¡Descarga dret internacional y más Apuntes en PDF de Derecho solo en Docsity!
I. NOCIÓ I EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL DRET INTERNACIONAL
Lliçó 1.‐ La societat internacional i el Dret Internacional. La societat internacional i les relacions internacionals. Noció de Dret Internacional Públic. Evolució històrica de la societat internacional i del Dret Internacional
1.1-. Definició de dret internacional públic.
El dret internacional públic es caracteritza per ser un conjunt de normes que regulen les relacions entre estats, en especial entre els desiguals. Les normes són de caràcter internacional i el seu funcionament és autònom del dret intern: no té les mateixes fonts. Les fonts que té són o bé les normes primàries, que són regla de comportament per destinataris o bé les normes secundàries, que són autònomes en identificació de normes jurídiques pròpies, regles de resolució conflictes normatius i regles d’adjudicació.
1.2-. Finalitats del DIP i relacions.
1. Finalitats.
a. Pervivència de l’estat: sistema d’estats i finalitat bàsica. Exemple: acord
internacional bomba atòmica 1996.
b. Permanència de relacions pròpies.
c. Gestió dels interessos comuns, com el medi ambient. En cas de dubte, no són
prioritaris.
2. Relacions.
A. Juxtaposició: el DIP intenta entre 2 estat que han de conviure de manera propera
crear normes perquè no hi hagi conflictes.
B. Cooperació: estats es posen d’acord VOLUNTÀRIAMENT per gestionar
interessos compartits. Exemple: millor comerç marítim.
C. Integració: els estats cedeixen competències sobiranes per integrar-se en una
organització territorial. Exemple: UE.
1.3-. Història DIP.
A finals del s.XV i a principis del s.XVI sorgeixen els primers estats nacionalistes (Espanya, Portugal, França i Anglaterra), formant l’anomenada societat europea d’estats, que es consolida en la Pau de Westfàlia el 1648. En aquesta societat es troben els primers principis:
• Principi i igualtat entre estats.
• Diplomàcia permanent: creació d’ambaixades.
No es fins al s.XIX que trobem canvis en el DIP, degut a la primera descolonització amb la independència de les colònies europees a Amèrica del Nord, centre i sud. El DIP clàssic el tenim del s.XVII fins s.XIX meitat i el DIP contemporani des d’aleshores fins l’actualitat.
Després de la descolonització, EUA comença a ser la potència regional i es converteix en el país més avançat. Destaquen el Congrés de Viena i la Santa Aliança (Àustria, Rússia i Prússia). La Santa Aliança estableix com ha de ser la societat europea, de manera que es crea un ordre públic europeu. És la primera vegada que les potències que van guanyar a Napoleó aprofiten per posar un ordre públic internacional.
Durant el s.XIX es produeix una expansió del comerç internacional i es busca importar primeres mercaderies a l’exterior, on es preocupen per comunicacions, transports... Hi ha interessos comuns entre els Estats i per això es creen actuals organitzacions territorials com:
• UPU, unió postal universal (enviament cartes).
• UTI, unió telegràfica internacional.
1.4-. El colonialisme.
S’ocupen estats africans i asiàtics per part d’estats europeus. Degut a les discrepàncies que comencen a sorgir, es fa el Congrés de Berlín de 1885 o carta magna del colonialisme: entren noves normes internacionals entre les potències, entre elles el mutu respecte.
El 1864 es fa el primer tractat internacional per a les persones ferides en cas de conflicte: drets humanitaris. La conferència de l’Haia també destaca per la seva codificació dels procediments com reunir-se els estats entre si. Al 1907 s’adopta un tractat on es prohibeix l’ús de la força per cobrar deutes.
Amb tot això, arriba la Primera Guerra Mundial i un seguit de canvis (Revolució Russa, 1917; la fi de l’imperi otomà; EUA passa a ser primera potència mundial...) que fan canviar encara més el DIP. Destaca el Tractat de Versalles, de 1919, on estableix que els territoris s’han de repartir i, lo més important, destaca el sistema de mandats i la societat de nacions, impulsada per el president Wilson i companyia.
La Societat de Nacions insta a:
1. Insta a uns estats a posar força contra un altre estat si es troben en perill.
2. Insta a evitar l’efecte dòmino de la USS i apareix la Organització Nacional del
Treballador (ONT).
Finalment, destaca el Tractat de Briand-Kellogg, ja que es caracterizta per la renúncia de la força en les relacions internacionals.
Lliçó 2.‐ La societat internacional i el Dret Internacional contemporanis. Caràcters específics de la societat internacional i del Dret Internacional contemporanis. Rellevància de les Organitzacions Internacionals en la societat internacional i en el Dret Internacional contemporanis. L’Organització de les Nacions Unides: idees generals.
2.1 Definició societat internacional.
La societat internacional és una simple juxtaposició d’estats, on hi ha un reconeixement d’interessos comuns entre ells i una organització diferenciada.
• Universal: tots els territoris estan controlats per actors internacionals.
• Plural: perquè existeix pluralitat d’actors internacionals.
• Societat predominantment estatal.
• És un grup social molt complex.
