¡Descarga dret internacional públic y más Apuntes en PDF de Derecho Internacional solo en Docsity!
DRET INTERNACIONAL PÚBLIC I
FINS AL TEMA 9!!!!!
I. LA COMUNITAT INTERNACIONS I EL DRET
INTERNACIONAL PÚBLIC
TEMA 1 LA COMUNITAT INTERNACIONAL
- Idees generals
La comunitat internacional és un concepte abstracte que no respon a cap identitat física. En ella s’engloben diferents entitats i relacions socials. La comunitat internacional té una relació molt íntima amb la idea de Dret Internacional Públic. Són dues peces que s’ajunten i tenen correspondència entre elles. El Dret Internacional Públic és l’ordenament jurídic de la comunitat internacional^1. Per tant, la comunitat internacional és el conjunt de relacions que es regulen per normes de dret internacional públic (que és un ordenament jurídic). La comunitat internacional fa referència a un determinat medi social: les relacions regides pel dret internacional públic.
- Formació històrica i evolució de la comunitat internacional
Com qualsevol sistema jurídic, el dret internacional públic i la comunitat internacional (el seu suport sociològic) són producte d’una evolució històrica i cultural. El dret internacional públic està lligat al naixement de l’Estat modern com a creació política en l’Edat moderna. Es vincula a l’any 1648, amb la fi de la Guerra dels 30 anys, una gran confrontació europea que acabà amb la pau de Westfalia. Els tractats de Westfalia van representar un canvi a la situació europea. Cada territori constituïa una comunitat independent i igual entre sí. D’aquesta manera es consagrà el principi de la sobirania de l’Estat. Les relacions entre ells es regeixen per la via dels pactes, acords i principis. Un autor holandès anomenat Gotius publicà el 1625 “De iure bellis ad pacis” (Del dret de la guerra i la pau), que recollia les regles aplicables en temps de guerra i pau. Subministrava la base teòrica pel
(^1) Un ordenament jurídic és aquell en què les normes tenen unes fonts
pròpies, s’apliquen a unes relacions concretes i tenen uns tribunals propis. Això és el que fa que un sistema jurídic sigui autònom i propi. D’aquesta manera es diferencia, per exemple, del dret processal, que és una part d’un ordenament jurídic.
sistema que continuaria vigent la resta de l’Edat moderna. Va ser el moment final de l’evolució que es venia covant des de feia segles. És el fi d’una època en què les relacions entre poders tenien una estructura jeràrquica i on encara hi havia la idea de continuació de l’Imperi Romà. Les relacions dins el marc europeu no eren igualitàries. Al segle XIII els sobirans locals van reconeixent la seva independència normativa per dictar lleis que vinguessin a modificar el ius commune. Sobre aquesta base es desenvolupà l’autonomia política, que es consagra en la Pau de Westfalia. A l’Edat moderna té lloc el sisme d’occident. El papat entra en una crisi profunda i això juntament amb la reforma protestant fa que el que era una unitat cultural i religiosa es fragmenti. La Pau de Westfalia ve a consagrar aquesta divisió: l’autonomia dels sobirans locals i la diferència religiosa. Com a conseqüència de tots aquests canvis és quan es comença a crear la comunitat internacional, que troba la seva consolidació en els tractats de Westfalia. Aquesta comunitat internacional neix com un sistema d’estats europeus, que entre ells reconeixen determinats principis de funcionament. És un sistema de realcions entre sobirans, que es regeixen pel dret públic europeu (tal i com era conegut el dret internacional públic en un principi). Amb la independència de les colònies americanes, aquestes s’incorporen en aquest sistema de relacions que abans només formaven els estats europeus. El 1856 se celebra la Conferència de París, que posa fi a la Guerra de Crimea (lluites entre Rússia, que aspirava a aixamplar el seu poder, contra l’Imperi Otomà). Com a conseqüència es va fer la Declaració de París, que deia: “la Porta Sublim començarà a formar part del sistema que regeix els països europeus”. Així la comunitat internacional s’universalitza, amb la incorporació amb plena igualtat d’una altra comunitat política (imperi otomà). Això també passa quan Japó es modernitza. Durant el s. XX es produeix la universalització amb tots els estats independents. Els països tenen una base igualitària que es relaciona per pactes, tramesa de representants, ambaixadors, missions diplomàtiques, etc. Quan hi ha problemes, aquests països celebren conferències, reunions, en les quals es prenen acords. Així neix el dret internacional públic, com a conseqüència dels acords d’una base social i política. Avui dia tots els estats formen part de la comunitat internacional, que es regeix pel dret internacional públic.
