¡Descarga Dret internacional públic y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
Tema 1 La comunitat internacional
i el Dret Públic Internacional
1. Introducció
1. Definició de Dret Públic Internacional
- Durant el període entre les 2 guerres mundials, el Dret Públic Internacional es definia com el dret que usaven els governs dels Estats en les seves relacions amb els altres governs.
- La doctrina positivista del segle XIX i la primera meitat del segle XX sostenia que només els Estats podien ser subjectes de Dret Internacional, en el sentit de tenir personalitat legal internacional i de ser capaços de posseir drets i deures internacionals, incloent el dret de presentar reclamacions internacionals
- Actualment, definim el Dret Internacional com un conjunt de regles i principis de general aplicació que s’ocupa de la conducta dels Estats i de les organitzacions internacionals i de les seves relacions entre si, així com algunes de les seves relacions amb persones, ja siguin físiques o jurídiques. Sistema legal de la comunitat Internacional.
- Tot i el fet que cada cop hi hagi una creixent interdependència global i la emergència de nous subjectes a nivell internacional, i s’hagi posat en dubte el paper dels Estats en els afers internacionals, es molt important destacar que el Dret Internacional es encara predominantment fet i implantat pels Estats.
- El sistema legal internacional està encara orientat a la comunitat internacional dels Estats, representat pels governs.
2. Dret Internacional Regional i General
- Dret Internacional General: regles i principis que s’apliquen a un gran nombre d’Estats, ja sigui dret comú internacional o tractats multilateral
- Dret Internacional Regional : dret que només s’aplica a uns determinats grups d’Estats. - Dret Internacional Particular : regles que només son vinculants només per dos o pocs Estats més.
Gairebé la majoria dels Estats son membres de les Nacions Unides i d’organitzacions regionals de tot tipus, i es posen d’acord en diversos principis fonamentals del dret internacional que es van establir en la United Nations Charter and the Friendly Relations Declaration de 1970.
3. Característiques del Dret Internacional
En el sistema de dret occidental hi ha una distinció entre els 3 poders de l’Estat, que es confien a 3 òrgans diferents i independents entre ells, que són el poder legislatiu (law- making), el poder judicial (law determinations) i el poder executiu (law enforcment). El
dret domèstic, el propi de cada Estat, està adressat tant a un gran nombre d’institucions governamentals com a les persones, siguin físiques o jurídiques.
- El Dret Internacional s'ocupa principalment de la regulació legal de la intervenció internacional dels Estats, que estan organitzats com a entitats territorials, que són limitats en nombre i es consideren en termes formals com "sobirans" i "iguals"
- Sistema legal Horitzontal: inexistència d'una autoritat suprema, així com de la centralització de l’ús de la força i de la diferenciació de les tres funcions bàsiques normalment encomandes a òrgans centrals.
L'Assemblea General de Nacions Unides no és una legislador mundial, la Cort Internacional de Justícia de la Haia només pot funcionar sobre la base del consentiment dels Estats en la seva jurisdicció, i la capacitat d'aplicació de la llei del Consell de Seguretat és legal i políticament limitat.
Els Estats que viola una obligació internacional és responsable del fet il·lícit cap a l'Estat lesionat o, en determinades circumstàncies, a la comunitat internacional en el seu conjunt.
- Auto-ajuda (Self help): si un Estat comet un acte il·lícit contra un altre Estat, i es nega a reparar el dany causat o a comparèixer davant d’un tribunal internacional, l'autoajuda és l'única sanció de la qual disposa l'Estat lesionat. L’Autoajuda existeix com una sanció en tots els sistemes jurídics. Hi ha dues formes d'autoajuda : - Retorsió (Retorsion): és un acte legal que està dissenyat per perjudicar l’Estat infractor (per exemple, el tall de l'ajut econòmic) - Represàlies (Reprisals): són actes que normalment serien il·legals però que es poden considerar legals per un acte anterior il·legal comès per l'altre Estat. Les represàlies ha de ser proporcionals a al dany original.
