2n BATX. A
JUNY 2014
Suposem, doncs, que estem adormits i que totes aquestes particularitats, és a dir, que obrim els ulls,
que belluguem el cap, que estenem les mans i altres coses semblants, no són més que falses il·lusions;
i pensem que potser ni les nostres mans ni tot el nostre cos són tal com nosaltres els veiem. [...] tot i
que aquestes coses generals, és a dir, ulls, cap, mans i coses semblants, poden ser imaginàries, cal
afirmar que hi ha coses encara més simples i més universals que són vertaderes i existents, amb la
mescla de les quals es formen —ni més ni menys com passa amb la barreja d’alguns colors
veritables— totes les imatges de les coses que, vertaderes o reals, fingides o fantàstiques, ocupen els
nostres pensaments. D’aquest gènere de coses n’és la naturalesa corporal en general i la seva
extensió, així com la figura de les coses extenses, la seva quantitat o magnitud i el seu nombre, i
també el lloc on es troben, el temps amb què es mesura la seva duració, i altres coses semblants.
Potser per això no seria una mala conclusió dir que la física, l’astronomia, la medicina i totes les
altres ciències que depenen de la consideració de les coses compostes són molt dubtoses i insegures;
però que l’aritmètica, la geometria i les altres ciències d’aquest gènere, que no tracten sinó de coses
molt simples i molt generals, sense preocupar-se gaire si són a la natura o si no hi són, contenen
coses certes i indubtables. Perquè tant si vetllo com si dormo, dos més tres faran sempre cinc [...].
Tanmateix, fa molt de temps que tinc en el meu esperit una certa opinió segons la qual hi ha un Déu
que ho pot tot [...]. Ara, qui em pot assegurar que aquest Déu no ha fet precisament que no hi hagi ni
terra ni cel, ni cap cos extens ni cap figura, ni magnitud ni lloc, i que, així i tot, jo tingui les
sensacions d’aquestes coses, i que tot em sembli existir tal com jo ho veig? [...] Potser Déu no ha
volgut que jo m’enganyi d’aquesta manera, ja que es diu que és supremament bo. [...]Suposaré,
doncs, que hi ha, no precisament un Déu [...] sinó un geni maligne, tan poderós com astut, que ha
posat tot el seu enginy a enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els
sons i totes les coses exteriors que veiem no són més que enganys i il·lusions que ell apro-fita per
sorprendre la meva credulitat. [...]Suposo, doncs, que totes les coses que veig són falses; em
persuadeixo que no ha existit mai res de tot allò que em representa la meva memòria, plena de
mentides; penso que no tinc sentits; crec que el cos, la figura, l’extensió, el moviment i el lloc no són
més que ficcions del meu esperit.
René Descartes. Meditacions metafísiques, I i II
1.Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hi apareixen
relacionades.[2 punts]
En primer lloc es fa referència al dubte metòdic (o hiperbòlic) on el mateix filòsof es qüestionava la
veritat dels sentits (“ni les mans ni tot el nostre cos són tal com els veiem”), la presència del món
extern, el dubte al propi coneixement i el de l’existència d’un geni maligne. A continuació comenta
l’accepció de substància, és a dir tracta la idea sient que és real, perquè prové de Déu, i distinta, per
tant vertadera. Per últim, deixa de banda l’existència del Déu supremament bo per definir el
solipsisme, és a dir queda atrapat en el “jo mental” (“penso que no tinc sentits…).