- Naturalesa de la comunitat internacional
La comunitat internacional és una noció abstracta que té reflex en una base social. Però això no és acceptat per tothom pel que fa al terme “comunitat”, a causa dels conflictes entre estats, i perquè cadascun busca el seu propi interès. Això fa que alguns juristes no vulguin parlar de “comunitat internacional”.
- Iuxtaposició. Els estats estan l’un al costat de l’altre però funcionen independentment, mantenint molt poques relacions entre ells. Es dóna principalment en l’època de les monarquies absolutes, als ss. XVI- XVIII.
- A partir del s. XIX, es manifesta la necessitat de relacionar-se els estats entre ells. Les transformacions socials exigeixen cooperació entre els estats, per exemple a través de conferències, acords…
- A partir del s. XX la comunitat internacional segueix un altre model, que és la comunitat internacional d’organització. Els estats, que ja cooperen, veuen que cal crear estructures permanents de cooperació, que són les organitzacions internacionals. Hi ha moltes institucions que supleixen la falta d’una organització única.
Però a partir del s. XXI ens trobem en una comunitat globalitzada , que té una interdependència general.
Aquestes estructures no són una sèrie seqüencial, sinó que és un procés cumulatiu. De tal manera que avui dia la comunitat internacional és una comunitat en la que hi és present l’estructura de iuxtaposició, coordinació i organització.
- L’organització de la comunitat internacional
L’organització es produeix a partir del s. XIX i caracteritza la comunitat internacional actual. Però la comunitat internacional no està organitzada en el seu conjunt. En el s. XIX hi ha un primer moment molt important que és el Congrés de Viena (1815) com a conseqüència de la derrota de Napoleó. Tots els estats d’Europa es reuneixen a Viena per discutir els problemes derivats d’aquesta derrota. El sistema que s’estableix té el nom de la Santa Aliança, compromisos entre els sobirans vencedors per tal que es mantingués el status quo que hi havia abans de Napoleó. Aquest compromís dura 15 anys, fins a la independència de Bèlgica. A partir d’aquest moment comença a funcionar el Concert Europeu , un mecanisme de funcionament de les relacions internacionals basat en una formació de fet. Pretenia resoldre problemes concrets. És una mena de govern esporàdic, perquè funcionava en diversos moments. Però aquest no era un sistema igualitari, perquè només hi participaven els grans estats, mentre que els altres només participaven en reunions específiques. El sistema s’eixamplà a partir de la Conferència de París, quan s’incorpora l’Imperi Otomà. El Concert Europeu és, doncs, la primera manifestació del sistema d’organització.
Un altre fenomen important és l’establiment de les Comissions Fluvials Internacionals per a la gestió de la navegació, en un principi del riu Rin. La Comissió Fluvial del Rin es crea el 1815, on hi participen tots els estats riberencs. És un conjunt d’estats que adopten les seves regles i fins i tot tenen els seus funcionaris. Posteriorment, es crea la Comissió Internacional del Danuvi. Hi participen també estats no riberencs. La Comissió Internacional del Danuvi també estableix normes fins i tot de caràcter financer.
En la segona meitat del s. XIX es creen les Unions Administratives : tractats internacionals de caràcter multilateral. Establien normes per al funcionament de serveis públics. Són expressió internacional de la necessitat de cooperació interestatal. La cooperació s’estableix sobre la base d’acords i tractats internacionals multilaterals. Aquests acords preveuen reunions periòdiques, establiment d’oficines de cooperació (bureaux). Una de les primeres és la Unió Telegràfica Internacional (avui és la Unió Internacional de Telecomunicacions). Posteriorment es creà la Unió Postal Universal. Altres organitzacions administratives es creen per a la protecció de la indústria i el comerç, per protegir el dret dels inventors i autors contra plagis.
