Escuelas psicologicas, Resúmenes de Introducción a la Psicología

¡Descarga Escuelas psicologicas y más Resúmenes en PDF de Introducción a la Psicología solo en Docsity!

1er semestre

RESUM: INTRODUCCIÓ A LA 2019

PSICOLOGIA CIENTÍFICA

UOC

1. Què és la psicologia?

Definició i àmbits d’estudi La paraula psicologia prové del grec clàssic i està formada per la unió de la paraula psyché amb el sufix -logía. Psyché es podria traduir com a ànima, fent referència a l’alè vital que, dins la visió del món de la Grècia antiga, tenim totes les persones i que escapa volant del nostre cos en el moment de la mort. Sovint, els psicòlegs adopten com a símbol de la seva professió la lletra grega psi, la forma gràfica de la qual recorda la figura de la deessa grega Psique, habitualment representada en la mitologia clàssica com una dona amb ales de papallona. Per la seva banda, el sufix -logía el podem entendre com a ciència o estudi. Per tant, etimològicament estaríem parlant de l’estudi de l’ànima, tot i que actualment el camp d’estudi de la psicologia es refereix a quelcom més terrenal.

Buscant una definició més operativa de què és la ciència de la psicologia en l’actualitat, podríem dir que:

La psicologia és la ciència que estudia els processos mentals i la conducta humana.

Amb processos mentals fem referència a les diferents capacitats de la ment, com la memòria, el raonament, la percepció, la creativitat, etc. Aquestes activitats mentals es diu que són privades: no són directament observables pels altres.

En canvi, entendrem per conducta cadascuna de les accions directament observables i mesurables que realitzem i que són un mitjà d’adaptació al nostre entorn.

Sota el marc comú d’aquesta definició genèrica de la psicologia s’inclouen gran quantitat d’àmbits de la vida humana. Des de l’estudi de les neurones fins a sistemes educatius adaptats a determinades necessitats, passant per aspectes com ara mètodes per a augmentar la motivació d’un equip esportiu, teràpies per a tractar diverses patologies, els principis bàsics de la percepció, els canvis psicològics deguts a l’envelliment o l’adaptació òptima de l’individu al seu lloc de treball. Per això, per tal de classificar els diferents àmbits d’estudi d’un camp tan ampli, podem dividir la psicologia en dos grans blocs: la ciència bàsica i el camp aplicat.

1)Ciència bàsica: l’hem d’entendre com la part de la psicologia que busca descobrir els principis fonamentals del funcionament de la ment i les lleis que regeixen la conducta, sense necessitat que aquests coneixements tinguin una aplicació pràctica directa.

a)Psicologia bàsica / general. Se centra en l’estudi dels anomenats processos psicològics bàsics. Aquests són la percepció, l’atenció, la memòria, la motivació, les emocions, l’aprenentatge, el pensament i el llenguatge. L’objectiu és trobar els principis pels quals es regeixen aquestes capacitats mentals en l’ésser humà sa, neutralitzant les diferències individuals i provant de trobar principis generals.

b)Psicobiologia. S’estudia el substrat neurològic i biològic de la conducta humana i es tracta d’establir les relacions que s’estableixen entre la ment i el cervell. Són temes del seu interès el funcionament físic i químic del cervell i de la resta del sistema nerviós, tant central com perifèric, el sistema endocrí, però també la relació entre genètica i conducta.

c)Psicologia evolutiva / del desenvolupament. Des d’aquesta àrea s’estudien els canvis que es produeixen en l’ésser humà al llarg del seu desenvolupament físic, cognitiu i social. Aquest estudi inclou des del naixement (i fins i tot abans), fins a l’edat adulta i l’envelliment. Per tant, tracta aspectes com ara el desenvolupament de les diferents capacitats cognitives en els nadons, i també la pèrdua d’aquestes amb l’edat. Té en compte tant els aspectes genètics i hereditaris com la influència dels factors ambientals en el desenvolupament. A més, tracta tant el desenvolupament normal com els diferents trastorns que s’hi poden donar.

d)Psicologia de la personalitat. Aquest camp investiga la personalitat i les diferències individuals. Entre els seus interessos hi ha explicar per què dues persones es comporten de manera diferent davant la mateixa situació, o per què unes persones són més optimistes, agressives o sociables que d’altres. Però també es preocupa d’examinar com en són, d’estables, aquests patrons de comportament dins un mateix individu. Aquesta combinació entre el que és estable en un individu enfront de les diferències respecte als altres és el que conforma la personalitat.

e)Psicologia social. Les persones podem actuar i pensar de manera diferent quan formem part d’un grup. Aquest és precisament el camp d’estudi de la psicologia social: la interacció entre l’individu i els altres. Els prejudicis racials, l’agressió, l’altruisme, la persuasió, les actituds, els estereotips, etc. són exemples del seu àmbit d’estudi.

2)Vessant aplicat: en aquest àmbit es busca l’aplicació dels principis teòrics per tal de resoldre problemes pràctics de la vida quotidiana.

comportat una molèstia. Aquest tipus de situacions ens poden portar a trobar correlacions il·lusòries, és a dir, a observar relacions entre dues variables que en realitat no estan relacionades.

Biaix de confirmació , és a dir, la tendència a buscar exemples que vagin en la línia de les nostres creences o teories. Aquest biaix pot ser molt perillós en ciència, ja que ens pot fer sobrevalorar les evidències a favor de les nostres teories, i menystenir les evidències en contra.

També cal evitar el fals consens, pel qual sovint creiem que el nostre punt de vista és el majoritari, i sobreestimem el grau en què els altres pensen com nosaltres.

El fals consens pot potenciar l’excés de confiança que sovint tenim sobre les nostres capacitats.