El origen de la societat moderna es situa a finals de l’Edat Mitjana i a principis de la Moderna amb els primers Estats nacionals, on els estats vivien juxtaposats: la sobirania i la igualtat dels
Com ja es va establir a la Conferència de San Francisco, els propòsits constitueixen la raó de ser de la ONU, el conjunt de finalitats i objectius comuns; i els principis, constitueixen els mètodes i les normes reguladores d’acord amb les quals la ONU ha d’aconseguir els seus objectius comuns, és a dir, els propòsits.
Els propòsits de les Nacions Unides s’estableixen a l’art. 1 de la Carta.
• El primer, i principal, és el manteniment de la Pau i Seguretat internacionals.
• El segon és el del foment de les relacions d’amistat entre els estats.
• El tercer és el de la realització de la cooperació internacional.
• El quart és servir de centre que harmonitzi els esforços de les nacions per obtenir els
anteriors propòsits.
Els principis, és a dir, les regles de conducta per obtenir els propòsits, es recullen a l’art. 2. Aquest article fa referència als següents:
• La igualtat sobirana dels estats.
• El compliment de bona fe de les obligacions contretes.
• L’arranjament pacífic de les controvèrsies internacionals.
• L’abstenció de l’ús de la força.
• L’assistència a les Nacions Unides en qualsevol acció que exerceixi.
• No intervenció en assumptes interns d’Estats.
En aquesta mateixa disposició, també s’inclou la facultat que s’atorga a les Nacions Unides respecte dels Estats no membres perquè es comportin d’acord amb els anteriors principis en la mesura que sigui necessari per mantenir la pau i la seguretat internacionals (apartat 6 art. 2).
3/2 La declaració sobre els principis de Dret Internacional referents a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides.
Una mostra o catàleg de les normes de ius cogens la trobem en la “declaració sobre els principis de dret internacional referents a les relacions d’amistat i a la cooperació ente els estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides”, aprovada per la resolució 2625 de la XXV Assemblea General de les NU de 24 octubre 1970. Conté una interpretació autèntica dels principis de la Carta, d’acord amb l’experiència dels primers 25 anys de vida de la organització.
Aquests principis, considerats per la pròpia Declaració com “els principis bàsics del dret internacional”, són els següents:
1. Principi de que els Estats, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de
recórrer a l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat, o en qualsevol altre forma incompatible amb els propòsits de les Nacions Unides.
2. El principi que els Estats arranjaran les seves controvèrsies internacionals per mitjans
pacífics de manera que no es posi en perill la pau, la seguretat internacional ni la justícia.
3. El principi relatiu a la obligació de no intervenir en els assumptes que són de la
jurisdicció interna dels estats, de conformitat amb la Carta.
4. La obligació dels estats de cooperar entre sí, de conformitat amb la Carta.
5. El principi de la igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles.
6. El principi de la igualtat sobirana dels Estats.
7. El principi que els estats compliran de bona fe les obligacions contretes per ells, de
conformitat amb la Carta.
3/3 Lliure determinació dels pobles.
El principi va ser determinant en la remodelació del mapa polític del Vell Continent el segle XIX, amb l’aparició de dos grans com Itàlia i Alemanya, i va rebre també consagració convencional en alguns dels tractats que van posar fi a la 1 GM. Quan es va acabar la guerra, el president nord-americà Wilson va deixar anar el concepte de self-determination o autodeterminació, pensat per Europa, les seves nacionalitats.
Finalitzada la II GM, la situació dels pobles colonitzats va ser vital, ja que es va plantejar aquest problema de moltes maneres a la Conferència de San Francisco. La Carta de les Nacions Unides conté referències expresses sobre la lliure determinació dels pobles ( art 1.2 ) però no és fins el 14 de desembre de 1960 quan l’Assemblea General adopta la resolució 1514 (XV) que conté la ‘’Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonitzats’’, anomenada tradicionalment la Carta Magna de la Descolonització.
En la resolució 1514 (XV) DE 1960 el principi de lliure determinació es configura com un dret dels pobles, cal destacar la Declaració de 1970 on tal principi es formula com un dret dels pobles i una funció dels Estats. La importància d’aquest principi va venir de la redactada resolució 2625 (XXV). En aquest Comitè, mentre alguns Estats Occidentals desitjaven que el principi fos com una funció dels Estats, països del tercer món i els socialistes volien fer-lo com un dret dels pobles.
El principi de la lliure determinació dels pobles té una àmplia dimensió. La projecció interna del principi consisteix en el dret a un sistema polític democràtic i representatiu (s’entén que els aixecaments dels pobles com Egipte, Iemen i Síria a inicis del 2011 s’ubiquen en aquesta faceta interna del dret a la lliure determinació ja que, ansiosos de llibertat i dignitat, persegueixen la caiguda de les dictadures i la instauració de règims de democràcia autèntica).
Per el que fa a la projecció externa s’ha de remarcar que quan la resolució 1514 va dictar el dret a la lliure determinació, ho va remarcar per els pobles colonitzats, sense deixar clar si això beneficiava a altres pobles o no. La 2625, ara bé, va dictar el principi en termes generals, amb benefici per a tots els pobles.
