¡Descarga Reflexiones sobre Herbert Spencer y el darwinismo social y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!
Hola a tothom i tothoma:
El document que tot just ara esteu llegint pretén ser un resum de les idees principals contingudes a la PAC-2, però també plantejarà un exhaustiu desplegament dels errors més típics comesos per la major part dels treballs lliurats. A diferència de la PAC-1, que havíeu de resoldre en forma de debat, aquesta PAC-2 exigia d’un format de comentari de text a partir d’un fragment escollit expressament. La PAC, per tant, constava d’una sèrie de qüestions guia a resoldre com si fos un comentari de text, el qual havia d’incloure la resposta a aquestes indicacions no pas en mode pregunta-resposta o ítem a ítem per separat, sinó incorporant-les dins un discurs argumentatiu que unifiqués les parts de forma coherent.
Com recordareu, la segona pràctica de l’assignatura (PAC-2) es centrava gairebé exclusivament en els materials de la Unitat 2, els quals analitzaven a grans trets els corrents de pensament previs al naixement de la psicologia entesa com a disciplina científica, entre els quals hi trobem qüestions de la metafísica tradicional, de l’epistemologia filosòfica, la creixent importància de les ciències naturals i de la fisiologia en particular i l’aparició de l’evolucionisme. L’adveniment de les idees evolucionistes va obligar a un replantejament radical de les qüestions relatives a l’estudi de l’ésser humà entre les quals la ment i la racionalitat constituïen elements essencials. I ara, anem a veure els ets i uts de la PAC dividint les observacions per apartats.
Sobre els continguts
La PAC-2 us plantejava en aquesta ocasió centrar la vostra reflexió en la figura del polifacètic autor britànic Herbert Spencer que va abordar algunes de les problemàtiques més significatives de l’època des de perspectives molt diverses (antropologia, psicologia biologia, sociologia, política etc.), malgrat se l’acabi recordant principalment per les seves aportacions en l’espai de la biosociologia i l’evolucionisme. En aquest sentit i si ens centrem en el text de Spencer (1900) que incorporava la pràctica, se’ns fa evident que la temàtica gira en torn a les correspondències entre biologisme, psicologia i darwinisme social.
Més enllà d’assenyalar els principals trets biogràfics de Spencer que han servit correctament, en la major part dels casos, per explicitar el marc conceptual propi de l’autor, aquesta primera qüestió us demanava també situar el seu pensament dins el panorama de les corrents o tradicions intel·lectuals dels seu temps. Spencer es trobarà a cavall entre les emergents concepcions evolucionistes i psicofisiològiques que forma el gruix essencial del seu pensament. De fet, Spencer va formular per primera vegada i abans que Darwin, la noció de “supervivència del més apte” que es referia principalment a la supervivència de certs trets distintius per sobre d’altres que tendien a reproduir-se en les generacions següents. Aquesta definició va ser objecte de nombroses polèmiques degut a la seva desafortunada adaptació a determinats contextos altament reprovables, com les teories eugenèsiques, la imposició selectiva, la competitivitat o les teories racistes i supremacistes.
Un cop situat el context i l’autor, es preguntava quina influència va tenir en l’associacionisme i l’empirisme del seu temps i determinar també la relació que se’n pot establir amb l’evolucionisme. Inicialment, i en funció del que ens explica el text de Spencer (1900), es pot dir que existeix una clara disposició en tota la seva obra per fer ús d’una metodologia científica a l’hora d’estudiar els fenòmens psicològics i sociològics. Els seus anàlisis parteixen de la investigació empírica que utilitza dades mesurables i objectives i té com a referència el mètode inductiu. Tal com ho constata el text de referència (Spencer, 1900):
“Después de la tarea, que consiste en alcanzar por inducción, principios universales partiendo de casos particulares y en comprobar deductivamente estos principios, se presenta otra tarea,
que consiste en explicar por su medio los numerosos casos particulares que no se han reconocido en la marcha de nuestras generalizaciones.”
