¡Descarga El modernismo catalán y más Resúmenes en PDF de Catalán solo en Docsity!
EL MODERNISME
El Modernisme es un moviment cultural, literari i artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle XIX amb uns objectius clars: modernitzar i europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els modernistes critiquen la societat i la cultura catalanes, que consideren anacroniques, es a dir, antiquades, i localistes. Es proposaran promoure una cultura i un art moderns i europeus, superant els models vuitcentistes. CRONOLOGIA Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista L'Avenç es convertirà̀ en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà̀ totes les novetats artístiques i literàries que s'estan produint a Europa. Es dona com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell. Amb tot, es considera que l'ultima obra literària modernista es la novel·la La vida i la mort d'en Jordi Fraginals , de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912. OBJECTIUS DEL MOVIMENT MODERNISTA Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura, la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la literatura, la cultura en general han de respondre als temps que corren i canviar al mateix temps que ho fa la historia. Acusen la societat catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc. Quin era el panorama literari amb què es troben els modernistes? En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes es el d'una literatura oficial, lligada encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals. Consideren que aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per
la temàtica (recordem el lema dels Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor, que no es un professional de la literatura. A mes, la Renaixença havia perpetuat un català̀ literari anacrònic, medievalitzant, que no tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i que els modernistes consideraven que no era apte per fer literatura moderna. Per aixo, una de les preocupacions del moviment modernista serà̀ normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a nivell de l'europea, objectiu que aconseguirà̀ la generació següent d'intel·lectuals, els noucentistes, ja que l'any 1913 Pompeu Fabra publicarà̀ les seves normes ortogràfiques. D'altra banda, en el mon de la literatura catalana existeix el nucli d'escriptors realistes i naturalistes (amb els crítics Joan Sardà i Josep Yxart i el novel·lista Narcís Oller). Els modernistes no rebutjaran mai aquest grup d'escriptors i valoraran l’esforç̧ que van fer d'intentar crear literatura lligada al present. Per tant, "modernista" serà̀ sinònim d'intel·lectual i artista partidari de:
- Modernitzar la cultura catalana a partir del trencament amb la tradició.
- Europeïtzar la societat i la cultura.
- Renovar les estructures polítiques i socials. ETAPES DEL MOVIMENT MODERNISTA El Modernisme viurà̀ dues grans etapes: 1a ETAPA: 1892-1900. Es l'etapa mes combativa del moviment, en la qual els modernistes aniran reben i assumint les novetats que s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera etapa tindrà̀ un paper molt important la revista L'Avenç, que es convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes (Maragall, Fabra, Jaume Brossa, Alexandre Cortada...). L'objectiu principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren es recollir les novetats del moment, ser moderna i progressista. Per això serà la introductora de l'obra de Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres. També en aquesta primera etapa apareixeran un seguit d'articles de Joan Maragall, que parlaran sobre literatura, però també faran referència a qüestions polítiques i socials:
Catalunya continua produint una cultura sucursalista, que depèn massa del que es fa a Espanya i no es mira en el mirall europeu, mai no podrà̀ assolir la modernitat. Els regeneracionistes recullen aquestes teories i consideren que l'artista modernista te la tasca de dur la modernitat a la massa social. Per això els artistes formen una mena d’aristocràcia intel·lectual que està per sobre de la resta d'homes. L'intel·lectual i l'artista serà un ésser superior, messiànic, un guia que amb la seva voluntat individual modernitzarà̀ i regenerarà̀ la seva societat, ja que es el dipositari de les claus de la modernitat i del canvi. L'artista serà̀ un "Superhome", un Messies que guiarà̀ la societat, perquè̀ aquesta és incapaç̧ per ella mateixa d'engegar un procés de canvi. Per tant, el que destaca del paper de l'artista modernista es el seu individualisme. Els modernistes regeneracionistes opinen que calia superar totes aquelles situacions que mantenien la societat endarrerida i ignorant: el sistema polític de la Restauració, la tradició, la religió intolerant, la cultura anacrònica... Ajudar la societat a superar aquesta situació es la funció de l'artista, que ho farà̀ a traves del seu art i del seu paper com a guia. L'Esteticisme Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i l’europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni polítics. Això vol dir que defensen una renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials. Són els esteticistes. Com a capdavanter d'aquest grup destaca el pintor i autor teatral Santiago Rusiñol. Els esteticistes , tot i que el seu objectiu bàsic pel que fa a l'art es el mateix que el dels regeneracionistes, consideren que, efectivament, és necessari renovar la cultura catalana i modernitzar-la en tots els seus aspectes, però no es preocuparan de qüestions polítiques ni socials, sinó que es limitaran a treballar pel canvi i la modernització des del punt de vista estètic, d’aquí la denominació d’esteticistes". Practiquen l'anomenat " art pour l'art ", consideren que aquest no ha de tenir cap paper social regenerador, senzillament son creadors de bellesa, opinen que la finalitat de l'art es el gaudi estètic.
