¡Descarga EGIPTE y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
EGIPTE
- Concepte i situació geogràfica :
Egipte durant tota la seva història va ser un territori unificat políticament, a diferència de Mesopotàmia, que va ser un mosaic cultural. Egipte a línies generals és un desert exceptuant la zona del Nil, sense el qual la civilització egípcia no es podria haver desenvolupat. En aquesta zona es troba la “terra negra2 que es terra pluvial, la qual és molt fèrtil, feta amb sedimentacions. Malgrat les precipitacions a Egipte són escasses, la crescuda anual del Nil gràcies al desgel de les muntanyes d’Etiòpia. Aquest riu a més també era la principal via de comunicació fluvial, i de fet era una de les vies per on arribaven els carreus de pedra per fer els grans monuments. S’ha de tenir en compte la diferenciació entre dues zones: Baix Egipte i Alt Egipte. En el primer la capital era Memfis, on havia camperols sedentaris i on creixia el papir: la segona tenia per capital Tebes, els camperols eren nòmades i creixia la flor de lotus.
- Inicis dels estudis sobre l’art egipci :
- Època clàssica (Herodot, Estrabó, Plutarc).
- Edat mitjana i Renaixement.
- Segles XVII i XVIII (1798, Comissió francesa per a les Ciències i les Arts d’Egipte).
- Segle XIX (Champollion, K.R. Lepsius, Mariette).
- Segle XX (Borchardt, Winlock, Carter,Montet).
- Organització sociopolítica i elements comuns que condiciones el llenguatge artístic:
- Figura del faraó: ell era qui representava el poder absolut i el poder centralitzat, era el poder dels deus a la terra i s’erigia com a mediador entre deu-humans. Ell s’erigia com a fill d’un o d’una deessa, i per tant ell també ell era altre divinitat. És el cap de l‘exèrcit i el sumo sacerdot. La monarquia també te un significat simbòlic, donant l’explicació a la llarga durabilitat d’aquest sistema polític. Es creu que els “avantpassats” dels faraons podien haver estar els bruixots o xamans (per que duen unes pells i el faraó du una coa de cavall).
- Altres autoritats: els escribes era un grup social de rellevància.
- Reflex en l’art: al faraó se’l representava amb frontalitat, hieratisme, simetria, perspectiva jeràrquica i moltes de les característiques vites a Mesopotàmia. També duen atributs que ajuden a identificar-lo. Barba cerimonial i tocats. La corona alta o blanca era el símbol del sud, la corona vermella era el símbol del nord, la doble corona és el símbol des dos territoris unificats, la corona blava o Kheperes era el casca de la guerra o les batalles que du el Uraeus, una cobra disposada sobre el front del rei. També podien tenir una coa penjada de la faldilla (podia ser de cavall, bou ), també solien dur un fuet, una massa.
- Creença en la vida d’ultratomba: tenien tres emanacions de l’anima o de l’esperit, el Ba, Aj i Ka. El primer és la representació de l’anima animada,és un concepte similar al concepte que te els cristians d’ànima, és personal, i es pensava que tornava al cos després de passejar durant el dia. L’Anj no te enllaços materials i s’anaven a les estrelles, és l’esperit transfigurat després de la mort. El Ka és la força vital que acompanyava a la vida i l’home una vegada mort , es pensava que necessitava menjar (simbòlicament), es a dir assolir la força generadora d’aquest aliments. Als principi el ka només formava part dels faraons, però amb el pas del temps tot el que pugui pagar una tomba podrà tenir un ka i per tant
- Religió. Es produirà un extraordinari desenvolupament de l’arquitectura i aixovar funerari, així com de l’estatuària que representa l’ànima del difunt, també la pintura ja que hi havia representacions del difunt a les partes de les tombes.
Les creences funeràries les coneixem de rotlles amb jeroglífic característic de l ‘imperi Nou, però abans de que es realitzessin aquest rotlles s’escrivien a les parets de les tombes. Destaca el Llibre dels Morts de Nakht (XVIII Dinastia), que mostra les proves que havia de superar l’ànima del difunt per passar a la vida d’ultra tomba. Els rituals funeraris eren molt complexos.
La religió tenia molta importància a Egipte, està relacionada amb la vida d’ultratomba. Els egipcis divinitzen i personifiques elements del medi natural. Al món egipci no hi ha una única historia que expliqui l’origen del món, hi ha moltes cosmogonies segons el lloc o regió. Els sacerdots de cada ciutat o regió pugnaven per la seva creença, a més en cadascuna d’elles es donava més importància al deu autòcton de la ciutat. Les cosmogonies principals eren la Heliopolitana que postula que de Nut que és el caos, va sorgir el sol, que l’anomenen Atum que després se’l va relacionar amb Ra; l‘ Hermiopolitana diu que la divinitat va sorgir d’un ou primogènit o d’una flor de lotus; Menfita i Tebana. Cada localitat per tant tenia un deu propi, que en un principi era animal però després és personifica o directament són híbrids (cap d’animal-cos de persona), a cada localitat hi havia una triada (home,dona i fill) qual una localitat assolia preponderància, la seva triada també assolir preponderància a nivell nacional, per tant els deus tenien més o menys categoria segons la categoria de la ciutat. Si el culte s’estenia a tots els territoris es podia convertir en una divinitat nacional, aquest fet obligava als teòlegs a adaptar les creences de la cosmogonia. Tot això va fer que es desenvolupés una arquitectura religiosa dedicada al deu solar. N aquests temples el culte es reservava als sacerdots i alts dignataris, el poble quedava restringit al pati, però participaven en totes les festes que commemoraven als deus. Una vegada a l’any l’estàtua del deu sortia en processó. Una d’aquestes festes que més destaca és la de Min, que és una divinitat que venia lligada a la fecunditat i podia equiparar-se a l’any nou, simbolitzava la renovació del cicle agrícola, i una vegada acabaven les festes l’estàtua es tornava al temple.
