¡Descarga financer II y más Apuntes en PDF de Derecho Financiero y Tributario solo en Docsity!
PROVA DE VALIDACIÓ FINANCER I TRIBUTARI I. Sintetitzada
PAC1.
RETROACTIVITAT DE GRAU MITJÀ O IMPRÒPIA:
Les normes tributaries retroactives son inconstitucionals si vulneren el ppi de seguretat jurídica. Dit això, segons el TC, s’ha de distingit entre la retroactivitat autèntica o de grau màxim i la retroactivitat impròpia o de grau mitjà.
La retroactivitat de grau màxim té lloc quan la norma pretén vincular els seus efectes a situacions de fet produïdes amb anterioritat a la pròpia llei i ja consumades:
EX: Situació de fet (consumat) desprésLlei que vol vincular-la <---------------------------------Retroactivitat-------------------------------------------
La retroactivitat de grau mitjà o impròpia té lloc quan la norma incideix sobre situacions jurídiques actuals encara no concloses:
EX: situació jurídica actual (no conclosa)desprésLlei que vol incidir
RETROACTIVITAT:
No hi ha un principi general que prohibeix les normes retroactives en el nostre OJ; tampoc existeix una prohibició constitucional de normativa tributària retroactiva. El límit exprés de la retroactivitat de les lleis que l’art 9.3 de la CE garanteix, es per les lleis “posteriors als fets” sancionades o restrictives de drets individuals, entre les quals no es poden incloure les normes fiscals tributaries, ja que aquestes no restringeixen drets individuals sinó que responen al deute de contribuir en les despeses publiques (capacitat econòmica imposada a tots els ciutadans). No obstant, quan aquest efecte retroactiu entre en col·lisió amb els principis de seguretat jurídica (protegeix la confiança dels ciutadans que ajusten la seva conducta econòmica a la legislació vigent davant de canvis normatius que no siguin raonablement previsibles, ja que la retroactivitat possible de les normes tributàries no pot transcendir la interdicció de l’arbitrarietat) la retroactivitat està prohibida. Per tant, en tals casos, la retroactivitat estarà prohibida, i per determinar quan una norma tributària de caràcter retroactiu vulnera la seguretat jurídica dels ciutadans el Tribunal considera que s’ha d'examinar, d'una banda, el grau de retroactivitat de la norma qüestionada i, de l'altra, les circumstàncies específiques que concorren en cada supòsit. A aquests efectes, s'ha de distingir entre la retroactivitat autèntica o de grau màxim, i la retroactivitat impròpia o de grau mitjà.
CRITERIS DE SUBJECCIÓ O PUNTS DE CONNEXIÓ EN APLICACIÓ DELS TRIBUTS:
L'àmbit espacial d'aplicació de les normes que obliguen al pagament d'un determinat tribut pot venir determinat, bé per:
La relació del pressupòsit de fet de l'obligació tributària amb el territori de l'Estat impositor (llei de subjecció territorialitat) ,
La relació amb el territori de qui realitza aquest pressupòsit de fet (criteri de subjecció personal; de residència).
Segons l'art. 11 de la LGT, els tributs s'aplicaran d'acord amb els criteris de residència o territorialitat que estableixi la llei en cada cas. En el seu defecte, els tributs de caràcter personal (IRPF) s'han d'exigir d'acord amb el criteri de residència i els altres tributs d'acord amb el criteri de territorialitat que resulti més adequat a la naturalesa de l'objecte gravat. Ara bé, cada Estat defineix unilateralment les circumstàncies determinants de quan s’entendrà realitzat el fet imposable al seu territori o de quan una persona es considerarà resident al mateix. A aquestes circumstàncies, que poden arribar a variar molt d'uns països a uns altres, les anomenem "punts de connexió". En ocasions, les legislacions nacionals defineixen la residència habitual en funció del lloc en el qual es troba l'habitatge o residència permanent, del lloc en el
qual es realitzen determinades activitats o inversions, etc. Però, sobretot, es basen en la permanència al país durant un període de temps significatiu.
