dosier estelles adsdad, Apuntes de Valenciano

¡Descarga dosier estelles adsdad y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity!

El verí

del

teatre

Context

1. Context històric

2. Context literari

3. L’autor

Anàlisi de l’obra

1. Temàtica

2. Estructura

3. Personatges

4. L’espai i el temps

5. Metateatre

6. Referents de la realitat

Possibles preguntes

CONTEXT

El verí del teatre de Rodolf Sirera (València, 26 de març de 1948) és una de les grans fites del teatre valencià contemporani. El seu èxit de públic i crítica va suposar la consolidació de l’autor com un dels dramaturgs més significatius i influents del panorama valencià, un dels que més muntatges ha estrenat i més estudis sobre la seua creació porta publicats, a més d’un dels més fonamentals del teatre hispànic actual. El verí del teatre ha sigut traduïda, a banda del castellà, a setze llengües més i les seues representacions han arribat a nombrosos països. És palès que estem davant una obra de relleu dins el teatre europeu i internacional. El subtítol, Diàleg entre un aristòcrata i un comediant , assenyala el propòsit de l’obra: reflexionar sobre les convencions del teatre, els límits de la ficció i les relacions socials, dins d’una trama de suspens i negra, mitjançant una llarga conversa entre els seus dos protagonistes.

1. CONTEXT HISTÒRIC El verí del teatre es va publicar i realitzar l’any 1978 (l’any de l’aprovació de la Constitució espanyola actual). Va ser escrita entre gener i març d’aquest any. Eren els temps de la transició cap a la democràcia i existia a la vida esponya un desig de renovació social, política i cultural. L’any anterior havia estat ple de dificultats. En eixe any de la creació d ’El verí del teatre , Espanya continuava allunyada d’Europa però el desig de ser europeu creixia. Per tant, parlem d’un context de canvi i d’obertura política i social, ja que havia arribat el règim democràtic i l’estat de les autonomies. Va ser aquest context el que va fer possible l’increment de la producció literària teatral i de la renovació de l’escena valenciana. En l’àmbit teatral, en aquells moments es podia parlar especialment del teatre independent, creacions col·lectives que desafiaven la censura i buscaven la modernització teatral. 2. CONTEXT LITERARI 2.1 Context previ a El verí del teatre Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit als escenaris professionals i va viure absolutament desconnectat de les línies més innovadores del teatre europeu i nord-americà. A partir del 1946, el teatre català va reprendre les seues activitats, tot conreant els models i les formes dramàtiques més tradicionalsdel repertori de preguerra. A València, les manifestacions teatrals dominants foren piadoses i còmiques: els miracles vicentins i, sobretot, el sainet i la comèdia costumista, mostres amb una nul·la ambició literària i cap preocupació lingüística. La proposta de renovació de Sagarra va ser desestimada per la crítica i el públic, i es va veure obligat a retornar a les formes dramàtiques del passat, als poemes dramàtics i a les comèdies de costums. El gran èxit de Sagarra en aquella època es va produir amb La ferida lluminosa (1954), obra escrita en prosa en què tractava la hipocresia religiosa, el pecat i el perdó cristià des d’una perspectiva sentimental i lacrimògena. Al llarg de la segona meitat dels cinquanta i primers dels seixanta , la renovació va provenir de fronts i plataformes diferenciats dels estrictament professionals o comercials. Cal esmentar les aportacions de textos teatrals d’alguns escriptors com Josep Palau i Fabre o Llorenç Villalonga. Es van fundar plataformes teatrals com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual o el Teatre