En tots ells hi ha un nucli de cooperació però no donen lloc a organitzacions ni a entitats amb personalitat pròpia.
A finals del s. XIX hi ha unes manifestacions de gran importància, que són les Conferències de Pau de la Haya. Es tracten 3 temes cabdals: desarmament (ja que es preveia el preludi d’una pròxima Guerra Mundial), el dret de la guerra, i la solució pacífica dels conflictes. El resultat s’aquestes Conferències va ser relativament positiu, malgrat que no es va crear un tribunal internacional obligatori. Però sí que es va crear un tribunal internacional d’arbitratge (no obligatori). Les Conferències de la Haya constitueixen una manera d’enfrontar-se als conflictes internacionals no concreta sinó abstracta. Aquestes reunions també representen la introducció de mecanismes de funcionament de caràcter parlamentari^2.
L’experiència fou tan positiva que el 1907 es tornà a convocar. Hi participen per primera vegada representants dels països americans (hi assistiren 44 països en total). El que caracteritza aquesta Conferència és:
- La tendència a la universalitat.
- Tots els estats participen des d’una base d’igualtat.
- Té un enfocament abstracte.
- Utilitza mecanismes de caràcter parlamentari.
(^2) La conferència funcionava com un parlament, s’adopten decisions a partir del mecanisme de la votació, sense tenir poder legislatiu.
S’adopten acords i textos no obligatoris (recomanacions) en què hi ha una supervisió. Hi ha una vigilància del seu compliment^4.
- El dret internacional públic: concepte
Quan parlem de dret internacional públic fem referència a 2 conceptes:
- El conjunt de normes, un sistema normatiu.
- Estudi d’aquest sistema normatiu, el dret com a disciplina científica.
El dret internacional públic com a ordenament jurídic es defineix en funció de diversos criteris:
- En atenció als seus subjectes: regula les relacions entre les nacions. Però no és un criteri operatiu perquè una nació és diferent que un estat. L’expressió “dret internacional públic” és relativament recent (s. XVIII) a partir de l’obra de Bentham el
- A través de les relacions que regulen aquestes normes. El dret internacional públic regula les relacions internacionals. La dificultat que trobem en aquest criteri suscita diverses preguntes: les relacions són entre estats o entre persones de diferents països? Hi ha matèries internacionals i altres no? Només cal que una matèria sigui regulada a través d’uns acords entre estats per que aquesta esdevingui internacional (ni que abans fos interna). Per tant no hi ha matèries que per sí siguin internacionals.
- Tenir en compte les fonts. El dret internacional públic seria les normes creades en funció d’uns procediments específics previstos pel dret internacional públic.
El dret internacional públic es pot entendre també a base de veure la seva evolució, com vèiem en parlar de la comunitat internacional.
El nom de dret internacional públic és recent, perquè abans es coneixia com a “Dret de Gents” , i és entorn seu on es desenvolupa el dret internacional públic. El dret de gents té el seu origen en el dret romà, en l’anomenat ius gentium. Els conflictes entre ciutadans romans i ciutadans no romans es resolien per mitjà d’un dret diferent del dret romà, que era definit com el dret de la raó humana. Així doncs, durant molts segles el ius gentium pertany a la ciència jurídica. Continua vigent en el sentit de ser unes regles de dret que són aplicables a tot arreu perquè deriven de la raó.
(^4) Document complementari sobre l’Organització Internacional del
Treball: pàg. 641.