Un dels desavantatges de l'autoajuda és que l’Estat que imposa aquestes mesures es pot lesionar a ell mateix tant com a l'Estat contra el qual es dirigeixen. Un altre desavantatge és que només funciona eficaçment quan l'Estat lesionat d'alguna manera és més poderós que l'Estat infractor.
- Tendència recent a que les sancions s'imposen per grans grups d'estats, treballant a través d'organitzacions internacionals com ara les Nacions Unides ⇒ però el Consell de Seguretat pot imposar sancions només en circumstàncies limitades
- L'Assemblea General de les Nacions Unides no està subjecta al veto, però les seves resolucions no solen ser jurídicament vinculant.
- Tant el Consell de Seguretat com l'Assemblea General de les Nacions Unides basen les seves decisions en consideracions polítiques i, de vegades presten poca atenció als drets legals i els danys d'una disputa.
- Les organitzacions regionals poden exercir una disciplina encara més estricta sobre la seva Cort ⇒ membres de Justícia de la Unió Europea tenen jurisdicció
l'obediència i l'execució. Un sistema de dret dissenyat principalment per les relacions exteriors dels estats no funciona com qualsevol sistema jurídic intern d'un Estat. En conclusió, no hi ha cap raó per suposar que el sistema jurídic internacional ha de seguir els models històrics dels sistemes centralitzats del dret nacional.
- El que distingeix a les normes i principis del dret internacional de la " moral "és que aquests són acceptats a la pràctica com legalment vinculants pels Estats en les seves relacions, perquè són útils per reduir la complexitat i la incertesa en les relacions internacionals. Mentre que el dret internacional és més feble que el dret domèstic des del punt de vista de l'aplicació, segueix sent una rellevant referència legal per a la conducta dels Estats en les seves relacions internacionals, basat en el fet que, malgrat totes les diferències, que són membres d'una comunitat internacional existent.
5. L’abast del Dret Internacional
- El procés de canvi en el dret internacional a partir d'un sistema de coordinació a un sistema de cooperació ⇒ avenços en els camps de les ciències naturals i la tecnologia, l'augment de la interdependència econòmica i política mundial i la necessitat d'abordar problemes com en l’àmbit de les comunicacions, el comerç internacional, l'economia i les finances, el medi ambient i desenvolupament.
- El concepte de sobirania dels Estats es veu cada vegada més antiquat, donada la globalització de la economia i la creixent interdependència entre els Estats.
- El dret internacional abasta ara: la posició dels estats, la responsabilitat de l'Estat, la pau i la seguretat, les lleis de la guerra, el dret dels Tractats, el dret del mar, la llei dels cursos d'aigua internacionals i el desenvolupament de les relacions diplomàtiques, així com temes nous, com les organitzacions internacionals, l'economia i el desenvolupament, l'energia nuclear, dret aeri i les activitats relatives a l'espai ultraterrestre, l'ús dels recursos de l'alta mar, el medi ambient, les comunicacions i la protecció internacional dels drets humans.
- Aquesta especialització reflecteix el fet que el dret internacional com més madura, mes complexitat va adquirint 2. Historia i Teoria
El Dret Internacional emergeix a Europea en el període posterior a la Pau de Westphalia (1648), per la qual es va finalitzar la Guerra dels 30 anys.
Podem diferenciar els dos grans blocs del Dret Internacional: el sistema clàssic de Dret Internacional (1648-1918) i el desenvolupament del modern o nou Dret Internacional des del període de la 1a Guerra Mundial.
- (^) El sistema clàssic estava basat en el reconeixement de la sobirania moderna dels Estats com l’únic subjecte de Dret Internacional. El sistema estava compost de nombrosos Estats sobirans considerats legalment com iguals i que van acceptar el dret il·limitat de declarar la guerra, de interposar reclamacions i de protegir els interessos nacionals. Reflectia la interacció entre els poders Europeus i la imposició del seu sistema legal internacional a la resta del món en els 3 segles següents a la Pau de Westphalia.
