¡Descarga El proceso de documentación: tipos de documentos, bases de datos y características y más Apuntes en PDF de Periodismo solo en Docsity!
Documentació informativa - Ferran Gironés 2on Periodisme UAB
Tema 1 “INFORMACIÓ I DOCUMENTACIÓ”
1.. Informació Tot missatje que ens arriba amb la posivilitat de significar alguna cosa i que es pot interpretar. Es necesari que existeixi una persona que interpreti un document per poder parlar d’informació. La comunicació per la seva part seria la transmissió de la informació.
2.. Documentació La documentació són les memories que s’estableixen dins els procés de comunicació. Existeixen molts tipus de memories:
- Biológica: la que fem servir per comunicar-nos.
- Documental: les institucions, els grans magatzems d’informació. Els documentalistes son els encarregats d’ordenar i estructurar aquesta memòria amb la intenció de reutilitzar-la.
1... El concepte de documentació La documentació reuneix la informació, normalment en forma de documents, que tracta per a la seva reutilització. Es una ciència nova, però no exacta perque es una ciència humana. Comença a aparèixer a finals del sXIX i es desenvolupa al sXX. Està molt relacionada amb l’arxivística i la biblioetoconomia, pero es diferència d’aquets dos corrents en que a la documentació no li interesa el suport. En l’àmbit anglosaxó les facultats de documentació, d’arxivística i de biblioetoconomia són les facultats de ciències de la informació. Unes altres definicions de documentació poden ser:
- Proporcionar en funció d’una necestat específica d’informació, els elements documentals corresponents per satisfer aquesta necessitat.
- Seleccionar, analitzar, enmagatzemar i difondre la informació amb unes tècniques espefífiques. Bona part de la feina del documentalista consisteix en elaborar documents secundaris, fruit de l’analisi dels documents primaris, que permeten un accés més ràpid a la informació.
2... El creixement de la informació: explosió de la informació Fins al sXX la majoria de la informació es trobava en paper, en forma de paraula impresa o d’imatges sobre paper. Principalment era el llibre el suport únic. Pero a partir dels inicis del sXX comencen a aparèixer molts mitjans de comunicació diferents: cine, radio, tele... i per tant també nous suports d’informació.
A partir de la 2ª GM comença a aumentar la creació literaria científica: revistes especialitzades, llibres... Hi ha una explosió dels gras mtjans de masses, de l’ensenyament... i tots aquests sectors treballen amb informació: necessiten i generen informació. Pero d’entre tots aquests factors podríem destacar-ne tres de claus per justificar aquesta explosió: a. Aument del volum de la informació: encara continua i es considera que a partir dels 70 la informació es dobla cada 10 anys. b. Aparició de noves tecnologies de la informació: tant a nivell d’emmagatzematge com de velocitat de comunicació, i cada cop a uns preus més reduïts. c. Compra-venta de la informació: es ven, té un preu i un cost, s’està convertint en una matèria primera.
3... (^) L’ús de la informació Necessitem la informació bàsicament per dues finalitats:
- Saber per saber.
- Per la necessitat d’aquirir informació per realitzar alguna cosa. Una tercera via posible es acumular-ne perque a la llarga aquesta informació es convertirà en benefici econòmic.
4... El problema de la recuperació A l’acumular informació em de garantir la seva recuperació selectiva: aquesta és la feina del documentalista. Per permetre aquesta recuperació, hem de tractar i analitzar la informació, hem de fer una feina prèvia. El documentalista analitza la informació i crea el documents secundaris. Crea les fitxes que, mitjançant uns punts d’accés (autor, titol, gènere...), permetran arribar a la informació selectivament.
5... Criteris deselecció Un centre de documentació te dos problemes bàsics:
- Falta de documents: no poder satisfer les necessitats de l’usuari.