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral. Es tracta d’un autor que s’implica plenament en el procés creatiu de l’espectacle, sovint desdoblant-se en intèrpret o en director. Ja no és l’escriptor que elabora un text literari que després, i al seu marge, serà concretat per un escenificador, sinó l’autor dramàtic, plenament involucrat en la creació de l’espectacle, que s’implica en tot el procés de producció. Entre els autors que no s’han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, trobem exemples com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas. I altres com Josep Pere Peyró o Carles Alberola, a banda d'escriure i dirigir, també actuen. Aquest últim, al costat de Toni Benavent, va fundar el 1994 la companyia Albena Produccions, amb la qual ha muntat les seues pròpies obres. 2.4 Autors/es que destaquen en el context posterior. A part dels autors que s’han citat anteriorment, cal afegir-hi els següents: a) Sergi Belbel (1963). Entre les seues obres cal destacar Tàlem (1990), Després de la pluja (1992) i La sang (1998). b) Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de tota la nova dramatúrgia catalana. Esmentem sols un parell d'obres d'aquesta autora: El pes de la palla (2004) i La cantant calba al Mc Donald's (2006). c) Manuel Molins. Des del 1978 va començar a publicar algunes de les obres que havia escrit per al grup de teatreindependent Teatre- Club 49, com Dansa del vetlatori (1978) i Quatre històriesd’amor per a la reina Germana (1981), que formen part d’un conjunt de set obres destinades a reflexionar sobre la història dels valencians. Centaures (1982) i Tango (1985) plantegen una altra constant de la seua escriptura: les formes que adopta l’opressió dels més forts sobre els més dèbils en els entorns més quotidians. Ha publicat també, a més, entre altres obres, la Trilogia d’exilis (1999), Abú Magrib (2002) i Elisa (2003). En aquestes dues últimes obres tracta el tema de la immigració.

3. L’AUTOR. Rodolf Sirera. (València, 1948) La seua trajectòria professional, de més de quatre dècades, s’ha desenvolupat en diversos camps de l’àmbit teatral: autoria, adaptació, traducció, crítica, investigació, gestió cultural, etc. És considerat un dels autors més importants del teatre en català del segle XX i l’intel·lectual teatral més influent del País Valencià. Ha escrit més de quaranta obres, algunes d’elles amb el seu germà Josep Lluís. Destaquen Plany en la mort d’Enric Ribera (1974), El brunzir de les abelles (1977), El verí del teatre (1978)

• que li obre les portes al reconeixement internacional–, Cavalls de mar (1988), Indian Summer (1989), Maror: les regles del gènere (1995), La caverna (1995), Silenci de negra (2000), Benedicat (2006) o Trio (2012). Paral·lelament ha col·laborat amb crítiques teatrals i articles d’estudi o investigació a la premsa i a revistes especialitzades com Gorg, Cartelera Turia, Destino, Primer Acto, Serra d’Or, El Temps, Levante, Pausa i Estudis Escènics, entre altres. Ha adaptat Albert Camus, Eduard Escalante, William Shakespeare o Henrik Ibsen.

A partir de 1995 incrementa la seua producció de guions, principalment de telesèries, amb productes de gran èxit com ara Nissaga de poder (1996-1998), El súper (1996-1999), Temps de silenci (2001-2002) o Amar en tiempos revueltos (2005-2012). Ha estat director de música, teatre i cinema de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana (1984-1988), director del Teatre Principal de València (1990-1993), Cap del Servei de Promoció Cultural i Mitjans Audiovisuals de la Conselleria de Cultura (1993-1995), en dues ocasions membre del Consell Rector de l’Institut Valencià d’Arts Escèniques, Cinematografia i Música (1987-1988; 1989-1992) i actualment és membre del Consell territorial de la SGAE al País Valencià. La seua trajectòria ha estat reconeguda amb nombrosos premis, entre els quals destaquen el Crítica Serra d’Or en quatre ocasions, en dues ocasions el Premi Max – al millor autor teatral i a la millor adaptació–, El Premi de Teatre de la Comunitat Valenciana, el Premi Born, en tres ocasions el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians o el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, entre més. És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. 3.1 L’obra en la trajectòria de l’autor. El verí del teatre és una de les obres més representatives de Rodolf Sirera, que va ser publicada justament l’any 1978. Sirera va començar la seua producció a finals dels anys seixanta del segle XX. A banda d’autor teatral, es va implicar en l’activitat dels grups de teatre independent, com El Rogle. Posteriorment, amb l’arribada de la democràcia, va exercir càrrecs de gestió teatral. També és estudiós i crític de teatre, a banda de guionista de televisió, iha estat professor universitari. El verí del teatre va reportar a l’autor reconeixement internacional. L’obra se situa en una segona etapa de la seua producció, fruit d’un context democràtic, precedida d’una primera etapa amb una forta voluntat de compromís amb la llengua i la cultura dels valencianes. Dues etapes més completen la trajectòria de l’autor, totes dues relacionades amb diferents elements de l’experimentació teatral formal i del llenguatge teatral. L’obra de Rodolf Sirera es caracteritza per una experimentació formal molt marcada que porta al límit les convencions teatrals: Plany en la mort d’Enric Ribera (1972), Indian Summer (1987) i Raccord (2004). Alguns dels temes són: el compromís de l’intel·lectual o de l’artista, les relacions o els límits entre ficció i realitat, la dificultat d’accedir a la veritat o de construir un relat únic, etc.