El canvi que dóna lloc al dret internacional modern es produeix en l’edat moderna com a conseqüència dels descobriments geogràfics. Aleshores es plantegen problemes polítics i jurídics: quines regles són aplicables a aquelles persones que no formen part dels països europeus? Aquest problema es tractà a la Universitat de Salamanca per part de fray Francisco de Vitoria. Aquest es qüestionà: amb quina autoritat els espanyols poden expandir el domini en territori americà? Agafa l’argument del dret dels pobles per comunicar-se entre ells. Ho basa en que tot el món forma una unitat, i el fonament de les relacions dels diversos territoris del món es basa en la raó, en el dret de gents. Des d’aquest punt de vista el canvi és substancial, perquè el dret de gents deixa d’aplicar-se a les persones per aplicar-se als estats en el seu conjunt: les regles s’apliquen a les col·lectivitats humanes. Més tard el concepte es perfila i el dret de gents passa a ser el dret de les relacions entre els sobirans dels països. Ja a finals del s. XVIII Bentham publica la seva obra “International Law” , en què el dret de gents passarà a ser anomenat dret internacional.
- Contingut del dret internacional públic
Les principals funcions del dret internacional públic són:
- Reglamentar les competències dels estats.
- Reglamentar les relacions de cooperació, que són presents perquè existeixen interessos comuns en el conjunt dels estats.
- Reglamentar les organitzacions internacionals de caràcter intergovernamental.
En aquests principis trobem l’evolució de la comunitat internacional en les seves 3 fases: iuxtaposició, coordinació i organització.
Però el dret internacional públic és un conjunt de normes relatiu : regula drets i deures que els estats tenen els uns amb els altres i excepcionalment amb el conjunt que tots ells formen. Això és el que produeix el relativisme del sistema, ja que hi ha una gran diversitat normativa en les relacions entre estats.
- Classificació de les obligacions internacionals
Les obligacions internacionals es poden classificar segons la seva estructura:
- Obligacions d’estructura bilateral : són obligacions que existeixen entre un estat i un altre estat. Aquestes obligacions existeixen perquè entre els estats hi ha una reciprocitat mútua. Ex.// els estats estableixen que els seus ciutadans poden entrar en l’altre estat sense passaport. Aquestes obligacions es poden trobar en:
D’altra banda, també cal fer una segona distinció: dret internacional públic i cortesia internacional.
La cortesia internacional són els costums que se segueixen en les relacions internacionals però que no tenen un fonament obligatori. Ex.// quan dos vaixells es creuen en alta mar es fan senyals per comunicar-se. És una regla que se segueix en les relacions marítimes però no hi ha cap norma del dret internacional públic que hi obligui, de tal manera que l’incompliment no genera conseqüències jurídiques. Sense ser una obligació, és bilateral, perquè hi ha una reciprocitat mútua.
Tot això ens permet diferenciar el dret internacional públic d’altres conjunts normatius que tenen regles que fan referència a relacions internacionals.
- Dret internacional públic i dret internacional privat
En aquest apartat cal fer dues distincions. La primera d’elles és la distinció entre dret internacional públic i teoria de les relacions internacionals. El dret internacional públic té per objecte l’estudi de l’ordenament jurídic. La teoria de les relacions internacionals té com a objecte la societat internacional i les relacions internacionals entre estats (i entitats que no són estats) en el seu conjunt. També es diferencien pel seu mètode: el dret internacional públic estudia l’ordre jurídic, el conjunt de normes, mentre que la teoria de les relacions internacionals estudia les relacions socials d’àmbit internacional amb un enfocament més sociològic. Per això podem dir que el dret internacional públic tracta un àmbit més concret.
Per últim, diferenciarem entre dret internacional públic i dret internacional privat. Són diferents, en primer lloc, pel seu objecte: el dret internacional públic estudia les relacions interestatals; mentre que el dret internacional privat estudia les relacions entre particulars mentre aquests realitzen actes jurídics més enllà de les fronteres del seu estat i entren en contacte amb un altre ordenament jurídic. Examina la llei aplicable en aquelles relacions jurídiques en què hi ha elements estrangers. A més, el dret internacional privat és un dret internacional pel seu objecte, però no per la seva naturalesa, ja que varia d’un estat a un altre.
II. LA IDENTIFICACIÓ I LA CREACIÓ DE LES NORMES
INTERNACIONALS
TEMA 2 LES FONTS DEL DRET INTERNACIONAL
- Idees generals
En tant que sistema de normes, el dret internacional públic té una autonomia que el permet distingir d’altres sistemes normatius que regeixen les relacions humanes. Aquesta distinció es fa sobre la base que tots tenen uns mecanismes de creació diferents, és a dir, les fonts són autònomes i independents, pròpies de cada sistema.