Sistemàticament creiem que sabem més del que realment sabem.

Biaix retrospectiu descrit per Fischoff (1975). Aquest biaix consisteix en la tendència a jutjar els esdeveniments que ja han succeït com més probables que abans que succeïssin.

La llista de biaixos estudiats pels psicòlegs és molt extensa. En aquesta selecció hem pogut veure que sovint ens deixem guiar per les aparences o per intuïcions. Però si el que volem és fer ciència, ens cal un mètode per a evitar, o com a mínim pal·liar, els efectes dels biaixos en el raonament.

2.3. El mètode científic

Per tal d’obtenir un coneixement científicament vàlid, la psicologia, de la mateixa manera que altres ciències, s’adscriu als principis del mètode científic.

El mètode científic consisteix en un conjunt de regles, tècniques i procediments emprats per a adquirir nous coneixements o actualitzar els que ja tenim.

A grans trets, els passos que cal seguir en l’experimentació serien els següents:

a) Observar la realitat, constatar que hi ha un problema o que manca una explicació per algun fenomen, i fer-ne una definició curosa i exacta. El coneixement científic s’ha de basar en dades empíriques, és a dir, basades en l’experiència i l’observació del fenomen que es vol estudiar. Aplicat a la psicologia, el coneixement prové principalment de l’estudi de la conducta observable. Això no impedeix, però, que posteriorment es puguin fer inferències sobre aquesta conducta observable per a obtenir informació sobre els processos mentals (no observables directament).

b) Formular hipòtesis. Una hipòtesi és una proposta de solució a un problema, d’explicació d’un fet o de la relació que hi ha entre una sèrie de variables. Les hipòtesis han d’estar formulades de manera que es puguin posar a prova, és a dir, de manera operativa i fent prediccions clares. Això implica que les variables que intervenen en el fenomen han d’estar definides de manera que siguin mesurables.

c) Posar a prova les hipòtesis recollint evidències. Habitualment això s’aconsegueix duent a terme un experiment. És una part important del mètode científic que totes les proves dutes a terme per tal d’avaluar una hipòtesi siguin replicables. La replicabilitat fa referència a la possibilitat de reproduir les dades d’un experiment. Sovint diferents investigadors duen a terme el mateix experiment per veure si les dades són replicables, és a dir, si s’obtenen els mateixos resultats. Si una troballa no es torna a donar quan es repeteix un experiment (si no es replica), podem sospitar que potser no es tracta d’un fenomen consistent, o que hi ha algun error de disseny. En canvi, els resultats replicats molts cops ens permeten donar-los per vàlids i extreure’n lleis generals. Amb vista a afavorir la replicabilitat, és important que quan es divulguen per primer cop unes dades experimentals, es doni la informació suficient perquè altres investigadors en altres laboratoris puguin seguir exactament els mateixos passos per arribar a les mateixes dades.

d) Formular teories. Com a darrer pas, el científic analitza les dades i comprova si aquestes corroboren o contradiuen la hipòtesi inicial. Tots dos casos són informatius, però si la hipòtesi és certa el científic té l’oportunitat de proposar teories. Una teoria no és més que un conjunt d’hipòtesis, organitzades de manera que poden explicar un fenomen general de la natura. D’una bona teoria se’n poden derivar moltes hipòtesis, que al seu torn poden portar a millorar la teoria. Però sobretot, una bona teoria és la que genera hipòtesis falsables. Això significa que la hipòtesi estableix clarament quins resultats ens portarien a concloure que la hipòtesi és incorrecta. En cas de d’obtenir aquests resultats, hauríem de refutar la hipòtesi. En cas contrari, hauríem d’acceptar la hipòtesi provisionalment, fins que trobéssim una teoria millor.

Aquest procés és circular, de manera que partint de l’observació podem arribar a una bona teoria, i d’una bona teoria se’n poden derivar més hipòtesis d’estudi. Però, ara que tenim una pauta a seguir, ens falta saber de quins mè- todes disposa la psicologia per a recollir evidències empíriques.

2.4. Objectius i mètodes en psicologia

Els objectius que persegueix la psicologia no són pas diferents dels de les altres ciències, però clarament té unes particularitats pròpies perquè l’objecte d’estudi som nosaltres mateixos. Els objectius de tota ciència, però aplicats al cas particular de la psicologia, són:

a)Descriure la conducta humana i els processos psicològics tal com es donen en el món real. Es tracta d’un primer pas per a poder entendre el que passa.

b)Predir la conducta o el resultat d’un procés mental. Estudiant les relacions entre les dades, es poden derivar prediccions de què succeirà si es donen certes condicions. Aquests pronòstics poden resultar molt útils

c)Explicar per què ens comportem com ho fem i com funcionen els processos mentals. És el pas posterior a la descripció: un cop hem observat un fenomen, en busquem les causes. Aquestes explicacions es basen en teories i per tant es tracta d’explicacions provisionals que es poden millorar.

d)Controlar i influir sobre la conducta de les persones. La paraula controlar té connotacions negatives i porta a pensar en la manipulació de les persones perquè realitzin accions en contra de la seva voluntat. No es tracta d’això. Es tracta, de fet, de la part més útil per a la societat. El que es manipula és el medi, canviant-ne les condicions perquè aquestes afavoreixin la conducta que es vol potenciar, o dificultin les conductes que es volen evitar.

Per assolir aquests objectius, els psicòlegs fan ús de diferents tipologies d’estudis, cadascuna amb avantatges i inconvenients, que els permeten assolir en major o menor grau els objectius que acabem de plantejar. En els apartats següents veurem en què consisteixen aquestes metodologies.