- El sistema modern de Dret Internacional compren des de 1918 fins a l’actualitat. Hi destaca la divisió de la comunitat internacional degut a la Revolució Russa, la creació de la Lliga de Nacions , l’expansió de la comunitat internacional fins la fi de la Guerra Freda, marcada per la dissolució de l’Imperi Soviètic.
1. La formació del Dret Internacional Europeu
L’Europa medieval no era un bon ambient per al desenvolupament del dret internacional, ja que Europa no estava dividida en Estats, en el sentit modern ⇒ Actualment tenim la concepció d’un Estats com una entitat que té un indiscutible control polític sobre el seu territori, i és independent de control extern polític. Els reis medievals no estaven en aquesta posició:
- Internament, compartien el poder amb els nobles, cadascun dels quals tenia el seu propi exercit.
- (^) Externament, tenien una especia d’aliança amb el Papa o el Sagrat Emperador Romà.
Posteriorment, van emergir Estats centralitzats amb suficient força com per reivindicar una sobirania il·limitada i la finalització de la seva submissió a una autoritat superior, i amb això, van evolucionar nous estàndards internacionals. Alguns d’aquesta països van ser Anglaterra, Espanya, Franca, els Països Baixos i Suècia. Tot això va contribuir al desenvolupament del concepte de sobirania dels Estats , o dels Estats sobirans.
2. Característiques del Dret Internacional europeu a partir de
L’any 1648, amb la Pau de Westphalia, es considera un punt d’inflexió pel que fa al Dret Internacional europeu, ja que es va crear un nou ordre polític, que va ser reemplaçat després de la caiguda de Napoleó a través del Congrés de Viena de 1815.
La pau de Westphalia va posar fi a una guerra entre Catòlics i Protestants
Es considera que amb la Pau de Westphalia va néixer un sistema internacional basat en la pluralitat d’Estats independents, reconeixent que no h havia cap autoritat superior sobre d’ells. Preveu un sistema col·lectiu de seguretat el qual obligava a les parts (els Estats) a defensar les seves provisions contra tots els altres.
Units a l’Amèrica llatina. A més, els Estats Units i els països llatins-americans van continuar dins del sistema de dret internacional europeu i van fer grans aportacions per al seu desenvolupament.
Els països sud Americans van intentar de protegir-se ells mateixos en contra de intervencions estrangeres i de la dominació europea formulant un nou dret internacional regional Americà.
Els Estats Units van remarcar que la intervenció estrangera no tindria lloc si els paios llatins-americans respectaven les seves obligacions internacionals referint- se a la protecció de la propietat estrangera.
La sobirania
La sobirania es defineix com la relació de un superior respecte els seus inferiors dins d’un Estat (sobirania interna), però també la relació del legislador d’un Estat cap als altres Estats (sobirania externa).
El fet que el legislador o el govern pugui actuar de la manera que li és més convenient dins del seu àmbit d’actuació (dins del seu Estat), no significa que pugui fer el mateix als altres Estats (no pot imposar la seva voluntat), ja siguin tant assumptes de dret com assumptes de poder polític.
Quan diem que un Estat es sobirà, significa que aquest estat es independent , que no depèn de cap altre Estat.
3. Resultats legals del període clàssic
Van emergir diverses regles bàsiques i principis de dret internacional:
- Principi de territori sobirà (exclusiu control i jurisdicció dels Estats sobre el seu territori)
- Llibertat d’alta mar
- El Dret dels Estats a ser immunes a la jurisdicció d’altres Estats
- El Dret de les relacions diplomàtiques i consulars
- El principi de pacta sunt servananda (els tractats s’han de mantenir)
- El Dret dels tractats
- Regles per la protecció diplomàtica dels estrangers i la seva propietat
- (^) Regles de neutralitat
El desenvolupament del Dret Internacional Públic en el període clàssic es poden plasmar en diversos fets:
a. El Dret il·limitat per fer ús de la força
El Dret clàssic internacional no va posar cap restricció en el dret dels Estats d’usar la força i d’anar a la guerra, la qual cosa era un atribut inherent a la sobirania i la igualtat dels Estats. L’annexió dels territoris conquerits era un títol legal i vàlid per adquirir-ne la seva sobirania. Aquest concepte de dret internacional va ajudar, sens dubte, al procés de colonització. La sobirania es podia assolir per via del terrae nullius , territori suposadament que no pertanyia a ningú. Si hi havia resistència per part del territori ocupat, tant els tractats com les normes locals eren viables com a instruments legals, i també la guerra.