- Excés de documents: les memòries al crèixer provoquen problemes de gestió, com pot ser l’emmagatzematge. Per resoldre aquests problemes s’han d’establir uns criteris. Les tecnologies intenten solucionar aquest tema, cada vegada els equips son més potents i els programes de géstió tenen més posibilitats, pero això únicament no es suficient. S’ha d’establir un criteri determinat en cada centre segons aquests models:
- Triar els documents segons alguna característica del seu suport.
- Establir un criteri cronològic o temàtic: aquest criteri comporta que haurà de tornar-se a classificar per excés d’informació.
- Tenir en compte les necessitats de l’usuari es el criteri ideal, pero també és molt subjectiu, i obliga al centre a avançar-se a aquestes necessitats.
a. Treballen, o han de fer-ho, amb fonts de diferents procedències: tant pròpies del mitjà com externes. b. Treballa amb grans volums d’informació, sobretot en els mitjans de caràcter general. Tenen problemes de gestió i volum. c. S’ha de fer una actualització contínua, perque la majoria d’informacions amb que treballa queden obsoletes molt ràpidament. d. Normalment la velocitat de resposta és clau, tot i que també poden donar-se plaços més amplis. e. (^) La majoria de departaments funcionen amb diferents suports:audi, video, imatge... f. Atendre necessitats d’informació dels diferents departaments del mitjà.
Segons el mitjà les necessitats canvíen, segons de quin es tracti hi hauran unes característiques específiques a l’hora de tractar una notícia. Per ejemple en un mitjà escrit s’aporta més informació que en un de ràdio o tele. O segons sigui generalista o especialitzat hi hauran unes necessitats o unes altres.
8... Història de la documentació informativa Els serveis de documentació són un fenòmen molt recent, fins a la 2ª meitat del sXIX els diaris no tenien corresponsals, ni existén les agències. Les informacions eren d’àmbit local, només els mitjans importants recollien informacions exteriors o extranjeres. Existien unes centrals d’informacions que s’encarregaven d’aconseguir informacions d’altres païssos. Als Estats Units i a Anglaterra els grans mitjans comencen a guardar la seva propia difusió en aquestes dates (principis del sXIX). Comencen a aparèixer els dossiers de premsa per persones, amb l’objectiu de fer-ne reportatges un cop moríssin, d’aquí vé el nom de”morgue”. Més endavant es comencen a recollir també informacions sobre païssos, temes... Comença a existir la necessitat de crear petites biblioteques de referència per als redactors. A mitjans del sXX hi ha una gran evolució tecnològica, l’accés a la informacio dels serveis de documentació es més ràpida, i l’espai que ocupen molt menor. Als 60 es comencen a incorporar les microformes (microfilms), primer per enmagatzemar els diaris i després per als dosiers que es consideressin tancats. Als 70 amb el creixement de la informàtica es creen bases de dades electròniques i s’agilitza molt la recerca. Als 80 apareixen les bases deddes de text complert, les memòries òptiques, les xarxes...
Tema 2 “LES TASQUES DEL DOUMENTALISTA”
2.1. Cadena documenal
Així és com s’anomena a tot el seguit de feines que du a terme el documentalista. Es defineix com els processos que s’apliquen als documents desde que son seleccionat, analitzats, tractats i guardats per permetre la seva recuperació i reutilització.
2.1. Fases de la cadena documental Aquesta cadena es pot dividir en tres fases:
1... Fase d’entrada És l’alimentació del sistema i inclou tres tasques: a. Selecció : es trien els documents tenint en compte els següents criteris:
- Les necessitats dels usuaris.
- Les característiques del centre de documentació
- Els recurssos econòmics i humans
- Si el centre es pot renovar o si s’ha de crear de nou. b. Adquisició : hem de tenir mecanismes per poder localitzar documents, i també contactes per aconseguir materials poc accesibles. Un cop localitzats s’han d’adquirir, a través de tres vies:
- (^) Compra: és la opció més habitual.