1. 1969 – 1977: Etapa del teatre independent. Etapa vinculada al teatre independent i al context de lluita contra el franquisme. Escriu obres que miren al passat històric o intenten representar la història valenciana, especialment el segle XIX. També trobem obres molt experimentals. Algunes d’elles les escriu amb el seu germà, Josep Lluís Sirera. 2. 1978 – 1985: Consciència d’autor, obres en solitari, èxit i gestor públic. Davant el nou context polític i cultural de la democràcia, deixa de formar part de grups de teatre, abandona el teatre independent i comença un camí professional en solitari com autor. Coincidint amb noves tasques on es va dedicar a la gestió cultural pública, la seua obra també arriba a ser d’encàrrec. És una etapa on les propostes mostren molta diversitat i és difícil trobar trets comuns però sempre tracta de cercar nous esques dramàtics. És difícil trobar trets comuns d’aquesta etapa perquè hi ha una gran diversitat de propostes, però escriu en solitari i assaja coses noves. Per exemple: L’assassinat del doctor Moraleda o El verí del teatre.

ANÀLISI DE L’OBRA

1. TEMÀTICA

Ja hem vist que la temàtica és molt complexa, però podem dividir-la en els següents eixos temàtics. Penseu, però, que els temes estan lligats entre ells. a) Qüestions metateatrals : l'art del teatre i de la interpretació i la seua relació amb la realitat. El Marqués vol una interpretació única i irrepetiblede la mort, per això l'actor ha de morir realment i, per tant, no es representa la mort sinó que s'hi mor realment. Amb aquesta paradoxa l'autor reflexiona sobre les relacions entre l'art (el teatre en aquest cas) ila vida, sobre els límits difusos entre ficció i realitat. Al final, no veiem la mort real en escena: l'obra també ens fa reflexionar sobre el que podem mostrar o no damunt d'un escenari. b) Reflexions sobre l'estructura piramidal de la societat i les jerarquies socials : unes classes socials poderoses i minoritàries s'imposen i sotmeten a unes altres de més nombroses. Aquest eixtemàtic està molt relacionat amb l'anterior: la vida és com un teatre on cadascú assumeix el seu rol segons unes convencions socials. Sols uns pocs, el Marqués, per exemple, en són conscients i en fan un ús personali transgressor d'aquestes convencions. c) La bellesa i el plaer de la transgressió de les normes i convencions socials. L'obra ens fa reflexionar sobre qui pot i en quinescircumstàncies transgredir les normes i amb quina finalitat i sobre si és lícit o no fer-ho. La temàtica de l'obra, encara que emmarcada en un context determinat, ens pot portar a diferents reflexions en l'actualitat i a fer-nos moltes preguntes:

• Tenim dret a transgredir tots els límits, per exemple, amb finalitatcientífica o experimental?
• El nostre dret a gaudir està per damunt del patiment d'uns altres?
• Tenim dret a decidir sobre la vida i la mort dels altres?
• La nostra posició de poder en determinats àmbits ens autoritza atransgredir tot límit?
• On estan els límits entre la realitat i la ficció? 2. ESTRUCTURA El verí del teatre no està dividit en actes i escenes, o bé podem dir quees tracta d'una obra en un sol acte o una sola escena, encara que en el text noapareix cap indicació de l'autor en aquest sentit. Tanmateix, podem dividir-la en cinc parts o episodis atenent al desenvolupament de l'acció i la temàtica. A. L’actor Gabriel de Beaumont ha estat convidat al palau del senyor Marquès, i l’espera en una sala privada. Un criat parla amb l’actor sobre la professió teatral i li serveix un vi de Xipre. B. El criat es revela com el Marquès mateix, exposa a Gabriel la seua teoria del teatre i li explica el motiu de la cita: ha escrit una obra sobre la vida de Sòcrates i vol que Gabriel represente el paper del filòsof durant laseua agonia. Mentrestant, Gabriel s’ha adormit i el Marquès li serveix d’una altra ampolla per mantenir-lo lúcid.

