¡Descarga Dret romà part processal. y más Apuntes en PDF de Derecho Romano solo en Docsity!
EXAMEN
Part d’historia- mirar manual. Procediment formulari- estudiar de manual Familia i persona- només apunts. DRET ROMÀ-INSTITUCIONS Sorgeix la pregunta: la reflexió jurídica pot donar una resposta justa o el dret ve d’un context històric? Partim de que el dret depèn del seu context històric hi comencem així amb el dret processal romà. El pretor, recordem, tenia el poder per dir qui podia litigar i qui no segons els seus propis ideals de justícia. Així els pretors tenien potestat per dir que hi havia o no als contractes. Les institucions, el context (...) es crea en el context on el pretor decideix qui pot demandar i què i serà aquest dret que es codificarà on la pregunta eren quines accions puc fer encontra del oposant i no un llistat de drets i obligacions que emanaven de cada contracte. L’edicte del pretor contenia una llista de fórmules, per tant qualsevol persona que volia reclamar davant el pretor havia de mirar si la seva reclamació quadrava amb qualcuna de les formules. En cas de que el seu cas no encaixes amb cap de cap fórmula havia de convèncer al pretor perquè en fes una i sinó no podia demandar: les possibilitats de reclamacions eren tancades (actualment es pot fer una demanda lliure basada amb un dret conferit pel codi, així nombre obert de reclamacions). Encara que les fórmules del pretor no han desaparegut totalment. Tres tipus de procediment en tota la història del dret romà (cronològicament): Accions de llei: comencen a funcionar en l’època de les XII Taules fins a l’any 17 a.C. (no estudiar a fons). Formulari: desenvolupat pels pretors, més flexible i dinàmic que l’anterior. Que anirà des del 202 a.C fins al 235 d.C. Així durant un període es solapa amb l’anterior. Al principi només s’usava quan hi havia un estranger implicat. Varen anar veient que era més útil i també es passà a usar pes ciutadans romans. Està vigent en la principal època de l’imperi romà: el principat i la República tardana així en el Digest x ex es basa en aquest procés. EL procediment formulari:
- (Part tècnica) In Iure (davant el pretor, pretor s’identifica amb dret): té com a finalitat redactar un document anomenat formula. Aquí és on assessoren els juristes. a) El ciutadà elegia una de les fórmules bàsiques de l’edicte que encaixi amb la seva reclamació: editio accionis. b) El pretor cridava al demandat i li deia quina fórmula bàsica s’ha usat. c) El demandat pot acceptar o no que el jutge en particular dicti sentència amb les bases de la fórmula, els criteris en base als quals el jutge jutjarà. No s’està acceptant culpabilitat, acceptar pot ser bo no es sempre dolent. i) Acceptar al fórmula: ii) Complementar la fórmula: la part que modifica el demandat de la fórmula s’anomena esceptio****. iii) Si tu no esculls el pretor no té competència per elegir per la part però embargarà el patrimoni per fer pressió per col·laborar en el procés.
EX: S’ha fet un pacte de préstec pel qual no he de tornar els diners en un any i me’ls reclamen en 6 mesos. No m’aniria bé acceptar una fórmula que digui que li dec els diners perquè això es vere, sinó que l’he de modificar i dir que ara no són exigibles. d) Si el demandant volia fer una modificació a la formula modificada s’anomenava replicatio excepció de l’excepció. e) Litis contestatio (contestació del litigi): es criden els testimonis. Es posa per escrit la fórmula amb les modificacions la qual firmaran els testimonis i parts. Idea principal que en tenen els romans: abans d’aquesta hi havia diverses relacions jurídiques, quan arribam a aquesta totes les relacions jurídiques anteriors queden eliminades pel compromís que exposa la litis contestatio. Aquesta funciona de manera diferent depenent de l’àmbit. EX: Jo he prestat 10000 sestercis i m’equivoc en la fórmula i pos que me’n deuen 8000 lo qual no és cert. Per això absoldran al demandat i no podré tornar a demandar. Cada relació jurídica només pot jutjar- se un pic. Això s’anomena consumpció de l’acció : no pot reclamar-se dos pics la mateixa causa, és igual si es fa a diferents persones o amb diferents objectes, ja que una vegada s’ha fet una litis contestatió les relacions jurídiques anteriors desapareixen. Així per exemple: Si hem deuen 10 000 i pos a la fórmula 20000, quedara provat que no és així i hi haurà consumpció de l’acció i no li podré reclamar mai més. Si dues persones hem deuen 5000 sestercis perhom pel mateix contracte i només en demand a un llavors després de la litis contestatio no podré demandar l’altra. Idem debitum: que pertany al mateix contracte. 