Spencer considera els seus plantejaments en línia amb l’associacionisme que impulsava entre d’altres James Mill, influencia que serà determinant en el seu pensament. De fet, establia una concepció de la ment basada en la llei de la freqüència associativa que en funció de la seva repetició constant es torna acumulativa, fet que permetria que aquestes formes d’associació es transmetessin genèticament a les següents generacions. A través d’aquesta concepció Spencer explicava l'herència d'associacions adquirides i la formació dels instints. Aquí s’aprecia el seu deute amb la teoria de l’herència de les característiques adquirides de Lamarck. Però de tota manera, en Spencer no tan sols jugaran un paper definitiu els condicionants genètics transmesos hereditàriament sinó també l’aprenentatge, l’experiència i el context sociocultural que permeten el desenvolupament psicològic i l’adaptació al medi i a les circumstàncies particulars. L’ésser humà, les societats i fins i tot el coneixement evolucionen i progressen en relació al desenvolupament biològic i mental que repercuteix recíprocament en l’evolució social. Per altra banda, cal no oblidar que Spencer subratlla també la continuïtat entre homes i animals aclarint que entre la intel·ligència animal i la humana només existiria una diferència qualitativa, fet que converteix la seva psicologia en una psicologia comparada. Pel que fa a la comparació amb Descartes calia inicialment indicar que el racionalisme cartesià, lluny de partir de l’empirisme, defensaria en canvi la deducció i la intuïció com a únics mètodes fiables per accedir al vertader coneixement (Cagigas, 2002). Igualment l’innatisme que promulga Descartes es trobaria a les antípodes de l’associacionisme britànic amb el que es vincula Spencer.
La segona pregunta que us plantejava l’anàlisi requeria centrar-se en el concepte de darwinisme social a partir d’un fragment extret del text de referència (Spencer, 1900) i determinar la relació existent entre aquest fragment i la visió naturalista i biologista de Spencer tenint en compte el concepte de progrés. Això implicaria el per què Spencer adapta el desenvolupament humà ja no tan sols a l’àmbit del subjecte individual, com havia fet fins aquell moment la psicologia tradicional, sinó que s’ocupa també de l’impacte que té a nivell social i polític. D’aquí que el seu evolucionisme tingui un caràcter sociològic i s’entengui, tal com ell mateix el teoritza a través dels seus escrits, sota la denominació de “darwinisme social”. Una concepció que s’erigeix com un dels principals paradigmes utilitzats per les ciències socials durant el segle XIX i part del XX, per a interpretar el canvi social.
La sentència del text que calia explicar: “en lugar de ser artificial, la civilización es parte de la naturaleza” (Spencer, 1900), remet precisament a aquesta idea que comentàvem i que arrela en la correspondència existent entre biologisme i societat. Aquí es podia introduir fàcilment la noció d’ organicisme social que es tan peculiar en Spencer. Aquest organicisme fa referència a la interpretació de les societats humanes enteses com a organismes vius que a partir de lleis naturals es desenvolupen, creixen i es fan més efectives responent a un itinerari necessari i pròpiament determinat per la mateixa biologia. Aquest organicisme es correspon en Spencer amb un holisme i un funcionalisme estrictes ja que les societats enteses com a organismes vius s’erigeixen a partir de la suma de les parts i conseqüentment es fa imprescindible la divisió del treball i la interdependència entre els diferents estrats socials que la conformen per garantir el seu desenvolupament real i efectiu. D’aquesta forma l’evolucionisme que defensa Spencer tindria molt en compte els progressius desenvolupaments de les funcions psicològiques al llarg de la vida entenent que l’adaptació de l’organisme al medi on queda circumscrit es essencial per entendre l’evolució de la ment i paral·lelament l’evolució de les societats. Així ho expressava el propi Spencer (1900):
del text en qüestió. Al respecte, resulta molt significatiu que un bon grapat de treballs lliurats arrenquin directament amb una biografia de l’autor, com si això fos rellevant pel contingut de la PAC, o bé amb una exposició de les idees darwinistes. Malgrat que tot això pugui tenir relació amb Spencer, ha de ser el seu text el què centri la vostra atenció, no la seva vida o la de Darwin. En definitiva, cal començar sempre amb una breu presentació del tema a tractar, i aquest no és altre que constatar les influències darwinistes en les premisses spencerianes que fonamentarien alguns pilars bàsics de la psicologia científica contemporània. En canvi, no és pas la seva biografia el què ens interessa. Fem un altre paral·lelisme: quan escolliu veure una pel·lícula o llegir una novel·la és ben segur que primer us cridi l’atenció la mínima sinopsi que resumeix el seu argument per tal de decidir-vos. Un cop presa aquesta opció, ja comprareu el llibre o entrareu a la sala de projecció pertinent per gaudir de l’obra. Doncs heus aquí la importància de presentar al lector el tema que tractarà el vostre comentari.