- Intercanvi: per acords o convenis amb altres centres, es dona molt entre centres d’un mateix grup mediàtic o entre empreses no competidores.
- Donació: acostumen a ser puntuals, per promoció. Però també trobem casos com les donacions de biblioteques personals o les donacions obligades a la Biblioteca Nacional. c. Registre : serveix per a portar un inventari del material que té un servei de documentació. S’adjudica un número correlatiu a cada nova entrada, que serveix per portar un control de tot el material. Després es prepara el material: es posen els segells, els sistemes de protecció...
2... Tractament i anàlisi S’analitza la forma física i el contingut del document, i això es recull en un document secundari: les referències bibliogràfiques. Això es fa servir perque a l’hora de manipular i treballar la informació és molt fàcil. Aquesta fase es dvideix en l’anàlisi documental i el procesament tècnic.
a. Anàlisi documental
- Anàlisi descriptiva Recollim els elements formals, físics, del material seguint tot un seguit de normes. Per exemple es segueixen algunes normes internacionals, com l’SBD. En aquesta fase també es fan els punts d’accés per títol i autor.
- Anàlisi de contingut Es divideixen tres parts:
- Classificació : assignem una gran etiqueta i descrivim el tema principal del document. Es pot definir clasifcar com a descriure el tema principal
- Servei de referència: informació sobre altres centres de documentació o biblioteques per satisfer necessitats que no podem satisfer.
- Accés a bases de dades externes per xarxa o CDrom’s.
- Servei de difusió selectiva dela informació: SDI, consisteix en fer una recerca cap endavant del que va arribant al centre.
Tema 3 “EL DOCUMENT”
3.1. Definició Anomenen document a tot coneixement fixat sobre un suport susceptible de ser utilitzat i consultat. Un suport amb informació. Podem diferenciar entre tres tipus de fonts d’informació: a. Fonts personals: entrevistes a especialistes... b. Documents c. Institucions: centres de documentació, biblioteques, arxius...
3.2. Tipus 3.2.1. Segons el grau d’elaboració
- Documents Primaris : contenen informació per ells mateixos. Per exemple monografies, obres de referència primàries...
- Documents Secundaris : ens remeten a documents primaris en els que trobem la informació. Són fruit de la tasca dels documentalistes. Per exemple bibliografies, catalegs...
- Documents Terciaris (també anomenats secundaris refosos): ens remeten a douments secundaris, com pr exemple lesbibliografes de les biblioteques.
3.2.2. Segons la forma de la informació
- Documents textuals : són els suports tradicionals, es presenten com a text, grafies. Sabent llegir en l’idioma en que es trobin ja en tenim prou.
- Documents no textuals : tenen una càrrega informativa centrada en els signes (escoltar-los, veure’ls) diferents a la grafía. A vegades necessiten codis especials. Es diferencien diversos tipus:
- Documents iconogràfics: la seva representació és en forma d’imatges. Per exemple planells o fotos.
- Objectes: per ejemple una maqueta.
- Documents sonors: informació en forma d’audio.
- Documents mixtes o compostos: poden recollir una barreja d’elements, i destaquen els audiovsuals.
- Documents informàtics : poden contenir imatge, só... Cal un aparell per a reproduïr el suport.
3.2.3. Segons el tipus de suport
- El paper ha estat, des de sempre, el mitjà de suport més difós en els temps actuals. Te l’aventatge del preu, la mobilitat... Ha perdut força en relació als altres suports com l’informàtic.
- El suport químic : fotografía, cinema... està perdent freqüència d’ús s’està pasant al dgital.
- El suport magnètic : la informació es llegida per una màquina. Per exemple el video, els diskettes...
- (^) El suport òptic : té molta capacitat de memòria, és resistent i econòmic. Cada vegada es difón més.
3.2.4. Segons el mode de difusió
- Document publicats : són aquells que els autors han volgut difondre de forma comercial.