I s’ha d’afegir que la resolució 1541 (XV) , adoptada dos dies després de la resolució 1514, contemplava la creació d’un nou Estat o la lliure associació amb un altre Estat o la integració a un altre Estat. Per lo tant, les dues (1541 i 1514) estableixen que els pobles tenen dret a:
• Estat independent.
• Lliure associació.
• Integració en Estat independent.
3. Exercir per mitjà de forces aèries, navals o terrestres l’acció necessària per
restablir la pau i la seguretat internacional ( art 42 ).
Aquestes decisions han de ser preses per el vot afirmatiu de nou membres, majoria que ha d’incloure els vots afirmatius dels membres permanents del Consell. També conta el dret a vot dels membres permanents on, mitjançant aquest vot, poden donar vot negatiu i es poden bloquejar les decisions del Consell.
Molt important destacar que el Consell de Seguretat pot encarregar les tasques que hem comentat amunt a:
1. Estats que vulguin participar voluntàriament, que presten soldats a les Nacions
Unides.
2. Organització Internacional Regional: OTAN. La ONU pot reclamar a la OTAN,
sempre que s’ofereixi.
3. ‘’Cascos blaus’’: pensat per posar-se entre dos Estats confrontats amb el
consentiment dels dos Estats, ja que aquests estan disposats a negociar. A finals de la Guerra Freda, amb el canvi de mandat, fa que la ONU passi del capítol VI al cap VII. Es cascos blaus estan sota poder del Secretari General i són soldats dels Estats membres i es distingeixen perquè van de blau amb una inscripció que hi figura: U.N. L’Estat finança els soldats que deixa a la ONU.
Excepció de soldats blaus: llibertat perpètua a Afganistan. Soldats de EUA i Regne Unit tenen llibertat per bombardejar sense el consentiment de la ONU, amb l’excusa legítima de la defensa per l’atac del 11-S.
3/5 Altres principis bàsics
A la enumeració dels principis bàsics de dret internacional que s’acaba de fer, i atesa l’experiència obtinguda en els més de 40 anys transcorreguts des de l’aprovació de la Declaració, cal afegir altres principis bàsics.
1. El principi relatiu a la promoció i respecte dels drets humans. La Carta de les Nacions
Unides en fa esment a l’art.1, però no l’anuncia amb caràcter autònom a la Declaració, si bé se’n fa esment en el marc d’altres principis.
2. El principi relatiu a la salvaguarda i protecció del medi ambient, consagrat l’any 1972 en
la Declaració d’Estocolm sobre el Medi Humà. Com es va proclamar a la Declaració de Rio de 1992 sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, “la Pau, el Desenvolupament i la Protecció del Medi Ambient són interdependents i indisociables”.
3. El principi de legitimitat democràtica. En el marc del principi de la no intervenció en els
assumptes interns dels estats, la declaració sobre els principis determina el “dret inalienable” de tot estat a “triar el seu sistema polític, econòmic, social i cultural, sense ingerència de cap mena per part de cap altre Estat”. Cal tenir en compte que la Resolució 55/96 (4 de desembre de 2000) , l’assemblea general ha exhortat els estats a promoure i consolidar la democràcia, recordant que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”.
Finalment, cal recordar que institucions com el Consell d’Europa o la Unió Europea, el principi de la democràcia ha passat a constituir un principi bàsic. Així, en la Unió Europea, el respecte del valor de la democràcia és una condició per incorporar-se com a membre d’un nou Estat.
II. FORMACIÓ I ESTRUCTURA DEL DRET INTERNACIONAL
Lliçó 4.‐ Les fonts i l'estructura del Dret Internacional. Rellevància del consentiment dels Estats en la creació del Dret Internacional. Fonts formals del Dret Internacional i mitjans auxiliars: l’art. 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia. Interaccions entre les diferents fonts. Relacions entre normes jurídiques internacionals. Jerarquia de normes: les normes imperatives de Dret Internacional general ( ius cogens ).
4/1 Rellevància del consentiment dels Estats en la creació del Dret Internacional
En el Dret Internacional, les regles jurídiques procedeixen, essencialment, de la voluntat dels Estats; per això, cal determinar el paper que desenvolupa el consentiment de cada estat en la elaboració i formació del Dret Internacional.
Amb independència dels actes unilaterals d’un Estat, que poden tenir l’efecte de crear obligacions jurídiques sense que sigui necessària l’acceptació ulterior d’un altre estat, i sense perjudici dels actes normatius de les organitzacions internacionals, per tal que neixi la norma jurídica internacional, no n’hi ha prou amb el consentiment individual d’un Estat. Aquest consentiment és essencial per determinar les obligacions jurídiques que vinculen a un Estat, però en el procés de formació d’una costum o un tractat intervenen dos o més subjectes, per això la creació del dret depèn d’un consentiment comú, de la consecució d’un consensus ad idem per part d’una pluralitat de subjectes.
La prestació d’aquest consentiment presenta matisos i diferències en funció del caràcter i tipus de normes.
