¡Descarga Fuentes del Arte Medieval: Alta Edad Media - Fonts de l'Edat Mitjana Occidental - Prof. Ko y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
VI. ART DE L’ALTA EDAT MITJANA
Les fonts de l’Alta Edat Mitjana occidental varien segons el regne, segons el territori. No trobem fonts pròpiament artístiques.
FONTS CAROLINGIES
• FONTS HISTÒRIQUES RELACIONADES A MANDATARIS:
Carlemany i els seus descendents Felip el Piadós Carles el Calb
- FONTS LITERÀRIES: En la majoria dels casos no es distingeixen unes d’altres, perquè les històriques a vegades estan en forma de poemes. Són importants les “ Vides exemplars” de sants i abats.
- GÈNERE EPISTOLAR: Es dóna des de la cort carolingia a personatges importants (papes,etc.), i a monarques asturs.
A part de les Illes Britàniques i del Regne Astur, tot està sota influència carolingia.
Trobem obres de to enciclopèdic, condicionades per ST ISIDOR DE SEVILLA (ss. VI-VII), que seran les Etimologies , en 20 llibres. Suposen una sistematització del saber de l’època. Són interessants perquè donada la època, recullen el saber romà i el propulsen a l’Edat Mitjana.
Una obra enciclopèdica principal és el De universo , de RABANUS MAURUS, un erudit carolingi, que arriba a ser abat de Fulda i bisbe de Maguncia. De qualsevol qüestió teològica n’ha dit alguna cosa aquest autor.
Tronarem a trobar la problemàtica sobre l’ús de la imatge cristiana. Sempre hi havia sigut, però ara revifa. Aquí mai arriba a la violència que arriba a Bizanci.
Els Libri Carolini tracten a fons aquesta polèmica sobre la imatge. Són 4 llibres, escrits sota el regnat de Carlemany, entorn del 790. L’autoria és anònima, tot i que es creu que hi van participar personatges importants com Alcuí de York o Teodulf d’Orleans. Es va redactar com a reacció al 2n Concili de Nicea del 787. Es pretenen refutar les conclusions d’aquest concili oriental. El concili està dins el període iconoclasta; 726 (Lleó) – 843 (Teodora). Dins el concili iconòdul hi va haver episodis de permissibilitat. L’emperadriu Irene és qui convoca aquest concili, i convida a Adrià I. Els resultats són la excomunió dels iconoclastes, i es mostren a favor del culte a la imatge cristiana. Això és el que es vol refutar des de la cort de Carlemany, amb els Libri Carolini. Ell és partidari de l’ús de les imatges però no del seu culte. O sigui que està en contra del resultat del concili. Diu que les imatges no han de ser adorades, no se’ls ha de retre culte. En els Libri Carolini les imatges es justifiquen com a objectes pnemònics, per recordar els fets ocorreguts explicats a les Sagrades Escriptures. També com a funció docent. I es defensaran també com a pur ornament, a nivell estètic.
- Pg 195: Concili de París del 825.
Per una banda, trobem les persones a favor de les imatges, i per l’altra les persones iconoclastes que destrueixen les imatges. Alguns iconoclastes destacats a occident: Claudi de Torí, que escriu una obra contemporània al Concili de París. No hem conservat el seu opuscle, però sí rèpliques, inspirades en aquest: De cultu imaguinum , de JONÀS d’ORLEANS. També hi ha altres obres de personatges com St Dongau??
El món carolingi mostra un posicionament marcat, que s’expressa amb els Libri Carolini. I segueixen sorgint veus en contra. I també hi ha posicionaments a mig camí, com: TEODULF d’ORLEANS, un dels principals erudits de Carlemany. Defensa la imatge cristiana, però només quan és indispensable. Per exemple:
- Decoració en mosaic de la conca absidal de la residència estival de Teodulf d’Orleans, de Geminiens-des-Prés (?). El motiu que s’hi representa és l’arca de l’Aliança custodiada per quatre figures angèliques. És una composició que no acostuma a sortir en una conca absidal, normalment hi ha una Mayestas. Les Sagrades Escriptures descriuen aquesta escena. O sigui que accepta la imatge cristiana però descrita per la divinitat. És la transposició d’una descripció bíblica. No representa personatges sants ni mayestas, sinó l’arca. Ell diu que la imatge cristiana s’ha de racionalitzar, ha de venir descrita per les Sagrades Escriptures, i no descrita per l’home.
