¡Descarga El Modernisme - Apunts y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
El Modernisme
Els moviments modernistes europeus
Modernisme: Moviment cultural i artístic que es produeix a tota Europa en el segon terç del segle XIX (1800). Sorgeix al 1892. Trenca l’estètica realista i naturalista i la idea positivista que havia dominat en les dècades anteriors. Es produeix en totes les arts. Els artistes entenen l’art com a ideal de la vida, “l’art per l’art” al qual consagren la seva vida. S’oposen a l’art industrial que comença a produir-se a les ciutats europees. Consideren l’artista un ésser superior i incomprès per la societat.
• Pre-rafaelisme: Corrent artístic anglès creat al 1848. Els seus integrants (J. Ruskin, D.G.
Rossetti o E. Burnes-Jones) es traslladen a viure al camp i es proposen recuperar el treball artesanal, individual i creatiu. Creen la idea de l’artista poeta-pintor-artesà.
• Impressionisme: Moviment pictòric paral·lel al Pre-rafaelisme donat a França. Una manera
nova de pintar que treu els pintors dels estudis i els situa en plena natura. Els quadres de Monet, Renoir o Manet mostren una nova natura i pinten del natural. Una forma que revoluciona l’art i que manté estrets vincles amb la forma d’escriure. Es produeix un canvi dràstic en el concepte de la poesia. Els artistes catalans com Santiago Rusiñol , Ramon Casas i també, Pablo Picasso que havia fet un primer aprenentatge a Barcelona, van mantenir relació amb el moviment impressionista. Es traslladen a París, al barri de Montmartre, i fan seves les propostes. Va ser la primera entrada del Modernisme a Catalunya.
• La bohèmia, l’spleen i el decadentisme
L’actitud dels artistes modernistes repercuteix en la seva forma de vida. Inconformistes i crítics amb la moral i les formes burgeses, els artistes practiquen la bohèmia , freqüenten els cabarets i mantenen una actitud melangiosa i de tedi que s'anomenarà, seguint uns poemes de Baudelaire , amb el terme anglès spleen*. Els seus detractors els consideren desclassats i decadents i aviat el terme "modernista" va ser utilitzat despectivament. També van explorar els anomenats "paradissos artificials" *****. Formes diverses d'arribar a trobar la bellesa i la pròpia creativitat com representa El retrat de Dorian Gray (1891) d'Oscar Wilde. Wilde és un altre símbol d'artista que trenca amb les convencions socials i la moral burgesa. Al final, el pare del seu amant el va denunciar i va passar temps a la presó i després va morir a París, sol i abandonat. Es refugia en un món paral·lel, culte i refinat, i decadent. Spleen: Terme que defineix el rebuig a la societat burgesa, creat per Charles Baudelaire. Paradissos artificials: Creen “el seu propi món”, fruit del consum de drogues i alcohol.
El primer modernisme català
A Catalunya, el Modernisme va ser un moviment ampli de renovació cultural que continuava la Renaixença amb la voluntat de dur el país a la plena modernització. El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892 , quan tot un conjunt de grups renovadors, que actuen en el món de l'art, la literatura, la música, etc., s'articulen al voltant d'un mateix programa. Coincideix amb el moment que el nacionalisme català comença a organitzar-se en partits que tenen la voluntat d’arribar al poder i influir en l’organització i la visió d’Espanya. El terme “modernisme” apareix per primera vegada a la revista L’Avenç el 1884 , però el moviment es desplega a partir del 1892. S’organitza en totes les arts, però és en l’arquitectura on obtingué uns resultats més espectaculars. (Exemple: Obres d’Antoni Gaudí o el Palau de la Música catalana).
