INSTRUMENTS MUSICALS
Joaquim Maideu i Puig
Organologia
Joaquim Maideu i Puig (Ripoll 1938-Vic 1996) va ser un pedagog i
compositor català. Gran part de la seva tasca la va dur a terme a Vic,
on va ser el director de l’Escola de Música i professor a l’Escola de
Mestres dels Estudis Universitaris. A banda, va ser membre fundador
de l’Escola de Pedagogia Musical que utilitzava el mètode d’Ireneu
Segarra.
J. Maideu estructura aquest llibre en dos grans apartats: en el primer
ens presenta la classificació dels instruments i en el segon fa una
ressenya dels que considera més característics.
En el primer bloc dedicat a la classificació dels instruments, l’autor
ens presenta la informació seguint dos models classificatoris. El
primer, tècnic, seguint el model Hornbostel-Sachs que té en compte
el material que vibra i que produeix el so, agrupa els instruments en
cinc grans blocs: idiòfons, membranòfons, cordòfons, aeròfons i
electròfons. El segon, tradicional, que pren per model la taxonomia
occidental, té en compte les famílies instrumentals dins de
l’orquestra: corda, vent i percussió. No hi ha cap tipus d’explicació per
part de l’autor que justifiqui la presència simultània de les dues
classificacions. És possible, al meu entendre, que hagi pretès arribar
a un públic més ampli, és a dir, tant als experts com als menys
familiaritzats en el tema.
És evident que la tasca de classificar no és quelcom senzill ja que els
elements classificables, en aquest cas els instruments, són diversos i
dinàmics mentre que els sistemes de classificació acostumen a ser
estàtics.
Pel que fa a la primera classificació, la HS, podem assenyalar que neix
a partir de la classificació que fa V. C. Mahillon que abandonà la
classificació taxonòmica occidental perquè estava plena
d’incoherències. Està basada en l’element que produeix el so. Així
doncs, deixen de banda les qüestions de caire històric, de repertori...
i es centren, únicament i exclusivament, en l’element vibrant de
l’instrument. Es tracta d’un model classificatori que presenta molts
aspectes positius ja que és revisable i ampliable i té una caire
universalista.
El segon model que segueix l’autor, el tradicional, presenta moltes
incoherències. Només a tall d’exemple ja hem de fer notar que en el
