¡Descarga FONTS-FONCUBERTA y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
FONTS
1. Introducció La nostra font primera sempre será la obra d’art, per aixo que em de tenir una habilitat de percepcio visual, ja que alguns es dediquen a la atribucionisme on es necessaria aquesta habilitat. Els documents tambe son importants per a contrastar informacio, es molt complexa la relacio entre text i imatge. 2. Descripcions i perigetica. Els Mirabilia i la topografía artística, i literatura de viatges. De Pausànies a Goethe.
Grans fonts de l’ antiguitat es Pausanies, no es l’unic pero si que els dels mes importants. Quina información ens dona els textos (de lectura) sobre l’art? una característica important es la relacio intrínseca dels monuments amb la mitología, hi ha una relacio indiasociable entre els llocs i la creació de obres d’art lligades als deus als quals estan dedicats els temples. Hi ha molta informacio sobre la mitología, es important peque un lector com nosaltres es serveix per entendre la mitoligia que en part per nosaltres es ficcio pero per ells era la seva religio, ho hem de saber veure, veure el context. Tambe podem veure en en el text que hi ha fonts orals, es a dir, veiem que es deia en cada lloc en concret. parlava molt amb els sacerdots cosa que fa pensar que Pausànies podria haver stat un sacerdot. Treu la info de 3 llocs: experiencia personal, les fonts escrites que ell coneix (txts escrits antics) i fonts orals contemporànies. Ell dona testimoni de que ha vist l’obra, ho veiem perque explica les coses molt detallada, ademes que atribueix les obres a autors. Pausanies tambe ens ha deixat constancia del materials que utilitzaven com el metall, les pintures les petites figures de fusta, tot aixo son fonts directes que ell mateix veía per viatjar per tot arreu.
Intenta ser objectiu, pero te una voluntat descriptiva perque hi ha una gran barreja de el que ell sap i veu, es a dir del passat que sap i del present.
Te un interés topografic per l’art des de l’antiguitat: Te referents anteriors a ells com Homer, apoloni de Rodes, historiadors com Herodot o Polibi, o autors de ficcio com Llucià o Filostrat. En aquesta línea de descripcio tambe trobem a Hecateo de Milet que va fer una hegeologia es a dir els origens de la mitología i dels pobles de grecia i pausanies es fixa en ell, com tambe els 5 llibres d’Herodot. Te un interés topografic per l’art des de l’antiguitat. Interés de descripcio dels llocs amb mitología.
La seva obra seria Periegesis tes Heliados , es una manera d’escriure determinats llocs amb aquesta voluntat especificia de monuments, curiosistats locals, aquesta periegesis dona nom a un genere, tot i aixi la traduccio del titol del llibre es Descripcio de Grecia. Aquest interés de periegesis esta relacionat en el mon helenistic, periode de Pausanies.
Qui era Pausanies? En sabem molt poc, sabem el nom perque ens ho ga trasmes el primer autor que es Esteve de Bizanci (s. VI). Es creu que pausanies era de les regions de l’antiga grecia de l’Asia Menor, segurament era aristrocrata per el poder de poder viatjar, i el fet de que parles tant de sacerdot ens fa pensar que ell estigues en aquell mundillo de sacerdot.
la seva recepcio tambe es important, s’escriu al segle II, pero no tenim noticia fins el VI que ho descobreix l’Esteve perque tenia interés per els noms de cada lloc i va recurrir a Pausanies. Fins que no s’edita no hi ha una gran recepcio, la primera edicio impresa d’un text manuscrit es diu la primera edicio princeps i aquesta va ser al any 1516 a Venecia. Malgrat que va ser editat no va tenir una gran recepcio fins al segle XIX, va ser utilitzat llavorens per viatjers per la descrpcio detallada dels llocs i posar nom als llaciments o escultures trobades.
- L’estructura de l’obra , parteix segons el seu viatje, es a dir introdueix a l’espectador directament descriu la zona que veu directament pero tambe ens la relaciona amb el passat que hi havia abans del que hi veía directament. No ens fa cap context ni res, tot i aixi l’obra s’organitza de forma ordenada segons el lloc que visita (que abans s’informa de la ciutat que visita per poder veurela i despres escriure sobre aquesta). No es limita a descriure solament sino que tambe en el to i els impressos afegeix tambe reflexions de debat quan ho troba oportu, per exemple a vegades compara objectes per la forma o les semblances amb altre regio.
- Els interessos que veiem en l’obra tambe son molts, ens parla molt de la religio, caracters topografic o les costums del poble, i evidentment de carácter historic que conecta molt amb Herodot.
- En quant al to que utilitza es molt nostalgic, en el sentit que sempre parla en un to de record de la grecia ja que ell en aquell moment que viu formava part dels Romans, aquesta mirada al passat ens dona una sensacio nostálgica de la era gloriosa de Grecia.
- Grecia imaginaria de Pausanies ens deixa entreveure grans caracteristiques de la grecia antiga, l’objectiu sempre es desciure pero sempre ho fa des de un punt de vista grec, es reafirma aquest sentiment identitari. La seva obra es com un viatje al passat.
L’art, dins de l’obra. Els especialistes diuen que Pausanies te un ull molt agut, va descripcions molt analitzades que li permet sobretot distinguir les obres de diferents autors coneguts. Era capaç de plantejar atribucions, fa una reflexio de qui pot ser l’obra o escola. Per tant la seva obra ha sigut fonamental per l’art per identificar escoles, estils, autors concrets, obres desconegudes i que gracies a ell es coneix, i sobretot perque descriu les obres in situ i ens dona informacio del lloc original de les obres i que possiblement no es sabia d’on venien. Cal recordar que fa un gran recull de obres particulars i gracies a ell estan identificades (algunes), o be rectificar dades o reafirmar atribucions o negarles. Exemple de obres que parla: Temple de Zeus d’Olimpia, o la criseelefantina de Fidies, la tomba de Plató a les afores d’Atenes…
30.Sept ELS PEREGRINATGES I ELS MIRABILIA URBIS ROMAE. El peregrinatge es un viatge per a la salvacio de l’anima i per motius religiosos, en el segle IV (inici del cristianime) ja s’ha sap que els emperadors cristians donaven empenta a aquets tipus de vitages, sobretot a Terra Santa. Constanti ja va donar edificis en les zones on havia de pasar el peregrinatge per donar acullida als peregrins, es a dir, que des de ja temps ja es va donar enpenta. En aquets edificis donaven facilitat per coneixer els llocs emblematics del peregrinatge i del viatge religios en si.
