¡Descarga dossier completo platón y más Apuntes en PDF de Filosofía solo en Docsity!
PLATÓ, La República
1) NOTA BIOGRÀFICA
Plató (427 a.C. – 347 a.C.), el seu veritable nom era Aristocles, Plató era un sobrenom que significa “ample d’espatlles”. De família aristocràtica, volia participar de la vida política, però el fet de coincidir amb Sòcrates va canviar els seus plans, ja que la política atenesa va condemnar a mort al seu mestre, l’home més just i intel·ligent. Commogut per la mort de Sòcrates, va abandonar Atenes amb vint-i-vuit anys. Va estar a Mègara, Corint, Cirene i Sicília, on es va relacionar amb els pitagòrics. A Siracusa, va establir amistat amb Dió, parent del tirà Dionís I. Un accidentat viatge el va tornar a Atenes. Amb quarant anys (387 a.C.) va comprar un terreny pròxim a Atenes on hi havia un santuari dedicat a l’heroi Academ, allí va crear el primer centre de formació política i intel·lectual, la primera universitat, anomenada Acadèmia , on durant vint anys es va reunir amb amics i deixebles. Entre els anys 367 i 361 va tornar a Siracusa amb l’esperança de construir el somni ideal de la República. No aconseguit el seu objectiu, es va dedicar a l’Acadèmia fins a la seva mort. 2) L’OBRA DE PLATÓ Les seves obres es poden dividir en quatre períodes: Període de joventut (393 a.C. – 389 a.C.) → Diàlegs com Apologia , Critó , Protàgores , Trasímac , Lisis , Càrmides i Eutrifó. Influïts encara per Sòcrates tracta temes com la justícia, la creació poètica, l’educació, el valor, l’amistat, el saber, l’equilibri intel·lectual o la pietat. Període del primer viatge a Sicília i de la fundació de l’Acadèmia (388 a.C. – 385 a.C.) → Diàlegs com Gòrgies , Menó , Eutidem , Hípies Menor , Cràtil , Hípies Major i Menexè. Aquí predominen les inquietuds polítiques. En el Menó critica els sofistes, es planteja si la virtut es pot ensenyar amb un primer esbós de la teoria de les idees, exposa la seva teoria de la transmigració de les ànimes i de l’aprenentatge com a reminiscència, que provarà amb el famós diàleg amb un esclau. Període de maduresa (385 a.C. – 370 a.C.) → Són els diàlegs més bells, com Fedó , Banquet , República o Fedre , que ocupen un lloc difícilment superable. Plató concreta la teoria de les idees i la teoria de l’amor amb alguns dels mites més coneguts: el mite del destí de les ànimes ( Fedó ), el de la seva caiguda ( Fedre ), el dels cavalls alats ( Fedre ), el d’Er i el mite de la caverna ( República ) o el del naixement de l’amor ( Banquet ).
Últims anys (369 a.C. – 347 a.C.) → En aquests darrers anys, Plató fa el segon i el tercer viatge a Siracusa. Escriu diàlegs com el Parmènides , Teetet , Sofista , Polític , Fileb , Timeu , Críties , Lleis i Epinomis. Plató discuteix en ells la seva pròpia teoria de les idees i s’interessa per problemes de lògica, medicina i ciències naturals. 3) PLATÓ I ELS FILÒSOFS ANTERIORS Heràclit → Tota la realitat està sotmesa a un canvi incessant (“res no roman, tot canvia”), però aquesta realitat és tan sols una aparença. Pitàgores → Els pitagòrics atorgaven gran importància a les matemàtiques i la geometria, concebudes com a coneixements superiors i alliberadors. També defenien que el cos és una presó per a l’ànima, que anteriorment ha viscut fora del cos una vida incorpòria en un món superior. Mitjançant el coneixement matemàtic i dialèctic durant la vida corpòria, l’ànima pot tornar al món superior (catarsi). Una mostra de l’admiració de Plató per les matemátiques és el lema que presidia l’Acadèmia: “que no entri ningú que no sàpiga geometria”. Parmènides → Plató recull d’aquest pensador la Via de l’Opinió o Doxa, com la via d’accés al món sensible, i la Via de la Veritat o episteme, com la via d’accés al món intel·ligible. Plató utilitza les mateixes característiques de l’ésser de Parmènides per descriure les idees, que defineix com úniques, eternes i immutables. Anaxàgores → Introdueix el nous com a realitat transcendent separada de les coses i