1. Consentiment en els tractats no generals. En els tractats bilaterals, i restringits (no
generals), l’establiment d’una norma fruit d’una voluntat comuna requereix en principi l’acord de tots els subjectes que participen en la seva formació
2. Consentiment en tractats generals. En els tractats generals, aquesta voluntat comuna
no significa unanimitat, ja que per la seva adopció es parteix de la regla de la majoria dels dos terços dels estats presents i votants, la qual cosa redueix el valor del consentiment individual. Malgrat això, és freqüent que la majoria dels estats que representen els dos terços decideixi aplicar el mètode del consens per tal de reforçar la força del tractat.
3. Consentiment en les costums generals. Si en el consentiment que intervé en
l’elaboració dels tractats es dóna una manifestació expressa, en el procés de formació d’una norma consuetudinària general, el consentiment individual de cadascun dels membres de la comunitat internacional apareix més imprecís i obscur. Aquest consentiment, si no s’ha expressat d’alguna manera concreta, pot resultar d’una absència de reacció, la qual cosa no implica que la oponibilitat del costum general sigui automàtica, ja que aquesta no obliga al estat que, des del període de la seva formació s’hagi oposat de forma constant e inequívoca a ella. Però això no impedeix la consolidació d’una norma de dret internacional general. Així, la formació d’aquesta norma consuetudinària, en principi aplicable a tots els estats, no depèn del consentiment de cadascú, sinó del consensus general dels estats.
4. Consentiment en els costums particulars. Tractant-se de costums generals o
particulars, el consentiment general de l’Estat no es presumeix per falta de reacció. La part que invoca un costum d’aquesta naturalesa ha de provar que el costum s’ha constituït en obligatori per l’altre part, i que la regla és conforme a un ús constant i uniforme practicat pels estats en qüestió.
4/2 Les fonts del Dret Internacional.
1. Costum general : És aquell que té un àmbit, o com a mínim una vocació, d’aplicació
universal, i que per tant pot obligar a tots els estats.
2. Costum regional o locals : Té un àmbit d’aplicació territorial més reduït. En alguns
casos, fins i tot, només poden afectar a dos estats (costums bilaterals).
5/2 Elements i prova del costum
Elements materials:
a. L’acceptació general. Aplicable tant als costums universals com, també amb matisos,
als costums generals o locals.
Aquesta acceptació general equival a la unanimitat dels estats que la practiquen. En els costums particulars, aquesta acceptació s’ha de limitar únicament als estats que l’han reconegut o sancionat a través d’una pràctica constant.
Cal recordar que un costum particular (regionals o locals) no es presumeix, i l’Estat que l’al·lega ha de provar que s’ha convertit en obligatori per a l’altre part, i que per tant es correspon a un ús constant i uniforme practicat per als estats afectats.
b. Uniformitat i constància. El requisit de la uniformitat implica una identitat substancial
en el contingut de la conducta dels estats interessats. A més d’uniforme, la pràctica ha de ser constant.
La identitat substancial en el contingut que requereix el requisit de la identitat substancial no cal que sigui identitat absoluta, sinó que la pràctica dels Estats sigui pràcticament uniforme.
c. La durada. Implica una pràctica continuada en el temps. El transcurs del temps és
necessari per a que maduri una pràctica i es transformi en costum. La doctrina tradicional parlava d’una pràctica continuada des de temps immemorial.
L’ element espiritual és la convicció que tenen els Estats que seguir una determinada línea de conducta, una pràctica, estant establint una norma jurídica.
La CIJ ha reiterat la exigència d’aquest element espiritual. No n’hi ha prou amb què els actes representin una pràctica constant, a més a més, han de ser testimoni de la convicció que aquesta pràctica es considera obligatòria per l’existència d’una regla de dret.
5/3 Creació i extinció de les normes consuetudinàries.
5/4 Rellevància del costum en el Dret Internacional actual
Lliçó 6.‐ Els principis generals del Dret. Concepte i fonament. Principis generals comuns als ordenaments interns dels Estats. Principis generals específics del Dret Internacional.
6/1 Concepte i fonament
Els principis de Dret no s’han de confondre amb els principis bàsics de dret Internacional.
La CIJ els ha definit com a principis reconeguts per les nacions civilitzades com a principis que obliguen als estats, fins i tot al marge de qualsevol vincle convencional.
6/2 Principis generals comuns als ordenaments interns dels Estats.
És difícil i complex mantenir una clara i ferma posició sobre el concepte de principis generals de dret en Dret Internacional. En la pràctica de la CIJ no trobem un sol cas en què aquest òrgan s’hagi basat en ells. Tanmateix, principis generals de Dret de caràcter adjectiu (d’ordre processal) i no substantiu (dret material) si que han tingut una major aplicació per la jurisprudència internacional.
Per exemple, el principi de la igualtat de les parts en el procés , el principi de cosa judicada , el relatiu a que ningú pot ser jutge de la seva pròpia causa , etc; són principis que relacionats amb les exigències de l’administració de justícia, són comuns a tots els sistemes jurídics interns, i dels que s’extreu un principi general de dret en l’àmbit internacional.
Lliçó 7.‐ Els tractats internacionals. Concepte i classificació dels tractats internacionals. El Dret dels tractats. La codificació i desenvolupament progressiu del Dret Internacional.