Els tres grans centres de peregrinatge son:
1. Terra Santa , del segle IV tenim un text de una monja Etèria (alomillor de
Galicia) que fa un viatge probablement de Galicia fins a Terra santa,
religioses encara que es descriu tambe els monuments de l’antiguitat, barreja informacio pagana-cristiana-antiguitat= barreja de dues cultures i que en l’edat mitjana no s’oblida. En si el text parla tambe de vides de martirs i aproximacio fantástica histórica, es a dir s’explica a partir de llegendes, l’explicacio de les meravelles de Roma. Tambe em de tenir en compte els errors de la descripcio massa religiosa, per exemple la de Marc Aureli no era Constanti.
4. Benjamin de Tudela, escriu el “llibre de Viatges” que visita mes de 190
viutats d’europa i Orient, li interessa els llocs de culte jueus, mentres descriu tambe explica les poblacions juevas per exemple els guetos que podien a ver en segons quin lloc, tambe explica centre d’estudis, formes de vida, monuments, llocs artistics, esdeveniments de l’epoca importants historics. Es va editat a 1543 en Constantinoble i en ebreu. Tambe fa identificacions erróneas en alguns monunments, per exemple en l’arc de Tito en que on es representa les tropes romanes de Tito en el saqueig de Jerusalem, que en realitat es el transport del boti, pero ell ho representa com un acte liturgic de celebracio religiosa.
- Oct. Deixem l’Edat Mitjana i ens traslladem al Renaixement. Les runes de l’antiguitat (les runes dels monuments) son molt admirades pels grans humanistes. Hi ha una gran voluntat no només de conèixer aquestes antigues runes sinó també d’imitar-los. Les runes estaven soterrades i durant els segles XVI i XVII es fan grans descobriments. És en aquesta època que es recuperen aquestes obres (la famosa estàtua de Napoleó, etc.). Els textos canvien de cop. Els textos sobre la descripció de Roma es canvia la mirada. Neix una voluntat més científica alhora de descriure i explicar aquesta runa. S’abandona aquest to de fantasia, aquest to de llegenda. Es busca més veracitat, un coneixement més científic. Per exemple el text d’Alberti, que fa una descripció de Roma. Alberti va ser conseller del Papa i això li va permetre accés a molts llocs. Amb Alberti, el Papa sap com conservar de la millor manera les ruïnes trobades. Albereti descriu les runes de Roma des d’una voluntat més científica, més rigorosa. Descriu unes runes dignes de ser conservades. Altres artistes com Flavio Biondo: conegut com el primer arqueòleg de Roma, també era secretari de la cancelleria de Roma, per això també tenia un fàcil accés. Entre els seus llibres te Roma instaurada, escrita el 1444 i impresa el
- Un llibre que te 3 volums. Deixant cada cop més de banda la llegenda, la ficció i es centra cada vegada més en la històrica, la veritat. Poggio Braccioni. Ruinarum Urbis.
Canvis S XVI.
- Origen inspirat als Mirabilia
- Moltes traduccions als s. XVII i XVIII.
- El carácter fantastic es perd en aquests tipus de guias.
Albertini, esciru de moltres esculutres i pintures del segle XVI, (m emoriale di molte statue e pitture che sono nell’inclyte ) i que son a la ciutat de Florencia. Ja no conten tant lles costums del lloc, la societat etc… sino els monuments. El que fonamenta aquets llibres es l’art, la primera guía d’aquest tipus es de Florencia, Bocchi tambe escriu sobre Florencia. L’art del que parlen es del Cuatroccento el Renaixement, ja no es roma.
En aquestes guies hi ha mes voluntat de rigor. Les descripcions d’aquests textos son molt diversos per exemple podem veure les relacions de festes , es a dir, son actes efímers son molt interessants per l’art perque expliquen festes amb motiu (festes populars, una canonitzacio, entrada d’un emperador) y ens dona molta informacio d epoder, art i societat. Com son actes publics destinats per a que el poble ho vegi. El paper d’art el podem veure aquí, quines peces es fan, com pot ser elements triunfals de fusta i que tenien carácter efimer. A vegades es decriuen obres concretes en aquestes festes, ademes tenir en compte certes obres concretes i que s’enetenen a descriure-la. Ex: Bellori, toric de l’art del S. XVII, hi on veiem en algunes descripcions una gran defensa de la pintura barroca de la seva época.
Tambe hi ha altres textos en que descriuen viatges, ciutats i paisos on es trobem obres d’art especifiques. Per exemple Chatelou “Journal du Chavalier Bernin en France , explica el projecte pel Louvre. Altres textos de descripcions de viatges, cada vegada en aquest textos hi haura una tendencia a explicar les propies experiencies de la persona, es veura la seva opinio y sensacio personal. cada vegada es veura mes l’escriptor. Son viatges que recorren Eurioa i altres continents: El viaje a España de Ponz (1771-1791).