Per desgràcia, m’he trobat molts treballs que només dediquen un trist paràgraf al text a comentar, quedant el dubte de si això es pot valorar com un comentari de text. Alguns, com ja us he dit, ni tan sols mencionen cap referència a la font d’Spencer (1900), parlant en abstracte de “l’autor del text de la PAC”. Si no fos perquè ja conec l’enunciat de la PAC no tindria ni idea de quin és aquest text ni qui és el seu autor. Sort que després surt mencionat a la bibliografia final.
Però això no és del tot cert, perquè també són molts i molts els treballs que tampoc inclouen a la bibliografia final el suposat text que estan comentant. Ja m’explicareu quin valor té fer un comentari d’un text que ni tan sols es recull entre les referències contemplades a la seva bibliografia. És com assistir al concert d’un grup de música però a sobre de l’escenari només hi trobem els instruments, però ningú hi toca res, només hi ha silenci. De què em serveix a mi disposar d’unes referències bibliogràfiques que no es mencionen al cos de text precedent o un grup vocal on hi manca el cantant?
Aquest greu problema s’estén per molts altres treballs on de fet no es menciona ni una sola font, ja sigui de consulta, de recolzament, de complementarietat, d’exemple o senzillament el text a comentar. Res. Ni una sola font. Així doncs, d’on s’ha tret la informació que es va exposant al llarg del treball? Sempre quedarà el dubte de si tot allò no és més que un refregit robat per la xarxa, perquè enlloc es diu dins del cos de text la procedència de totes aquelles dades. Que després apareguin les referències a la bibliografia tampoc ajuda gaire, perquè no sé en quin moment s’han emprat ni per què; poden estar doncs “per fer bulto”.
Pitjor encara, podem trobar-nos paràgrafs sencers on es parla d’Spencer però mai es cita la font (costa molt poc afegir l’any d’edició del text que esteu treballant o consultant per tal de remetre al lector a la referència que després apareixerà a la bibliografia). I per fer més dramàtica la situació, també ens podem trobar tot comentari al text d’Spencer reduït a un trist paràgraf o dos, deixant la resta del treball per encabir idees generals de les teories de l’autor o d’altres referents però sense recolzar-se mai en el text a comentar. On és doncs el suposat comentari de text que us demanàvem? Tampoc ajuda de gaire que confongueu un comentari de text amb un resum de les Unitats precedents, perquè no és pas això el què es considera un comentari de text si la base està en Spencer (1900), per exemple.