Etapes i tendències
El Modernisme va tenir dues etapes: •1892 – 1900 •1900 – 1912
1892-1900: Etapa de tempteig i gestació
Anys de tempteig i proclames. El terme “modernisme” designa més una postura que una estètica concreta. La voluntat de ser modern i de modernitzar el país , porta els joves a organitzar-se en revistes i actes públics. Les revistes esdevenen plataformes per fer sentir la seva veu. L’Avenç és la revista (i després editorial) que impulsa la modernització i europeïtzació que es vol per Catalunya. Plataforma influent, acull les iniciatives més renovadores. Va tenir dues etapes: •1892 – 1900 •1900 – 1912 Els redactors tenen consciència de la necessitat d’una gramàtica única i comunament acceptada per fer del català una llengua de cultura. Pompeu Fabra va començar a escriure en aquesta revista, al costat de Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó i Torrents , que n’era el propietari. Casas tenia idees molt definides sobre com havia de ser l'ortografia del català modern. Les va posar en pràctica i de seguida van atreure l'interès de Pompeu Fabra, un altre jove amb idees molt particulars. Al gener del 1891, la revista apareix amb la nova grafia i comença a introduir unes reformes ortogràfiques que culminaran, el 1893, amb l'adopció d'unes regles extremament agosarades que representen, però, el primer intent seriós d'unificació i normalització gramatical.
Rusiñol postulava l'Art Total, l'art com a religió. I l’art que havia de sorgir de la "sinceritat" del poeta. Els termes "artista" i "poeta" es van eixamplar i atribuir a totes les disciplines artístiques. El poeta Joan Maragall hi va reflexionar àmpliament, per exemple en el seu assaig Elogi de la Paraula de 1903.
El segon Modernisme català
Etapa de consolidació i final del moviment (1900 – 1912)
El modernisme s’estableix com a moviment. Perd bona part de l’agressivitat que l’ha caracteritzat en la primera etapa, degut a que la burgesia accepta i fins i tot assimila ni que sigui estèticament el moviment. Es publica la revista Joventut (1900 – 1906), dirigida per Lluís Via. És la plataforma per excel·lència de la literatura modernista. Els articles es dedicaven a l’actualitat en totes les expressions artístiques, i pretenia tenir un nivell europeu. També es publicaven traduccions de poemes. Es publicava en forma de fulletó (per entregues), algunes de les obres narratives modernistes com Marines i boscatges de Joaquim Ruyra i de Victor Català / Caterina Albert.
Final del modernisme. El Glosari d’Eugeni d’Ors (Xènius)
A partir de l’any 1906, el modernisme comença a tenir un clar opositor amb l’aparició de la nova generació d’escriptors i intel·lectuals. Eugeni d’Ors , comença a publicar un article d’opinió (una glosa) a La Veu de Catalunya , anomenat el Glosari. Es comença a posar les bases del Noucentisme , un moviment cultural d’ideologia més dretana que el modernisme, però que farà realitat moltes de les il·lusions i propostes de modernització que les generacions anteriors anhelaven. Les gloses són comentaris sobre l’actualitat de temes diversos (política, arts, filosofia...), però esdevenen una novetat davant el to i la llengua del que anomenem articles de premsa. Ors, que signa amb el pseudònim de Xènius , inaugura el periodisme modern. Amb el temps, el noucentisme literari es decanta per una estètica literària i cultural de retorn al classicisme, en contrast amb el modernisme. Entre 1900 i els anys trenta Catalunya aconsegueix una modernització de formes de vida i de les seves arts. Cal destacar la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la fixació de la llengua catalana o la creació de la Biblioteca de Catalunya (1906).
El Feminisme El feminisme havia nascut amb força al segle XIX , a Nord-Amèrica i a la Gran Bretanya. Les feministes exigien el sufragi universal, és a dir el dret a vot. Demanaven viure emancipades sense les traves que la llei imposava. El fet de demanar el dret a votar en les eleccions, una cosa sols adreçada als homes al segle XIX, va fer que se les anomenés sufragistes. Les reivindicacions van fer que les dones es manifestessin i sortissin al carrer, fessin vagues de gam, proclames i escrits. A Londres les manifestacions van suposar un enfrontament amb les forces de l’ordre, detencions i entrada al parlament anglès.
