fantasma)
Innates: origen no és ni la experiència ni la ment imaginativa, si no que estan en la ment com si fossin part de la seva naturalesa. Són eternes, universals i immutables. Només un ésser perfecte en sentit absolut pot ser responsable de la seva existència en la ment.
Idea de jo, com a res cogitans. (substància pensant) Realitat externa, com a res extensa. (substància material) Déu, com a res infinita.
Idees innates són les úniques amb valor de coneixement, són les úniques que té en compte la raó com autèntic objecte de coneixement. Intuïció racional basada en l’evidència, la claredat i la distinció. Les idees sobre les que se subjecten no tenen experiència en el sentit ni en la imaginació, ni els sentits ni la imaginació són la base per saber si una idea és vertadera o no. Fiar-se dels sentits només dona un fals coneixement (Doxa).
6.4.2. Les definicions
Primera definició : de substància; Substància (substància) i cosa (res), són utilitzats com a sinònims per a Descartes.
Substància: allò concret existent, propi de la substància és l’existència independent. (allò que no necessita res més que ella mateixa per existir). No s’aplica de la mateixa manera a déu i criatures. Dos classes de substàncies:
Substància infinita: déu, a que convé aquesta definició de substància.
Substàncies finites: l’ànima (jo) i els cossos, accepta déu com a substància infinita (dualisme cartesià), el cos que és res extensa i l’ànima que és res cogitans.
Segona definició: de atribut; a cada substància li correspon un atribut, l’atribut consisteix en l’essència de la substància, cada tipus de substància té un sol atribut:
Atribut de l’ànima: pensament (és res cogitans) Atribut dels cossos: extensió (és res extensa)
Tercera definició : de mode; diverses maneres de com es concreten les substàncies. Un cos és una substància amb una extensió que té una figura determinada. Modes són les concrecions, de com són les substàncies.
Ambiciós sistema metafísic, el resultat de la metafísica si que és novedosa.
6.4.3. La substància infinita (ésser superior perfecte)
6.5.2. El mecanicisme
El món es concep segons el model teòric de la màquina. Descartes coincideix amb els mecanismes de molts científics de l'època. La matèria no és sinó extensió i per tant tot es redueix a matèria i moviment. L’explicació mecanicista de la naturalesa també s’utilitza en els éssers vius i els seus cossos, els animals son concebuts com màquines. Descartes, creador de l’altre gran model científic de la edat moderna, un sistema total i deductiu i amb fonaments metafísics que va exercir una enorme influencia en la seva època. Va haver d’esperar fins a Newton per que aquest sistema comencés a entrar en una certa crisi.
Dues concepcions de la ciència:
L’empirisme de Francis Bacon i Galileo Galilei Racionalisme sistemàtic metafísic de Descartes.