En tot cas, algunes fugues del discurs sí haurien de tenir sentit si responen a les preguntes-guia que us formulàvem a l’enunciat de la PAC. L’altre problema, però, és que tampoc s’ha entès que un comentari de text hauria de relligar totes aquelles qüestions plantejades de manera argumentada i relacionada, no pas respondre-les ítem per ítem com si fos un examen. Ja us vaig donar diversos exemples de com es redactava una PAC a través del Tauler de l’aula, però han estat poques les persones que han aprofitat prou aquests models. El resultat majoritari, doncs, ha estat el de treballs sense una estructura gaire coherent, que va saltant de tema a tema sense que s’entengui massa quina relació directa hi ha entre un paràgraf i un altre. La pitjor part la reben
aquells treballs que en poc menys de pàgina i mitja ja ho han resolt tot, quedant evidentíssimes llacunes i una manca de desenvolupament força preocupant, desatenent moltes de les qüestions que es plantejaven a l’enunciat de la PAC.
Un comentari de text tampoc suposa anar citant fragments literals del text escollit sense més ni menys. Cal explicar-los i fer entendre al lector perquè s’han destacat respecte a la resta del text. Aquest és un dels requisits per demostrar la vostra capacitat de síntesi i de domini de les idees per tal de vincular amb altres conceptes, teories, autors i mètodes. Ja podeu imaginar que aquesta habilitat serà crucial per desenvolupar-vos a nivell professional quan tingueu davant un objecte d’estudi qualsevol, doncs caldrà posar-ho en relació amb moltes dimensions que cal saber ordenar. Aquest, doncs, és un pilar bàsic per fer un comentari de text més que correcte.
Veiem-ho amb alguns títols d’exemple escollits entre alguns dels vostres treballs. Notareu que alguns companys posen l’èmfasi en les teories evolucionistes, altres en les idees sobre la capacitat per adaptar-se ambientalment o social; alguns ho enfoquen cap a la influència spenceriana rebuda en la psicologia científica primigènia. Termes com els de societat , progrés o evolució ja destaquen tot just començar el treball i això ja posa al lector en antecedents sobre el tema què tractarà el treball. No cal dir que aquells treballs que, a més, han posat en relació les idees d’Spencer (1900) amb l’associacionisme i fins i tot amb la denúncia contrabiologicista de Deleule (1972) estan aconseguint, a més, vincular el text a comentar amb el fil de reflexió que portem des de la PAC anterior, i això denota una molt bona capacitat de síntesi. Heus aquí alguns d’aquests exemples destacats:
- Influències de l’evolució en el pensament humà. De l’evolució intel·lectual a l’evolució social.
- Evolucionisme, biologicisme i societat. Controvèrsies sobre la concepció de l’evolució.
- Motors evolutius. L’associacionisme evolucionista com a progrés social.
- (^) La societat, un ésser viu en constant progrés.
- Progrés psicosociològic.
- Spencer i l’evolució de les societats.
- “El genio sobrevive; todo lo demás muere” – Herbert Spencer
Com veieu, els temes d’interès que podia suscitar el text a comentar podien anar des d’un nivell més universal a un de més concret. Per això és fonamental que, des del principi, exposeu el tema i l’enfocament, donat que la resta del vostre discurs tindrà molt a veure amb aquesta perspectiva adoptada. Posar un títol que copsi i resumeixi molt bé aquests criteris ajuda conseqüentment al lector a posicionar-se davant el vostre abordatge del text a comentar. De retruc, les visions que es poden manifestar sobre el text a comentar poden ser molt diverses, com ja vau notar durant els debats de la PAC-1 al voltant de les crítiques incendiàries de Deleule (1972).
Pel que fa a les qüestions formals, aquest ha estat un punt molt feble en la majoria dels treballs. El pitjor (i més greu) problema és haver lliurat treballs sense un llistat bibliogràfic que reculli totes les referències que han estat mencionades al llarg del treball. Un comentari de text sense bibliografia ja queda avaluat com quelcom inacabat, doncs no queda cap constància d’on han sortit les referències o la informació vesada en el treball precedent. Tanmateix, ha d’haver una correspondència absoluta entre les referències mencionades al cos textual del treball i a la bibliografia final. Si guaiteu la bibliografia que tanca aquest informe, veureu que no manca ni sobra cap de les referències que fins ara he anat mencionant.
