els parlars catalans, Apuntes de Filología Catalana

¡Descarga els parlars catalans y más Apuntes en PDF de Filología Catalana solo en Docsity!

els

PAR

LAR

LLENGUA CATALANA 1er Filologia Catalana

Resum

Introducció

El català procedeix del llatí, però al llarg de la seva història ha rebut diferents influències lingüístiques. Del català deriven els seus dialectes, però no hi ha un límit absolut entre dialectes. El pas d’un dialecte a un altre es fa per mitjà d’àrees de transició, zones on s’encavallen trets de dos dialectes. En algunes zones dialectals hi ha àrees menys delimitades per algun tret particular, inexistent en l’àmbit més general del qual formen part. Aquestes modalitats de parla són els subdialectes.

Els dialectes catalans es poden classificar en constitutius i consecutius:

●Els dialectes constitutius són el resultat de l’evolució del llatí parlat en la zona on s’implantà i hi són presents des del naixement de la llengua.

●Els dialectes consecutius són el resultat d’haver trasplantat la llengua catalana en altres territoris a conseqüència d’una repoblació. Són, en definitiva, el resultat de l’expansió peninsular i mediterrània de la llengua catalana durant els segles XIII-XV.

Diferències entre el català oriental i l’occidental

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL

D IFERÈN CIES FONÈTI QUES

Neutralització A/E en posició àtona en [ə] Distinció de A/E en posició àtona

Neutralització O àtona en [u] Conservació de la O àtona

Estructura del vocalisme àton Estructura del vocalisme àton

[ e ]

reduïda davant de verb: em dic, et portaré... (^) me dic, te portaré...

Pèrdua de la N en els plurals dels mots proparoxítons llatins: homes, joves, marges...

Manteniment de la N en els plurals dels mots proparoxítons llatins: hòmens, jóvens, màrgens...

D IFERÈN CIES LÈXIQU ES

poma, avi, llombrígol (=melic), cargol (=caragol), llard (=sagí, saïm), sorra (=arena), mandra (=peresa)...

maçana (=poma), padrí, iaio (=avi), trebol (=sostre), muricec (=ratpenat), espill (=mirall), eixida (=sortida), escurar (=rentar els plats), banyar (=mullat), dacsa o panís (=blat de moro, moresc), xic (=noi), corder (=xai, be), granera (=escombra), entrepussar (=ensopegar), moixó (=ocell), roig (=vermell), romer (=romaní), palometa (=papallona), timó (=farigola)...

Els dialectes orientals

EL CATALÀ CENTRAL

És la variant del català que té més parlants, que es troben concentrats a la ciutat de Barcelona i la rodalia. Així, a les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental, Maresme i Garraf. A més d’aquestes comarques, el català central s’escampa per les de Girona, les de la Catalunya Central i avança cap al sud (Tarragonès...).

Fonètica

• En algunes zones del català central (Barcelonès, Baix Llobregat, Anoia…) es produeix el fenomen anomenat iodització o ieisme (substitució de ll per i).
• Emmudiment dels sons oclusius finals en els grups –mp, -mb, -nt, -nd, -lt, -ld.
• Les vocals e tòniques procedents d’una e tancada del llatí vulgar es pronuncien obertes.
• Són freqüents les pronúncies del diftong GUA com ga.

Morfosintaxi

• (^) La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu es pronuncia [u].

• La desinència del subjuntiu en –i.
• Alternança de l'article personal masculí el/en.
• Ús de les formes reforçades dels pronoms febles

SUBDIALECTES

En l’àrea del català central es poden distingir altres parlars restringits que tenen característiques pròpies:

●El tarragoní és un parlar de transició entre el català central i el nord-occidental. Presenta característiques dels dos blocs dialectals (oriental i occidental), tot i que des del punt de vista vocàlic és un parlar oriental. Manté la distinció entre b/v i l’article determinat antic lo/los. Conserva la –n- etimològica de mots en plural.

●El barceloní de límits imprecisos i localitzat a Barcelona i rodalia. Es caracteritza per la pronúncia –a de la vocal neutra, per una major obertura de les vocals tòniques e i o, per l’ensordiment de les consonants sonores i per l’abundor de castellanismes tant sintàctics com lèxics.

●El parlar salat , que deu el nom al fet que els seus parlants empren els articles determinats es i sa , es localitza a Cadaqués i al litoral costaner que va des de Begur fins a Blanes. En aquesta zona l’article salat és un tret recessiu, emprat només per gent gran, en contrast amb les Balears on és vivíssim.

●El xipella es localitza en una franja discontínua a l’est de l’àrea central. El seu tret més singular és l’articulació d’una –i final en lloc d’una –e. Aquest tret és totalment regressiu per la pressió dels parlants de les variants més prestigiades.

●El català septentrional de transició constitueix un subdialecte del català central que realitza una transició gradual cap al dialecte septentrional o rossellonès.