- Documents inèdits : l’autor no ha volgut publicar, com perexemple un diari personal.
Tema 4 “LES FONTS D’INFORMACIÓ”
Existeixen diversos tipus d’obres:
- Monografies : estudis sobre temes concrets dins d’una matèria sense intenció de continuar publicant-se, esgotant el tema. S’inclouen les obres de creació literària.
- Publicació periòdica : revista, que en l’àmbit anglosaxó s’anomena “serie”. Es publiquen en fascicles o lliuraments amb una periodicitat fixa o no. Recullen informació sobre un tema o més d’una matèria diversa.
4.1. Les obres de referència Contenen moltes informacions autònomes, de manera que la seva consulta és puntual. L’accés a la informació ha de ser molt ràpid, i és una informació poc discursiva. Així, no estan pensades per a llegir-les de forma continuada.
4.1.1. Enciclopèdies Les enciclopèdies intenten recollir tot el saber d’una societat, en forma d’entrades o articles. A cadascun s’hi dóna almenys una informació considerada bàsica. Poden estar ordenades per ordre alfabètic, cronològic... Trobem:
- (^) Segons el tema: generals, especialitzades.
- Segons la geografía: nacionals, internacionals.
- Segons l’ordenació: alfabètiques, sistemàtiques, cronològiques.
- Segons l’àmbit temporal: històriques, contemporànies.
- Segons els usuaris: especialitzades per al tipus d’usuaris (infantils, adolescents...)
Un manual es una obra de referència que recull les nocions essencials d’una ciència o d’una branca del saber. Per fer-ho recull superficialment la infomació, perque no pot aprofundir. Si es bó s’acompanya d’un index i d’un bon sumari, tot i ser una obra redactada en text seguit. Son aquests index i sumari el que la transformen en una obra de referència. El manuals tenen un esperit de docència, volen transmetre coneixements consensuats. Els manuals solen tenir diverses versions:
- Llibres de text : manuals reduïts amb una clara intenció docent.
- (^) Tractats : manuals amb molta més càrrega tècnica. Normalment s’escriuen entre diversos autors, i tenen una vida informativa més llarga.
- Guies : més petites, amb una orientació clarament opeerativa/funcional. Podría arribar a ser inclús un tríptic.
4.1.4. Fonts fàctiques Un altre tipus d’obra de referència, que proporciona dades numériques majoritàriament, poden ser:
- Anuaris o llibres de l’any: reculls dels fets més significatius d’un any. Poden ser generals o especialitzats i normalment s’ordenen de forma cronològica.
- Almanacs : semblants als anuaris pero preveient l’any que ha de venir, i també poden contenir algunes dades pasades con aniversaris o conmemoracions.. Son una gran agenda, que pot ser especialitzada o geogràfica.
- Cronologies : son acumulacions d’anuaris. Per exemple cronologies del sXX, i també poden ser temàtiques o geografiques.
- Directoris : llistats de persones, organismes, entitats... aportant un mínim de dades per fer-les localitzables, com pot ser una guia telefònica. Poden ser temàtics o geogràfics, i si es refereixen a objectes s’anomenen catàlegs.
4.1.4.1. Les fonts d’informació estadística i institucional Són documents que aporten dades estadístiques. Són un tipus de fonts que necessiten una gran actualització, a la vegada que una gran capacitat per conservar les dades anterior. Així espoden fer comparacions. Les organitzacions que s’encarreguen d’emmagatzemar-les són les administracions dels governs i també les supra-estatals.
4.1.5. Les fonts bibliogràfiques Aporten dades sobre la vida de les persones: neixements, professions... tant de les vives com de les mortes. Poden ser biogràfiques o autobiogràfiques, també a base de correspondència (normalment publicada a posteriori) o de memories com els diaris personals. Tota aquesta informació ens arriba només de les persones més relebants i d’una manera molt selectiva. Alguns exemples d’aquest tipus d’obres són:
- Diccionaris bibliogràfics : llistes de persones, normalment mortes, amb una mínima informació. S’ordenen de manera alfabètica, una bona enciclopèdia s’en podria considerar com a diccionari bibliogràfic.