Altres consideracions formals a tenir en compte és cuidar la manera de redactar. No oblideu que heu deixat enrere l’ESO i el Batxillerat. Per tant, eviteu els col·loquialismes i, sobretot, tingueu
No penso dir que no hagi ja dit sobre treballs que ens han arribat al RAC sense contenir un llistat bibliogràfic al final. En aquests casos, cal pensar que tota la informació que es dóna al treball no ha sortit d’enlloc i que per tant ha estat inventada per l’autor/a del treball. D’inventiva que no falti. Tampoc penso dir gaire sobre bibliografies que ni tan sols contenen el text a comentar, així que caldrà preguntar sobre què carai s’està treballant si al final no tenim ni idea del text que contínuament s’està mencionant. Un comentari de text sense text a comentar, això és.
Si aquests dos problemes són d’una gravetat considerable, podem anar passant per altres nivells que, tot i no ser tan dramàtics, no deixen de ser preocupants. Em refereixo a consideracions com engreixar la llista bibliogràfica amb fonts “de bulto” que no han aparegut enlloc abans. Cal dir que tota bibliografia hauria de tenir una correspondència total respecte a les referències que van apareixent al llarg del treball. Si jo cito a Hergenhahn (2001), per exemple, és d’esperar que aquesta referència aparegui al llistat bibliogràfic final. Comproveu-lo per si de cas. L’altre gran problema és presentar treballs on no aparegui ni una sola referència en tot el cos textual del propi treball, així que no tenim ni idea a l’hora d’avaluar d’on ha sortit tot allò que s’està exposant al treball. Ja us dic que d’inventiva que no falti, però aquests treballs acadèmics exigeixen un rigor i una metodologia que s’ha de demostrar amb referències constatades per validar el vostre coneixement.
Lligat a això, podeu imaginar que si no emprem materials de consulta com les revistes del cor o els tebeos infantils per recolzar les idees dels grans pensadors de la història de la psicologia és perquè són fonts poc fiables o gens serioses. Si això ho teniu clar, espero que també tingueu clar que acudir a fonts com la premsa general (no especialitzada), blogs personals no avalats per cap institució i succedanis de viquipèdies resulta igualment groller. Si qualsevol marrec pot documentar-se amb la Wikipedia per fer un treball del cole, per què us rebaixeu a matricular-vos (amb les despeses que això implica) a un curs de formació superior emprant els mateixos criteris de coneixement? Caldria pensar que teniu més ambició i que per això acudireu a fonts més ben escollides. I tampoc serà perquè en els meus documents i guies penjades al Tauler no us vaig recomanar canals internàutics prou rigorosos i amb total garantia d’aprovació acadèmica. Internet és un recurs ràpid, però no pas de qualitat en la major part dels casos. Tanmateix, només és útil per tenir a l’abast tota la pornografia gratis que vulgueu, i això també esquitxa als dominis del coneixement més estèril. Queda lleig dir que un treball universitari és cutre perquè es recolza en fonts cutres d’internet, però malauradament aquests recursos acostumen a donar per resultat treballs sense cap ànima i absolutament descompromesos amb l’assignatura. Espero que no sigui igual amb la resta de matèries de la nostra disciplina, si us plau.
Seguint amb les consideracions formals que enterboleixen alguns llistats bibliogràfics i que tenen a veure amb una inadequada o nul·la aplicació de la normativa APA, les més habituals han estat les mancances de cursiva en títols o en revistes, la falta d’ordre alfabètic en la pròpia llista de referències (imagineu aquest caos en una tesi doctoral de 500 fonts: com carai es pot trobar una referència en un maremàgnum així?), confondre els anys de naixement i de mort de l’autor amb l’any d’edició de la font consultada, etc. Un dels recursos que pitjor s’utilitzen és l’abreviació d’ et altri , com per exemple podria fer amb Pastor et al. (2008). Donat que són més de dos autors, a dins del cos textual puc agilitzar la lectura substituint els següents al primer firmant darrera d’ et al. ; en canvi, al llistat bibliogràfic ja no tinc l’excusa de la manca d’espai i per tant hauré de copiar tots els noms i en el mateix ordre de firma. Això també és important: mai canvieu l’ordre en què està signat un document. No és el mateix parlar de Mortadelo & Filemón que a la inversa. Normalment es consensua que cada autor tingui més o menys participació o intervenció en un text comú, així que el primer acostuma a ser el més pencaire; és per això que no està gens bé canviar l’ordre en l’autoria per pur caprici.