2.4.1. El mètode observacional

Amb aquesta finalitat els psicòlegs fan servir el mètode observacional, que consisteix en una observació i un registre detallats de la conducta tal com es produeix.

La principal utilitat d’aquesta metodologia és que resulta molt poc intrusiva, i permet estudiar poblacions o fenòmens que no es podrien estudiar mitjançant mètodes més sofisticats com els que veurem més endavant

Un altre camp que en fa un ús habitual és la psicologia evolutiva.

L’observació també permet estudiar col·lectius de persones que per determinades circumstàncies no són fàcilment estudiables.

Dins del mètode observacional podem trobar diverses variants. De vegades l’observador cal que passi totalment desapercebut amagant-se o fent servir miralls d’una sola direcció. Altres vegades l’observador forma part del grup d’estudi i s’hi integra per ser més prop del fenomen que es vol estudiar. L’observació pot ser totalment natural esperant que el fenomen que es vol estudiar es produeixi, o l’investigador pot alterar el medi per forçar que la conducta d’estudi es doni. Sigui com sigui, l’avantatge més important del mètode observacional és la seva alta validesa ecològica.

La validesa ecològica es refereix a la proximitat entre la manera d’estudiar un fenomen i la situació real en què es dóna.

En l’observació natural, en què l’investigador no participa ni altera la situació que es vol estudiar, la validesa ecològica és màxima. Però no tota observació es pot considerar científica, ni està exempta de problemes. No es tracta d’observar per observar. Prèviament, cal haver definit un objectiu de recerca, i cal tenir previst un sistema rigorós de registre de la informació. Cal definir exactament les conductes que es volen tenir en compte en la observació i evitar qualsevol tipus d’ambigüitat. Després, cal establir un sistema de codificació d’aquestes conductes que permeti a l’experimentador fer un registre àgil de la situació mentre succeeix. Altres vegades la situació s’enregistra i s’analitza posteriorment. En tot cas, habitualment més d’un observador classifica les conductes d’una mateixa situació, i s’utilitzen procediments estadístics per a avaluar el grau d’acord entre els diferents observadors. Si aquest no és alt, les dades no es poden tenir en compte. Sovint la presència de l’experimentador pot fer alterar el comportament que es vol

És important que els dos grups de persones siguin equivalents, de manera que els resultats de l’un siguin comparables amb els de l’altre.

A banda d’aquestes dues variables, en un experiment també poden intervenir variablesestranyes. Una variable estranya és una variable que pot tenir una influència sobre la variable dependent, però no és l’objecte d’estudi d’aquell experiment. Per tant, es tracta de variables que cal controlar.

Aquest mateix control fa que sovint els estudis de laboratori s’allunyin força de les condicions en què es produeixen els fenòmens estudiats en la vida real.

2.5. La interpretació de les dades en psicologia

Sigui quina sigui la metodologia emprada per a investigar un fenomen, un cop recollides les dades cal analitzar-les. Per tal de resumir i poder interpretar les dades obtingudes, en psicologia s’utilitza principalment l’estadística, tant descriptiva com inferencial.

L’estadística descriptiva ajuda a resumir les dades de manera que siguin més fàcilment interpretables i ens permetin veure les relacions que hi ha entre les variables. La vostra nota final en aquesta assignatura serà un valor que resumeixi el vostre rendiment al llarg del semestre.

L’estadística inferencial ens permetrà decidir, en termes de probabilitat, si els resultats obtinguts són extrapolables a la població general, o en quina mesura les nostres troballes es corresponen amb fets reals o són un producte de l’atzar. Com que en psicologia s’estudia les persones, i no totes som iguals, de vegades és possible observar diferències entre dos grups, no perquè realment existeixin, sinó perquè per atzar s’han escollit els elements més extrems de cadascun.

2.5.1. L’estadística descriptiva: mesures de tendència central

Després de fer un experiment, el psicòleg obté una sèrie de mesures de la variable dependent que cal interpretar per a saber què ens diuen les dades sobre les hipòtesis plantejades. Aquestes mesures poden ser puntuacions d’un test, temps de reacció en una tasca, percentatge de respostes correctes, valoracions en una escala d’opinió, etc.

El primer pas per a interpretar les dades pot ser estudiar com es distribueixen les freqüències en què apareix cada valor. Un mètode molt útil per a fer això és construir gràfiques a partir de les dades. Pel tipus de dades del nostre exemple, seria adequat construir un histograma. Aquest tipus de gràfic mostra el nombre de vegades que es dóna cadascun dels valors obtinguts. En l’eix horitzontal posarem els valors possibles de la nostra variable, i en l’eix vertical el nombre d’aparicions de cadascun, agrupats per intervals. Aquest gràfic ens servirà per a copsar les dades visualment.

A continuació, calcularem algun indicador de com s’agrupen les dades. Les mesures de tendència central resumeixen les dades obtingudes entorn d’un únic valor. Les més habituals són la mitjana, la mediana i la moda:

a) La mitjana és l’indicador més habitual i es calcula com la suma de totes les observacions dividida pel nombre total d’observacions.

La mitjana és l’indicador més utilitzat per les propietats matemàtiques que té i perquè permet calcular altres indicadors, com veurem posteriorment. Però té una desavantatge que cal tenir en compte, i és que la mitjana és molt sensible a la influència de valors extrems.

b) La mediana és el valor que queda en posició central un cop ordenades les dades de més petites a més grans. Si el nombre d’observacions és parell, per a trobar la mediana es calcula la mitjana dels dos valors que quedin en posició central.

A diferència de la mitjana, la mediana no es veu afectada per l’existència de valors extrems. En el cas dels deu amics que van de viatge, la mediana seguiria essent de 100 euros, mentre que la mitjana pujaria a 190 euros.