- Directoris de persones : llistats de persones vives amb la posibilitat de contactar-ne. Acostumen a ser de tipus profesional i inclouen un petit CV, a anglaterra s’anomenen “who is who”.
- Dossiers que elaboren els propis documentalistes : reculls de tot allò que es va publicant d’una serie de persones. Actualment s’arxiven dgitalment, però abans eren en carpetes. L’avantatge que presenten és l’actualització constant, incloent notícies i entrevistes que no es poden trobar d’altre forma.
4.1.6. Fonts geogràfiques Poden ser de dos grans tipus: a. (^) De tipus iconogràfic Principalment Mapes i Atles. Tant un coms altres incorporen una gran cuantitat d’informació utilitzant símbols i codis. Han d’estar acompanyades d’un bon index de topònims que ens portin al punt que ens interesa mitjançant unes coordenades. Hi ha dos grans tipus de mapes:
- Els físics: que representen un territori
- Els especials: que recullen l’activitat humana en aquets territoris, mapes històrics, econòmics, demogràfics, de llengües... En la majoria de casos són administratus els que fan els mapes, tradicionalment eren els serveis cartogràfics dels exèrcits. Els atles són reculls de mapes amb més informació.
b. De tipus textual
- Diccionaris geogràfics: llistats de noms geogràfics dels que s’ens dona informació. Normalment poden incloure algún mapa, però la base sempre es textual.
- Guies turístiques: el seu valor com a font ve de la incorporació d’informació de tipus pràctic, que ens és útil per moure’ns pel territori i també proporcionen informació de context: cultura, costums...
4.2. La literatura grisa És un gran calaix de sastre on podem englobar un conjunt de fonts relacionades per les dificultats que presenten per accedir-hi, per aquesta causa solen anomenar-se també bibliografia restringida. Es caracteritzen per:
- Problemes en la seva difusió : són fonts que no es difonen per les vies normals, i que per tant presenten problemes d’accés.
- Tiratges molt curts : nos es distribueixen de forma comercial i no duen publicitat.
Podem trobar de diversos tipus segons un criteri geogràfic:
- Tipobibliografies: reculls de documents publicats en un lloc concret.
- Topobibliografies: reculls d’obres sobre un ún lloc concret publicades a diferents indrets.
- Bibliografies internacionals, locals... variants de les anteriors. També segons un criteri cronològic:
- Bibliografies retrosectives: de documents publicats en un periode anterior.
- (^) Bibliografies corrents: de documents actuals, es publiuqen en formade revista. I també temàtiques:
- Generals: que tracten obres generals.
- Especialitzades: són les bibliografies més habituals.
Tots aquests tipus poden trobar-se sols o combinats, normalment tota bibliografia té algunes limitacions geográfiques, cronològiques o temàtiques.
b. (^) Catàlegs : semblant a les bibliografies però inclouen on podem trobar el document. S’utilitzen per facilitar la recerca. Se’ls pot aplicar la mateixa tipologia que en el cas de les bibliografies.
4.4.1. Repertoris del llibres Són eines per trobar documents. Aquestes són les més corrents:
- Bibliografies nacionals : creades per l’adminstració per recullir tots els llibres que es publiquen al país. Analitza els seus elements segons unes normes internacionals i creen un llistat de referència. A Espanya s’encarrega la Biblioteca Nacional, que guarda còpies de tot el que es publica, els editors estan obligats a enviar-ne una copia de cada llibre nou. Abans existia a mode de censura, pero es va reconvertir en el fons que es ara.
- Bibliografies comercials : no pertanyen a l’administració, sinó que estan fetes per organismes de caràcter comercial amb una clara funció comercial. Només recullen els llibres que estan a la venta. Normalment utilitzen normatives internes, tot i que no estan obligades. Destaquen per la seva constant actualització.