2) (Part no tècnica) Apud Iudicem (davant del jutge): el jutge és un ciutadà en particular que no forma part del poder públic ni té coneixements de dret que té l’encàrrec de dictar sentència, la qual serà inapel·lable. És elegit d’una llista imparell de ciutadans que compleixen una sèrie de requisits i l’elegeixen les parts descartant depenent si era imparcial és nomenat pel pretor. És una part purament probatòria. Aquesta sentència té unes característiques comunes. a) No és apel·lable en absolut. b) El jutge només pot condemnar a pagar una quantitat de diners , no pot condemnar a fer ni a donar ja que el pretor no tenia mitjans per executar forçosament una sentència que no fos de pagar: Omnis comdemnatio pecuniae. c) Si la persona demandada era condemnada a pagar i no ho complia el demandant contava amb una fórmula específica per reclamar l’excussió forçosa del pagament de la sentència: actio iudicati. Si s’hi oposava el demandant i perds s’ha de pagar el doble en favor del
*Hi ha teories que pensen que els jutges podien actuar lliurement i aquests paràmetres anteriors eren sugerències, n’hi ha que creuen que no. Així es formula la pregunta de si aquests criteris eren vinculants o no. Prescriptio : frase que es podia afegir al principi de la demanda per evitara que es conssumis un contracte. Ex. reclamar una mensualitat de lloguer sense extiguir contracte.
Distinció entre accions que poden ser tan civils com pretories:
Dret real (dret que es té sobre una cosa): així les accions reals tenen objectiu de fer valdre un dret sobre una cosa. Ex. Soc el propietari. o Problema: els pretors només poden condemnar a pagar quantitas monetàries. o EX. Me fuig el cavall i vull fer valdre el meu dret de propietari i que em tornin el cavall, però el pretor només pot condemnar a que em tornin el cavall. o Per solventar aquest problema, només al dret real: el pretor dirà que el jutge condemnarà al que té el cavall a que pagui el valor que digui el propietari què val el cavall. Així es dona dues possibilitats al que té el cavall: pots tornar-lo o pagar el que diu que val el propietari (que òbviament dirà molt més del que val). o Encara que el que té el cavall decideixi pagar el que diu que val el propietari no serà el propietari civil del cavall sinó el propietari pretori i per això per fer valdre els seus drets haurà d’usar formules pretòries. Per a llargs viatges, si es perdia o feia mal bé la propietat del viatjant, el pretor va posar una acció in factum per la qual es permetia demandar al propietari de l’establiment en el qual es fes malbé o furtés l’equipatge. Dret de persones explica l’estatut personal , que és el conjunt de drets i deures que corresponen a un individu simplement per ocupar un lloc a la societat. Segons Gayus s’haurien de fer tres preguntes quan es coneix a algú per saber amb qui es tracta:
- És vostè lliure o és vostè un esclau?
- És vostè ciutadà o estranger?
- Està vostè lliure o sotmès a potestat ( exercida pel pare/avi: pàtria potestat o pel marit: manus )? A Gayus se li escapa per exemple:
- Quin és el vostre gènere: home o dona? 1. Estatut de la LLIBERTAT: Esclavatge. Un esclau és una persona humana que està totalment subjecta a la voluntat de l’altra, obediència absoluta. No tenen capacitat per prendre decisions sobre si mateixos. Es podia ser esclau: Ser presoner de guerra. Néixer d’una mare esclava independentment de qui fos el pare. Característiques que no defineixen un esclau: No és una esclavitud basada en una ètnia, ja que no tenen unes característiques físiques diferents. Des de la perspectiva romana la raça era totalment indiferent. L’estatut econòmic d’un es clau és molt variat. Hi ha esclaus que viuen millor que persones lliures. EX: A Roma, molts de metges, professors o administradors eren esclaus. Fluïdesa: l’alliberament dels esclaus era molt comú i s’anomenava manumissió.