- Panteó egipci:
- Ra o Re: és el deu Sol, en algunes llegendes se li identifica com el deu principal. Originàriament era el deu local de diverses ciutats entre elles Heliòpolis, en un moment donat va passar a ser deu nacional, i en un moment determinat es va fusionar amb Amon, donant com a resultat la figura d’ Amon-Ra. Els faraons s’autotitulaven fills de Ra. Es representa amb cos humà i cap de falcó amb el disc solar, però també amb es podia representar com un disc solar alat amb uraeos. Amon es sol representar amb una corona de llargues plomes.
- Aton: deu sol que durant l’època d’Amenofis IV va passar a ser el deu principal i únic. La seva representació és un disc solar amb rajos que acaben en mans.
- Ossiris: deu dels morts i de la resurrecció, de vida d’ultratomba, salvació. Jutja al difunt segons el que pesa la seva ànima. Se’l relaciona amb una divinitat mesopotàmica relacionada amb el cicle vital. Se’l pot representat de manera antropomorfa momificat, també entronitzat, sol dur la corona blanca de l ‘alt Egipte, te els braços creuats i porta un bàcul o fuet o espanta mosques.
- Anubis: deu de la momificació, prepara al mort per al món d’ultratomba i el momifica, el condueix al psicostasi. Se’l representa amb cos de persona i cap de ca o xacal.
- Thot: deu escriba encarregat d’escriure el resultat del psicostasis. Es híbrid amb cap d’au i cos de persona.
- Horus: fill d’Ossiris i d’Isis. En un principi era deu local d Heliòpolis, però va passar a ser deu nacional. És la divinitat protectora del faraó quan mor. Se’l representa amb cap de falcó però sense disc solar.
- Hathor: deessa de l’amor, se la va relacionar amb Isis en èpoques posteriors. És l ‘amor però també te una faceta destructora de la mateixa manera que passava amb Ishtar a Mesopotàmia. Pot estar representada com
maquillar i afaitar al faraó. Estan decorats amb motius zoomòrfics (que recorden a la tradició mesopotàmica d’animals enfrontats que s’adaptaven a la peça donant sensació d’horror bacui), representacions de figures humanes, que ja denotes els convencionalismes que se implantaran a les arts plàstiques, figures vegetals i geomètriques. Destaca la Paleta de Narmer, que es creu que és l ‘antecedent dels convencionalismes de les figures representades a les arts figuratives egípcies, també per que va influir no només durant el seu context sinó també a altres pobles com els fenicis. Es va trobar com a aixovar funerari, per`es creu que podia haver estat una ofrena a un temple d’Horus. La primera part esta ordenada segons registres, al superior i hi ha dos caps de vaca amb cara humana (es creu que era Hathor), en mig d’aquestes hi ha un jeroglífic amb el nom de Narmer amb un temple; el registre intermedi es representa a Narmer amb la corona blanca , du una massa (símbol del domi del faraó) apunt d’esclafar a un dels seus enemics, també hi ha representat un home que podia ser un servent duent-li les sandàlies, a la seva dreta hi ha un falcó que ferma a un enemic que es vol amagar dins fulles de papir (representa la victòria sobre el Baix Egipte); al registre inferior, molt més petit, hi ha dos homes nus corrent, i es pensa que pot representar els enemics fugint, o la derrota de Memfis. A l’altra cara, al registre superior trobem les mateixes representacions de vaques, al registre intermig apareix Narmer amb la corona vermella, hi ha una sèrie de figures que estan disposades de manera que es fa una processó després de la victòria. Al tercer registre, que és el més gran, hi ha uns animals híbrids amb cos de pantera i coll de serp que s’enllacen de manera que podrien representar la unió dels dos territoris. Al darrer registre hi ha un bou trepitjant una figura antropomorfa, que podria representar la figura de Narmer com a valentia i força. Amb aquesta idea se implanta la idea de que un ordre durador només es pot tenir a la figura del faraó. A més aquesta paleta és un mitjà de propaganda oficial, per això el missatge es clar. Dona les bases de les representacions a les arts figuratives: representació en registres, glorificació del faraó, presència d’escultura jeroglífica, perspectiva jeràrquica, representació del cos humà amb dues dimensions, ja que el faraons tenien la voluntat de representar un tot: rostre (ull frontal, cap de perfil), cos (tors frontal, cintura de perfil, braços de perfil) cames de perfil.
També s’ha d’esmentar l’estela del Rei Serp, el material és pedra calcària, te un 1’43 m, on es representa un falcó (Horus), damunt un palau amb dues portes (Alt i Baix Egipte), dins un quadrat hi ha una serp que vendria a ser el pictograma del faraó (Sherkh).