- Catàlegs de les biblioteques : dins aquets tipus els més interesants són els catàlegs col·lectius de diversos centres.
4.4.2. Repertoris de revistes Serveixen per localitzar revistes i tenen gairebé les mateixes eines que els de llibres: bibliotques generals, comercials i catàlegs de biblioteques. Però també trobem eines que ens permeten recuperar article interns de les revistes:
- Butlletins de sumaris : totes les revistes a mesura que arriben s’indexen per sumari. Abans es feia una fotocopia, pero actualment es fa electrònicament.
- Butlletins de resums : són igual però afegint un petit resum.
- Butlletins d’index : no es fan resums però s’assignen temes a cada article. Es fa un llistat de temes amb els articles corresponents per cada secció.
Abans tots aquets documents es feien en paper, però ara es fan informàticament.
4.5. Obres de referència específicament periodístiques. Actualment les trobem en forma de bases de dades. Es una informació que requereix molt volum i que queda obsoleta molt ràpidament. Bàsicament en destaquem tres: a. Bases de dades d’articles: per exemple EFE, Reuters... b. Bases de dades d’articles de diaris i de d’altres publicacions: acostumen aser especialitzadesi cada cop més incorporen el text complert. c. Directoris especialitzatsen mitjans decomunicació: es publiuqen en paper o Cdrom. 4.6. Valoració deles obres de referència Hi ha una sèrie de criteris que ens serveixen per valorar una obra de referència:
- Primari / secundari : depen de les nostres necessitats ens decantarem per una o unaltre.
- Àmbit cronològic : si ens interesa que sigui una obra retrospectiva o corrent.
- Reconexement de l’editorial en el seu sector : sobretot en les especialitzades.
- Identificació dels autors : és important fins i tot en les obres de grup.
- Valoració del context : fixar-nos si la obra és original, traduïda, adaptada...
- Presentació : si el suport es paper s’habia detenir en compte pel desgast, però es un aspecte que no valora directament l’usuari final.
- Materials afegits : valorar si inclou fotografies, grafics... sobretot en Cdrom.
- Ordre i organització de la informació : apreciar els bons sumaris i indexs, i que la bibliografia estigui normalitzada.
Tema 5 “LES FONTS D’INFORMACIÓ”
5. Fonts d’informació elecròniques. Es considera informació electrònica a tots els sistemes en els que la informació esta guardada o emmagatzemada en un suport òptic o magnètic, i que per tant s’ha de recuperar per ordinador. Per explicar aquest tipus de fonts em de tenir en compte l’evolució que han sofert...
5.1. Telecomunicacions
Es un terme que tampoc s’utilitza actualment, es refereix a la utilització de les noves tecnologies de la comunicació i informatica per fer les feines tradicinals dels documentalistes. En un principi s’utilitza per referirse a les conexions a centres de documentació a través d’equips remots. Després també es va aplicar a l’ús d’altres bases de dades com les de CDrom...
5.4. Les bases de dades Són conjunts d’informacions organitzades i enregistrades en un suport, i que disposen d’un sistema de recuperació de la informació. El concepte de bases de dades existía abans de la informàtica, en forma de calaixets / arxius de fitxes, pero amb la rebolució electrònica es va adaptar el concepte a les noves tecnologies. Actualment les bases de dades són un conjunt de dades enregistrades en una memòria de l'ordinador i que són accesibles mitjançant un programa informàtic de recuperació de la informació. Tenen una estructura formada bàsicament per dos elements:
- Regitre : la unitat bàsica d’organització d’una base de dades que es correspon amb un objecte de la realitat.