causa eficient del moviment. Aquest és l’antecedent del demiürg platònic i té característiques semblants, doncs introdueix un ordre racional i una finalitat en la visió cosmològica. Sócrates → L’autor més rellevant per al seu pensament. Plató va compartir amb Sòcrates el rebuig als sofistes pel l’utilitarisme, l’orientació en l’educació cap a l’èxit en la política i l’actitud subjectivista i relativista. També el mètode del diàleg, l’agafa Plató d’ell, amb la ironia (mostrar a l’interlocutor la seva ignorància) i la maièutica (extreure la veritat que està dins de cadascú en forma d’idees innates). 4.) LA TEORIA DE LES IDEES 4.1. L’origen de la teoria de les idees Una de les grans aportacions de la cultura grega ha estat l’esplendor artística, les escultures perfectes produïdes pels grecs semblen perseguir una forma suprema, un ideal del qual les formes humanes en són imitació i reflex. L’escultor que esculpia la seva estàtua anava rere aquesta perfecció que semblava estar ja dins d’ella mateixa. També la matemàtica grega estava dominada per la idea de perfecció. Així, el cercle era la línia més perfecta. Idees com la de triangle, circumferència o línia no depenen de les múltiples realitzacions que trobem en el món sensible. Són intents d’aproximar-se a la forma ideal que només podem veure amb el pensament.
I, finalment, en la cúspide hi trobem la idea del Bé en si. És la idea suprema, que atorga realitat i sentit a la resta del món intel·ligible i, en conseqüència, al món material, és el fonament de tot ésser. És equiparable a la llum del sol, de la mateixa manera que la llum del sol il·lumina el món veritable, la idea del Bé il·lumina la resta d’idees, a l’home i el seu sentit. 5) TEORIA DE L’ÀNIMA: DUALISME ANTROPOLÒGIC. 5.1. El concepte d’ànima en Plató. La paraula ànima (psique) significa en els poemes homèrics “vida”, com a batec o moviment. És una exhalació que recorre el cos i li dóna alè. Per això, l’ànima té a veure amb el verb grec que significa “respirar”. 5.2. Les característiques de l’ànima. Psique (vida) significa no tan sols el moviment, sinó també el seu principi originador. Plató va iniciar la descripció d’allò que posteriorment havia d’anomernar-se psicologia. L’ànima és, doncs, el principi de la vida del cos i, seguint amb una certa concepció dualista , l’element oposat a la corporeïtat. La propietat que fa que alguna estigui viva és que es mogui a si mateixa. L’ànima es mou per si mateixa i transmet aquest moviment al cos (inanimat). Així, l’ànima predomina sobre el cos, li és anterior (preexisteix) i la seva unió és accidental i temporal. En el Fedó Plató defineix l’ànima com a simple, inmortal, intel·ligible, uniforme i indissoluble, mentre que el cos pertany al món sensible i és mortal, uniforme i irracional. L’ànima no és visible, ja que pertany al món intel·ligible. Així, doncs, mentre que el cos es mor, es corromp i desapareix perquè pertany al món sensible, l’ànima se’n va cap a un lloc diferent, invisible, diví i immortal. El dualisme ontològic troba la seva correspondència en el dualisme antropològic. Hi ha dos móns, el sensible i l’intel·ligible, i l’ésser humà està format pel cos , que pertany al primer, i per l’ ànima , que pertany al segon. Recollint influències òrfiques i pitagòriques Plató no tan sols defensa la immortalitat de l’ànima, sinó també la seva transmigració (metempsicosis) d’uns cossos a uns altres. D’aquesta cadena de reencarnacions només es pot escapar alliberant-se de l’esclavitud del cos i de les seves passions, dedicant-se a l’autèntica filosofia. Descriure com és realment la naturalesa de l’ànima no és a l’abast de la ment humana. Per això Plató recorrerà en el diàleg Fedre al famós mite del carro alat: un auriga guia un carro amb dos cavalls, un és bo i formós i l’altre tot el contrari. Un dels cavalls és atret pel món material i desestabilitza el carro fent caure les tres ànimes en un cos terrestre, fonent ànima amb cos i fent sorgir un home mortal.