Una altra propietat interessant de la mediana és que divideix el nombre d’observacions per la meitat, de manera que si la féssim servir per a establir un punt de tall per a aprovar una assignatura, per definició només aprovarien la meitat dels alumnes.

C) La moda és el valor que més es repeteix d’entre totes les observacions. Si cap valor es repeteix més que els altres, no hi ha moda. També es pot donar el cas que hi hagi dues modes, tres... En aquests casos parlaríem d’una distribució bimodal, trimodal... o, genèricament, polimodal.

La moda s’utilitza principalment quan les dades es refereixen a categories. Per exemple, si volem saber quin és el color que prefereix la gent per a un nou envàs de refresc, la moda ens serà molt útil. En canvi, en l’exemple de les notes no ens aporta gaire informació, ja que les dades es distribueixen al llarg d’un continu entre 0 i 10 amb un valor decimal. Tenim, doncs, 100 valors possibles, i d’entre tantes opcions és poc probable que molts valors coincideixen (de fet, les modes obtingudes ho són amb una freqüència de només dues aparicions). D’altra banda, la moda pot resultar no ser un bon indicador de la centralitat d’una distribució. Si ens fixem en la moda de l’aula B, es troba molt a l’esquerra de la distribució i molt allunyada de la mediana i de la mitjana.

Com hem vist, les mesures de tendència central ens serveixen per a veure al voltant de quins valors s’agrupen les dades, però obvien informació que pot ser interessant.

2.5.2. L’estadística descriptiva: mesures de dispersió

Les mesures de dispersió ens informen sobre la variabilitat que hi ha en una distribució. Per examinar aquesta variabilitat podem estudiar el rang, la variància o la desviació típica o estàndard:

a) El rang d’una distribució és la diferència entre el valor màxim i el valor mínim d’aquesta. Ens dóna una idea de la dispersió de les dades: com més rang, més dispersió, i viceversa.

No obstant això, el rang és una mesura que es veu fàcilment influenciada per l’existència de valors extrems.

b) Una millor mesura de la variabilitat de les dades és la variància, la qual es basa en la mitjana de les desviacions de les dades respecte de la mitjana. Per a calcular-la, primer cal conèixer la mitjana de la distribució. Després, es fa la resta entre cada dada i la mitjana. Per a valors per sobre la mitjana, el resultat de la resta serà positiu, mentre que per a valors per sota de la mitjana el resultat de la resta serà negatiu. Per a evitar treballar amb valors positius i negatius, totes les restes s’eleven al quadrat (es multipliquen per elles mateixes), de manera que sempre obtenim un resultat positiu. Finalment, se sumen tots els valors de les restes al quadrat, i se’n fa la mitjana dividint el resultat pel nombre d’observacions.

Si s’entén la lògica del càlcul de la variància, se n’entendrà també el significat. El problema, però, és que per a evitar els valors negatius quan la calculem hem hagut d’elevar les diferències al quadrat, i el resultat, doncs, ens indica el quadrat de les desviacions mitjanes respecte de la mitjana, que sovint no és directament interpretable. Per sort, aquest problema té fàcil solució.

c) Es coneix com a desviaciótípica o desviació estàndard l’arrel quadrada de la variància. En fer l’arrel quadrada d’un valor que sabem que es troba elevat al quadrat, aconseguim fer-lo retornar a la mètrica original. Per tant, la desviació típica es pot interpretar en la mateixa unitat de mesura que la variable que estiguem estudiant. Com més

Es considera que la psicologia com a ciència independent va néixer l’any 1879. Aquest any, un fisiòleg alemany anomenat Wilhelm Wundt (1832-1920) va fundar a Leipzig, Alemanya, el primer laboratori dedicat a l’estudi de la psicologia com a tal. La seva formació en medicina i fisiologia van fer que a l’interès per l’estudi de la ment s’hi afegís el rigor i la sistematicitat del mètode experimental. Inicialment, el laboratori de Leipzig era una única habitació i el nombre d’alumnes de les lliçons inicials es podia comptar amb els dits d’una mà, però a poc a poc va anar guanyant interès fins a aconseguir un edifici sencer i arribar a tenir més de cinc-cents estudiants. Amb Wundt i el seu laboratori es van formar les primeres fornades de psicòlegs, que es van repartir per tot Alemanya, Europa, i també van fer el salt als Estats Units, on van crear nous laboratoris dedicats a l’acabada de néixer ciència de la psicologia.

Per a ell, l’objecte d’estudi de la psicologia era l’experiència conscient immediata de les coses. Wundt distingia entre l’experiència mediata i l’experiència immediata, conceptes que si bé són difícils de definir. Experiència mediata es el tipus d’experiència que ens proporciona informació sobre com és una cosa, i és la nostra manera habitual d’obtenir coneixements sobre el món. En canvi, l’experiència immediata és l’experiència directa deslligada de l’objecte. Seria allò que experimentem. Per a Wundt, aquests eren els elements bàsics de la consciència que calia identificar, de la mateixa manera que en química s’identificaven els elements bàsics que formaven les molècules.

Partint d’aquest punt de vista, l’objectiu de Wundt era el següent:

1. Identificar els elements bàsics dels processos conscients.

2. Descobrir l’organització d’aquests elements.

3. Trobar les lleis que regeixen i determinen aquesta organització.

Per tal d’assolir el seu objectiu, la metodologia que principalment va adoptar Wundt va ser la introspecció experimental: una mena de percepció interna o autoobservació que el subjecte feia de la seva pròpia experiència conscient, ja que ningú, a banda d’un mateix, pot observar aquesta experiència. Perquè aquesta introspecció fos científicament vàlida, les situacions sobre les quals els subjectes havien d’informar s’havien de poder repetir múltiples vegades, i la resposta que s’esperava calia que fos mesurable i senzilla.