FONTS HISTÒRIQUES CAROLINGIES:
És molt difícil de separar-les de les literàries. Trobem la vida de Carlemany redactada per EGINARD. Es basa en les Vides dels 12 Cèsars de Suetoni, en el context de la Renovatio Imperii Romani. Se’ns informa de les empreses constructives del mandatari. Com la capella d’Aquisgrà, o el pont sobre el Rin, a Maguncia.
També hi ha les poesies d’ANGILBERT, intel·lectual de la cort de Carlemany, conegut com Homer. Un dels seus poemes és el Carmen de Carolo , que segueix el model de l’Enèida de Virgili.
GOVERN DE LLUÍS EL PIETÓS (Ludovico Pío):
En tenim nombroses fonts, històriques o literàries. Per exemple el poema d’HERMOLD EL NEGRE, In honorem Hludovici , que parla del palau d’Ingelheim, començat per Carlemany i acabat pel seu fill, Lluís el Pietós.
CARLES EL CALB (NÉT): En aquesta època l’imperi ja està partit. Trobem la figura d’un filòsof, del s.IX, molt important. És JOAN ESCOT ERIVÍGENA, que va traduir textos de l’Aeropagita. Aquestes traduccions són les que van arribar a l’abat de Saint Dénis. També escriu una exaltació, un poema, a Carles el Calb. Parla del nou recinte que fa construir a Compiègne, el qual intenta emular el palau d’Aquisgrà.
d’art mossàrab. No totes les esglésies del s.X estan en mans mossàrabs, sinó que hi ha monjos repobladors d’altres indrets. Art de Repoblació.
- Inscripcions paleogràfiques de manuscrits il·luminats. S.X. És molt conegut el colofó del Beatus Morgan , segurament també provinent de San Miguel de la Escalada. També gràcies a la inscripció sabem el nom de l’escriba i del miniaturista, MAYUS. O sigui que en sabem l’origen i l’autoria. I també els motius pels quals va ser fet. El beat volia glorificar el monestir.
- Colofó de la Bíblia de la col·legiata de Lleó. És una bíblia del 960. Les inscripcions de la part inferior estan flanquejades per dos personatges, dos escribes. Eleven la copa per celebrar l’acabament de l’obra. Sabem el nom dels artífexs, el mestre era FLORENCI, i l’ajudant SAMS. Tots dos eren monjos.
La majoria de miniaturistes i escribes eren eclesiàstics. Més tard es professionalitzaran, però encara no.
VII. ART ROMÀNIC
Ens centrarem en els segles XI i XII. Però en determinats territoris el Romànic apareéis abans. Per exemple, a Borgonya, apareix a mitjans del s.X. i en molts indrets perdura fins a principis del s.XIII. A la meitat del s.XII, a l’Ille de France, s’estableixen les bases del nou lèxic constructiu del Gòtic, amb l’abat Suger de Saint Dénis. Les fonts dels ss.XI i XII altre cop són escasses. Tampoc aquí existeixen fonts artístiques. A part de l’excepció de les fonts tècniques, fetes pròpiament amb voluntat artística, elaborades per professionals i adreçades a professionals. Es volen transmetre les tècniques artesanals, perquè arribin a les generacions futures. Tot això està dins l’òrbita de l’artista artesà medieval. No es vol teoritzar, reflexionar, està totalment assumit que són artesans.
TRACTATS TÈCNICS: Trobem dos tractats tècnics fonamentals:
- De coloribus et artibus romanorum , per HERACLIUS, un personatge molt desconegut, el nom del qual ve d’orient. És un text del s.XII. Està dividit en tres parts, de les quals les dues primeres són anteriors, del s.X. Per tant, Heraclius en seria el compilador.