Marten, l’any 1833 va justificar la intervenció dels “poders civilitzats”, però només a les “nacions no civilitzades”, quan la població cristina d’aquests territoris es pogués veure exposada a persecucions i massacres, a través dels interessos religiosos i la consideració humanitària.
Va sorgir també una nova raó independent per a la intervenció basada en la “humanitat”, sorgida de la teoria del liberalisme polític i del concepte dels drets humans fonamentals.
b. (^) La solució pacífica dels conflictes
La idea de la solució pacifica dels conflictes, a través de negociacions, conciliacions, mediacions o arbitratge va evolucionar a partir de la Pau de Westphalia. Tot i així, l’arbitratge (eliminació d’un conflicte a través de la decisió vinculant d’un tercer), no va ser acceptada, a la pràctica, pels monarques.
↳ Sèrie de tractats que contenien clàusules d’arbitratge al segle XIX, però el desenvolupament es limitava bàsicament a tractats bilaterals i conflictes d’interessos polítics.
c. Prohibició del comerç d’esclaus
A partir del segle XVIII, l’expansió del comerç europeu va ser tant de productes com d’esclaus. Al segle XIX, impulsat pel Regne Unit, es va prohibir en el dret internacional el comerç de persones.
El primer tractat que condemnava el comerç d’esclaus es va concloure entre França i Anglaterra l’any 1814.
Aquest principi humanitari també es va incloure en el Congres e Viena de 1815 i en posteriors tractats multilaterals, que van dur a l’ Acte General de la Conferencia de Brussel·les relatiu al comerç d’esclaus africans de l’any 1890.
d. Humanització del Dret de la Guerra
contenciosos , majoritàriament entre els Estats europeus, i opinions consultives que van ajudar a aclarir les normes i principis del dret internacional.
La Lliga de Nacions va fallar per una varietat de raons polítiques i institucionals. L’aspecte més important és potser la contradicció inherent en el propi concepte de la seguretat col · lectiva en la forma d'una simple associació dels estats amb interessos propis i sobirans. Aquest concepte suposa que tots els Estats tenen un interès igualment fort en la prevenció de l'agressió, i que tots els estats estan disposats a córrer el mateix risc per aconseguir-ho
5. Desenvolupament després de la 2a Guerra Mundial
El sistema legal internacional no va poder evitar que es tornes a produir una altra Guerra Mundial. La 2a Guerra Mundial va concloure amb la creació de les Nacions Unides
La Carta de les Nacions Unides va ser dissenyada per introduir Dret i ordre i un efectiu sistema col·lectiu de seguretat en les relacions internacionals. Va ser adoptada l’any 1945 en la Conferencia de San Francisco i va entrar en vigència el 24 d’octubre de
La major innovació va ser l’intent d’introduir una prohibició comprensiva el l’ús de la força , amb l’excepció del dret dels Estats a la col·lectiva i individual auto-defensa contra atacs armats. L’objectiu primordial era la preservació de la pau.
Metre que la Societat de Nacions no havia posseït cap mecanisme institucional n i poder executiu per fer complir el Pacte i les decisions de la Lliga , en la Carta de les Nacions Unides es va establir un sistema de seguretat col·lectiva, donant al Consell de Seguretat la facultat de determinar si existia alguna amenaça o violació de la pau i de la seguretat internacional i adoptar mesures de caràcter econòmic i militar contra un Estat agressor.
El procés de descolonització en la composició de la comunitat internacional
Després de la II Guerra Mundial, la composició de la comunitat Internacional va començar a canviar, tot començant per la creació del Bloc Socialista, però el fet més rellevant i que va dur a una nova composició va ser el procés de descolonització, basat sota el principi de l’auto-determinació establert en la Carta de les Nacions Unides.