El feminisme a Catalunya
A principis del segle XX , a Catalunya, el feminisme té un caràcter conservador. Les dones catalanes van emprendre un conjunt d’activitats de forma individual i col·lectiva que va trencar amb els seus aïllaments socials i marginació tradicional dels seus afers públics i culturals. De la mateixa manera que a la societat europea del seu entorn, a Catalunya, i en especial a la ciutat de Barcelona, les primeres expressions d’un feminisme que qüestionava la subalternitat femenina i l’exclusió de les dones del món de la cultura sorgien a la llum pública com a tema de debat i de reivindicació femenina. Les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials que relegaven a les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per a les dones a la societat que trencava amb el seu aïllament social i la seva marginació tradicional dels afers públics i culturals. El feminisme català a principis del segle XX és signe de cultura i social. No se centra en la demanda del vot ni en els drets polítics de les dones. Per tant, no es pot qualificar encara de sufragista. Identifica una agenda d’actuació a partir de la promoció de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals. En aquest sentit, el procés de conscienciació de les dones es pot entendre com a renegociació dels termes del contracte social de gènere, és a dir, de conquesta d’espais de llibertat, i de modificació d’alguns elements dels codis de gènere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment.
La discriminació establerta en el codi civil
El règim polític de la Restauració proclamà el 1891 un sufragi configurat en termes universals però excloent des de la perspectiva de gènere. Fins que la constitució democràtica de la Segona República (1931) no va introduir el principi d’igualtat política entre els sexes, la legislació espanyola evidenciava una clara discriminació de la dona respecte els homes. Així, un altre tema decisiu és el fet que el sistema legislatiu va restringir de manera molt clara la capacitat civil de la dona, tant dins com fora del matrimoni. La submissió de la dona a l’autoritat del marit quedà clarament establerta al Codi Penal. La desobediència o l’insult de la paraula eren motiu suficient per fer empresonar la dona, mentre que el marit era castigat únicament en cas de maltractament.
magazins francesos, publicava articles de fons, textos literaris i poesies escrites per les escriptores més conegudes de l'època com Víctor Català o Dolors Monserdà. També donava notícies d'exposicions i activitats culturals, reproduïa partitures musicals i informava sobre l'associacionisme femení i el feminisme internacional. Revista àmpliament il·lustrada, integrava fotografies, i sobretot, nombrosos dibuixos, molts d'ells del pinzell de la seva il·lustradora més consagrada: Lluïsa Vidal.
Caterina Albert
La lectura de tota l'obra de Caterina Albert ( Drames rurals, Solitud, Mare balena, Vida mòlta ...) permet veure com el subjecte femení és al centre de la seva obra. Així, a Solitud , la vida de la Mila, la seva protagonista, ressegueix els desitjos i els temors i els conflictes interns a què s'ha afrontar davant les condicions de vida que se li ofereixen. I la seva revolta. Tot i que l'escriptora fa defugir el terme feminista, la seva vida i la seva actitud davant la literatura la situa a l'avantguarda de la presa de consciència que de forma tènue postulen part de les dones més cultivades o més avançades de la Península, com Emilia Pardo Bazán. La seva obra, moderna i avançada es va relacionar, de seguida, amb l'escriptora sarda Grazia Deledda, premi Nobel de literatura als anys vint. La figura i l'obra de Caterina Albert ha estat i és inspiradora de la literatura de les escriptores de tot el segle XX: de Mercè Rodoreda a Montserrat Roig.
La narrativa en el Modernisme
Els models realista i naturalista
Durant el els anys vuitanta i noranta del segle XIX , el grup de novel·listes realistes continua publicant amb força. Sobretot Narcís Oller , l'autor realista més destacat, que dona a conèixer el gruix de la seva obra: La Papallona (1982), amb què rebé el reconeixement tant dels escriptors catalans, com de fora, i, sobretot, La febre d'or (1990-92) i La bogeria (1898). És prou simptomàtic que La Papallona es publiqui amb una carta-pròleg d'Émile Zola, l'artífex del moviment naturalista francès. D'altra banda, aviat va tenir el reconeixement dels escriptors en llengua castellana, com Benito Pérez Galdós, Emília Pardo Bazán, Clarín o José M. de Pereda, amb qui va mantenir força relació. Però mentrestant els joves modernistes busquen altres formes narratives que s'adeqüin a les seves inquietuds. A finals dels anys vuitanta, Émile Zola (1840-1902) comença a ser desprestigiat i amb ell els corrents realista i naturalista que representava, traspassades algunes de les grans figures del realisme o que ja havien donat les millors obres. Així, Balzac , Stendhal i Flaubert a França; Dickens i George Eliot a Gran Bretanya; Henry James als Estats Units o Dostoievski i Tolstoi a Rússia, autors aquests darrers que tenien molts seguidors a Catalunya, com la mateixa Víctor Català. Víctor Català, pseudònim amb què va signar totes les seves obres, estava també atenta a l'obra de l'italià Giovanni Verga i dels escriptors de la literatura espanyola com els ja citats Galdós, Clarín (1852-1901) i Emilia Pardo Bazán amb qui aviat se la compararà.