La metodologia de la introspecció va ser fortament criticada. La naturalesa de la tasca exigia que les persones que duien a terme la introspecció fossin entrenades intensivament en el tipus de respostes que es demanaven, i això limitava la psicologia a l’estudi de persones adultes i sanes, capaces de dur a terme el mètode de la introspecció tal com l’aplicava Wundt. D’altra banda, l’experiència de dues persones vers el mateix estímul podia ser diferent, de manera que resultava difícil determinar els elements atòmics d’aquestes experiències.

Les idees de Wundt van creuar l’Atlàntic de la mà d’un estudiant seu: Edward Bradford Titchener (1867-1927). Titchener, d’origen anglès, impressionat per l’enfocament de Wundt, va provar sense sort de popularitzar les seves idees a Oxford. En canvi, a la nova Universitat de Cornell (Nova York) li van oferir la possibilitat d’ensenyar psicologia i de dirigir el seu propi laboratori. Tot i que Titchener assegurava seguir la línea oberta per Wundt, el seu enfocament era parcialment diferent del del seu mestre. No obstant això, mantenia el mateix objecte d’estudi (l’experiència conscient), el mètode introspectiu experimental (tot i que modificat) i l’interès per determinar els elements bàsics de la consciència. Per aquest darrer aspecte ell mateix va batejar el seu corrent amb el nom d’estructuralisme.

Tant les idees de Wundt com l’estructuralisme Titchnerià no van aguantar el pas del temps. La introspecció va ser durament criticada, l’estructuralisme va ser acusat de reduccionista, i el limitat camp d’estudi de la nova psicologia aviat va quedar sobrepassat per la gran quantitat d’àrees noves d’estudi que van anar sorgint. Avui en dia, en la psicologia moderna no queda rastre de la psicologia de Wundt, tret del reconeixement pel mèrit d’advocar per la creació d’una nova branca de la ciència i el rigor en el seu estudi. Un altre mèrit, com veurem més endavant, és que les seves idees van ser objecte de tantes crítiques que van propiciar la creació de nous corrents de pensament basats en l’oposició al seu elementalisme. Pel que fa a l’estructuralisme, va néixer i va morir amb Titchener.

2. El funcionalisme

La psicologia com a tal va néixer a Alemanya, però de seguida es va entendre per la resta d’Europa i els Estats Units. Cap al tombant del segle XIX al XX, la teoria de la selecció natural de Charles Darwin (1809-1882) calava amb força dins la societat nord-americana. La idea de la supervivència del més apte quadrava exactament amb la mentalitat de l’època, ja que molts nord-americans es veien a ells mateixos com a lluitadors que havien forjat una nació dominant el medi des del no-res amb esforç. Segons la teoria de Darwin, els trets que afavoreixen la supervivència són “seleccionats” evolutivament. Quan la nova ciència de la psicologia va arribar als Estats Units, de seguida es va tenyir

d’aquest esperit pràctic. Les idees de Titchener sobre l’estudi dels continguts i l’estructura de la ment topava amb aquesta ideologia. En canvi, els nous psicòlegs d’ultramar preferien plantejar-se quina era la utilitat dels processos mentals. No volien estudiar el què, sinó el com o el perquè.

La psicologia funcionalista no es pot considerar una escola a l’estil de la de Wundt o Titchener, amb una estructura rígida i una disciplina marcada. Es tracta més aviat d’una manera de fer o entendre la psicologia. Per tant, estaríem parlant d’un corrent format per autors amb diversos interessos i objectius, i on el que seria comú seria l’interès per la consciència i les seves funcions. Entre aquests autors destaca William James (1842-1910). El seu llibre Principis de psicologia (1890) va representar un punt d’inflexió en l’estudi de la psicologia que li va fer guanyar la consideració de fundador de la psicologia americana, tot i que James era principalment un filòsof de vocació. En aquest llibre James fa una dura crítica al pensament de Wundt, i exposa que l’objecte d’estudi de la psicologia és la vida mental, però entesa com un flux de consciència, continu, canviant i selectiu, que tria els estímuls que li són rellevants i descarta la resta. Per tant, tractar d’estudiar la ment descomponent-la en els elements bàsics seria tan inútil com intentar estudiar un riu descomponent-lo en les molècules que el formen: es perdria tota la informació sobre les funcions que fa.

Metodològicament, James no va descartar la introspecció com a mètode d’estudi de la psicologia, però pensava que s’havia d’aplicar fora del laboratori, com una manera de captar els diferents estats de la consciència. A banda de la introspecció, però, James també advocava per una metodologia comparativa. La seva proposta era que mitjançant l’estudi de les funcions psicològiques dels infants, de les persones amb trastorns mentals, o fins tot dels animals, també es podia obtenir molta informació sobre el funcionament de la ment. D’aquesta manera James va marcar una altra clara diferència respecte a la visió de Wundt, alhora que obria tot un seguit de camps nous d’estudi per a la psicologia.

Altres autors representatius associats al moviment funcionalista són, entre d’altres, John Dewey (1859-1952) i James Rowland Angell (1869-1949). Tots dos van col·laborar en l’organització de la Universitat de Chicago, fundada pocs anys abans que ells hi arribessin i, primer Dewey i després Angell, van articular el funcionalisme en un marc teòric, el van difondre entre els seus alumnes i el van convertir de corrent de pensament a escola de psicologia. Avui en dia el funcionalisme ja no existeix com a escola, però la psicologia americana moderna manté el mateix esperit pràctic.

