Item 1. Dualisme Epistemològic
El títol d'aquesta redacció fa referència a dos graus o nivells diferents de
coneixement: l'opinió(doxa) i el coneixement pròpiament dit (Episteme). En
realitat, el problema que sota aquest títol es planteja és el problema del
coneixement de la veritat. És la veritat relativa a l'opinió subjectiva de
cadascú? Val el mateix l'opinió del savi o la de l'home de ciència que la de
l'home corrent? Són el mateix opinar i conéixer? En el cas que contestem
que no, caldria preguntar-se llavors: és potser possible aconseguir veritats
objectives i universals? Sobre quines coses o objectes és possible
aconseguir tals veritats? Com és sabut, aquestes són algunes de les
qüestions que Plató ( 427 a. C. 348 a. C. Atenes) es planteja i a les quals
intenta respondre mitjançant la seua filosofia. Al llarg d'aquesta redacció
exposarem el punt de vista de Plató sobre aquests temes que, com veurem,
contrasta obertament amb la postura d'altres filòsofs contemporanis seus, els
sofistes, per als qui opinar i conéixer són la mateixa cosa.
Plató accepta del seu mestre Sòcrates que el coneixement pròpiament
dit (la Episteme) ha de ser infal·lible, universal i objectiu. A més el coneixement
ha de tindre per objecte l'autènticament real (“el que és”), i per a Plató
l'autènticament real és el que no canvia, la qual cosa roman estable i sempre
idèntica a si mateix. De tot això se segueix que el coneixement de les coses
sensibles no és possible, perquè aquestes no són ni permanents ni estables, ja
que es troben, com va dir Heràclit de Efes (s. VI a. C), en permanent
esdevenir, de manera que quan creguérem haver-les conegut, ja haurien
canviat, resumit en la seua coneguda sentència : «Ningú pot banyar-se dues
vegades en el mateix riu». De les coses sensibles no pot dir-se pròpiament que
són veritablement, sinó que estan sempre arribant a ser (esdevenen). Per això,
d'elles tan sols cap simple opinió (doxa). En coherència amb aquest punt de
vista, Plató considerarà que les investigacions dels filòsofs de la naturalesa
(Tales, Anaximenes, els Atomistes, etc.), són en cert sentit inútils, perquè no
poden oferir-nos coneixement, sinó només opinió, perquè se centren en l'estudi
del canviant món físic.
L'opinió és per a Plató un nivell inferior de coneixement, que té per objecte el
món de les coses sensibles, el canviant, allò aparent, la qual cosa esdevé, i no
el que veritablement és. L'opinió és així un coneixement superficial, aparent,
poc fiable, relatiu, vinculat als sentits i a les aparences i, el seu objecte, és
canviant i inestable. Però llavors, si tot canvia, no hi ha més que opinions, i
no hi ha coneixement? Més enllà de les realitats sensibles, Plató afirma
l'existència d'una classe d'objectes immutables, permanents, immaterials,
eterns, no accessibles als sentits, però sí a la intel·ligència. Plató denomina a
aquestes realitats “Idees”. En ser permanents i estables, és possible
aconseguir sobre elles un coneixement objectiu, universal i infal·lible. D'altra
banda, caldrà deixar clar que, encara que l'opinió no constitueix vertader
coneixement, no deixa de ser una certa classe de coneixement, encara que de
nivell inferior al de la episteme. Això és lògic, perquè el món sensible és una
còpia del món intel·ligible i, en aqueixa mesura, l'opinió (si és opinió vertadera)