- Escultura exempta: la tridimensionalitat és molt limitada per que es basa en l’horitzontalitat, i es redueix a formes cúbiques, que tenia reminiscència del seu bloc pedra. Destaca la l’escultura del Deu Min. L‘ estàtua del Faraó Jajesem , en pedra calcària presenta més detalls i esta tractada de manera més suau i naturalista, però encara és molt hieràtica i frontal. Es creu que es va fer per commemorar una victòria, ja que a la peanya hi ha representats enemics vençuts.
Regne Antic (2686-2181 ac):
Va ser un període fonamental per a la fixació de les pautes bàsiques de l'art egipci, les quals romandran quasi inalterables fins al seu final. És el moment d'auge del faraó i el seu poder així com de les tècniques artístiques. La capital és Tebes i les províncies o Nomos estaven governades pels nomarques qui, a més organitzaven els tallers, les pedreres per a les obres dels faraons i les rutes comercials.
a)Arquitectura:
L'arquitectura funerària:
-Piràmide: és una construcció de base quadrada i quatre triangles d'alçat amb les que els egipcis plasmaren el seu ideal d'ascensió al mon dels cels. La forma de la piràmide facilitava l'ascensió del ka i les formes que la conformen eren considerades les més perfectes, a més a més la pedra era la mostra de l'eternitat que volien assolir els faraons. La resta d'arquitectura religiosa o civil no utilitzarà la pedra des del primer moment sinó que es reservava per a l’ús funerari encara que poc a poc s'anirà incorporant.
Les piràmides tenien una cambra mortuòria coberta amb una volta i molt rarament decorada. Es coneix com eren i per a que servien gràcies als textos que elles mateixes contenen en forma de jeroglífic. Aquestes construccions eren un símbol de diferenciació social que destacava la importància del faraó:
- Esglaonada: formada per superposició de vàries mastabes.
- Truncada o colzada. A mitjans de la seva alçada canvia l'eix d'inclinació.
- Clàssica: amb quatre triangles perfectes que es juntaven en un vèrtex.
Les piràmides no es trobaven soles sinó que formaven conjunts amb altres construccions:
1.Conjunt funerari de Zoser: Zoser va ser el segon faraó de la III Dinastia. La seva piràmide és esglaonada i està dins una necròpolis. La seva importància radica en que va ser la primera piràmide erigida i el primer edifici en utilitzar la pedra, a més el conjunt funerari és complet reunint de manera sistemàtica una sèrie de tipologies que fins al moment s'havien utilitzat individualment. L'arquitecte és Imhotep, que se’l conegui és un fet excepcionals ja que normalment el nom de l'arquitecte no te gaire importància. En aquest cas, es tractava del sumo sacerdot d’ Heliòpolis amb tanta rellevància que s'esculpeix el seu nom en una petita placa. És molt possible que la necròpolis fos una espècie de rèplica del conjunt palatí que Zoser va tenir a Memphis. El recinte està emmurallat per un mur amb contraforts de 10 m d'alçada i 14 portes amb 13 de falses, deixant l’entrada únicament per una. L'entrada principal era estreta i petita decorada amb una espècie de pilars i torres, des d'aquí es passava a un passadís que conduïa a una sala hipòstila (possible precedent de les grans sales dels temples de l'imperi nou) amb columnes que representaven feixos de canya i troncs de palmera; posteriorment trobaríem el pati-sud a celobert on es feien rituals relacionats amb el ka. En el pati sud hi havia un altar i dues pedres amb forma de “B” amb funció desconeguda. A la cara meridional del pati es trobava la tomba sud on és possible que es realitzés l'embalsamament, en tot cas era una falsa tomba. A la façana lateral, al mur exterior podíem veure figures esculpides. Aferrats a aquest mur hi havia el pati de Heb-Sed, un pati cerimonial on es duien a terme rituals que tenien a veure amb la regeneració del faraó i la seva coronació. En el pati hi havia una espècie de capelles massisses amb pilars decoratius.
A l'ala sud-est trobem dos bucs: la casa Nord i la Casa Sud. A la primera hi havia columnes que representaven la flor de lotus, símbol del Baix Egipte i a la segona columnes papiriformes, símbol de l'Alt Egipte.
El projecte original pretenia la construcció d'una mastaba encara que un cop construïda es va voler ampliar a una de quatre pisos (la primera construïda fins al moment) i un cop acabada es va tornar a ampliar amb dos pisos més. Aquestes ampliacions van ser impulsades per motius sociopolítics: el faraó volia diferenciar-se de la resta d'aristòcrates i funcionaris i; per motius religiosos: el faraó, descendent de Ra, havia d'ascendir amb ell un cop moria, així la forma esglaonada representaven i simbolitzaven aquesta ascensió.
La cambra mortuòria estava excavada a un pou a 28 m baix terra encara que el seu eix no és central el que mostra la modificació del projecte. La cambra està decorada amb falses portes amb ceràmica vidriada a imitació del palau a més de amb baix relleus en aquest cas mostrava a Zoser fent rituals. A més el conjunt conté el Serdab, una sala que comunicava amb l'exterior a través de dos orificis practicats a la paret i que contenia l'estàtua del ka. Normalment els Sedabs estaran dins les piràmides encara que es perdrà amb el temps.
Vora el pati del Serdab hi havia el Temple Nord el qual es creu que reproduïa el palau de Zoser. Vora el recinte una necròpolis de mastabes on van ser enterrats alts dignataris i aristòcrates i, ta,bé comptava amb edificis dedicats al ka.