7.OCT no viniste Vitruvi (8OCT)
Vitruvi i els Deu llibres de l’arquitectura. Va ser important com a teoric i no tan com a arquitecte. La estructura son de 10 llibres, amb ilustracions en mitg o al final. L’original es perdut pero la reconstruccio son dels segles XV i XVI. Pero no sabem com eren les ilustracions originals. Ell cita i utilitza autors antigues, per tant ens testimonia que hi havia hagut tractats sobre la teoría de l’arquitectura, sobre el pensament. Com som per exemple; Agatarm Democrit, Piteu… Es l’unica font de l’arquitectura greco-romana escrita per un arquitecte de época antiga. En el contingut de l’obra no descriu gaire sobre la seva época contemporánea, la d’august, per tant la seva arquitectura es mes del passat. Fa alusio a moltes activitats, no sols l’arquitectura com es l’astrologia, la maquinaria, les lleis, etc, en part perque te una clara voluntat en donar arguments a favor de considerar la arquitectura un art liberal, donarli en nivel de intelectual. Els 7 primers llibres son els mes importants on veiem ideas mes rellevants, que son els ingredients que creu basics i son, la utilitat, la bellesa, la simetría i la euritmia.
A banda del text de vitrivi al segle XVII hi ha bastants comentaris sobre el llibre de vitruvi, els teorics i arquitectes de la época comenten i interpreten la obra.
Tractadistica medieval
Tractats dedicats a la pintura o la orfebrería, en si les pedres precioses. Els tractas que es coneixen hi ha un que son els coneguts com els de tradicio , son fets pels propis artistes. Son mes aviat els anomenats Recetaris, tenen la voluntat de recollir els procediments i tecniques de la pintura, es mes secretillos del taller. Es volia fixar per escrit una cosa que es transmetia de forma oral entre els professionals. En aquets es dona importancia a la practica. En aquest pes de la tradicio hi ha una una nul interés per posar algo de nou o rebatirlo. Els tractats medievals que es coneixen estan mes interessats per la cosa teorica en si de la tradicio i la seva conservacio, tenen una finalitat practica clara i per facilitar el coneixement ademes de transmetre’l.
que l’autor volia donar informacio practica per a qui o llegis, pero no es pot definir com a tractat. Sembla que volgues fer una teoría de les proporcions medievals.
TRACTATS DEL RENAIXEMENT.
No s’ha de veure com un tractamnet absolut, pero si que hi ha una nova manera d’escriure. Continuen havent receptaris pero comencen els tractats al costat de la figura d’Alberti. Ens situem sobretot a Italia, a la toscana, a roma… bueno el contexto de siempre.
Leon Battista ALBERTI; escriu un tracat de pintura. Al 1435 escriu el tractat De Pintura, l’original no es conserva pero era escrit en llati. Es coneix molt el tractat fins i tot els mecenas. La primera edicio prinpep no es fins el 1540. El tractat es considera que ignarura aquest conecpte humanista, hi ha una voluntat molt mes important que es teoritzar sobre la pintura, no sols donar consells sino reflexionar i veure quins objectius te. Esta dividida en tres parts, La representacio pictórica (com s’ha de dur a terme, hi ha una explicacio molt matemática; sistematica de la pintura (son consells mes practics com dur a terme aquestes ideas teoriques a la practica); sobre l’educacio de l’artista (que ha de ser formada, educada i amb coneixements molt amplis). LO TEORIZA TODO y DA NORMAS. Es important el tractat per el caracrer pioner, mai s’havia vist tantes regles i amb l’objectiu tan clar. No te precedents en la reflexio teorica de la pintura ha de recorre a altres disciplines, models aliens a l’art, com es la retorica (considerada un art liberal –Cicero-) per ordenar els pensaments de la pintura. Un discurs organitzats amb concordancia amb l’interes de definir com a ciencia la pintura. Tambe es relaciona amb altres diciplines, mates, física… Albeti tambe era pintor, i clar compte amb la seva experiencia, es important remarcar-ho perque al segle XVII hi ha altres tipus de figures que escriuran tractats pero no son artiestes. Evidentment deixa clar la seva fascinacio per el mon antic (mitología, literatura). A la teoría que proposa ignagura una nova manera d’entendre la pintura i que dura gairebe 3 segles. Ademes que innagura una teoría humanística d ela pintura, que te com a coneptes bassics l’expressio, la imitacio i __________.
Contingut i ideas fonamentals: que inagura o estableix com elements fonamentals per la pintura.
- la idea de representar en pintura una realitat visual a través de les matematiques, ja s’estava fent pero ell ho teoritza. Recorre a les ciencias te una doble importancia per la relacio de pintor-realitat i pintura-art liberal.
- D’aquí que construiex el sistema cientific que permet identificar les lleis per les quals es regeix el mon natural i traslladarlo al lienzo, a lo bidimensional. (Quadre de la finesta, Lleis de la percepcio: teoría de la pirámide visual, imitacio de la naturalesa, proporcions i cos huma). Simplifica la teoría de Brunelleschi.
- La pintura te 3 part; contorn, composicio i clarobscur, els toscans debatran dien que es dibuix, composicio i color.
- La idea de la narracio, les gestes dels grans personatges sigui de la historia que sigui son els temes mes nobles per l’art. el pintor ha de trasladar aquestes narracions religioses i historiques. Aixo fa que estableixi un debat i la importancia del stemes pinctorics.
- La bellesa, agafa ideas dels antics, els pintors ha d’aspirar a la bellesa dels quadres i que ha de fer una tria de les partes mes belles de la naturalesa. No imitar-ho tot.
- El concepte de mimesi que tambe esta present, sobretot d el’antiguitat, quin es l’objectiu, es imitar si pero escollint. Sehons ells si la pintura te com objectiu imitar les gestes mes boniques esta mostran a la societat la part mes noble del comportament huma. Justifica la idea de imitacio a traces de la funcio social de la pintura, en si enseñar.
PIERO DELLA FRANCESCA
- De prospectova pignendi la seva obra es aquesta.