7/1 Concepte i classificació dels tractats internacionals
Una conferència es va reunir a Viena durant les primaveres dels anys 1968 i 1969 i van crear la Convenció sobre el Dret de Tractats el dia 23 de maig de 1969. La Convenció no cobreix tot el Dret de Tractats, només tracta els aspectes bàsics en una codificació que és declarativa i innovadora.
Està en vigor (també per a Espanya) des del 27 de Gener de 1980. En l’actualitat està formada per 111 Estats que en són part, i gran part de les seves disposicions recullen el Dret Internacional general en la matèria de tractats; per això, se’l coneix com al Tractat dels tractats.
A aquesta convenció s’ha d’afegir una altre Convenció de Viena, de 21 de març de 1986, sobre el Dret dels Tractats entre Estats i organitzacions internacionals o entre organitzacions internacionals, que encara no està en vigor.
El tractat duu a terme en el dret internacional, simultàniament, les funcions que en el dret intern corresponen al contracte i a la llei.
DEFINICIÓ: El tractat és un acord de voluntats concordants, la manifestació de la voluntat de dos o més subjectes de dret internacional, la qual cosa el diferencia dels actes unilaterals, en els que l’efecte obligatori es produeix pel consentiment d’un sol, sense necessitat de la conducta concurrent d’un altre o d’uns altres.
Normalment, aquest acord de voluntats es materialitza per escrit; tanmateix, els acords o compromisos verbals tenen valor jurídic, com resulta de l’article 3 de la Convenció de Viena.
Segons l’ article 2.1 de la Convenció de Viena, s’entén per tractat un acord internacional celebrat per escrit (o oral) entre Estats i regit per el Dret Internacional. Per lo tan, crea, modifica o extingeix obligacions jurídiques internacionals. A Espanya, després de la Constitució de 1978, hi ha l’Estat de les Autonomies i, degut a això, durant el procés constituent es van plantejar si les Comunitats Autònomes podrien concloure tractats internacionals; avui únicament l’Estat espanyol té el ius ad tractum , ja que segons l’ article 149.1.3 de la Constitució, les relacions internacionals són competència exclusiva de l’Estat. Així ho va fer saber el Tribunal Constitucional amb la seva sentència, la STC 165/94 , que tampoc veu inconvenient a que les Comunitats Autònomes puguin fer activitats amb projecció exterior, sempre que no impliquin la política exterior de l’Estat i generin responsabilitat d’aquest contra Estats estrangers o organitzacions nacionals. Un exemple seria les ambaixades catalanes a Nova York o Londres, on defensen els seus interessos. No són ambaixades però si oficines representants. Catalunya, Galícia i el País Basc poden fer acords de cooperació transfronterera, acords administratius que han de tenir el permís de l’Estat central i del govern de l’altre Estat.
Hi ha diverses classes de tractats, segons:
Un tractat s’ha de destinar a produir efectes jurídics, a crear drets i obligacions. Aquests efectes es denominen relatius, això és, que afecten només a les parts contractants.
7/3 La codificació i desenvolupament progressiu del Dret Internacional
És la sistematització i formulació de les normes de Dret Internacional. La codificació oficial s’inicia a finals del segle XVIII i fins la primera guerra mundial és duta a terme sota un o dos Estats. Hi ha dos tipus:
1. Codificacions Internacionals privades: recopilen normes per escrit.
2. Codificacions internacionals públiques: es fan des de OOTT.
En l’àmbit universal, qui s’hi dedica és la ONU i, dins de ella, la Comissió del Dret Internacional (CDI), on certs experts del Dret Internacional l’anomenen Assemblea General. En aquesta comissió es fa la codificació i el desenvolupament progressiu del Dret Internacional (s’actualitzen normes vigents i regulen noves matèries).
Lliçó 8.‐ La conclusió de tractats internacionals. Capacitat per a concloure tractats. Fases d’elaboració dels tractats. Dipòsit i registre. Les reserves als tractats internacionals. La conclusió de tractats en Dret espanyol.
8/1 Capacitat per a concloure tractats
La Convenció de 1969 que s’aplica als tractats celebrats entre Estats, també es refereix expressament al valor jurídic dels acords internacionals celebrats entre Estats i altres subjectes de Dret Internacional, o entre aquests subjectes.
Els Estats, per tant, no són les úniques entitats que poden celebrar tractats. Així ho posa de relleu la Convenció de 1986 esmentada abans, encara que cal fer una diferència fonamental. Mentre que per a la Convenció de 1969 (art. 6) “tot estat té capacitat per celebrar tractats”, per a la Convenció de 1986 (art. 6) “la capacitat d’una organització internacional per celebrar tractats es regeix per a les regles de la organització”. Les organitzacions internacionals gaudeixen d’unes competències d’atribució, no d’unes competències generals, els límits de les quals depenen dels interessos comuns dels estats que les creen.
Finalment, i pel que fa als insurgents en els conflictes armats interns, i els moviments d’alliberament nacional, els acords en els que participen en qualitat de parts no són, almenys en l’evolució actual del dret internacional, tractats.
Igualment, els acords (contractes) que en el camp de les relacions econòmiques conclouen particulars, persones físiques o jurídiques amb estats, no són tractats.