Quan parlem de fonts del dret utilitzem un concepte del qual cal aclarir el sentit en què l’utilitzem. Les fonts formals del dret són els mecanismes de producció jurídica. Les fonts materials del dret són tots aquells elements de caràcter econòmic, polític, geogràfic, social, ideològic… que fan que una norma sigui com és, i que les normes siguin diferents entre països i en moments temporals diferents. Per últim tenim un altre sentit, que són les fonts de coneixement : són els mitjans que ens permeten conèixer el contingut del dret en un determinat moment (llibres, elements informàtics…).
Quan parlem de fonts del dret internacional, estem utilitzant el concepte de mecanisme d’identificació i creació de normes internacionals. No usem el concepte formal perquè si no totes les normes haurien de tenir un mecanisme de creació específic, i no tota norma jurídica ha estat creada en virtut d’un mecanisme. És així perquè el costum té una gran importància: és un procés de creació jurídica que no passa per un procediment de creació específic, sinó que és una pràctica que amb el temps esdevé norma a seguir. En els drets nacionals les fonts del dret es troben en la Constitució. L’ordre internacional no té una constitució. Les fonts es troben a l’Estatut de funcionament de l’actual Cort de Justícia, que coincideix amb el que hi havia en l’anterior jurisdicció (Tribunal Permanent de Justícia Internacional). L’art. 38 estableix:
“1. La Cort, la funció de la qual es decidir de conformitat amb dret internacional les controvèrsies que li siguin sotmeses, haurà d’aplicar: a) Les convencions internacionals, siguin generals o particulars, que estableixin regles expressament reconegudes pels estats litigants; b) El costum internacional com a prova d’una pràctica generalment acceptada com a dret; c) Els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades; d) Les decisions judicials i les doctrines dels publicistes de major competència de les diverses nacions, com a mitjà auxiliar per a la determinació de les regles de dret, sens perjudici d’allò disposat en l’article 59.
- Tractats fets per escrit segons els procediments constitucionals, també anomenats tractats de forma solemne.
- Tractats informals (o acords en forma simplificada). Això és possible perquè el concepte de tractat és genèric.
El Conveni de Viena de 1969, en el seu article 2 exposa: “S’entén per tractat un acord internacional celebrat per escrit entre estats i regit pel dret internacional, ja consti en un instrument únic o en dos o més instruments conexos, i qualsevol que sigui la seva denominació particular”. D’acord amb aquesta definició queden fora els acords fets verbalment, els acords no regits pel dret internacional públic, i els compromisos de caràcter polític no tenen condicions jurídiques (gentlement’s agreements).
- D’acord amb la naturalesa de les obligacions :
- Tractats-llei: tractats internacionals que tenen unes obligacions comunes per a tots els estats que són part.
- Tractats-contracte: generen obligacions recíproques per a les parts.
- Situació del tractat en relació a l’ordre jurídic internacional. És una actualització del tercer criteri referent a la naturalesa.
En defecte d’un sistema legislatiu, el tractat compleix la funció de legislació. En tota classificació hi ha una proposta per tal d’entendre aquesta realitat variable i evolutiva. Aquesta classificació s’ha d’utilitzar amb una finalitat instrumental.
Una altra possible classificació seria:
- Tractats internacionals (bilaterals o multilaterals) que tenen obligacions recíproques.
- Tractats internacionals multilaterals que estableixen normes generals entre els estats part en el conveni.
- Tractats internacionals multilaterals que regulen sectors en un determinat àmbit. Ex.// dret del mar, drets humans, protecció del medi ambient. Constitueixen el que anomenem règim internacional.
- El costum internacional: elements
El costum es troba recollit en l’apartat b) de l’article 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia.
El costum internacional es pot entendre de diverses maneres.