C. Gabriel realitza la representació del monòleg, però el Marquès no n’està gens satisfet: li manca «realisme». Gabriel se sent marejat i s’adona queha estat enverinat. D. El Marquès proposa un pacte a l’actor: tornarà a interpretar el mateix fragment, i si la seua actuació agrada al Marquès, aquest donarà a Gabriel l’antídot. Gabriel pensa que podria morir de debò i la seuasegona interpretació és molt més «natural» que la primera. E. Després de l’actuació, el Marquès li dóna una copa que Gabriel beu; el Marquès li revela que no acaba de donar-li l’antídot, sinó el verí autèntic.Gabriel s'adorm. Tanmateix, el Marquès ens anuncia que l’actor recuperarà el coneixement «d’ací a uns moments» per actuar de debò. Les últimes paraules que sentim són les del Marquès: «Aquesta nit ésuna nit d’estrena, i la funció va a començar... ara mateix».

3. PERSONATGES Els personatges d’una obra de teatre faciliten que l’espectador s’endinse en la ficció. Tenen una doble funció lingüística: com a text són enunciació i com a personatges funcionen com a enunciadors, complint amb una doble dimensió funcional del llenguatge. En un primer nivell, l’autor és un emissor i els actors els receptors; en un segon, els actors són els emissors i el públic el receptor. Els personatges tenen una identitat per la qual són els conductors de l’argument i articulen els temes. En El verí del teatre hi ha dos personatges: el Marquès i l’actor Gabriel de Beaumont. El Marquès es presenta disfressat en altre personatge al principi, el Criat. 3.1 Marquès És anònim, només es defineix pel seu títol nobiliari. Representa un punt alt de la jerarquia social existent, però a més per extensió una metàfora de qui té el poder. Cal tenir en compte que una de les intencions de l’obra és mostrar on pot arribar la crueltat i el traspàs dels límits de la moral i de les convencions socials vigents però també on arriben les ànsies de coneixement. La curiositat és que aquest traspàs parteix del personatge de la classe social alta per eixies ambicions intel·lectuals. Pel que fa a la caracterització externa (cos, veu i vestuari), el Marqués canvia els seues vestits després de confessar que s’ha fet passar per un criat, i la veu també li canvia lleugerament. La seua posició social li permet exercir el poder i aconseguir allò que vol i que li provoca plaer. Des del principi, fins i tot quan es fa passar per criat, assistim a un combat dialèctic desigual, on elMarqués imposa sàdicament el seu criteri a un comediant plebeu, a qui mai no considera un interlocutor real, sinó un simple mitjà per donar via lliure als seus desitjos. El Marquès justifica intel·lectualment les seues pretensions, però el seu mètode només busca l’assassinat del contrari per validar les seues tesis personals. És manipulador, fred i despietat, encara que a voltes intel·ligent i brillant en la seua argumentació. 3.2 Gabriel de Beaumont. Sí en té, de nom. En canvi, no hi ha cap caracterització externa ni cap acotació que el caracteritze. És un actor orgullós del seu ofici i conscient del seu lloc en la jerarquia social. Respecta les convencions socials encara que no li agraden. De fet, tracta amb arrogància el suposat criat, davant el qual se sent superior. És manipulat durant tota l'obra i juga un joc del qual en desconeix les regles. El Marquès el despersonalitza amb fredor i d’aquesta manera Gabriel acabarà deixant de ser un interlocutor per mostrar-se com un vehicle per al seus desitjos. Podem veure una clara oposició entre els personatges: Marqués/Gabriel, estatus social/persona

5. METATEATRE

Parlem de meta teatre quan l’obra tracta dins d’ella del teatre. O hi ha una representació dramàtica dins de la representació. El verí del teatre és teatre dins del teatre. Ens parla de teatre amb reflexions al voltant de la interpretació i introdueix la representació dins la representació. Per tant, els personatges actuen amb dos nivells: teòric i pràctic. El Marquès i l’actor són personatges que dialoguen. Però també esdevenen en altres: el Marquès serà autor i director però també espectador en quan l’actor representa la mort de Sòcrates. Beaumont és, a la vegada, personatge del text de Sirera i esdevé en personatge de l’obra del Marquès. Els diàlegs que són reflexions sobre la interpretació, o la ficció i la realitat, es desenvolupen en nombroses parts del text. Rodolf Sirera té un concepte del teatre com un acte de transgressió. En El verí del teatre la representació incorpora la història del teatre contemporani perquè el text passa de principal a secundari, l’autor és substituït pel director i també per l’actor i l’espectador, els quals amb la seua intervenció esdevenen creadors de l’obra.