CONSULTES VINCULANTS-CONSULTES TRIBUTÀRIES:
Els obligats tributaris poden formular consultes a l’Administració tributària. Han de ser per escrit, fetes abans de la finalització del termini establert per a l’exercici dels corresponents drets, la presentació de declaracions, autoliquidació, etc...Correspon contestar normalment a la Direcció General de Tributs. El termini màxim per a contestar son 6 mesos des de la presentació. La contestació té efectes vinculants pels òrgans i entitats de l'Administració tributària i han d’aplicar aquests criteris a qualsevol obligat sempre que hi hagi identitat entres els fets. L’aplicació al consultant dels criteris expressats a la contestació es troba condicionada a la no modificació de la normativa o jurisprudència aplicable en cada cas. Per tant, en principi, el caràcter vinculant de la contestació a les consultes tributaries cedeix davant qualsevol canvi de les fonts del Dret o de la interpretació jurisprudencials d’aquestes mateixes fonts.
PROHIBICIO DE DOBLE IMPOSICIÓ:
CONVENIS DE DOBLE IMPOSICIO INTERNACIONAL:
No tenen com a funció crear nous tributs; Els convenis per evitar la doble imposició, en aplicació de l'art. 94 de la Constitució, necessiten d'autorització prèvia de les Corts Generals en implicar obligacions financeres per a la Hisenda Pública, però aquesta autorització no ha d'adoptar la forma de llei orgànica, ja que no s'atribueix a una organització o institució internacional l'exercici de competències derivades de la Constitució. Aquests tractats determinen el dret dels Estats per a gravar una determinada renda. Ara bé, després del reconeixement del dret d’un Estat a gravar una certa renda, aquesta es grava d’acord amb la normativa fiscal interna de l’Estat competent.
CONFLICTE EN APLICACIÓ DE LA NORMA TRIBUTÀRIA:
El frau de llei tributària o conflicte en aplicació de la norma tributària que és aplicable quan es dona la realització d’un o diversos actes que originen un resultat contrari a una nora jurídica, emprats en una altra norma dictada amb diferent finalitat.
Elements essencials:
-Existència d’una norma l’aplicació de la qual es tracta d’eludir (evitar) o es tracta de vulnerar per mitjà d’una altra norma més beneficiosa. És la norma defraudada. -Aquesta norma es tracta d’eludir, a partir de l’autonomia de la voluntat que regeix que en el dret privat, mitjançant artificis, per mitjà de l’abús de les formes jurídiques o de l’ús dels denominats negocis jurídics anòmals, que dóna lloc a l’aplicació d’una altra norma diferent més beneficiosa fiscalment. És la norma de cobertura o norma sota l’empara de la qual es fan els actes en frau.
Conseqüències de la declaració de frau de llei:
1.Una conseqüència es que en l’aplicació de la norma eludida o que s’ha tractat d’eludir, de manera que es frustra el tracte fiscal mes avantatjós (deixar de pagar totalment o parcialment el tribut o obtenir qualsevol benefici fiscal). 2.La requalificació de l’acte: es prescindeix de la qualificació d’acord amb la naturalesa jurídica (que s’entén creada amb abús de les formes jurídiques amb la finalitat d’elusió) i és sotmesa a tributació com si encaixés en el pressupòsit de la norma que s’ha tractat d’eludir. 3.Es produeix l’exigència d’interessos de demora. 4.Es preveu de manera expressa l’exclusió de les sancions. En principi, amb el frau de llei es produeix una falta d’ingrés, la qual cosa està tipificada, amb caràcter general, com a infracció tributària
Exemple: Compravenda d’un bé per no pagar l’ITP fan que una societat
SIMULACIÓ:
PAC2.
MODIFICACIONS TRIBUTÀRIES MITJANÇANT LA LLEI DE PRESSUSPOSTOS GENERAL DE
L’ESTAT:
Contingut de la Llei de Pressupostos generals de l’Estat:
-Mínim, necessari i indisponible, constituït per l’expressió xifrada de la previsió d’ingressos i l’habilitació de despeses. -Possible, o necessari i eventual, que pot afectar a matèries diferents d’aquell nucli essencial. Dins aquests, es troben les modificacions tributaries, ja que no son, estrictament, una provisió d’ingressos o una habilitació de la despesa i afecten matèries diferents del que es el seu nucli essencial.