Aquest procés gairebé va acabar la dècada del 1960, després que l’Assemblea General de les Nacions Unides adoptes l’any 1960 la Declaració sobre la concessió de la independència als països i pobles colonials
L'augment en el nombre d'estats a aproximadament 130, gairebé la meitat dels quals van ser nous Estats independents, va crear un profund impacte en el sistema internacional en general i el funcionament de les organitzacions internacionals.
La independència de nombrosos nous estats a Àsia i Àfrica va fer canviar tot l'escenari i la majoria en l'Assemblea General i les assemblees d'altres organitzacions internacionals van passar a una aliança entre el bloc de països comunistes i els nous estats de el Tercer Món. No obstant això, els estats occidentals van conservar la seva
posició dominant en el Consell de Seguretat i en les organitzacions internacionals i institucions financeres, com ara el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, per al deu poder econòmic ja que el vot ponderat s’aplica d'acord amb el percentatge de la contribució financera. Sota la direcció dels Estats Units, els estats occidentals també es va mantenir dominants en el sistema internacional en termes militars i polítics.
Universalitat del Dret Internacional
Després d’aquests fets, el Dret Internacional va perdre el seu caràcter Europeu i es va estendre des de un limitat grup de nacions fins a un sistema global, que ara cobreix uns 185 Estats, molt heterogenis entre ells.
Després del 1945, el Dret Internacional va entrar en una nova fase al restringir el dret dels Estats d’anar a la guerra, i transformant la coordinació dels Estats sobirans a un sistema de cooperació i benefici mutu.
Van sorgir 2 nous conceptes bàsics en el Dret Internacional, principis i regles de Dret Internacional amb un major estatus que les altres parts del Dret Internacional:
- Ius cogens:
- Ordre Públic Internacional
Coexistència a Cooperació F 0 E 0no només per aconseguir la pau i seguretat internacional, sinó també per aconseguir objectius socials i econòmics.
La Carta de les Nacions Unides va ser adoptada per tots els estats per consens l’any
- Els seus principis incloïen:
- La prohibició de l'amenaça o l'ús de la força pels Estats contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat
- La solució pacífica de les controvèrsies entre els estats, de manera que la pau i la seguretat internacionals i la justícia no es posin en perill
- El deure de no intervenir en els assumptes de la jurisdicció interna de els Estats, de conformitat amb la Carta
- El deure dels Estats de cooperar entre si d'acord amb el carta
- Principi la igualtat de drets i lliure determinació dels pobles
- El principi de la igualtat sobirana dels Estats
Tema 2 Fonts del Dret Públic
Internacional
Les Fonts del Dret del Dret Públic Internacional (donat que no hi ha Constitució) es troben a l’art 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia:
Tractats Internacionals , siguin generals o particulars, que estableixin regles expressament reconegudes pels estats litigants
Costum Internacional: demostra una pràctica generalment acceptada com a dret
Els principis generals del Dret : reconeguts per les nacions civilitzades
- Decisions judicials i la doctrina dels autors reconeguts , com a mitjà auxiliar per determinar les regles de dret, sens perjudici de l’article 59.
Però el concepte de ius cogens , el qual juga un paper fonamental en el Dret Internacional, no apareix com a Font del Dret
- Les fonts formals del Dret són els mecanismes de producció jurídica, de la qual en deriva la seva força i validesa.
- Les fonts materials són les que en determinen el contingut, no la validesa, com ara elements de caràcter econòmic, polític, geogràfic, social i ideològic que caracteritzen de forma única la norma.
Cal distingir-les de les fonts de coneixement , que són els mitjans per conèixer el contingut del dret en un determinat moment (llibres, elements informàtics, etc.). Es fa servir el concepte material, ja que no totes les fonts encaixen en el formal (el costum no hi encaixa, no és fruit de cap procés de producció jurídica).
Totes les fonts tenen el mateix valor normatiu. No hi ha supremacia entre elles. Com que els subjectes de dret internacional adopten normes constantment, allò més adient és que no hi hagi jerarquia de normes.