3. La psicologia de la Gestalt

Al mateix temps que la psicologia de Wundt es posava en dubte des dels Estats Units, a la mateixa Alemanya un grup de psicòlegs coneguts com a psicòlegs de la Gestalt començava a llençar atacs contra la idea de descompondre la consciència en elements. Aquest nou moviment el va iniciar Max Wertheimer (1880-1943), juntament amb Kurt Koffka (1886-1941) i Wolfgang Köhler (1887-1967), que van servir de subjectes d’estudi per a l’experiment inicial que va donar peu a la nova escola de psicologia. Aquest experiment era realment senzill, gairebé un joc. Consistia a variar la velocitat amb la qual s’encenien dos punts de llum alternativament: si primer se n’encenia un i després l’altre amb un espai de temps prou llarg entre tots dos, els subjectes afirmaven veure dos llums diferents que s’encenien i s’apagaven alternativament. Si el temps entre un llum i l’altre era molt curt, els observadors declaraven veure dos llums encesos alhora. Finalment, amb un espai de temps intermedi, la sensació que semblaven tenir les persones era que la llum es movia constantment d’una banda a l’altra. Aquest fet va ser batejat com a fenomen phi.

Segons els psicòlegs de la Gestalt, el tot és més que la suma de les parts.

Un Gestaltista ens diria que de la mateixa manera que si combinem una sèrie de notes musicals el resultat és una melodia nova que no era present en cap de les notes presentades de manera aïllada, les nostres percepcions són “tots” globals que no es poden descompondre, i aquestes totalitats haurien de ser la matèria primera d’estudi de la psicologia.

Wertheimer va publicar els seus experiments sobre el moviment aparent en la percepció l’any 1912, fet que va marcar l’inici d’una nova escola que s’enfrontava a l’escola dominant a l’Alemanya de l’època. Seguidament, centrats principalment en la percepció, els psicòlegs de la Gestalt van trobar tota una sèrie d’altres fenòmens visuals i perceptius que de la mateixa manera que el fenomen phi, desafiaven el corrent wundtià i alhora reafirmaven l’encert de la Gestalt. Especialment destacables són els Principis d’organització perceptual de Wertheimer (1923), que avui en dia encara s’estudien en els manuals de psicologia de la percepció i en els estudis de disseny gràfic. Aquests principis consisteixen en la descripció d’una sèrie de regles que expliquen com les nostres percepcions s’organitzen de manera espontània i inevitable.

Tot i que es va centrar principalment en la percepció, la Gestalt també va fer aportacions importants en el camp de l’aprenentatge, la solució de problemes i el pensament creatiu, sempre destacant la necessitat d’organitzar la informació en “tots” rellevants per tal de facilitar aquests processos.

any més tard va demanar al seu metge personal que l’ajudés a morir, turmentat pel càncer bucal que patia des de feia més de deu anys. Ja en vida seva alguns seguidors com Carl Jung (1875-1961) o Alfred Adler (1870-1937) van estar en desacord amb alguns postulats freudians (i es van guanyar la seva enemistat) i van seguir les seves pròpies línies. Després de la seva mort, d’altres van agafar les seves idees i les van reelaborar des d’un nou punt de vista, com ara Erik Erikson (1902-1994). I encara altres autors com la seva filla Anna Freud (1895-1982) van seguir les premisses del mestre amb algunes ampliacions i modificacions.

Avui en dia, amb totes les seves variants i ramificacions, la teoria freudiana té una forta presència en l’àmbit clínic i en la psiquiatria, tot i haver seguit un curs alternatiu al de la psicologia acadèmica i científica. Dins d’aquest darrer àmbit la principal aportació resideix a haver fet palesa la importància de l’inconscient en la conducta, aspecte totalment ignorat per la psicologia de l’època.

5. El conductisme

Tornem ara a la psicologia nord-americana i fem un petit pas enrere en el temps fins a tornar a 1913. En aquest punt, la psicologia estructuralista encara té força però ja no és l’escola predominant i el funcionalisme es troba en ple desenvolupament. Aquest any un jove psicòleg de trenta-cinc anys anomenat John Broadus Watson (1878-1958) va publicar un article titulat “La psicologia tal com la veu el conductista”, que atacava directament l’arrel de les dues escoles predominants i marcava l’inici del conductisme.

La idea que tenia Watson de la psicologia era molt concreta. Si la intenció era fer una ciència objectiva, la psicologia s’havia de desprendre de tots els conceptes mentalistes com ara ment, conscient, introspecció, etc. Tot això no era observable directament, i per tant no era possible fer-ne ciència. Allò que és únicament observable en psicologia és la conducta, i per tant aquesta havia de ser l’únic objecte d’estudi de la psicologia, seguint el paradigma d’estímulresposta (E-R). S’entenia per estímul qualsevol canvi en el medi o factor extern, i per resposta la conducta o reacció davant d’aquest estímul. La intenció era predir i controlar la conducta, ja que coneixent l’estímul es podria saber la resposta que donaria el subjecte i viceversa.

Seguint en aquesta línia, la metodologia que s’havia d’emprar dins aquesta ciència objectiva era exclusivament experimental i s’havien de descartar totalment mètodes subjectius com la introspecció. També proposava aplicar als humans els principis de la psicologia animal. Òbviament, si Watson atacava l’estructuralisme i el funcionalisme pel seu mentalisme, les idees freudianes sobre l’inconscient eren poc més que una ficció per al conductisme.