L’Article 134.7 CE, a llei de pressupostos no pot crear tributs. Podrà modificar-los quan una llei substantiva (qualsevol llei pròpia de l’impost o modificadora d’aquesta) ho prevegi. Això vol dir: -La llei de pressupostos no pot crear tributs -Les llei de pressupostos poden modificar lleis tributàries sempre i quan existeixi una llei tributaria substantiva (qualsevol llei que, exceptuant la Llei de Pressupostos, reguli elements concrets de la relació tributària) que així ho prevegi. En aquells supòsits en els que la Llei de Pressupostos realitza una mera adequació circumstancial de l’impost a la realitat, la modificació serà admissible inclús en aquells supòsits en que no existeix una llei tributària substantiva que la prevegi.
-No resulten admissibles les modificacions d’abast general que siguin introduïdes per les lleis de Pressupostos en tant que modificacions de règim substantiu aplicables a tots els tributs, com ara disposicions de la llei General Tributària.
TIPUS D’INGRESSOS PÚBLICS:
ingrés públic es la suma de diners percebuda per un ens públic, que es destina a finançar la despesa publica. Es caracteritza pel caràcter dinerari, públic, per la titularitat per part d’un ens públic i per la destinació al finançament de l’interès col·lectiu. Es poden classificar per règim jurídic de la gent: -Ingressos de dret públic (l’administració actua per a recaptar-los fent ús de les facilitats pròpies d’un ens públic i d’acord amb els procediments administratius corresponents). Exemple: tributs. -Ingressos de dret privat (l’administració actua com a subjecte privat d’acord amb nores procediment del dret privat). Exemple: Ingressos patrimonials. -Periodicitat: -Ordinària: obtingut de manera regular, recurrent i previsible. -Extraordinària: s’obtenen de manera excepcional. -Ens públic que el recapta: -Ingrés de l’Estat -Ingressos de les CCAA -Ingrés dels ens locals -Institut jurídic del qual deriven: -Patrimonials: Deriven de l’explotació i de la titularitat d’un patrimoni. En efecte, el patrimoni dels ens públics, com els de qualsevol persona física o jurídica, està format per béns – mobles i immobles – i per drets. -Crediticis: ingressos procedents del deute públic deriven d’operacions de crèdit concertades amb tercers. -Monopolistics -Tributaris: deriven dels titulars i són prestacions patrimonials com taxes i impostos derivats de la CE.
CLASSIFICACIÓ DE LA DESPESA PÚBLICA:
Classificació Econòmica: atenent la naturalesa de la despesa segons la necessitat que es pretén satisfer amb el corresponent crèdit pressupostari. Classificació Orgànica: es realitza atenent als centres gestors als que s’atribueixen les mateixes.En conseqüència, el criteri orgànic ens permet identificar qui és l’encarregat de gestionar la despesa corresponent.
Classificació Funcional: es realitza tenint en compte les necessitats concretes a les quals s’han de destinar els diners consignats al corresponent crèdit pressupostari (justícia, industria, agricultura, sanitat, cultura, etc.). Classificació per programes: permet agrupar els crèdits tenint en compte els objectius o fins a satisfer. Es tracta d’un criteri de gran rellevància pràctica ja que permet visualitzar els mitjans econòmics assignats a l’execució d’una despesa concreta així com identificar a qui resulta imputable (aquesta identificació es fa mitjançant el codi alfanumèric que correspon a cada programa pressupostari).
TRIBUTS:
-Taxa:
És un tribut el fet imposable dels quals consisteix en la utilització privativa o l'aprofitament especial del domini públic, la prestació de serveis o la realització d'activitats en règim de dret públic, i el mateix referir- se, afectar o beneficiar a l'obligat tributari. Requereixen dos requisits: 1.Obligatorietat del servei 2.Monopoli del sector públic en la seva prestació L’ens públic podrà exigir una taxa quan presti un determinat servei que sigui de sol·licitud o recepció obligatòria per part de l’administrat o be que sigui jurídicament postat pel sector public Exemple: Taxa de recollida d'escombraries, que han d'abonar tots els propietaris d'habitatges o locals de negoci a l'Ajuntament o Empreses Municipals que presten tal servei.
- Dues notes característiques que diferencien la taxa del preu públic:
La taxa és una obligació ex lege, no trobant la seva causa en un contracte, al contrari del que succeeix en els preus públics.
La taxa és un ingrés característicament públic, o de dret públic, concorrent a la mateixa les característiques dels ingressos tributaris, mentre que en el preu públic no es dóna la nota de coactivitat que sí trobem en els tributs. A més el preu públic no està subjecte al principi de reserva de llei, encara que poden exigir-se mitjançant el procediment administratiu de constrenyiment.