- Camps : els registres contenen camps que són característiques o atributs dels objectes a analitzar. En la base de dades de la biblioteca un registre es un llibre i un camp seria l’autor o l’editorial. El tipus de camps i la seva quantitat les decideix la persona que crea la base de dades. Tot això s’elabora amb sistemes gestors de bases de dades, que s’encarreguen defer-ho. Disenyen uns programes que permeten crear bases de dades seleccionant els camps que es volen entrar. Aquests sietemes gestors permeten tant el diseny de la base dedades com l’entrada de dades.
5.4.1. Tipus de bases de dades. Segons el tipus d’informació trobem de dos tipus: a. Les referencials : inclouen només una referència a l’objecte. Són documents secundaris, i la majoria són de referències bibliogràfiques, tot i que es podrien incloure també els directoris de persones o institucions. b. Les factuals o documentals : inclouen el text complert. Son bases de dades primàries, i són les més recomanables per utilitzar, sempre que el pressupost o permeteixi. Existeixen de diversos tipus:
- Les de text complert: a les que es tendeix.
- Les numériques: de dades i estadístiques.
- (^) Les multimèdia: incorporen text i altres formats. S’estan utilitzant ja en algunes televisions.
- Les on-line: van aparèixer amb les telecomunicacions. En un principi eren científiques, económiques i numériques. Pero ara son de tot tipus. Acostumen a oferir informació de qualitat però de pagament. Abans es
basaven en xarxes punt a punt i eren de subscripció, pero ara també permeten pagar per documents obtinguts. Es un mercat dominat epr USA, Anglaterra i França.
- Videotext: a Espanya no va arribar, es va estendre a França. Feien servir la televisió com a terminal mitjançant un teclat i un mòdem de líneas privades. Funcionava de manera simlar a un directori i donaven informacions generals i actuals, però no específica.
- Tele-text: similar al videotext, amb continguts similars, pero gratuit i emés per via hertziana.
- Diskette: està obsolet, abans exstien pero s’han substituit per les de CD.
- CDrom: juntament amb la on-line domina el mercat, no s’actualitza tant pero és molt més econòmica. La seva capacitat es suficent per algunes bases de dades, no requereix despeses de conexió, dona autonomia. El seu principal problema és l’actualització, per això sol utilitzar-se per bases de dades tancades o en el seu defecte s’actualitza cada tres messos.
5.5. Cicle de la informació Els productors de les bases de dades acostumen a ser empreses o institucions públiques que es dediquen a recollir i selecionar informació. Analitzen la informació i fan registres que recopilen en una base de dades. Després ha de posar-la a l’abast dels seus usuaris, que en el cas de les empreses privades serà posar-les a la venda. Existeixen distribuidors de bases de dades (host) que compren diverses bases de dades i les posen en un únic servidor, creant un llenguatge d’interrogació comú per a totes elles. Això facilita molt la recerca, en alguns casos. Les empreses de comunicació posen les vies/xarxes per fer accesible la infomació. Finalment són els centres de documentació , empreses, departaments o organismes els que s’encarreguen de facilitar l’accés a les bases de dades als usuaris finals. I algunes vegades aquests centres poden ser els mateixos productors.
Tema 6 “TEORIA de la RECUPERACiÓ DELA INFORMACIÓ ELECTRÒNICA”
6.1. L’eficàcia de la recerca d’informació Cada vegada es produeix més informació i cada cop circulen a més nivells. Per valorar la funció del sistema de documentació hem de valorar la seva eficàcia tenint en compte determinats aspectes: a. Pertinència : que els documents que ens dona una recerca responguin a les necessitats d’informació que tenim. En relació a aquest concepte apareixen altres dos:
de titol. Una altre opció es el que permet buscar varies paraules que estiguin pròximes.