En cas de conflicte entre fonts, només hi ha dos criteris: la primacia i la derogació.
- Primacia : les normes posteriors prevalen sobre l’anterior, sense derogar-la.
- Derogació : una norma posterior de contingut contrari a una anterior la deroga. (En el cas dels costums, els regionals prevalen sobre els generals)
- Els Tractats internacionals
Els tractats internacionals són allò anomenat "convenis internacionals" en l'art. 38 de l'Estatut de la CIJ.
La seva importància en el Dret Internacional és cada cop més creixent
Es poden entendre com a actes jurídics (expressió de voluntats amb conseqüències jurídiques). com a procediment (manera d'adoptar l'acte jurídic, d'adoptar un tractat internacional) o com a document (suport escrit on s'expressa l'acte jurídic).
Es pot fer la distinció entre:
- Tractats legislatius (law-making treaties): tractats on s’estableixen normes d’aplicació general o universal
- Contractes en virtut de tractats (treaty contracts): tractats entre 2 o pocs més Estats, que tracten un tema concret
Els tractats poden ser generals o específics. És possible classificar-los segons diversos criteris:
- En funció del número de parts: distingeix entre bilaterals i multilaterals.
- Segons el procediment de conclusió: distingeix entre tractats de forma solemne (escrits segons els procediments constitucionals) i tractats informals (en forma simplificada, el concepte és més genèric). No s'inclouen els acords verbals, els que no es regeixin pel DIP ni els compromisos de caràcter polític sense condicions jurídiques ( gentelmen's agreements ).
- Segons la naturalesa de les obligacions: distingeix entre tractats llei (tenen obligacions comunes per a tots els Estats parts) i tractats contracte (generen obligacions recíproques per a les parts).
Tots els Tractats, siguin de la forma que siguin, son una font directe d’obligacions per les parts. La força vinculant d’un Tractat provés del consentiment de les parts, no del tema del que tracte el Tractat.
2. El costum internacional
És la font general del DIP, i és l’expressió d’una pràctica seguida pels subjectes internacionals, que generalment accepten com a dret. És un tipus de norma que es troba dins dels Estats i dins de les relacions internacionals. Els òrgans que poden generar-los són els estatals i els de les Organitzacions Internacionals. És el resultat d’un procés social.
Estats coincideixi en referència a una determinada matèria, o que la resolució d’un cas per part de tribunals de diversos Estats per a un mateix cas coincideixi. És llavors quan s’origina la norma consuetudinària.
Segons Kelsen, la norma que legitima adoptar altres normes és el costum, l’única font del dret que no té pacte previ, s’anticipa a totes les altres normes, i està a la cúspide del triangle de normes internacionals. Per tant, el costum és la font general de normes i del DIP.
Qui pot donar lloc a la creació de costum? Tan sols els subjectes de dret internacional poden crear costum. Els propis interessats (els destinataris del dret internacional) són els que confeccionen les normes a través de les seves interaccions i a través dels seus comportaments en les OOII.
- Les omissions es poden considerar també pràctica o costum, és a dir, una conducta (cas Lotus ).
- En referència als costums locals , es tracta de la possibilitat de que un grup reduït d’Estats en un àmbit internacional hi hagi costums que els impliquin només a ells (ex: dret d’asil entre països llatinoamericans). La Cort Internacional admet el costum internacional sempre que hi hagi consentiment de les parts implicades.
- Per la opinio iuris , és problemàtic demostrar que una regla consuetudinària és obligatòria. Es pot comprovar si la pràctica inclou normes imperatives contingudes en tractats internacionals.
Qüestions per determinar quan una pràctica es pot convertir en dret comú:
- Duració de la pràctica : no hi ha un requeriment particular de duració de la pràctica, sempre que es pugui demostrar la consistència i generalitat de la pràctica
- Uniformitat i consistència de la pràctica : com més consistència tingui la practica, més fàcil serà que esdevingui una norma de dret internacional.