8/2 Fases d’Elaboració dels Tractats Internacionals.
El tractat és fruit d’un procediment complex compost per diferents actes o fases successives. En aquest procediment, distingim un tram inicial, d’elaboració del text o projecte de tractat, i un tram final¸de manifestació del consentiment d’obligar-se pel tractat previ a la seva entrada en vigor.
Els estats o subjectes que intervenen en aquestes diferents fases de celebració o formació del tractat reben en les Convencions de 1969 i 1986 diferents denominacions en funció de que hagin participat en la elaboració i adopció del seu text (negociadors), de que hagin consentit d’obligar-se pel tractat, hagi o no entrat en vigor (contractants), i que hagin consentit en obligar- se pel tractat i respecte dels quals el tractat està en vigor (parts).
Tots els actes relatius a la celebració del tractat, es duen a terme per persones o individus que representen els subjectes que intervenen. L’art 7 de la Convenció de Viena de 1969 considera que una persona representa l’Estat “si presenta els corresponents plens poders”. Per això, la plenipotència o plens poders s’entén per “un document que emana de l’autoritat competent d’un Estat i pel que es designa a una o varies persones per representar a l’Estat en la negociació, la adopció o l’autenticació del text d’un tractat, per expressar el consentiment de l’Estat d’obligar- se per un tractat, o per executar qualsevol altre acte respecte un tractat”.
Tanmateix, junt amb la plenipotència, cada vegada s’admet més la pràctica de que una persona representa l’Estat sense necessitat de presentar el document de plens poders, si així es dedueix per la pràctica seguida pels Estats interessats o d’altes circumstàncies que manifestin que la intenció d’aquests estats ha estat la de considerar aquestes persones representants de l’Estat.
Finalment, l’art. 7 de la Convenció de Viena de 1969 considera que representen a l’Estat “els caps d’estat, de govern i ministres de relacions exteriors”.
El tram inicial de celebració d’un tractat es composa de 3 moments: la negociació, l’adopció i l’autenticació.
La negociació es duu a terme mitjançant l’intercanvi de punts de vista, presentant-se propostes i contra propostes, discutint els punts més conflictius per tal d’arribar a un acord sobre punts concrets.
Encara que no existeixen normes precises sobre la negociació, aquesta s’ha de desenvolupar amb respecte del principi de la bona fe. La bona fe es concreta amb l’absència de dol, o d’una conducta fraudulenta, la qual cosa inclou tota declaració falsa, tota representació inexacta dels fets o d’altres procediments d’engany que indueixin a un Estat a manifestar, respecte d’un tractat, un consentiment que de no ser així no hauria donat.
La negociació es pot fer per varies vies:
• Via diplomàtica.
• Celebrant una conferència internacional.
Adopció del text: Quan la negociació ha donat els seus fruits, es passa a l’acte jurídic de l’adopció del text negociat del tractat, en virtut del qual el subjectes participants expressen el seu acord sobre el tractat.
L’art. 9 de la Convenció de 1969 estableix dues regles, segons el text del tractat s’adopti en una conferència internacional o no. En cas de que no es tracti d’una conferència internacional, l’adopció s’efectuarà pel consentiment de tots els estats participants en l’elaboració del text del tractat; en canvi, si es tracta d’una conferència internacional, l’adopció s’efectuarà per la majoria dels 2/3 dels estats presents i votants, llevat que aquests estats decideixin per aquesta majoria aplicar una regla diferent (altres majories, consens o unanimitat).
De la pràctica es dedueix que la regla de la unanimitat és aplicable, no només als tractats bilaterals, sinó també als tractats multilaterals redactats per un reduït número d’Estats.
El vot dels participants que acorden l’adopció del text no implica la prestació del consentiment d’obligar-se pel tractat. No obstant, la adopció comporta algunes conseqüències jurídiques. En particular, s’hauran de complir les disposicions del tractat que regulen l’autenticació del seu text, la constància del seu consentiment d’obligar-se pel tractat, la manera o data de la seva entrada en vigor, les reserves, les funcions del depositari i d’altres qüestions que es plantegen
adhesió són tractats solemnes, mentre que la firma i el bescanvi d’instruments és una forma simplificada.
Tanmateix, tots els tractats, qualsevol que sigui la forma en que s’ha prestat el consentiment, tenen la mateixa força obligatòria.
La mateixa finalitat de simplificar el procediment la té el bescanvi d’instruments, que es dóna quan l’acord de les parts es recull no en un sol instrument, sinó en dos o més. En la pràctica, el bescanvi d’instruments s’efectua ordinàriament per un intercanvi de correspondència (cartes o notes), entre el cap d’una missió diplomàtica, degudament autoritzat, i el ministre d’afers exteriors de l’Estat en el que aquest cap de missió es troba acreditat.
Perfeccionament del consentiment : En el cas de la firma, el perfeccionament del consentiment s’aconsegueix amb l’intercanvi d’exemplars del tractat.
Quan el consentiment s’ha materialitzat en un instrument ad hoc (instruments de ratificació, acceptació, aprovació o adhesió), la convenció de 1969 recull com a formes de perfeccionament el bescanvi d’instruments on consti la manifestació del consentiment, o el dipòsit d’aquest instruments en poder d’un dipositari.