El principal mètode que Watson va emprar per a explicar i controlar la conducta va ser el condicionament clàssic, descobert i divulgat per un fisiòleg rus, Ivan Petrovitx Pavlov (1849-1936), cap als anys vint del segle XX. Els primers experiments sobre condicionament clàssic els va dur a terme Pavlov amb gossos, als quals mesurava la taxa de salivació davant la presència de menjar. Hi entraven en joc els elements següents:

1) Un estímul neutre (EN): es tracta d’un estímul vers el qual, en principi no hi hi cap resposta associada.

2) Un estímul incondicionat (EI): és un estímul vers el qual es reacciona d’una manera determinada de forma natural.

3) Una resposta incondicionada (RI): aquesta seria la resposta que naturalment es dóna davant la presentació de l’estímul incondicionat.

4) Un estímul condicionat (EC): després de la reiterada presentació de l’estímul neutre seguit de l’estímul incondicionat, que provoca la resposta incondicionada, l’estímul neutre es converteix en un estímul condicionat, capaç de provocar la mateixa resposta que l’estímul incondicionat.

5) Una resposta condicionada (RC): Es una resposta que naturalment no es donaria davant de l’estímul presentat.

L’experiment més polèmic de Watson, per la seva ètica dubtosa, té a veure amb el condicionament clàssic i un nen anomenat Albert d’un any de vida aproximadament. Després de comprovar que l’Albert no tenia por de les rates, Watson va associar la presència d’una rata amb un fort so (que espantava i feia plorar el nen). Després de diversos assajos, la sola presència de la rata feia plorar l’Albert. També es va observar posteriorment que la seva por apresa a les rates s’havia generalitzat, i també plorava davant la presència d’estímuls similars com ara un gos de peluix o un abric de pell. Sembla que l’experiment de Watson tenia una segona part que consistia a desfer la por condicionada, però poc després l’Albert va abandonar l’hospital on es feien les proves i això no va ser possible.

Cap a la dècada dels anys trenta el conductisme watsonià ja dominava la psicologia experimental americana i el corrent s’havia diversificat en diverses branques. L’àmbit d’estudi del conductisme en aquesta època va ser fonamentalment l’aprenentatge, entès com el procés pel qual els animals (i per tant també l’home) s’adapten a l’entorn, i mitjançant la manipulació d’aquest es podia educar i modelar el comportament de les persones. Aquesta línia de pensament es va seguir fins als anys cinquanta, moment en què el conductisme semblava que s’havia estancat, però que amb l’arribada a l’escena de Burrhus Frederic Skinner (1904-1990) va agafar nova embranzida.

El que Skinner proposava era un conductisme radical en què les persones no som directament responsables de les nostres accions, sinó que és l’entorn qui controla la nostra conducta. Així, va introduir els conceptes de conducta operant i de reforçament. Les respostes condicionades o incondicionades descrites per Pavlov eren involuntàries, però la conducta operant feia referència a les conductes voluntàries. Aquestes difereixen de les anteriors en el fet que no poden ser provocades per un estímul concret. Però el que va observar Skinner és que la probabilitat que es dugi a terme una d’aquestes conductes voluntàries s’incrementa si va seguida d’un reforçament.

Aquest tipus d’aprenentatge va rebre el nom de condicionamentoperant o instrumental, que Skinner va desglossar en quatre tipus:

- Reforçament positiu: la presència d’un objecte o esdeveniment augmenta la probabilitat d’ocurrència de la conducta. Si un nen aconsegueix cridar l’atenció dels seus pares tenint una enrabiada, és més probable que la repeteixi. - Reforçament negatiu: es produeix quan la conducta provoca que un objecte o esdeveniment s’eviti o desaparegui. Si un nen aconsegueix lliurar-se de fer els deures tenint una enrabiada, és més probable que la repeteixi. - Omissió: es dóna quan l’aparició de la conducta produeix la retirada d’un estímul positiu. En aquest cas es fa decréixer la probabilitat que la conducta es torni a donar. Si s’apaga el televisor cada cop que a un nen té una enrabiada, és més poc probable que la repeteixi. - Càstig: és quan l’aparició de la conducta va seguida per un estímul aversiu. Igual que en l’omissió, redueix la probabilitat que es torni a donar la conducta. Si s’escridassa un nen cada cop que té una enrabiada, és més poc probable que la repeteixi.

Al llarg dels anys cinquanta i ja acostant-nos a la dècada dels seixanta, la proposta radical de Skinner començava a mostrar mancances importants. Skinner treballava principalment amb animals, ja que li permetien controlar millor les condicions sota les quals duia a terme els experiments. La seva idea era que les lleis de la conducta que observés serien gairebé directament extrapolables als humans, però des de diversos fronts es va fer palès que això no era així. Skinner va arribar a proposar els principis extrets de l’aprenentatge animal a l’explicació de la conducta verbal (la parla). Aquest fet va ser durament criticat per Avram Noam Chomsky (1928-), lingüista que defensava que el llenguatge era un domini exclusivament humà. El conductisme era insuficient per a explicar les conductes humanes més complexes. A poc a poc, tant dins com fora de la psicologia, van anar sorgint noves idees que superaven la concepció de la ment com una caixa negra impossible de ser estudiada científicament.

6. La revolució cognitiva

El canvi de paradigma en psicologia es va gestar principalment des de fora d’ella. El fet de reduir la psicologia a l’estudi de la conducta observable i deixar de banda qualsevol referència a la ment resultava ja insatisfactori a la dècada dels anys cinquanta.