Després, ja en la República , Plató exposa la seva teoria de l’home en què l’ànima és el centre i es divideix en tres parts o forces. 5.3. Les tres forces de l’ànima. Segons Plató l’ànima consta de tres parts, que tenen a la vegada diferents funcions i es localitzen en llocs específics del cos:
- La part racional → ens diferencia dels animals, és l’element més elevat, s’assembla al que és diví i també és immortal. Es troba en el cervell i la seva missió és conduir les altres dues parts de l’ànima. Les seves virtuts són la saviesa i la prudència. Aquesta part de l’ànima és la que hi entén (logistikón).
- La part irascible → es troba en el pit i està emparentada amb la moral, ja que és una font de passions nobles com la valentia. La seva virtut és la fortalesa. És l’ànima que vol, que expressa la voluntat (thymoeides).
- La part concupiscible → situada al ventre , és la que té a veure amb tendències o desitjos menys controlats (epithymetikón). Origina baixes passions com l’apetit sexual o el desig immoderat de menjar i beure. La seva virtut és la temperança davant els excessos de les passions, que el cos desperta. Plató concep la virtut com a harmonia de les tres parts de l’ànima. Quan cada ànima exerceix la funció que li correspon s’arriba a la justícia i l’home és virtuós, harmoniós i just. Per això, l’ànima racional ha de ser prudent i conduir la part irascible, que ha de ser valerosa. Ambdues parts (racional i irascible) han de subjectar la part concupiscible perquè sigui temperada i no l’arroseguin els desitjos sensuals. Per tant, quan l’ànima racional exerceix correctament la seva funció, com l’auriga, guia i controla les altres dues ànimes, es produeix l’harmonia en l’individu que després serà reflex de l’harmonia social (política). El dualisme cos – ànima acostuma a comportar el menyspreu de la nostra dimensió corporal, dels nostres apetits. Plató diu que el cos és la presó de l’ànima , el culpable de les seves limitacions i lligams. Afirma l’autor grec que la part concupiscient de l’ànima va ser lligada pels déus com una fera salvatge a sota del diafragma, per tal d’allunyar-la al màxim de la nostra part deliberativa i evitar que la trasbalsi amb l’agitació que provoca. Mentre no puguem deslliurar-nos dels apetits corporals, cal mantenir-los sota el control de la part racional. 6) TEORIA DEL CONEIXEMENT: DUALISME EPISTEMOLÒGIC. Relacionada amb l’ànima tenim els diferents nivells del coneixement que ordenen aquesta força interior. Aquests nivells també tenen un cert paral·lelisme amb l’escenari de la caverna, on podem diferenciar: ○ El món d’allò que es veu. ○ L’horitzó de les idees.
l’oblit, l’ànima empresonada enyora la perfecció que havia conegut. L’existència es converteix per a alguns en l’anhel mai satisfet de la plenitud perduda i l’amor és l’impuls que els mou a recuperar-la^1. L’ànima sent un impuls amorós i anhela tornar al món intel·ligible al qual pertany. Aquest camí no és accesible a tothom, tan sols és a l’abast dels pocs elegits que no han estat estretament empresonats per la matèria i que no tenen prou amb les satisfaccions que aquesta matèria els pot aportar. Aquest impuls cap a l’altre, que es manifesta en l’amor, és l’objectiu de la bellesa, que comença en la contemplació de les coses belles d’aquest món i que acaba ascendint cap a altres formes en les quals no hi ha imperfecció. L’eros el descobrim en els fenòmens de simpatia, solidaritat, amistat, tendresa, confiança, compassió, etc. 6.3. La dialèctica. No hi ha prou amb la impetuositat de l’amor, és necessari l’esforç racional, que prepara pas a pas el camí de la contemplació racional reservada a alguns escollits. La dialèctica recorre de manera ordenada el regne intel·ligible fins a entendre el Bé. A diferència de les matemàtiques, la dialèctica no recolza en cap mena d’imatge per assolir el seu objectiu. Així, mentre que el matemàtic, per entendre què és una circumferència, parteix de la seva representació sensible i n’abstreu el concepte, el dialètic utilitza només la raó per copsar l’essència de les coses, la seva idea o definició. En el llibre VI de la República , Plató exposa que els dos mons es corresponen amb diferents graus de coneixement, estableix un paral·lelisme entre ontologia i epistemologia. El món sensible es divideix en imatges , que poden ser apreheses amb l’eikasía ( imaginació ), i coses , que són captades per mitjà de la pístis ( creença ). Plató adjudica un grau de coneixement general per a aquest món: la dóxa (opinió), no pot haver-hi coneixement científic del món sensible, perquè és particular i canviant. En canvi, el món intel·ligible se subdivideix en objectes matemàtics , que són estudiades per la dianòia ( raó discursiva ), i idees , que són captades per la noesi ( intel·ligència ). Un cop el filòsof ha arribat al món de les idees ascendeix fins a la idea suprema, la idea del Bé, que fa intel·ligible la resta d’idees i que Plató comparava amb el sol. El món intel·ligible proporciona així un coneixement universal i necessari, que s’aprehèn a través de la veritable ciència, l’episteme. Aquesta divisió dels graus del coneixement en relació amb els diferents nivells de realitat els explica Plató el famós símil o analogia de la línia. (^1) Les doctrines de l’ànima immortal i de la matemàtica com a eina fonamental per arribar al veritable coneixement són d’influència òrfica i pitagòrica.