Amb tot el conjunt fa patent la importància dels rituals del jubileu o del Heb-Sed així com de la mort i, ens mostra de manera indirecta com era l'arquitectura palatina. També destaca per la seva monumentalitat i per ser el primer en utilitzar la pedra. Aquí l'arquitectura és la protagonista i s'utilitzarà en molts de casos de manera fingida o decorativa.
2.Piràmides de Snefru: Snefru va ser el primer faraó de la IV dinastia. La seva piràmide, la de Dashur és colzada, un pas intermig entre l'esglaonada i la clàssica. Va ser projectada per a enterrar al faraó però es creu que finalment les seves restes no van estar mai allà. Deu la seva forma a que els fonaments no permetien la creació d'una piràmide sense desviació de l'eix. Es van construir dues cambres amb dos accessos diferents els quals estaven sobre el nivell del sol. S'accedia a elles per passadís i estaven cobertes per una falsa cúpula. És aquesta la piràmide que més bé conserva el seu revestiment original.
Vora la Piràmide de Dashur trobem una piràmide satèl·lit dedicada a albergar les vísceres del faraó i una via processional que comunicava amb un temple, el primer considerat com a temple de la vall i més enllà per un altre temple major fet amb tova rodejat per un mur i que introdueix la configuració clàssica dels temples funeraris.
Snefru construeix també la piràmide de Meidum, la qual és el resultat de la transformació d'una piràmide esglaonada. La principal innovació la trobem en que la cambra sepulcral està dins del buc de la piràmide enlloc de quedar soterrada, s'accedia a ella per un passadís que desembocava a la cara nord però també a uns quants metres sobre el
La calçada que unia ambdós temples estava recoberta de pedres que formaven dibuixos i relleus.
Quant a la gran esfinxs que hi ha e creu que representa al faraó Kefrén.
-Conjunt de Micerí: és el més petit de tots ja que va governen en un context de crisi econòmica i social. Malgrat que te les dimensions reduïdes compta amb els mateixos elements que els conjunts anteriors. En aquest cas les cambres de la piràmide són subterrànies.
2.Arquitectura religiosa: Temples solars
A la V Dinastia es va implantar els temples solars, es creu que degut al gust pel culte a Ra. Aquesta tipologia tenia tota una sèrie de constants que s’aniran repetint. Es construïen a cel obert, el material constructiu era la pedra, però s’han trobat alguns temples construïts amb maó i tova. Eren edificis poc elevats i estaven tancats amb un mur. A més predominava el buit sobre lo massís. Destaquen per tenir un gran pati per realitzar els ritus, hi havia un element, el Ben- Ben, que era una plaça amb un obelisc coronat amb una piràmide daurada que reflectia la llum solar i significava la unió entre vel cel i els humans. Just davant l’obelisc havia un altar. El pati estava rodejat per passadís amb murs decorats amb relleus que podien fer referències a ritus i festes relacionats amb el faraó. És important l’aparició d’un templet que s’unia amb el temple solar mitjançant una via processional i que tenia la funció de rebedor dels fidel. Poc a poc aquest tipus de temples aniran desapareixent, per que sorgirà un culte a Ossiris.
3.ARTS FIGURATIVES
3.1. Ubicació i funció: el tret més significant d’aquest període és que les arts decoratives estaven directament relacionades amb l’arquitectura funerària, per tant tenien una funció estrictament funerària. Les arts figuratives les trobem als temples, a les cambres funeràries de les piràmides. Se sap de la seva existència gràcies a documents escrits. S’ha de dir que les cambres sepulcrals no es solien sepulcrar, i les que ho estaven tenien a una de les seves voltes pintures que simbolitzaven un cel estrellat, amés també hi havia jeroglífics amb els texts que es llegien als ritus funeraris. A les mastabes d’alts dignataris també hi havia arts figuratives, de les quals destaquen les pintures relacionades amb els ritus d’enterrament. Totes les pintures estaven relacionades amb els encàrrecs que havien fet la família del difunt, ja que eren els únics que podien pagar aquestes pintures. També apareixen servent, però per que formaven part de la idea de servir al difunt a l’altre idea.
3.2. Materials i tècniques:
-Estatuària de ple volum: majoritàriament realitzada en pedra, ja que a Egipte havia diferents tipologies de pedra i era molt abundant, era molt era molt abundant, a diferència de Mesopotàmia. Respecte als materials i les tècniques, hi ha estatuària de ple volum. En primer lloc tenim la estatuària de ple volum en pedra. La majoria de l’estatuària se feia en pedra, ja que a Egipte hi havia pedra de molts de tipus i molt bona. Aquesta pedra solia anar policromada. La tècnica utilitzada per al treball de l’escultura exempta en pedra era partir d’un bloc de pedra rectangular i a les quatre cares de la pedra s’hi dibuixava una quadrícula i allò que s’hi havia de representar i posteriorment s’anava picant la pedra fins extreure la imatge. La escultura tendeix a la forma cub. La fusta no s’utilitzava per que no hi havia molt a Egipte i a més no era prou gruixuda com per fer escultures de fusta.
-Relleu: destaca el relleu enfonsat que es caracteritza, per que el fons i la figura es troben a un mateix pla i lo únic que es fa es buidat el contorn de la figura fent un angle de 90º, quedant il·luminar la part on dona la llum i la part enfonsada queda més obscura.