- Es l’explicacio de una persperctiva sense empirisme, esta dividit en tres pars, el dibuix, el colorit i la conmmesuratio (mesura). Es un text que te certa influencia en el seu momento i a mes testimonia un interés de alguns autors i artistes pel numero, Francesca treballaba amb els Urbino.
- Es rectada en 1947, en Italia llatitnitzzat, l’edicio princep a Venecia i a
- Amb il·lustracions de Leonardo. Va tenir una escassa difusó, reeditada en alemany a viena l’any 1889. Per a eill la seccio aurea es la perfecta proporcio i el sistema de matemáticas mes valorat i que agafa la perfecta harmonia de l’ordre del cosmos. Numero central de la seva artística. Segons ell es la divina proporcio.
- Malgrat la importancia, inedit i oblidat. Editat un resum a 1841. Edicio critica sobre el codex de parma a Estrasburg i 1899.
LEONARDO DA VINCI.
Es nomes una part del codex urbina, va ser editat al 1651 per Rafael Trichet du Fresne.
- Il paragone, proemi, perspectiva lineal, sis llibres sobre la llum i les ombres, els colors, proporcions i moviments del cos huma, botánica per a pintors, practica de la pintura, els materials del pintor i la ficcio a la visio F 0 E 8temes que Ritcher considerava que Leonardo li donava importancia en la seva escriptura. Leornadi será el continuador de Alberti (possa bases que despres Leonardo remira i ademes fa aportacions pero sense Alberti probablement no s’entendria res del que posa Leonardo). Una de les coses que distingeix entre aquest dos es que leonardo dona mes importancia a l’empirisme i no nomes a la ciencia, mentres que Alberti si li dona interés. L’observacio per a Leonardo li dona mes importancia, el judici del ull, per exemple ell ho manifestava en grans ambits del saber, com es que va criticar en la medicina i havien molts errors perque no miraven els cadavers, no s’estudiava be de l’experiencia. Aixo tambe ho aplica a l’art.
Els contiguts dels quals tracta Leonardo:
- Optica, logicament relacionat amb aquest interés de la observacio.
- Historia, el bon pintor s’ha d’enfocar en la historia, per fer aixo cal que per poder representar una bona historia cal que coneixi les expressions del cos, de la cara, els moviments de l’anima com diu ell. Ofereix una serie de receptes per poder recollir aquestes expressions.
- Imitacio, esta relacionat amb lo anterior. Es igual el concepte que Alberti, la pintura te el concepte d’imitar la natura, pero en aquest cas rebutja un idealisme que es fals i mentider, li interessa tot, no sols lo bell sino tambe lo curios, lo lleig. Te un interés mes ampli perque tot forma part de la natura, reivindica que el pintor ha de saber fer tot.
relacions entre art i societat va canviant. Hi ha una part del tractat que dedica a la fisonomía, els gestos, l’expressio, trenca amb l’ideal del primer renaixement i recorda una mica a Leonardo. Tambe parla del artista, per el subjecte que crea i demostra que es dona importancia a la individualitat no sols a les obres, per altra banda tambe reivindica. *difusio considerable, en llati, les grans traduccions al segle XIX.
- Benvenuto Cellini , “ La vita”. Autobiografia. Trattato dell’Oreficeria, Trattato della Scultura. Cellini escriu bastant, sobretot destaca com escultor. Gran defensa de l’escultura, i dins del debat del paraggone influeix molt que no hi hagi tanta literatura de l’escultura. Ell defensa que l’escultura te diversos punts de vista, en la que l’autor ha de treballar en 360 graus.
Tractat de gravats, hi ha dos factors que expliquen que hi hagi menys, per el debat de la supremasia de l’art. El gravat es considera molt semblant a la pintura, pero d’altra banda es un art que apareix al segle XV, esta al bressol. El gravat comença a ser valorat per la seva utilitat, en els llibres des de mitjans del segle XV comencen a ser ilustrats amb la xilografía. I eren molt apreciades per vincular missatges i fer-ho mes comprensiva, a part de valorarlo per la seva qualitat artística. Despres ja s’utilitza la calcografia. Aixo permet que aquest canvi de suport es fasin mes detalls.
- Abraham Bosse, “ Traité des manieres de graver en taille douce sur l’airain par le moyen des eaues fortes et des vernix durs et molt ”. (1645). Segueix les teorías mates aplicades al gravat, en la geometría, per aplicar aixi la perspectiva. Teoritza sobre uns conceptes que en pintura ja havien aparegut. Ensenyava en l’academia com aplicar la perspectiva sobre el gravat, el seu tractat es un manual, explica coses moltes tecniques.
- Filippo Baldinucci, “ Cominciamento et progresso dell’arte di intagliare il rame di Flippo Baldinucci”.
TRACTATS DE L’EPOCA MODERNA: EL LLEGAT DE VITRUVI I LA
IMPORTANCIA DE LA IMATGE.
Alberti ja fa un tractat en que inagura una altre vegada la teoría sobre la arquitectura, i es “De Re Aedificatoria”. O “descriptio Urbis Romae”. Te una gran llista de tractats. Les dates del Aedificatoria ballen, es publica quan ja havia mort, pero segueix molt a Vitruvi, ja en la ordenacio dels contiguts, división en deu llibres com Vitruvi i en llati. Segeix la idea de l’antiguitat. Dins de les seves ideas hi ha la explicacio d’una tipología arquitectónica que no existía en la seva época pero si en l’antiguitat, i aquesta es el amfiteatre. El text de Vitruvi es coneix per copies manuscrites, gairebe en tot reconeix qe mira a vitruvi. De Re Aedificatoria. Redactat entre el 1443-1452, en llati. Publicat en llati al
- La primera versio italiana al 1550,. Moltes edicions a la meitat del segle XVI. Es mes important al segle XVI. Hi ha una defensa de l’arquitectura com la que feia vitruvi, defensa aquesta intelectualitat del artista, la funcio social de la arquitectura. No ho hem de desligar de la rehivindicacio de les arts al segle XV, la arquitectura tambe ha d’imitar la natura, que ha d’estar regida per la rao, que persegueix la bellessa i cal tenir alguns conceptes com a simetría, proporcions etc.