Quan es redactà l’art. 38 hi havia molt extesa la idea que els estats, sobirans i independents, podien estar sotmesos a regles, però haurien de ser regles que ells voluntàriament haguessin convingut. L’acord constituïa la base de tota obligació internacional. Es podia expressar en tractats internacionals, o tàcitament en el costum. Això és una perspectiva d’anàlisi. Durant els segles XIX i XX estava molt extesa aquesta idea; però Kelsen va tenir la seva repercussió en el dret internacional amb el seu normativisme kelsenià, amb l’argument que diu que no és el tractat el que fa que el dret sigui obligatori, sinó una regla anterior que obliga a complir el pacte. Per tant, la qüestió del costum es pot analitzar de diverses maneres. Però també és difícil pensar que el costum és un mecanisme de producció jurídica que no es pot posar en marxa voluntàriament. Segons l’art. 38, per que hi hagi costum hi ha d’haver en primer lloc una pràctica reiterada (element material, anomenat diuturnitas ); i en segon lloc, una reiteració d’aquesta pràctica que la facin els estats en les seves relacions internacionals convençuts de que és obligatòria ( opinio iuris ). Aquests elements ens permeten diferenciar el costum, per exemple, de la cortesia internacional. Però ens hem de preguntar: quins actes generen el costum internacional? L’estat té figures que el representen internacionalment, com el Cap d’Estat, o el govern. La seva activitat pot constituir un costum? Si fos així, només constituïrien costum l’activitat d’aquestes persones, i a la vegada no totes les activitats d’aquestes persones constitueixen constum. L’estat és més que aquests òrgans. La pràctica que genera el costum pot ser realitzada per qualsevol dels òrgans de l’estat (executiu, legislatiu i judicial). Com a conseqüències podem trobar, per exemple, que la legislació de diversos estats sobre una mateixa matèria coincideixi, i d’aquí en sortirà una norma consuetudinària. El mateix pot passar si la resolució d’un cas per part de tribunals de diversos estats per a un mateix cas coincideixin. Pel que fa referència a l’element material, els actes de l’estat per a la creació d’una norma consuetudinària poder ser portats a terme per part de tots els òrgans de l’estat. També ho poden fer els òrgans de les organitzacions internacionals de caràcter intergovernamental. Es poden desenvolupar pràctiques que esdevinguin obligatòries per a una organització internacional en concret.
Amb això volem dir que el costum internacional és un tipus de regla que es troba tant dins dels estats com en les relacions internacionals i que els actes que poden generar costum són els dels òrgans dels estats i els de les organitzacions internacionals.
Això té una conseqüència important en la naturalesa del costum. Si el costum fos un pacte tàcit només podrien generar costum aquells òrgans de l’estat que tenen competència per a comprometre l’estat.
De totes maneres, es parla de costum local, però no es tracta de costum, sinó de pacte tàcit al qual li falta l’element material de pràctica generalitzada ( diuturnitas ).
Pel que fa a la opinio iuris , hi ha el problema de la prova de que una regla és considerada obligatòria. L’element de convicció l’han de tenir els òrgans que generen la pràctica? L’obligatorietat és difícil de provar, però no impossible gràcies al testimoni del procés que dóna lloc a la pràctica. També hi ha una altra manera, que és comprovant si aquesta pràctica s’ha inclòs en normes imperatives contingudes en tractats internacionals.
- La codificació del dret internacional
En l’ordenament internacional cal trobar mecanismes que permetin fer més fàcil el coneixement de les normes consuetudinàries, i això es fa a través de la codificació.
En el dret intern tenim uns codis (Civil, Penal,…) que són lleis que contenen les disposicions bàsiques d’una determinada matèria. Recullen normes ja existents de forma sistemàtica. En l’ordre internacional, com que no tenim un poder legislatiu, cal trobar un mecanisme que permeti donar a conèixer les normes internacionals. Això només és possible fer-ho en els tractats internacionals de caràcter multilateral, en què els estats participants reconeguin les normes com a consuetudinàries (i això no treu que hi puguin afegir més complements). Els tractats internacionals, per tant, codifiquet determinats sectors del dret internacional públic. Aquest procés es realitza a través de conferències internacionals (reunions per part dels representants dels estats, o a través d’organitzacions internacionals, ja que són entitats en què els estats també hi estan representats). O sigui que, a manca d’un poder legislatiu, el fenomen de la codificació es realitza a través de tractats internacionals multilaterals o a través d’organitzacions internacionals.