Imatges Objectes materials Objectes matemàtics Idees │------------------------│------------------------║------------------------│------------------------│ Imaginació Creença Raonament discursiu Coneixement dialèctic (eikasía) (pistis) (diànoia) (noesi)
Dóxa (opinió) Episteme (coneixement científic) ↓ ↓ Món Sensible Món Intel·ligible 7) REALITAT I CONEIXEMENT: EL MITE DE LA CAVERNA. En el llibre VII de la República , Plató explica el procés del coneixement a través del famós mite de la caverna. Al fons de la caverna es troben, lligats de mans i peus, uns estranys personatges, obligats a mirar sempre endavant. Darrere seu hi ha una tàpia, rere la qual passen portadors que deixen entreveure objectes variats. Propera a la tàpia, la llum d’una foguera fa que aquests objectes es reflecteixin en el fons. Aquesta misteriosa presó s’obre, a la sortida, a una altra llum, la del Sol, que il·lumina el món real, el món de la veritat. Aquests presoners viuen envoltats d’ombres, estan encadenats al món sensible i aparent de l’opinió (dóxa). Per als presoners de la caverna, el món és allò que veuen, però la veritable veritat està en una altra banda. Un dels presoners es guarit i alliberat de les cadenes. S’aixeca i veu els objectes que passen per damunt de la paret, aleshores se li irriten els ulls a causa de la llum del foc que mai havia vist directament. Posteriorment, se’l força a ascendir per un fort pendent per arribar a la sortida. Allà necessita acostumar-se a la llum del Sol, per després admirar les ombres i els objectes que es reflecteixen en l’aigua; després ja veurà els objectes en si. Finalment, aquest alliberat percebrà la llum del Sol contemplant-lo en si mateix i entenent que és la causa de tot allò que ha vist. Aquest ascens congnitiu el portarà a adonar-se de la ignorància en què vivia a la caverna i a compadir-se dels seus companys. Per això descendeix novament i comunica als altres presoners allò que ha descobert, però el prenen com a boig i, fins i tot, intentarien matar-lo^2. Així Plató ens presenta la vida com un procés d’alliberament. Al final d’aquest recorregut apareix un altre món. El veritable filòsof s’allibera de les ombres a través de la dialèctica i, recorrent el difícil camí d’ascensió cap a la saviesa, arriba al món veritable de les idees. Una vegada allí, es desperta en ell un sentiment de solidaritat amb els pobres encadenats que encara són al fons de la caverna, d’ahí la necessitat de compartir i educar. (^2) No resulta difícil adonar-se de l’homenatge que Plató ret al seu mestre Sòcrates amb aquesta figura del savi mort pels antics companys de captiveri.
Anàlogament, la societat justa és aquella en què s’harmonitzen les tres classes socials de l’Estat, aquella en què cadascú compleix amb la funció que li és pròpia i en què es deixa el govern en mans dels savis. Plató ho considera una exigència, les naturaleses més ben dotades que han arribat a comprendre l’ordre de la realitat han de ser obligades a posar el seu coneixement al servei de la ciutat. Coneixement i política s’han de donar la mà, i, mentre això no passi, no hi haurà solució per als problemes de la societat. Races d’homes Parts de l’ànima Parts del cos Mite del carro alat Virtut Classe social Homes d’or Racional Cervell Auriga Prudència Governants Homes d’argent Irascible Pit Cavall bo, formós i dòcil Fortalesa Guardians Homes de bronze Concupiscible Ventre Cavall dolent, lleig i desbocat Temperança Productors 8.3. L’educació dels filòsofs – governants. Plató va establir a la República un programa educatiu complet i molt selectiu.