La religiosa, domestica i publica, tres tipus d’arquitectura. Els ordres antics tambe stan presents, i l’arquitecte ha de saber utilitzar aquets ordres, crea el compost (que ja fan els romans).
Antonio Avertino, Il Filarete (1400-1469). No va tenir molta difusio perque el seu objectiu era definir com havia de ser la ciutat ideal, li dedica al seu mecenas Duc de Milà (Franccesco i Sforza).
El dia anterior ens varem quedar amb Antonio Averlino , i la seva obra Il Filarete (1400 – 1469/70). A la pàgina 35 del dossier podem observar el dibuix de la planta de la ciutat perfecta, dibuix en forma d’estrella que ofereix aquest autor. Representa la forma de la ciutat. Forma d’estrella, amb les puntes que son les sortides dels carrers i que tots el carrers van a parar al centre. El text descriu com ha de ser aquesta ciutat ideal. Amb una plaça al centre, un teatre, etc. L’autor descriu en el text aquesta planta de la ciutat ideal i la idea que hi ha al darrere. A més diu que es relaciona també amb la forma de viure, la funció, etc. Tot està calculat, tot està mesurat en l’adequada proporció. Per exemple, diu que des de cada porta al carrer ha de fer una angle de 90 graus. Tots els element tenen la mateixa distància.
TRES GRANS TRACTATS DEL SEGLE XVI:
1. SEBASTIANO SERLIO (1475 – 1554).
Sebastiano Serlio va escriure diferents llibres dins del seu gran tractat Tutte l'operi d'archittura et prospetiva :
-Son tractats més tècnics, més pràctics. Tota una gramàtica clàssica que es recupera al segle XV i que ara al segle XVI s’utilitza molt.
-Insisteix en la llibertat d’utilitzar els ordres clàssic, una llibertat de combinar- los.
-La seva obra utilitza molt la imatge, a través del gravat. Per tant il·lustren molt els elements tècnics i això ajuda molt als lectura a poder entendre-ho.
Fa 8 llibres, que es van editant poc a poc. Dins d’aquests llibres en destaquen dos, el Llibre II i el Llibre IV. El model principal a seguir de Serlio continua sent Vitruvi. I l’objectiu principal de Serlio es aconsellar sobre l’ús de les regles generals de l’arquitectura, aquestes lleis generals de Vitruvi. Proposa coses a partir del que ell interpreta. Com que la copia que havia quedat de Vitruvi era incompleta i havia aquesta ganes d’intentar entendre’l. Serlio es considera fidel a l’Antiguitat i no proposa cap ordre o cap element tècnic nou. Però si que aconsella a utilitzar els diferents ordres clàssics amb total llibertat. Com deiem els llibres més famosos son el Llibre II i el Libre IV. Son els més conegut i els que van tenir més èxit.
- Es molt clar en els seus escrits, amb les seves imatges tot queda molt clar i molt entenedor. I és justament per això, que la seva obra va tenir tant de èxit i tanta difusió.
- Insisteix molt en aquest ús dels ordres arquitectònics clàssic com un llenguatge que els arquitectes havien de dominar.
- Tot i això, Schlosser va dir que la obra de Vignola és un llibre que no te vida. No hi ha molta aportació de l’autor, no té personalitat. És com un A, B, C de l’arquitectura. Parla dels elements més bàsics, però sense aportar res, sense originalitat, sense personalitat.
3. ANDREA DI PALLADIO (1508 – 1580)
El seu principal tractat és I quatro libri dell’architettura (1570). A diferència de Vignola, l’obra de Palladio si que te vida. Molta vida. A més Palladio, és un dels arquitectes més importants. Cal recordar que Palladio al principi era pica pedrer, per això també te un gran coneixement tècnic. No només era un home culte sinó que també dominava molt el coneixement pràctic. Te una mentalitat més pràctica o més tècnica, i no tant teòrica ni tan humanista de voler citar sempre personatges antics. La seva obra és equilibrada, perfeccionada, que domina l’ús de tota l’arquitectura clàssica. Explica aquesta arquitectura d’una forma molt sensible i molt encarat cap als arquitectes.
La difusió del tractat de Palladio es coneix amb el nom de Palladianise, una corrent arquitectònica que imita a Palladio. La difusió va ser tant gran que fins i tot es coneix una corrent o un estil que és aquest Palladianisme. Per tant, aquí es demostra tot el que es va difondre l’obra de Palladio. Fins i tot a Amèrica es fan obres a la forma de Palladio i també per tot Europa. Una moda, un estil a Palladio. Una moda que estarà molt de moda al segle XVIII a Gran Bretanya.
Explica que cada edifici pot tenir diferents solucions. També explica els problemes que s’ha trobat al dissenyar les seves viles i les diferents solucions que ha anat aplicant. Per tant, hi ha una proposta molt gran de cara als arquitectes. Palladio va ser molt conegut per aquestes Viles construïdes al camp, recuperant l’estil de l’Antiguitat. Cap de totes les viles de Palladio es igual, totes son diferents. Per tant, trobem moltes propostes diferents. En el context que ens trobem, Palladio inventa aquest tipus de vila que és al mateix temps feta la manera clàssica i que a sobre ho construeix amb materials barats (proposa materials que no son molt costosos). Per tant, serà bella i serà útil, les dues grans funcions que ha de tenir (sense ser descaradament cara). Per això, les viles de Palladio van tenir molt d’èxit.