A partir de la creació de les Nacions Unides, aquestes han promogut el fenomen de la codificació. L’art. 13 de la Carta de la ONU exposa:
“L’Assemblea General promourà l’estudi i farà recomanacions per a les finalitats següents: a) Fomentar la cooperació internacional en el camp polític i impulsar el desenvolupament progressiu del dret internacional i la seva codificació; b) Fomentar la cooperació internacional en matèries de caràcter econòmic, social, cultural, educatiu i sanitari i ajudar a fer efectius els drets humans i les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió.”
A l’hora de realitzar aquesta funció de codificació en tractats internacionals hi ha un treball de desenvolupament progressiu i actualització. Per tal de portar a terme aquesta competència, el 1947 l’Assemblea General creà la Comissió de Dret Internacional , creada per juristes especialistes en dret internacional elegits per la mateixa assemblea. Es reuneixen anualment per decidir els temes a tractar, nomenen un relator especial, el qual ha de passar un informe amb propostes a la Comissió sobre la matèria tractada. Aquestes propostes es discuteixen en la Comissió, on s’aprova un primer text que se sotmet als governs dels diversos estats. Posteriorment la Comissió torna a examinar el text, i el remet a l’Assemblea General de les Nacions unides, i si aquesta hi està d’acord convoca una Conferència General Diplomàtica. Si al final s’arriba a un acord sobre el conjunt d’articles, s’adopta el corresponent tractat internacional, que ha de ser signat pels estats. A partir dels anys 50 hi ha hagut un creixement d’aquestes conferències. Per tant, tenim codis sectorials en determinades matèries. Els projectes de conveni de què hem parlat tenen una gran importància, per això la jurisprudència internacional els té en compte per tal d’identificar normes consuetudinàries.
- El costum internacional i els tractats internacionals
Veiem que la diferència entre tractats internacionals i costum, a la pràctica no és tan evident. Com a tractat internacional, el text resultant és obligatori per als estats que siguin part, mentre que no ho és per als estats que no són part. Però a banda d’aquesta funció primària com a font de drets i obligacions, hi ha una funció secundària d’incloure normes de caràcter consuetudinari, com a prova del costum internacional. I en aquest segon sentit, obliga a tots els estats, ni que no siguin part en el conveni.
La interacció entre tractats internacionals i costum no es produeix respecte a tot, sinó només en determinats aspectes del tractat. Cal fer una separació d’anàlisi que permeti diferenciar les normes que són de caràcter consuetudinari de les que són de desenvolupament progressiu, per saber quines vinculen a tots els estats i quines només a les parts, respectivament. Aquesta internacció ha estat analitzada per la doctrina i es presenta d’una manera que pot adoptar 3 formes de manifestació:
- Que la disposició del tractat declari que una norma té caràcter consuetudinari. Els estats estan obligats a complir la norma tant si el tractat és vigent o no, tant si en són part o no, perquè és una norma consuetudinària que els obliga a tots.
- Una pràctica que inicialment té un seguiment reduït, com a conseqüència del procés de codificació es configura com una
La tendència del dret internacional públic modern és fer girar el costum entorn a tractats internacional de caràcter multilateral que afavoreixen la identificació de normes consuetudinàries, així com el seu desenvolupament i actualització a la societat de cada moment.
Per tant, la regulació de les relacions internacionals és el resultat d’una activitat que per un cantó es tradueix en tractats internacionals, i per l’altre, es tradueix en el costum. Els tractats internacionals tenen efecte entre les parts i el costum té efecte per a tots els estats.
- Els règims internacionals
Els règims internacionals són un concepte que és més propi de la Teoria de les Relacions Internacionals. Són el conjunt de principis implícits i explícits, expectatives, normes dels actors internacionals sobre un sector determinat.