Hi van haver una sèrie d’avenços, podem destacar:

a) L’any 1936, Alan Mathison Turing (1912-1954) va descriure la possibilitat de crear una màquina molt senzilla capaç de dur a terme qualsevol procés de pensament, sempre que es pogués formalitzar amb un algorisme: un conjunt ben definit i ordenat de regles per a dur a terme una acció. A més, l’any 1950 va obrir el camp d’estudi de la

Resum

En el primer apartat es fa una definició operativa de què és la psicologia: la ciència que estudia la conducta i els processos mentals. Es defineix què s’entén per cadascun d’aquests dos conceptes i a continuació es descriuen els

principals àmbits d’estudi que podem trobar en la psicologia actualment. Per fer aquesta descripció hem dividit les àrees d’estudi entre les que corresponen a la ciència bàsica i les que són de caire més aplicat.

En el segon apartat hem començat per descriure la psicologia del sentit comú, que és la psicologia implícita que tots tenim i que fem servir amb èxit en la nostra vida diària. Però també hem vist que aquesta psicologia no val per a fer ciència, ja que es basa en heurístics: dreceres mentals que ens faciliten la presa de decisions, però que no es basen en judicis racionals purs. Per tant, les regles heurístiques ens poden portar a pensar esbiaixadament. Podem trobar relacions inexistents entre variables, tendim a buscar evidències que afavoreixin les nostres creences, sobreestimem el grau en què les nostres opinions són les de la majoria, a més de creure que sabem més del que realment sabem, i som molt bons explicant les coses després que hagin succeït (però no abans).

A continuació hem vist que el mètode científic ens pot ajudar a pal·liar els biaixos en el nostre raonament. Pilars d’aquest mètode són l’obtenció d’evidències empíriques, la formulació d’hipòtesis, la replicabilitat i la falsabilitat. Aquest mètode ens permet abordar els quatre objectius que persegueix la psicologia, que són la descripció de la conducta i dels processos psicològics, la predicció d’aquestes conductes o dels resultats de determinats processos mentals, l’explicació de les causes de la conducta i del funcionament dels processos mentals i, finalment, influir sobre la conducta manipulant el medi.

Per assolir aquests objectius hem vist que la psicologia científica disposa de diferents metodologies i hem estudiat les tres més importants. El mètode observacional només ens permet complir l’objectiu de la descripció, però és el que té més validesa ecològica. El mètode correlacional ens permet trobar relacions entre variables, i per tant ens permet fer prediccions, però hem d’evitar caure en l’error de buscar explicacions causals a partir de dades correlacionals. Finalment, el mètode experimental sí que ens permet trobar explicacions causals als fenòmens, però el control rigorós i necessari de les situacions que es volen estudiar fa que la seva validesa ecològica sigui limitada.

En el darrer punt del segon apartat hem fet una incursió en el món de l’estadística, imprescindible per a l’anàlisi de dades en psicologia. Aquesta es basa en dos tipus diferents d’estadística: la descriptiva, que ens permet resumir les dades i afavorir-ne la interpretació; i la inferencial, que ens permet determinar l’abast de les nostres conclusions.

Dins de l’estadística descriptiva hem repassat els principals indicadors de com s’agrupen les dades d’una distribució: la mitjana, la mediana i la moda. Complementàriament a les mesures de tendència central, també són necessàries mesures de com es dispersen les dades d’una distribució. En aquest sentit hem estudiat el rang, la variància i la desviació típica o estàndard.

Per la banda de l’estadística inferencial hem introduït el concepte de significació estadística per tal de descartar l’atzar en els resultats d’un experiment. També s’ha fet una introducció a la corba normal i la utilitat que té en psicologia. La major part de variables psicològiques es distribueixen de forma normal, i les propietats d’aquesta distribució ens permeten fer judicis de probabilitat sobre la “normalitat” d’una observació determinada.

En el tercer apartat es repassa la història de la psicologia com a ciència independent des que va néixer el 1879 amb Wundt, fins a l’actualitat. En aquesta data Wundt va fundar el primer laboratori de psicologia. El seu interès era l’estudi de l’experiència conscient, i el seu objectiu era identificar els elements bàsics que la conformen. De la mà d’un dels seus seguidors, Titchener, va néixer la primera gran escola de la psicologia: l’estructuralisme. Però aviat van sorgir d’altres corrents de pensament que s’hi oposaven. Als Estats Units, William James es va convertir en un important teòric del funcionalisme, amb el mateix objecte d’estudi que Wundt, però amb un objectiu sensiblement diferent: estudiar el funcionament i no pas l’estructura dels processos mentals. Al mateix temps, a Alemanya, sorgia una altra escola coneguda com la psicologia de la Gestalt, que en oposició a Wundt defensava que l’experiència conscient no es podia reduir a estudiar-ne els seus elements bàsics, ja que la totalitat aporta una cosa diferent de la suma de les parts.

Al marge de la psicologia acadèmica, i mentre aquesta discutia com s’havia d’abordar l’estudi de la consciència, a Àustria Sigmund Freud posava tot l’èmfasi en l’inconscient com el principal objecte d’estudi de la psicologia. Freud va desenvolupar un model teòric complet sobre el funcionament de la vida mental, de gran influència en l`àmbit clínic i en la societat actual.

Les lluites internes de la psicologia acadèmica van acabar donant pas a un nou corrent que acabaria dominant la psicologia durant diverses dècades. En primer lloc, amb el conductisme de Watson i la importància del condicionament pavlovià, i després amb el conductisme radical de Skinner basat en els principis del condicionament operant, es va desterrar de la psicologia qualsevol referència a termes mentals i aquesta es va centrar únicament en l’estudi de la conducta observable. Però finalment es van fer paleses les limitacions d’estudiar la psicologia humana sense abordar-ne la ment, fet que, juntament amb els avenços de les ciències de la computació, va donar pas a un canvi de paradigma. Així va sorgir la psicologia cognitiva basada en la metàfora de l’ordinador, que entén la ment com un