- Acceptació de la pràctica com a dret – opino juris sive necessitatis : per tal que una practica esdevingui dret comú internacional ha de ser considerada pel estats com a vinculant, que hi hagi una obligació legal al darrere.
- Generalitat de la pràctica : El reconeixement d'una determinada norma com una norma de dret internacional per un gran nombre d’estats planteja una presumpció que la regla general es reconeix. Aquesta norma serà obligatòria pels Estats en general i un estat individual només pot oposar-se a la seva aplicació, demostrant que no ha cessat d'objeccions a la norma a partir de la data de la seva primera formulació.
No obstant això, la universalitat no és necessari per crear una norma comuna i n'hi haurà prou amb que la pràctica hagi estat seguida per un petit nombre d'Estats, sempre que no existeixi una pràctica en conflicte amb aquesta norma. Per tant, les normes de dret comú poden existir i que no siguin vinculants per als Estats. La pràctica pot ser limitada a un petit grup d'Estats, o un Estat pot oposar-se al costum en el procés de formulació.
3. La relació entre els Tractats i el costum
Com a tractat internacional, el text resultant resulta obligatori per als Estats parts, i no ho és per als que no en són part. Les normes de caràcter comú vinculen a tots els Estats, siguin part o no del tractat. Pot passar que els Tractats incorporin disposicions de normes de dret comú, i que aquestes esdevinguin vinculants (aquest fet ha estat acceptat per la CIJ).
Cal distingir les normes de caràcter comú de les de desenvolupament progressiu. Això es pot manifestar de tres formes diferents:
- La disposició del tractat declara que una norma té caràcter consuetudinari ( Pot ser declaratiu d’un costum). Els Estats estaran obligats a complir la norma, tant si el tractat és vigent com si no, tant si el van ratificar com si no, perquè és una norma consuetudinària que obliga a tots.
- La pràctica que inicialment té un seguiment reduït, es codifica en un tractat ( Pot cristal·litzar un norma consuetudinària en statu nascendi en el procés de desenvolupament ). Ratificar aquest tractat suposarà culminar el procés de codificació. El tractat internacional materialitza el caràcter consuetudinari de la norma.
- La norma sorgeix després d’una convenció per influència d’aquesta, i per la conseqüent pràctica per part dels Estats ( Pot servir per generar una norma de dret consuetudinari en un futur ) La disposició ha esdevingut norma consuetudinària, que l’ha generada. En el cas anterior, el conveni culmina el procés de codificació, però en aquest cas la pràctica posterior converteix la norma en consuetudinària. Cal que la disposició del tractat tingui un enfocament bàsicament normatiu, i la seva redacció ha de poder formular una norma de caràcter general; i que la participació sigui alta i representativa en el conveni, i que siguin especialment els interessats.
Encara hi ha una altra possibilitat: que un tractat internacional de codificació tingui disposicions, que degut a la seva naturalesa i per adopció del conveni, esdevinguin una regla consuetudinària que ho engloba tot. Tot i així, seria massa instantani, i això és incompatible amb el mateix concepte de costum.
Actualment, el DIP modern tendeix a fer girar el costum entorn a tractats internacionals multilaterals que afavoreixen la identificació de les normes consuetudinàries (igual que el seu desenvolupament i actualització).
La regulació de les relacions internacionals és conseqüència de tractats internacionals (que afecta a les parts) i de costum (afecta a tots els Estats).
- Aquells que han sigut recollits dels ordenaments interns (més nombrosos): prohibició d’abús del dret; la responsabilitat internacional nascuda dels actes il·lícits i la restitució d’allò adquirit per mitjà d’un enriquiment injust; l’excepció de prescripció alliberadora; l’obligació de reparar els danys no només ha d’englobar el dany efectivament patit sinó també els guanys deixats d’obtenir.