-Pintura: anava acompanyada amb el relleu, però no era tant important com ell, a més la paleta cromàtica era bastant limitada, però eren colors vius i plans i no havia gradacions tonals durant l’Imperi Antic, a més tenien una línia negra que marcava els contorns. S’utilitzava el blau per al cel i aigua, el verd per a la vegetació i --- els homes tenien un color groguenc i les dones més ocre, però a períodes posteriors els homes i les donen tindran els mateix color i el color ocre es deixa per als deus. Per pintar es feia una quadrícula, es posava una capa de pintura que no esborrava del tot la quadrícula, després es dibuixaven els contorns i més tard s’omplien amb colors.
Es va establir un cànon per representar la figura humana, en un principi es feia dret i més tard segut. Es feia mitjançant la mesura dels punys, (16 per als drets i 14 per als seguts).
- Característiques generals de les arts plàstiques:
1.Frontalitat
2.Estatisme i Hieratisme. Donada per la frontalitat, encara que hi ha figures que estan representades amb un peu avançat. Aquestes característiques donen la sensació de permutabilidad de la divinitat. Els membres apareixen units als cos, s’ha argumentat que es feien així per evitar que es rompés, ja que com que era el Ka i per tant si l’estàtua quedava mutilada l’ànima del difunt també.
3.Estàtua bloc i geometrisme.
4.Idealització: es tracta de representar al model amb les millors condicions de la persona, per que si tenien un defecte físic i es representava, el difunt passava a l’altre vida amb aquest defecte. Algunes escultures si que són menys idealitzades, però no solen representar al faraó, sinó a persones de més baixa condició social. Havia dues maneres per individualitzar les figures, mitjançant la indumentària o bé amb els jeroglífics del seu nom i les seves fites durant la seva vida. Tenen la mirada al front per que miren a l’altre vida els homes es representaven amb el tors nu i els dones amb una túnica. Presenten perspectiva jeràrquica.
1.Representacions del difunt (faraó): destaca l’ escultura de Zoser , per que agafa el concepte de l’estàtua animada, es a dir com a dipositària del Ka, aquesta estàtua es va descobrir in situ en la piràmide que rep el mateix nom. Era a través dels orificis que hi havia a les parets, que el faraó rebia les ofrenes. Presenta restes de policromia. Amb aquesta escultura es va cercar la monumentalitat. El faraó queda representat amb la indumentària del Jubileu.
- Recreació de tot el que té a veure amb els rituals i creences funeràries i amb les necessitats materials del difunt: es solia representar a banquets o realitzant activitats de la vida quotidiana. Destaca l’Estela de Nefertiabet, ella està representada a un banquet opulent seguda a una cadira amb potes de bou. El fons està pintat amb jeroglífics. A més presenta policromia. Altres de les escenes que podem trobar eren escenes de recol·lecció de fruits, activitats de pesca i d’altres relacionades amb el món agrícola, com per exemple els relleus pintats que hi ha a la mastaba d’Akhethepet. Una de les pintures més conegudes del Imperi Antic són els Ànecs de Meidum (a la mastaba de Nefer-Maat). També hi ha nombroses representacions de la Festa del Sed o Jubileu, com les que trobem a la piràmide de Zoser, on es representa al faraó portant la corona blanca i un falcó que amb les seves potes du el símbol de la vida (és Horus).
3.Associació amb un déu: destaca l’estàtua sedent de Kefren , destaca per tenir darrera la corona funerària, representat un falcó amb les ales obertes. Dona la sensació de gran majestuositat.
4.Alts dignataris, escribes i castes sacerdotals: tenen trets més naturalista i individualitzadors que a les representacions del faraó, de les divinitats i de membres de la família reial. Es representaven amb uns trets més definitoris per que eren més propers al poble i així eren més recognoscibles. Els escribes eren fàcil de reconèixer, per que apareixien asseguts amb una fulla de papir, exceptuant als caps dels escribes que es podien representar dempeus amb els seus instruments de treball. Destaca el relleu de Hesire. Els sacerdots estaven representats dempeus amb les mateixes postures que el faraó. Destaquen les figures de Rahotep i Nefret. La representació de Nan Seneb i la seva família , que l’home s’ha representat amb els seus defectes físics (enanisme).
5.Representacions de grups populars: estant captats amb diferents postres i presentant dinamisme. Aquestes també es van trobar a tombes, però s’han fet amb aquestes actituds tan lliures per que eren els servents del faraó, i per tant no s’havien de representar amb la majestuositat de les altres. Són de petit tamany. Ens donen informació de com era la societat del moment. S’ha d’esmentar que hi havia uns caps de recanvi per fer de model a l’artista.
REGNE MITJÀ (2060-1786 AC)
L'Imperi Mitjà, també anomenat Regne Mitjà s'inicia amb la reunificació d'Egipte sota Mentuhotep II, a mitjan la Dinastia XI, posant fi al denominat primer Període Intermedi d'Egipte. Aquesta època comprèn la segona part de la Dinastia XI i la Dinastia XII. Li va seguir el segon Període Intermedi d'Egipte. Malgrat la unificació, sota els governants tebans, els monarques seguien tenint bastant poder dintre de les seves terres als començaments del període. El primer objectiu de Mentuhotep, després de conquerida la ciutat d'Heracleòpolis, va ser assolir la dominació efectiva
a. Faraó com a esfinx:
Són esfinx amb el rostre d’un faraó, ja sigui idealitzat o amb un to realista. EJEMPLOS!!
b. Estàtues ossiríques:
Sorgeixen com a resultat de l’auge del culte a Ossiris durant aquesta època. Aquestes estàtues solien ser de dimensions colossals, i es caracteritzen per que mostren al faraó com si estigués momificat i portant els símbols d’Ossiris. Estaven realitzades per posar-les adossades als temples. Pel que fa al tractament del rostre, es continua amb la línia idealitzada (Sesostris I).
