Transició a la filosofia medieval
Agustí d’Hipona (354-430)
Vista en el seu conjunt, l’obra filosòfica d’Agustí d’Hipona significa el primer esforç important
d’harmonitzar la fe i la raó, la filosofia i la religió, esforç que rep històricament el nom de
filosofia cristiana, que ja havia començat amb els anomenats pares de l’església i que, en
realitat, va continuar durant l’alta i la baixa Edat Mitjana, donant origen a la filosofia
escolàstica.
A la veritat s’arriba per un camí interior, semblant al de la conversió, que no pot prescindir
d’una il·luminació divina. En la teoria del coneixement, Agustí exposa que la possibilitat
d’assolir la veritat resideix en la possibilitat mateixa de descobrir en l’ànima veritats eternes
(solament allò que és etern és veritable), i el procediment per assolir-les és més un procés
d’il·luminació interior que de reminiscència a la manera platònica, a través del qual arriba
també a conèixer a Déu creador de les idees i de l’ànima. En aquesta cerca de la veritat hi
ha moments semblants al del dubte de Descartes: «si m’enganyo, existeixo» (“si fallor,
sum”). Seguint la metàfora platònica del Bé i la llum, sosté que allò intel·ligible té aquesta
naturalesa perquè està il·luminat «per una certa llum incorpòria», que identifica amb Déu, ser
intel·ligible per excel·lència que fa intel·ligibles totes les coses. Donant un sentit ontològic a la
veritat, la identifica amb Déu: Déu és la veritat subsistent i és també la veritat de les coses,
perquè aquestes són creades d'acord amb les idees divines, és a dir, les idees en la ment
divina de totes les coses que poden existir, i que són les causes exemplars de totes les
coses (exemplarisme agustinià).
El mal ha de ser entès ontològicament com a privació o absència de bé, no com quelcom
que ha estat creat substantivament per Déu. Depèn de la llibertat de l’acció humana, i
existeix no com a realitat ontològica sinó com a realitat de l’acció humana.
Filosofia medieval (ss. VI – XIV)
Anselm de Cantèrbury (1033 – 1109)
Respecte de la relació entre fe i raó, segueix la línea agustiniana, però s’inclina pel lema “la
fe que cerca la intel·ligència”: «No pretenc entendre per a creure, sinó que crec per a
entendre». És dels primers en intentar raonar sobre la pròpia fe amb el recurs de la lògica
del seu temps. La seva fama és deguda sobretot a haver estat un dels primers en cercar
argumentacions sobre l’existència de Déu: en el Monologium [Soliloqui] presenta
argumentacions a posteriori, del tipus de prova cosmològica, però el més conegut d’aquests
arguments es l’argument a priori, que després la tradició, a partir de Kant, va anomenar
argument ontològic, que proposa en el Proslogium (cap. 2). La idea fonamental de
l’argument és que la noció «d’ésser perfecte» inclou ja l’existència d’un ésser perfecte:
“Déu és, en efecte, «l’ésser més perfecte que es pot pensar». Posats a pensar el màxim o
més perfecte, l’hem de pensar com a existent, perquè en cas contrari no pensaríem allò
màxim. Per tant, no tindrem més remei que pensar a Déu com a existent”. La prova anava
adreçada contra Gaunilón, monge del monestir de Marmoutiers, que negava tota possibilitat
de demostrar l’existència de Déu, i que li va replicar que, de pensar en una cosa, no podem
concloure que tal cosa existeix en la realitat, així com tampoc pel fet de pensar en la millor
de las illes de l’oceà no ens està permès suposar que existeix una illa d’aquestes
característiques en l’oceà. S’acostuma a dir que Anselm de Canterbury no pretenia una
prova merament lògica, sinó una comprensió racional d’allò que ja «sabia» per la fe. Tomàs
d’Aquino, va sostenir, per una banda, amb altres molts escolàstics, que de l’argument es
segueix solament que Déu existeix en l’enteniment, és a dir, que no és una noció
contradictòria, i, per una altra banda, que els arguments sobre l’existència de Déu han de ser