- (^) Pròpiament dits principis generals internacional com la primacia del tractat internacional sobre la llei, el de que en matèria de responsabilitat internacional la indemnització ha de ser apreciada en funció de la realització efectiva del dany. Aquests principis tenen origen divers però són essencialment el producte de l’acció conjugada del jutge internacional i de la diplomàcia normativa dels Estats. No es tracta d’una font subsidiària en relació amb el costum o els tractats, sinó d’una font autònoma, amb independència de que el seu contingut també estigui reflectit en normes consuetudinàries o convencionals. 5. Jurisprudència i la doctrina
Són mitjans auxiliars i subsidiaris.
- La jurisprudència serveix per determinar les regles del dret, així com per interpretar i demostrar una prova (En DIP, no s’aplica el principi de precedent obligatoris), però té més importància que en el dret intern. Només obliguen a les parts del litigi i en aquell cas en concret, i no condiciona als jutge. En canvi, la doctrina és cada vegada menys important, encara que també serveix per determinar les normes aplicables. D’una manera més informal, condiciona més als jutges.
- En el Dret Internacional, el precedent no és vinculant , i les Corts i Tribunals internacionals no creen Dret. Per tant, la jurisprudència no és realment font de Dret.
- Es fa referència també als publicistes més competents de diverses nacions, i això dóna lloc a la doctrina científica. Actualment té més rellevància la doctrina col·lectiva (associacions de juristes experts en doctrina internacional). Cal esmentar també la Comissió de Dret Internacional. La doctrina dels autors només construeix l’evidencia del dret comú, i pot ser auxiliar en el desenvolupament de noves regles de dret.
- L’art. 38.2 de l’Estatut de la Cort fa referència també a l’equitat ( “ex aequo et bono” ), en els casos en què les parts ho demanin (que demanin resoldre segons allò just, no segons el dret). És equitat autònoma , que no s’ha de confondre amb l’aplicació de criteris equitatius en un procés.
6. La codificació del DIP, International
Law Comssion (ILC)
La codificació permet facilitar el coneixement del Dret comú. La idea de codificació del Dret comú va aparèixer per primera vegada al Congrés de Viena de 1815, ja que els Estats participants trobaven la necessitat de codificar les normes en àmbits que els hi eren de gran importància, com ara el regim legal internacional fluvial, la prohibició de l’esclavitud i la regulació de les relacions diplomàtiques.
Aquest procés va ser dut a terme majoritàriament per societats i institucions privades, i en les Conferencies de Pau de la Gaia de 1899 i 197 es va codificar la major part del Dret relatiu a la guerra.
Després de la 1a Guerra Mundial, l’Assamblea de la Lliga de Naciions va crear el primer òrgan permmanet (el Comité d’Experts) per examinar aquells assumptes que es considerven rellevants.
L’any 1974, l’Assamblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució per la qual es creava la Comissió de Dret Internacional (ILC). Va decidir codificar els temes següents: 1. Reconeixament dels Estats i Governs, 2.Successió dels Estats i governs, 3. Immunitat jurisdiccional dels Estats i dels seus béns; 4. jurisdicció respecte als delictes comesos fora del territori nacional; 5. règim de l'alta mar; 6. règim de les aigües territorials; 7. nacionalitat i la apatrídia; 8. tracte als estrangers; 9. dret d'asil; 10. dret dels tractats; 11. relacions diplomàtqiues i immunitats; 12. relacions consulars i immunitats; 13. responsabilitat de l'Estat;
- procediment arbitral.
Com que internacionalment no hi ha un únic poder legislatiu, se supleix aquesta manca a través de tractats internacionals multilaterals, ja que en aquests tractats, els Estats parts han de reconèixer expressament les normes consuetudinàries. Els tractats internacionals codifiquen determinats sectors del DIP.
El procés de codificació té lloc a través de conferències internacionals (reunions dels representants dels Estats o de OOII), on es desenvolupen i actualitzen les normes dels tractats. Les Nacions Unides han promogut bastant el fenomen de la codificació (art. 13 Carta de la ONU), a través de la Comissió de Dret Internacional , integrada per juristes especialitzats en Dret internacional. L’Assemblea General promou l’estudi i fa recomanacions per tal de:
- Fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació;
- Fomentar la cooperació internacional en matèries de caràcter divers (econòmic, social, cultural, educatiu, sanitari)