En el text de Palladio sempre està fent referència a les il·lustracions. Palladio comenta cada làmina, cada proposta de Vila que fa. Comenta cada planta de l’edifici i cada alçat de la mateixa.
Palladio segueix també a Vitruvi. Parla de conceptes que ens recorden molt a Vitruvi quan parla de que ha de ser bell i a la vegada útil. L’arquitectura privada que és la que fa Palladio, ho aplica a això. Forma i contingut, tenint en compte les necessitats de cada patró o propietari, i fent una arquitectura que s’hi adeqüi (a aquestes necessitats), la proposta final serà bona.
-Per exemple, si han de tenir moltes visites, haurà de fer unes sales ben decorades on es puguin fer aquestes visites. -Al mateix temps, sempre hi ha d’haver una relació de les parts de l’edifici. Estarà ben fet quan la relació entre aquestes parts sigui l’adequada. -Depenent d’un patró o altre, serà d’una manera o altre. Per tant, ja va destinat als arquitectes, que s’han d’adequar als patrons.
Sens dubte, perdura la idea Vitruviana. Perquè Palladio també parla d’aquesta mesura de l’arquitectura en relació al cos humà (Vitruvi diu que hi ha parts del cos humà que son nobles i belles, i altres parts no son tant belles, però que unes no poden estar sense les altres). Aquesta idea del cos humà és la mateixa que en la arquitectura i Palladio explica que aquest concepte s’ha d’aplicar (per tant, segueix aquest model de Vitruvi).
Palladio explica que s’ha de tenir en compte diferents elements com l’orientació del sol, el clima, etc. Tot s’ha de tenir en compte per a distribuir bé les sales i adequar-se a les necessitats. Els patrons confien el la seva arquitectura. Palladio també era molt conscient que estava creant una novetat amb aquestes viles que tenien dos funcions (que fos bella i útil, del que ja hem parlat). Ensenyava als arquitectes el que ell havia pensat amb aquesta arquitectura i això ho podem veure en el seu tractat. Indica clarament on poden anar a veure aquestes arquitectures i la proposta que fa ell. Hi ha un seguit de descripcions i de dibuixos d’aquestes arquitectures (làmina I, làmina II, làmina III, etc.). Després va descrivint tot l’edifici, les columnes, les diferents peces, etc. Parla de la distribució de la casa.
En resum, Palladio agafa el model de Vitruvi per a unes necessitats molt peculiars, que son aquestes viles. Altres tractadistes: Gallacini, Guarino Guarini (Architecttura civile) segueix dient els ordres clasics, com convinar, els frisos, els pilastres. Els seus seguidors configuren el perfil de la ciutar de Tori. L’arquitectura en definitiva es una altre formulacio pero sempre utilitzant els llenguatges classics. Recorden els models que fa Bernini en el museu del louvre (aixo parlant del Palazzo Carignano-classicitat) Tambe el tractat com a forma literaria no canvia, segueix igual, no hi ha una gran fisura en la forma pero si que perdra vigencia a partir del segle XIX.
Claude Perrault, Blondel. Son tractadistes tambe i arquitectes. Un altre es Fischer von Erlach. I colen campbell o Iñigo Jones. Son persones que encara aporten algo al tractat a part de ser tambe arquitectes. El model literari de tractat com a reflexio de l’art es va perdent.
Giovanni Battista Piranesi (1720-1778). Antichittà Romane. Roma. 1756. 4 Vol. Es un arquitecte que es forma a Venecia on estudia perpectiva, escenografia i arquitectura. Despres se’n va a Roma. Hi ha una gran importancia de la imatge amb relacio al text. Una de les obres son promogudes per el papa, va ser pagat. Al ser gravador fa que deixi constancia amb gravats en la seva obra. Es un testimoni de luxe de la passio per l’antiguitat i continua reflexionant sobre temes i conceptes de la imitacio de la natura o la idea de bellesa de Vitruvi. Pero te una mirada mes romantica hi ha una fascinacio del mon antic des del punt de vista mes lliure, mes personal.
s’han convertit en una font per poder coneixer com era aquella obra original. Pero clar aquestes copies hem de saber que son copies perque sino estariem en lo erronio.
BURKE creu que hi ha imatges de esdeveniments, son imatges fetes amb intencio de enregistrar objectivament un episodi. A la fotografia li atribuim mes fidelitat, ens la creiem mes. Es evident que ens proporciona mes tranquilitat com les imatges que ilustren imatges de obres que s’han perdut despres de la guerra etc. ens proporciona info objectiva, pero tambe son una seleccio i es poden modificar, manipular. Cada vegada hi ha mes especialitzats en fer fotos a obres, com es la familia d’Arienelli, son experts en fotos de obres i a traves de la seva biblioteca podem coneixer obres desaparegudes o malmeses etc.