- Primera etapa → L’educació era igual per a tothom, amb independència del gènere, la riquesa i l’origen social de cada individu, en la seva primera etapa fins als vint anys. Tots començaven amb l’exercici del cos, la gimnàstica.
- Segona etapa → Fins als trenta anys, només els guardians i els posteriors governants estudiaven matemàtiques com a preparació de la ment per a captar entitats abstractes.
- Tercera etapa → Pocs seran els que assoliran la dialèctica o contemplació de les idees. Aquests seran els futurs filòsofs – reis, aquells que han trencat les cadenes, han contemplat les idees i la Idea del Bé, amb la qual cosa estaran millor preparats per a governar. 8.4. Els règims politics. A l’última part de la República , Plató fa una anàlisi dels diferents règims polítics: ⌂ Aristocràcia → és el règim més perfecte, perquè és la intel·ligència la que, a través d’un monarca o d’uns homes superiors, per la seva educació i pel seu altruisme, domina l’Estat. Aquesta intel·ligència permet establir l’equilibri entre les classes socials. Aquest govern no està bassat en el llinatge de sang, sinó en la capacitat. ⌂ Timocràcia → en aquesta forma de govern l’element passional domina sobre el racional i s’ambicionen honors i riqueses. Predomina la classe militar i els representants oprimeixen les classes inferiors.
⌂ Oligarquia → és el govern en què manen els rics, sense que el pobre tingui accés al poder. Un sistema polític d’aquest caràcter produeix un tipus d’home sòrdid, que busca en tot guanyar i oblida que l’únic tresor polític és l’educació i la solidaritat. Aquest desig insaciable de riquesa corromp els ciutadans i acaba corrompent el règim sencer. ⌂ Democràcia → neix quan vencen els pobres i estenen el poder a tothom. Sembla el sistema més bell, però com els oligarques han negat la veritable educació al poble, aquell gaudi de llibertat i aquest imperi de desitjos corrompen al seu torn la democràcia i preparen un altre règim més violent. ⌂ Tirania → l’excés de llibertat donarà lloc a un excés d’esclavatge, tant de l’individu com de la polis. El poble acaba acceptant el tirà que sembla establir un ordre, encara que sigui fals. 9) INFLUÈNCIES POSTERIORS ● Aristòtil → va estudiar a l’Acadèmia platònica, va ser el deixeble més important i coincidia amb Plató en el fet que l’essència d’una cosa existeix, però per a Aaristòtil és inacceptable que les idees estiguin en un món separat, per a ell les essències es troben dins dels éssers sensibles. També comparteix amb Plató la importància del coneixement per a la moral i la política. ● Neoplatonisme → Plotí recollirà de Plató l’escissió de l’ésser en dues esferes, la sensible i la suprasensible. Heretarà una visió mística del platonisme i defensarà que en la jerarquia ontològica platònica Déu està en el nivell més superior, més enllà de l’ésser. ● Sant Agustí → considera la creació del món sensible a partir de les idees eternes que existeixen en la ment del Creador. Concep el mal com una privació o allunyament del Bé. Però a diferència de Plató, que entenia el coneixement com record, Sant Agustí considera que es revela per il·luminació divina. ● Racionalisme → Descartes parteix de la desconfiança respecte als continguts empírics i fonamenta el coneixement en les idees innates i no en les coses que percebem. També comparteix amb el platonisme el dualisme antropològic radical i la supervivència de l’ànima després de la mort. ● Filosofia contemporànea → el pensament de Plató serà sotmès a dures crítiques. Una de les más destacades serà la de Nietzsche, que considera que del platonisme sorgeix l’error de la metafísica dogmàtica en crear l’esperit pur i el Bé en si. Considera que Sòcrates i Plató són els defensors de l’esperit apol·lini i els corruptors de l’esperit dionisíac. També podem trobar un rastre platònic en la fenomenologia de Husserl i de Scheler, ja que admeten l’existència d’entitats immutables, eternes i universals, a més de la possibilitat del coneixement dels objectes ideals. Finalment, també hi ha influència platònica en el Món 3 de Popper, quan considera que es tracta d’un món independent del món real, però que té efectes sobre el món físic. El Món 1 es refereix al conjunt de fets físics, el Món 2 al conjunt d’estats mentals i en el Món 3 estan les veritats objectives i les lleis científiques.