Vigileu en tot cas que no us balli cap coherència entre fonts i referències bibliogràfiques. Podria ser que us confongueu amb l’any d’edició o acrediteu a un altre autor una font aliena. Les cites literals que copieu al cos textual del vostre treball, a més d’anar emmarcades entre cometes, haurien de tancar-se amb la font de procedència, per a que sempre li quedi clar al lector d’on surt aquella frase o paràgraf. No deixeu al lector cap possibilitat de dubte.
Procureu també evitar les notes a peu de pàgina, doncs cal pensar que si quelcom que apunteu allà no troba cabuda al cos de text serà perquè no és substancialment important i per tant es pot suprimir (recordeu que la capacitat de síntesi està molt ben valorada, i això passa per saber distingir allò que és important i allò que no ho és tant). Tanmateix, les referències bibliogràfiques han d’aparèixer dins del propi cos de text, no marginat a les notes a peu de pàgina. I pel que fa a les fonts electròniques consultades, està bé afegir el link de procedència, però penseu que el món d’internet és molt volàtil i que algunes planes web deixen d’existir d’un dia per l’altre. Això passa sovint amb links que tenen una certa antiguitat, així que seria convenient anotar l’últim dia de consulta tal i com jo ho he fet en algunes de les guies de lectura que us he anat penjant al Tauler al llarg del curs. És la millor manera de garantir que, en cas de que la web ja no estigui activa, puguis demostrar que tal dia encara hi era.
No em vull estendre més, crec que ja teniu totes les directrius que hem emprat per l’avaluació dels vostres treballs. Donat que en aquesta assignatura no es fan devolucions particulars, es procedeix a fer informes el més exhaustius possibles on s’exposin fil per randa totes les apreciacions que es tenen en consideració a l’hora d’avaluar. Si us plau, ajusteu-vos a totes elles en les properes PACs, perquè el nivell de dificultat anirà augmentant i no és cosa bona suspendre l’Avaluació Continuada per una total indiferència a la feinada que implica corregir els vostres treballs amb l’esperança de què els milloreu progressivament. Fem que pagui la pena tant d’esforç. Tanmateix, a més d’aquest informe, us podreu descarregar conjuntament diversos models de PAC modèlics que alguns/es companys/es han cedit per prendre’l com a exemple. Veureu que, tot i que d’estils ben diferents, responen formalment i estructural als criteris normatius que exigeix l’acadèmia.
Sense més que afegir, seguim endavant amb l’assignatura, que tot just avui encetem Unitat nova.
Salut.
Bibliografia citada
Cagigas, A. (2002). Guía de viaje por una historia de la psicología. Jaén: Del Lunar.
Deleule, D. (1972). La psicología, mito científico (pp. 31-36; 62-75). Barcelona: Anagrama.
Hergenhahn, B. R. (2001). Introducción a la Historia de la Psicología (cap. 1). Madrid: Paraninfo.
Pastor, J. C.; Tortosa, F.; Civera, C. (2008). La psicologia de la Gestalt. La psicologia científica en la primera meitat del segle XX. 2ª part: escoles i sistemes psicològics (pp. 55-72). A Sáiz, M. (coord.), Història de la Psicologia. Barcelona: UOC.
Spencer, H. (1900). Principios de Psicología. Madrid: La España Moderna. (Obra original de 1855).