El món de l’art. Les imatges o obres tambe ens ajuden a reconstruir moltes ideas o coses sobre el funcionament del propi mon de l’art. es a dir tallers o estudis d’artistes ens expliquen com han treballat o quin era el seu estatus social. Quienes eines utilitzaven, etc… Hi ha imatges que ens parlen de debats i conflictes, o artistes i mecenes junts, ens ajuden a completar aquesta idea tambe, o com era una exposciio d’art al llarg del temps o coleccions artistiques “conversation piece”. O tambe les imatges ens documenten sobre els metodes de treballs dels artistes. Totes les obres que parlen d’art son interessants i importants com per exemple la imatge de l’obra de Salvator Rosa, L’enveja. F 0 E 8es un artista que estava fora dels corrents oficials, s’havia enemistat amb les academies, amb Bernini tambe. A mes va tenir problemes amb el San Ofici perque deien que era ateu i perque vivia amb una dona casada. Era complicado vender sus cuadros i s’escapa el rumor de que ell havia contractat un personatge per fer-li les obres, pero sobretot les literaries, i els poemes algu va dir que ell no era l’autor sino un altre. La obra d’enveja era una venjança amb la ploma i el pincell, aquesta pintura es va coneixer mes tard al 2009 i llavors tot quadra perque acompaña aquesta venjanza contra els que li havien acusat de falsificar les seves obres. Encara que es idealitzada la obra, perque es una persona real que la personifica com enveja, segons la personificacio de Ripa, era escriptor, de l’academia i tambe era un dels que dubtava de la veritat del que feia el Salvator. The exihibition Royal Academy , Ramberg, es la suma de la exposicion real de lo que suecedio i la reprercusion que tuvo en los periodicos. Es una mezcla de los textos y las imágenes. “Conversation pieces”: quadres de grups informals que estan enfeinats en una conversa o activitat en alguna aficio com pot ser una caça, un apat etc. i en aquest cas es l’art. ve de la tradicio holandesa del segle XVII pero de grups civils. Al S. XVIII a Angalerra i al segle XV-XVI a italia son els origens en si perque surgeixen dels quadres que son converses de verges-sants. Ex: La Tribuna del Uffizi. Hi ha una recreacio no es la total i concreta, lo que hace es una mezcla de distintas obras que havian en otros sitios.
Els models, el gust, les influencies.
- Copies: fortuna visual i transmissores del gust. A traves dels gravats coneixien les obres. Cas de Laocoont: hi ha llibres solament a la fortuna visual que te en la historia de l’art. Es una replica de un original que s’ha perdut, la que coneixem es una copia. D’altra banda aquesta copia es va descobrir en els llaciments de la domus Aurea al 1506 i la va identificar Julio de San Galo (arquitecte)i aixo gracies a la descripcio que fa Pullini, alli documenta i lloa la obra i explica la seva historia,
els autors que la van fer, el material etc. i diu tambe que representa. Dona molta info Pollini. En altres coses de seguida es va fer gravat que va fer que es difongi la obra i documenta tambe l’estat que estaba la obra en si en aquell moment que es va descobrir, hi havia parts de la escultura que estaven malmeses i d’aquí que van començar els debats de com eren aquelles parts que estaven desaparegudes. A part que es van fer repliques, tambe van tenir repercusio dins de la pintura per la posicio la composicio l’expressio etc.
- Copies i versions: models visuals pels artistes.
L’INTERES PER L’ARTISTA, EL GENERE BIOGRAFIC. Pilini i la naturalis historia. Vasari i “le vite”: els precedents i la seva pervivencia. Neix al segle XVI pero te els seus precedents en l’antiguitat. Antiguitat: la literatura artística ja hi havia l’interes per l’artista, no son biografia en si tal i com l’entenem ara. Hi ha mes pintors i escultors, deixan constancia que eren persones massa importants com per deixar constancia de la seves obres, mereixen tenir una literatura que parli d’ells i alavar la seva activitat artística. Hi ha aquesta conciencia per entendre que ja al segle IV ac ja hi havia textos en aquest sentit com:
- Pàmfil, “ Sobre la pintura i els seus pintors il·lustres. Sobretot s’explica anecdotes de aquests artistes. El fet de individualitzar el rostre, tambe va lligar amb aquest tipus de literatura que vol donar resó de l’importancia de l’art, testimonien aquesta conciencia.
- Pausanies, la situa sempre en la Periegetica. Plutarc o Elià. Son altres textos que tambe tenen aquesta idea de les anecdotes sobre els artistes.
- Fonts parcials: (Cicero, Varró), Vitruvi al “De Architectura” i Pilini el Vell “la Hª Natural” son anecdotes que nobleixen l’art i l’artista. Donen un protagonisme a l’amplesa de l’art. donen un perfil genial del artista, es fa una imatge del artista que son exenctrics, particulars etc es a dir, es un grup diferents a altres. Son diferents per la habilitat técnica i la capacitat creativa. Tot i aixi no els tracten com a models a seguir.
- Grècia en els textos romans: Ciceró (s. Iac) i Plini (s. Idc). Moltes de aquets textos no son fiables perque a vegades apareixen aquestos en epoques anteriors, i part d’aquestes anecdotes son inverosimils, massa exagerades, son llegendes o histories que no es creuen molt i d’algunes d’elles se’n sap que son falses, encara que tenen sentit dins d’aquest context de literatura amb els seus objectius (parlar dels principals problemas i conceptes de l’art, a través d’aquestes anecdotes els artistes testimonien els conceptes artistics que mes els importava). Fidies per exemple es veu que les seves anecdotes son o repetides d’altres o be que comenten coses que despres tenen alguna semblança amb altres anecdotes de altres artistes. O a vegades canvien els protagonistas de les anecdotes. Per aixo que no son molt fiables.
- El que ens interessa es veure l’objectiu d’aquestes anecdotes, la esencia de la historia es la fama i el prestigi de l’artista, com l’esser que culpeix o pinta al gran emperador. Ho hem d’entendre d’aquesta mena i no com entenem
Plini arribi a comparar el Clevagueram de Roma amb la bellessa de Tebes. Per a ell la bellesa cal buscarla en la utilitat.
Plini utilitza autor antics, dels quals no els coneixeriem si no fos per ell, com son Jenòcrates de Sició, Duris de Damos, Antigon de Càrist entre els estrangers. Pasisteles de Napols i Varró.
Durant tota la Edad Mitjana hi ha copies manuescrites de les obres de Plini, l’edicio princep es al 1469 a Venecia.
El text de Plini es una seleccio de textos extrets per una edicio.
Epoca Medieval.