2.2.Estàtues de promoció privada.
a. Estàtues cub:
Són representacions del faraó i de vegades d’ ell amb el seu fill, que donen sensació de cub, del qual l’únic que sobresortia era el cap i part de les extremitats. Varen ser molt acceptades per que eren molt adequades per gravar jeroglífics. Són la representació del difunt assegut amb les cames doblegades fins la barbeta i envoltat d'una tela que ajuda a donar la forma de bloc compacte del qual l'únic que sorgia era el cap i els peus. Encara que sorgeixen a l'Imperi Mitjà serà durant l'Imperi Nou es desenvolupin més àmpliament. L'espai que generaven s'utilitzava per escriure jeroglífics on es llegien pregaries votives o el càrrec de la persona representada.
2.3.El relleu:
Presenten algunes petites innovacions: hi ha major presència de detalls iconogràfics, també major presència de la naturalesa, la musculatura dels personatges era més potent, la incisió feta era més forta que als períodes anteriors.
Podem destacar la Capella Blanca de Sesostris I, que tenia relleus, els quals si estaven a un lloc on el sol incidia sobre la paret, estaven fets amb el relleu enfonsat i si era a ombra, era un baix relleu. A la tomba de Senbi, hi ha una escena més anecdòtica i amb més de detallisme (ànecs morts per al banquet).
2.4.Pintura:
Durant l’Imperi Mitjà, trobarem que ja comença a haver un deslligament entre pintura i relleu, a més es caracteritza per incorporar més anècdotes i haurà més interès per captar la naturalesa en general (encara que l ‘escena més plasmada segueix sent el banquet funerari), a més la gama cromàtica és més ampla. Un dels exemples és les pintures murals de la Tomba de Khnumhotep, en la qual es pot apreciar la presència d’elements de la natura, ara ja es comença a intentar representar la profunditat, i a més hi ha diversitat de postures. La Tropa de Soldats: eren representacions de petites dimensions que acompanyaven al difunt en el seu enterrament i que n'asseguraven la seva protecció posterior. Eren en realitat petites maquetes de la vida quotidiana i policromades que constitueixen un important document històric.
REGNE NOU (1550-1069)
-Canvis polítics, religiosos, socials i artístics:
-Democratització del ritual funerari –auge del Llibre dels Morts. Ara qualsevol persona que tingués doblers suficients per construir una tomba i adquirir un llibre del Morts, podia tenir una vida d’ultra tomba.
- Arquitectura:
Hi ha un auge de l’arquitectura religiosa, en èpoques anteriors hi havia temples dedicats als deus, però ara, tindrà més importància i s’establirà els cànons que duraran fins a la Baixa Època. Aquest auge no implica que l’arquitectura funerària desaparegui, però si que tindrà alguns canvis, i es que algunes tombes estaran influïdes per alguns temples, a més hi haurà una separació de la zona pròpiament de la tomba i el temple funerari.
Tebes i els seus voltants és on haurà més construccions, que s’aniran fent durant l’Imperi Nou, i es que eles faraons solien procedir de l’Alt Egipte.
- Arquitectura Religiosa:
Ara els temples es faran en pedra, per que com que els deus són immortals, necessiten temples que siguin duradors en el temps. Aquests temples no tenen precedents i apareixen ara com a espontanis. Estan relacionats amb el increment del poder que varen tenir els sacerdots, sobretot els que estaven relacionats amb el culte a Amón. Els diferents elements que constitueixen el temple, tenen una simbologia, ja que estaven relacionat amb les seves cosmogonies (Egipte neix d’un caos aquós primordial, simbolitzat pel murs dels temples). El temple seria el símbol del puig d’aquell on havia sorgit la divinitat, les columnes estaven relacionades amb la creació de les plantes i deferents elements vegetals. A partir d’aquests elements es crea l’arquitectura canònica, que en alguns exemples la podem trobar modificada però que sempre mantindrà les seves característiques. La majoria de temples estaran dedicats a Amón, però podran tenir capelles dedicades a altres divinitats; cada temple egipci estava estretament relacionats amb la resta a través de vies processionals que els comunicaven entre sí, i que servien per dur a terme rituals i processons i per passejar l’estàtua i dur-la als altres temples.
Els temples tenien una sèrie de característiques:
1.Via processional o Dromos: flanquejada per esfinxs, que vetllaven pel deu i la seva protecció.
2.Pilons: són dues construccions monumentals formades per dues torres construïdes en talús i unides, formaven la porta que era una estructura allindada. Podien tenir relleus, la majoria enfonsats, per que incidia el sol i així hi havia un major constrast llum-ombra. També es podien col·locar pals amb estandarts. L’interior dels pilons eren buits, i tenien una escala per pujar. Es creu que simbolitzaven les muntanyes darrere les quals s’amaga el sol, i per tant la divinitat, és per això que els temples tenien una orientació molt calculada. El piló era el símbol de l ‘inici de l’espai sagrat. Era la barrera que el poble no podia traspassar. Després del pilons ens trobem els obeliscs i estàtues dels faraons, els obeliscs estaven coronats per petites piràmides.