8/3 Dipòsit i registre
8/4 Les reserves en els tractats internacionals
Les reserves són una declaració unilateral expressa i per escrit feta per un Estat o una OI, al firmar, ratificar, confirmar formalment, acceptar o aprovar un tractat o adherir-se a ell, amb l’objecte d’excloure o modificar els efectes jurídics de certes disposicions del tractat en la seva aplicació en relació a l’Estat o OI que les formula. La seva funció és excloure o modificar l’aplicació d’una o vàries disposicions del tractat:
• Reserva d’exclusió. Són aquelles que pretenen excloure l’aplicació de
determinants preceptes del tractat.
• Reserva de modificació : Són aquelles que pretenen modificar els efectes
jurídics d’alguna disposició del tractat.
• Reserves interpretatives. l’Estat la realitza perquè solament se li apliqui la
disposició de la manera que ell diu que s’ha d’interpretar.
Les reserves són pròpies dels tractats multilaterals, i amb elles es pretén afavorir una major participació en els tractats i facilitar el consentiment del subjecte de dret internacional, al poder excloure o modificar els efectes jurídics de certes disposicions del tractat, amb les quals discrepa per alguna raó.
Tanmateix, la reserva comporta una conseqüència jurídica pertorbadora: el trencament de la uniformitat i generalitat del règim jurídic establert en el tractat. El tractat multilateral, amb la formulació de reserves, es fragmenta en una pluralitat de situacions jurídiques diverses, des del moment en què el funcionament de les reserves comporta que no totes les parts assumeixin les mateixes obligacions ni es reconeguin els mateixos drets.
En tot cas, el dret d’efectuar reserves té límits. Segons les Convencions de Viena, no podran formular-se:
a. Si estan prohibides en el tractat.
b. Si la reserva en concret no figura entre les que el tractat permet.
En cas de silenci del tractat, la formulació d’una reserva queda condicionada a la seva compatibilitat amb l’objecte i finalitat del tractat.
El règim de les reserves es regula als arts. 19 a 23 de les Convencions de 1969 i 1986.
Retirada de les reserves : llevat que el tractat disposi altre cosa, una reserva es pot retirar en qualsevol moment i no s’exigeix el consentiment de l’Estat que l’ha acceptat.
Les reserves, l’acceptació expressa d’una reserva, així les objeccions que es formulin a una reserva s’han de formular per escrit i comunicar-se als altres estats contractants.
La no acceptació de la reserva es pot fer de 2 maneres:
1. Simple : sinó es diu res. Si S fa una objecció a A, no existeix l’article entre S i A. No
hi ha reciprocitat.
2. Qualificada : ho ha d’acceptar. D fa una objecció a A; entre A i D no existeixen
relacions jurídiques. D entén que A no és part del tractat, i a l’inrevés.
La majoria dels tractats segueixen aquests termes per el que fa a les reserves:
• Tota reserva es pot retirar.
• Hi ha excepcions amb lo qual s’ha explicat. Algunes reserves han d’estar
aprovades, en alguns tractats, per 2/3 parts de l’Assemblea plenària.
Lliçó 9.‐ Interpretació i efectes dels tractats. Interpretació dels tractats: regla general d’interpretació i mitjans complementaris. Efectes dels tractats en el temps i en l’espai. Efectes dels tractats respecte als Estats part i a tercers Estats. Esmena i modificació dels tractats. Nul·litat, terminació i suspensió dels tractats.
9/1 Interpretació dels tractats: regla general d’interpretació i mitjans complementaris
La interpretació dels tractats té per objecte determinar el sentit i l’abast de les seves disposicions. Es tracta d’una activitat que es duu a terme de manera constant, tant davant els tribunals com els altres òrgans e institucions nacionals o internacionals que han d’aplicar el dret internacional. Així mateix, correspon també a la doctrina científica la col·laboració en la interpretació.
Les Convencions de Viena sobre el dret dels tractats proclamen:
a. Una regla general d’interpretació.
b. Estableixen mitjans d’interpretació complementaris.
c. Fixen regles específiques per als supòsits de tractats autentificats en dos o més
idiomes.
Regla general (art 31.1 Convenció 1969). La regla general d’interpretació dels tractats estableix que un tractat s’ha d’interpretar de bona fe, d’acord amb el sentit corrent que s’ha d’atribuir als termes del tractat en el context d’aquest i tenint en compte el seu objecte i finalitat.
Per tant, s’exclou tota argúcia o interpretació malintencionada.
9/2 Efectes dels tractats en el temps i l’espai
La data des de la qual aquell tractat té efectes jurídics. La norma bàsica sobre entrada en vigor figura en l’ article 24.1 de la Convenció: ‘’ un tractat entrarà en vigor de la manera i en la data que ell disposi o que acordin els Estats negociadors’’. Un Estat ha de manifestar el seu consentiment en obligar-se per el tractat després de que aquest hagi entrat en vigor: el tractat entra en vigor per l’Estat el dia en que es va manifestar el consentiment. Cal destacar el principi d’ aplicació provisional , en el qual es regulen amb urgència algunes situacions ja que a vegades les constitucions suposa la demora als Estats per el que fa a formar part dels tractats.