Santiago Rusiñol i Ramon Casas son els artistes més destacats d'aquest grup. Han viatjat a París i han conegut les darreres novetats artístiques europees. Això els convertirà̀ en "artistes nous", provocadors en les actituds, la manera de comportar-se, de vestir-se... Aquest fet refermarà la idea que l'artista és un ésser diferent i especial, que està per sobre de la resta de la societat. Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè̀ viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè̀ afavoreix la uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia, la diferència, el gaudi estètic, l'individualisme. Rebutgen l'art propi de la generació vuitcentista perquè̀ el consideren menestral, mentre que ells defensen un "art nou", modern, que només anirà adreçat a una minoria escollida, ja que la societat en general no pot entendre una forma tan elevada de bellesa. Els esteticistes constituiran la primera generació d'artistes d’ascendència burgesa que voldran dedicar-se professionalment a l'art. Rebutjaran continuar amb els negocis o professions familiars per dedicar-se a l'art, que consideraran una professió tan digna com qualsevol altra. Fins aleshores, els artistes vuitcentistes eren metges, advocats, etc, que es dedicaven a l'art o a la literatura com a segona activitat. Els modernistes hauran de lluitar perquè̀ la societat reconegui que l'artista és un professional que pot viure de la seva feina. LES FESTES MODERNISTES Els dos grups participaran en la celebració de les anomenades “Festes Modernistes “celebració, que van ser tres i que va organitzar a Sitges Santiago Rusiñol. Aquestes festes van ser concebudes amb la finalitat de donar a conèixer totes les iniciatives que s'estaven produint per modernitzar la societat catalana i rebutjar l'art del passat. La més important és la segona (1893), en què es va estrenar l'obra de teatre La intrusa , de Maeterlinck. En la seva representació i posada en escena hi van col·laborar, entre d'altres, Pompeu Fabra, que en va fer la traducció al català̀, Raimon Casellas, que farà̀ l'article de presentació, Maragall, Jaume Brossa... Tots aquests intel·lectuals, procedeixin del grup que procedeixin, col·laboraran en aquest acte amb la voluntat de manifestar-se a favor d'un art modern i europeu. La intrusa representarà el símbol
polític i cultural del moviment, apareix una nova generació de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el panorama cultural català̀ a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. D’aquí que els modernistes els consideressin com a intel·lectuals i artistes que havia venut el seu art per adaptar-se a un sistema. Però el programa noucentista acabarà̀ triomfant i això significarà̀ l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del qual s'acostuma a situar al voltant del 1911. AUTORS Joan Maragall Neix a Barcelona el 10 d'octubre de l'any 1860, essent el quart fill i únic noi d'una família benestant. Un cop acabat el batxillerat i en contra del desig del seu pare, va rebutjar incorporar-se a la indústria tèxtil familiar. L’obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà. El 1881 guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada " Dins sa cambra ”. L’any 1884 va obtenir la llicenciatura en Dret, iniciant-se a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que l'orientava cap a una vida més convencional d'acord amb els criteris de la burgesia. L'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills. A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les seves col·laboracions a les revistes capdavanteres del Modernisme - l'Avenç, Catalònia i Luz - , així com al " Diario de Barcelona " i " La veu de Catalunya ". També participa en els Jocs Florals, en les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i a diverses prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president. L’any 1894 es presenta als Jocs Florals de Barcelona amb el poema " La sardana " guanyant l'Englantina.
A " Poesies ", que publica l'any següent, s'hi nota el seu vessant decadentista, que també es veu reflectit als poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges i que més tard va superar, en part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche. El 1904, es presenta novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa, essent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural. La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, l'obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició combativa que manifestava en la seva joventut. Maragall s'identificava més aviat amb un nacionalisme de caire tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista, però mai va voler entrar en política i va rebutjar les ofertes que li van fer Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó perquè es presentés a les eleccions de diputats a corts. Aquesta tendència conservadora, ben reflectida en el seu estil literari, fa que se'l classifiqui dintre d'un grup d'escriptors modernistes - Víctor Català, Prudenci Bertrana, Puig i Ferrater que situen la seva obra en ambients tradicionals i rurals. L'any 1906 va intervenir en el Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment va ser membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. Arran de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició critica amb la burgesia catalana, per la responsabilitat que entenia que tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta en la seva última obra " Seqüències ". L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath en els Jocs Florals de Barcelona amb " Enllà ". L'any 1911, el darrer de la seva vida, va publicar " Seqüencies " en què manifesta una exaltació vitalista amb el que retorna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el " Cant espiritual ”. El seu treball com traductor, es molt important. Va traduir autors grecs com Homer i Pindar, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine. Joan Maragall mort a Barcelona el 20 de desembre de l'any 1911.