- Pg 226: receptari de tècniques.
Un altre de més interessant:
- De diversibus artibus , del monjo TEÒFIL. Es creu que era un benedictí, alemany. Relacionat amb un orfebre, Roger de _____. Aquest tractat és íntegrament del s.XII. També està dividit en tres llibres. La primera part tracta sobre les tècniques de la pintura, la segona sobre el vidre, i la tercera sobre les arts del metall. Eren
arts que llavors tenien gran importància. L’etiqueta d’arts menors ve d’època moderna.
- Pg 227: explica com aplicar or i plata als llibres. Ens dóna una recepta, adreçada a miniaturistes i escribes.
Aquestes fonts tècniques són una excepció. Les fonts més importants són les històriques i religioses.
FONTS HISTÒRIQUES I RELIGIOSES:
No les separarem, perquè tan unes com les altres al·ludeixen a una figura de personatge notable, sigui laic o religiós. Per tant, moltes d’aquestes fonts són religioses però també històriques, o al revés. Hi ha problemàtica alhora de distingir-les. Gairebé s’oblida l’artífex de l’obra, sempre es dóna importància al governant, papa,... que cal enaltir.
- Historia , d’un monjo borgonyó, RAUL GLAVER. En aquesta obra hi ha un fragment cèlebre, que aporta conclusions avui en dia desfasades.
- Pg 215: febre constructiva de l’any 1003. A partir d’aquest escrit es pot afirmar que el Romànic crea obres de lloa a Déu i per donar gràcies a la divinitat, ja que no s’havia acabat el món amb l’arribada del mil·leni. Aquesta febre constructiva ara es creu que ja s’havia iniciat abans del mil·leni. També ens interessa destacar el desig d’emulació entre les comunitats religioses. Aquest desig, aquesta enveja, abarcarà tota la història de l’església. El “mantell blanc”, té dues lectures. Una és la simbòlica, que es refereix a la puresa d’aquests edificis. I l’altra és més tècnica, es refereix a que quan s’acabaven s’encalaven, i el color més usat era el blanc.
- Vides dels bisbes i abats: hi ha gran proliferació de biografies en aquest sentit. Volen enaltir el mandat d’aquesta personalitat, i glorificar el santuari que governa. Per exemplificar aquest panorama:
- Pg 217: Vida de l’abat Gauzlin , del monestir de Fleury, que era importantíssim al s.XI. També hi podem veure la vida de l’abat anterior, Saint Abbon.
També són importants algunes cròniques:
- Una crònica del s.XI, dedicada a St Benigne de Dijon i al seu abat. Al explicar la vida de l’abat també explica l’església, que té una gran rotonda dedicada a la Verge. - Historia Compostelana , del s.XII. Parla dels avatars del govern del bisbe Diego Gelmírez, des del 1100 fins al 1139, any en què mor. És una obra molt important, perquè narra successos contemporanis, però també transcriu documents de l’època. - Liber Santi Jacobi , també fa referència al bisbat de Gelmírez. Se’n conserven unes quantes copies. S’explica la peregrinació a Compostela, i el culte a Jaume el Major. Informació de diferents vies de pelegrinatge, d’obres que es van veient pel camí. I algunes dades de costums locals de llocs per on es passa, etc. Com una guia del pelegrí.
poble, als illetrats. Així se’ls ensenyen les Sagrades Escriptures. Això té relació amb Gregori el Gran. Així que ell reprova l’actitud en els monjos.
- El MESTRE GREGORI. És sotmès a l’obscurantisme. Se suposa que és un monjo anglès que viatja a Roma al s.XII. De mirabilibus urbis Romae , un llibre dins el gènere periegètic, literatura de viatges. Visita Roma, una ciutat amb un substrat clàssic molt potent. Tot plegat ha fet parlar del Renaixement del s.XII. Té un especial interès per l’antiguitat clàssica. Per exemple, veiem com parla sobre el Colosseu, o sobre una Venus clàssica. Així que en els escrits del Mestre Gregori se’ns mostra la visió de l’home del s.XII envers l’època clàssica.