Quan un esclau era alliberat per una manumissió feta degudament esdevenia ciutadà romà encara que socialment s’anomenava llibert que li donava una sèrie de limitacions socials. Ja que no hi ha cap característica intrínseca en les persones que els faci esclaus. Durant la república hi ha molts esclaus ja que hi ha molts de presoners de guerra, durant el baix imperi n’hi ha molts pocs. Els esclaus després de la manumissió civil passaven a ser ciutadans, i llavors s’anomenaven lliberts, que tenien algunes limitacions i seguien lligats amb alguns vincles amb els amos. Els amos d’esclaus donaven normalment al·licients als esclaus per tal de que treballessin autònomament com podria ser: Un amo posava a un esclau una botiga i li deia quan hagis aconseguit x t’alliberaré, quan hagin estat alliberats moltes vegades feien de socis amb els amos. Els romans inventen instrumental per aconseguir l’explotació de l’esclau sense haver de posar-hi violència. Aquest tipus d’acords eren més freqüents per homes amb habilitats que per dones. El pacte: RESPONSABILITAT DE L’AMO. L’amo donava a l’esclau el peculium, un patrimoni que l’amo posava a disposició de l’esclau i aquest hi administrava però no n’era el propietari. L’esclau és objecte i subjecte del dret , l’esclau és objecte ja que pot ser comprat i venut però també pot operar com a subjecte del dret ja que els seus acords són vàlids (pot comprar o vendre, demanar préstecs). EX: Si demanava un préstec i no el podia tornar no se’l podia demandar ja que no tenia patrimoni per pagar, el que podien era demandar a l’amo, encara que aquest només tenia responsabilitat de pagar fins al límit del peculium. Els amos aprofiten aquest fet: en haver-hi negocis molt arriscats els fan a través d’un esclau així la responsabilitat es limita al peculium. Funciona tipo una societat limitada o anònima actual. Encara que si l’esclau fa un negoci en concret per ordre de l’amo, és a dir no ho fa autònomament, l’amo respon il·limitadament. Responsabilitat per danys no contractuals. En cas de que un esclau faci de manera negligent i generi danys no contractuals l’amo disposa de la noxa. Segons aquesta l’amo davant aquesta situació l’amo pot lliurar l’esclau a les víctimes o pagar per les destrosses. (Així l’esclau té incentius per no causar danys). D’aquesta manera s’estableixen sistemes de motivar als esclaus: se’ls diu si col·labores tens possibilitats d’alliberar-se i viure bé, en canvi si no tendràs conseqüències.
2. Estatut de ciutadania. Ser ciutadà significava tenir dret a participar políticament en la vida de les ciutats, a més tenien una sèrie de privilegis: no et podien torturar, si et condemnaven a mort es podia demanar una ratificació de l’assemblea popular sinó qualsevol magistrat podia condemnar-te a mort. La ciutadania era NO etnicista: tothom podia ser romà si s’adscrivia als valors romans. Així s’havia de donar un certificat, ja que a simple vista no es podia veure si era ciutadà o no. 212 d.C l’emperador Caracala lliura la ciutadania a tots els ciutadans de l’imperi. 3. La posició familiar.
La legislació matrimonial d’August: per promoure que les dones tenguin fills diu que les que tenguin 3 fills queden eliminades de la tutela. Hi ha dones que operen a través d’un llibert o un esclau de confiança així s’evita haver d’acceptar el tutelatge. Així les dones tenen un gran paper econòmicament a roma tanmateix segueix sent una societat totalment patriarcal. L’EDAT. Tenir o no tenir patrimoni no depèn de l’edat, depèn de si s’està sotmès a pàtria potestat o no. L’edat té conseqüències sobre si es pot gestionar o no el patrimoni. Pel dret civil : la pubertat determina la capacitat d’obrar. El dret civil divideix: impúber (nines menor de 12 nines menors de 14) o púber. Pel dret pretori : plena capacitat d’obrar – 25 anys. Així els pretors considera minores a aquells que es troben entre la pubertat i els 25 anys. El dret pretori divideix: minor (-25), maior (+25). Quan un minor però púber amb capacitat d’obrar en dret civil fa alguna activitat jurídica el pretor pot dictar restitucio inintegrum, és a dir és un negoci legal però que el pretor l’anul·la i obliga a que es restitueixin les coses. Així no és nul, però sí anul·lable. Sol fer-se en cas de que el pretor consideri que se n’han aprofitat de la inexperiència. Aquells nins/es que naixien sense pàtria potestat o es quedaven fora ella de manera prèvia a la pubertat i als 25 anys se’ls imposa un tutor (no com el de la dona) que actua en nom del nin. El que passa però es que ningú volia fer negocis amb menors de 25 anys ja que si s’anava al pretor podia al·legar inexperiència. Pot demanar al pretor que li anomeni un curador , persona que supervisarà els negocis i així el menor ja no pot al·legar la seva inexperiència. A vegades segons quines normes que tenen intenció de protegir i acaben suposant una amenaça: així es protegeix als menors però ningú vol negociar amb ells.