EL ROSSELLONÈS

Aquest dialecte ocupa les comarques nord-catalanes del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i l’Alta Cerdanya. El Capcir es mostra com una àrea de transició entre les llengües catalana i occitana.

Fonètica

• Tendència a tancar en [u] les [o] tòniques.
• Supressió de la vocal neutra en les paraules esdrúixoles acabades en –ia.

Fonètica

• Es pronuncia una vocal neutra en posició tònica.
• Els diftongs QUA, GUA àtons en posició final es redueixen a CO/GO.
• Com en el rossellonès, les paraules esdrúixoles acabades en -ia suprimeixen la neutra final.
• Iodització o ieisme generalitzat (conversió en –i- de la -ll- entre vocals).
• Articulació labiodental de [v].

Morfosintaxi

• Ús de l'article salat : es, sa, so, es, ses.
• No existeix desinència per a la 1a persona del singular del present d'indicatiu.

Lèxic

noi, noia: al·lot, al·lota gos: ca gat: moix

SUBDIALECTES

El dialecte balear té tres subdialectes : mallorquí, menorquí i eivissenc. Entre ells també presenten algunes varietats.

●El mallorquí és el més conservador de tots. Manté la distinció o/u àtones.

●En el camp lèxic, el menorquí presenta nombrosos anglicismes , ja que l'illa de Menorca va estar sota domini britànic durant bona part del segle XVIII.

●L’eivissenc presenta afinitats amb el català que es parla a València a causa de la proximitat geogràfica: pervivència de la –n- dels plurals d’antics esdrúixols, manteniment dels grups –qua/-gua àtons i ús del pretèrit perfet simple.

L’ALGUERÈS

És el dialecte parlat a la ciutat de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, que forma part de la República italiana. Després de conquerir aquesta ciutat, els catalans s’hi van instal·lar (segle XIV). Des d’aleshores, l’alguerès perviu barrejat amb el sard, la llengua pròpia de l'illa, i molt pressionat per l'italià, la llengua oficial.

Fonètica

• A i e àtones s’han confós en una [a].
  • Les consonants d i l entre vocals canvien el seu so en [r].
  • Articulen la consonant r com si fos una l quan va seguida d'una altra consonant.

Morfosintaxi

• No hi ha desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, com en balear.
• Presenta la desinència –au de la 2a persona del plural del present d’indicatiu.
• Les terminacions dels imperfets d’indicatiu les fa en –eva, -iva.
• Els articles definits són: lo, la, los, les.
• Conserva la –n- dels plurals d’antics mots esdrúixols.
• Canvien el gènere d'algunes paraules.

Lèxic

L'alguerès ha incorporat força mots provinents del sard i de l'italià i, alhora, manté molts arcaismes del segle XIV.

Els dialectes occidentals

EL NORD-OCCIDENTAL

L’àrea del català nord-occidental comprèn les comarques de la Ribagorça, el Pallars, l’Alt Urgell i la meitat occidental del Solsonès, corresponents a la Catalunya Vella; i la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, el Segrià, les Garrigues, el Priorat i el Baix Cinca, a la Catalunya Nova. Les terres més properes a l’Ebre es consideren una gran àrea de transició entre el català nord-occidental i el valencià. El Principat d’Andorra també forma part del domini dialectal del català nord-occidental i té com a única llengua oficial el català.

Fonètica

divergència de nomenclatura. Des del punt de vista de la ciència, el català, el valencià i el balear són variants d’una única llengua: la llengua catalana.

Fonètica

• Vocalisme semblant al del català nord-occidental, és a dir, amb un sistema tònic amb 7 sons i un d’àton amb 5.
• Articulació làbio-dental de [v].
• Pronunciació dels sons oclusius finals.
• (^) Caiguda freqüent de la -d- entre vocals.
• Pronúncia de la -r final.

Morfosintaxi

• La desinència de la 1a persona del singular del present d'indicatiu és [e].
• Terminacions en –ara, -era, -ira en l’imperfet de subjuntiu.
• Possessius: (meu, meua, teua,seua, meus, meues, seues)
• Combinació de pronoms febles de CI+CD, sempre en aquest ordre. El CI li no pren mai la forma hi.
• No presenta femení i masculí per al numeral dos.
• Té formes pròpies per a alguns numerals.
• Canvia la preposició amb per en.

Lèxic

• Ús molt freqüent de diminutius.
• (^) El lèxic valencià té força arabismes i castellanismes.

SUBDIALECTES

En l’àrea del valencià es poden distingir altres parlars més restringits que tenen característiques pròpies.

●El valencià apitxat, propi de la zona central, és el subdialecte més diferenciat i característic de tot el valencià. Ensordeix les consonants –s-, -z-, -tz-, g- i –tg-.

●El valencià septentrional perd l’articulació de la –r final, perd la distinció b/v, manté les terminacions d’imperfet de subjuntiu –és, ís...

●El valencià meridional, parlat al sud.