-Contribucions Especials:
Les contribucions especials són tributs el fet imposable dels quals està constituït per l’obtenció, per part de l’obligat tributari, d’un benefici o un increment de valor dels seus béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o de l’establiment o ampliació de serveis públics. Així, l’exigibilitat d’una contribució especial per part d’un ens públics exigeix la presència de dues circumstàncies: per una banda, cal que hi hagi un ens públic que realitzi una obra pública o bé estableixi o ampliï un servei públic; per altra, cal que aquestes obres generin un benefici o comportin un increment del valor dels béns dels obligats tributaris. Exemple: Enllumenat públic
-Impostos:
Tributs exigits sense contraprestació el fet imposable del qual està constituït per negocis, actes o fets que posen de manifest la capacitat econòmica del contribuent. Grava la titularitat. Exemple: Impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), que inclou les rendes procedents del treball personal (la nòmina d'un treballador assalariat), rendes del capital mobiliari (dividends, interessos ...), rendes del capital immobiliari (arrendament d'un immoble) , rendes procedents de l'activitat econòmica (empresaris i professionals) així com les alteracions patrimonials (plusvàlues o minusvàlues de patrimoni per l'alienació d'elements patrimonials). Impost sobre el Valor Afegit: Que grava el consum (lliuraments de béns o prestacions de servei). Impostos especials: Sobre carburants, els que graven els alcohols o begudes alcohòliques, etc.
És la xifra, el coeficient o el percentatge que s’aplica a la base liquidable per a obtenir com a resultat una quota integra. Pot consistir en un a quantitat de diners o en un percentatge.
Exemple: IIVTNU: és percentatge i té caràcter proporcional, ja que es manté constant sigui quin sigui l’import de la base imposable.
DEUTE TRIBUTARI/QUOTA TRIBUTÀRIA:
Generalment el deute tributari està constituït per la quota a ingressar que resulti de l’obligació tributaria principal, però el deute tributari no nomes inclou la quota del tribut, sinó també altres conceptes com l’interès de demora, els recàrrecs per la declaració extraordinària, el període executiu, etc... Per tant, la quota tributaria i deute tributari tot i que a vegades son equivalents en ocasions difereixen.
NO SUBJECCIÓ:
La LGT a l’hora de regular la capacitat d’obrar es remet al Dret Privat. La LGT: Tindran capacitat d’obrar en l’ordenament tributari a mes de les persones que la tinguin conforme al dret, els menors d’edat i els incapacitats en les relacions tributaries derivades de les activitats que els permeti exercir l’ordenament jurídic sense assistència de la persona que exerceix la pàtria potestat, tutela, etc. Les persones que nio tinguin capacitat d’obrar hauran d’actuar per mitja dels seus representants legals. (Subjecte passiu/ contribuent/substitut).
NO SUBJECCIÓ:
La Llei general tributària estableix la prescripció als 4 anys del dret de l’administració per determinar el deute tributari mitjançant l’oportuna liquidació. Ara bé, el dret de l’administració a comprovar i investigar un període impositiu prescrit, no prescriu als 4 anys; de fet no esta sotmès a termini ja que pot ser el cas que un negoci jurídic realitzat en un període entenent que el seu dret a liquidar es trobi prescrit, però els efectes del mateix afecten a un període no prescrit.
CORRECCIÓ DE L’ERROR DE SALT:
La correcció de l'error de salt pressuposa que l'increment de la quota resulti de l'aplicació dels tipus de gravamen. És a dir, perquè resulti d'aplicació l'art. 56.3 de la LGT, cal que, a un increment de la base correspongui, en aplicació dels tipus de gravamen, un increment més gran de la quota tributària. En el cas no resulta l’excés de l’aplicació del tipus de gravamen de l’impost, sinó de l’incompliment del requisit previst legalment per aplicació de la bonificació.
PAC 4.
RECURS DE REPOSICIÓ:
Recurs de caràcter potestatiu i previ a la via economicoadministrativa, no es pot interposar de manera simultània a la reclamació econòmica-administrativa (constitueixen una via específica de revisió preceptiva en l’àmbit tributari estatal davant la mateixa Administració, que exhaureix la via administrativa. Per tant, és prèvia a la via contenciosa administrativa). l recurs s’interposa davant el mateix òrgan que va dictar l’acte impugnat i, si es va dictar per delegació, s’interposa davant l’òrgan delegat, tret que en aquesta es disposi el contrari. La legitimació per a interposar el recurs és la relativa a les reclamacions economicoadministratives. El termini per a la interposició del recurs de reposició és d’un mes, a partir del dia de la notificació de l’acte que es pretén impugnar o de l’endemà d’aquell en què es produeixin els efectes del silenci administratiu. En el cas de tributs periòdics de notificació col·lectiva, el termini es compta a partir de l’endemà de la finalització del període voluntari de pagament.