- El Realisme es basa en la descripció de la realitat, tant en allò que té de bo com de dolent, i que ho fa amb un esperit globalitzador i crític. El mateix Balzac en el pròleg a La Comédie Humaine (1842) diu que el seu objectiu és reflectir la societat contemporània, perquè és l'única que coneix i que pot representar amb exactitud. Es basa, doncs, en l'observació i en la descripció objectiva de la realitat , sense fer concessions ni a la idealització ni a l'embelliment. Aquest interès per conèixer i per fer conèixer la realitat del moment sense disfresses no preval solament en la literatura, sinó que s'estén a tota la producció artística.
- El Naturalisme es basa en les idees científiques de l'experimentació de la realitat. Sovint se’l descriu com una exageració del Realisme. Parteix de les teories de Charles Darwin (1809-
- i l'estudi de les espècies que va fer molt de rebombori entre la cúria romana perquè tira per terra la idea bíblica que la humanitat s'inicia amb Adam i Eva, pares de la humanitat. Basant-se en el Positivisme, el primer estudi científic de les ciències, desenvolupat per historiadors com Hyppolitte Taine i els estudis mèdics de Claude Bernard, Émile Zola intenta fer la primera novel·la científica: Thérese Raquin. Després, el 1871 inicia el cicle de novel·les dedicades a la família Rougon-Macquart en què pretén desenvolupar la seva concepció narrativa.
El ruralisme o drama rural
Caterina Albert / Víctor Català és la gran novel·lista del Modernisme amb Solitud, però de fet en publicar Drames rurals el 1902 l'èxit de lectors i crítica que obté fa que el títol del seu recull de contes esdevingui tot un gènere literari: el drama rural. És així com a tots els narradors que situen la seva obra en un ambient rural, al camp, se'ls inclou sota l'epígraf de "ruralisme o novel·la rural". Es tracta dels grans narradors com Joaquim Ruyra (Marines i boscatges, 1903, reeditada el 1920 amb el títol de Pinya de rosa) i Prudenci Bertrana (Josafat, 1906, entre d'altres novel·les més autobiogràfiques). Altres escriptors importants són Raimon Casellas que, amb Els sots feréstecs (1901) inaugura la narrativa modernista, o Josep Pous i Pagès que la tanca amb La vida i la mort de Jordi Fraginals (1912).
El tema central de la narrativa modernista: l'individu davant la natura
Tots aquests escriptors procedeixen del món rural, són propietaris rurals i el coneixement que en tenen fa que situen al camp les seves obres. La descripció que en fan, però, no és realista sinó simbòlica. és així, com la natura esdevé un autèntic personatge , sovint una realitat orgànica destructora, tot i el seu atractiu, contra la qual han de lluitar els seus protagonistes. La natura simbolitza les passions internes i pròpies de l'individu, posa de manifest les pròpies pors o desitjos. Aquesta posició conté també molts aspectes de les teories de Schopenhauer i de Nietzsche. La idea que sols es pot viure en harmonia amb la natura si t'hi confons, en una actitud que duu al nihilisme o al panteisme. En el pol contrari, s'expressa la lluita per la supervivència a vida o mort. La natura materialitza un conjunt de forces atàviques quer s'oposen a la voluntat de ser del protagonista. En aquest marc, la teoria del superhome de Nietszche s'omple de significat, ja que la naturalesa s'ordena esgraonadament des de la matèria inerme, subjecta a lleis inamovibles, a la superioritat ordenadora i espiritual a la qual vol tendir l'artista. L'artista modernista, doncs, s'identifica amb el superhome. L'individu que lluita per canviar la natura, la realitat. El bronze de Pau Gargallo titulat La bèstia de l'home (1904) que reproduïm és una bona representació simbòlica de la lluita de l'individu contra els propis instints animals. A Solitud el representa el personatge de l'Ànima.