de Barcelona del que en va ser un dels fundadors, i també fou deixeble de Tomàs Moràgas. Des que va tornar a Barcelona es va transformar en un dels gran animadors del moviment modernista "Els Quatre Gats" que reunia artistes i escriptors d’avantguarda. En aquesta època adquirí a Sitges una casa en la que va fundar el "El Cau ferrat " i també organitzà en aquesta població les famoses festes Modernistes. Aquest entusiasme de Rusiñol per Sitges, es basava òbviament en les condicions naturals privilegiades del lloc, però, probablement també per l’existència d’una interessant escola pictòrica anomenada "Escola Luminista" amb membres com Joan Batlle i Amell, Felip Massó, Arcadi Mas i Fondevila, Joan Roig i Soler, Joaquim de Miró i altres. Rusiñol també va estar molt lligat a la revista l'Avenç que tractava temes culturals diversos, que en aquell temps estaven molt influenciats pel Modernisme. A més a més de la seva activitat com a pintor, també va desenvolupar una gran activitat com a escriptor, per la que es més conegut. Efectivament, Rusiñol va començar a escriure als vint anys, els seus primers escrits son descripcions de la natura i també del gènere epistolar - en especial les cartes que enviava a la seva futura dona Lluïsa Denís. Aquests textos li van servir per a experimentar amb el llenguatge a la vegada que ja ens comencen a manifestar un cert aire caricaturesc i encara que no son escrits per ser publicats, surten en ocasions a la llum escrits en castellà al diari La Vanguardia i revelen el posat extremadament crític i irònic de Rusiñol. Posteriorment, durant la seva estada a París, enviaria al mateix diari les " Cartas desde el Molino " 1890- 1892 - , en què retrata la vida bohèmia al " Moulin de la Galette ". Aquest gènere que es manifesta en forma de cartes al director i critiques literàries que es recullen a " Impresiones de arte " - 1897 - que inclou: " Desde una isla " - 1893 - , " Desde otra isla " - 1894 - i " Desde Andalucia " - 1895 - .La seva creació literària d'alt nivell es manifesta especialment a partir de la traducció que fa d’algunes obres de Baudelaire que influeixen en els seus primers llibres: " Anant pel món " - 1896 - , " Oracions " - 1897 - , " Fulls de la vida " - 1898 - , " El jardí abandonat " - 1900 - i " Cigales i formigues " - 1901 - emparentats amb el simbolisme francès.
El teatre també va temptar Rusiñol, que va escriure obres de gran èxit popular, com " Els Jocs Florals de Canprosa ", " El Pati blau " - 1903 - i a partir d’aquí va publicar una sèrie de drames, comèdies i vodevils, culminant l’any 1917 amb la versió teatral de " L’auca del senyor Esteve ". Per defensar el Modernisme en front del Noucentisme va utilitzar el pseudònim de Xarau en els seus escrits a l’Esquella de la Torratxa. Rusiñol mort a Aranjuez l’any 1931. EL TEATRE MODERNISTA El Teatre Modernista, com passa amb la prosa o la poesia, és un moviment que es caracteritza per la renovació del que s’entenia com a teatre i això comporta allunyar-se del teatre que havia estat de moda anteriorment, com era el teatre costumista i romàntic d’autors com Guimerà o Soler. Aquest teatre incorpora tècniques i models dramàtics nous que estaven de moda a Europa, com són el naturalisme, el simbolisme o el decadentisme, vinguts de la resta d’Europa, sobretot de França. Tots aquest canvis produeixen que el teatre es converteixi en un dels més representatius del Modernisme, degut a que satisfeia el que es deia Art Total , ja que abraçava molts àmbits com la literatura, la interpretació, la música o l’arquitectura. Aquestes característiques provoquen que no només el teatre, sinó el Modernisme, provoquin un esclat d'autors, d'espais i de companyies, però sobretot de públic, cosa que potencia el català. Amb el començament de la guerra civil el Modernisme rep un gran cop i provoca un aturament pràcticament total. Pel que fa a les etapes , hi ha dos grans:
- La primera, que es dóna a finals del segle XIX, un moment on s’intenta normalitzar el català. Apareixen varies revistes per fomentar-ho, com són Pel&Ploma , Quatre Gats o L’Avenç i també gran part dels autors més importants com van ser Maragall o Rusiñol. També és fan les festes del Cau Ferrat a Sitges, organitzades per Rusiñol.