Tema 7 “INTERNET”
7.1. Antecedents i història Internet es considera la cuarta revolució de la història, després de l’aparició del llenguatge, l’escritura i la imprenta. Internet és un acrònim de International Network. Va neixer als 60 a l’exèrcit americà, exactament al Departament de Projectesde Guerra, que crea el seu precursor anomenat Arpanet. Els objectus eren que tots els centres militars estiguessin conectats entre símitjançant una xarxa a prova d’atacs nuclears. Més endavant el sistema l’hereden les universitats que creen el NSFnet amb un protocol TCP / IP, que li donen una utilitat purament centífica. Les universitats comencen a conectar-se entre elles i donen lloc a internet. A principis dels 80 es crea unaltre xarxa d’institucions, el OSI, que es reconverteix al protocol d’intenet per integrar-se a la gran xarxa. A Espanya es crea el UNIS que conecta els seus centres científics amb l’anomenada RED IRIS. I és apartir del 91 que gràcies a aquesta xarxa arriba intenet a Espanya.
7.2. El protocol TCP / IP a. TCP: programa que fragmenta la informació en paquets que un cop a la xarxa busquen el camí més fàcil, permeten utilitzar línies conmutades. Un cop els arriba la informació la tornen a ordenar. b. IP: programa que s’encarrega del transport de les adreces de destinatari i remitent. No existeixen organismes oficials de control d’internet, tot i que comencen a aparèixer alguns que controlen facetes concretes. El primer d’aquests organismes va ser lAINA, que al 98 es reconverteix en el ICAAN y es un organisme internacional de registre de dominis. Un altre organisme és l’ISOC un grup d’experts amb base a USA que intenten trobar millores per a la xarxa.
7.3. Hipertext És un concepte bàsic, però el terme té una certa ambigüetat, serveix per designar:
- Al document digital que aprofita la informàtica per permetre un accés associatiu a la informació.
- Als programes que permeten crear i llegir els hipertextes. En general podem dir que l’hipertext és allò que ens permet navegar, passar d’un document a un altre mitjançant paraules associades, mitjançant un sistema no-lineal.
7.3.1. Evolució L’hipertext neix com a concepte abans que la tecnologia el fes posible. Als 50 Bach s’inventa un sistema per accedir de forma associativa a la informació en forma de microfitxes. Als 60 amb l’aparició dels primers ordinadorses comença aplicar informaticament el sistema, fins que als 80 apareixen els primers hipertexts. Al 87 Machintosh l’incorpora al seu sistema i fan populars els hipercamps, i més recetment passen a incorporar-se a internet i es fan populars.
7.3.2. Estructura Existeixen uns mòduls (nodes) que són cadascuna de les unitats d’informació d’un hipertext, i que no tenen perque equivaldre a una pàgina. Segons la seva estructura es poden dividir en:
- (^) Hipertext estructurat : amb uns nodes fixes.
- Hipertext textual : sense una estructura de nodes definida.
També existeixen dos tipus de lligams (links):
- Jeràrquics : et mous amb una jerarquía entre elsnodes.
- (^) Associatius : els queno hofan.
7.3.3. La navegació intertextual Tenim una sèrie de mapes sempre que naveguem:
- Site Maps: estructura de la web.
- (^) Historial: memòra dels llocs visitats.
- Doble direcció dels links.
7.4. Èxit d’internet Es deu a la seva gran potència comunicadora unida al gran suport que ha rebut de les administracions i la seva coincidència amb el boom de les telecomunicacions. Tot i que també s’han d’esmentar altres factors com:
- La gran idea d’internet de compartir recursos.
- La possibilitat de conectar-te a qualsevol lloc.
- La gran utilitat comercial.
- El seu caràcter no controlat: tothom pot penjar el que vulgui.
- L’interactivitat i el multimèdia.
- La manca d’estructura organitzada.
7.5. Internet com a nou mitjà de comunicació És un nou mitjà de comunicació que reuneix característiques de les anteriors i també els seus aventatges. En una primera etapa d’internet els mitjans tradicionals, sobretot la premsa, van penjar a la xarxa una versió dgital de la edició en paper. Després es van començar a aprofitar les possibilitats que els ofería la xarxa: audio, videos, links...