- Pg : text sobre una estàtua dedicada pels romans a Venus. Valora positivament el naturalisme en l’art, versus l’antinaturalisme que es dóna durant el Romànic.
L’artista medieval no és anònim, ens hem d’oblidar d’aquest tòpic, ja que tenim coneixement de bastants noms. Per exemple, Wilhigelm de Mòdena (?), Mestre Mateo de Compostela, etc. Es conserven en el Romànic poquíssims contractes, fonts legals. En el Gòtic sí que n’hi hauran molts.
- Pg 229: contracte de Raimon Lombard, la Seu d’Urgell, 1175. També explica les condicions de treball que es donen a una figura com ell.
Arquitectes del Romànic: està provat que Raimon Lombard no és del nord d’Itàlia, sinó que en aquest moment el nom aludeix a la professió. Trobem 4 o 5 mestres llombards, i no és perquè estiguessin allà. L’arquitectura llombarda de Catalunya i Aragó probablement no s’anomena així perquè tingui a veure amb un origen italià.
VIII. ART GÒTIC
Va des de la meitat del s. XII fins ben entrat el s. XVI. Almenys en el s. XVI hispà encara hi ha Gòtic. Les fonts de l’art Gòtic són especialment dels ss. XIII, XIV i XV. Trobem una continuïtat clara, però també gran innovació. Apareixen noves tipologies de fonts, i augmenten en nombre. Segueixen sense escriure’s textos
sobre art i artistes. Tot i que al Trecento i Quatrocento italià es pot trobar alguna biografia d’algun artista, però s’ha d’esperar al Renaixement italià perquè hi hagi un auge. Hi ha continuïtat en les fonts històriques i religioses, tot i que perden la seva hegemonia, i queden desbancades. Les principals seran les fonts legals, per ser tan nombroses. Apareixen les notaries públiques. S’usaven per als particulars, per donar fe de tots els actes de la seva vida. En l’art gòtic català, o valencià, les notaries van sortir abans que a Castella, per exemple. Segueixen sense sorgir fonts estètiques. Ho hem de buscar en obres d’índole diversa, històriques, religioses, etc. En les fonts teòriques trobem dos conceptes claus respecte l’estètica gòtica:
- Altre cop l’equivalència del Bé i la Bellesa.
- Estètica de la llum com a mitjà per acostar-se a Déu. D’aquestes fonts teòriques n’hi ha de molt importants. Per exemple, SANT TOMÀS D’AQUINO, el pensament escolàstic, ..., però sobretot l’ABAT SUGER DE ST DENIS. En les seves obres, dos principals, vol justificar la seva tasca com a reformador, constructor, a l’abadia de St Denis, on hi havia una vella església carolíngia que s’havia quedat desfasada. Però no era una església qualsevol, sinó el panteó reial dels monarques francesos. (Otto von Simpson: per estudiar els textos de l’abat Suger).
Fonts tècniques:
També són interessants. Van in crescendo, cada cop n’hi ha més. És conegudíssim l’àlbum de Villar de Honecourt, un petit opuscle, del qual es conserven 33 pàgines. És una obra d’ús personal. També existeixen altres tractats tècnics, com l’Ars iluminandi , que parla sobre la tècnica de la il·lustració de manuscrits. També hi ha un capítol protagonitzat pels arquitectes gòtics, es tracta de tractats tècnics realitzats per arquitectes, que responen a determinades problemàtiques. Al 1316 es convoquen a varis arquitectes, a la catedral de Chartres, on s’avaluen les voltes. És també molt coneguda la consulta de 1386 sobre la Catedral de Girona, de Pere sa Coma.
Sorgeixen ordres mendicants. En els seus estatuts hi solen haver disposicions respecte a l’art, normalment són criteris d’austeritat. Sorgeixen els gremis, i es recullen ordenances gremials, tot i que solen ser més tardans. Els contractes són importants com a textos legals, al gòtic. També hi ha fonts legals de caràcter civil: lleis civils, partides d’Alfons X el Savi, etc.