- Manca de biografies. Ens donen algunes info de certs artistes pero molt poc, no hi ha tantes com en epoques anteriors. Son informacios marginals que se sap de moltes coses de artistes medievals, pero no hi ha un protagonisme dels artistes. Van apareixent noveles que parlen de algun artista com en les “histories de camero” una de les histories es protagonitzada per un jove. O Petraca parla de Simone Martin. Al Treccento Italia alguna cosa va canviar, cada cop hi ha mes info de artistes pero son lloances i no biografia en si, a mesura que ens acosten al renaixement si que va guanyat terreny el protaginisme del artiste en la societat, i lentament va apareixent mes la vida del artista. Les biografies dels mecenes, Cardenal o Princep, tambe ens permeten saber coses de artistes als quals els hi encarrega coses. Pero no hi un tipus de text dedicat al artista, aixo en época medieval.
- Paper de l’artista en la societat.
- Firmes: orgull per el treball.
El genere biografic a la época moderna: al segle XV. Precedents : Lorenzo Ghiberti. (1378-1455). Apareixen nous escrits que reflecteixen els nous ingresos, sempre en Italia i es va desenvolupant aquesta literatura on agafa com a subjecte l’artista-creador. En aquets textos hi ha alusio mes frecuent dels artistes i la seva vida-trajectoria. Es a dir l’art i l’artista es convertex en objecte de reflexio per a una part de la societat, en el cas dels tractats la biografia es una consequencia de la magnificacio de l’art. els artistes es consideraran dignes de ser honorats amb el seu exemple, i per ser horats per la comunitat.
Al segle XVI neix el genere biografic, al XV s’estableix hi havia: bio individual, la autobiografía, i bio colectiva (diversos artistes com es el de Vasari). Les lleis especifiques del genere sorgeixen al segle XV-XVI, hem de tenir precaucions perque en aquesta época es permet transgiversar alguns fets o la vida del artista. En un conjunt de biografies un altre objectiu es construir una historia comuna de prestigi de aquest colectiu. Vasari que escriu la vida dels artistas, vignifica la vida dels artistes de la Toscana. Per aixo el genere biogarfic te un carácter esctructural, com l’objectiu es explicar una vida pues explicarlo en vida comuna se selecciona els esdeveniments mes bons, pero si cal tergiversar algo es fara.
GHIBERTI:
“ Els comentaris...” En tres llibres:
- antiguitat: recupera certes coses que ja havien dit autors antics.
- El trecento (autobiografía) on parla dels millors pintors, coneguts per ell, i dos escultors i que un es ell. Parla de pintos florentins, o que coneix, per
ell els artistes del trecento son els que han arribat a la perfeccio de l’art, per tant fa una petita historia progresiva de la pintura. Giotto per paraules seves “es recuperar de certrs coses i que porta l’art a la perfeccio, i la subtilesa sense sortirse de les mesures”. Per tant la época de Ghiberti ja no es la millor.
- Un projecte teoric inacabat.
Altres autors:
1. Giovanni Santi, pare de Rafael: elogi de Mantegna. Va escriure un poema
on elogia a Mantegna. Ademes que aprofita fer una relacio dels millors artistes, como un mena de época d’or. No es una biografia en el sentit ampli de la paraula.
2. Cristoforo Landino: Masaccio, Filippo Lippi, es un prefasi de la Divina
Comedia, i aprofita per descriure les glories de la época i on estan alguns artistes en concret pintors.
3. Antonio di Tuccio Manetti: “Vida de Brunellesch i”, es conserven manuscrit
i copies i editat a l 1812. Si considerat com una biografia. No es un tractat i tampoc ho fa manetti, fa una defensa de com fa arquitectura de bruno pero a través de l’arquitectura.
4. Biografs de Miguel Angel: “Dialegs de la pintura de Francesco de Holanda
(1548); Vita di Michelangelo d’Ascanio Condivi (1553) i Vasari.
VASARI
Obra monumental que te 150 biografie de autors, son normalment florentis, si que hi ha altres de altres nacions pero sobretot son toscans i per aixo tambe la quantitat i qualitat varia segons cada cas. Es mes fiable Vasari en alguns autors i no en altres, sobretot si ha tingut acces a certes persones. “ les vides dels mes il·lustrades arquitectes, pintors i escultors italians des de Cimbae fins els nostres temps, escrits en llengua toscana per Giorgio Vasari, pintor aretino. Amb una útil i necessaria introduccio a les seves arts”, coneix mes el segle XVI. Parla dels models iconografics que utiitzaba el artista, coleccions, info que encara avui es llegueixen per saber coses de l’art del renaixement. A mes Vasari fa consideracions teoriques de l’art, aixi ens deixa veure el seu coneixement i tambe de certs artistes. La primera edicio es al 1550, es una historia colectiva de la pintura i de l’art Tosca. Te el mecenatge de Cosme 1r Medici. Es coneguda aquesta edicio com Torentina. La segina es de 1568, que es ampliada amb mes vides, i afegeix els retrats amb gravats dels artistes.
Hi ha mes de 150 vides, es dedica mes a artistes toscans. Per ell el naixement de les arts son el 400, pero escriu de la primera maniera que es Giotto etc. i la terza maniera que es Leo, Rafael etc… aquesta progresio del art culmina amb l’art del segle XVI i es personifica en un artista que es Miguel Angel. A Miguel el lloa molt, el tracta com un carácter mitic i la retorica amplificadora ja la haviem vist amb Plini. (propi aixo de aquest genere biografic) per triar els fets mes bonics dels artistes per tal de construir una historia exemplar del artista, no hi ha la intencio cronológica dels fets dels artistes, sino destacar fets de la seva vida. Va totalment lligat al mecenatge dels Medici, sembla una propaganda. No ens ha de sobtar trobar aquets paragrams tan retorics i que no trobariem ara. Tambe hi ha la autobiografía de Vasari, de la terza maniera. De tots els relats gradilocuents e sva despresent uns caracters dels artistes que ja es modern, que traballa per educacio (aixo concient per vasari) i es una imatge molt diferent del mon medieval. L’artista ja te conciencia del seu valor i Vasari ho fa evident, els