En el dret internacional actual, a part dels tractats internacionals, hi ha unes normes i principis que giren entorn del mateix. Protegeixen interessos col·lectius dels estats. Totes les normes protegeixen interessos, però pot ser només de dos estats o d’un grup d’estats. Els interessos col·lectius es manifesten en diverses àrees del dret internacional, per exemple, espais marítims comuns, medi ambient (que per definició és un espai i un recurs en el qual tots estan interessats) o la protecció dels drets humans.
Tots aquests àmbits comuns, recursos comuns, tenen regles de dret internacional. Però aquestes normes formen uns conjunts que s’anomenen règims internacionals perquè estan formats de normes de naturalesa diversa (tractats, resolucions, acords…) que regulen els corresponents sectors. Dins aquestes normes diferenciem entre regles primàries (diuen què està permès i què no) i regles secundàries (es refereixen a la creació i aplicació de normes primàries). En aquests règims trobem òrgans per a l’aplicació de les normes, com ara tribunals específics: Tribunal Europeu de Drets Humans, Tribunal Internacional del Mar, Consell de Seguretat de les Nacions Unides… No hi ha només unes normes específiques en aquest sector, sinó també unes normes relatives a creació i aplicació que fan que els règims internacionals constitueixin una mena de subsistema dins el sistema internacional. No són autònoms perquè els seus principis són regles de dret internacional públic. Els règims internacionals són més complexes que un pur tractat internacional, moltes vegades estan formats per una pluralitat de tractats internacionals relatius a aquesta matèria.
Això ens dóna la idea de la complexitat de l’ordre jurídic internacional, que és un conjunt format per altres subconjunts, anomenats règims jurídics.
- Els principis generals del dret
En l’ordre internacional, els principis generals del dret fan la mateixa funció que en els sistemes jurídics nacionals, com l’espanyol, per a omplir les llacunes del sistema jurídic. Tot sistema jurídic ha de ser complert perquè els jutges han de donar una resposta als conflictes que se’ls plantegen.
Les llacunes són la inexistència de regles per a resoldre un conflicte concret. Aquest problema es pot resoldre de dues maneres:
- En el sistema del Common Law , el jutge dicta sentència, que constitueix la norma per als casos futurs. És el que s’anomena la regla del precedent. Així, els jutges poden crear el dret. La norma no es troba en una llei, sinó en una sentència.
- Sistema continental europeu. La cultura jurídica continental no admet que els jutges puguin crear dret. Qui té la competència per a dictar normes és el poder legislatiu. El poder judicial no té d’acord amb aquest esquema un poder de creació, ja que com deia Montesquieu: “És la boca que diu el dret”. Aleshores, les llacunes es cobreixen amb els principis del dret. En el sistema internacional es va seguir un esquema semblant, per tal d’adherir estats i que cap d’ells reconegués cap poder per sobre seu.
Tal i com l’art. 38 de l’Estatut de la Cort Internacional de Justícia defineix els principis ( “els principis generals del dret reconeguts per les nacions civilitzades” ) és una concepció antiquada. Avui en dia l’expressió “nacions civilitzades” és inadmisible perquè tots els estats formen part de la comunitat internacional i són civilitzats. S’hauria de dir “principis reconeguts pels principals sistemes jurídics”.
A finals del s. XIX i principis del XX estava vigent una concepció del dret anomenada voluntarista, que fa descansar el dret sobre el reconeixement i voluntat dels estats. Per qui defensi aquesta percepció del dret, aquests principis tindrien la base en el consentiment. És una possible interpretació. Una altra interpretació admet l’existència d’uns principis genèrics de tot sistema jurídic. Aquesta universalitat ens portaria a parlar de dret natural.
En tot cas, no hi ha dubte que aquesta referència als principis del dret és antiquada perquè la paraula “principi” s’utilitza en diversos sentits en el dret internacional. En ocasions, els principis es diu que equivalen al dret internacional vigent. D’altra banda, la Resolució 2625 (XXV) de les Nacions Unides, del 19705 , defineix els principis del dret internacional com les
(^5) Pàg. 239 de “Casos i textos de dret internacional públic”