DRET D’OBLIGACIONS
Què és l’obligació? Els romans diuen, hi ha una obligació quan l’edicte té un actio in personam. Ells diuen que una obligació és una conducta que si no es fa es pot reclamar amb una actio in personam. Així, per ex: el llogater té una obligació perquè hi ha un actio in personam. Segons els pandentistes : una obligació és la relació jurídica entre un deutor i un creditor en virtut de que el deutor es compromet a una conducta anomenada prestació i el creditor pot exigir aquesta conducta si el deutor no la fa voluntàriament. Així sempre s’ha de començar identificant qui és el deutor i qui el creditor, sinó no és una obligació. Deures jurídics: són més amplis que les obligacions, i no són obligacions en sentit tècnic. EX. El deure jurídics és de no matar a qualcú, en canvi la obligació emana dels contractes. EX deures de no matar, no pegar així com així... Exigibilitat: Si es tracta d’una obligació llavors és exigible.
Per ex: un deure jurídic té com a conseqüència jurídica negativa. EX: Si no aproves les assignatures obligatòries del dret llavors no et gradues però no és una conducta exigible, ningú pot venir i dir-te te demando i pots triar per danys i perjudicis o a aprovar. Si et cases en privat, llavors la societat no reconeixerà el matrimoni però ningú et pot demandar. Així si no hi ha prestació, no són identificables creditor i deutor i no hi ha exigibilitat llavors no ens trobem davant una obligació. Bàsicament són els tres requisits que tenia un actio in persona. Així bàsicament, la definició moderna estableix els criteris que ha de seguir un actio im persona. Conclusió: els romans deien que hi ha obligació si hi ha actio in persona, la definició moderna simplement diu que una obligació té els requisits (exigibilitat, prestació i identificació de les parts) el mateixos que l’ actio in persona. Classificació d'obligacions Quan hi ha pluralitat de persones que ocupen la part de creditor o de deutor poden ser: solidàries, parciàries o cumulatives. Actualment les cumulatives han desaparegut. Solidàries: els dos deutors o els dos creditors funcionen conjuntament Pot haver hi: (1) 2 creditors i 1 deutor o (2) 1 creditor i 2 deutor. 1: El deutor pot vàlidament complir l'obligació front a qualsevol dels dos creditors. Així el contracte s'extingeix quan el deutor paga a qualsevol dels creditors. Qualsevol creditor pot demanar. 2: El creditor pot demanar el 100% de l’obligació a qualsevol dels deutors. Parciàries: els dos creditors o els dos deutors són autònoms. L’obligació es troba dividida. Així, en cas d’haver-hi dos creditors i un deutor, aquest ha de pagar la part del deute que correspon a cada creditor. En cas d’haver-hi un creditor i dos deutors el creditor pot només demanar a cada deutor una part del deute. ***** Si en el propi acte que crea l’obligació no tipifica quin tipus d’obligació, són parciàries, només en cas que s'especifiqui per llei o en el propi contracte seran solidàries. ***** Qualsevol persona pot satisfer un deute encara que no sigui el deutor, així qualsevol persona té dret a pagar un deute aliè i el creditor no pot refusar amb l'única excepció de les obligacions personalíssimes (ex. Es contracte un cantant, no hi pot anar un altre, o un contracte de feina...). Independentment de qui paga una hipoteca el propietari segueix sent el mateix ja que hi ha una divisió entre real i personal es bastant estricte. Acció de regrés en cas d’obligació solidària: en cas d’obligació solidaris s’hi hagi dos creditors i un deutor i el Creditor 1 ho cobra tot, llavors el Creditor 2 ho pot reclamar.