3.Sala hípetra: també rebia el nom de pati solar, era un pati que podia estar porticat i rodejat per columnes i de vegades doble columnata, hi ha teories que creuen que els ciutadans podien accedir fins allà durant alguna festivitat o ritus.
4.Sala hipòstila: és una sala plena de columnes. La nau central tenia les comunes més elevades i es disposaven a l’eix del temple, tant amb l’accés com amb el temple, per remarcar l’eix axial, a més aquesta major altura de la nau, s’aprofitava per obrir gelosies que permetien la il·luminació de la sala hipòstila. Estava reservada al faraó, alts dignataris i els sacerdots. Als casos en les que hi ha dues sales hipòstiles, a la segona és la que estableix la jerarquia, es a dir la segona era on hi podien accedir el faraó i els més alts dignataris i a l ‘altre els dignataris no tan importants.
- Altres sales: podia haver altres sales de menys importància, per als escribes o per al descans.
- Santuari: era la sala més important, és on es trobava l’estàtua de la divinitat principal, i de vegades hi havia nínxols per altres divinitats. La imatge del deu estava dins la cel·la, que tenia una única porta, només podien accedir els sacerdots i el Sumo Sacerdot. Aquesta cambra és la més obscura i la més baixa, ja que els temples anaven minvant en altura per donar aquest aire de privat i sagrat als temples.
7.A més hi havia una gran murada, un llac sagrat on hi creixen plantes que simbolitzen els dos Egiptes a la vegada que el llac primordial, l’espai on es criaven les aus que després es sacrificaven. A més es creu que també hi navegaven les naus rituals i per tant era el lloc de purificació dels sacerdots. També podia comptar amb jardins per al creixement de plantes exòtiques i amb edificis dins aquest recinte, que estaven destinats als sacerdots, escribes, etc.
8.El temples tenien una cuidada orientació, ja que les pilones havien de tenir una determinada orientació i a més una cuidada orientació al riu Nil.
- temple en eix axial.
- A part de la imatge del deu, també guardava molts altres objectes de caire artístic i simbòlics.
hipòstiles, i aquestes a una sèrie de capelles dedicades tant al faraó com a altres divinitats. Les diferents cambres estaven connectades mitjançant rampes. Les columnes de la sala hipòstila amb relleus tant a les partes com de les columnes. A les capelles dels deus hi havia pintures murals de tipus mitològic i a la del faraó, hi havia representacions de com ell s’havia fet un lloc dins els deus. El temple es rematava amb L’osireion, un espai dedicat única i exclusivament al culte d’ Ossiris.
Ramsese II fill de Seti I, va dur la política de conquestes més enllà que la resta, la política constructiva estava encaminada sobretot a enaltir la seva figura, per tant tenia una funció propagandística. El temple funerari de Ramses II o Ramesseum, es va construir a Tebes i és un temple mixt, dedicat a Ramses II i a Amon. Aquest temple també tenia un petit temple dedicat a la seva mare i a més constava d’un llac sagrat,un palau, de magatzems i altres edificis auxiliars. S’organitzava en diverses zones, cadascuna amb una alçada diferent i que es comunicaven amb rampes. S’inicia amb un piló monumental, després un gran pati que està porticat als dos costats més llargs, amb una doble columnata que és un pati sagrat amb uns colossos de Ramses II, la segona zona, era un pati i seguia una sala hipòstila i després tenim la sala amb els santuaris. I respecte a la iconografia que es representa en aquest temple,es pot destacat el relleu del deu Amon que està insuflant vida al faraó, malgrat no s’ha conservat es creu que la coberta estava pintada amb motius de la volta celestials. Són interessants els edificis annexos, com alguns dels magatzems que estaven construïts amb coberta voltada. El temple funerari de Ramses II va influir al temple funerari de Ramses III.
Els Speos d’Abu Simbel, estaven construïts a una frontera que es coneixia com la Quarta Catarata, i es varen construir per reflectir com el faraó havia guanyat terres. Són temples mixtes dedicats al faraó i altres divinitats. El més gran de tots és el de Ramses II, està dedicat a Amon, Ra, Ptha, i el propi Ramses II, i el temple més petit estava dedicat a la seva esposa Nefertari a la deessa Hathor.
El de Ramses II, a la seva façana podem trobar quatre estàtues de Ramses II a imitació dels colossos que es solien posar als temples, i es representa en una postura convencinal sedent. Als peus hi ha esculpits altres figures de mides més reduïts, que són membres de la seva família (mare, esposa i fills). Presenta un eix axial, hi ha un passadís estret que anava des de l’entrada fins a la sala hipòstila, seguida d’un nou passadís, una segona sala hipòstila amb pilars ossiriacs i finalment el santuari amb capelles dedicades als deus. Als murs dels Speos, hi ha moltes escenes on es representa la figura del monarca en actitud bèl·lica, és una temàtica que es disposava normalment a l’exterior.
El de Nefertari, assimilà quant a estructura la del seu home. A la seva façana es representa a la seva dona amb els atributs de la deessa Hathor i el faraó, els espais entre els colossos es varen decorada amb jeroglífics. La seva configuració interior constava d’un passadís estret, una sala hipòstila amb columnes hathoriques i després un santuari.