6. REFERENTS DE LA REALITAT Alguns dels referents de la realitat que apareixen en l’obra són contemporanis al temps de la ficció i d’altres són anteriors. El lloc geogràfic on se situa l’acció és el París de 1784 i, pel que fa al context històric i social, veiem que apareixen en escena tres personatges que representen tres classes socials relacionades amb el context: un criat (el Marqués disfressat que actua com un criat), un comediant i un aristòcrata. Aquestes dades ens marquen unaèpoca històrica concreta, que és el temps anterior a la Revolució francesa ireflecteix l'estil de vida d'una de les classes socials del moment: la vida luxosa d'un Marqués en el seu palau d'estil rococó. Gabriel ens situa en un marc històricocultural determinat quan parla del segle il·lustrat. S'hiesmenten autors , sobretot filòsofs, alguns de contemporanis, com Rousseau o Diderot, i altres una mica anteriors, com Jean Racine (referent del teatreclàssic francès) i també es fa referència a l’ Enciclopèdia , obra magna on es recollia el pensament il·lustrat, que uns anys abans havien publicat Diderot i d’Alembert (1751-1765). S'hi esmenten també Xenofont – que escriu l’apologia de Sòcrates que el Marqués vol que represente Gabriel–, i òbviament Sòcrates, ja que es representarà la seua mort. Aquests dos últims referents pertanyen a la cultura grega clàssica. 1784 és també l’any de la mort de l’escriptor i filòsof francés Denis Diderot , personatge influent dins dels cercles intel·lectuals pel seu esperitcrític en relació al teatre, la literatura, la filosofia i la ciència. Per a ell, la raó escaracteritzava per la cerca de coneixements amb fonament científic i per la verificabilitat dels fets observats empíricament. No en va, Sirera recupera la importància d’aquesta figura fent que el Marquès descriga l’argument de Diderot (explicat en la seua obra La paradoxa del comediant ) segons el qual el millor actor és aquell que més allunyat roman del seu personatge i l’imitad’una manera cerebral; en canvi, el Marquès defensa la posició contrària, que «les millors actuacions són aquelles en les quals l’actor és el personatge». D’altra banda, el tractament del personatge aristòcrata com a Marqués, sense nom propi, fa pensar també en el famós literat francès Marquès de Sade (1740-1814).

POSSIBLES PREGUNTES

CONTEXT

1. En quin context històric i cultural se situa El verí del teatre?
2. Situa aquesta obra en la trajectòria de l’autor i digues algunes característiques de l’etapa en què s’inclou.
3. Com era el teatre que es conreava en el moment en què fou escrit El verídel teatre? Esmenta, almenys, tres autors significatius del període.
4. Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra? No oblides esmentar algun autor o autora significatius i alguna obra.
5. Esmenta almenys tres autors o autores significatius que destaquen en el context en què va ser escrit El verí del teatre. Has d'incloure-hi el nom d'algun títol important i alguna característica bàsica dels autors o autoresesmentats.
6. Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context d'escriptura d' El verí del teatre? Indica les diferències entre aquests dos períodes.
7. Destaca tres autors o autores del període anterior/posterior a El verí del teatre i indica
8. les semblances o diferències que presenten en relació a Rodolf Sirera. ANÀLISI DE L’OBRA
9. Quins referents o elements de la realitat trobem en aquest fragment (personatges, llocs, esdeveniments, objectes...)?
10. Ubica aquest fragment en l'estructura de El verí del teatre. Argumenta laubicació del fragment i descriu breument l'estructura de l'obra.
11. Quines característiques presenta el personatge o personatges d'aquest fragment? Evoluciona el personatge al llarg de l'obra? Com?
12. Quina temàtica es veu reflectida en aquest fragment? Quines altrestemàtiques són característiques d'aquesta obra?
13. Analitza el tractament de l'espai de El verí del teatre a partir d'aquest fragment: quants espais hi ha?; com són descrits aquests espais (has de llegir les acotacions)?; es transforma al llarg de l'obra?; per on poden entrar i eixir els personatges? Analitza el tractament del temps en El verí del teatre : en quina època se situa la ficció?; quina durada té l'acció?; l'acció és lineal o presenta algun recurs com ara l'el·lipsi?
14. Veiem un engany o un efecte sorpresa en aquest fragment d' El verí del teatre? Aquests recursos juguen un paper destacat en l'obra? Raona la teua resposta amb el comentari d'altres enganys i/o efectes sorpresa presents a l'obra.