Són obligacions no exigibles (a diferència de les altres) però es una obligació per que si el deutor la compleix de manera voluntària no pot reclamar que li tornin el que ha donat com si la obligació no existís. Ex. Si jo et pag 10000 pq crec q te dec algo però en realitat no existeix jo tenc dret a reclamar que m’ho tornis, a diferència d'una obligació natural. Ex d’obligació natural actualment: Deures obligacionals de deute del joc, si amb una partida de cartes qued a deure el meu creditor no hem pot exigir judicialment però si li pago voluntàriment no puc demanar que m’ho tornin. En dret romà els acords que no tenen fórmules x demandar a l’edicte són obligacions naturals: pactes no íl·licits però que no són exigibles per un motiu tècnic. Obligació de pagar honoraris a la intermediadora matrimonial en el codi civil matrimonial. Intermediadora “feia propaganda” d’una persona a qualcú perquè si s'hi volgués casar. Garanties: Tema 19 apunts eva Mecanismes que serveixen per a limitar el risc en contra del creditor. Dos tipus de garanties:
- Reals: (no entren) agafar un be del deutor i la reserves per pagar un determinat crèdit. Son fonamentalment la penyora i la hipoteca. (penyora desplaçament possessori sol ser per bens mobles, hipoteca no hi ha desplaçament de possessió i sol ser sobre immobles.). - Personals: (si que entren) consisteix en que una persona diferent del deutor s’obliga a pagar si aquest no paga. El fet de poder acudir a 2 patrimonis en lloc de només un redueix el risc del creditor. Dos tipus: aval (mercantil) o fiança (particulars). No confondre amb fiança de lloguer. En dret romà no existien els contractes consensuals de fiança. Usen altres contractes per tal de constituir una fiança. Usaran la stipulatio (contracte formal amb una pregunta i una resposta). Tres tipus de stipulatio per fiança de més antiga a més moderna. o Sponsio: primer es creava el deute principal amb una stipulatio (a.k.a. promets donar-me 100? Promet). Llavors es feia la segona stipulatio (a.k.a. Promets donar-me a mi el mateix?) (el creditor mateix la fa a una altra persona tb). Problemes: Només podia garantir deutes nascuts d’una stipulatio. Sponsio és un verb amb contingut religiós i només podien usar-la els ciutadans romans. o Fidepromissio: el mateix en el cas anterior però canviant el verb usat de spondio a promissio (prometre pel meu honor sense connotació religiosa) i així poden usar-la els estrangers. Encara que no resol el problema de que només assegura deutes nascuts d’una stipulatio. o Fideuissio: es canvia la pregunta que és – allò que ella hem deu ho assumeixes tu sota la teva responsabilitat? Sí, ho promet. Així fent una stipulatio amb el fiador es pot garantir un deute que no sigui producte d’una stipulatio. Totes les fiances que neixen per stipulatio són solidaries ja que si es fa una demanda cap a un llavors quan s’arriba a la litis contestatio hi ha una consumpció d’assumpte així llavors no es pot demandar a un altre. Així el fiador estava a primera línia.
o Fiança on el fiador només respongués en cas de que el deutor no contestàs ho van fer a partir del mandat credendae. Es reunien en un lloc el deutor, el fiador i el creditor, el fiador demana al creditor que li deixi diners al deutor (F diu a C que doni x diners a D). Entre F i C tenim una mandat i entre C i D tenen un contracte real mutu de préstec. Si D no paga, C pot demandar a partir de actio certae creditae pecuniae. Demandes possibles: En el mandat el mandatari te dret a demanar les despeses que hagi sofert per complir l’encàrrec, així si D no li torna el crèdit a C llavors C pot demandar a F per acció del mandat. F no pot dir s’ha consumit l’acció, i no ho pot dir perquè son contractes diferents amb objectes diferents. Només si C ja ha demandat a D per actio certae creditae pecuniae i no li ha tornat allò que li devia podrà demandar a F sinó no, ja que si D no s’ha negat a pagar no té segur que ha tengut un cost complir el mandat. Si D reb una gran herència després de que F hagi hagut de pagar el seu crèdit pot F demandar a D? Entre D i F hi ha un mandat també perquè F fa de fiador perquè D li ha demanat llavors F té contra D una acció del mandat. A conseqüència de complir el teu encàrrec. Un esclau pot fer de Fiador però no del seu amo ja que es necessiten dos patrimonis per respondre i un amo i l’esclau són només un. L’esclau pot ser fiador d’un altre que no sigui el seu amo però només fins a la quantitat del pecuniae. Obligacions no contractuals. Tema 27 apunts eva Neixen sense que hi hagi un acord de voluntats, neixen normalment com a conseqüència d’actes il·lícits. Les obligacions no contractuals són típiques així fa falta tenir una acció per poder reclamar. Són indemnitzables actes causats amb negligència o de manera conscient només si estan tipificades a l’edicte. (1) Acció llei Aquilia: permetia reclamar en els casos que: (a) La víctima havia sofert dany material. (b) Causalitat directa entre qui es demanda i el que ha passat. (i) La causalitat directa pot ser un problema i per això el pretor afegeix una acció per causalitat indirecta util/infactum (s’ha d’usar una o l’altra). (c) Ha d’haver actuat per dol (intencionadament) o culpa (negligència). (i) Quasidelictes: El pretor amplia els casos on es pot imposar una responsabilitat objectiva sense dol ni culpa. EX: L’habitant d’una casa respon de la ruptura de qualsevol objecte que s’ha romput pel llançament d’un objecte des de la finestra d’una casa. (ii) Tots els casos de quasi delictes són de responsabilitat objectiva menys en el cas que un jutge hagi fet seu el litigi. Un jutge respon per jutjar malament, i és un quasi delicte i no un delicte perquè no hi ha cap dany material. (2) Acció furti/furtum : robatori sense violència.