- Arts figuratives:
Els tallers tindran una major producció de pilars hathorics i ossirias, d’esfinxs, de colossos i d’estàtues cerimonials que s’ubicaven a distintes capelles. També es caracteritzaran per un augment de les arts menors, com la joieria, els sarcòfags, entre d’altre. Serà principalment a l’àmbit privat on hi haurà una major producció d’arts figuratives.
Es poden dividir en:
-Període Preamàrnic: la capital era Tebas i la divinitat Amon o Amon-Ra
-Període Amàrnic: la capital es va traslladar a Tell-el Amarna i només es va permetre la divinitat Aton.
-Període Postamàrnic i Ramèssida: la capital es trasllada a Tanis i es torna el culte a Amon.
1.Període Preamàrnic: recorda l’art de l’imperi Antic, ja que presenta idealisme a les seves figures. Per tant es va retornar va l’ideal estètica del Regne Antic, ja que havia estat el període d’esplendor del faraó.
La figura d’Amenofis I, és de granit, és una de les escultures d’aquest faraó que es conserven, el qual no va ser tan venerat en vida com després de la seva mort. Per altra banda l’escultura d’Amenofis II, que no va ser policromada, per que estava feta en granit vermell, la qual presenta més musculatura per que era un tret físic reals del faraó.
Les representacions femenines eren difícils de treballar a causa de les perruques i altres objectes decoratius que portaven, i per tant es sap que els artistes dels moment havien assolit una gran capacitat tècniques. El cas de la reina Hatsepsup és un cas paradigmàtic per que ella volia ser representada com un home, de fet se la representa amb barbes
postisses. De totes les escultures, només s’han conservat dues que se l’ha representat com una dona, però du roba d’home.
Els colossos de Memnó, és l’únic que queda del temple d’Amenofis III. Son dos representacions del faraó, que tenien relleus als costats de la seva família. Tenien una funció propagandística.
L’estàtua-cub de Semnut i Neferurre, aquí fins i tot les extremitats han quedat dissimulades.
Quant al relleu, podem destacar el relleu de Tutmosis segon a un dels pilons que ell va manar construir a Karnak. Des del punt de vista iconogràfic, es torna representar una escena de submissió dels enemics.
Quant a pintura, s’ha de dir que són les mateixes que trobarem a tot el període exceptuant el Període Amàrnic. Durant aquesta època hi ha un deslligament de la pintura i el relleu; hi ha més naturalisme, tant a les escenes en conjunt, com els personatges que apareixen en aquestes; hi ha un tractament més lliure de les figures, encara estan mantenint un convencionalisme però hi haurà una major nombre de postures, a més el cànon serà més allargat; la gamma cromàtica serà més variada que als períodes anteriors, i a més se aconseguiran gradacions tonals i llums i ombres; no canviarà el fons, que continuarà sent blan o color ocre; presenten cert il·lusionisme pictòrics; els homes i les dones presenten els mateix color, ara només els deus tindran la tonalitat ocre. Quant a la temàtica, els temes tradicionals és mantenen però ara amb més detallisme (referències contextual, riquesa de postures i gestos, noves escenes relacionades amb el món del més enllà-iconostasi-); hi hauran nous temes de caire profà; hi ha un interès per representar la naturalesa com a fet autònom sense que hagi d’haver un motiu relacionat simbòlicament; gran capacitat d’anàlisi dels artistes d’aquells moments; interès per representar tot allò relacional amb la vida quotidiana del difunt.
Les representacions de la Tomba de Nebamon, la figura del difunt caçant ocells, ell no presenta gradacions tonals, però els animals si. Se’l representa caçant amb un bumerang, per que Ossiris, després de la seva mort es va tornar un expert en caçar aus amb un bumerang. En aquesta tomba també, s’han trobat representacions del banquet funerari, del qual podem destacar que ara hi ha més gent acompanyant al difunt.
2.Període Amàrnic: va canviar al religió, i el culte al sol era el dogma de fe (Aton). El faraó era l’únic intermediari entre els deus i el poble. Hi hauran profunds canvis iconogràfics i estilístics. D’Akhenaton destaquen dues escultures de colossos que es trobaven al temple que havia dedicat a Aton. Destaquen per que no es representen de manera idealitzada, si no que te orelles desproporcionades, llavis molt gruixuts, cara allargada, a més al cos, es reflecteixen canvis a partir del desenvolupaments dels malucs i el ventre. Tenen formes arrodonides, que recorden a figures femenines, es a dir, les dues representacions, ell era un tot. Aquestes característiques es poden percebre a les representacions de la seva dona. La estàtua de Nefertiti acèfala, presenta una túnica aplicada que deixa entreveure l’anatomia de la reina.
Pel que fa al relleu, hi ha les mateixes característiques que hi havia a l’escultura, s’emprava un relleu enfonsat. En aquest mateix sentit, hi ha nous temes, com les representacions del faraó amb la seva família. Així es mostra una part més humanitzada del faraó.
Quant a la pintura es pot destacar la pintura mural de Les filles d’Akhenaton, que es caracteritzen per que estan delimitades per una fina línia negra. La iconografia, és totalment diferent a l’anterior, ja que és una escenes quotidiana de la família reial, les princeses estan jugant entre elles.