9/3 Aplicació dels tractats.
El principi bàsic es que tot tractat ha de ser complert per bona fe.
Quan un Estat expressi el seu consentiment en obligar-se per un tractat que hagi violat en el seu dret intern una disposició sobre celebració de tractats, aquest Estat podrà demanar la nul·litat del tractat.
Per el que fa a l’aplicació dels tractats en el temps, destaca la irretroactivitat. Això vol dir que les disposicions d’un tractat no obligaran a una part respecte de cap acte o fet que hagi tingut lloc a la data d’entrada en vigor del tractat, llevat que una intenció diferent en resulti del propi tractat. Pel que fa a l’aplicació territorial del tractat, s’apliquen a la totalitat del territori de cada Estat que formi part del tractat; també hi ha tractats (com el Tractat de l’Antàrtida) que es pacten en espais que no són de cap Estat.
9/4 Efectes dels Estats parts i tercers estats
En relació als Estats que són part d’un tractat, cal tenir en compte que l’art. 26 de la Convenció de 1969 estableix el principi pacta sunt servanda , els pactes s’han de complir. Això vol dir que el pacte en vigor obliga a les parts i s’ha de complir per elles de bona fe.
Segons l’art. 27, una part no podrà invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat.
Per el que fa als efectes per a tercers, la Convenció ho recull en el seu article 35 ; la obligació prevista en un tractat per un tercer Estat no podrà ser revocada ni modificada sense el consentiment de les parts en el tractat i del tercer Estat, a no ser que haguessin acordat altre cosa. Destaquen certs tipus de tractats per a tercers:
1. Tractats de fronteres: França i Espanya. Ningú pot qüestionar-ho.
2. Tractats amb interessos generals: tractats que produeixen efectes erga omnes.
Exemple: tractats de la pau o els que mantenen solucions polítiques i territorials.
3. Tractats que creen règims jurídics objectius, com el Tractat de l’Antàrtida.
Si algun cop es desitja canviar disposicions dels tractats que afecten a tots els Estats, es pot fer per mitjà de l’esmena. Després hi ha la modificació, que passa en un tractat celebrat únicament entre algunes parts.
9/5 Esmena i modificació dels tractats. Nul·litat, terminació i suspensió dels tractats
Un tractat es pot esmenar per acord entre les parts. S’han d’aplicar les mateixes normes que ja hem vist que s’apliquen per a la celebració dels tractats.
Pel que fa als tractats multilaterals, les esmenes es regeixen pels següents tràmits:
a. Tota proposta d’esmena s’ha de notificar a tots els estats contractants.
b. Tot estat facultat per a arribar a ser part en el tractat, estarà facultat per ser part en el
tractat en la forma esmenada.
c. L’acord en virtut del qual s’esmeni un tractat no obligarà cap estat que sigui part en el
tractat i que no ho sigui en l’acord d’esmena.
d. Qualsevol estat que arribi a ser part del tractat un cop esmenat es considera que forma
part del tractat en la seva forma esmenada.
Modificació dels tractats multilaterals entre algunes de les parts únicament: Dues o més parts en un tractat multilateral podran celebrar un acord que tingui per objecte modificar el tractat únicament en les seves relacions mútues. Això és possible, només:
a. Si la possibilitat d’aquesta modificació està prevista en el tractat.
b. Si la modificació no està prohibida en el tractat, amb les següents condicions:
b.a. Que no afecti al disfrut dels drets de la resta de parts signatàries del tractat, ni
el compliment de les seves obligacions.
b.b. Que es tracti de modificacions que no afectin negativament l’objecte i la finalitat
del tractat en el seu conjunt.
Pot haver-hi nul·litat quan hi ha vicis i poden ser absolutes (la nul·litat del tractat és de ple dret) i les relatives (l’Estat pot fer un acte jurídic). La Convenció estableix vuit causes de nul·litat:
a. Violació de les disposicions del Dret intern que es dediquen a la competència per
celebrar tractats.
b. Que no s’observi una restricció específica dels poders per a manifestar el
consentiment de l’Estat.
c. Error de fet.
d. Dol.
e. Corrupció del representant d’un Estat.
f. Coacció sobre el representant d’un Estat.
g. Coacció sobre un Estat per l’amenaça o ús de la força.
h. Incompetència amb una norma imperativa de ius cogens internacional.
i. Les conseqüències de la declaració de nul·litat d’un tractat.
Terminació: per una causa, el tractat deixa de tenir efectes jurídics de manera definitiva. Hi ha diferents causes; la primera és la voluntat de les parts, que pot tenir en qualsevol moment per consentiment de totes les parts després de consultar als demés Estats contractants. Cal destacar un problema que ha resolt la Convenció, que és sobre si val la denúncia o retirada d’un tractat que no contingui disposicions sobre la seva terminació; en tot cas, la denúncia és possible sempre i quan es notifiqui 12 mesos abans. Això és important ja que són molts els tractats que no contenen clàusules al respecte. En el cas espanyol, si les Corts han autoritzat el