AUTOLIQUIDACIÓ COMPLEMENTÀRIA:
Es consideren autoliquidacions complementàries les que es refereixin a la mateixa obligació tributària i període que altres presentades amb anterioritat i de les quals en resulti un import a ingressar superior o una quantitat per retornar o compensar inferior a l'import resultant de l'autoliquidació anterior.
Només es pot presentar una autoliquidació complementaria per: -Sol·licitar la devolució o la compensació d’una quantitat menor
- Realitzar un ingrés per un import major. Per tant, si un obligat tributari considera que una autoliquidació ha perjudicat els seus interessos legítims, únicament podrà obtenir la compensació del perjudici que hagi experimentat iniciant un procediment de rectificació de l'autoliquidació. Les autoliquidacions només poden ser complementàries (mai poden tenir caràcter de substitutives), és a dir, sempre han de donar com a resultat una quantia favorable a l'Administració Característiques:
- Sempre ha d'existir una autoliquidació presentada amb anterioritat que s’hagi complementar. I de la quota tributària resultant de l'autoliquidació complementària es deduirà l'import de l'autoliquidació inicial.
- Si es presenta una autoliquidació complementària en relació amb una obligació i període on ja s'ha obtingut una devolució improcedent, en tot o en part, s'ha d'ingressar la quantitat indegudament obtinguda més la quota que, si s'escau, pugui resultar de l'autoliquidació complementària.
- En la presentació es farà constar que es tracta d'una autoliquidació complementària, així com l'obligació tributària i el període a la que es refereix. S'hauran de consignar totes les dades, les noves o modificades i les que es van incloure en l’autoliquidació inicial.
- S'haurà regularitzar la situació mitjançant la presentació del model de l’autoliquidació corresponent de l'exercici en què va tenir lloc l'error (el que es va presentar originàriament), tot i que marcant la casella de "complementària".
Terminis de presentació:
Les autoliquidacions complementàries es poden presentar dins el termini establert per a la seva presentació o bé amb posterioritat a aquest, sempre que no hagi prescrit el dret de l'Administració per determinar el pertinent deute tributari. En aquest últim cas, tenen la consideració de extemporànies i, si en resulta una quantitat a ingressar i no ha existit un requeriment previ per a la seva presentació per part de l’Administració, s'aplicaran els recàrrecs que preveu l'art. 27 de la LGT.
INICI DEL PERIODE EXECUTIU:
S’inicia automàticament quan el deutor hagi deixat transcórrer el termini de pagament en període voluntari sense que hagi pagat el deute. Ara bé, perquè un deute sigui reclamable en període executiu, cal que es tracti d’un deute l’existència i la quantia del qual sigui coneguda per l’administració i això es quan:
-Es la mateixa administració la que ha practicat la liquidació del deute. En el cas que es gestionen mitjançant una declaració -El deute ha estat reconegut pel mateix obligat tributari en presentar dins o fora del període voluntari i la seva autoliquiditat però no hi adjunta l’ingrés corresponent.
Una vegada s’inicia el període executiu es meriten i si escau, son exigibles els interessos de demora i els recàrrecs del període executiu.
-Interès de mora: es merita quina té lloc un ingrés fora del termini previst per les normes tributaries -Recàrrec del període executiu (n’hi ha 3):
• Recàrrec executiu: s’aplica quan el deute es satisfà en període executiu, un cop finalitzat el
període voluntari, però abans de rebre notificació de la ponència (5%).
• Recàrrec de constrenyiment reduït: s’aplica quan s’ingressa el deute dins el termini del
procediment de constrenyiment, per a pagament que s’obre un cop notificada la procedència del constrenyiment (10%). No s’exigeixen els interessos de mora i el recàrrec del període executiu es del 10%.
• Recàrrec constrenyiment ordinari: l’ingrés no es produeix en un d’aquests moments, el recàrrec
passa a ser del 20%
